Paper imprès i comunicació

L’univers dels mitjans de comunicació

En la vida quotidiana rebem missatges de tota mena: la trucada d’un amic, el cartell publicitari llegit amb més o menys atenció, les notícies de la ràdio que escoltem abans de sortir de casa al matí, la primera pàgina d’un diari exposat en un quiosc, les imatges comentades d’un programa de televisió del vespre… Vet aquí alguns exemples dispersos que ens recorden que vivim immersos en un autèntic “univers de la comunicació”, que genera un nombre ingent d’informacions, d’estímuls visuals i sonors i d’incentius culturals. Es calcula que un diari actual conté un volum de notícies superior al que un home de l’edat mitjana arribava a emmagatzemar al llarg de tota la seva existència. Es tracta d’una quantitat d’informació més que considerable, que fins fa un cert temps era difícil d’imaginar.

Els mitjans de comunicació

Tots aquests missatges informatius i estímuls diversos que hem apuntat es transmeten a través de diferents mitjans de comunicació, i aquesta diversitat és una característica pròpia de la nostra civilització. Entenem per mitjà de comunicació un instrument destinat a emetre, transmetre, preservar o rebre un missatge, el qual pot estar format de sons, de textos escrits, de paraules, d’imatges fixes o en moviment, o d’impulsos elèctrics codificats (com és el cas del telègraf i, més recentment, de la transmissió electrònica de les dades digitals).

És relativament poc habitual sentir parlar d’un mitjà de comunicació, en singular; aquest terme se sol emprar més sovint en plural: els mitjans de comunicació. Hem dit, fa un moment, que estem acostumats a viure en un univers comunicatiu complex, on s’alternen i s’entrecreuen senyals i missatges de caràcter diferent i es fan servir instruments diversos per a la seva transmissió i conservació. Ara bé, aquests instruments no estan ni separats ni desconnectats entre ells, perquè la creixent multiplicitat de mitjans ha anat acompanyada d’una progressiva interconnexió, d’una major integració entre els mitjans. En aquest sentit, no és estrany que avui moltes de les grans societats empresarials que operen en el camp de les comunicacions siguin societats multimèdia, és a dir, gestores de diversos mitjans de comunicació i capaces d’oferir productes força variats, que poden incloure llibres, diaris i revistes, programes de televisió, pel·lícules, cintes de vídeo, cassets musicals o discos compactes, programes d’ordinador, CD-ROM i serveis Internet.

La tendència al caràcter multimèdia comença a imposar-se també en el terreny de la producció. De fa alguns anys, el món editorial ha adoptat el CD-ROM, que aplega text, so i imatges fixes i en moviment, i hi van apareixent productes cada cop amb més capacitat, com el DVD, que perfeccionen la integració entre els diferents mitjans audiovisuals i textuals, connectats de manera que constitueixen un producte unitari.

Hem esmentat les editorials. Els llibres i els diaris són mitjans de comunicació molt antics, que durant segles han representat l’instrument més important per a assegurar la conservació i la transmissió de la cultura i de la informació. Al llarg d’aquest article ens ocuparem del món del paper imprès (que abordarem des d’una perspectiva històrica a “De Gutenberg a l’era telemàtica”) i dedicarem alguns articles als altres mitjans més importants.

Informació i escriptura

El desenvolupament dels sistemes de difusió dels coneixements no és un fenomen espontani ni es deu exclusivament a motius tècnics. Els xinesos, per exemple, van inventar la impressió amb caràcters mòbils molt abans que els occidentals, però, per una sèrie de circumstàncies culturals, aquesta tècnica ha estat un element característic de la nostra tradició cultural i ha contribuït de manera determinant al progrés d’Occident. Encara que ens sembli difícil de creure, no hem d’oblidar que la nostra societat és l’únic exemple històric d’una organització social fonamentada en la possibilitat que té tothom d’accedir als coneixements bàsics difosos a través de l’escriptura. En les altres civilitzacions, incloent-hi les que també coneixen l’escriptura i produeixen llibres, els coneixements bàsics són transmesos oralment, mentre que els textos escrits es reserven per als coneixements especialitzats, als quals accedeixen exclusivament determinats col·lectius.

Avui coneixem la realitat en què vivim i el que s’hi esdevé gràcies als mitjans de comunicació, i no pas perquè algú ens expliqui personalment les seves pròpies experiències. És difícil adonar-se de què implica aquest fet exactament. Amb tot, n’hi ha prou de considerar dos aspectes: d’una banda, això ens fa dependents d’un conjunt d’especialistes (periodistes, editors, autors i empresaris del sector) que gestionen els mitjans de comunicació; de l’altra, rebem la informació d’una manera no personalitzada, sinó estandarditzada, a través d’uns mitjans que s’adrecen simultàniament a un gran nombre de persones.

A partir d’aquí es plantegen noves exigències. Primer de tot, la d’informar de manera correcta. En principi, es considera que una informació és correcta si és objectiva, és a dir, si presenta les coses tal com són. Ben aviat, però, es comença a entendre que una informació tan neutral no és possible. Seguidament es pren consciència del fet que una informació pot ser subjectiva, diferent d’un diari a un altre, sense que això representi una limitació. De fet, aquesta subjectivitat respon a la capacitat del diari d’oferir una imatge significativa i organitzada de la realitat. No es tracta d’una llista de dades sense sentit, sinó del resultat d’un procés de comprensió, de selecció i de presentació de les dades més importants a partir d’una lògica i una coherència pròpies.

Tot plegat ens duu naturalment a interrogar-nos sobre què hem d’entendre exactament per informació. Sovint tendim a fer-nos-en una idea excessivament restringida. Per exemple, quan pensem en el contingut d’un diari, ens limitem a considerar que ens exposa els fets importants esdevinguts el dia abans en el món de la política o les desgràcies que han commogut el nostre país. Ara bé, si observem més atentament els textos d’un diari normal, constatarem que hi apareixen qüestions vàries. A banda de fer referència als fets que creu més interessants, i de comentar-los i interpretar-los, el diari ofereix al lector una documentació complementària sobre el context i els precedents dels fets en qüestió, elabora hipòtesis sobre els possibles desenvolupaments, anticipa i preveu els esdeveniments futurs, ens aclareix les diferències de criteri entre els implicats en cada cas (persones, institucions, grups polítics i socials) i estableix lligams entre els diversos fets. El diari, a més, inclou informacions pràctiques (des de la cartellera fins a les farmàcies de guàrdia), ens distreu amb notícies divertides o curioses, amb acudits i passatemps. Talment com si fossin els fascicles d’una petita enciclopèdia, el diari difon coneixements bàsics, científics, tècnics, etc. També conté seccions destinades als missatges referents a la vida política, econòmica, cultural i social de la comunitat (des dels avisos de reunions d’associacions fins a les cartes al director o les esqueles) i als relacionats amb l’activitat comercial de tota mena (diferents tipus de publicitat, informació sobre la tasca de les empreses, sobre la utilitat de determinats serveis o sobre l’especialitat dels diversos restaurants).

Cap d’aquestes funcions no s’ha de considerar ni aliena ni accessòria a un mitjà que serveix per a la difusió social de la informació. La naturalesa d’aquesta activitat és complexa i multiforme i els seus múltiples components tendeixen a entrecreuar-se contínuament. És difícil d’orientar-se en el món de la comunicació sense tenir en compte aquesta complexitat. Altrament, es corre el risc de pretendre un retorn ingenu a una simplicitat que, de ben segur, ja no existeix. Més aviat és qüestió d’aprendre a orientar-se al màxim en aquest univers tan complicat, sense perdre’s, essent receptius a tot el que ens ofereix per a saber reconèixer el que realment pot ser útil i significatiu. En aquest sentit, precisament els sociòlegs comencen a alertar-nos que els principals riscos de la societat actual respecte al fenomen de la informació no provenen de la seva mancança, sinó més aviat d’una saturació de missatges que pot arribar a aclaparar-nos.

