Breu història de l'escriptura

L’escriptura de les idees

La història de l’escriptura es pot dividir en tres períodes fonamentals, corresponents a tres estadis evolutius diferents: l’escriptura de les idees, o sintètica, o ideogràfica; l’escriptura de les paraules, o analítica, i l’escriptura alfabètica. Una escriptura pertanyent a un d’aquests tres estadis no necessàriament ha d’evolucionar fins al següent; només cal pensar en els jeroglífics, que, com es veurà, tot i ser la forma més avançada de les escriptures analítiques, mai no van esdevenir una escriptura alfabètica.

L’expressió “escriptura de les idees” designa el primer estadi de l’evolució de l’escriptura, anterior a la introducció dels signes gràfics. En comptes dels signes s’utilitzaven objectes o grups d’objectes, els quals adquirien el seu significat segons la manera com es disposaven. És el cas del quipu dels inques, un conjunt de cordills amb nusos de mides i colors diferents gràcies als quals era possible conservar la memòria de nombres (un nus volia dir 10; dos, 20, etc.), de fets (el color vermell, per exemple, s’associava a la presència d’un soldat) i, fins i tot, de lleis (sempre que fossin extremament simples). Sabem que a les ciutats existien funcionaris dedicats a llegir-los, els quals ocupaven un lloc important en la societat inca. Bé que els quipus encara es fan servir entre algunes poblacions de pastors de Bolívia i del Perú, no s’ha trobat la clau que permeti desxifrar-los més enllà d’un nivell elemental. Els quipus no són un cas aïllat, ja que es pot considerar una forma d’expressió afí els enfilalls de conquilles (wampums) que utilitzen els indis algonquins, a l’Amèrica del Nord. La limitació principal d’una “escriptura” d’aquesta mena rau, naturalment, en la impossibilitat d’expressar matisos de pensament i, per tant, en la tendència inevitable a la imprecisió. Aquestes formes d’escriptura de les idees es veuen com una mena de prehistòria de l’escriptura, mentre que la pictografia es considera la primera fase del procés que porta gradualment d’una escriptura ideogràfica a una escriptura de les paraules.

L’escriptura de les paraules

La pictografia, el mètode emprat pels pobles primitius per a transmetre informacions, consisteix en la simple representació pictòrica (sense l’afegit de signes fonètics), més o menys estilitzada, d’objectes materials o de situacions. Aquesta forma de comunicació es va utilitzar abans del pas successiu a les formes d’escriptura ideogràfica, sil·làbica i alfabètica.

El costum de decorar amb motius de caràcter natural, geomètric o simbòlic les parets de les cavernes, els refugis que oferien les roques, les armes, les eines i els objectes quotidians es remunta almenys al paleolític superior. I ha continuat fins als nostres dies entre diverses poblacions, amb la repetició constant (superant les barreres del temps i l’espai) d’alguns temes, la difusió dels quals és pràcticament universal: un cercle, radiat o no, per a representar el Sol; petjades de peus o potes, per a indicar el moviment; determinats colors per a distingir els punts cardinals, les direccions, els sexes, etc.

Entre els pobles que la conserven, la pictografia és particularment desenvolupada i estesa a les dues Amèriques, des de la cultura inuit a les civilitzacions mexicanes i andines; però també és present en algunes poblacions d’Austràlia, Nova Caledònia, l’illa de Pasqua, la Sibèria nord-oriental i de l’Àfrica. En tots aquests llocs utilitzen com a base els materials més variats, des de les grans superfícies rocalloses als còdols petits, passant per l’escorça dels arbres (els australians), el bambú (Nova Caledònia), les tauletes de fusta (illa de Pasqua), varetes d’os i ivori (inuits) o les grans pells (els indis de les praderies de l’Amèrica del Nord, els cukci de Sibèria).

En una etapa posterior, la imatge pictogràfica no va ser tan fidel a la realitat de l’objecte que es volia representar, i els signes es van estandarditzar: és el pas a la ideografia. L’escriptura ideogràfica representa, doncs, una idea determinada mitjançant l’ús de signes convencionals. Té el defecte que necessita tants signes com paraules hi ha.

