Característiques del llenguatge científic
El llenguatge exerceix una funció absolutament indispensable en la ciència, en totes les ciències. Només cal pensar que tots o gairebé tots els estadis d’una operació científica qualsevol afecten el llenguatge. Llevat potser de l’observació pura i simple, totes les altres fases característiques de l’activitat científica, des de l’anotació de les mateixes observacions fins a l’explicació dels fenòmens, passant pel càlcul i la previsió, necessiten un llenguatge per a arribar a bon port. L’activitat científica, que inclou des de la investigació pura fins a les aplicacions pràctiques, ha esdevingut una part integrant de la vida de tots nosaltres, és present a tots els racons de la societat i influeix en l’economia, la política, la cultura i els hàbits quotidians. Alhora, la ciència s’ha anat especialitzant i cada científic és un expert en un camp d’estudi determinat. Naturalment, les disciplines científiques són moltíssimes i creixen dia a dia.
Aquestes consideracions, d’altra banda òbvies, ens porten, però, a desmentir el títol d’aquest article. No existeix el llenguatge de la ciència, un de sol, sinó que n’hi ha molts de diferents. Pràcticament cada ciència (la física, la química, la biologia o la medicina), juntament amb les seves diferents branques, i de vegades, fins i tot, cada teoria científica particular, disposa d’un llenguatge propi, amb una manera peculiar d’expressar-se i un vocabulari específic. Així i tot, a part de característiques úniques, els diferents llenguatges tenen elements en comú que comparteixen; és a dir, que cadascun d’ells pot incloure alguns elements o estructures més complexos d’altres llenguatges. Concretament, i com és força obvi, tots els llenguatges de l’àmbit científic coincideixen en molts aspectes amb la llengua comuna, entesa com la llengua de caràcter més o menys uniforme, amb escassos trets dialectals i desproveïda de localismes, que se suposa que és coneguda per tothom; de fet, és la llengua utilitzada normalment en els actes comunicatius habituals entre els diferents integrants d’un mateix domini lingüístic.
Com és fàcil de comprendre, el llenguatge comú és el que utilitzem normalment per a comunicar-nos en les diferents activitats diàries, per exemple, en les converses familiars o amb els amics. Però no tots els llenguatges especialitzats són necessàriament científics. El joc dels escacs, bé que en sentit estricte no és cap ciència, té el seu propi llenguatge, els termes del qual normalment no formen part de la llengua comuna. En canvi, és cert que tots els llenguatges científics, almenys tal com s’han creat i com els científics i els experts els utilitzen, són llengües d’especialitat.
Llenguatge formal i llenguatge informal
Segons una generalització sumària i simplificada, es pot dir que cada llenguatge científic és compost —tot i que els límits siguin difícils de precisar— per dues parts, una que es pot definir com a formal i una altra d’informal. Vegem-ho una mica més detalladament. Pel que fa a la part formal, cal dir que és molt important, ja que és formada pels diferents llenguatges —el llenguatge matemàtic, el geomètric, el lògic i, més recentment, el llenguatge informàtic— que serveixen per al mesurament o per al càlcul científic, dues de les activitats fonamentals de la ciència. Entre els llenguatges formals també es poden incloure els particulars o els càlculs no matemàtics que caracteritzen gràficament, per exemple, la química o la lingüística. Normalment, un llenguatge formal té un vocabulari i unes regles de construcció molt més limitades i rígides que la major part dels llenguatges.
Quant a la part informal, és la que consta d’expressions de la llengua comuna, a més d’expressions tècniques i regles que permeten precisar més. Normalment, sense que això sigui una regla, és més entenedor que el llenguatge formal.
En aquest llenguatge informal científic encara es pot distingir entre: a) expressions i estructures lingüístiques tretes directament de la llengua comuna o de llenguatges especialitzats però no científics (mots com “força”, “treball”, “intensitat” o, per posar-ne un exemple més pràctic, la descripció en què es compara el moviment de les molècules que componen un gas amb el d’unes boles de billar); b) expressions manllevades d’altres llenguatges científics (més endavant veurem un exemple de com la física de l’àtom s’ha servit del llenguatge de l’astronomia); c) expressions específiques del llenguatge científic en qüestió (sobretot neologismes, sovint derivats del grec o del llatí, per a enriquir el vocabulari dels descobriments; penseu, per exemple, en els noms de les noves substàncies químiques o en els dels productes farmacèutics).
Aquesta classificació certament no pretén ser completa ni “científica”. Al contrari, els llenguatges de la ciència són tan complexos i variats que resulta molt difícil d’establir una estructura comuna i general per a tots ells. A més, com tots els altres llenguatges, o potser encara més en aquest cas, el llenguatge científic canvia sensiblement amb el pas del temps. Les teories científiques evolucionen contínuament i la recerca comporta que cada dia es facin noves descobertes experimentals o que es reelaborin dades i observacions anteriors. Per tant, resulta comprensible que els llenguatges científics siguin molt sensibles a aquests canvis i els reflecteixin com més fidelment i més ràpidament millor. En altres paraules, els llenguatges científics tenen una història riquíssima.