Els llibres i el sistema editorial

En una cultura com la nostra, en què circulen milers de productes diversos, el llibre és certament un objecte molt particular, fins al punt que el podem considerar perfectament com un símbol. De fet, el llibre és potser el símbol per excel·lència de la cultura; però, al mateix temps, es tracta d’un objecte d’ús corrent, present en molts àmbits i emprat amb finalitats molt variades. El llibre pot ser un instrument de diversió, un manual pràctic, un pont d’accés a un univers imaginari i fabulós, un receptacle amb una gran quantitat de dades sobre la realitat, i moltes altres coses. El veiem com una entitat purament intel·lectual, i al seu darrere solem imaginar-nos únicament la presència de l’autor. Però el llibre és alhora un producte industrial, per bé que molt específic.

Autors i editors

Partirem d’aquest darrer aspecte per observar algunes característiques molt especials que fan del llibre un objecte particularment modern. Podríem dir que, en un cert sentit, allò que interessa al lector a l’hora d’adquirir un llibre són els continguts que hi espera trobar (informacions i dades, idees originals, històries fantàstiques, etc.). Però el que realment compra, i que justifica el preu de l’exemplar, és sobretot un objecte material, un conjunt de fulls de paper relligats. De fet, el cost del llibre depèn molt més del material que el constitueix i de les despeses generades en la seva confecció i posterior distribució, que no pas de les idees i de la informació que conté.

L’aspecte que possiblement fa més palesa la distància entre l’autor del llibre i la indústria editorial és el fet que una editora compta amb un equip de professionals: els redactors, els documentalistes, els maquetistes, el responsable de la secció comercial o el de producció, per no parlar dels qui s’encarreguen de la distribució o de la venda a les llibreries, mentre que l’autor del llibre sovint no és un professional exclusiu de l’escriptura. Moltes persones viuen fent de redactors o de llibreters, però n’hi ha ben poques que puguin viure únicament del que escriuen. L’autor és, en general, una persona que té una professió intel·lectual, especialment en el camp de la cultura o de l’ensenyament universitari, o que, fins i tot, desenvolupa una activitat del tot aliena als seus interessos com a escriptor i es dedica a la redacció del llibre unes hores al dia.

Els best-sellers

Un dels pocs casos en què l’autor es converteix en un veritable professional de l’escriptura és el que es deriva del fenomen de l’anomenada indústria dels best-sellers. L’autor d’aquest tipus de literatura, sovint en estreta col·laboració amb l’editor, estudia l’elaboració d’un llibre (normalment una novel·la) que reuneixi els requisits òptims per a ser venut. Els valors culturals i literaris se subordinen als gustos predominants del públic. La construcció de les històries i dels personatges està concebuda per a colpir el lector. La creació d’una obra d’aquest gènere requereix, doncs, per part de l’autor una capacitat i una aplicació diferents de les exigides per altres gèneres.

La contribució de l’editor consisteix en una campanya publicitària de dimensions del tot inusuals per a un llibre i en una política d’imatge destinada a fer de l’autor un personatge fascinant i del llibre un esdeveniment del qual tothom es faci ressò. Quan l’estratègia de llançament està ben dissenyada i la recepta amb què s’ha confeccionat el llibre ha estat encertada, s’obté un best-seller, és a dir, un llibre del qual es fan dotzenes o centenars de milers d’exemplars i que fa la fortuna de l’autor i de l’editor. Per raons comprensibles, aquest fenomen és típic sobretot dels mercats editorials en què el nombre de lectors potencials és molt alt. Un editor dels Estats Units, per exemple, que gaudeix d’un mercat potencial molt vast, es pot permetre d’invertir grans quantitats de diners en l’edició i el llançament d’un llibre que, si tot va bé, cobrirà àmpliament la inversió feta. Un editor català es troba, evidentment, en una situació molt diferent a l’esmentada dels Estats Units, atès que Catalunya és un país petit i els lectors potencials són molts menys, de manera que la possibilitat de vendre un gran nombre de còpies és proporcionalment inferior.

De fet, el mercat editorial català, com l’espanyol, es caracteritza per l’abundància de títols publicats, una proliferació que contrasta amb la migradesa dels tiratges que se’n fan de la majoria. Aquí són rares les edicions que sobrepassen els dos mil exemplars, i se sol parlar de best-seller quan s’arriba a deu o dotze mil, quantitat que als Estats Units, per exemple, es consideraria insignificant. Hi ha diversos factors que incideixen en aquest fenomen. D’una part, la competència establerta entre diferents grups editorials els duu a inundar el mercat de títols amb la pretensió de barrar-se el pas mútuament. De l’altra, cal tenir en compte que a Catalunya existeixen ajuts institucionals a l’edició que han tendit a afavorir les obres considerades de caràcter minoritari.

I encara cal tenir en compte que una bona part dels títols que surten al mercat són conseqüència d’allò que se sol conèixer amb el nom d’autoedició, és a dir, que responen a la voluntat d’alguns autors de publicar un llibre encara que sigui assumint els costos i els riscos econòmics de la seva producció. La proliferació d’obres que són distribuïdes per a la venda comporta un autèntic problema per als llibreters, que es veuen obligats per raons d’espai a retirar ben aviat de les prestatgeries els llibres poc venuts per tal de fer-hi un lloc als que van arribant incessantment. Sovint s’ha dit que aquest fenomen de la sobreabundància de títols remetrà quan es normalitzarà la indústria editorial, però per ara continua ben viu. Se’n pot fer una lectura positiva, en el sentit d’apreciar les oportunitats que això brinda a autors novells, però no es poden menystenir les distorsions comercials que provoca.

La producció sistemàtica de textos destinats a convertir-se en un best-seller és típica del gran mercat nord-americà, que també gaudeix de l’interès habitual de molts europeus pels productes culturals dels EUA(com passa amb el cinema de Hollywood o amb una part important dels programes de televisió).

L’editorial

Els mecanismes de la indústria editorial fan possible l’existència d’editorials molt petites i conegudes per un públic restringit. Funcionen d’una manera més aviat artesanal, en el sentit que hi treballen molt poques persones, les quals assumeixen conjuntament totes les tasques. A més, és habitual que s’especialitzin en un àmbit determinat, en què compten amb un públic de lectors estable. Les grans editorials, en canvi, dirigeixen equips de centenars o milers de persones especialitzades en activitats concretes. Es tracta d’organismes molt complexos articulats en una pluralitat de sectors —editorial, administratiu, comercial, de màrqueting, de producció, etc.—, cadascun dels quals s’estructura en departaments específics. La interacció de totes les parts d’aquest mecanisme complex és indispensable per a l’acompliment dels objectius de l’editorial: la producció i la comercialització dels llibres. Un càrrec específic d’aquest tipus d’empresa és el de director editorial, que té com a funció traçar les línies generals de l’activitat empresarial i, en concret, concebre els plans editorials que determinen el nombre i el tipus de títols que es publiquen.

La tria dels textos, en canvi, es pot dur a terme de distintes maneres i no necessàriament en el si de l’editorial. En aquest sentit, gairebé tots els editors consulten especialistes en diversos àmbits o experts crítics literaris que col·laboren amb els redactors a l’hora de seleccionar les propostes dels autors o de presentar projectes concrets a persones de gran competència. Una altra possibilitat consisteix a cercar un llibre editat a l’estranger, comprar-ne els drets i publicar-ne la traducció. En aquest cas, s’ha d’estar constantment al dia de les novetats dels altres mercats editorials. Per això, cal que l’editorial sigui present en les trobades periòdiques del sector —molt especialment a la fira del llibre de Frankfurt, entre d’altres—, on és més fàcil establir acords amb editors estrangers i conèixer-ne les novetats fins i tot abans de la seva difusió.

