Llengües i literatures clàssiques

L’origen de les llengües

No disposem de cap documentació sobre els orígens i els primers estadis del llenguatge humà, ja que només coneixem les llengües a partir del moment en què es conserven per mitjà de l’escriptura fonètica, és a dir, a partir del moment en què els signes alfabètics representen uns sons. Per tal d’arribar a aquest estadi de llengües transcrites han d’haver recorregut un llarg tram de la seva evolució oral; ara bé, aquest procés no es pot reconstruir, com a màxim pot ser objecte de conjectures per part dels entesos.

La tradició teològica del passat interpretava el llenguatge humà com una ofrena de Déu als homes i explicava la diversificació de les llengües mitjançant el mite bíblic de la torre de Babel, que diu que Déu, irat per l’excessiva supèrbia dels homes, els va castigar creant confusió en les seves parles de manera que va ser impossible la comunicació entre els uns i els altres.

D’altres doctrines antigues de caràcter filosòfic van formular algunes hipòtesis, com per exemple que el llenguatge havia nascut de la imitació dels sons de la natura (Plató); que les paraules eren signes convencionals resultants d’un acord entre els parlants (Aristòtil); que els sons, emprats originàriament per necessitats fisiològiques, passaven a utilitzar-se per denominar les coses (Epicur).

L’indoeuropeu

Els estudis sobre les llengües parlades que van precedir les llengües escrites han progressat significativament gràcies a les recerques que, en lloc de partir de principis generals, es van encaminar cap a una reconstrucció d’aquestes llengües basant-se en les llengües històriques. Al final del segle XVIII, el missioner francès Cœurdoux fou el primer a constatar, confrontant les arrels dels noms i les formes verbals, les extraordinàries semblances entre el llatí, el grec i el sànscrit (l’indi antic de la tradició escrita). Gràcies a aquest mètode comparatiu es va arribar a la definició convencional de l’“indoeuropeu”: un idioma desconegut per a nosaltres que es devia parlar abans de l’aparició de les llengües històriques, pels volts del 2000 aC, en una àrea d’una extensió molt vasta, compresa entre la península de l’Índia, a l’est, i les ribes de l’Atlàntic, a l’oest, i des d’Escandinàvia, al nord, fins a la Mediterrània, al sud.

Així doncs, reben el nom d’indoeuropees aquelles llengües que, sigui quin sigui el moment de la seva evolució, i també el punt geogràfic on es localitzen, deriven d’aquell passat comú, tot i que avui dia presentin enormes diferències entre elles. Les que encara es parlen avui, almenys en algun dels seus dialectes, són: l’indoirànic, el bàltic, l’eslau, l’albanès, l’armeni, el grec, el cèltic, les llengües derivades del germànic i les derivades del llatí (vegeu la classificació general de les llengües a Tothom parla a la seva manera). D’altres, com l’hitita o el tocarià, han desaparegut completament, o encara, com el llatí o el grec clàssics i el sànscrit, són llengües mortes, és a dir, que només sobreviuen en l’ús escrit i que ja no es veuen modificades per l’ús dels parlants.

Vegem, a títol d’exemple, algunes de les analogies més fàcilment identificables entre aquestes llengües, fins i tot per a qui, en no ser lingüista, no estaria capacitat per a dur a terme una reconstrucció científica basada en el mètode de la gramàtica comparada. La paraula catalana “mare” es pronuncia màter en llatí, muòtar en germànic, màthir en cèltic, màti en eslau, motè en bàltic lituà, mèter en grec, màdar en iranià, màtar en sànscrit. La paraula que designa el número “tres” en català és idèntica a la del llatí i correspon a dri en germànic, tri en cèltic, trije en eslau, trys en bàltic, treis en grec, thrayo en irànic i trayas en sànscrit.

Llengües no indoeuropees del Pròxim Orient

Junt amb les llengües indoeuropees convé fer esment dels principals grups lingüístics presents en l’àrea de la Mediterrània oriental i del Pròxim Orient antic i pertanyents a poblacions que van constituir pròsperes civilitzacions i grans imperis anteriors a l’arribada de tribus indoeuropees. Aquestes llengües i les parlades pels pobles indoeuropeus que van colonitzar el món occidental van entrar en contacte i es van influir mútuament. La nostra cultura, tot i haver estat creada en el si de la família lingüística indoeuropea, és de fet igualment deutora d’altres tradicions (només cal tenir present la tradició hebraica representada per la Bíblia). D’altra banda, moltes d’aquestes llengües han deixat molts textos que podem qualificar de literaris, en un sentit ampli de la paraula (vegeu “La producció literària del Pròxim Orient antic”).

Al Pròxim Orient, les llengües no indoeuropees principals són les dels sumeris, representades gràficament amb una escriptura ideogràfica i pictogràfica, i les semítiques, parlades a Mesopotàmia, la costa fenícia, Palestina, Síria i Aràbia. Al nord-est d’Àfrica, la llengua més important és la del tronc camític emprada a l’antic Egipte, de la qual deriven les llengües berbers de l’Àfrica mediterrània i les de les poblacions cuixítiques d’Etiòpia, Somàlia i Sudan.

La llengua dels grecs

Evolució dels signes de l’alfabet des dels jeroglífics egipcis fins al llatí. L’alfabet és un sistema d’escriptura basat en el principi de la correspondència entre cadascun dels signes i cada so o fonema.

ECSA

El grec pertany, com hem vist, a la família de les llengües indoeuropees. És una de les poques llengües que, en el decurs de la seva història, han conegut dos tipus fonamentals d’enregistrament escrit: un de sil·làbic, el lineal B, que es remunta a l’època micènica (segles XIV-XII aC), i un altre d’alfabètic, documentat a partir del segle VIII aC i ininterrompudament fins als nostres dies.

L’escriptura a Creta i Micenes

Després de fer les primeres descobertes de tauletes amb inscripcions en el palau de Cnossos, a Creta, els historiadors i els arqueòlegs van creure que es trobaven davant d’una llengua exempta de qualsevol relació amb el grec i fins i tot amb les altres llengües indoeuropees.

Arthur Evans, l’arqueòleg que va desenterrar les ruïnes de Cnossos, va subdividir les inscripcions en tres categories: escriptures jeroglífiques o pictogràfiques, emprades des del final del III mil·lenni fins al 1600 aC aproximadament; una escriptura anomenada lineal A, que compartia una vintena de signes amb les escriptures jeroglífiques, i es va utilitzar aproximadament del 2000 aC al 1450 aC, i una escriptura anomenada lineal B, que compartia una seixantena de signes amb les escriptures precedents i en presentava una trentena de nous, que es va utilitzar fins pels volts del 1300 aC i que es va trobar no només a Creta sinó també en inscripcions en tauletes i en altres suports descoberts als palaus micènics de Pilos i Micenes, al Peloponès. Els estudis comparats sobre les dues escriptures lineals, en part pictogràfiques i en part constituïdes per signes sil·làbics que es llegeixen d’esquerra a dreta, van portar, el 1953, a una conclusió diferent.

L’arquitecte anglès Michael Ventris (que va aprofitar en aquest camp la seva experiència de desxifrador de codis secrets al servei de la RAF, l’aviació militar britànica) i el filòleg John Chadwick van definir el lineal B com un sistema gràfic emprat pels micènics per transcriure la seva llengua (grega), derivat d’un sistema gràfic anterior, el lineal A, que havien utilitzat els cretencs per transcriure la seva llengua, diferent del grec, possiblement indoeuropea, o potser semítica. En definitiva, l’escriptura lineal B, en ser reconduïda cap a una llengua coneguda, el grec, s’ha pogut desxifrar, mentre que el lineal A, que transcriu una llengua desconeguda, roman indesxifrable d’acord amb l’estat actual dels coneixements.

Un cop establert que la llengua minoica (o micènica) era una llengua semblant al grec, l’arquitecte Ventris, partint del signe ko, va identificar en les tauletes cretenques les paraules ko(r)wo(s) = noi i ko(r)va = noia. Seguidament, va fer servir diversos sistemes, com per exemple l’anàlisi dels topònims (noms propis de lloc) cretencs, que li van permetre desxifrar fragments de textos administratius i comercials. Els fragments conservats en l’escriptura lineal A són textos més breus, sovint formats d’una sola paraula, provinents en bona part de Hagía Triáda, una localitat propera a Festos, a l’illa de Creta. Es tracta de noms de plantes, de llocs i de divinitats prehel·lèniques de l’àrea de la Mediterrània.

L’origen del grec

Sabem poca cosa, i per tant no podem fer gaires afirmacions, sobre què va succeir entre l’època indoeuropea i l’època històrica del grec parlat. Les dues llengües són construccions teòriques elaborades pels filòlegs, atès que no disposem de documents escrits de cap mena que hi facin referència. Malgrat tot, es poden avançar certes hipòtesis sobre el període i les diverses etapes en què es van emprar. Abans que es constituís el grec comú, és a dir, la base dels dialectes grecs coneguts a través dels textos escrits, probablement es van succeir diversos períodes en què la parla indoeuropea destinada a evolucionar cap al grec es va diferenciar fins a donar origen a diferents dialectes, que en un moment determinat van experimentar un nou procés d’unificació.

Els dialectes grecs, coneguts a través dels textos escrits, presenten notables diferències entre ells, però aquestes diferències van aparèixer amb tota seguretat una mica abans de l’època històrica, a partir d’una llengua comuna que presentava nombroses afinitats amb l’indoeuropeu. Entre aquestes afinitats destaquen les vocals, l’accent, que consistia en una entonació produïda per l’elevació de la veu, i el ritme quantitatiu, el qual depenia de les síl·labes llargues i breus.

Les innovacions que particularitzen el grec respecte de l’indoeuropeu van ser el resultat de la influència de les poblacions indígenes sobre els invasors indoeuropeus (jonis, aqueus, eolis, doris) arribats en onades successives (vegeu “Les societats de l’antiguitat”). El grec presenta, efectivament, un gran nombre de paraules d’origen incert, que pertanyen a llengües no indoeuropees. En el transcurs de la seva expansió per la Mediterrània oriental, els grecs van arribar a Creta, bressol d’una civilització molt evolucionada i d’una cultura refinada, on es parlava una llengua que no era el grec. Així doncs, els invasors grecs van entrar en contacte amb una cultura nova i en van manllevar una sèrie de paraules que designaven objectes o conceptes que fins aleshores els eren desconeguts.

Al final del II mil·lenni aC els senyors que vivien a les fortaleses de Micenes i de Tirint eren aqueus, però havien conservat moltes coses de l’anterior civilització egea. De fet, la gramàtica grega presenta les característiques essencials de l’indoeuropeu, mentre que el vocabulari, tot i contenir alguns termes indoeuropeus, és format principalment per paraules noves, que indiquen objectes, activitats i conceptes manllevats de la civilització egea preexistent. En altres casos, certes paraules d’origen indoeuropeu van adquirir valors nous, ja que els indoeuropeus tenien un tipus de cultura molt diferent de la grega: en el món indoeuropeu els astres, els fenòmens naturals, el conjunt de l’univers i fins i tot el grup social, la família, el clan i la tribu, tenien un caràcter diví contraposat a la cultura racional pròpia del món grec.