Caràcter denotatiu del llenguatge científic
Ara podem fer una altra breu reflexió sobre les divergències dels llenguatges científics respecte de la llengua de què ens servim cada dia per a descriure les experiències, els fets, les persones, les coses o les sensacions de la nostra vida.
Però totes aquestes observacions s’han de considerar amb la màxima cautela, perquè les relacions i els intercanvis entre els llenguatges científics i els llenguatges comuns són tan freqüents i estrets que és difícil determinar exactament què procedeix de l’un o de l’altra i, a més, és fàcil cedir a la temptació d’idealitzar les característiques del llenguatge científic, atribuint-li més precisió, univocitat i eficàcia de les que té en realitat, de la mateixa manera que és fàcil cedir a la temptació de “menysprear” la llengua comuna, veient-la més pobra i més banal que no és en realitat.
En una conversa o bé quan s’escriu s’utilitzen moltes paraules amb un significat que no sempre és ben precís i unívoc, però que l’interlocutor entén prou bé. Aquest, però, no és necessàriament un defecte de la llengua comuna; és més, de vegades pot ser enriquidor tenir més d’un terme per a designar la mateixa cosa (per exemple, “gos” i “ca”), i no cal que cada paraula es refereixi a una sola cosa, sense possibilitat d’error o confusió (per exemple, tot i que en català la paraula ‘porter’ es refereix tant al jugador de futbol com a l’encarregat de la porteria d’una casa, normalment ens entenem igual, i la situació aclareix quin significat donem a la paraula). Considerem la paraula ‘aigua’, que és comuna a tots dos llenguatges. En una conversa normal la fem servir per a parlar d’una gran quantitat de líquids diferents amb característiques físiques i químiques molt distintes, mentre que probablement no anomenem ‘aigua’ els líquids que tenen característiques molt semblants a l’H2O. Així, definim com a aigua el líquid que cau del cel quan plou, el que brolla de la terra i omple els rius i els mars o el que és contingut en ampolles que es poden adquirir a la botiga, però és probable que no anomenem així el resultat de la transpiració ni la part líquida d’un plat d’escudella o d’una peça de fruita.
La imprecisió amb què s’utilitzen les paraules en la llengua comuna no sempre depèn del desconeixement científic dels parlants. Certament, la ignorància pot ser-ne responsable, però sovint la causa rau en el fet que la mena de conversa en què surt no requereix tanta precisió. No cal saber la composició química exacta del líquid que anomenem aigua ni la temperatura exacta a què glaça si volem que algú posi aigua al congelador per fer-ne glaçons per a les begudes. I no són indispensables coneixements químics més profunds per fer-se entendre en una conversa normal. Però ja poden ser útils, i per això el nostre llenguatge ha de ser més precís i complet, quan —sense moure’ns de l’exemple de l’aigua— comencem a preguntar-nos per què l’aigua del mar no es glaça i en canvi sí la d’un pou, bé que evidentment poden tenir la mateixa temperatura (aquesta pregunta gairebé implica una certa curiositat científica). En definitiva, el grau de precisió del llenguatge depèn de les necessitats conceptuals i comunicatives que requereix la conversa perquè ens puguem entendre.
La ciència, que busca explicacions completes i generals dels fenòmens de la natura i de la vida, ha de mirar de reduir el caràcter vague i genèric de la llengua comuna de què se serveix. Per utilitzar un terme tècnic, el llenguatge científic ha de potenciar la seva funció denotativa: cada paraula s’ha de referir (“referir-se” i “denotar” són pràcticament sinònims) amb precisió i sense possibilitat de dubtes a una sola cosa o conjunt de coses. Per exemple, el llenguatge de la química i la física ha d’introduir distincions precises entre els diversos tipus d’aigua i els diversos graus de fredor (les distincions que no semblarien necessàries en una conversa a la cuina), perquè precisament es proposa explicar per què l’aigua del mar no es congela a la mateixa temperatura que l’aigua d’un pou. Per assolir un llenguatge més precís, que indiqui sense ambigüitats les característiques de cada fenomen, hi ha diferents solucions. Molts termes científics fonamentals es defineixen amb precisió extrema, una precisió que sol ser més acurada que la de la llengua comuna. Les definicions serveixen per a fixar el significat d’una paraula, i justament les definicions científiques són molt precises; per exemple, definir la paraula tigre com “un gat gros, ferotge, de pèl rogenc i ratllat” podria no ser desencertat en el llenguatge comú, però és desaconsellable com a descripció zoològica. Els científics procuren utilitzar aquests termes de la manera més fidel possible a la seva definició i afirmen que no incorporen cap terme que no hagi estat definit prèviament.
