De Gutenberg a l'era telemàtica

Els llibres

Durant segles, els llibres han estat el principal instrument de difusió de la cultura i de transmissió del coneixement. Avui, l’acompliment d’aquestes funcions queda repartit entre diversos mitjans, ja que tenim costum tant de llegir llibres i diaris com d’anar al cinema, veure programes de televisió, llogar i comprar cintes de vídeo, o fins i tot de connectar-nos a Internet o comunicar-nos per correu electrònic. En aquest univers de les comunicacions, cada vegada més diversificat, els llibres conserven, amb tot, un paper de primer pla, atès que tenen una presència constant (certament, en una mesura major o menor, segons els gustos, les possibilitats i les capacitats individuals) en la vida quotidiana de la major part de la població dels països desenvolupats. Els llibres mantenen una primacia no disputada per altres mitjans de comunicació a l’hora de fer determinades funcions culturals; només cal pensar, com a exemple principal, en les necessitats de l’educació escolar.

Ens hem de remuntar als inicis de la civilització per tal de copsar-ne l’evolució. Els suports inicials per a la transmissió de la cultura eren, a banda del sistema oral, la fusta, les rajoles, les pedres, les pells, el papir (full de fibres vegetals) i el pergamí (pell adobada d’animals), entre d’altres. No va ser fins l’any 105 que es va fer el primer gran pas: la invenció del paper. La descoberta, però, va restar circumscrita a l’imperi xinès. Mentrestant, a Occident, els materials emprats per excel·lència eren el papir (del segle II aC al segle VI) i, després, el pergamí (des del segle I). Aquests materials eren tallats en fascicles o en plecs de cinc fulls (quinterns) per a formar el còdex (llibre antic i medieval).

A partir del segle VIII, els àrabs van aprendre d’Orient els secrets de la fabricació del paper i van estendre el seu ús pel nord d’Àfrica i la Península Ibèrica. El primer paper fabricat a Europa va ser elaborat pels àrabs a Xàtiva, l’any 1009, però la seva introducció europea va ser lenta, i calgué esperar la Reconquesta per tal que la fabricació i l’ús del paper s’estengués per l’Europa cristiana. Encara que als segles XIV-XV es va començar a fabricar paper a França, de fet la seva divulgació general no va tenir lloc fins que Gutenberg, el 1450, va inventar la impremta, això és, el sistema d’impressió amb caràcters mòbils, amb el qual va publicar el 1456 l’esplèndida Bíblia llatina de quaranta-dues ratlles i a dues columnes. A partir d’aleshores, el paper va tenir una gran importància econòmica, social i cultural. Durant molts segles els Països Catalans van ser els capdavanters mundials en la fabricació del paper, tant per la quantitat com per la qualitat. Aquest paper era elaborat a mà, full a full. El 1798 es va començar a fabricar el paper continu, sobretot per a atendre la gran demanda industrial. El paper i la impremta van ser des d’aleshores factors interdependents.

La revolució de Gutenberg

Fins a l’època de Gutenberg, tal com hem dit, els llibres eren manuscrits, i n’existia, doncs, un nombre molt limitat, en possessió de grups reduïts de persones. Per posar-ne un exemple, pensem que la biblioteca del poeta Francesco Petrarca —una de les col·leccions més riques del segle XIV— comprenia uns dos-cents volums, sobretot clàssics llatins, textos de retòrica, filosofia i astrologia. En aquesta època, la gent només disposava de dos instruments de conservació i de circulació dels coneixements: la memorització i la transmissió oral, i la redacció de llibres manuscrits. Aquests darrers requerien molt de temps per a ser reproduïts, tasca que era encarregada als amanuenses, els quals pacientment copiaven a mà uns pocs exemplars. A partir de l’alta edat mitjana, els copistes van estar al servei de monestirs, catedrals, corporacions, magnats o sobirans, que n’eren generalment els únics beneficiaris. Consegüentment, poques persones es podien permetre la compra de llibres.

La introducció de la impremta de caràcters mòbils va constituir per a la cultura europea una autèntica revolució. El pas de la laboriosa fixació gràfica manual a la possibilitat de reproduir els manuscrits mecànicament, en poc temps i a costos moderats, va comportar una acceleració impressionant del procés d’acumulació i difusió dels coneixements. Per primera vegada es van superar els límits tradicionals de la circulació i la divulgació de la informació i les idees. Així, els coneixements, les opinions i les imatges es van poder difondre per llocs i ambients socials que fins aleshores havien estat al marge de la vida cultural. Quan Gutenberg va introduir l’art de la impremta, en poques dècades el nombre de llibres circulants va passar de milers a milions; així, es calcula que cap a l’any 1500 hi havia a Europa més de nou milions de volums produïts pels primers tallers tipogràfics.

En aquella època, el cor de l’activitat editorial era el taller tipogràfic. Les diverses fases del treball editorial (tria dels títols, relacions amb els autors, preparació dels textos, composició tipogràfica, reproducció impresa, distribució i comercialització) no estaven diferenciades. Les mateixes persones, o la mateixa empresa, eren capaces de seguir tot el procés productiu que convertia un manuscrit en un llibre destinat a la venda. El negoci editorial va restar inicialment a les mans dels impressors, que van obtenir privilegis d’exclusivitat, però ben aviat també hi van intervenir els llibreters.

Els fenòmens típics de l’activitat editorial moderna, els best-sellers i la publicitat, ja van ser presents des dels orígens. Del De Imitatione Christi de Tomàs de Kempis, imprès per primera vegada el 1471, se’n van fer noranta-nou reedicions abans de la fi del segle. Dels Adagia (1500) d’Erasme de Rotterdam, se’n van vendre trenta-cinc mil exemplars en vint anys. La Reforma protestant va donar un gran impuls a l’activitat editorial, i la Bíblia, traduïda a l’alemany per Martí Luter, que la va enllestir el 1534, va tenir quatre-centes edicions mentre Luter encara vivia.

Quant a la publicitat, es feia sobretot per mitjà de fulls volants, anomenats prospectes, que s’incloïen en els llibres per a presentar les publicacions d’un impressor i anunciar-ne els títols nous. El prospecte més antic que es coneix es remunta al 1466 i és d’un impressor d’Estrasburg. El 1473, el tipògraf anglès Caxton en va fer circular un per a fer publicitat d’un volum acabat d’imprimir. Des de la fi del segle XV, els tallers més importants publicaren catàlegs amb els títols i els preus dels seus volums; en el d’Anton Sorg, imprès a Augsburg el 1483-84, s’explicava de què tractava cada llibre i per a què podia ser útil.