Els dialectes grecs i la llengua comuna

Des de l’època més antiga, la llengua grega ha presentat diverses modalitats. Durant els segles VI i V aC, existien varietats lingüístiques específiques gairebé de cada ciutat, emprades també en documents escrits, oficials o privats. D’altra banda, la finalitat a què estaven destinats els escrits semblava generar un tipus peculiar de llengua, com si cada text estigués escrit en una llengua particular. Ara bé, no totes les modalitats del grec, agrupades entre elles i anomenades dialectes, ens són conegudes. De fet, ens han arribat molt poques inscripcions que recullin les parles locals, sobretot de les èpoques més antigues. I, a més, quan al llarg del segle IV aC el nombre de textos literaris i d’epígrafs va augmentar ja començava a estendre’s per tot Grècia la influència de la koiné (llengua comuna) jonicoàtica.

Limitem-nos, doncs, a observar que al segle V aC les variants del grec eren molt diferents entre elles. Rere una grafia gairebé idèntica a tot arreu s’amagaven diferències considerables de pronunciació. Tradicionalment es distingeixen quatre grups dialectals que, tot i ser parlats contemporàniament en regions diferents, corresponien a les diverses onades d’invasors: es tracta del jonicoàtic, de l’arcadicoxipriota, de l’eòlic i del grup occidental.

El grup de dialectes que es coneix millor, tant a partir dels textos literaris com de les inscripcions, és el jonicoàtic. L’àtic fou el resultat de la unificació de les parles locals de la regió d’Atenes en una llengua comuna ja des d’època molt antiga. El dialecte jònic, en canvi, es parlava en zones molt allunyades entre elles, a les colònies de l’Àsia Menor, la Magna Grècia, Sicília i la Gàl·lia, però no a la Grècia continental. Els grecs de la Jònia van ser el primer grup hel·lènic que va formar una civilització i va desenvolupar un gran moviment comercial, i, consegüentment, el primer a tenir una llengua comuna, que impedia que les llengües locals s’empressin en els textos escrits i, per tant, que sobrevisquessin. Pel que fa a l’àtic, aïllat en una petita regió de Grècia, va mantenir sempre un caràcter unitari i més aviat arcaic. Amb tot, es pot reconèixer fàcilment la unitat originària d’ambdós grups.

Un grup de dialectes molt menys conegut és l’arcadicoxipriota, que comprèn tres variants: l’arcàdic, el xipriota i el pamfili, forma residual d’un important grup lingüístic molt estès a la segona meitat del I mil·lenni aC a la Mediterrània sud-oriental. En l’època clàssica, l’arcàdic va ocupar una petita zona de la Grècia interior, allunyada de la mar i dels circuits comercials, habitada per un poble de pastors amb un desenvolupament cultural pobre i lent. No ha quedat cap vestigi de la literatura arcàdica, únicament algunes poques inscripcions corresponents als segles V-III aC. Quant al xipriota, es parlava a Xipre, illa situada molt lluny respecte de la resta del món grec, i això explica que el seu alfabet s’assembli molt més a l’antic alfabet egeu que no pas al grec. D’altra banda, el grec parlat a Xipre va rebre una forta influència de les llengües fenícies presents a l’illa. No s’ha conservat cap testimoni de la literatura xipriota. Pel que fa al pamfili, parlat en algunes zones aïllades del Peloponès i, per tant, fora de l’àmbit d’influència hel·lènica, va evolucionar d’una manera molt particular, fins al punt que era considerat com una llengua bàrbara pels altres grecs. No resta cap mostra de literatura pamfília, a banda d’algunes inscripcions, que testimonien de manera clara el parentiu amb l’arcàdic i el xipriota.

Les variants eòliques es poden dividir en tres grups, amb un origen comú, però independents en l’època arcaica: l’eòlic d’Àsia, el tessàlic i el beoci. El dialecte eòlic es va difondre per les colònies gregues de la costa septentrional de l’Àsia Menor i per algunes illes pròximes, entre les quals destaca Lesbos. Precisament d’aquesta illa provenen nombrosos textos literaris de gran importància, com són els fragments de les poesies d’Alceu i Safo, del segle VI aC, i també un gran nombre d’inscripcions, la majoria d’elles posteriors al segle IV aC. El dialecte eòlic de Tessàlia (tessàlic) és documentat només en una sèrie d’inscripcions. La Tessàlia, com l’Arcàdia, allunyada de la mar i de les vies de comerç, va tenir un desenvolupament cultural lent i poc original i no va conrear mai una literatura pròpia. La Beòcia tampoc no va tenir cap projecció cultural més enllà dels seus propis confins. Ho demostra el fet que el seu poeta més important, Píndar, no escrivís en dialecte beoci. Així i tot, l’existència d’una literatura beòcia és testimoniada pels fragments lírics de la poetessa Corina, contemporània de Píndar.

Les variants del grup occidental van ser les introduïdes pels invasors dòrics, els últims a penetrar a Grècia, que sovint es van sobreposar als grecs que parlaven altres dialectes i havien ocupat anteriorment les mateixes terres. Les variants occidentals es poden dividir bàsicament en dos grups: el dòric i el nordoccidental.

Malgrat la gran expansió dels doris i de les seves colònies, que comprenien des de les illes Cíclades i Creta fins a Siracusa i Agrigent, la informació que tenim sobre el dialecte dòric encara és limitada i parcial, i es basa sobretot en les inscripcions. Únicament a Sicília i en una part de la Magna Grècia es va desenvolupar una literatura pròpiament dòrica, de la qual tan sols es conserven alguns fragments de Teòcrit, Arquimedes i Sòfron. Es va crear una koiné dòrica només a Sicília, especialment a la regió de Siracusa, on hi havia grans ciutats amb un comerç intens i un gran desenvolupament cultural, fets que comportaven la necessitat d’una llengua comuna que permetés entendre’s més enllà dels límits estrictes d’una ciutat, i que servís tant per als comerciants i traficants com per a l’ús literari i cultural. A les altres regions, cada ciutat dòrica va conservar el seu dialecte local, fins i tot en els documents oficials, sense que cap d’ells quedés fixat en unes normes gramaticals.

En l’època arcaica, les diverses variants gregues, tot i presentar diferències notables fins i tot entre parles veïnes, es van anar barrejant i modificant com a conseqüència dels desplaçaments de la població i de la colonització. En l’àmbit mediterrani, format per les costes i per les illes en contacte permanent a través del comerç, els elements comuns prevalien sobre les peculiaritats lingüístiques de les terres continentals.

D’altra banda, si cada parla hagués evolucionat autònomament, aïllada de les altres, els grecs dels segles VII i VI aC haurien patit una fragmentació lingüística que hauria fet impossible la unitat cultural del món hel·lènic.

La literatura grega

Tenint en compte la fragmentació dialectal de l’àrea grega, fóra d’esperar que només existissin manifestacions literàries locals i no una autèntica literatura grega. En realitat, però, no va ser així. Ja en temps molt antics, potser en l’època micènica, es va desenvolupar una llengua literària comuna a partir dels dialectes principals. En certa mesura, aquests dialectes es van unificar, de manera que eren comprensibles gairebé arreu tot i conservar la seva pròpia autonomia. Sovint s’identificaven amb algun gènere determinat (per exemple, la llengua homèrica conté elements fonamentalment jònics i eòlics). El fet és que els primers poetes viatjaven d’una ciutat a l’altra recitant les seves composicions i sovint mesurant-se en autèntics concursos poètics. La competició amb els altres poetes contribuïa a l’enriquiment mutu, tant lingüístic com artístic, i a la formació d’un patrimoni cultural comú.

A tot això, cal afegir-hi que, pel que fa a aquesta primera fase de la literatura grega, es tracta d’una literatura substancialment “laica”. És clar que els temes tractats són els mites, però no estan estretament lligats als ritus religiosos i, per tant, no imposen a l’autor uns esquemes fixos i immutables. Cada artista podia variar el tema i sotmetre’l a les seves necessitats expressives.

Tots aquests factors contribueixen a fer de la literatura grega dels orígens una literatura poc “primitiva” i més aviat rica en aquells elements de varietat i d’expressivitat que corresponen a la idea moderna d’obra d’art. Així, fins i tot les seves primeres obres van ser considerades, durant els segles successius, veritables obres mestres, i no únicament com a documents interessants d’una època molt antiga. De totes elles, les primeres van ser la Ilíada i l’Odissea.

Poesia èpica i didàctica: Homer i Hesíode

Gràcies a la Ilíada i a l’Odissea Homer ocupa un lloc privilegiat en el camp de les lletres universals. Tant en la tradició grega com en la llatina, el seu nom és sinònim de poeta. De tota manera, ja al segle III aC es va començar a dubtar del fet que els poemes homèrics es poguessin atribuir a un sol autor, i alguns erudits alexandrins van detectar certes incongruències entre els dos poemes i van considerar que eren obres de dos poetes diferents. Era una anticipació de la “qüestió homèrica”, que va portar, a partir dels segles XVII i XVIII, a posar en dubte la mateixa existència històrica d’Homer (un mer símbol de la poesia de l’antic poble grec, segons Giambattista Vico) i a considerar que tots dos poemes eren una creació col·lectiva, fruit de la transmissió oral de nombrosos fragments que els aedes recitaven i cantaven per les corts al llarg de diversos segles, i que posteriorment van ser fixats per escrit. No hi ha dubte que en la Ilíada i en l’Odissea va confluir una llarga tradició oral, ja que hi trobem elements d’èpoques diverses (armes, costums), i també és tradicional el recurs a un seguit de fórmules, destinades molt probablement a afavorir la memorització, que apareixen en forma d’esquemes verbals fixos (Aquil·les “peu veloç”, l’aurora “dels dits rosats”) o d’esquemes narratius més extensos (les descripcions de les assemblees, per exemple, segueixen un model ben precís). Actualment, es considera probable que una tradició que es remuntava al període micènic (alguns entesos la fan remuntar fins al segle XV aC) s’hagués anat fixant, almenys parcialment per escrit, fins a la configuració del text tal com el coneixem avui dia i que es pot datar als segles VIII o VII aC. Això no obstant, sembla excessiu sostenir una gènesi col·lectiva, i gairebé espontània, d’ambdós poemes, tenint en compte la presència d’una forta personalitat poètica unificadora de la matèria literària en tota la seva multiplicitat (que no sabem del cert si realment s’anomenava Homer, tot i que de fet això no importa gaire).