Però les tècniques més habituals i eficaces per a dotar de precisió i univocitat les llengües d’especialitat són el càlcul i la mesura. Per això, cada ciència recorre a llenguatges que hem anomenat formals: la matemàtica, la geometria, el simbolisme químic, etc. De fet, l’ús de llenguatges formals en algunes disciplines científiques, com la física, és tan preponderant que deixa molt poc espai al llenguatge discursiu, informal. Naturalment, l’exigència de precisió en els llenguatges científics no té tant a veure amb la comprensibilitat dels llenguatges mateixos, que de vegades, al contrari, resulten més complexos i abstrusos en la mesura que són més precisos. L’exigència de precisió depèn, essencialment, d’una de les característiques fonamentals de l’anomenat mètode científic: la necessitat de la verificació experimental. Se sol considerar que tota llei o teoria científica és vàlida en la mesura que pot ser verificada mitjançant l’experimentació. Com més severa i acurada és la verificació, més fiable és la teoria. Afirmar que els propers deu segles hi haurà eclipsis de Sol no és una previsió científica perquè és massa genèrica. Preveure que hi haurà un eclipsi de Sol tal dia, concretament a tal hora i minuts, visible des d’un lloc precís, és una previsió de caràcter científic per la seva precisió, que es pot sotmetre a comprovacions molt estrictes. Per raons d’aquesta mena s’exigeix al llenguatge científic la màxima exactitud possible, que s’obté tant a través d’instruments lingüístics informals com, sobretot, a través d’instruments lingüístics formals, començant per la matemàtica.
Un llenguatge que canvia
Els llenguatges científics també tenen una història, ja que es desenvolupen, evolucionen i, per tant, es modifiquen amb el pas del temps. Potser encara menys que la llengua comuna, els llenguatges científics no són edificis estables i els canvis que els afecten depenen en una bona part dels que es produeixen, a mesura que la investigació avança, en les diverses ciències i comunitats científiques.
Per això és profundament errònia la impressió que es treu, encara ara, de la lectura dels llibres de text de ciències: no es tracta de disciplines que, pel que fa al contingut i al llenguatge, hagin nascut, per dir-ho d’alguna manera, “adultes”, tal com les coneixem i les estudiem avui. Si la història de la ciència és un capítol infinitament ric de la història humana, també ho és la història dels llenguatges científics, que és més o menys paral·lela a la de les diferents disciplines i les recerques al servei de les quals estan aquests llenguatges.
Com canvien els llenguatges científics
El canvi més obvi i presumiblement més freqüent que afecta el llenguatge científic té una estreta relació amb els nous descobriments realitzats dins la disciplina científica del llenguatge en qüestió. És molt raonable pensar que pràcticament cada vegada que un científic descobreix alguna cosa, l’existència de la qual havia estat ignorada fins aleshores, el llenguatge científic s’enriqueix. En efecte, cal posar un nom, “batejar” el que s’ha descobert. Si, per exemple, els físics descobreixen, com ha passat amb molta freqüència a les darreres dècades, una nova partícula constitutiva de l’àtom, caldrà trobar un nom a la nova partícula. El mateix pot passar en la química amb nous elements o en la zoologia amb noves espècies animals. En casos com aquest, generalment es tracta d’un enriquiment, ja que el llenguatge amplia el seu vocabulari, molt sovint recorrent al grec o al llatí, com ja hem indicat. Però també pot passar al contrari, és a dir, que es decideixi que alguna cosa que es considerava que existia no existeix o bé no és present en aquella forma; en aquest cas, el vocabulari de la llengua d’especialitat en qüestió pot perdre una paraula, que passarà, per dir-ho així, a l’arxiu històric de la ciència. Un exemple conegut és el del terme ‘calòric’, que s’usava per a indicar, encara al segle XIX, el fluid, hipotètic i indestructible, que ocupava els espais buits entre les molècules i passava espontàniament d’un cos a l’altre.
Un altre recurs força freqüent del llenguatge científic és el manlleu d’expressions i construccions d’un altre llenguatge científic, les quals adopta per analogia. El canvi en la manera d’expressar-se és paral·lel al canvi que es produeix en la ciència, atès que es comença a pensar que les coses són diferents i, per tant, també se les anomena d’una altra manera. Un dels exemples més cèlebres és el de l’estudi de l’estructura de l’àtom, que, en una certa fase, s’inspira en l’astronomia i, consegüentment, en manlleva algunes expressions lingüístiques. Al començament de segle, el físic anglès d’origen neozelandès Ernest Rutherford s’encarava amb el problema de construir un model, la representació tridimensional de l’àtom que s’adaptés més bé a les dades dels experiments fets fins aquell moment. El model aleshores vigent, elaborat pel seu mestre, Joseph Thomson, no convencia gaire Rutherford. De manera que per al seu model d’àtom, que preveu un nucli central al voltant del qual gira un eixam d’electrons que una força d’atracció manté en òrbita, va mirar d’inspirar-se en una representació, molt similar, del sistema solar. En altres paraules, Rutherford va construir el seu model a partir de l’analogia amb el model del Sol i els planetes. I el llenguatge va manllevar expressions típiques del llenguatge astronòmic, com “òrbites” i “circumval·lacions”, entre altres.