A Itàlia, la capital dels llibres era Venècia, on va ser actiu, entre el 1490 i el 1515, Aldo Manuzio, famós per l’adopció del caràcter cursiu, potser l’impressor més elegant del seu temps. Va plantejar la producció del seu taller segons els principis d’una empresa editorial moderna, i va tenir el mèrit d’adonar-se que la cultura humanista havia fet néixer una nova generació de lectors, formada per gentilhomes, dames nobles, cortesans, doctors, artistes, religiosos, que en una societat parasitària volien llegir no per obligació sinó per devoció. El caràcter cursiu, que és una mica més estret que el rodó, permetia encabir un major nombre de caràcters per ratlla. Les edicions sortides de les premses de Manuzio i dels seus successors van conquerir el mercat, i van tenir centenars de reproduccions pirates. Els tallers de Venècia van conservar la qualitat de la seva tradició durant tot el segle XVI, gràcies a la tasca d’impressors com el friülès Francesco Marcolini i el piemontès Giovanni Giolito de Ferrari. Com en el cas de Johannes Froben, l’impressor de Basilea i amic d’Erasme de Rotterdam, o d’Henri Estienne i els seus fills Robert i Charles, impressors d’una gran perfecció tipogràfica i un gran rigor filològic, Aldo Manuzio, amb el seu catàleg de clàssics grecollatins, va constituir un model d’iniciativa empresarial, en el qual es van basar els editors del segle següent i les biblioteques privades del Renaixement. Però al voltant d’aquestes illes, representades pels grans impressors, els orígens de l’editorial van ser com un mar tempestuós, en el qual naixien i morien contínuament empreses i projectes arriscats.

El floriment

Entre el 1600 i el 1700 l’activitat editorial europea adoptà una organització moderna. En primer lloc, es va consumar la separació entre l’empresa editorial i el taller tipogràfic, i el segell de l’editor va anar esdevenint cada cop més important que el de l’impressor. En segon lloc, amb la difusió de les llibreries, també es va produir la separació entre les tasques de l’editor i les del llibreter, de manera que el primer ja no s’encarregava de la venda dels llibres, sinó de la impressió i la distribució dels volums entre els llibreters. Naturalment, van ser dos processos graduals i no uniformes; a la primera edició del Don Quijote (1605) s’esmenten ja l’editor i el llibreter, però a la primera edició de l’obra completa de Shakespeare (1623) únicament apareix el nom dels impressors. A més, les empreses més grans tendien a gestionar múltiples activitats, a l’estil dels imperis editorials moderns, com la Johann Enschedé & Zonen, de Haarlem, als Països Baixos, que des del 1703 gestionava alhora una impremta, una llibreria, un diari, una foneria i el comerç del paper.

Al segle XVII, els Països Baixos van ser precisament el lloc d’Europa on l’activitat editorial va ser més florent, en part gràcies a una pressió menor de la censura i a l’esperit mercantil de les seves comunitats. L’edat d’or de l’edició holandesa va coincidir amb els èxits de l’empresa fundada, cap a la fi del segle XVI, a la ciutat universitària de Leiden per Lodewijk Elzevier, pioner del rendible comerç de llibres de segona mà, el qual comprava biblioteques privades senceres i les venia en subhasta. Amb el segell dels Elzevier va aparèixer la col·lecció “Petites Repúbliques”, formada per trenta-cinc monografies sobre estats d’ultramar.

En canvi, al segle XVIII van destacar en particular els editors anglesos i alemanys, que van vincular la seva producció a l’apogeu de les literatures nacionals. A Anglaterra, per exemple, Robert Dodsley, el 1760, va pagar 650 lliures esterlines per tal de tenir el Tristam Shandy, de Lawrence Sterne, després d’haver-lo rebutjat quan es venia per 50 lliures. A Alemanya, Johann Friedrich Cotta va publicar bona part de les obres del romanticisme alemany, entre elles la primera edició completa de les Obres de Goethe en 60 volums. Al segle de les llums, l’emancipació de les classes populars i la seva necessitat d’educació van donar un impuls natural a les iniciatives editorials, i en particular van alimentar la producció d’almanacs, com el Poor Richard’s Almanack, publicat del 1732 al 1757 per Benjamin Franklin, polític i científic nord-americà, i inventor del parallamps.

El reconeixement del dret d’autor, que va tenir lloc per primer cop a Anglaterra, el 1709, amb la Copyright Act, va ser un pas fonamental per al desenvolupament de la indústria editorial. Fins al segle XVII, els poetes i els escriptors dedicaven les seves obres als mecenes que els finançaven i els mantenien. A partir del segle XVIII, els editors van ocupar el lloc dels mecenes i van començar a pagar els autors per tenir l’exclusiva de les seves obres. Això havia esdevingut possible amb el copyright, gràcies al qual l’obra era reconeguda com a patrimoni de l’autor, que, per tant, podia cedir-la a un editor, al seu torn protegit d’imitacions, falsificacions i edicions pirates. El novel·lista anglès Henry Fielding, autor de Tom Jones, obra que li va assegurar la fama i 700 lliures esterlines (quantitat molt notable per a la seva època), va ser el primer a dedicar una obra, Historical Register, del 1737, no a un protector aristòcrata sinó al “gran públic”. I Samuel Johnson, que entre el 1747 i el 1755 va donar a la impremta el seu cèlebre Diccionari de la llengua anglesa, conversador brillant, assagista i autor, a més, de la novel·la La història d’Escòcia i de biografies de poetes anglesos, declarava que sempre havia escrit “per necessitat de diners, l’única raó per a escriure...”. A França, va ser un fet memorable la primera edició de les obres completes de Voltaire, realitzada per Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, autor teatral de vida aventurera, que va conèixer l’èxit amb El barber de Sevilla i Les noces de Fígaro. Fundada la Société Littéraire et Typographique de la qual era l’únic soci, va comprar a l’editor parisenc Pancoucke per una xifra fabulosa els drets sobre tots els manuscrits de Voltaire i tot l’equip del tipògraf anglès més famós, John Baskerville, tot ajudant-se amb el llançament d’una subscripció pública animada amb una loteria. L’edició va sortir entre el 1785 i el 1789, en 70 volums.