A més de l’escriptura xinesa (vegeu “L’escriptura ideogràfica xinesa”), les escriptures ideogràfiques més famoses i importants són la cuneïforme i la jeroglífica.

L’escriptura cuneïforme

És el sistema d’escriptura més antic que es coneix avui. Sorgit a Mesopotàmia en el si de la civilització sumèria entre els mil·lennis IV i III aC, s’anomena cuneïforme per la forma de tascó que tenen els seus caràcters, els quals es gravaven amb un estil de canya, amb un extrem en forma de punxó, sobre tauletes d’argila que després es deixaven assecar, sistema gràcies al qual han pogut salvar-se del desgast del temps i arribar fins a nosaltres en un nombre força important. Aquest suport i aquesta forma d’escriptura van menar consegüentment a una relació cada cop menys dependent de l’objecte representat i a una estilització molt marcada, de manera diferent que en el cas del jeroglífic egipci. Els signes a disposició dels escribes sumeris eren més de cinc-cents, alguns dels quals tenien valor fonètic, és a dir, indicaven sons, i d’altres posseïen un valor estrictament ideogràfic.

Al començament, l’escriptura dels sumeris era només ideogràfica, però en incrementar-se les necessitats expressives els escribes sumeris van començar a emprar seqüències de signes, cadascun dels quals indicava el nom d’una cosa, encara que llegits de manera seguida donaven el so equivalent al nom d’una altra cosa. “El principi emprat és semblant a un jeroglífic, ja que per obtenir, per exemple, la seqüència ‘volar’ es podrien fer servir dues imatges, la d’un ocell que vola i la d’un rei. Per a evitar les ambigüitats causades per l’homofonia (o identitat fònica entre dos o més signes gràfics), també s’hi afegia un determinatiu, és a dir, un element que especificava la categoria semàntica a què pertanyia la paraula llegida”, segons manifesta l’antropòleg lingüístic Giorgio Cardona en parlar de l’origen d’aquest sistema d’escriptura.

Nascuda com a escriptura sumèria, la cuneïforme ben aviat va ser adoptada, sense gaires modificacions, per molts altres pobles del Pròxim Orient antic, des dels eblaïtes als accadis i els elamites, els quals van accentuar la tendència cap al sil·labisme, encara que va continuar fent servir un gran nombre d’ideogrames. Un cas particular i molt rellevant d’escriptura cuneïforme és el de l’alfabet ugarític —relatiu a la ciutat d’Ugarit, a Síria—, que, com veurem de seguida, va tenir un paper molt important, bé que encara no del tot determinat, en el naixement de l’alfabet fenici.

L’escriptura jeroglífica

El terme jeroglífic designa l’escriptura figurativa utilitzada pels antics egipcis, el naixement de la qual es pot situar pels volts del 3500-3000 aC, si bé la seva utilització en textos redactats data d’un mil·lenni després, en temps de la III dinastia. El terme hieroglyphica grammata (‘incisions sagrades’) apareix al segle I aC en els escrits de l’historiador grec Diodor de Sicília, i és la traducció del terme egipci equivalent, on l’adjectiu ‘sagrat’ dóna fe de l’origen diví que s’atribuïa a aquesta escriptura, i que li conferia el valor de paraula escrita revelada. El seu naixement té una relació molt estreta amb el desenvolupament del poder faraònic, que durant el Regne Antic va dur a terme la unificació del país i va conquerir Núbia. En fer d’Egipte un veritable aparell estatal, rígidament organitzat, la monarquia dels faraons va comprendre la necessitat d’una escriptura mitjançant la qual donar a conèixer la seva voluntat fins a les províncies més llunyanes.

La importància política que d’aquesta manera adquiria l’escriptura explica també la posició de relleu que ocupaven els escribes en la rígida societat egípcia. En un país amb una estructura tan fortament centralitzada, el paper de l’escriba com a dipositari de la cultura capaç de comprendre i detenir els instruments del poder era essencial. Tot i que inicialment era al servei d’objectius politicoadministratius, l’escriptura ben aviat va contribuir al naixement d’una literatura escrita, en fixar la literatura oral preexistent. Quant al període antic, l’escriptura s’identifica amb els texts de les Piràmides —biografies incises a l’exterior de les tombes dels faraons de la IV dinastia, Kheops, Kefren i Micerí— i els de les mastabeso promontoris funeraris d’alts dignataris.