Un cas de canvi en el llenguatge una mica diferent dels fins ara esmentats té a veure amb les expressions, de vegades d’importància fonamental, que es conserven al llarg de la història de les teories científiques, però que canvien el significat de manera de vegades radical. Per no moure’ns de la física, es poden triar, dels nombrosos exemples possibles, els dels termes “inèrcia” i “massa”. Per a Isaac Newton (segle XVIII), el significat del terme “inèrcia” és l’estat natural d’un cos que no és sotmès a cap força. En altres paraules, la inèrcia no és el producte d’una força. Per contra, per als estudiosos de la física de l’edat mitjana, que, com és sabut, eren sobretot els filòsofs, la inertia és el producte d’una força que actua en l’interior del cos i que s’anomena impetus. Tant Newton com els físics medievals parlaven, doncs, d’inèrcia, però amb significats profundament diferents. És més, per a aquells qui a l’edat mitjana creien en l’anomenada teoria de l’impetus, l’expressió “estat natural” era sinònim d’“estat de repòs”, mentre que per a Newton volia dir “estat de repòs”, però també “estat de moviment per inèrcia”. En conclusió, la teoria del moviment a l’edat mitjana i la teoria del moviment de l’època d’Isaac Newton fan servir els mateixos termes per a indicar conceptes molt diferents.
Es podria objectar que l’exemple és poc significatiu perquè en el fons la teoria medieval del moviment no havia estat formulada per una ciència que ho fos de debò —ja que solem situar el començament de l’era veritablement científica entre els segles XVI i XVII, a l’època de Copèrnic i Galileu— i que, consegüentment, els seus termes encara no pertanyien plenament al vocabulari científic. Seguint aquest mateix raonament, també es podria adduir, a més, que el significat d’“inèrcia” no ha canviat des del sorgiment de la ciència moderna. Ara bé, tot i admetre que a l’edat mitjana encara no hi hagués una veritable teoria del moviment (cosa que dubten molts), l’objecció no té gaire pes, atès que se’n pot trobar un exemple semblant en Newton i Einstein, als quals ningú no pot discutir la seva gran categoria com a científics. En efecte, tant l’un com l’altre utilitzen el terme “massa” amb significats notablement diferents. Per a la física anomenada clàssica, de la qual Newton és el màxim exponent, la massa d’un conjunt de parts és igual a la suma de la massa de cada part considerada independentment, mentre que això ja no és veritat per a la teoria de la relativitat elaborada al segle XX per Albert Einstein.
Els dos casos considerats valen com a exemples dels canvis en el si de les ciències que comporten en els llenguatges respectius no pas un enriquiment o un empobriment del vocabulari, ni tampoc la incorporació de termes manllevats d’altres llenguatges científics, sinó el canvi de significat d’alguns dels termes fonamentals, i que en aparença sempre són els mateixos.
Mesons, muons i canvis terminològics
Abans d’enllestir aquest breu repàs dels canvis en el llenguatge científic, vegem-ne un altre exemple, en cert sentit modèlic, com és la història del mesó i el muó. Tant el mesó com el muó pertanyen al conjunt de les partícules que constitueixen l’àtom. Allò que avui s’anomena muó va ser descobert el 1936 per dos grups independents d’investigadors que feien experiments sobre els anomenats raigs còsmics. El muó és una partícula molt semblant a l’electró, però pesa més de dues-centes vegades més. Dos anys després d’haver estat descoberta, la nova partícula es va batejar provisionalment —tot i que el nom era oficial— amb el nom de mesó o mesotró (mésos en grec vol dir ‘el del mig’), perquè tenia una massa compresa entre la de l’electró i la del protó, una altra partícula prou coneguda. Més o menys pels mateixos anys, el físic japonès Hideki Yukawa intentava trobar una explicació del funcionament de les forces que mantenen unit l’àtom. Aquest físic va suposar que perquè sortissin els comptes hi havia d’haver per força una partícula de massa intermèdia entre l’electró i el protó. Yukawa no era un científic experimental i el seu convenciment que aquesta partícula existia no es fonamentava tant en indicis derivats d’algun tipus de comprovació de la seva hipòtesi com en raonaments abstractes i teòrics i, en part, en càlculs matemàtics. De seguida altres físics es van posar a fer experiments per trobar el mesó predit per Yukawa. Convé remarcar que en aquell moment eren dos els elements que, amb més o menys raó, es podien apropiar el nom de mesó: la partícula descoberta el 1936 i batejada així oficialment i, a més, qualsevol partícula que es trobés en els experiments i que “s’adeqüés a la predicció de Yukawa”. Naturalment, hi va haver qui va pensar que el mesó del 1936 era el que responia a la previsió del físic japonès. Però no era així. Va caldre esperar fins el 1947 per a descobrir experimentalment una partícula que casés amb la predita segons els càlculs de Yukawa. La història acaba així: la partícula descoberta el 1947 va rebre de manera definitiva el nom de mesó; per tant, la partícula del 1936 es va haver de rebatejar, i va passar a dir-se muó (o mesó µ), nom que avui encara conserva.