Els segles XIX i XX

Al llarg del segle XIX, l’activitat editorial es va transformar completament. La tecnologia de producció —que durant 350 anys havia estat bàsicament la mateixa— es va renovar totalment sota els efectes de la Revolució Industrial. El 1798 es va iniciar a Anglaterra la fabricació mecànica del paper, que abans només es produïa a mà. A partir de mitjan segle es va començar a fer servir la pasta de cel·lulosa al costat de la tradicional pasta de draps. La quantitat de paper disponible va augmentar enormement, mentre els preus baixaven de manera constant i notable, de manera que, en els costos de producció d’un llibre, el preu del paper va baixar del 20% el 1740 al 7% el 1910. També va ser revolucionària la substitució de l’antiga premsa manual per la màquina d’imprimir de vapor, ideada per Friedrich Koening i adoptada per “The Times” el 1814. Mentre que la premsa manual podia produir 300 exemplars l’hora, la màquina de Koening arribava als 1 100 i va preparar el camí per a l’invent de la rotativa, màquina construïda el 1948 per a “The Times” i que podia imprimir 8 000 exemplars en una hora. Amb la fusió mecànica dels tipus d’impremta, les màquines de composició (monotip i linotip), la introducció de la litografia en lloc del gravat i el relligat a màquina en comptes del manual, tot el cicle de producció del llibre es va mecanitzar (vegeu “La transmissió del text i el multimèdia”). El progrés tècnic no va tenir repercussions negatives en l’ocupació, a diferència del que va passar en altres sectors industrials, perquè el del llibre era un mercat en expansió. Per efecte de les grans transformacions polítiques, econòmiques i socials que marquen el pas del segle XVIII al XIX —la Revolució Francesa, la independència nord-americana, el creixement de la burgesia, la concentració de la indústria a les ciutats, l’educació pública i el naixement del socialisme—, noves classes socials s’acostaven a la lectura. Si l’enciclopedisme francès i el positivisme científic representaven un poderós impuls per a la difusió de la cultura, la possibilitat d’imprimir a preus més baixos, derivada precisament del progrés tècnic, va contribuir a fer que el llibre fos un bé cada cop més accessible al gran públic. Archibald Constable, editor entre el 1805 i el 1806 de Walter Scott i propietari del 1814 al 1824 de l’Encyclopaedia Britannica, va ser el primer que va parlar de “llibres destinats a milions de persones”. En efecte, va crear una de les primeres col·leccions de llibres econòmics —la “Miscellany”, apareguda el 1827—, que publicava textos d’història o de viatges, editats a baix cost i venuts a les papereries i les estacions de tren.

El desenvolupament tècnic i l’expansió del mercat van tenir com a conseqüència una reorganització del sector, que en el món occidental va crear les seves bases estables en aquesta època; es pot dir que la indústria editorial, tal com la coneixem avui, va néixer al llarg del segle XIX. Aleshores es van fundar editorials famoses, que encara funcionen, com Blackwood i Collins, a la Gran Bretanya; Harper & Brothers, als Estats Units; Brockhaus, a Alemanya; i Zanichelli, a Itàlia. El 1825, a Leipzig, es va constituir la primera associació d’editors: la Borsenverein der Deutschen Buchhandler, que reunia els editors alemanys, i en la qual també participaven distribuïdors i llibreters.

El preu fix dels llibres va ser la mesura més important adoptada pels diversos gremis d’editors després de la seva creació (l’alemany Borsenverein Buchhandler el 1887 i l’anglesa Publisher’s Association el 1899); abans eren els llibreters els qui fixaven lliurement els preus, amb àmplies oscil·lacions dels marges de benefici i amb el risc de vendes pràcticament ruïnoses si hi havia competència deslleial que posés al mercat llibres a preus massa baixos. Els acords sobre el preu fix —inventat històricament per un editor del segle XVIII, Philipp Reich, “el príncep del món editorial alemany”— van contribuir a reglamentar totes les relacions entre editors, autors, distribuïdors i llibreters. Després de la Copyright Act anglesa, França i Alemanya també van adoptar, el 1793 i el 1839 respectivament, normes per a protegir els drets d’autor i els drets d’utilització comercial de les obres. El 1839 es va signar a Berna una convenció internacional que establia la reciprocitat d’aquestes normes als països signants i regulava les traduccions. Ni els Estats Units ni Rússia no es van adherir a la Convenció de Berna, de manera que els editors nord-americans i russos podien publicar els llibres estrangers sense pagar els drets d’autor; amb tot, cal dir que Harper & Brothers va concedir una indemnització a Charles Dickens per l’edició americana de les seves obres, si bé només ho va fer per magnanimitat. La dificultat que tenien els autors per sortir airosos d’una sèrie de relacions complexes va portar a la creació de les agències literàries. La primera es va obrir el 1875 a Anglaterra, la pàtria de l’edició moderna. La nova organització del món editorial va originar una estabilització general de les relacions entre editors i autors, i va posar fi a les peregrinacions frenètiques d’un editor a l’altre, que havien de patir sobretot els autors poc coneguts, com va ser el cas de Walter Landor, un escriptor anglès que va ostentar el cansat rècord d’haver de canviar d’editor vint-i-vuit vegades entre el 1795 i el 1863.

A la primera meitat del segle XX es va assistir a una expansió de les activitats editorials, només alentida per la Primera Guerra Mundial i la crisi del 29, com també per les retallades de la censura sota els règims feixistes. El desenvolupament de la venda per correspondència i el naixement dels clubs del llibre van fer ampliar els tiratges dels títols destinats al gran públic; així, el 1913, es va tirar un milió d’exemplars del Ben Hur, de Levis Wallace. Les edicions econòmiques van esdevenir el pilar de la producció, sobretot als països de llengua anglesa, on van veure la llum dues col·leccions cèlebres: els “Penguin Books” britànics, el 1935, i els “Pocket Books” nord-americans, el 1939.

En l’organització de l’activitat editorial internacional van entrar en joc els agents literaris, ajudats per la figura dels scouts (‘tafaners’ o ‘indagadors’), que indicaven a les editorials estrangeres els noms més prometedors dels nous autors. Amb tot, l’editor continuava essent —i encara ho és en part— un empresari anòmal, perquè cada llibre és un producte únic, el valor del qual és difícil de calcular a priori, ja que és “establert” a posteriori pel públic; el 1936 l’editor d’Allò que el vent s’endugué de Margaret Mitchell, un dels èxits mundials més grans del segle, en va imprimir només 3 000 exemplars, a la primera edició.

Els anys vuitanta del segle XX va tenir lloc una nova revolució tecnològica amb la incorporació de la informàtica a les empreses editorials. L’ordinador ha esdevingut el protagonista d’una transformació que ha reduït les fases de producció i n’ha abaratit els costos. A diferència del que va passar amb la mecanització, aquesta vegada la innovació tecnològica ha provocat la desaparició d’una sèrie de figures professionals, tradicionalment vinculades al món de la tipografia (vegeu “El paper imprès i la comunicació”), a canvi del sorgiment d’un estol de tècnics i d’informàtics experts en maquinari i programari.