El conjunt dels signes gràfics jeroglífics inicialment va incloure uns 330 símbols, que després van arribar fins a 700. Amb tot, els d’ús més habitual mai no van superar la xifra de 200-250. Cada jeroglífic es pot llegir de tres maneres: com a logograma (el significat del qual és l’objecte que representa), com a element fonètic (expressa un so) o com a determinatiu (signe mut que s’afegeix a l’expressió fonètica per a indicar-ne la categoria i precisar-ne millor el significat). Aquest darrer valor és particularment important, perquè revela el fet que l’escriptura jeroglífica és una barreja d’escriptura ideogramàtica i escriptura fonètica.

Dels signes fonètics, vint-i-quatre són monoconsonàntics (i es poden utilitzar com a tals o com a complements fonètics per a indicar la lectura correcta d’un logograma), mentre que n’hi ha d’altres que corresponen als grups consonàntics més freqüents (però no de consonants diferents d’aquelles a què es refereixen els vint-i-quatre signes). Així, doncs, es pot afirmar que els egipcis van arribar a posseir una mena d’alfabet consonàntic, bé que mai no el van adoptar totalment. Molts estudiosos el consideren l’avantpassat remot dels alfabets semítics.

Els egipcis, però, tot i que van arribar a escriure les consonants simples, no van assolir un sistema alfabètic orgànic; si es pot afirmar que els egipcis van inventar l’alfabet, aleshores els fenicis van crear l’escriptura alfabètica.

Durant la seva existència mil·lenària, l’escriptura egípcia va patir una llarga sèrie de canvis. Inicialment era una escriptura monumental lapidària, destinada a ser esculpida en piràmides, esteles i obeliscs; tenia, doncs, unes característiques que la feien molt poc idònia per a usos pràctics, en particular per a ser transcrita al papir. Va néixer, així, l’anomenada escriptura hieràtica (sacerdotal), una grafia cursiva personal, adequada a les necessitats dels escribes. Posteriorment, a partir de la XXVI dinastia (segle VII aC), a partir d’un tipus particular d’escriptura hieràtica es va desenvolupar l’escriptura demòtica (popular). A l’Egipte prealexandrí existien, doncs, tres tipus diferents d’escriptura: la lapidària antiga, incomprensible per la majoria; la hieràtica, utilitzada essencialment pels sacerdots i, per això, amb notables característiques sagrades, i la demòtica, la veritable escriptura popular d’ús més corrent, adoptada també per a aquelles inscripcions que es volien fer de domini públic.

Amb la conquesta d’Egipte per part d’Alexandre el Gran, i l’establiment posterior de la dinastia làgida, que va regnar a Egipte durant l’època hel·lenística, la cultura grega hi va tenir una gran difusió, ja que només cal pensar en el paper cultural fonamental que va exercir Alexandria i la seva biblioteca, fins al punt que va modificar la llengua, la qual va incorporar nombroses paraules gregues. La conversió del país al cristianisme, començada al segle II i quasi acabada al IV, va marcar l’abandó de l’escriptura egípcia, els últims testimonis de la qual es remunten al segle V. Es va adoptar, amb les modificacions oportunes, l’escriptura grega, cosa que va donar pas a l’escriptura copta, emprada fins a l’adveniment de l’islam, que va introduir la llengua i l’escriptura àrabs.

Els jeroglífics van atreure moltíssim l’interès dels erudits renaixentistes (sobretot pel patrimoni cultural que es creia que hi havien amagat els sacerdots egipcis després de la conquesta d’Alexandre). Van ser nombrosos els intents d’interpretar el significat dels seus símbols. I va semblar que s’havia trobat la solució quan, el 1505, es va publicar a Venècia els Hierogliphica, un tractat d’un tal Orapollo, escriptor grec desconegut del segle IV. Aquesta obra va gaudir d’una gran difusió i, bé que el seu contingut era del tot inventat, durant almenys dos segles ningú no va dubtar de la seva autenticitat.