Ilíada significa “poema d’Ili” (Ili era la fortalesa de Troia, una ciutat molt rica situada a les costes de la mar Egea, a l’Àsia Menor). En aquest poema es narren les últimes etapes de la llarga guerra entre els troians i una coalició de grecs que assetgen la ciutat per venjar l’afront que va patir Menelau, rei d’Esparta i espòs d’Helena, raptada pel príncep troià Paris. A l’inici de la narració, el més valerós de tots els grecs, l’invencible Aquil·les, ofès pel rei Agamèmnon, que exerceix de “cap suprem” de l’expedició, es retira a la seva tenda ja que es nega a combatre, i ni tan sols les desfetes militars del seu exèrcit el distreuen de la seva “ira funesta”. Però quan el seu amic Pàtrocle és mort en mans d’Hèctor, l’heroi Aquil·les, després d’uns magnífics funerals, torna al camp de batalla i dóna mort a Hèctor en un gran duel. El poema es clou amb els funerals d’Hèctor, lliurat pietosament al seu pare, Príam. Assistim a la celebració dels ideals de la gran aristocràcia guerrera de l’antiga Grècia: el valor, el sentit de l’honor, però també el dolor humà de les víctimes, com el que trobem en l’episodi del diàleg entre Hèctor i la seva muller Andròmaca abans del combat fatal, o aquell en què Príam, el vell rei de Troia, implora que li lliurin el cos del fill, i Aquil·les li ho concedeix tot recordant el seu propi vell pare.

Troia caurà gràcies a l’estratagema proverbial del cavall de fusta (però aquest episodi no és relatat a la Ilíada, com tampoc no hi és narrada la mort d’Aquil·les per una fletxa clavada al taló, l’única part del cos vulnerable, l’únic punt feble de l’heroi grec). El cervell d’aquell estratagema fou Odisseu (conegut pels romans, i per nosaltres, com a Ulisses) i les vicissituds del seu retorn a l’Ítaca natal després de la guerra formen la matèria de l’altre poema homèric, l’Odissea. Després de peripècies interminables, Ulisses arriba a Ítaca ocultat rere una disfressa, troba la seva casa ocupada per una colla d’usurpadors, els pretendents de la seva muller, i els mata d’un en un amb el seu arc. Aleshores es dóna a conèixer a la seva esposa Penèlope, que l’ha estat esperant fidelment durant vint anys (deu anys de guerra i deu de travessia).

Ulisses encarna un ideal grec que no és diferent del d’Aquil·les (ell també és fort i valent), però sí, en tot cas, complementari: es tracta de l’ideal de la intel·ligència creativa, de l’astúcia que permet superar qualsevol dificultat i vèncer la força bruta, i alhora el de la voluntat de conèixer, pròpia d’un poble que sovint va a la descoberta de terres desconegudes (Dant assenyala aquest darrer aspecte en el famós episodi d’Ulisses a l’Infern). A l’Odissea tampoc no falten, al costat de les narracions èpiques i d’aventura, moments de gran lirisme: n’és un exemple, entre molts d’altres, l’episodi en què el gos d’Ulisses, Argos, ja molt envellit, reconeix el seu amo quan arriba a Ítaca i seguidament mor.

Tots dos poemes contenen un gran nombre d’observacions de la vida quotidiana, generalment presentades per mitjà de les famoses “semblances”, que parteixen de la comparació dels fets i dels personatges del relat amb fets quotidians o, sovint, amb fenòmens de la natura o del comportament dels animals.

Com ja s’ha dit, els poemes homèrics són obres d’art, madures i cultes, ja reconegudes i de gran èxit en la seva època. En el marc d’aquella civilització, aquestes obres van exercir una enorme influència i la llengua homèrica no tan sols va esdevenir la llengua de la literatura èpica, sinó que a més va deixar una empremta en els altres gèneres poètics i, fins i tot, en els no poètics.

En l’antiguitat, la popularitat d’Homer fou tan gran que se li van atribuir pràcticament totes les obres de caire èpic que es remunten als segles VIII-VI aC aproximadament. És el que va succeir amb els poemes que componen els anomenats “cicles”, per exemple el cicle troià (que també comprèn la Ilíada i l’Odissea) o el de la Teogonia, dedicat a la narració dels orígens dels déus i del món. També es van atribuir a Homer un conjunt d’himnes, dedicats a diversos déus, i un breu poema paròdic, la Batracomiomàquia (és a dir, el “combat entre les granotes i les rates”). Malgrat haver estat incloses en la tradició homèrica, no totes aquestes obres són de bona qualitat i cap d’elles no és equiparable a les dues obres mestres del poeta grec.

Existeix una altra Teogonia, escrita per Hesíode, el primer autor grec del qual es tenen referències històriques certes i que va viure a Beòcia entre els segles VIII i VII aC. Es considera el representant del que s’ha catalogat com a poesia didàctica, però que els antics incloïen en el gènere èpic, i és conegut sobretot per la seva obra Treballs i dies, un breu poema que descriu amb un to poètic la dura vida del camperol, inserida en una visió moral del món en què el feixuc treball del camp és al centre de l’ordre garantit pels déus.

La poesia lírica

En grec, poesia lírica volia dir senzillament poesia acompanyada d’un instrument de corda anomenat lira (i sovint també de la flauta). A partir del segle VII aC, però, aquest gènere va adoptar unes característiques pròpies que van transformar l’abast del terme “líric” fins a donar-li el significat actual, és a dir, referit a la poesia que expressa especialment els afectes i els sentiments de l’individu. Aquest tipus de composició, que malauradament ens ha arribat de manera fragmentària, va néixer en temps pretèrits probablement a les illes de la mar Egea i a les costes de l’Àsia Menor i, posteriorment, es va desenvolupar en concomitància amb l’interès creixent de la cultura grega per l’individu, un interès que trobem igualment en els altres gèneres i que, en part, com ja hem vist, ja era present en els poemes homèrics.

El gènere líric es divideix en quatre categories: el iambe, l’elegia, la lírica monòdica i la lírica coral. Les tres primeres es reservaven generalment per a l’expressió de pensaments i de sentiments personals i, en canvi, l’última es destinava a l’expressió dels sentiments col·lectius.

El iambe designa un metre i, per extensió, el gènere literari caracteritzat per aquesta forma mètrica. La temàtica fonamental de la poesia iàmbica, tractada en un to burlesc, consisteix en la reflexió sobre temes polítics i sobre valors morals i en l’anàlisi de sentiments, principalment l’amor. Entre els autors de iambes més importants destaquen Arquíloc, Semònides i Hipònax.

L’elegia va néixer probablement com a lament fúnebre. Es recitava amb l’acompanyament de la flauta i estava compost en un estil marcat per la influència de l’èpica. Els exemples més antics tenien caràcter d’exhortació militar. Posteriorment, l’elegia va esdevenir una forma d’expressió d’opinions polítiques i de sentiments. Els poetes elegíacs més importants van ser Tirteu i Mimnerm.

La lírica monòdica era cantada per un sol intèrpret, que s’acompanyava de la cítara. La fase més antiga i més important de la lírica monòdica té com a principals representants dos poetes de l’illa de Lesbos: Alceu i Safo. Aquests autors van compondre els seus versos en dialecte eòlic, que es va convertir en la llengua literària pròpia d’aquest gènere de poesia. La poesia monòdica s’adreçava a grups reduïts de persones, afins a l’autor tant per la condició social com per les conviccions polítiques, literàries o morals. La temàtica fonamental d’aquesta poesia era l’amor. La tradició de la lírica monòdica, després d’Alceu i Safo, va ser continuada per Anacreont. Amb ell va néixer la figura del poeta itinerant, que anava per les corts dels tirans i escrivia la seva poesia normalment per encàrrec.

La lírica coral es componia sobretot amb motiu de cerimònies públiques, tant de caràcter religiós com profà. Consistia en himnes adreçats a les diverses divinitats i en lloances en honor d’homes que havien destacat en la batalla o en competicions esportives. Els principals autors de lírica coral van ser Alcmà i sobretot Píndar.

El teatre

Una de les contribucions més importants de Grècia a la història de la literatura universal és la producció teatral, en particular la dels tres grans autors de tragèdies: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Les obres que n’han arribat (una petita part de la seva producció) es representen encara avui amb regularitat i han constituït un model per als dramaturgs de l’era moderna. D’altra banda, va tenir un paper molt important la teorització sobre la tragèdia formulada pel gran filòsof Aristòtil en la seva Poètica, de la qual només s’ha conservat una part que inclou una rigorosa i completa anàlisi formal d’aquest gènere. Posteriorment —del Renaixement al Neoclassicisme— s’ha donat un valor normatiu a alguns aspectes (la unitat d’acció, d’espai i de temps) que en Aristòtil són, de fet, una constatació dels usos vigents en la tragèdia de la seva època. En realitat, Aristòtil només posa clarament l’accent sobre la unitat de la tragèdia en reivindicar la necessitat d’un desenvolupament coherent de la història. La unitat de temps i la d’espai s’han deduït de manera força arbitrària de simples comentaris presents en el text. A més, no totes les tragèdies que ens han pervingut respecten aquestes tres regles. Per exemple, Les eumènides d’Èsquil transcorren en llocs diversos.

Gràcies a l’obra d’Aristòtil i a les peces teatrals que s’han conservat coneixem els orígens i les regles de la tragèdia grega. Aquestes obres tenen els mites com a punt de referència obligat i escenifiquen el gran dilema de la contradicció entre la necessitat de determinar la pròpia existència, tal com es concebia en la cultura grega de l’època, i la presència de forces externes, divines, que en realitat limiten i condicionen l’acció humana. En la consciència d’aquesta contradicció implacable rau el que s’ha anomenat el sentit tràgic. Es tracta, com es pot veure, d’un tema universal i etern, que explica la vigència permanent d’aquestes tragèdies més enllà de la realitat concreta de la Grècia d’aquell temps i de l’extraordinària quantitat de reelaboracions que se n’han escrit ininterrompudament fins els nostres dies. Fins i tot el mite d’Èdip, tractat de manera excel·lent per Sòfocles, fou adoptat per Sigmund Freud per a representar un dels conceptes fonamentals del seu pensament psicoanalític, conegut precisament com el complex d’Èdip.

D’Aristòfanes, un gran autor d’aquella època (segles V i IV aC) que va recórrer a la comèdia, ens han arribat onze obres. De Les vespes a Lisístrata, de La pau a Els núvols, l’espectador es troba davant un reguitzell d’idees noves, d’un seguit de figures i de caricatures que produeixen un efecte còmic però que no exclouen una actitud de reflexió profunda sobre temes importants, com poden ser la pau, el sistema polític o la filosofia. Tractarem més extensament sobre el teatre a “El mitjà de comunicació més antic: el teatre”.