L’empresa editorial, encara lligada estretament a les d’impremta i llibreria, va començar a desenvolupar-se als Països Catalans ben entrat el segle XIX. Els valencians Vicent i Pere Salvà, establerts a París (1830-47), van aconseguir d’introduir-se al mercat europeu i americà, mentre que Marià de Cabrerizo, a València (1816-58), i Antoni Bergnes de las Casas, a Barcelona (1830-45) —aquest darrer en col·laboració amb Manuel Rivadeneyra (que posteriorment publicà a Madrid la “Biblioteca de Autores Españoles”, entre el 1846 i el 1880)—, van posar per primera vegada a disposició del públic les traduccions dels autors més populars del moment. A Madrid, el valencià Venceslau Ayguals d’Izco va publicar una “Biblioteca Universal” a preus populars; i Ferran Gaspar i Josep Roig, de Barcelona, hi van establir la casa editorial Gaspar i Roig. A València, en castellà, fou important la tasca editorial de Vicent Blasco i Ibáñez, primerament a través de l’Editorial Sempere (1895), i després, de la Prometeo (1913). Barcelona va esdevenir el centre editorial en llengua castellana més important d’Espanya amb la creació de les primeres empreses modernes, com les de Lluís Tasso (1847), Espasa (1860), Narcís Ramírez i Companyia (1862), Montaner i Simón (1868), Emanuele Maucci (1892), Sopena (1896) i Salvat (1897), i més tard, Gustau Gili (1902), Bruguera (1910), Seix i Barral (1911) i Labor (1915), que, juntament amb d’altres, van promoure la creació de la primera Cambra Oficial del Llibre (1918) i van defensar la implantació d’una política de protecció del llibre, sobretot amb vista a l’exportació als estats americans. Posteriorment, editorials noves com Juventud (1923), Gallach (1924), Herder (1925) i Ediciones GP (1931), de Germán Plaza, van augmentar encara més la producció del llibre castellà a Barcelona. Paral·lelament, i malgrat que ja el 1865 l’editor Innocenci López i Bernagossi va aconseguir un gran èxit de venda amb els Singlots poètics, de Serafí Pitarra, la publicació en català es va limitar, durant tot el segle XIX, a obres d’erudició, com la “Biblioteca Catalana” (1872-1905), de Marià Aguiló. Gràcies a l’èxit popular d’autors com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, es va poder ampliar el nombre de lectors, fet que, si bé no va permetre encara l’aparició d’un veritable negoci editorial en català, va contribuir a la creació de diverses col·leccions avalades per les revistes de l’època. Així, “Il·lustració Catalana” va publicar “Lectura Popular” (1913-20) i les obres completes de Verdaguer (1913), i “L’Avenç”, la “Biblioteca Popular” (1903-16). També l’Editorial Millà ha publicat des del 1901 un miler de llibres populars.

Les editorials dedicades a la producció castellana van intercalar en el seu catàleg obres catalanes d’èxit assegurat, com va fer Gustau Gili amb les obres completes de Maragall (1912), i Salvat amb el Diccionari de la llengua catalana (1910). Un abast més gran i una major regularitat van ser representades per la Societat Catalana d’Edicions (1910) i l’Editorial Catalana (1917), fundada amb grans mitjans econòmics i que va iniciar un augment considerable de tiratge, les col·leccions més barates i comercials de la qual van ser continuades per la Llibreria Catalònia (1924). Amb més ambició planificadora, l’Editorial Barcino (1924) va intentar, amb la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, facilitar la lectura dels autors clàssics catalans a un públic no especialitzat. Fins el 1930 van ser nombroses les editorials, normalment de curta durada, que responien a un grup literari (La Revista, 1915, o La Mirada, 1924, de Sabadell), a una intenció política (Minerva, 1917-23, les Edicions de l’Arc de Berà, de Valls, L’Estel, de València, 1929), a un mecenatge (Alpha, 1926, de Francesc Cambó, amb la col·lecció “Bernat Metge” de clàssics grecs i llatins), o que anaven lligades a la popularitat d’un autor, com l’Editorial Baguñà amb la col·lecció “Biblioteca Gentil” (1924-28), de Josep Maria Folch i Torres. Les Edicions Proa (1928) de novel·la i els “Quaderns Literaris” dirigits per Josep Janés (1934), desenvolupats dins la normalitat política de la Generalitat, van posar més al dia el llibre català en les matèries, els autors i la presentació, i van aconseguir una àmplia audiència. La guerra civil, malgrat les limitacions de mà d’obra i de primeres matèries, no va afectar greument l’edició en català, afavorida sobretot per les nombroses publicacions d’organismes oficials (Institució de les Lletres Catalanes i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, principalment). Després, l’exili va permetre l’existència d’algunes empreses editorials comercialment simbòliques, com Costa-Amic i Catalònia, de Mèxic, i Albor, de París, entre d’altres. La guerra va determinar una greu crisi de les editorials castellanes, però durant els anys de la postguerra hi hagué una reintroducció en el mercat sud-americà, fet que va permetre la recuperació progressiva d’antigues empreses i la creació d’unes altres de noves, entre les quals destaquen Destino (1942), Planeta (1949) i Plaza&Janés (fusió de les anteriors Ediciones GP i Josep Janés Editor, 1959). El 1944, l’Editorial Selecta, continuació de la Llibreria Catalònia, va iniciar a Barcelona la represa de l’edició en català, limitada per la censura a reedicions d’autors consagrats (Verdaguer, Rusiñol i Ors, entre d’altres) i a obres completes. Després, Aymà (1944), Albertí (1954), Moll, de Mallorca (1934) —que es va projectar amb el Diccionari català-valencià-balear i la “Biblioteca Raixa” a tota l’àrea catalana—, i Torre (1949) i l’Estel (1962), a València, van publicar sèries més assequibles. Cap als anys seixanta, coincidint amb un cert canvi dels condicionaments polítics, van sorgir editorials noves que no solament es van dedicar a la publicació d’obres literàries catalanes, sinó que van ampliar el seu camp d’activitats cap a la sociologia, l’economia, la teologia i sobretot a la traducció de literatura estrangera, com Estela (1958), Nova Terra (1959), Fontanella (1962), Pòrtic (1963), Edició de Materials (1965), la nova etapa d’Aymà amb la incorporació de les Edicions Proa, etc. Cal esmentar sobretot Edicions 62 (1961), que es va destacar pel ritme i per l’amplitud de temes en aquests anys de creixement, en el qual van participar també un gran nombre d’editorials que tradicionalment publicaven només en castellà, com Destino, Alfaguara, Vergara, Plaza&Janés, etc.