No va ser fins al començament del segle XIX que es va arribar a desxifrar i llegir els jeroglífics. Uns quants anys abans, el 1799, a Rosetta (Egipte), uns militars francesos de l’exèrcit napoleònic van descobrir una estela de basalt negre, amb un text esculpit en tres llengües (jeroglífic, demòtic i grec), l’anomenada pedra de Rosetta. Després de la derrota de l’expedició napoleònica, l’estela va caure a les mans dels anglesos, els quals de seguida es van adonar de la seva gran importància i la van portar al British Museum. Després dels primers intents de desxiframent, realitzats per l’arqueòleg, físic i metge anglès Thomas Young i per l’arqueòleg suec Akerblad, va ser el francès Jean-François Champollion qui en va trobar la clau, pensant que el nom tancat en una el·lipse era el nom de Ptolemeu esmentat en el text grec, i que era escrit en caràcters alfabètics. La hipòtesi era correcta. Entre el 1822 i el 1826, gràcies a l’estudi de les troballes i al coneixement òptim que tenia del copte, Champollion va poder desxifrar i, a més, traduir la llengua egípcia, els textos de la qual des d’aleshores ja no són un misteri.

L’escriptura alfabètica

Amb les escriptures cuneïforme i jeroglífica hem arribat a les portes dels sistemes alfabètics, tercer i últim estadi de l’evolució de l’escriptura. Aquest es caracteritza per la presència d’un alfabet, un sistema de signes gràfics a cadascun dels quals correspon un so simple de la veu humana o, com se sol dir, un valor fonètic constant i invariable. L’escriptura ja no és, doncs, la transcripció de les paraules, sinó dels sons que les formen.

És gairebé impossible establir quan i on va néixer el primer alfabet. El més antic que coneixem es remunta a mitjan II mil·lenni aC, i és l’ugarític, que ja s’ha esmentat. Va sorgir a la ciutat siriana d’Ugarit, en va seguir les vicissituds i finalment desaparegué amb la destrucció de la ciutat. Es tractava d’una simplificació de l’escriptura cuneïforme, que incloïa trenta lletres consonàntiques disposades en un ordre corresponent al que després havia de ser el de l’alfabet llatí. No és gaire anterior a l’alfabet fenici, segurament el més famós dels nombrosos alfabets sorgits al Pròxim Orient en aquell període determinat. Des de l’antiguitat, la invenció de l’alfabet s’ha atribuït als fenicis, fins al punt que els grecs, que la relacionaven amb la migració de Cadmos (el mític heroi fenici fundador de Tebes), van anomenar les lletres de l’alfabet foinikía grámmata o Kadméia grámmata indistintament. Però, de quina manera els fenicis van arribar a aquest sistema d’escriptura i en quins models es van basar, són problemes que encara no s’han resolt. En efecte, és molt difícil comprendre’n no solament la relació amb l’alfabet ugarític sinó també la relació amb l’escriptura jeroglífica. Les solucions proposades han estat diverses; la més tradicional indica que va néixer d’una mena de simplificació del jeroglífic egipci a què haurien arribat les poblacions semites establertes a la península del Sinaí, mitjançant l’acrofonia, principi pel qual a un determinat signe originàriament pictogràfic o ideogràfic s’atribueix el valor del so inicial de la paraula que representa. En la pràctica, aquestes poblacions semítiques haurien fet el pas que no van fer els egipcis, els quals, com s’ha dit, havien arribat molt a prop del principi de l’escriptura alfabètica. Posteriorment, els fenicis haurien modificat les característiques morfològiques d’aquests alfabets sinaítics. Amb tot, les hipòtesis són nombroses, i són revisades contínuament arran dels nous descobriments arqueològics.