La producció en prosa

Contràriament al que es podria pensar, en l’antiga Grècia (com en altres civilitzacions), la producció en vers és molt anterior a la producció en prosa. La prosa no va néixer en l’àmbit jònic fins al segle VI, quan va sorgir un nou interès per la filosofia i, en general, pel coneixement (geogràfic, històric), uns aspectes que eren més fàcils d’abordar amb la prosa, que quedava alliberada d’esquemes mètrics menys adequats a l’exposició clara i racional. Molt aviat la prosa jònica va ser substituïda per l’àtica, és a dir, la d’Atenes, on a partir del segle V, en sintonia amb la gran vitalitat política de la ciutat, es va desenvolupar, a més de la filosofia, l’oratòria. Era un gènere que introduïa un component afectiu i passional inexistent fins aleshores —més propi, potser, de la poesia— fet que originà, així, una “prosa artística”. Els oradors havien estat sempre ben considerats (ja en Homer desperten admiració aquells qui saben parlar en públic i convèncer) i molts dels oradors que van exercir a l’Atenes d’aquell temps van formar part de la història, no solament de la política sinó també de la literatura, des de Lísies (que va escriure pels volts del 400 aC) fins al gran Demòstenes, que a mitjan segle IV va encapçalar el “partit” antimacedoni i va pronunciar discursos memorables en defensa de la llibertat i de la democràcia, amenaçades per Filip de Macedònia. Aquesta pràctica generà, a partir del segle V aC, l’ensenyament sistemàtic de l’art de comprendre un discurs i el de la redacció de tractats pràctics sobre l’expressió oral i escrita que foren habituals a les escoles fins al segle XIX.

També van ser escrites en prosa les famoses faules d’Isop, un personatge del segle VI aC. De fet, molts entesos dubten de l’existència real d’aquest autor i són del parer que, sota el seu nom, es va fer un recull al segle V d’una rica i variada producció de faules. En qualsevol cas, l’èxit d’aquestes breus narracions morals, que generalment tenen com a protagonistes uns animals que encarnen vicis i virtuts dels humans, fou enorme i va perdurar al llarg dels segles (els motius isòpics reapareixen no solament en l’obra de l’escriptor romà Fedre, sinó també en un gran nombre de produccions modernes).

En el terreny filosòfic, va néixer un gènere particular, el diàleg, en el qual s’aplicava el mètode de la reflexió generada per la discussió. Els diàlegs més famosos són els de Plató (amb la cèlebre descripció de la mort del seu mestre Sòcrates, el 399 aC), d’una qualitat literària remarcable.

També van ser escrites en prosa les grans obres “històriques” d’Heròdot i de Tucídides.

La historiografia

A Atenes, s’anomenaven logògrafs els qui escrivien per encàrrec els discursos que les diferents parts havien de pronunciar als tribunals. Avui dia, amb aquest terme es designen els primers escriptors grecs que van conrear el gènere historiogràfic. Aquest nom fou donat pel gran historiador del segle V aC, Tucídides, amb una intenció irònica perquè negava als seus predecessors el rang d’historiadors i els acusava de cercar no tant la veritat com la frase que provoqués un cop d’efecte en l’auditori (les seves obres s’escrivien per ser llegides en públic). La ironia de Tucídides era extensible a tots els qui l’havien precedit, incloent-hi Heròdot. Actualment, però, es considera Heròdot com l’historiador més gran de la literatura occidental.

Nascut el 484 aC a Halicarnàs, a la costa egea de l’actual Turquia, Heròdot va començar a redactar les seves històries en el transcurs dels viatges que va fer, entre els quals destaquen Egipte (sobre el qual va escriure pàgines memorables) i, sobretot, Atenes. L’estada a Atenes va marcar un punt d’inflexió en la seva concepció de la història que el va portar a articular la seva obra a partir d’una contraposició fonamental entre Grècia i Orient (i el cert és que podia fer-ho, ja que havia nascut a l’Àsia Menor i va viure a Grècia). En molts aspectes la seva obra marca un pas decisiu cap endavant respecte a la producció dels logògrafs. En concret, Heròdot aplica a la història el mètode d’indagació (aquest és precisament el significat originari del terme Històries amb què intitulà la seva obra) propi de la filosofia de l’època: plantejar-se una pregunta, cercar les dades i extreure’n les conclusions. En altres aspectes, Heròdot no és un historiador en el sentit modern del terme, especialment en la seva convicció que les vicissituds humanes estan regides per una força divina, sovint pel destí. Aquesta convicció el porta a prestar una fe que avui considerem excessiva en els prodigis, les endevinacions i els elements sobrenaturals. Com en el cas dels logògrafs, les històries d’Heròdot estaven destinades a ser recitades en públic, i això explica la presència de fórmules verbals i sovint de tons exaltats que animen un discurs coherent d’estil sempre elegant.

Un altre historiador és Tucídides, un atenenc vint anys més jove que Heròdot. La seva concepció de la història parteix de l’observació de les dades de la realitat, és més racional i exclou tota dimensió sobrenatural. No és que no cregui en el destí, senzillament considera que és la part de les vicissituds humanes que l’home és incapaç de racionalitzar o de controlar. El motor de la història no és res d’exterior a l’home, sinó el seu propi afany de poder. És des d’aquesta perspectiva que cal analitzar la llarga successió d’esdeveniments narrats per Tucídides en la seva obra, la Història de la guerra del Peloponès, on descriu la guerra per l’hegemonia que va esclatar a la darreria del segle V aC entre Atenes i Esparta. A aquesta concepció racional de la història li correspon un estil determinat, el d’una narració lúcida i clara que no fa concessions ni a la retòrica ni a la recerca d’efectes estètics, ni tan sols quan descriu els fets més tràgics, com per exemple la pesta d’Atenes. No tenen res de retòric, per posar un exemple, les dissertacions que acompleixen una funció narrativa o explicativa.

És el cas del discurs dels ambaixadors atenencs encarregats d’exigir la submissió de la petita illa de Melos, que justifiquen cruament el seu requeriment en un diàleg emblemàtic de la concepció de la història pròpia de Tucídides, regida per la llei del més fort. Historiador pragmàtic, racional i objectiu, Tucídides, però, no és fred ni impersonal, i de vegades en les seves pàgines es trasllueix la passió política (és manifesta la seva simpatia per Pèricles).

La guerra del Peloponès va finalitzar el 404 aC, però Tucídides no va arribar a completar la seva obra. L’atenenc Xenofont (nascut el 430 aC) prosseguí la narració a partir d’aquell punt (el 410 aC), en la seva obra les Hel·lèniques. De tota manera, no va estar a l’alçada dels seus grans predecessors ni com a historiador ni com a escriptor. En una altra obra seva, l’Anàbasi, descriu, partint del relat de testimonis oculars, les vicissituds d’una expedició grega organitzada pel rei persa Cir. Un episodi cèlebre d’aquesta narració és quan els grecs, dispersats a causa de la mort del rei Cir, arriben a la costa després d’una llarga marxa i llancen crits d’alleujament: “la mar, la mar!”.

L’hel·lenisme i l’època imperial

La supremacia política d’Atenes en el món grec, minada per la desfeta patida contra Esparta al final de la guerra del Peloponès, havia tingut una durada breu, de vora cinquanta anys. El fet que avui dia tendim a considerar Atenes com una mena de capital del món grec respon a la seva primacia cultural i intel·lectual, indiscutible i molt més duradora. En aquesta ressenya de la literatura grega hem trobat autors d’orígens diversos, però tots ells —en major o menor proporció— tenien com a punt de referència el model atenenc, com per exemple Heròdot, originari d’Halicarnàs, a l’Àsia Menor, però profundament influït per la cultura atenenca. D’acord amb aquesta premissa, ja al segle V aC, la llengua àtica (l’Àtica és la regió d’Atenes) havia començat a fer la funció de llengua comuna (que és designada amb el terme grec koiné) de tot el món grec: era la llengua tant de la literatura com de la diplomàcia i del comerç. Fins i tot després de la desfeta militar i política, Atenes, tot i quedar reduïda a un simple centre comercial, va conservar el seu prestigi cultural, i l’àtic es va convertir en la llengua de la classe dirigent de la Macedònia, la qual al segle IV aC va acaparar l’escena política grega i, amb Alexandre el Gran, la de tot el món clàssic.

Les extraordinàries conquestes territorials d’Alexandre van contribuir a la difusió d’aquella llengua i d’aquella cultura. Les ciutats que va fundar (una setantena segons la tradició) van ser ciutats gregues; entre elles, Alexandria, a Egipte, va esdevenir un gran centre de cultura, seu entre altres coses de la biblioteca més famosa de l’antiguitat. En l’àmbit polític, com ja sabem (vegeu “Les societats de l’antiguitat”), aquest gran imperi no va sobreviure a Alexandre. En canvi, sí que ho féu en l’àmbit cultural, de manera que el pensament, la literatura i l’art grecs —i amb ells, la llengua, la nova koiné— van tenir una difusió geogràfica sense precedents, des de la Mediterrània fins a l’Índia.

En la seva expansió, el món grec feia realitat en l’àmbit cultural el somni d’Alexandre el Gran, fallit tanmateix en l’àmbit polític: la fusió dels elements grecs i orientals. Aquesta és bàsicament la característica del gran període històric i cultural iniciat amb la mort d’Alexandre i que s’anomena hel·lenisme.

Aquest terme, utilitzat per a expressar la “imitació de la cultura grega”, designa la unió d’aquesta cultura i la seva koiné amb altres realitats culturals amb les quals va establir una relació d’influència recíproca. En aquest context, es fan paleses noves tendències orientalitzants en les arts figuratives i en el camp literari, però es manté en tot moment la koiné grega com a llengua comuna.

L’hel·lenisme fou sobretot un període d’una gran erudició i això és el que caracteritza el gran floriment poètic del segle III aC. El primer gran exponent d’aquesta nova producció va ser Cal·límac, nascut a Cirene el 305 aC i instal·lat a Alexandria, autor d’uns versos en què l’erudició minuciosa s’acompanya d’una recerca de màxim rigor i perfecció tècnica. Aquest poeta va evitar les composicions de grans dimensions, ja que per la seva pròpia llargada no haurien permès tractar cada vers amb la cura necessària. En canvi, qui va escriure un autèntic poema èpic, Els argonautes, fou un deixeble seu, Apol·loni de Rodes (nascut aproximadament l’any 295 aC), i per aquest motiu s’han contraposat sovint l’un a l’altre. En realitat, però, tenen en comú molts elements, principalment la prevalença de les seves doctrines i una meticulosa cura de la forma. Un altre escriptor de la primera meitat del segle III aC, Teòcrit, es va dedicar a un nou gènere, el de la poesia bucòlica o pastoral. En els seus versos exalta un ideal de vida senzilla, la del camp i de la natura, que tornarem a trobar posteriorment en la literatura llatina.

La producció en prosa és també d’una gran erudició, però no n’han restat obres d’especial valor literari. El cert és que les obres filosòfiques de l’època mostren poca cura pel que fa a l’estil, mentre que la historiografia sol prestar atenció sobretot a la recerca del detall novel·lesc i retòric. L’únic historiador d’importància va viure al segle II aC i es destacà més com a estudiós de la seva especialitat que no pas com a escriptor; es tracta de Polibi, autor d’unes Històries dedicades a l’anàlisi de l’expansió imperialista de Roma des dels anys 264-220 fins al 144 aC. Es caracteritza, seguint l’exemple de Tucídides, per un discurs metodològic d’un gran rigor.