D’aquest període també arrenca Enciclopèdia Catalana, que té els seus orígens en l’edició de la Gran Enciclopèdia Catalana, el primer volum de la qual es va enllestir el 1969. Després, hi va haver una davallada com a conseqüència, en part, d’una profunda crisi de la indústria editorial en general, que es va anar recuperant gràcies a l’ampliació del mercat amb Curial Edicions Catalanes (1972), La Magrana (1975), Alta Fulla (1978), Quaderns Crema (1979), Empúries (1983) o Columna (1985), a Barcelona, i Tres i Quatre (1968) a València, entre d’altres, aparegudes després de la crisi. Des del 1979, els editors predominantment en català s’agrupen en l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Diaris i periodisme

El diari i el periodisme van aparèixer a Europa en una època relativament recent, fa a penes tres segles, i després d’uns orígens aparentment difícils van trobar, per dir-ho així, el bon camí per a donar vida al sistema d’informació més gran i estès del món modern.

Dels llibres de notícies a les gasetes

Els avantpassats dels diaris són els noticiaris manuscrits que, durant el segle XVI, s’intercanviaven les seus centrals i perifèriques de les companyies comercials i de navegació, amb informacions sobre esdeveniments polítics i econòmics, i que també es feien circular entre armadors, financers, diplomàtics i banquers. Amb l’adveniment de la impremta, els butlletins van començar a adoptar la forma de llibres de notícies, un exemple dels quals és la crònica anglesa d’una batalla, The trewe encountre, un text de dotze pàgines imprès a Londres el 1513. Entre el 1590 i el 1610, només a Anglaterra, es van publicar quasi cinc-cents llibres de notícies. Amb el fraccionament dels llibres de notícies en fulls numerats i periòdics, que tenien l’avantatge que oferien als impressors ingressos regulars, es pot dir que s’apunta ja la idea de diari, materialitzada per un agent comercial alemany, amb la col·laboració d’un impressor suís, el qual el 1597 va llançar una publicació que cada mes donava compte dels fets dignes d’esment ocorreguts a Europa. Amb un any de vida, aquesta probablement va ser la primera publicació mensual de la història.

Una altra font a la qual els historiadors fan remuntar l’origen dels diaris són els fulls volants que imprimien les autoritats governamentals, com els que la República de Venècia feia llegir a les places públiques, durant la guerra contra els turcs del 1563. Això explica per què el primer diari de debò, imprès a Wolfenbüttel, Alemanya, el 1609 es va dir “Avisa”. A més, cal tenir present que a Venècia, al segle XVI, circulava una moneda que s’anomenava gazzetta. Des que els impressors van començar a vendre els fulls volants al preu d’una gazzetta, el nom de la moneda —sembla— va donar nom als primers diaris, i “La gazzetta delle novità” va ser un dels primers periòdics italians d’informació, aparegut precisament a Venècia, al començament del segle XVII. Com que aleshores la Sereníssima República era una gran potència, amb moltes relacions diplomàtiques i comercials, el nom es va aplicar també als diaris que començaven a néixer en altres localitats italianes i europees, com la “Gazette” creada a París per Téophraste Renaudot, considerada el butlletí més fiable del seu temps, que al sisè número va incloure el primer anunci publicitari de què es té notícia, dedicat a unes aigües minerals.

A la primera meitat del segle XVII, les gasetes es van multiplicar per tot Europa. Els tiratges eren certament modestos, en general d’uns 200 exemplars, llevat del “Frankfurter Journal”, que amb quasi 1 500 exemplars va ser el diari europeu més venut de tot el segle. Bona part d’aquests periòdics eren impresos sota la protecció dels poders constituïts i amb el suport financer de reis i governants. La gaseta “Successi nel mondo” va néixer a Torí el 1645 per iniciativa directa de la casa reial, i se n’ocupava un prelat, que rebia un sou anual. La “Gazette” de Renaudot se servia del patrimoni del cardenal Richelieu i de la protecció del rei Lluís XIII.

El butlletí francès va servir de model a l’impressor barceloní Jaume Romeu per a iniciar, el 28 de maig de 1641, la publicació de la seva gaseta setmanal i convertir-se d’aquesta manera en el pioner del periodisme català i espanyol. El seu full de notícies, escrit en català, portava la paraula “Gazeta” en lletres grosses i destacades i anticipava, doncs, en un segle, les futures capçaleres dels diaris. Està considerada la més antiga de les publicacions periòdiques aparegudes a la Península, dinou anys abans que la “Gaceta de Madrid” (1660) i quatre anys després de la “Gazette” de Renaudot. Val a dir que historiadors de la premsa com Joan Torrent i Rafael Tasis, i també Jaume Guillamet esmenten una altra gaseta publicada en català l’any 1624 a Perpinyà, que pot ser considerada la primera de la monarquia hispànica, quan les terres del nord dels Pirineus encara no havien estat lliurades al rei de França.

Periòdics i revistes

A la segona meitat del segle XVII, sobretot a Anglaterra i a França, al costat de les gasetes, que eren vehicles de notícies i anuncis, van sorgir els periòdics de caràcter cultural, que ben aviat van rebre el nom de revistes. El 1663, a Hamburg, el teòleg i poeta Johann Rist va fundar una publicació, el títol de la qual era “Monatsgesgräche” (‘Converses mensuals’, 1663-67), referida a la guerra dels Trenta Anys. El 1665, a París, el poeta Denys de Sallo va llançar el “Journal des Savants”, la primera revista científica de la història. El mateix any, van veure la llum a la Gran Bretanya els “Philosophical Transactions” (‘Actes de filosofia’) de la Royal Society. El 1668, a Roma, l’eclesiàstic Francesco Nazzari va donar vida al “Giornale de’ letterati”, en el qual col·laborava una societat d’erudits. Ben aviat es va desenvolupar un gènere per al públic culte, que barrejava qüestions filosòfiques, temes científics, crítica literària i vida de societat. Aquesta línia va garantir l’èxit de títols com el francès “Mercure Galant” (1672) i l’anglès “The Gentleman’s Journal” (1692). També van aparèixer les primeres publicacions periòdiques per al públic femení: “The Ladie’s Mercury”, a Londres, el 1693; o “Die Vernünftigen Tadlerinnen” (‘Crítiques assenyades’), del poeta i dramaturg alemany Johann Gottsched, el 1725.