El document de l’alfabet fenici més antic i important és la inscripció funerària del rei Ahiram, trobada a Biblos i que es remunta al segle XIII aC, període del qual es data el naixement de l’escriptura fenícia. L’alfabet fenici és format per vint-i-dues lletres, totes consonants, probablement per influència de l’escriptura egípcia. La gran activitat econòmica que van desplegar els fenicis, que trobava la seva expressió més viva en el comerç, intens i ramificat, va fer que aquest poble desenvolupés, gràcies a les seves nombroses colònies, una gran obra de civilització a tota la Mediterrània occidental i també al Pròxim Orient. Aquesta influència es va desenvolupar seguint tres grans línies: en primer lloc a través de Grècia, després a través de l’alfabet púnic (gairebé idèntic al fenici) i, sobretot, gràcies a la seva funció de model per als pobles del Pròxim Orient. Al llarg del II mil·lenni es van establir en aquesta regió molts pobles nòmades que, en esdevenir sedentaris, van adoptar l’ús de l’escriptura alfabètica fenícia. Van néixer, així, l’hebreu antic i sobretot l’arameu, que va tenir una gran importància perquè es pot considerar l’origen de quasi tots els alfabets que encara avui s’utilitzen a l’Orient. En efecte, de l’arameu deriva no solament l’hebreu modern, sinó també i sobretot l’alfabet dels nabateus, l’avantpassat directe de l’àrab que, amb les conquestes de l’islam, es va estendre per bona part d’Àfrica i Àsia. A més, el sabeu (alfabet àrab meridional) i l’etiòpic, que després es va transformar en l’amhàric modern, també tenen una relació estreta, bé que difícilment definible, amb el fenici.

L’alfabet grec

L’alfabet grec significa un progrés notable respecte dels semítics, perquè presenta la introducció de les vocals. Els grecs no podien prescindir-ne, perquè en la seva llengua no n’hi havia prou amb les consonants per a indicar el significat fonamental d’una paraula. Introduït a Grècia probablement al I mil·lenni aC, immediatament va desplaçar les escriptures preexistents, tant la ideogràfica dels micènics com la sil·làbica que es feia servir al Peloponès, sembla que provinent de l’escriptura xipriota (descendent, al seu torn, de l’hitita). La seva procedència fenícia, com hem vist, de seguida es va reconèixer, bé que no van faltar intents d’atribuir-ne la invenció a diversos personatges mítics, com Prometeu, Palamedes, Orfeu, Museu o altres.

Inicialment, la seva estructura gairebé no va variar respecte al fenici, però en poc temps es van introduir nombrosos canvis, motivats sobretot pel canvi de direcció de l’escriptura, que de levogira va passar a ser dextrogira, és a dir, que es llegeix d’esquerra a dreta, com la nostra, i per la tendència a donar a les lletres un aspecte simètric i una posició ortocèntrica o vertical, mentre que el fenici s’inclinava cap a l’esquerra. Però les modificacions més importants van interessar el nombre de signes gràfics, ja que els grecs en van afegir quatre. Això s’explica per les mateixes característiques del fenici, que, si bé era ric en signes per a les sibilants (uns quatre), no ho era en absolut quant a les aspirades, sons que eren predominants en el grec. De manera que alguns signes van canviar de contingut i se’n van inventar d’altres. A més, cal pensar que no hi havia un sol alfabet a tot Grècia; en realitat, és més correcte parlar d’alfabets grecs que no pas d’un de sol. Gràcies a les nombroses colònies de la Magna Grècia, l’alfabet grec va exercir una influència notable en nombrosos alfabets (uns quinze) de la península Itàlica, entre els quals destaquen sobretot l’etrusc i el llatí.

L’alfabet etrusc

Emprat no solament a Etrúria sinó a totes les terres sotmeses d’alguna manera a la influència etrusca, i desenvolupat sobretot pels volts del segle VII aC, l’alfabet etrusc es pot considerar el pare dels alfabets osc i umbre i, a més, el pas intermedi entre l’alfabet grec i el llatí. Constava de vint-i-sis lletres, les vint-i-dues del fenici més les quatre afegides pels grecs. Sembla clar que el seu model va ser l’alfabet grec utilitzat a les colònies sorgides prop de Cumes, a l’oest de Nàpols. Tot i que podem llegir l’alfabet etrusc, no podem traduir-ne sinó un nombre limitat de paraules, perquè el simple coneixement de la pronúncia d’un alfabet no és suficient per a comprendre’n el significat. Per això, l’alfabet etrusc encara avui és un gran enigma per als estudiosos, perquè no se’n comprèn la llengua, que potser ni tan sols era indoeuropea.