Evidentment, el llibre estranger, abans d’entrar en el procés d’edició habitual, ha de ser traduït. Aquesta feina s’assigna a un traductor especialitzat, que normalment sol ser un col·laborador extern. Però un llibre escrit per un autor del propi país també s’ha de sotmetre a una lectura acurada per part dels correctors, que n’esmenaran les eventuals errades lingüístiques o bé l’adequaran a certs principis formals propis de l’editorial relatius, per exemple, a l’ús de la negreta i de la cursiva, o bé a la forma dels títols dels capítols o de les citacions. Aquesta última operació és el marcatge del text. Com que avui és habitual el lliurament del text en disquet, les correccions i el marcatge corresponents es realitzen directament per via informàtica fins a obtenir el text definitiu, a punt per a la compaginació (de tota manera, hi ha editorials que encara corregeixen sobre paper, per tal que quedi referència clara i precisa de les correccions introduïdes al text original). Paral·lelament, si el llibre no es compon només de text escrit, l’editor gràfic o el documentalista cerquen i seleccionen les il·lustracions, mentre el maquetista ho disposa tot a les pàgines procurant que la lectura sigui fàcil i agradable.

En aquesta fase s’elaboren les pàgines finals del llibre, que poden ser de gran utilitat quan es tracta d’una obra de consulta. Si aquesta obra inclou una bibliografia, es verifica que les dades siguin correctes i que hi constin les referències a les eventuals traduccions de textos estrangers a la llengua pròpia. També es pot configurar un índex —o més d’un—, que, sobretot en el cas dels assaigs, permetrà al lector d’orientar-se fàcilment en l’estructura del volum. En funció d’això, es té cura que hi hagi un ordre coherent entre les seccions que el componen: el llibre pot articular-se en diverses parts (si conté temàtiques més o menys diferenciades), en capítols i, a l’interior d’aquests, en apartats, que solen dur una enumeració i un títol. De vegades també pot ser de gran utilitat afegir-hi un índex analític: una llista per ordre alfabètic dels termes clau de la temàtica del llibre, amb la indicació corresponent de totes les pàgines o els apartats en què apareixen. Aquesta operació, que abans requeria força temps i molta atenció, avui dia es fa ràpidament gràcies a la informàtica.

Seguidament té lloc el procés de compaginació, que s’efectua per mitjà d’un programa d’autoedició. Aquests programes permeten configurar fàcilment a la pantalla la pàgina del llibre amb tots els elements corresponents, la tipografia i les imatges definitives. Convé subratllar que una de les conseqüències més importants de la introducció de les eines informàtiques en el camp editorial és la notable disminució del temps necessari per a la producció d’un llibre. Avui és possible, partint de zero, obtenir un llibre escrit, compaginat i imprès en un termini de ben pocs dies. Això ha originat el fenomen dels instant books, és a dir, els llibres que aborden temes d’extrema actualitat i que, si se sotmetessin a processos de producció més llargs, quedarien desfasats abans de sortir publicats.

Fins ara hem tractat de qüestions relatives al contingut intern del llibre, d’allò que se’n diu cos o tripa del llibre. Però també és important la presentació externa, a la qual els editors presten molta atenció. Un equip de dissenyadors gràfics s’ocupa de la part visual i confecciona una coberta que sigui atractiva i que contingui algun referent significatiu. Un redactor s’encarrega del text de presentació que apareixerà a la contracoberta i a les solapes del llibre i que sovint constituirà un element decisiu per a encoratjar el possible comprador. Aquest text de presentació se sol dividir en dues parts. La primera informa sobre la figura de l’autor i sobre les seves obres precedents, i l’altra intenta donar una idea global dels continguts del volum; així, per exemple, si es tracta d’una novel·la, n’indica breument la trama, els personatges principals i el lloc i l’època en què s’ambienta la història.

Mentre es duu a terme aquesta preparació del producte, l’oficina de premsa de l’editorial prepara un dossier informatiu per a donar a conèixer el llibre i n’estudia la presentació en els catàlegs corresponents, en els cartells de les llibreries, en les fitxes que s’envien als titulars de les llibreries i que solen ser més detallades, en els possibles espais publicitaris dels diaris o de les revistes. I, un cop enllestit el llibre, se n’envien exemplars als diaris, a les revistes, a les redaccions d’emissores de ràdio o de televisió possiblement interessades, i fins i tot, si escau, s’entra en contacte amb els crítics per a demanar-los que escriguin una recensió de l’obra.

L’adquisició i la lectura del llibre

El llibre continua essent, en la nostra societat, l’eina principal de transmissió del coneixement. En aquest sentit, és preocupant que el nombre de persones que tenen un contacte freqüent, més o menys habitual, amb el llibre sigui encara molt reduït.

Les estadístiques indiquen que el nombre de lectors a Europa ha anat augmentant regularment com a conseqüència de la generalització de la instrucció i de l’increment del benestar general de la població. Tanmateix, a les darreres dècades aquesta progressió s’ha vist frenada, i fins i tot invertida, a causa de l’augment de les hores destinades a la televisió, un mitjà d’entreteniment més accessible que els llibres i que requereix menys esforç. L’hàbit de lectura reflecteix un nivell de vida alt, al contrari que el consum indiscriminat de programes televisius. Aquest fet podria portar a pensar que l’interès per la televisió disminuirà els propers anys. Però no es pot assegurar que això comporti una nova inversió de la tendència pel que fa al consum de llibres. Si bé és cert que la gent cada cop pren més consciència de la necessitat d’adquirir una formació i que la indústria editorial té cada vegada una major capacitat per a fer més atractius i més accessibles els llibres, també és evident que l’afecció a la lectura trobarà sens dubte nous obstacles que la frenaran, el més significatiu dels quals és l’aparició de noves formes d’accés a la informació, com ara la navegació per Internet o nous productes de caràcter multimèdia. D’una banda, els nous mitjans de comunicació podran convertir-se en el suport ideal per a la recerca i la tria dels llibres que més s’adeqüin als gustos i als interessos de cadascú; però, de l’altra, poden variar de manera substancial les pautes de les noves generacions pel que fa a la seva forma d’accés a les fonts d’informació. Tot plegat, fa força imprevisible determinar a mitjà termini quin serà el futur del llibre i de la indústria editorial. De fet, aquest és un dels grans debats oberts actualment en el món de la cultura i de l’ensenyament. I és un debat que no se circumscriu només a una dimensió industrial. És innegable que la forma de presentació i de comprensió de la informació té una influència decisiva en la manera com les persones viuen el fet cultural i, en definitiva, en la visió que tenen del món.

Les motivacions que duen a la compra d’un llibre han estat objecte d’un estudi anàleg al que se sol fer per a qualsevol tipus de producte. En aquest estudi es tenen en compte els “béns” que el comprador ha d’“invertir” en l’operació de compra. El preu del llibre és òbviament un factor determinant, però s’observa que, amb l’augment de la capacitat adquisitiva, té més pes el temps que cal destinar a la lectura. El gran nombre d’activitats que es poden desenvolupar en la societat actual posa de manifest el valor real del temps que decidim invertir-hi. Així doncs, el comprador potencial ha d’estar en condicions de valorar amb precisió l’interès i el plaer que trobarà en la lectura. Aquest és un dels motius pels quals la decisió de la compra depèn molt de l’opinió dels amics o d’impressions intuïtives, que sovint es deuen al sentiment que ens inspira la coberta. D’altra banda, l’èxit d’alguns circuits de venda per correspondència en forma de clubs de lectors respon a la capacitat de transmetre al destinatari la sensació de ser guiat per un amic que l’aconsella.

En general, assistim a un procés de dessacralització del llibre. De fet, el llibre no és ja un mitjà de comunicació portador de missatges propis d’una cultura de caràcter minoritari. La “democratització” del llibre va arribar, ja durant el segle XX, amb l’impuls de les col·leccions del que es va anomenar “llibre de butxaca”, és a dir, editat en un format manejable i a un preu relativament assequible per un bon nombre de potencials compradors. Actualment, la gran majoria de títols que es publiquen no són assaigs, reculls poètics o novel·les exquisides, sinó que responen més aviat a allò que, en terminologia anglosaxona, s’ha conegut amb el nom de happy book: llibres de cuina, de jardineria, d’humor, etc. Pel que fa als autors, no solament els escriptors consagrats gaudeixen del favor del públic, també els personatges que han aconseguit una projecció pública per altres mitjans aliens a la literatura, com ara la televisió, veuen reconegudes les seves obres amb un gran èxit de vendes. Això planteja òbviament el risc d’una degradació cultural, però alhora comporta una popularització del llibre, que, d’altra banda, ja no es ven exclusivament en llibreries més o menys especialitzades sinó també en quioscos i en grans àrees comercials. Paradoxalment, el punt culminant d’aquesta popularització del llibre com a objecte de consum arriba al mateix moment en què algunes veus pronostiquen la mort del llibre tal com el coneixem ara i la seva progressiva substitució pel llibre electrònic o per les vies informàtiques d’accés a la informació, o, fins i tot, pel llibre en l’anomenat paper electrònic, qüestions que tractem breument a continuació.