A l’Anglaterra dels primers anys del segle XVIII es va imposar, en la línia de les revistes, un nou tipus de diari, semblant a les revistes quant a la forma tipogràfica i el tipus d’articles, però dedicat preferentment a l’actualitat política, econòmica i cultural. Es tractava del setmanari moral, l’exemple més cèlebre del qual va ser “The Spectator”, fundat el 1711 per Joseph Addison. Llatinista, poeta, polític, esperit brillant, Addison havia col·laborat, entre el 1709 i el 1711, en la redacció d’un altre setmanari moral, “The Tatler”, fundat pel comediògraf d’origen irlandès Richard Steele, que el va acompanyar en la nova aventura. Quant al llenguatge i els continguts, “The Spectator” va ser un intèrpret i un mirall de la societat anglesa previctoriana, que aleshores era la burgesia europea més poderosa. “Recomanaria particularment aquestes meves reflexions —escrivia Addison en un dels primers articles— a totes les famílies d’ordre, que dediquen una hora cada matí al te i al pa amb mantega, i pel seu bé els aconsellaria calorosament que disposessin que aquest diari sigui lliurat amb puntualitat, i considerat part del servei del te.” Publicat fins el 1714 i conegut a tot Europa, “The Spectator” va tenir una influència decisiva. La seva fórmula, un club on la gent es reuneix a conversar sobre els fets del dia, va tenir un centenar d’imitacions a Europa i Amèrica. A Espanya, però, la situació política no era gaire propícia per a aquesta mena de publicacions. I encara ho era menys a Catalunya, on, el 1716, la supressió de les institucions catalanes pel Decret de Nova Planta va comportar també la supressió de la llibertat d’impremta.

El naixement del diari

L’eficiència dels serveis postals anglesos —a la fi del segle XVII el correu garantia el lliurament diari de les notícies entre Dover i Londres— és probablement la raó que explica que les primeres publicacions que es poden vantar als titulars de ser diaris siguin angleses: el “Daily Courant” (1702), el primer diari de debò de la història; el “Daily Post” (1719), que va publicar en fascicles el Robinson Crusoe de Daniel Defoe; el “Daily Journal” (1720), i el “Daily Advertiser” (1730). Però també a Àustria va néixer el 1703 un títol que evocava la periodicitat diària, el “Wienerisches Diarium”, que avui s’anomena “Wiener Zeitung” i és considerat el diari més antic del món. A França, el primer va ser el “Journal de Paris”, el 1777; i als Estats Units, el “Daily Advertiser”, de Nova York, el 1784. En aquells anys, un impressor de Londres, John Walter, va experimentar un nou procés d’impressió i el 1785 va publicar un diari, el “Daily Universal Register”, per demostrar la bondat del seu invent. Fracassat l’intent, va concentrar les seves energies en la reestructuració del diari, que va reaparèixer al cap de tres anys, el 1788, amb el nom de “The Times”. Havia nascut el diari més famós del món, el fundador del qual, arrestat per un escrit difamatori contra els membres de la família reial, va dirigir durant dos anys des de la presó, des d’on va organitzar una xarxa de corresponsals per a seguir les guerres napoleòniques. Propietat durant 125 anys de la família Walter, “The Times” va ser el producte més afortunat d’una època extraordinària de tota la premsa anglesa. Del 1760 al 1820, els tiratges anuals dels diaris londinencs van passar de 10 milions d’exemplars a quasi 30 milions. El 1787, l’escriptor i diputat whig Edmund Burke, en adreçar-se a la tribuna dels periodistes a la Cambra dels Comuns, va pronunciar una frase que conté la metàfora més famosa del món periodístic: “Vosaltres sou el quart poder”.

El 1762 es va començar a publicar a Barcelona el “Diario curioso, histórico, erudito y comercial, público y económico” per iniciativa de Pedro Ángel de Tarazona, que es va inspirar en el “Diario noticioso” (nom del “Diario de Madrid” a la seva primera etapa), que s’havia engegat quatre anys abans. En van sortir només una cinquantena de números, però Tarazona va fer successius intents, que van ser acompanyats aviat pel “Correo de Gerona” (1795), editat durant l’estada de l’exèrcit que combatia la invasió francesa revolucionària.

Així com en el cas de les primitives gasetes havia estat Barcelona la capdavantera de la publicació periòdica peninsular, amb els nous diaris la iniciativa va correspondre a Madrid. Amb tot, cal dir que a Espanya els inicis de la premsa diària no van gaudir del mateix règim de llibertats que va fer possible l’expansió que tingueren a França i, encara que amb certs recels parlamentaris, a Anglaterra. Els diaris espanyols publicats a Madrid i a València estaven supeditats al privilegi reial que els autoritzava, i a la censura, que els impedia tractar de qüestions polítiques.

El pas més important per al desenvolupament de la premsa diària a Catalunya es va fer amb l’aparició del “Diari de Barcelona”, nascut el 1792, que va presumir fins l’any 1993 de ser el “degà de la premsa continental” subsistent (fórmula que obviava la major antiguitat del britànic “The Times”). El seu promotor va ser Pedro Pablo Hussón de Lapezarán, un napolità que havia vingut a la cort espanyola amb Carles III i que va aportar l’experiència acumulada al “Diario curioso, erudito, económico y comercial” (nom del “Diario de Madrid” en la seva segona etapa). Malgrat les limitacions imposades pel poder, el “Diario de Barcelona” va ser capaç de recollir a les seves pàgines les inquietuds culturals del tombant del segle XVIII.

El segle XIX

Com va passar en l’àmbit de l’edició de llibres, el segle XIX també va ser per al periodisme l’època en què les empreses es van consolidar i organitzar a l’estil modern. El periodisme va deixar de ser un fet d’elit i esdevingué un fenomen social, capaç d’exercir una influència en totes les classes socials i de contribuir a formar l’opinió pública. A la segona meitat de segle van néixer molts diaris que encara existeixen: “The New York Times”, als Estats Units (1854); el “Daily Telegraph”, a Anglaterra (1855); la “Frankfurter Zeitung”, a Alemanya (1856); i “Le Figaro”, a París (1866). La innovació tecnològica va representar un gran impuls amb la construcció de les rotatives de vapor (1814) i, després, elèctriques (1884); l’invent de la linotip, que componia línies senceres de caràcters en blocs de plom; la introducció de l’estereotípia, que oferia la possibilitat de traslladar sobre cartó les empremtes dels caràcters; l’ús de la litografia, per a publicar il·lustracions i fotografies als diaris; el progrés dels sistemes de comunicació i transport, que feia més ràpida la transmissió de les notícies i més àgil la distribució dels exemplars, fins a l’ús —al començament del segle XX— dels primers teletips. Aquest aparell, que pot transmetre notícies i articles mitjançant codis telegràfics en temps real, va tenir un pes decisiu en el desenvolupament de les agències de premsa o d’informació. El 1835, a París, Charles Havas va obrir una agència que traduïa articles de la premsa estrangera i venia les traduccions als diaris francesos. Després va ampliar el servei a altres països, i es connectava amb Londres i Brussel·les a través d’una xarxa de coloms missatgers. Uns deu anys més tard, dos empleats alemanys de l’agència, Paul Reuter i Bernhard Wolff, van tenir la idea d’explotar la inauguració de la línia telegràfica Berlín-Aquisgrà i van organitzar dues agències que proporcionaven als abonats despatxos telegràfics amb informacions comercials. Reuter va traslladar l’agència a Londres i la va posar a disposició de la premsa anglesa. Estava tot just començant a gestar-se el poder de les grans agències de premsa, que des de fa un segle i mig recullen notícies de tots els racons de la Terra i les remeten als diaris abonats (primer ho feien a través del telègraf, i després, gràcies als mitjans de transmissió electrònica).