Aquesta història és significativa almenys per dues raons. Primer, mostra que les ciències, especialment les que tenen un creixement i una expansió ràpids, disposen d’un lèxic molt variable, ja que els mateixos termes poden canviar de significat diverses vegades i en poc temps, de manera que poden ser utilitzats amb diversos significats per diferents grups de científics. Fins i tot el nom d’una cosa pot ser “robat”, per dir-ho d’una manera gràfica, per posar-lo a una altra cosa. Segon, i això ens permet encetar un nou discurs, la història del mesó de Yukawa revela que el llenguatge (en aquest cas concret, el lèxic) d’una ciència certament pot canviar arran del descobriment —com a resultat d’experiments o d’observacions— d’alguna cosa nova, a la qual s’ha de donar un nom (el mesó del 1936 va ser batejat així), però també a causa de novetats teòriques que no tenen a veure directament amb descobriments experimentals. En efecte, per a Yukawa i per a tots aquells qui treballaven a partir de la previsió del físic japonès, el significat de la paraula “mesó”, encara abans del descobriment de la partícula del 1947, era presumiblement “qualsevol partícula que s’adeqüés als càlculs i les previsions de Yukawa”. En altres paraules, el llenguatge i el vocabulari d’una ciència no estan influïts solament pels descobriments experimentals, establerts i confrontats en el decurs del temps per la comunitat científica, sinó també per les especulacions teòriques que encara no han estat verificades experimentalment o que no ho seran mai.
El llenguatge, les observacions i les teories
Considerem dues frases, que es podrien haver tret perfectament d’un llibre de text de química o de física del batxillerat (precisament la segona s’ha tret d’un llibre de text de física). La primera frase és: “L’or és groc.” La segona, més llarga, és: “Si un electró troba un positró, tots dos desapareixen, i al seu lloc apareixen dos fotons que tenen una energia global de 2mc2.” (L’equació d’Einstein, E=mc2, relaciona la massa d’un cos, m, amb l’energia, E, equivalent a aquesta massa, i una constant, c, que és la velocitat de la llum en el buit.)
Un llenguatge que descriu l’invisible
Les dues frases apuntades més amunt són molt diferents. Una primera distinció molt evident és que, mentre que la primera frase és comprensible per a tothom, bé que no té cap tret que indiqui que es tracta d’una definició de química o de física, la segona, en canvi, només és comprensible per als entesos en física, en concret en una branca de la física molt complexa i sofisticada, l’anomenada teoria de la relativitat quàntica.
La segona diferència, que en part pot ajudar a explicar l’anterior, és que la primera frase parla d’una cosa que tothom ha vist, perquè és raonable pensar que una gran majoria de persones han vist or, directament o en imatges, ja sigui en forma de joia, monedes o lingots, que en coneixen més o menys bé les característiques fonamentals (és un metall preciós i mal·leable) i que han pogut constatar que molt sovint és de color groc. Per contra, i passant a la segona frase, és molt difícil que algun de nosaltres, encara que sàpiga alguna cosa sobre els electrons, els positrons (unes partícules atòmiques), els fotons o sobre l’energia i Einstein, hagi “vist” un electró trobant-se amb un positró. I això no depèn exclusivament del fet de no ser un expert en física. Ni el més gran i experimentat dels físics no ha vist mai com es troben un electró i un positró. Literalment, els electrons, els positrons i els fotons no es veuen. Si sentiu a dir a un físic: “Ahir vaig veure un electró”, heu de pensar que en realitat el que ha vist són unes traces en una pantalla, exactament com si diguéssim “he vist en Carles” després d’haver observat unes petjades inconfusibles fetes per ell a la neu.
Una tercera diferència, relacionada amb les dues anteriors, és que si algú, en sentir-nos dir “L’or és groc”, ens confessés que no sap què és l’or ni de quin color és el groc, presumiblement la nostra reacció seria agafar algun objecte d’or per ensenyar-l’hi i dir-li: “Mira, això és d’or.” Pel que fa al color groc encara és més fàcil, ja que li podríem ensenyar una cosa groga qualsevol (una llimona groga, un plàtan madur, alguna joia d’or, etc.) i dir-li que és de color groc. Això és aproximadament el que tothom faria per explicar de manera planera a un interlocutor que desconeix què és l’or i què és el color groc.
Òbviament, no es podria fer el mateix en el cas dels electrons i els positrons. Perquè precisament els electrons i els positrons no són visibles i per això no es poden ensenyar directament. L’única solució, extremament àrdua, per a explicar què són aquestes partícules seria donar al nostre interlocutor una llarga sèrie de lliçons i de nocions de física, més o menys complicades, i després ensenyar-li les traces que les partícules en qüestió deixen en un monitor, resultat de la recreació informàtica d’aquesta experiència.