Del llibre de paper al paper electrònic

Ara, és molt difícil posar-se d’acord sobre el futur del llibre i l’evolució de l’hàbit de llegir. De fet, ha existit sempre una certa polèmica a propòsit de les perspectives de supervivència d’un mitjà de comunicació davant la irrupció d’un altre de nou. Repassem en un segon què és realment un llibre i quins són els trets essencials. En primer lloc, un llibre és un objecte físic, uns quants plecs de paper, relligats i protegits per una coberta; també és, evidentment, un text, una successió d’idees fetes paraules que ens proporcionen informacions i ens desperten sensacions de tota mena; a més a més, el llibre té a la nostra cultura un fort valor sentimental afegit. Amb llibres hem après a llegir, hem resat, ens hem identificat amb personatges de ficció, hem fet i hem rebut obsequis de persones estimades...

Però aquests tres ingredients, fins ara força indestriables, també poden ser considerats per separat. Avui continuem rebent informació sobre paper, però també se’ns en dóna molta per canals audiovisuals i, cada vegada més, en rebem en suport magnètic o electrònic, com el CD-ROM, el DVD-ROM o a través de la xarxa Internet, mitjans que en certa manera ja comencen a substituir el llibre en algunes aplicacions i que en un futur és possible que siguin reemplaçats per d’altres.

Els suports òptics d’emmagatzematge massiu de dades, com el CD-ROM, permeten superar la linealitat del discurs, imposada pel llibre tradicional, gràcies a l’hipertext, que ofereix la possibilitat de “saltar” a nous paràgrafs, sons o imatges en activar un enllaç. Així, el lector fa una lectura activa, que s’adiu més amb els seus interessos i les seves apetències. És a les xarxes electròniques com Internet on la hipertextualitat i l’“anarquia” lectora arriben al punt més àlgid.

La majoria d’aquestes noves concepcions convergeixen ara mateix en el llibre electrònic. De dimensions semblants a un llibre de butxaca, el llibre electrònic permet llegir-hi text i veure-hi imatges, a més de ressaltar un paràgraf de text determinat, escriure notes o crear enllaços entre pàgines. Els models actuals faciliten la càrrega directa a través d’Internet (o per mitjà de l’ordinador) del títol triat o permeten encastar-hi una targeta que té en memòria el volum escollit. En la majoria dels casos, l’experiència lectora és similar a la lectura d’un llibre convencional, circumstància que tots els fabricants han tingut en compte en els primers models que acaben de sortir al mercat; per això, no solen disposar de la funció scroll (“lliscament continu” del text), sinó que es passa pàgina a pàgina, individualment o en bloc, com en un llibre tradicional. Gràcies al seu disseny ergonòmic, se sosté còmodament en el palmell de la mà. L’aparell té una bateria que li proporciona unes cinc hores d’autonomia. Aparegut als Estats Units al final del 1998, el llibre electrònic, lleuger, autònom i versàtil, contribuirà a revolucionar l’edició i la distribució del llibre en un futur immediat. Però, com tot a la vida, hi ha qui no veu gens clar aquests canvis i vindica l’emoció d’obrir un llibre nou, percebre la textura de les pàgines, admirar-ne la tipografia i llegir-lo reposadament. Per a aquest públic, els creadors de noves tecnologies proposen una nova sorpresa: el paper electrònic. Prim, flexible i lleuger com el paper convencional, el paper electrònic requereix ser “imprès” electrònicament (un corrent elèctric orienta milers de petits corpuscles que, com a punts diminuts, “dibuixen” cada caràcter). El paper electrònic ofereix la possibilitat d’escriure text o d’esborrar-lo i de mostrar imatges o eliminar-les tantes vegades com es desitgi. Uns quants fulls d’aquest tipus de paper es poden “relligar” en un dispositiu amb l’aparença i les dimensions d’un llibre tradicional (com un llibre de butxaca), que es podrà carregar i descarregar amb els textos que posi a l’abast una indústria editorial necessàriament renovada.

El diari, una estructura informativa organitzada

La paraula diari deriva del terme ‘dia’ i n’indica la freqüència d’aparició, però a la pràctica també pot designar una publicació no quotidiana, com per exemple una revista que es publiqui tres o quatre cops per setmana. En qualsevol cas, aquest terme fa referència a una de les seves característiques distintives: la periodicitat.

Tanmateix, és evident que no n’hi ha prou de destacar-ne aquest aspecte per a definir el concepte més comú de diari. Hi ha algunes publicacions que, amb el mateix nom de diari o amb altres com el de butlletí, són també de caràcter periòdic i no contenen, en canvi, informació d’actualitat de caràcter general. Aquest és el cas, per exemple, del “Diari Oficial de la Generalitat”, que publica regularment les lleis i els decrets emanats de les institucions públiques. Aquí ens referirem al diari com a publicació periòdica que dóna a conèixer als lectors els fets que succeeixen, tot incloent-hi la seva interpretació, i altres dades d’interès públic, com diversos serveis socials i una multitud d’opcions de lleure, a més d’oferir regularment suplements diversos de caràcter comercial, divulgatiu o cultural.

Cal advertir que algunes característiques que defineixen el diari són igualment pròpies d’altres productes oferts periòdicament pels mitjans de comunicació audiovisuals, com els butlletins radiofònics i els telenotícies, i també, més recentment, per altres sistemes electrònics de transmissió de la informació. Actualment, tots aquests procediments de divulgació de les notícies arriben a molta més gent que els diaris impresos, per bé que aquests són encara un mitjà molt determinant en la creació de l’opinió pública, si més no per a les persones amb un nivell d’instrucció més alt. Nosaltres analitzarem aquí les peculiaritats del diari i, en general, de l’activitat periodística, i considerarem en apartats especials allò que és específic del tractament de la informació en altres mitjans de comunicació.

L’organització de la informació

En el diari es poden llegir principalment el que s’anomenen les notícies o, altrament dit, les informacions, és a dir, relats dels fets de més actualitat que poden interessar als lectors. Però no tots els textos que s’hi inclouen són de caràcter narratiu. Les diferents peces que componen el mosaic responen a diferents tipus de gèneres. La primera i principal divisió entre gèneres periodístics és la que s’estableix entre gèneres informatius i gèneres d’opinió o interpretatius. Al primer grup corresponen les notícies en sentit estricte, els reportatges (que desenvolupen amb més laxitud literària alguns aspectes significatius de la informació), les cròniques (on els fets d’actualitat són explicats des del punt de vista del cronista) i les entrevistes (que presenten la informació sota la forma de la transcripció d’un diàleg). S’emmarquen en el grup dels gèneres d’opinió els articles de fons (on el signant expressa les seves tesis sobre alguns assumptes d’actualitat pròxima o remota), les columnes (articles d’extensió menor signats de manera regular per la mateixa persona) i els bitllets (textos molt breus que conviden a reflexionar sobre un fet concret). La línia divisòria entre uns gèneres i els altres no és gaire definida. Òbviament, en una crònica existeixen elements d’opinió particular del cronista, i a través de la lectura d’un article ens podem informar d’alguna dada que fins el moment ens era desconeguda. Això ens remet a la idea d’objectivitat. Dels textos que corresponen als gèneres informatius esperem una fidelitat relativament alta respecte de la realitat que pretenen reflectir, mentre que acceptem que els signants d’articles d’opinió hi aportin el seu parer particular, amb el qual podem estar d’acord o no. Però l’objectivitat mateixa és un concepte ben relatiu i, en certa manera, inassolible. Hi ha diaris —cada vegada menys— que manifesten la seva adscripció a una ideologia concreta i que tenyeixen tot el seu contingut amb unes determinades interpretacions dels fets d’actualitat; i n’hi ha d’altres que s’autoproclamen independents i que, si bé no sempre ho aconsegueixen, procuren reflectir més fidelment la realitat.