A Espanya i a Catalunya, a l’inici del segle XIX no existia una situació política gens propícia per al desenvolupament de la premsa. Un moment especialment dur arribà el 1814 quan un decret de Ferran VII va ordenar la supressió de tota la premsa que no fos la “Gaceta” i el “Diario de Avisos” de Madrid. La fundació de diaris es va anar fent durant mig segle a batzegades i coincidint amb els períodes de règim liberal.

Una fita fonamental en la gestació del periodisme contemporani va ser l’aparició a Barcelona, el 1833, d’“El Vapor”, un diari el nom del qual és tot un símbol de l’embranzida industrial i dels sotracs socials i polítics de l’època. El 14 d’agost del mateix any aquell nou diari publicava l’oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, en català, considerada com la portalada de la Renaixença. A més, “El Vapor” va representar la fi de l’exclusiva del “Diari de Barcelona” (catalanitzat durant l’ocupació napoleònica), que mentrestant havia estat atorgat a la família Brusi per privilegi reial i que continuava essent poc més que un full d’avisos i anuncis portuaris.

“El Vapor”, tot i els vaivens que va tenir d’acord amb els successius contextos polítics, va significar l’aparició del periodisme com a activitat diferenciada, el plantejament de la premsa com un espai de controvèrsia i el punt de partida per a la publicació d’altres periòdics, com “El Catalán”, “El Popular”, “El Guardia Nacional”, “El Propagador de la Libertad” i “El Constitucional”, capçaleres totes elles prou expressives de l’ebullició política de mitjan segle XIX. Valgui en aquest sentit com a exemple l’evolució que va tenir la capçalera d’“El Guardia Nacional”, convertida successivament en “El Nacional”, “El Liberal Barcelonés” i “El Imparcial”.

La majoria d’aquests diaris, tot i mantenir-se en tiratges encara modestos, van començar a incorporar tant les noves tècniques d’impressió com el concepte i el disseny periodístics que s’obrien pas al món anglosaxó. El 8 de novembre de 1839 es va publicar la notícia de la realització del primer daguerreotip a la Península pel gravador català Ramon Alabern. Però es va trigar encara mig segle a incloure fotografies a la premsa.

Durant les darreres dècades del segle XIX es van fundar alguns nous diaris escrits en espanyol, alguns dels quals estaven destinats a tenir una llarga vida i que s’autoqualificaven ja com a independents. Al costat del subsistent “Diario de Barcelona”, veieren la llum “El Noticiero Universal” (1888), “Las Noticias” (1896) i, sobretot, “La Vanguardia”, fundada el 1881 com a òrgan del Partit Constitucional, però que no va va gaudir de l’interès general fins el 1888 en allunyar-se de l’arrenglerament polític. En canvi, altres capçaleres que van marcar aquella època van continuar responent, de manera explícita o velada, a interessos partidistes. En són exemples “El Correo Catalán” (1876), carlista; “La Publicidad” (1878), republicà castelarista; o “El Diluvio” (1879), republicà populista que va substituir “El Telégrafo”. El pluralisme periodístic aleshores estrenat va sobreviure a les successives suspensions de les garanties constitucionals de les primeres dècades del segle XX i fins i tot a la censura de la Dictadura de Primo de Rivera.

A més, aquells anys també van veure el naixement dels primers diaris escrits en català. Encara que una esporàdica premsa en català ja havia fet aparició anteriorment (“Lo Pare Arcàngel”, el 1841, a Barcelona; “El Mole”, el 1837, a València), va ser durant les dues darreres dècades del segle quan, impulsada pel renovat moviment catalanista, es va començar a desenvolupar de manera sistemàtica. Les capçaleres del “Diari Català” (1879), “La Renaixença” (1882) i sobretot “La Veu de Catalunya” (1899), portaveu de la Lliga Regionalista, són el principal exponent de la recuperació de la llengua per part d’una indústria editora que al final de segle ja sumava unes 250 publicacions polítiques, culturals i humorístiques a Barcelona i comarques.

El segle XX

La premsa nord-americana, que havia conegut una expansió enorme a la segona meitat del segle anterior, mentre esdevenia la intèrpret, gràcies a una barreja d’idealisme i sensacionalisme, d’allò que el model de vida nord-americà significava sobretot per a les masses d’immigrats, dicta les lleis del periodisme modern, basat en el concepte de l’objectivitat de les notícies, que té com a símbol la regla de les “cinc W”, segons la qual els elements fonamentals d’una notícia són les respostes a cinc preguntes que en anglès comencen per W: who, when, where, what, why (qui, quan, on, què i per què). Un representant gairebé novel·lesc del poder del periodisme nord-americà va ser l’editor i periodista William Randolph Hearst, propietari de grans cadenes de diaris, ràdios i televisions i fundador de diaris populars com el “Daily Mirror”. El 1941, Orson Welles es va inspirar en la seva biografia per a la pel·lícula més famosa sobre el món del periodisme, Citizen Kane. Però el gegant de la premsa diària era un diari japonès, l’“Asahi Shimbun”, que a la segona postguerra venia, gràcies a la distribució porta per porta, més de vuit milions d’exemplars al dia.

A la primera meitat del segle, un fet important era la pressió informativa duta a terme i condicionada per les agències de premsa, i molt especialment per les que tenen una distribució d’abast mundial i poden influir així decisivament en el control dels fluxos informatius. Durant molt de temps, les agències que han dominat el panorama mundial de la informació han estat les nord-americanes Associated Press (AP, fundada el 1848) i United Press International (UPI, 1907), la britànica Reuter (1850), la francesa Agence France-Press (AFP, 1944) i, durant els anys de vigència de la Unió Soviètica, la TASS (fundada el 1918, tot just després de la Revolució Russa, i que lògicament va perdre influència després de la caiguda del mur de Berlín).