Naturalment, tots estem d’acord en el fet que tant l’or com els electrons són objectes dels quals s’ocupa la ciència i que, per tant, han d’ocupar una posició dins el llenguatge científic. Això vol dir que els llenguatges de la ciència, com la llengua comuna, també ens serveixen per parlar no solament de coses que es poden veure, tocar i sentir sinó també de coses que no es poden veure, ni tocar, ni sentir, coses de l’existència de les quals fins i tot és possible dubtar. En efecte, mentre que és molt difícil trobar algú que dubti de l’existència de l’or, durant molt de temps s’ha dubtat de l’existència dels positrons o d’altres partícules atòmiques.
Llenguatge teòric i llenguatge observacional
La part del llenguatge científic que es fa servir per a parlar de coses que es poden observar es diu observacional. Tota la resta és llenguatge teòric, especialment el que s’usa als nivells més alts de l’edifici de la ciència, quan es tracta de trobar explicacions senzilles, coherents i sobretot generals d’una multitud infinita de fenòmens directament observables, indirectament observables o inobservables; quan ens trobem en casos com el de l’electró, que no es pot veure directament però del qual es poden observar indirectament els deixants d’energia sobre un monitor, i en molts més casos, el llenguatge de la ciència barreja termes de l’observació i termes teòrics.
Ara bé, tots dos tipus de llenguatge són importants, perquè el treball del científic (o, més ben dit, de l’equip de científics) consisteix tant a observar i fer experiments com a proposar teories científiques que expliquin fenòmens complexos, observables o no. De fet, són moltíssims els científics famosos i prestigiosos que s’han dedicat més a la teoria que a l’experimentació. Sense les teories i les lleis científiques, que serveixen per a explicar en diferents escales les característiques més generals de la natura, la ciència no avançaria gaire, i es limitaria a fer observacions sobre diferents fenòmens. De fet, no es pot observar literalment com cauen les pedres en general; només es pot observar com cau una pedra en concret. Però la ciència vol generalitats, vol saber com cauen les pedres en general (i per a això cal una llei) i, encara més en general, com es mouen els cossos, tots els cossos i no solament les pedres (i per a això cal una teoria).
Aquest no és el lloc ni el moment per a aprofundir el significat de l’expressió “mètode experimental”, que és com s’anomena d’una manera genèrica l’activitat científica correcta que, tot i ser nascuda el 1600, encara és viva avui. Cal tenir present, però, que aplicar el mètode experimental no vol dir realitzar experiments a l’atzar (és a dir, reproduir fenòmens naturals en les condicions controlades d’un laboratori) per a veure si se’n treu res d’interessant. Per dir-ho de manera extremament simplista, el que normalment fa un científic és buscar primer una bona teoria que pugui explicar una sèrie de fenòmens observats, a la natura o al laboratori, i després fer experiments per a comprovar si la teoria pot ser la correcta. La teoria científica o, en un nivell més baix, la llei, preveu que en alguns experiments es poden observar resultats d’un cert tipus; si això és així, aleshores la teoria ha estat confirmada, si no, la teoria no s’ha confirmat i, per tant, és equivocada.
Bé que el llenguatge teòric és molt important, per a poder expressar els resultats d’un experiment, que són i han de ser observables, es necessita un llenguatge descriptiu. Normalment, els informes dels experiments sonen així: “A tal hora del dia tal, en aquestes condicions, l’agulla de tal aparell s’ha aturat just en el número 2.”
Molts estan convençuts que, com que ha de descriure el contingut de les observacions, el llenguatge descriptiu de la ciència s’assembla més a la llengua comuna, quotidiana, que no pas al llenguatge teòric. En el fons, un dels usos més freqüents de la llengua comuna és precisament consignar i comunicar les nostres observacions, com quan diem: “Dimarts passat, a les onze, hi havia un bomber que esperava l’autobús.” Entre aquesta darrera frase i l’anterior, la de l’agulla de l’aparell, no sembla que hi hagi gaire diferència. Qualsevol és capaç d’observar tant un bomber que espera l’autobús com l’agulla d’un aparell que es detura en una xifra determinada, i qualsevol pot entendre de què es parla en sentir totes dues frases. En tots dos casos, el llenguatge és molt senzill i quotidià.
És per això que molts pensen o han pensat que el llenguatge descriptiu de la ciència i la llengua comuna se situen més o menys al mateix nivell, o bé que el primer deriva directament de la segona.
En part és cert. En general, el llenguatge teòric, que serveix per a descriure els nivells més alts de la ciència, està més aviat allunyat del nivell de la llengua comuna, probablement més allunyat que no pas el llenguatge descriptiu. Amb tot, el que hem exposat fins ara peca d’un excés de simplificació i les coses no sempre són el que semblen. En primer lloc, en anotar l’observació relativa a un experiment amb un circuit elèctric, molt probablement el nostre tècnic de laboratori dirà: “A tal hora del dia tal, en aquestes condicions, la intensitat del corrent del circuit era de 2 amperes.” En el seu informe es parla molt més pròpiament d’amperes que no pas d’agulles que es planten davant un número.