Els diferents textos que componen el conjunt del diari estan ordenats morfològicament d’acord amb diversos criteris. Cada text ha de ser vist, en molts casos, com una unitat independent i, per tant, s’ha de distingir de les altres unitats que comparteixen la mateixa pàgina. Els titulars i els elements gràfics, com són les línies fines de separació (anomenades filets, si es tracen horitzontalment, i corondells, si serveixen per a separar les columnes), els requadres i altres caràcters tipogràfics diferenciats acompleixen una funció cabdal a l’hora de fer perceptible al lector, de manera clara i immediata, la delimitació de l’espai de cada text, la importància que se li ha atribuït i la disposició de les columnes en un ordre de lectura determinat.

En un diari modern, les pàgines no són merament un espai físic que fa de receptacle, sinó un espai lògic unitari des del punt de vista dels temes tractats, fins al punt que es parla, per exemple, de les “pàgines econòmiques” per a indicar la secció del diari dedicada a l’economia, o de les “pàgines esportives”, que engloben totes les informacions relacionades amb l’esport.

Cada diari pot elaborar la seva pròpia subdivisió de les seccions, però n’hi ha algunes de molt generals que apareixen gairebé arreu. La separació més comunament repetida és la que distingeix les notícies nacionals (del propi país) de les internacionals (les que arriben de l’estranger). En l’apartat d’informació nacional es fa una altra distinció bàsica, que separa la informació política de la crònica social. La informació política fa referència al funcionament de les institucions i l’activitat dels partits polítics, dels sindicats i dels diversos corrents d’opinió. Les notícies de societat, per la seva banda, abracen un camp encara més ampli, que va des de les notícies sobre accidents, desgràcies o casos judicials d’interès públic, fins a la “crònica rosa”, que informa sobre la vida pública i privada de persones famoses. També s’hi inclouen els fets diversos, sovint d’àmbit local o regional. A mesura que l’àmbit territorial es va restringint, la informació resulta més propera a la realitat quotidiana dels lectors. S’hi poden recollir les decisions preses pels òrgans de govern locals, o bé algun robatori, un cas de mal funcionament dels serveis públics o algun fet curiós i divertit.

Altres apartats clarament delimitats són el d’economia i finances, el de cultura, el d’esports i el d’espectacles. Moltes d’aquestes seccions, d’acord amb la seva especificitat, també contenen espais, sovint pàgines senceres, dedicats a oferir llistes, com ara la taula de valors de les accions i del canvi de divises de diferents països, a les pàgines d’economia; la cartellera de les pel·lícules i les sales de cinema, en l’apartat d’espectacles; o els resultats dels partits de futbol i la marxa de la lliga, en la crònica esportiva especial del dilluns.

La portada mereix un tractament específic, en la mesura que funciona com un aparador del diari, tant per la funció de captar l’atenció de possibles lectors, com per la d’oferir-los de manera immediata el contingut essencial de la informació, que els ha de donar a conèixer sintèticament els fets més rellevants.

En els darrers anys, la cerca d’una coherència conceptual més gran en l’organització de l’espai ha portat els responsables de molts diaris a desenvolupar formes més dinàmiques i més personalitzades d’organització de la informació. Si, per exemple, durant una temporada, cada dia es dediquen diversos articles a un tema determinat, el diari crea un apartat específic per a aquest tema, amb una rúbrica que sol estar formada per una frase breu i un disseny molt senzill, que funciona com a símbol gràfic de l’assumpte tractat. A més, la major part dels diaris van acompanyats de suplements especials, que s’hi adjunten determinats dies de la setmana. En molts casos, es tracta d’una sèrie de pàgines consagrades a un tema específic, que recullen, per exemple, recensions de llibres o articles de divulgació científica. En altres ocasions, el suplement pren la forma d’una mena de revista, com si fos una versió reduïda d’un setmanari. En aquest cas, pot adoptar fins i tot el format de revista, el mateix tipus de paper i l’ús del color, elements tots ells importants sobretot perquè permeten introduir una publicitat gràficament més elaborada, que no es presta a ser impresa en una pàgina normal del diari, a causa de la poca qualitat del paper i de la baixa resolució cromàtica.

La pàgina i l’estructura gràfica

Cada diari té la seva pròpia fisonomia, que es reconeix per la disposició del text i de les imatges. La característica principal és, evidentment, la del format preestablert, és a dir, les dimensions de la pàgina.

El format tradicional dels diaris, anomenat llençol —d’unes dimensions aproximades de 60 x 45 cm—, està actualment en competència amb un altre d’anomenat tabloide—d’uns 45-50 x 30 cm—, que resulta més manejable en situacions de lectura habituals. Les dimensions de la pàgina incideixen sobre la configuració visual, ja que en determinen no tan sols el nombre de textos sinó també el de columnes (els diaris de format llençol tenen nou columnes de text, mentre que els de format tabloide en tenen normalment sis).

De tota manera, l’element que més caracteritza la fisonomia d’un diari és sobretot la mesura dels caràcters emprats per als titulars. En aquest cas, no és simplement una qüestió de criteris estètics, sinó també el reflex d’una manera d’entendre la relació entre la redacció del diari, la informació i el lector. Alguns diaris apliquen regularment una diferenciació visual força marcada entre els titulars de les notícies més importants, molt vistosos, i els de les notícies secundàries, de més sobrietat. Aquest tipus de presentació respon a la voluntat de la redacció del diari de donar més o menys rellevància a cada tema d’acord amb la seva pròpia valoració. Implícitament, es guia el lector en la tria de les notícies que convé que llegeixi (no és casual que els diaris destinats a un públic més popular accentuïn aquest guiatge). En els diaris destinats a lectors d’un nivell cultural més elevat, els títols són normalment menys vistosos i, en general, l’organització del diari permet pensar que es deixa a les mans del lector la tria del material ofert pels professionals de la informació.

Un altre element que estableix diferències entre models de diari és la tipografia usada per a la composició dels titulars i dels textos. Hi ha diaris que utilitzen una gran varietat de famílies tipogràfiques, amb les quals creen uns codis per a acostumar els lectors a distingir els diferents apartats habituals, mentre que n’hi ha d’altres que són més sobris en aquest aspecte. En qualsevol cas, les opcions tipogràfiques, és a dir, el disseny de les lletres i les varietats rodona, cursiva i negreta, poden ser utilitzades també per a distingir a cop d’ull la mena de gènere —informatiu o d’opinió— que correspon a cada text o per a ressaltar-ne determinats aspectes. Els dissenyadors de diaris es preocupen cada vegada més per usar uns tipus i uns cossos de lletra que afavoreixin la llegibilitat dels textos.

El relleu que pren una notícia depèn tant de la pàgina en què és publicada com de la posició que hi ocupen el titular i el text. Tant a la portada com a les diverses seccions, el lloc de més rellevància és el de la notícia d’obertura, que correspon al primer gran titular que encapçala la pàgina. Altres notícies considerades secundàries hi van per sota o bé ocupant un menor nombre de columnes pel que fa a l’amplada. La configuració de les pàgines de cada diari parteix d’un esquema general, que és com un encasellat en el qual es distribueixen els textos i les imatges. Aquesta mena d’esquema modular (anomenat usualment “graella base”) permet variar el disseny de les pàgines tot mantenint-ne la coherència formal. Per exemple, un article d’opinió pot aparèixer en dues columnes més amples ocupant l’espai corresponent a tres columnes en l’encasellat general, o bé una part de la pàgina es pot posar en relleu per mitjà d’un marc que l’enquadri, bo i respectant els límits invisibles de les caselles del model bàsic.