A Espanya van ser les necessitats propagandístiques del bàndol dels insurrectes les que van determinar la posada en funcionament, encara en plena guerra civil, de l’agència EFE, que al final del segle XX ha arribat a arrenglerar-se entre les més importants i a ser la primera de les que informen en espanyol. Durant molts anys, i fins que les fonts dels fluxos informatius no es van començar a diversificar a través d’Internet, EFE i Europa Press han estat les grans deus d’informació de la majoria dels diaris espanyols. Val a dir, tanmateix, que el precedent de les agències informatives espanyoles s’ha d’anar a buscar al segle anterior i concretament en l’agència Mencheta, fundada per Francesc Peris Mencheta gairebé alhora que “El Noticiero Universal”.

Pel que fa a periòdics, ja entrat el segle XX, a les capçaleres catalanes fundades a les acaballes del segle anterior se n’afegiren d’altres la majoria de les quals tenien algun signe polític al darrere: “El Poble Català” (1905), d’Esquerra Catalana; “La Publicitat” (1922), d’Acció Catalana; “El Matí” (1929), vinculat a Unió Democràtica; “L’Opinió” (1931) i “La Humanitat” (1931), d’Esquerra Republicana; o “La Rambla” (1936), catalanista d’esquerres.

La importància de molts dels diaris que acabem d’esmentar no rau tant en els tiratges que en el seu moment van assolir com en el fet que, certament, van animar enormement la confrontació de parers, i d’una manera especial durant l’època de la Segona República, en què també van exercir un paper especial les publicacions de caràcter obrerista. Després, és clar, tot va recular amb el franquisme. Van subsistir empreses periodístiques sotmeses al dictat del règim feixista, que, per la seva part, va crear els òrgans propis del Movimiento a la majoria de ciutats: “Solidaridad Nacional” i “La Prensa”, a Barcelona; “Diario Español”, a Tarragona; “La Mañana”, a Lleida; i “Los Sitios”, a Girona.

No va ser fins el 1964 que algunes escletxes obertes en el règim franquista van fer possible l’aparició d’un nou diari de tarda a Barcelona, el “Tele-exprés”, amb una palesa inquietud política, reflectida també en el matutí “Mundo Diario” (1974), hereu d’un inicial “Diario Femenino” (1968). A més, els diaris preexistents van tenir un paper destacat en fer una evolució que va ser alhora índex i impuls de l’anomenada “transició política” dels anys setanta. La premsa diària en català —a part el cas de “Poble Andorrà”— no tornà a revifar fins el 1976, amb l’aparició també a Barcelona del diari “Avui”, que va ser seguit alguns anys més tard per “Punt Diari”, a Girona, “Regió 7”, a Manresa, i “El 9 Nou”, a Vic.

El segle XX és el segle dels magazins, com són anomenades als països anglosaxons les publicacions periòdiques d’informació i altres temes. També en aquest camp el lideratge correspon als Estats Units. Allà, certes revistes que havien recollit l’herència dels títols dels segles XVIII i XIX van experimentar els efectes de l’expansió de la publicitat, i deixaren de ser publicacions elitistes per a convertir-se en lectures destinades al gran públic (“Harper’s”, “Saturday Evening Post”, “New Yorker” i “Vogue”, per esmentar alguns títols famosos); així mateix, els progressos de la tècnica fotogràfica i la seva aplicació al reportatge periodístic tingueren un paper determinant en l’èxit dels setmanaris de caràcter informatiu (“Time”, nascut el 1923, “Newsweek”, aparegut el 1933, i “Life”, del 1936). El “Time” va superar el 1971 la xifra dels cinc milions de exemplars en dos-cents països. Seguint el seu exemple van néixer “L’Express”, a França, “Der Spiegel”, a Alemanya, i “Panorama”, a Itàlia. A Espanya els setmanaris de caràcter polític no han tingut, en general, una influència comparable, ni de bon tros, amb la dels esmentats. Durant els darrers anys del franquisme, van tenir una certa importància “Destino” i “Mundo”. Ja en els anys de la transició, les capçaleres més apreciades pels partidaris del canvi polític van ser “Triunfo” i “Cambio 16”, però cap d’aquests magazins no es va arribar a afermar com una revista de referència obligada un cop consolidada la democràcia. Millor fortuna va tenir un altre model de setmanari, de caràcter més popular, representat sobretot per “Interviú”, com també la sèrie de títols que constitueixen l’anomenada premsa del cor: “Hola”, “Lecturas”, “Diez Minutos”, etc.

Pel que fa a revistes en català, tot i que durant la Segona República se n’havia començat a forjar una bona tradició, després de la represa democràtica hi ha hagut molt poques propostes que hagin pogut superar, si més no temporalment, tant les dificultats de lectura de les generacions que no havien estat escolaritzades en la llengua pròpia com la competència d’altres mitjans de comunicació. De tota manera val la pena esmentar “Canigó” (1954-83), “Oriflama” (1961-77), “El Món” (1981-88) i, molt especialment, “Serra d’Or” (d’ençà del 1959), que ha esdevingut una revista d’alta divulgació cultural, i “El Temps”, setmanari català d’informació general, fundat el 1984 a València.

L’ordinador també ha irromput (a Espanya, al final dels setanta) en els tallers tipogràfics i les redaccions dels diaris, i han entrat en funcionament els sistemes editorials informàtics, que executen tota una sèrie d’operacions tant de redacció com tipogràfiques (revisió, titulació, maquetació, composició). Els periodistes ja no treballen amb la màquina d’escriure, ni passen després els articles als tipògrafs per a la composició, sinó que treballen en terminals i envien els seus textos al sistema, que els transforma en materials tipogràfics. La revolució informàtica ha acabat imposant la introducció als tallers tipogràfics de la fotocomposició o composició en fred. Ni els textos ni els títols ja no es piquen a les linotips ni es componen, en calent, en caràcters fosos en un aliatge de plom, sinó que són reproduïts, a través d’una sèrie de procediments fotogràfics, en caràcters fixats en pel·lícules de paper. Les empreses tipogràfiques, arran de la innovació tecnològica, han adquirit l’aspecte de laboratoris dominats per la presència de les pantalles d’ordinador. Les noves tecnologies, basades en la connexió entre el vídeo i la informàtica, representen el gran recurs però també el gran repte per al futur dels diaris d’arreu del món. El desenvolupament de la microelectrònica, les memòries òptiques, les transmissions via satèl·lit o per cable, els bancs de dades, la connexió del telèfon amb l’ordinador i la televisió, tot plegat pot transformar totalment el sistema d’informació i crear nous mitjans de comunicació a més dels tradicionals del llibre i el diari —i la ràdio i la televisió— i noves formes d’accedir a la informació.