L’alfabet llatí

L’ús de l’escriptura llatina és documentat a partir del període que comprèn els segles VII i VI aC. Inicialment, va ser levogira (de dreta a esquerra), però més tard, després d’una fase bustrofèdica (és a dir, amb una direcció alterna, una ratlla cap a la dreta i una altra cap a l’esquerra), fase documentada per la inscripció llatina més antiga que ens ha arribat, va esdevenir dextrogira. L’alfabet llatí arcaic tenia vint-i-una lletres: A, B, C, D, E, F, Z, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, X.

Amb la reforma ortogràfica d’Api Claudi el Cec (segle III aC), es va suprimir la Z, supèrflua per al llatí, i en el lloc que ocupava en la successió alfabètica es va col·locar la G, modificació de la C, per a indicar la sonora corresponent. A l’època d’August es van incorporar la Y i altra vegada la Z, que van aparèixer per aquest ordre al final de la sèrie alfabètica; totes dues eren necessàries per a transcriure les paraules gregues que anava incorporant la llengua llatina. D’aquesta manera, l’alfabet llatí va passar a tenir vint-i-tres lletres, i així va continuar mentre va durar l’Imperi. La grafia de l’alfabet llatí, gairebé idèntica a les nostres majúscules, és l’anomenada capital, però ja pels volts del segle I es coneixien a Roma dos tipus d’escriptura, perquè a la capital (reservada per als documents públics, les inscripcions i els llibres de luxe) es va afegir la comuna clàssica o cursiva, nascuda de la necessitat d’una escriptura més ràpida i fluïda per a la qual no calgués aixecar contínuament l’eina d’escriure; d’aquest segon estil van néixer les nostres minúscules. A partir del segle V, a la majúscula capital es va afegir l’anomenada uncial, caracteritzada per signes gràfics notablement arrodonits. Amb les invasions bàrbares es van imposar nombroses escriptures nacionals (la minúscula merovíngia a França, la minúscula visigòtica a la Península Ibèrica, la minúscula rètica a la península Itàlica), que van originar un veritable mosaic gràfic. Aquesta situació no es va poder superar fins a l’adveniment de l’imperi Carolingi, que va comportar l’afirmació de la minúscula carolina, adoptada per quasi tots els centres on s’escrivia. D’aquesta va derivar la minúscula gòtica, utilitzada a l’època de les grans universitats i que, per això, es va conèixer com l’escriptura dels humanistes, els quals, però, la van menysprear i van voler tornar a la carolina, considerada erròniament la littera antiqua, és a dir, l’escriptura que utilitzaven els romans.

L’alfabet llatí ha estat el model de tots els alfabets moderns d’Europa, llevat dels alfabets del món eslau ortodox (rus, ucraïnès, búlgar, macedoni i serbi), que deriven de l’alfabet protobúlgar, inspirat al seu torn en l’alfabet grec bizantí. Però l’alfabet llatí encara avui és adoptat per la seva claredat i simplicitat. Amb un decret del 1928, Kemal Atatürk va disposar que els turcs fessin servir aquest alfabet, amb les adaptacions oportunes, en lloc de l’alfabet àrab, massa complicat; i els xinesos (vegeu “L’escriptura ideogràfica xinesa”) van optar (1958) per un alfabet fonètic (pinyin) de la mateixa font.

Avui se sol agrupar els alfabets segons un origen comú, i per això sovint es parla d’alfabet llatí en comptes d’alfabet italià, anglès, etc.; d’alfabet ciríl·lic, i no d’alfabet rus o búlgar, etc. Però aquesta confusió no és justificable. Posem-ne algun exemple: la w, que no formava part de l’alfabet llatí, és una de les lletres de l’alfabet anglès, de l’alemany, etc; i la j (i llarga), que és una variant de la i, és utilitzada (amb valors diferents) per l’anglès, el francès o el català, però no per l’italià. Per tant, l’alfabet com a sistema d’escriptura és únic, però les formes que adopta varien segons les comunitats lingüístiques que l’utilitzen.