Quant al teatre, la producció va ser remarcable en l’àmbit del que es va anomenar la “comèdia nova”, caracteritzada, segons la definició de Teofrast, pel “tractament de fets de la vida privada amb final feliç”. L’únic autor d’aquest gènere de qui coneixem les obres de manera força completa és Menandre (vegeu “El mitjà de comunicació més antic: el teatre”).

Generalment es considera que l’època hel·lenística conclou el 31 aC, any en què Egipte passà a mans dels romans (recordem que Egipte incloïa Alexandria, la capital cultural de l’hel·lenisme). A partir d’aleshores, el predomini polític romà esdevingué igualment predomini cultural, malgrat certes declaracions d’admiració per la cultura grega per part de les elits intel·lectuals de Roma (és prou coneguda, en aquest sentit, l’afirmació d’Horaci, segons el qual “la Grècia conquerida va conquerir el rude vencedor”). Això no vol dir, però, que la literatura en llengua grega hagués exhaurit els seus recursos i el cert és que no manquen manifestacions literàries d’una gran vàlua durant el període imperial.

En el camp de la historiografia trobem autors com Apià, que mostra una gran capacitat d’anàlisi crítica de les fonts i converteix la seva obra en un text molt útil per als historiadors, i sobretot Plutarc, autor de Vides paral·leles, de les quals han estat conservades vint-i-dues Vides, una de les obres antigues més llegides i admirades en la modernitat. Plutarc, nascut a Beòcia el 46 dC, oposa en la seva obra la vida de dues grans figures, una de grega i una de romana, amb la finalitat no tant de fer una obra d’història com de cercar el secret del caràcter de l’individu, de la seva grandesa.

Durant aquest període es va recuperar la llengua àtica, gràcies al moviment conegut com a segona sofística i que va caracteritzar la producció literària fins al segle III dC. De tota manera, es tracta d’una literatura convencional i d’escassa originalitat, a excepció dels Diàlegs de Llucià de Samòsata (nascut el 125 dC), una obra irònica en què, amb una argúcia extraordinària, es dessacralitzen els vells mites religiosos i es fa befa de l’estupidesa humana.

Va néixer també un nou gènere, el de la novel·la, que narrava en prosa històries normalment d’amor ambientades en un entorn pastoral. N’és l’exemple més cèlebre l‘obra Amors pastorals de Dafnis i Cloe, de Longus, anomenat el Sofista (segles II dC).

Amb tot, una prova determinant de la vitalitat persistent de la llengua grega fou la seva penetració en el món religiós de l’hebraisme (traducció en grec de la Bíblia) i en particular del cristianisme (la llengua del Nou Testament és el grec i la major part del seu vocabulari pertany a la koiné). A través dels Evangelis i dels altres textos del Nou Testament (Fets dels Apòstols, epístoles i l’Apocalipsi), la llengua grega va conservar un paper preponderant durant molts segles.

L’origen del llatí

La llengua coneguda històricament com a llatí va tenir el seu origen en l’amalgama de dues llengües indoeuropees que van penetrar al Laci entorn del 1000 aC amb la invasió de grups ètnics provinents de l’Europa central. Aquests dos grups, identificats amb els noms de siculollatins i oscs, que abans d’entrar a Itàlia parlaven dues llengües diferents, es van acostar lingüísticament quan van conviure en assentaments comuns al Laci. També van contribuir a la construcció definitiva de la llengua llatina, tal com ens ha estat transmesa per les fonts escrites, altres dialectes itàlics menors, com el sabí, els dialectes de les poblacions il·líries i lígurs, l’etrusc i els parlars grecs de Sicília i de la Magna Grècia.

Els documents en llatí més antics testimonien que, entre els segles V i III aC, la llengua llatina va experimentar mutacions tan radicals que els estudiosos ja no eren capaços de desxifrar els textos del període anterior. Segons Polibi, els romans van tenir grans dificultats per desxifrar el text de Carmen Arvale, un document ritual molt antic, inserit en els reculls del ritu dels Fratres Arvales, el 218 dC. Els entesos distingeixen quatre grans fases de límits imprecisos en la història de la llengua llatina: 1) l’època arcaica: del segle III aC a l’inici del segle I aC; 2) l’època clàssica: pels volts de la meitat del segle I aC; 3) l’època imperial: de la fi del segle I aC al segle III dC, i 4) el llatí tardà: del segle III al segle VI.

En el llatí existien diferències remarcables entre la llengua literària i la llengua parlada. El llatí parlat, anomenat llatí vulgar, de què donen testimoni les obres d’autors com Plaute i Petroni, les citacions dels gramàtics i les múltiples inscripcions de les diverses èpoques, presenta diferències notables respecte del llatí literari, d’ordre fonètic, morfològic i sintàctic. De tota manera, només la llengua literària ha contribuït a la construcció del gran patrimoni cultural i artístic llatí, a través de les obres dels escriptors clàssics (i posteriorment dels medievals), que durant molts segles van determinar el desenvolupament del pensament occidental. En l’àmbit del llatí literari cal distingir la llengua de la poesia de la llengua de la prosa, que, al seu torn, comprèn estils més o menys elevats. La prosa dels historiadors, per exemple, té un estil més proper al de la poesia. En la llengua parlada, també es distingeix un sermo familiaris, de les persones cultes, d’un sermo vulgaris, de les classes populars. El llatí culte, que va evolucionar més lentament que la llengua vulgar, conserva alguns vocables i formes del llatí arcaic. Pel que fa al llatí vulgar, va entrar en contacte amb els parlars dels pobles bàrbars i es va transformar, al llarg de l’alta edat mitjana, en les diverses llengües romàniques. Al segle IX, el llatí vulgar ja no es parlava (vegeu “Literatura dels orígens”).

La literatura llatina

Els textos literaris llatins més antics es remunten al segle III aC i són, per tant, força més recents que els indoirànics, hitites i grecs. Això no obstant, la literatura de Roma no va aparèixer al segle III aC com per art d’encantament o per imitació dels models grecs. Els romans també van conèixer una època preliterària, de la qual se sap ben poc i durant la qual es van crear les condicions intel·lectuals i artístiques que farien possible el naixement d’una autèntica literatura. Del període comprès entre la fundació de Roma i l’inici de la literatura llatina no manquen testimoniatges arqueològics i documents escrits, tots ells d’una gran importància per a l’estudi de les relacions entre el llatí i els altres dialectes itàlics. Entre les inscripcions que han pervingut, destaquen les del Lapis Niger, trobades al fòrum de Roma, la del Vaso Duenos, localitzada entre el Quirinal i el Viminal, la de la Copa de Civita Castellana i la de les Tabulae Igunivae (Gubbio).

Ens consta que els oscs, també pel contacte directe amb les poblacions gregues de la Itàlia meridional, van desenvolupar elements poètics inserits en un tipus de representació dramàtica que més tard va passar a formar part de la tradició literària romana. Es tracta de l’atel·lana, una comèdia que prenia el nom de la ciutat osca d’Atel·la, a la Campània.

És probable que els etruscs no desenvolupessin una veritable producció literària, però en canvi van tenir una cultura preliterària evolucionada, amb música, poesia oral, cants, representacions teatrals, llegendes, mites, etc. Segurament moltes d’aquestes manifestacions van ser integrades en la cultura llatina. Això es dedueix tant dels annals romans, que, referint-se a l’època anterior al segle III aC, parlen d’importants exhibicions musicals i representacions escèniques a Roma provinents de l’Etrúria, com del fet que en llatí bona part dels termes que es referien als jocs i al teatre eren d’origen etrusc, com és el cas del nom que indica la màscara, “persona”, i del que designa l’actor, “histrio”.

Paral·lelament a l’empremta etrusca, Roma va rebre la influència dels italiotes i la dels siciliotes, tal com s’anomenaven els colons grecs de la Itàlia meridional i de Sicília, portadors d’una civilització madura i refinada, de característiques pròpies i autònomes respecte de les de la mare pàtria. Tradicionalment s’han considerat també com a precedents de la literatura llatina algunes formes de pregària, de les quals ens han arribat pocs versos, com els Carmina Saliarii i el Carmen Fratrum Arvalium, a banda d’alguns fragments de les lleis de les XII Taules. De fet, es tracta de documents importants però que no tenen res a veure amb la poesia i l’art.

La condició bàsica per a l’aparició d’una literatura llatina amb característiques originals a mitjan segle III aC fou la unificació de les diverses poblacions itàliques sota la primacia política de Roma, que va acabar imposant la seva llengua als habitants de la península.

Els precedents literaris

Com a precedents literaris es considera la producció de caràcter heroic o comicosatíric, de la qual es tenen, però, pocs vestigis, escrita en un vers molt antic, el saturni, que va desaparèixer a l’època de Nevi, Luci Livi Andrònic i Enni. El saturni era un sistema de versificació, probablement de base accentual, que al segle III aC es va anar transformant per deixar lloc a la mètrica quantitativa, que es fonamenta en la llargada o la brevetat de les síl·labes i que es convertiria en la mètrica “clàssica” de la poesia llatina. Els Carmina convivalia, compostos probablement en versos saturnis, tractaven de temes mítics i heroics i es cantaven en banquets acompanyats del so de les tíbies (instruments de vent) etrusques, segons els comentaris d’Enni, Cató el Censor i Ciceró.

La producció de caràcter comicosatíric consistia en representacions que explotaven l’aspecte còmic i grotesc de la vida quotidiana. És el cas de les atel·lanes, de les fescennines i de les saturae.

Les atel·lanes, que com hem dit eren originàries de la ciutat d’Atel·la, eren una mena de commedia dell’Arte, amb autors que duien màscares fixes i que improvisaven a l’escenari a partir d’una trama esquemàtica. Aquest gènere va ser vigent a Roma fins a l’època del Cèsar. D’altra banda, les fescennines, provinents de Fescènina, una ciutat del sud d’Etrúria, eren una espècie de diàleg en versos saturnis improvisats per camperols emmascarats, que es recitaven amb motiu d’algunes festes religioses, i tenien un caràcter llicenciós i mordaç. Posteriorment, es van continuar recitant només en les cerimònies nupcials.

Finalment, la satura era una composició acompanyada de música i de dansa, amb un contingut semblant al de la farsa. La informació que ens ha arribat d’aquestes produccions literàries anònimes, de les quals no romanen més que breus fragments, és a través dels autors d’èpoques posteriors que en van tenir un coneixement directe.