Però aleshores les coses es compliquen. Perquè, en efecte, no tots aquells que consideren que tenen un bon domini de la llengua comuna també tenen prou coneixements sobre els circuits elèctrics, la intensitat del corrent i els amperes que els permetin entendre el significat de l’observació experimental. Per tant, calen almenys nocions de teoria física per a comprendre el significat d’aquest banal informe de laboratori, nocions que no necessàriament es poden expressar amb termes de la llengua comuna, quotidiana. Però aleshores, tot i permetre una proximitat més gran entre el llenguatge descriptiu de la ciència i la llengua comuna que no pas entre la llengua comuna i el llenguatge més explícitament teòric, és una il·lusió pura i simple pensar que hi ha una mena de “nivell zero” del llenguatge científic, afí a la llengua comuna a l’hora d’expressar les observacions experimentals més simples.
La mateixa idea que existeix una cosa anomenada llengua comuna, amb la seva uniformitat i les seves característiques peculiars, que tothom parla i que tothom entén, una “cosa” que representa el patrimoni lingüístic mitjà d’un parlant que hagi de descriure una situació de dificultat mitjana, és clarament una abstracció. En realitat, l’anomenat parlant mitjà té en la seva llengua comuna moltes expressions que procedeixen de llengües d’especialitat i científiques, segons els seus coneixements, els seus interessos i la seva professió. En la llengua comuna d’un electricista probablement hi haurà més expressions tretes del llenguatge de la física de les que domina, per exemple, un zoòleg.
Llenguatge científic i llenguatge comú
Anteriorment, ens hem entretingut en els nombrosos deutes que els llenguatges específics, des dels més simples fins als més complexos i formals, han contret envers la llengua de cada dia al llarg de la història. Els llenguatges de les diferents branques científiques s’han nodrit de les expressions i de les formes pròpies de la llengua comuna, i s’han limitat a fer més precís i unívoc el significat del terme que manllevaven. Ha arribat el moment de considerar breument la relació inversa, això és, els deutes que la llengua comuna té envers el llenguatge científic.
Com és obvi, aquests deutes són pràcticament infinits. Les expressions que la ciència manlleva o les que inventa sovint van a parar a la llengua comuna. A mesura que, amb el pas del temps, aquesta o aquella teoria científica o bé aquesta o aquella branca de la ciència es consolida, adquireix credibilitat i, potser, forma part no solament del patrimoni de coneixements de la humanitat sinó que també és una font útil d’aplicacions tecnològiques, les expressions més habituals i importants del seu llenguatge passen, més o menys ràpidament, a l’ús comú. És del tot impossible fer-ne una llista; però només cal pensar en tots els termes de la medicina, la química, la biologia, la psicologia o la física (més tots els que procedeixen de les diferents tecnologies) que usem cada dia. Aquests termes esdevenen part del patrimoni lingüístic comú, bé que naturalment és molt dubtós que tots aquells que els utilitzen ho facin amb el mateix significat i la mateixa precisió que els científics. Quants de nosaltres podríem descriure què és exactament el patrimoni genètic o definir què és la banda de freqüència? I amb tot, són expressions esdevingudes força comunes.
Al costat de les expressions del llenguatge científic que passen a la llengua comuna amb la intenció de ser utilitzades de manera precisa —justament per esmentar les mateixes coses o fenòmens a què es refereixen quan són emprades per la comunitat científica—, encara que després, i deixant de banda les intencions, s’emprin de manera imprecisa i incorrecta per causes diverses, hi ha les expressions que procedents de la ciència són utilitzades en sentit metafòric per la llengua comuna. En aquest cas, també és impossible fer-ne una classificació exhaustiva, de manera que ens acontentarem posant-ne alguns exemples, com són ara: “la sessió parlamentària es va celebrar en una atmosfera carregada d’electricitat”, “el termòmetre de l’opinió pública s’està sobreescalfant” o “aquest home és una màquina”, entre molts d’altres.
Un altre ús de termes i formes típics de la ciència que val la pena esmentar és el que crea efectes evocatius en la llengua comuna. En altres paraules, són termes que rememoren la presència de la ciència, del mètode científic, fins i tot quan aquests no hi són o no tenen cap paper rellevant. Aquest ús particular s’explica per les inqüestionables connotacions positives que té bona part de l’activitat científica per a la mentalitat contemporània. Encara avui, si alguna cosa sembla que pertany a aquest àmbit (i no s’associa a un perill potencial o a un fenomen col·lectivament considerat reprovable, com per exemple la bomba atòmica) tendeix a adquirir immediatament, potser de manera inconscient, un significat positiu. Ara bé, certament aquest no és el lloc per a discutir sobre els mèrits i els perills de la ciència. Però no hi ha dubte que una bona part de la terminologia científica s’utilitza fora de context precisament perquè suscita reaccions positives, encara que sigui inconscientment. Pensem en la publicitat, àmbit en què es fa propaganda de molts productes remarcant-ne sobretot les qualitats extraordinàries o creant en el públic la idea que el producte és el resultat d’una activitat científica molt sofisticada i que només per això ja és bo. Quants de nosaltres sabríem defensar amb prou arguments que una crema que conté els mítics liposomes és millor que una que no en té?