Però la jerarquització de la informació es dóna també en l’estructura redaccional de les notícies. Quan són tractades amb certa amplitud, les notícies solen tenir una entradeta —normalment de més amplada que la resta del text— en què es recull allò de més substancial de la informació. Aquesta entradeta, conjuntament amb el titular o els titulars, serveix perquè el lector es pugui fer càrrec ràpidament de la matèria i decidir si llegeix o no tot el que ve a continuació. La resta del text se sol redactar amb la tècnica de la “piràmide invertida”, és a dir, anant d’allò que es considera més important als detalls secundaris. D’aquesta manera, si el lector abandona la lectura en un moment determinat, ho farà amb la confiança d’haver obtingut els elements més importants d’aquella informació. Aquesta tècnica també serveix per a facilitar el treball d’edició: si per raons d’espai cal escurçar un text, els periodistes el podran escapçar pel final sabent que no n’hauran mutilat cap detall essencial.

Un altre aspecte important del mosaic el constitueixen els elements gràfics. A la premsa moderna, i sobretot ara que els lectors estan acostumats a veure per televisió tota mena d’escenes, les fotografies hi tenen un paper essencial. Hi ha fotografies que serveixen bàsicament per a il·lustrar allò que s’explica en el text corresponent, però n’hi ha que tenen una gran força informativa per elles mateixes. Tant les unes com les altres solen anar acompanyades per peus de foto, és a dir, breus textos que ajuden a interpretar-ne el contingut. Del procés de triar les fotografies i decidir la seva situació a les pàgines del diari se’n diu edició gràfica, i els professionals que se n’ocupen tenen cada vegada més pes a les redaccions dels diaris moderns. Un altre departament d’importància creixent és el d’infografia. S’anomena així la tècnica de creació dels gràfics que ajuden a fer la informació més entenedora com, per exemple, un croquis del lloc on ha succeït un accident, les estadístiques sobre l’augment del cost de la vida, el mapa que explica un escenari bèl·lic i d’altres.

El diari com a empresa

Podem considerar el diari, en el seu conjunt, com una empresa dedicada a produir informació. Com a tal, és un organisme compost de persones amb ocupacions diverses, d’equipaments i de maquinària. La seva funció consisteix a recollir, elaborar i difondre notícies, idees i missatges de diversa naturalesa. De fet, però, l’organització del treball en un diari és molt complexa, fins al punt que genera activitats clarament especialitzades.

Com qualsevol altra empresa moderna, la del diari també s’organitza en diversos departaments, sovint dotats d’una relativa autonomia. Normalment se’n distingeixen cinc. L’administració s’encarrega de la gestió específicament empresarial com, per exemple, dels contractes i de les relacions amb el personal, dels aspectes relacionats amb el màrqueting i amb la promoció del diari o de l’adequació del diari a les exigències del mercat. La redacció desenvolupa la tasca periodística pròpiament dita, és a dir, la preparació dels articles i el muntatge de les pàgines. El departament de publicitat s’ocupa de la venda dels espais publicitaris a particulars i a altres empreses. La impremta produeix els exemplars destinats a la venda. I, finalment, el departament de distribució té assignada la tasca de fer arribar els exemplars als diversos punts de venda amb la màxima rapidesa possible.

Exemplars venuts i nombre de lectors

En tant que empresa, el diari requereix una gestió econòmica correcta, sobretot si vol mantenir la seva autonomia ideològica i cultural i no haver de sotmetre’s a les pressions d’un finançament extern que podria voler intervenir en el tractament de la informació. Un diari té bàsicament tres fonts d’ingressos: la venda d’exemplars, la publicitat que inclou a les seves pàgines i les aportacions externes.

Tenint en compte que el preu de l’exemplar és pràcticament el mateix per a tots els diaris, el benefici de les vendes resulta principalment del nombre d’exemplars venuts, que depèn de l’eficiència de la xarxa de distribució i de la capacitat de captar l’interès dels lectors. La tirada, o el tiratge, és el nombre d’exemplars impresos en cada publicació. Per tal de fer front a un eventual augment de les vendes habituals, com per exemple quan es genera una notícia interessant que empeny molts lectors ocasionals a comprar el diari, el tiratge sol superar el nombre d’exemplars venuts a través de la xarxa de distribució. Per tant, sempre queden exemplars sense vendre que són retornats a la seu del diari, on es destrueixen o s’arxiven.

La diferència entre la tirada i els exemplars retornats dóna la mesura exacta de la difusió d’un diari, és a dir, el nombre d’exemplars que arriben als lectors a través de la venda als quioscos, les subscripcions i els obsequis promocionals. La difusió representa, doncs, l’indicador més eficaç a l’hora de mesurar de manera global la capacitat de penetració d’un diari en el mercat i la seva posició respecte als altres rotatius. Els grans diaris competeixen per ocupar el primer lloc en el nombre de vendes. Amb tot, el nombre d’exemplars venuts no correspon al de lectors, i la relació entre exemplars venuts i lectors del diari tampoc no és sempre la mateixa. En aquest sentit, alguns diaris —com és el cas dels especialitzats en economia i finances— estan destinats a la lectura, diguem-ne, de caràcter personal, mentre que d’altres són llegits per diverses persones, especialment en el si del nucli familiar. Existeixen alguns centres d’estadística que, a partir d’unes enquestes determinades i d’acord amb els criteris que hem comentat, difonen regularment les dades sobre el nombre estimat de lectors de cada diari, que apareixen classificats per edat, sexe, professió i poder adquisitiu.

A Catalunya, com a la resta de l’estat espanyol, el consum de premsa no és gaire alt si es compara amb la mitjana europea (vegeu “Els diaris més llegits”). D’aquest fet, se’n poden buscar causes molt diverses. En primer lloc, es pot entendre com una conseqüència més dels estralls que la dictadura franquista va fer en totes les pautes culturals. A més, l’etapa d’expansió econòmica de la dècada dels anys seixanta va coincidir amb la irrupció de la televisió, de manera que una part considerable de la població va passar directament de l’analfabetisme al consum massiu de productes audiovisuals. Un senyal del poc interès de molts ciutadans per la informació general és que entre els periòdics més venuts hi ha els de contingut exclusivament esportiu. Amb tot, al nostre favor hi ha el fet que molts dels diaris que en altres països fan créixer el nombre mitjà de lectors, aconseguint així un gran nivell de difusió, són en realitat diaris d’un escàs valor cultural i informatiu. Parlem de l’anomenada “premsa groga”, és a dir, diaris pretesament populars plens de grans titulars relatius a notícies escandaloses i fets de crònica negra. Aquest model de diari, molt introduït a països com Alemanya o la Gran Bretanya, no ha reeixit mai aquí, tot i que hi ha hagut diversos intents empresarials en aquest sentit.

Altres fonts d’ingressos del diari

Cal tenir present que, per a un diari, el nombre d’exemplars venuts no significa únicament la recaptació immediata del preu de venda, sinó també un major o menor interès per part dels possibles anunciants. Com més lectors tingui un diari, i especialment si són lectors d’un nivell social, econòmic i cultural elevat, més peticions de publicitat rebrà i, per tant, segurament, més es cotitzaran les seves tarifes publicitàries. Els ingressos provinents de la venda dels espais publicitaris poden incidir de manera molt variable sobre la salut econòmica d’un diari. Amb relació al total d’ingressos, la publicitat pot ocupar una franja que va del 20% al 80%.

Hi ha moltes maneres de comprar un espai publicitari d’un diari. Si bé algunes grans empreses poden fer inversions considerables en campanyes que n’ocupin pàgines senceres, també és cert que un lector, a títol personal, pot publicar, a preus molt més mòdics, un anunci d’escasses línies en una de les seccions destinades, per exemple, a la compravenda de pisos o de cotxes. En aquests casos, l’espai se sol pagar en proporció al nombre de paraules del missatge, mentre que en els casos d’autèntics anuncis publicitaris el pagament és proporcional a l’espai requerit, que es mesura en funció d’un quadre fix mínim anomenat mòdul. Així doncs, l’anunci serà més o menys gran segons el nombre de mòduls emprats. Mentre que els petits anuncis adopten la tipografia pròpia del diari, la publicitat que ocupa espais més grans conté sovint imatges i textos en caràcters especials, que són elaborats per agències publicitàries externes. Una altra forma de publicitat és el publireportatge, que sol ser escrit per la mateixa redacció del diari amb l’acord previ de les empreses i institucions afectades. Aquests articles tenen sens dubte una finalitat publicitària, però presenten moltes semblances amb els articles d’informació normals, de manera que poden crear algun equívoc sobre la seva naturalesa als lectors menys avesats.