L’època arcaica

La representació, l’any 240 aC, del primer drama de Luci Livi Andrònic, adaptat del grec, marca convencionalment l’inici de la literatura llatina. Durant els anys immediatament anteriors, s’havia assistit a la conquesta de les colònies gregues de la Itàlia meridional i a la primera guerra contra Cartago. Aquests esdeveniments van comportar que Roma es plantegés el problema de la seva relació amb el món mediterrani, i en particular amb la civilització grega. Es tractava d’establir relacions amb els italiotes que entraven a formar part del sistema romà i amb els estats de cultura i de llengua gregues. Els costums socials i les tradicions culturals de Roma van quedar profundament impregnats de la cultura i la llengua gregues, com ho demostra la pràctica a Roma d’espectacles públics d’origen grec, representats durant les festes religioses. Aquests espectacles, que incloïen tragèdies, comèdies i també mims, eren organitzats per uns magistrats (edils o de vegades pretors) assignats per l’estat, el qual exercia un control estricte sobre les representacions teatrals, que eren, en aquell temps, el mitjà de propaganda més eficaç per fer circular les idees entre la població, inculta i analfabeta. Un altre indici del canvi de costums que va tenir lloc a Roma després de la primera guerra Púnica fou la institució d’escoles de pagament, i per tant reservades a les classes riques, on s’ensenyava, a banda del llatí, la llengua grega. Aquest estudi del grec estigué determinat tant per la fascinació que produïa als romans la civilització grega, com per la necessitat de conèixer la llengua no solament de la cultura, sinó també de la diplomàcia i del comerç, una necessitat bàsica des de la perspectiva de la política d’àmbit mediterrani que Roma va adoptar després de la primera guerra Púnica.

Luci Livi Andrònic (280-200 aC aproximadament), originari de Tàrent, en trobar-se, com molts altres literats de la Magna Grècia després de la conquesta romana, davant la necessitat de triar entre el món grec i el romà, va escollir aquest últim i va compondre i representar drames de tipus grec que enllaçaven amb la tradició romana de la satura. Fou també professor de gramàtica i va traduir l’Odissea en versos saturnis per als seus alumnes. Gràcies a les relacions de clientela que unien Luci Livi Andrònic amb el patriciat romà, en particular amb la gens Livia, que l’havia alliberat de la condició d’esclau, va obtenir la designació de poeta oficial, i això li va permetre compondre obres dramàtiques i himnes per a les grans ocasions (festes, cerimònies, victòries militars).

El poeta Gneu Nevi (260 aproximadament-200 aC), en canvi, fou ciutadà romà a tots els efectes; originari de la Campània i combatent de l’exèrcit romà en la primera guerra Púnica, compongué el poema èpic Poenicum Bellum, si bé fou més conegut i apreciat com a autor de teatre.

El Poenicum Bellum es pot considerar el primer poema nacional de Roma; partint dels mites dels orígens de la ciutat, en reconstrueix la història fins a la primera guerra Púnica. A més de ser autor de comèdies, en què reelaborava lliurement els models grecs mitjançant una pràctica anomenada contaminatio, Nevi va inventar la tragaedia praetexta (dita així perquè els autors vestien la toga rivetada de porpra dels magistrats romans), que no representava trames i arguments dels mites grecs, sinó fets i llegendes de la història de Roma.

Al final del segle III aC es va inaugurar a Roma la tradició historiogràfica amb l’obra de Fabi Píctor, pertanyent a una de les famílies més nobles de la ciutat, i la de Cinci Aliment, possiblement d’origen plebeu, però que va ocupar diverses magistratures. Aquests historiadors van prendre com a model per a la seva obra els annals del pontifexmaximus, és a dir, la crònica redactada any rere any per la màxima autoritat religiosa romana, encara que en van abandonar l’esquema rígid i ingenu per adoptar la tècnica historiogràfica d’arrel hel·lenística, que era més refinada. Adreçades a un públic força més ampli que l’estrictament romà, les seves obres eren escrites en grec perquè poguessin ser llegides i conegudes pels altres pobles de la Mediterrània. Tractaven sobre temes referents a les institucions romanes, religioses i polítiques, i narraven fets històrics, incloent-hi els contemporanis, sovint amenitzats amb records personals.

En aquesta fase arcaica de la literatura llatina van ser molt rellevants les obres de Plaute i d’Enni.

Plaute fou un escriptor de comèdies, moltes de les quals ens han arribat senceres (entre elles destaquen Menaechmi, Miles gloriosus, Aulularia i Pseudolus). L’ús de la contaminatio hi és habitual i l’empremta itàlica és molt forta. Els grecs i la seva civilització van ser un dels blancs preferits de la ironia de Plaute (vegeu “El mitjà de comunicació més antic: el teatre”).

Enni, en canvi, va estar afiliat al partit filohel·lènic. El seu objectiu principal fou la recerca d’un punt de contacte i de fusió entre la tradició romana dels mores maiorum (‘costums dels avantpassats’) i la concepció que tenien els grecs de la civilització, les relacions humanes i socials, i la vida política i literària. Enni va compondre el gran poema èpic de la Roma republicana, els Annales, en què cantava, com ja havia fet Luci Livi Andrònic, la història de Roma des dels orígens mítics fins a la primera guerra Púnica. El fil conductor i l’element unificador dels Annales era la continuïtat de la idea de Roma, malgrat les mutacions provocades pels fets i pels personatges. En la concepció d’Enni, el ciutadà romà era considerat portador de valors eterns. La virtus romana s’havia d’incloure, però, en la sophia, la saviesa grega, i la perfecció s’assolia en la identificació amb l’estat, en el qual el savi, l’home de cultura, juntament amb el guerrer i el governant, tenia el seu lloc. Amb l’estat com a rerefons, despuntaven les individualitats dels grans homes, en primer lloc els Escipió, les virtuts dels quals van ser cantades apassionadament per Enni.

A la primera meitat del segle II aC, les conquestes de Grècia i dels regnes hel·lènics de Síria i Macedònia (que va ser reduïda a una província romana el 148 aC) van posar Roma en contacte encara més directe amb la cultura grega. Amb el seguici del cònsol L. Emili Paulus va ser traslladada a Roma la rica biblioteca de Perseu, rei de Macedònia. L’historiador Polibi, pres com a hostatge, va esdevenir ben aviat un admirador entusiasta de les institucions i dels costums de Roma, que analitza en alguns llibres de les seves Històries, dedicades al període que va del 264 al 146 aC. Mentre els intel·lectuals i els escriptors filohel·lènics es reunien en el cercle il·lustrat i aristocràtic dels Escipió, que es proposaven d’adequar el nivell cultural romà al dels pobles conquerits, en els ambients conservadors, ben representats per la figura severa de Cató el Censor, la penetració de la cultura grega era vista amb recel i contrarestada en nom de la superioritat del caràcter nacional romà, de l’austeritat dels costums dels avantpassats i de les institucions republicanes.

A més d’Enni, de qui ja hem parlat, els màxims representants del nou context cultural, que podríem definir com a grecoromà, van ser Terenci, Lucili i Acci.

El comediògraf Publi Terenci Àfer (195-159 aC), a l’inici de la seva carrera, va trobar moltes dificultats i una forta oposició per part dels cercles conservadors, perquè en les seves comèdies exaltava el gust i la cultura hel·lenitzants que el cercle dels Escipió havia fet pròpia. De les sis comèdies terencianes, totes elles conservades, la més cèlebre és L’eunuc, d’un argument animat i divertit. Gai Lucili (180-103 aC), cavaller membre d’una família molt rica, autor de poesia civil i de sàtira política, fou el primer romà que va preferir l’activitat literària a la d’estadista. Això significava que el procés de presa de consciència de l’autonomia de la literatura respecte de l’estat ja havia fet un llarg recorregut. Lucili va donar dignitat literària a la sàtira (escriví trenta llibres de sàtires). Luci Acci (170-85 aC) és autor de 45 tragèdies, la més famosa de les quals devia ser Atreus, que han estat recordades com a obres grandioses i titàniques, tant pel que fa a l’argument com a l’estil.

Amb la fi del segle II aC es va cloure una època: van desaparèixer el teatre regular i l’èpica; l’annalística i la sàtira es van transformar, i l’oratòria i la filologia es van consolidar. L’evolució de les formes literàries es va produir paral·lelament a una profunda transformació de la civilització romana. L’aspecte més innovador fou la revaloració de l’home com a tal, i no solament com a ciutadà romà. En aquest context es van consolidar gèneres com l’autobiografia, la historiografia, que va adquirir més rigor en l’estudi de les causes i els motius de les accions humanes, i l’oratòria. Un altre indici de la transformació de l’època fou l’obertura a Roma el 93 aC de la primera escola de retòrica llatina, que malgrat l’oposició dels conservadors va assolir un gran èxit.

L’època de Cèsar

La societat romana de les primeres dècades del segle I aC havia experimentat profundes transformacions. L’estat romà s’estenia d’Àfrica a Àsia, però estava afectat per una greu crisi interna, ja que les velles estructures polítiques resultaven inadequades, atesa la complexitat dels nous problemes polítics i econòmics. Un dels principals elements que incidien en aquesta crisi era l’empobriment progressiu dels treballadors urbans en una època d’acumulació accelerada de riqueses per part dels cavallers, amb la consegüent exclusió de la plebs de la vida política i la creació d’un clima de desconfiança envers les institucions republicanes. Van ser anys de reiterades temptatives revolucionàries, de conjures i de repressions. Paral·lelament, els intel·lectuals i els escriptors, independents respecte de l’estat, envers el qual havia minvat la devoció gairebé religiosa dels primers temps de la república, cercaven camins nous. En el terreny literari, la ruptura més evident amb el passat va estar representada pels poetae novi, és a dir, tots aquells poetes, originaris majoritàriament de la Itàlia septentrional, que propugnaven la superació de l’antiga tradició nacional i defensaven el tractament dels temes privats i les composicions breus i refinades, molt allunyades de la grandiositat de l’estil èpic i de l’oratòria: l’epigrama i la lírica. Entre els poetaenovi, convé distingir els poetes de moda dels poetes més consistents i duradors.

Entre els últims destaca el gran poeta Catul (84-54 aC), autor de 116 poemes en què canta l’amor per Lèsbia. La imatge d’un Catul enamorat, impulsiu i desafortunat, autor de composicions fresques i espontànies, és la que s’ha anat consolidant amb el pas dels segles, la que l’ha consagrat com a representant d’un tipus de poesia subjectiva i intimista, fins al punt gairebé de fer oblidar l’acurada tècnica i el refinat art de composició que s’amaga en cada vers.

En aquest mateix període històric apareix el poeta Lucreci (94-55 aC), que va entrar en contacte amb les escoles filosòfiques i naturalistes que seguien la doctrina d’Epicur, en la qual s’inspira el gran poema De rerum natura (‘De la natura de les coses’). En aquesta obra, composta de sis llibres, exposa les seves idees filosòfiques i científiques, que abracen des de la física (la composició material del món) fins a la naturalesa de l’home, la seva ànsia de vida, la por de la mort o el problema del dolor.