Tanmateix, no tots els usos evocatius del llenguatge científic són manipuladors. Per exemple, algú que pretengui dedicar-se a la divulgació científica de manera que sigui comprensible es veurà obligat a fer un ús evocatiu del llenguatge d’especialitat. La difusió de les diferents branques del coneixement a través de l’escriptura o del cinema, la televisió o la ràdio és un problema d’una complexitat extrema. De la mateixa manera que un poeta nord-americà comentava sarcàsticament que “la poesia és precisament allò que es perd amb la traducció”, ¿es podria dir que “la ciència és el que es perd amb la divulgació”?
Una de les dificultats més grans per a transmetre els diferents coneixements científics bé que no l’única, és la de fer accessibles conceptes força complexos amb un llenguatge relativament senzill. Es tracta de conciliar, tant com es pugui, la precisió de les explicacions i de les descripcions amb la claredat i la comprensió. Ara bé, són dues coses aparentment renyides.
És evident que el llenguatge divulgatiu ha de prescindir d’entrada de tots els resultats expressables principalment amb els complexos aparells lingüístics matemàtics o formals, gairebé mai explicitables mitjançant la llengua comuna. A més, es veu obligat a eliminar totes les qüestions perifèriques o de detall quan les dificultats per a superar la barrera lingüística són més grans que els beneficis que s’obtindrien en termes de comprensió. Però queden —i és precisament el que es vol fer conèixer— els conceptes fonamentals d’una ciència o una teoria científica, els quals, pel fet que siguin fonamentals, no són necessàriament més simples o més accessibles que les qüestions perifèriques o de detall. Fins a quin punt és possible simplificar el llenguatge que triem per expressar aquests conceptes sense perdre allò que és essencial del missatge? No hi ha regles, òbviament. Però és aquí que intervenen els usos evocatius d’expressions lingüístiques que en la ciència tenen significats molt precisos i específics, però excessivament difícils. Aquestes expressions es poden conservar per transmetre millor determinats conceptes. I l’habilitat del divulgador no rau sinó a conservar fins on sigui possible la riquesa i la precisió de significat dels termes científics emprats; quan no sigui possible, els haurà d’utilitzar igualment per evocar, encara que no s’entengui del tot, un rerefons de l’activitat científica prou clar, que permeti al receptor del missatge col·locar-lo dins les coordenades del seu sistema de coneixement; a més, ha de ser prou estimulant per a induir-lo a fer un esforç d’aprofundiment pel seu compte.
Finalment, cal esmentar encara un altre cas en què els llenguatges d’especialitat han contribuït a modificar la llengua comuna. Es tracta d’una variació en l’estructura i el funcionament de la llengua comuna; no és l’única, i potser ni tan sols és la més important, però és típica del canvi de mentalitat que s’ha produït arran del contacte amb l’activitat científica. És l’anomenat procés de nominalització del llenguatge, el procés pel qual les construccions lingüístiques que contenen un verb són substituïdes per construccions amb un substantiu. En aquest cas també en podríem posar infinits exemples. Diem més sovint la reducció del consum que “el consum es redueix”; la reducció del deute públic que “el deute públic es redueix”; o l’enregistrament de dades que “s’enregistren dades”. Els lingüistes que han estudiat el fenomen han arribat a la conclusió que aquest procés representa una influència constant del llenguatge de la ciència en la llengua comuna. Podem intentar donar-hi una explicació.
La substitució del verb, que sempre representa el temps (present, passat o futur), en favor d’un substantiu certament treu al llenguatge part de la seva dimensió temporal. Al contrari, l’ús d’un substantiu aguditza la impressió que alguns fenòmens estudiats per les ciències tenen lloc com si esdevinguessin “fora del temps” o com si el factor temps no hi tingués una importància decisiva, atès que les típiques operacions científiques, com els experiments o els càlculs, en principi, sempre es poden repetir. Sense endinsar-nos en raonaments massa complexos, és cert que la ciència, amb els seus procediments d’una banda abstractes (no precisament situats en el temps) i d’altra banda experimentals (repetibles contínuament), tendeix a perdre la dimensió temporal, la qual és marcada lingüísticament pel verb. I fa extensiu aquest ús, reflex d’una mentalitat, a la llengua comuna.
Els deutes de la llengua comuna envers els llenguatges científics no s’acaben aquí. Cada dia que passa, a causa de la presència cada vegada més intensa de les ciències i de la tecnologia en la nostra vida, en neixen de nous, que es poden estudiar. Aquí hem volgut donar a entendre succintament que la qüestió important no és tant establir la distància exacta que separa el llenguatge científic de la llengua comuna com entendre que entre l’un i l’altra no hi ha fronteres precises, sinó punts de contacte, semblances i de vegades diferències abismals. Però que de totes maneres els intercanvis, els favors i els deutes que es produeixen entre les llengües d’especialitat i la llengua comuna són recíprocs, molt freqüents i molt fecunds, fonamentals per al seu creixement i per a l’actualització contínua i conjunta.