Molts diaris no aconsegueixen, amb els ingressos de les vendes i de la publicitat, cobrir les despeses generades. En aquest cas, cal recórrer a contribucions externes de diversa índole, que no han de comprometre necessàriament la independència del diari. Per exemple, actualment, un gran nombre de diaris formen part de grups editorials que viuen de la venda de publicacions de diferents tipus, i en aquest context es pot considerar convenient que els guanys procedents de publicacions de llibres compensin les pèrdues del diari, que en qualsevol cas dóna prestigi i poder d’influència a l’editorial. En altres casos, les contribucions provenen d’entitats externes de caràcter industrial i polític, que poden participar de la propietat del diari. De vegades, com és comprensible, la direcció del diari ha de correspondre a aquestes contribucions renunciant en certa mesura a la pròpia independència.

El procés de producció del diari

El procés de producció del diari segueix unes pautes molt precises, les quals imposen una sèrie de limitacions i una rigidesa d’estructura que el lector, com és lògic, sol desconèixer. Com succeeix amb tots els mitjans d’informació, aquesta estructura productiva ha de compaginar tres exigències bàsiques: qualitat de la informació, celeritat i varietat temàtica.

La redacció

La redacció es troba diàriament davant d’una gran quantitat de material —notícies, imatges, temes d’actualitat— susceptible de ser utilitzat. Les pàgines del diari no es van omplint a mesura que van arribant les notícies, com es podria creure. Ben al contrari, ja a mig matí se celebra una reunió per a preparar-ne un esquema més o menys precís, que inclou les notícies i les imatges que han d’aparèixer en l’edició del dia següent, i n’especifica la disposició i la distribució i també la dels espais que queden per omplir. Molts dels articles que s’han de publicar ja són disponibles en aquest moment, atès que els diversos enviats i corresponsals ja els han escrit el dia abans o durant el matí i els han fet arribar al diari. Pel que fa a les pàgines culturals o als suplements especials, els textos estan a punt amb molta més antelació i, fins i tot, ja estan compaginats. En qualsevol cas, al llarg del dia es va desenvolupant tot el procés de redacció a l’expectativa de notícies d’última hora.

Si bé el responsable de les decisions més significatives és el director, la figura clau en aquest procés és la del redactor en cap, encarregat de coordinar-ne el funcionament. Com que seria impensable que una sola persona pogués fer el seguiment de totes les seccions del diari, a més de dividir la feina entre diversos redactors en cap, s’ha creat la figura del responsable de secció, un per cada una de les seccions que componen el diari (per exemple, un s’ocuparà de les pàgines esportives, un altre de les econòmiques, un altre de la secció de societat, etc.). Als redactors en cap i als responsables de secció els pertoca encomanar les tasques a cada periodista, decidir qui s’ha de desplaçar allà on té lloc un esdeveniment important, qui ha de cobrir la informació sobre una reunió política o qui s’ha d’encarregar d’una determinada entrevista. En el procés de redacció tradicional, el periodista lliurava el seu text escrit a màquina, text que, un cop obtingut el vistiplau del responsable de secció o del redactor en cap, era reescrit tipogràficament i compaginat. Avui, gràcies a la informatització dels diaris, el periodista escriu el seu text directament a l’ordinador i visualitza a la pantalla la configuració definitiva de la pàgina. Aquest sistema de treball té molts avantatges, ja que el periodista escriu directament sobre l’espai que té assignat en una determinada pàgina i ho fa just a la mesura indicada, encaixant la versió del seu text en l’espai disponible de la maqueta. Tots els textos han de ser revisats pels responsables d’edició, que en decideixen el títol i, de vegades, l’insereixen en un bloc més general, que pot ocupar una pàgina sencera. Quan tot està a punt, sovint després de reajustaments frenètics per causa d’alguna notícia d’última hora, les pàgines, com se sol dir, es tanquen i s’envien a la impremta.

Les fonts d’informació

Les possibles fonts de les quals el diari extreu les informacions que publica són molt més nombroses i variades del que es podria imaginar. En termes generals, s’estableix una distinció bàsica entre les fonts internes i les fonts externes.

S’entén per fonts internes totes aquelles que depenen directament del diari. És el cas dels cronistes que estan en contacte directe amb la redacció i que periòdicament reben l’encàrrec de cobrir una notícia i redactar-ne el text corresponent. A més, qualsevol diari d’una certa importància disposa d’una nodrida xarxa de corresponsals, persones instal·lades a localitats diverses d’arreu del país i a les principals capitals estrangeres. Alguns d’ells treballen exclusivament per al diari i s’ocupen només de recollir notícies i d’escriure’n les informacions de la seva zona de cobertura.

D’altres, els que viuen a localitats de menor importància, col·laboren amb el diari ocasionalment i solen tenir altres ocupacions. També cal parlar dels anomenats enviats especials, aquells periodistes que, acompanyats normalment d’un fotògraf, es desplacen a un lloc determinat cada vegada que la redacció decideix fer el seguiment directe d’un esdeveniment concret. Finalment, també són importants, i molt més del que es pensa, els contactes directes mantinguts —sovint per part del mateix director del diari— amb personalitats destacades, figures clau de grups polítics, dirigents d’empreses importants, o persones que gaudeixen d’una situació que els permet conèixer notícies anticipadament o tenir accés a informacions “reservades”.

Les fonts externes revesteixen cada vegada més importància i proveeixen el diari de notícies de tota mena. Entre aquestes fonts hi ha, per exemple, les oficines de premsa, encarregades d’establir contactes amb els diversos òrgans informatius des de les institucions, les empreses importants, les editorials, les entitats culturals, etc. Però la principal font d’informació externa la constitueixen les agències de premsa, uns grans organismes que operen tant a escala nacional com internacional. A la pràctica, funcionen com uns “majoristes” de la informació, i no ofereixen notícies escrites segons les normes d’estil de cada diari, sinó que contínuament envien alhora a les diferents redaccions comunicats d’última hora sobre tots els fets de certa rellevància. Gràcies a aquestes agències, els diaris es poden estalviar d’haver de disposar de corresponsals repartits arreu —la qual cosa seria econòmicament inviable—. El material rebut és posteriorment seleccionat i reelaborat per cada diari a la seva manera. En el pla internacional, les notícies es difonen sobretot a través de dues grans agències nord-americanes, la United Press i l’Associated Press, de la britànica Reuter i de la francesa France Press. A l’estat espanyol i així mateix arreu dels països llatinoamericans són molt usats els serveis de l’agència espanyola EFE.

És important constatar que, amb l’evolució de les fonts d’informació externes i amb la possibilitat d’entrar en contacte amb tot el món sense moure’s de la redacció, gràcies als mitjans disponibles avui dia en el camp de les telecomunicacions i de la telemàtica, l’activitat del periodista està canviant. Ha quedat superada —potser fins i tot excessivament— la figura del cronista tradicional, que anava personalment a recollir la informació insitu, i en canvi ens és cada cop més familiar la figura d’un professional que, gairebé sense deixar la seva taula, rep les dades necessàries per a elaborar una exposició rica i aprofundida dels esdeveniments.

La tecnologia de la premsa

A partir dels anys vuitanta es van introduir les tecnologies electròniques que ja s’havien aplicat en la producció dels diaris als Estats Units des del començament dels setanta. Aquestes tecnologies han comportat principalment la desaparició de les tècniques tipogràfiques tradicionals, cosa que permet als periodistes controlar gairebé tot el procés de producció del diari. En concret, l’adveniment de l’electrònica simplifica i concentra diverses tasques, ja que reuneix o, si més no, aproxima distintes fases que anteriorment quedaven molt més separades, com són l’escriptura, la revisió dels textos, l’elaboració del projecte gràfic i la composició de les pàgines. Això permet, entre altres coses, mantenir els articles “oberts” —és a dir, sotmesos a una eventual modificació— fins al darrer minut.