Una altra figura important i significativa de la primera meitat del segle I aC fou Ciceró (106-43 aC), que va representar plenament la nova concepció de l’home romà. Ciceró va viure en un dels períodes més difícils de la història de Roma i va dedicar els seus esforços a trobar un equilibri polític i cultural entre els nous models i el patrimoni de la tradició. Durant el període de les guerres civils, Ciceró no va deixar de reclamar als romans un ideal de concòrdia, de respecte a les lleis. Va unir el compromís polític actiu a la professió d’advocat i als estudis filosòfics i va contribuir a la difusió del coneixement de la filosofia grega entre els romans. Però sobretot va adquirir un gran prestigi i fama gràcies a les seves qualitats d’orador. La seva figura va ser al centre de violentes polèmiques polítiques, en el marc de les quals va pronunciar requisitoris mordaços contra els seus adversaris polítics (en són un exemple les catorze Filípiques contra Marc Antoni). L’admiració que ja desperta el llenguatge i l’estil de l’obra de Ciceró en l’època clàssica i la influència que va exercir durant segles en les lletres llatines van originar el fenomen conegut amb el nom de ciceronisme, que és la tendència a imitar servilment l’estil de Ciceró, seguida especialment en el període de l’humanisme.

Durant aquell període també es va renovar la historiografia, tot i que de manera lenta i progressiva. De fet, la tradició dels annals va continuar vigent fins que l’historiador i polític Sal·lusti (86-35 aC) va transformar profundament aquest gènere. Les seves obres històriques van ser eminentment polítiques. Amb una clara intenció moralitzadora, va denunciar la crisi de l’aristocràcia, que segons ell era la principal causa de la ruïna de l’estat. El punt d’arribada de la seva recerca historiogràfica va ser la figura de Cèsar. El mateix Cèsar, el principal protagonista polític de l’última fase de la república, també va destacar en el terreny literari amb els Comentaris, unes cròniques de les seves campanyes militars escrites amb estil i una gran eficàcia.

L’època d’August

Quan, amb la victòria d’Octavi sobre Antoni i Cleòpatra el 31 aC, es va cloure el període més agitat i turbulent de la història de Roma i es va restablir la pau, la situació política, econòmica i social havia canviat profundament. L’antiga república ja no existia. El nou príncep i futur emperador August es va proposar reclamar als literats i als homes de cultura, que durant les guerres civils s’havien allunyat de les autoritats, la seva col·laboració amb l’estat en el marc del nou règim. Els intel·lectuals van respondre a la crida del princeps, que, fent realitat una aspiració universalment estesa, prometia i garantia la pau. Molts d’ells el van seguir i van lloar la seva política.

Els literats més grans de l’època d’August van pertànyer almenys a dues generacions, atesa la llarga durada del principat d’August (27 aC-14 dC). Els més importants, però, van formar part de la primera generació: Virgili, Horaci, Tit Livi i Properci. Dels poetes de la segona generació, el principal fou Ovidi. Abans de parlar de la seva obra, potser convé fer referència a la relació que s’establia entre els escriptors i l’emperador a través del mecenatge, un nou fenomen destinat a perdurar en el temps i que deu el seu nom a Mecenes, un gran protector dels artistes. Cai Mecenes, que també era un ric col·laborador d’August, va protegir i ajudar poetes i literats i sovint va fer d’intermediari entre aquests i el príncep. El cert és que la protecció, el favor, l’ajut material acordat pel poder polític als homes de cultura tant per a afavorir-ne l’activitat de manera desinteressada com també per a exercir sobre ells un control, discret però eficaç, no va ser una novetat del principat d’August. Es tractava, de fet, de la recuperació d’un costum romà molt antic. Es podria dir fins i tot que la literatura llatina va poder néixer gràcies a la protecció oferta per la gens Lívia al poeta Livi Andrònic, segons un costum que posteriorment va adoptar el famós cercle dels Escipió.

Els gèneres de més difusió a l’època d’August foren, a més de l’elegia, que tenia com a màxims representants Tibul i Properci, l’èpica, la sàtira i l’epigrama, la poesia didascàlica, la poesia lírica, la filosofia i la historiografia. Al costat d’autors tan diligents com freds i mancats d’originalitat i de grandesa poètica, es van fer sentir les veus immortals de Publi Virgili Maró (70 aC-19 dC) i de Quint Horaci Flac (65 aC-8 dC).

Virgili va arribar a Roma provinent de Màntua, la seva ciutat natal, pels volts del 50 aC. Els anys de la guerra civil i de la dictadura de Cèsar, es va dedicar a l’eloqüència i a la poesia a l’entorn dels poetae novi, abans d’assolir la maduresa artística amb les Bucòliques, unes composicions de temàtica pastoral que corresponen al seu desig d’una vida allunyada del tumult polític, les Geòrgiques, un poema didascàlic en què exalta el treball del camp i l’amor per la terra, i finalment l’Eneida, el gran poema de la romanitat, inspirat en el model homèric de la Ilíada i l’Odissea i concebut els anys en què el vencedor Octavi August ja havia inaugurat una nova època de glòria i de grandesa. Per elevar la matèria històrica dels fets a la categoria del mite, Virgili va escollir la figura d’Enees com a progenitor de l’estirp llatina. En l’Eneida, els fets presents i passats, la història i la llegenda, el nou príncep i l’avantpassat llunyà es barregen en una única narració en lloança de la grandesa de Roma.

Inseparable de Virgili i només cinc anys més jove, Horaci, nascut a Venúsia (Apúlia), era fill de la Magna Grècia i va estar profundament influït per la cultura grega, especialment per l’epicureisme. Com a artista refinat i cultivador de la perfecció formal, va perseguir un ideal de vida senzilla, indiferent respecte a la riquesa i allunyada del poder, en un cercle restringit d’amics escollits i amb els plaers propis del camp, de l’amor i de la saviesa quotidiana. D’aquesta inclinació espiritual van néixer, entre el 40 i el 31 aC, els Epodes, vibrants i agressius, les Sàtires, de to col·loquial, i les Odes, un recull de composicions líriques sobre diversos temes d’àmbit públic i privat amb què Horaci assoleix el punt més alt de la seva inspiració, mentre que les Epístoles marquen el pas de la lírica a la meditació filosòfica dels últims anys. Una d’aquestes epístoles, l’anomenada Ad Pisones, ha tingut una extraordinària influència en les literatures europees com a mínim fins al Romanticisme.

Un altre gran escriptor d’aquest període fou l’historiador Tit Livi (59 aC-17 dC). La seva obra mestra és composta pels 142 llibres d’Ab Urbe condita (‘Des de la fundació de l’Urbs’), en què examina la història de Roma des de la seva fundació fins a la mort de Drus, fillastre d’August, el 9 aC. Amb aquesta obra, de la qual malauradament només s’han conservat 35 llibres sencers, Tit Livi va satisfer una necessitat profundament sentida, com era la de fer un balanç històric —tenint en compte que en el moment en què August pren el poder es clou clarament una època de la història de Roma i de la humanitat—, per tal de reforçar la legitimitat de l’imperi universal de Roma. És una obra historiogràfica però també literària, ja que els llibres de Livi estan escrits en un estil clar i fluid, en plena consonància amb les qualitats de mesura i harmonia pròpies de la generació d’August.

Fora del període de màxim fervor dels inicis del principat cal destacar Publi Ovidi Nasó (43 aC-17 dC aproximadament), poeta d’una vena poètica multiforme i senzilla, però gens mancada d’elegància i de subtilesa, i d’un estil brillant. És autor d’un gran nombre d’obres i famós sobretot per les Metamorfosis, un complex de mites que narren les transformacions d’éssers fabulosos i personatges de la tradició llegendària en coses inanimades, en plantes i en animals, i mitjançant els quals Ovidi explica el món a través de la imatge de la perenne transformació de totes les coses.

La literatura de l’Imperi

La mort d’August el 14 dC va marcar l’inici d’una nova època també en el terreny literari. El període de gran creativitat havia arribat a la seva fi. El nou règim polític va consolidar un nou tipus de literat, que no es movia pels grans ideals civils i que era un adulador del príncep o, si més no, un súbdit seu.

L’únic gènere literari nou que va aparèixer sota la dinastia júlio-clàudia va ser la faula, recuperada de la mà de Fedre (15-50 dC), que, basant-se en el model grec d’Isop, va triar els animals com a protagonistes per a representar els vicis i les virtuts de la societat del seu temps. En cada animal es podia identificar un tipus humà. Així, la faula constituïa un refugi per a qui, sense gosar denunciar de manera directa i explícita les injustícies i els mals de la societat, no volia callar del tot. El llenguatge que utilitzaven els animals de les faules de Fedre era el llenguatge dels homes d’aquell temps, i el seu món, com la societat humana, era dominat pels més astuts, pels malvats, pels deshonestos. Per aquest motiu, les faules de Fedre constitueixen un document molt útil per a entendre la societat de l’època i el malestar que se sentia en general. La historiografia, representada per historiadors que o bé eren obertament partidaris del principat o bé van escriure amb una gran habilitat retòrica i estilística sense el més mínim compromís polític, també es va fer ressò clarament del malestar i de la incertesa de l’època.

La pujada al tron de Neró va alimentar grans esperances. Això no obstant, aquest jove alumne del filòsof Sèneca, al cap de pocs anys, va suposar per als intel·lectuals un cruel desengany. I és que Neró es va revelar com un príncep autoritari i despòtic, fins i tot propens al delicte.

Els principals escriptors de l’època de Neró van ser Lucà (39-65 dC), que va intentar renovar el poema èpic, Persi (34-62 dC), que va fer una sàtira moralment compromesa, i Petroni (mort per suïcidi el 66), conegut com l’“àrbitre del bon gust”, que va crear amb el Satiricó el nou gènere de la novel·la. El Satiricó, una obra complexa de caràcter realista, que conté parts escrites en vers, és un mirall de la societat romana contemporània, vista amb els seus vicis més grotescos. En aquesta obra, Petroni es revela com un observador penetrant i minuciós de la realitat humana.

La figura destacada de l’època fou, però, Sèneca (4 aC-65 dC), que es va debatre, fins al suïcidi, entre l’aspiració a la vida contemplativa i les exigències de la vida activa, dedicada al servei als altres homes. A més d’algunes obres filosòfiques, li devem nou tragèdies de temàtica clàssica extreta dels mites grecs.

Després de la tràgica fi de Neró i la guerra civil consegüent, la dinastia flàvia va restablir la pau i l’ordre a Roma i a l’Imperi. En destaca Vespasià, que va practicar una política cultural efectiva, mitjançant la qual va intentar controlar i orientar l’activitat dels intel·lectuals, ja fos recorrent a la repressió, perseguint filòsofs i astròlegs o establint lligams de dependència amb els literats que li eren favorables. L’orador i gramàtic Quintilià, un fervent defensor del retorn als clàssics, rebia de l’emperador una paga considerable, uns cent mil sestercis l’any.

Per als literats de l’època dels Flavi, nascuts i formats durant el principat, ja no tenia sentit parlar de la llibertat respecte a l’estat, és a dir, la independència de l’intel·lectual respecte al poder, conquerida amb tants esforços en el decurs de l’època republicana i posteriorment defensada i exaltada sota els regnats dels successors d’August. Alguns acceptaven el principat i la política que se’n derivava, mentre que d’altres, per raons morals i ideològiques, ho refusaven, sense proposar, però, cap mena d’alternativa. Entre els primers sobresurten l’esmentat Quintilià, gramàtic i rètor autor de les famoses De Institutione Oratoria, estudiós sobretot de la llengua de Ciceró, i també alguns poetes èpics, com Estaci, Valeri Flac i Sili Itàlic, honestos funcionaris que complien el seu deure i no es ficaven en política. Alguns d’ells es dedicaven a l’estudi de les ciències naturals, com Plini el Vell. Entre els segons hi hagué filòsofs i pensadors que van pagar amb la seva persona l’oposició al principat, però que no van saber deixar cap testimoniatge de les seves pròpies idees. Entre els poetes de l’època dels Flavi, sobresurt per la seva originalitat l’hispànic Marc Valeri Marcial (38/41-104 dC), autor d’epigrames i observador dels aspectes foscos i escandalosos de la vida de Roma. Nombrosos intel·lectuals, com l’historiador Tàcit i l’autor de sàtires Juvenal, van romandre en silenci mentre va viure el dèspota Domicià, i posteriorment, sota els governs dels seus successors Nerva i Trajà, van escriure les seves obres, en què feien una dura condemna de l’època dels Flavi i, en particular, de Domicià.

En el període de Nerva i de Trajà, ja feia temps que el cristianisme havia arribat a Roma i havia fet molts adeptes. Aquesta religió oferia la salvació als qui se sentien oprimits per la manca de llibertats polítiques i, sobretot, morals, i propugnava una nova manera de concebre l’home, sense mesurar-lo en funció de la realitat terrenal i efímera d’un govern i d’un príncep, sinó en virtut de la presència sobrenatural i eterna de Déu, pare de tots els homes.

Amb tot, no deixem de trobar entre els pagans grans figures, entre les quals ressalta la de l’historiador Tàcit (55-116 aproximadament), autor de les obres historiogràfiques Germania, Historiae i Annales, on va analitzar, amb un estil molt acurat, les causes de l’origen dels prínceps, que atribuïa a la feblesa i a la decadència de la classe dirigent romana, condemnada durament per l’autor. El seu gran amic fou Plini el Jove (61-112 aproximadament), un intel·lectual amb moltes inquietuds, defensor convençut de la dinastia governant, autor del Panegíric de Trajà. En el camp de l’erudició va destacar Suetoni (69-140), autor de biografies d’emperadors i d’homes il·lustres. Suetoni no és pròpiament ni un historiador ni un gran escriptor; tanmateix, es va guanyar una certa fama, en part gràcies al seu estil clar i coherent i en part gràcies al fet que la seva obra suscita l’interès i la curiositat del lector.

El segle II, l’època de la dinastia antonina, fou un període de pau i de bonança econòmica. Això no obstant, i paradoxalment, en aquest segle d’esplendor de l’Imperi, d’emperadors cultes com el poeta Adrià o el filòsof Marc Aureli, la vida intel·lectual va patir una regressió i la literatura es va considerar generalment com un “divertiment” i com la palestra de virtuosismes tècnics. En el terreny de la poesia són una novetat els poetae novelli, que reivindicaven els poetae novi de l’època de Cèsar, tot accentuant-ne la recerca formal i lexical i el preciosisme literari. Els poetes i els prosistes separaven la paraula del pensament, dels ideals, i per això les seves obres, tot i el seu perfeccionament tècnic, resultaven sovint buides i fredes. La figura més interessant d’aquests temps fou la d’Apuleu (125-180 aproximadament). Novel·lista, orador, poeta, mag, viatjant, advocat, filòsof, místic, aquest home de múltiples facetes escrivia obres de qualsevol gènere i ho feia indiferentment en grec o en llatí (les obres en aquesta llengua són les úniques que s’han conservat). L’obra d’Apuleu més significativa per a la història de la literatura i que més èxit va tenir entre els seus contemporanis és la novel·la Metamorfosis, o L’Ase d’or. La trama gira entorn de les vicissituds de Luci, un jove grec que, en aplicar-se una pomada màgica per error, adopta l’aspecte d’un ase, tot conservant les facultats mentals humanes. Això fa que hagi de passar per un seguit de peripècies per tal de poder recuperar la forma humana. Apuleu amplia i complica extraordinàriament aquest nucli narratiu amb la inserció d’aventures accessòries i, sobretot, de diversos tipus de relats, que poden ser màgics, novel·lescs o clarament llicenciosos.

La característica fonamental de l’etapa dels antonins, una etapa de prosperitat i de foment de la cultura, va ser el culte exclusiu de la paraula, símptoma d’una inquietud latent rere l’aparent benestar. La gran literatura pagana de Roma arribava a la seva fi. Aquest període, literàriament tan pobre, va ser en canvi ric en teories i idees en l’àmbit de la religió i de la filosofia, disciplina en la qual també es va exercitar l’emperador Marc Aureli, que va escriure en grec el volum de pensaments A si mateix. Paral·lelament a la contínua expansió del cristianisme es va difondre el pensament neoplatònic de Plotí i la predicació de Mani, creador d’una doctrina religiosa d’origen persa inspirada en les ensenyances de Zaratustra.

La literatura cristiana

Les veus més significatives del panorama literari del segle III van ser les de la literatura cristiana, encara que aquesta va néixer fonamentalment per motius pragmàtics, és a dir, per la necessitat de difondre la paraula de Crist i de fer nous prosèlits, i, al mateix temps, per defensar-se davant del poder polític. Els escriptors cristians van emprar, en un primer moment, la llengua grega, però més endavant, conscients de representar un món nou respecte a la societat pagana, van adoptar el llatí per a transmetre el missatge de la seva religió, ja que era la llengua hegemònica de la societat en què vivien i de la cultura en què s’havien format. Per tot això, si bé el triomf del cristianisme va marcar la fi del món pagà, la literatura cristiana pertany a la història de la literatura llatina, no tan sols perquè s’expressava en llatí, sinó també perquè va estar profundament arrelada al món llatí.

Al segle III, quan la literatura llatina pagana havia desaparegut, van escriure alguns dels autors llatins cristians més influents, com Minuci Fèlix, Tertul·lià i Ciprià. Minuci Fèlix, autor del diàleg filosòfic Octavius, i Tertul·lià, autor entre altres obres del libel contra els pagans Apologeticum, representen els dos corrents que a la llarga es van acabar enfrontant en el si del cristianisme arran de la relació que calia establir amb la civilització pagana i, en particular, amb la literatura clàssica. El primer d’aquests autors aspirava a conciliar la novetat del cristianisme amb els valors essencials de la cultura romana, que s’havien d’adaptar al context de la nova concepció de la vida. Tertul·lià (160-240), en canvi, fou el representant dels intransigents, que rebutjaven el món clàssic.

De tota manera, els literats cristians s’havien format a les escoles romanes i estaven profundament amarats de cultura i de civilització romana, per la qual cosa tant els defensors com els adversaris de la tradició van expressar el seu pensament i van defensar les seves teories en la llengua, en l’estil i amb els recursos retòrics i els esquemes de raonament forjats per la civilització i pel pensament clàssics.

No és casual que Tertul·lià, cristià intransigent que refusava el pensament clàssic, i l’emperador Julià, dit l’Apòstata, que va restaurar el paganisme, es posessin d’acord en el propòsit de deixar en mans dels pagans la conservació del patrimoni cultural clàssic, ja que tots dos estaven convençuts que els cristians no havien d’exercir la professió de mestre d’escola. Tertul·lià era considerat com un mestre pels escriptors apologètics Ciprià i Arnobi; i, pel que fa a Minuci Fèlix, Lactanci el tenia com a punt de referència en el seu projecte de conciliació entre pagans i cristians.

Els intel·lectuals pagans del segle IV van creure que les obres literàries havien de tenir un contingut ideològic i de valors que pogués satisfer l’esperit, a més de plaure als sentits. D’acord amb això, sota l’impuls de Plotí i dels seus deixebles, van provar de reforçar les seves conviccions i la seva fe conjugant la recuperació del pensament clàssic amb l’adhesió apassionada als cultes mistèrics d’Isis, Osiris i Mitra. Amb tot, malgrat la revifalla dels estudis sobre la literatura i el pensament del passat, en el decurs del segle IV, un moviment imparable va dur un gran nombre d’intel·lectuals del paganisme al cristianisme, des d’on van recuperar les tendències universalistes que havien estat pròpies del món romà, però que havien trobat el seu límit en la pretensió de l’estat de representar la totalitat dels pobles. En el cristianisme, la relació entre l’intel·lectual i la resta dels homes no depenia de cap límit estatal, ja que el punt de trobada es produïa en un àmbit de la consciència que cap autoritat terrenal no podia pretendre controlar. La renaixença pagana va tenir el seu impuls en la difusió de la cultura i de la instrucció. Ateses les pròpies necessitats de l’administració imperial, les escoles de gramàtica i de retòrica, que formaven els futurs funcionaris, van quedar sota la tutela dels emperadors del segle IV, que en van afavorir la difusió per tot l’Imperi. Aquestes escoles tenien com a objectiu conservar i transmetre el patrimoni cultural del passat: van acomplir la seva funció de manera pedant i mecànica, sense pretendre viure els problemes del present, sinó trobant en el seu passat gloriós un refugi on poder-se arrecerar de les dificultats del seu temps. L’esforç dels emperadors per a difondre la cultura clàssica entre totes les classes socials i arreu de l’Imperi no va ser suficient per a frenar la nova religió.

Els màxims exponents de la poesia pagana del segle IV són Claudià (370-405), Rutili Namacià i Ausoni (310-395). Quant a la historiografia, destaca l’obra de l’últim gran historiador pagà de Roma, Ammià Marcel·lí (330-400), el qual va concebre la seva obra com la continuació de l’obra de l’historiador Tàcit, que considerava el seu model, tant en l’estil com en la concepció del gènere.

Amb tot, les veus més originals i significatives del panorama literari del segle IV van pertànyer a prosistes i poetes cristians, entre els quals destaquen els tres grans pares de l’Església d’Occident: Ambròs (339-397), Jeroni (342-420) i Agustí (354-430). La literatura cristiana demostra, especialment amb Jeroni i Agustí, haver assolit la plena maduresa i una total autonomia cultural, i posa les bases d’una llarga tradició literària que es mantindrà vigent fins i tot durant les invasions bàrbares. Jeroni destaca en la seva tasca de traductor de la Bíblia al llatí (l’anomenada Vulgata, que esdevingué text oficial de l’Església) i d’altres textos religiosos. Aquest autor va forjar en els seus escrits el model d’una literatura cristiana que ha sintetitzat entre la cultura clàssica i el cristianisme, una literatura impregnada de l’esperit humanista i d’un gust formal exquisit. Pel que fa a Agustí, és un escriptor menys acurat des d’un punt de vista literari, però amb una empremta personal extraordinària. La seva obra immensa i multiforme —en la qual destaquen Les confessions (397-400) i La ciutat de Déu (413-426)— recull tota la tradició literària i cultural cristiana anterior i la fusiona en una síntesi que influirà de manera decisiva en la formació de la civilització medieval d’Occident.