Un aspecte important d’aquesta transformació tecnològica és la possibilitat de recuperar de l’ordinador milers de textos ja confeccionats i deixar-los immediatament a punt per a imprimir. D’aquesta manera, un diari disposa de més recursos a l’hora de tractar les informacions que en certa manera es poden preveure. Així, l’anunci de la mort d’una personalitat pot anar acompanyat immediatament d’un resum actualitzat de la seva vida, o a un esdeveniment produït en un país poc conegut es pot afegir automàticament tota la documentació bàsica per a situar el lector en el context de la notícia. I a més, en el moment en què s’està produint un esdeveniment important, el diari pot preparar tot un ventall d’articles que en prevegin qualsevol desenllaç (per exemple, els possibles resultats d’unes eleccions). Tot això, evidentment, resulta molt més complicat de fer sense el suport informàtic, per bé que no és impossible.

Un cop les pàgines estan preparades, comença el procés d’impressió. Però les pàgines no s’imprimeixen d’una en una, com es faria amb una màquina plana. La impressió dels diaris es fa de forma continuada en una immensa màquina anomenada rotativa (i d’aquí ve que els diaris rebin també el nom de rotatius). Les rotatives són compostes per diferents cossos, en cadascun dels quals s’imprimeix un dels plecs de pàgines que formaran el conjunt del diari. Prèviament, cal preparar unes planxes que contenen, en negatiu, dues de les pàgines del diari i que poden ser col·locades en un dels cilindres de la rotativa. Per aquesta hi circula, a gran velocitat, un full continu de paper, de centenars de metres de llargària, que queda imprès a mesura que passa pels diferents cilindres entintats. La resta de la feina de la màquina consisteix a tallar el paper i plegar-lo de tal manera que en van sortint els exemplars llestos per a ser empaquetats i per a la seva immediata distribució. Les modernes rotatives, que poden imprimir, si cal, a tot color, assoleixen grans velocitats i són capaces d’imprimir molts milers d’exemplars per hora. Tot i això, els diaris de gran tirada triguen hores a enllestir la impressió de tota una edició. Els primers exemplars que en surten aniran a parar als destins més llunyans o als més urgents. Aquí comença una nova etapa de la feina quotidiana d’una empresa editora de periòdics: la distribució, que exigeix sofisticats càlculs per a ser eficaç i aconseguir que els diaris siguin a tots els punts de venda a l’hora adequada.

El diari electrònic

La irrupció de la xarxa d’Internet en el panorama global de la comunicació pot tenir moltes conseqüències en la manera com la gent es comunica i en el futur dels mitjans de comunicació coneguts fins ara. Una d’aquestes conseqüències pot ser que els diaris fets amb paper estiguin en camí de convertir-se en història, com opina Nicholas Negroponte, director de l’Institut Tecnològic de Massachusetts. De fet, ja existeixen i s’obren pas força de pressa els anomenats diaris digitals, accessibles a través de la xarxa.

De diaris digitals, n’hi ha de dues menes. El primer grup inclou els que són una versió especial de periòdics que ja es publiquen en format convencional. En aquest sentit, gairebé tots els diaris més importants en fan la seva, és a dir, ofereixen a través d’Internet uns continguts molt semblants als que es poden trobar a l’edició en paper. Hi ha les mateixes notícies, amb els corresponents titulars, els mateixos articles de fons, etc., però organitzades de manera especial perquè la seva localització i consulta en pantalla sigui el més àgil possible. Hi ha uns altres diaris que no s’han publicat mai en paper, sinó que han aparegut a l’era digital i han estat dissenyats de bell nou per captar la seva clientela entre els usuaris més experts de les tecnologies avançades de la informació.

Tant si corresponen a un grup o a l’altre, els diaris digitals presenten alguns avantatges respecte als diaris convencionals. Un d’ells és la sensible disminució del cost de producció, i, en conseqüència, el menor cost per al lector. Cal tenir en compte que el paper és molt car i representa una de les partides més altes entre les despeses de producció d’un periòdic. Un altre avantatge dels diaris digitals és que permeten una consulta immediata d’uns continguts que poden ser renovats permanentment. En aquest sentit el diari digital s’assembla al teletext que ofereixen les cadenes de televisió, però amb moltes més possibilitats pel que fa a extensió i aprofundiment. I encara un tercer avantatge és que els diaris digitals poden organitzar la informació de manera que el lector la vagi cercant d’acord amb els seus interessos específics. La fórmula de l’hipertext (el text amb crides successives a altres textos a partir de paraules clau) permet seguir el fil d’un tema especialment interessant molt més enllà del que ofereix el diari que es compra al quiosc. En altres paraules, es pot fer un diari a la carta, si cal, contractant a cada subministrador aquella temàtica específica que és del seu particular interès. Hi ha gent que posen objeccions a aquest futur tipus de mitjà. Diuen que la lectura en pantalla és incòmoda i que res no pot substituir la sensació d’aguantar el diari amb una mà mentre amb l’altra se suca el croissant en el cafè amb llet a l’hora d’esmorzar. Però això, amb l’avenç i l’abaratiment dels estris informàtics domèstics, tampoc no representarà tant de problema, ja que les impressores domèstiques podran substituir molt dignament les immenses rotatives.

A Internet, hi circula, a més, molta informació d’actualitat que no està organitzada sota la capçalera de cap diari. Qualsevol pot introduir-hi les seves pròpies notícies i esperar que alguns altres usuaris les considerin prou interessants. L’eficàcia de la xarxa Internet per a difondre informació d’actualitat va ser posada a prova amb el cas de la relació mantinguda pel president nord-americà Bill Clinton amb la becària Monica Lewinsky. El 17 de gener de 1998, el periodista Matt Drudge va propagar per via digital la primera notícia sobre l’afer, que aleshores tenia només caràcter de rumor. La qüestió era delicada, no solament per les característiques del tema sinó perquè es posava en evidència allò que alguns denunciaven —la possibilitat que qualsevol aboqués a la xarxa tota mena de rumors i especulacions—, la qual cosa restaria al sistema la credibilitat que s’atribueix als grans periòdics convencionals. Però la notícia va provocar un autèntic terratrèmol polític en ser confirmada per algunes publicacions impreses amb crèdit consolidat. Només vuit mesos després, el 13 de setembre del mateix any, el fiscal Kenneth Starr posava a la xarxa les declaracions dels implicats, que van poder ser consultades per milions de persones de tot el món de manera instantània i abans que es divulguessin per altres mitjans. Tot plegat va més enllà de ser un simple exemple. Pot ser una fita històrica pel que fa a les possibilitats informatives d’Internet, que són certament incommensurables però que plantegen seriosos dubtes relatius a la fiabilitat de les fonts d’informació i a l’evolució que pugui tenir el paper dels periodistes i dels mateixos mitjans de comunicació com a mediadors entre els esdeveniments i la gent.

Les revistes

Actualment, hi ha una gran diversitat de productes derivats de l’activitat periodística i això fa que no sigui fàcil d’establir-ne una classificació del tot satisfactòria. Un possible criteri bàsic seria el de la periodicitat, és a dir, el temps que transcorre entre dues edicions de la publicació en qüestió. A banda dels diaris —que en alguns casos poden fins i tot aparèixer dos cops o més al dia—, trobem publicacions setmanals, quinzenals o bimensuals, mensuals, bimestrals, trimestrals, quadrimestrals i semestrals, i algunes de molt especialitzades poden tenir una periodicitat anual.

Un altre criteri de classificació de les publicacions periòdiques és tenint en compte el contingut. En aquest sentit, s’imposa una primera distinció, per bé que no sempre sigui clara, entre revistes especialitzades i revistes d’abast general. Les primeres s’ocupen d’una temàtica concreta, s’adrecen a un públic que demana uns continguts molt específics i, en general, no estan directament lligades a l’actualitat informativa. D’acord amb aquestes característiques, en línies generals, les revistes especialitzades solen tenir una periodicitat mensual, mentre que les revistes setmanals s’adrecen normalment a un públic més indeterminat i aborden temes més genèrics i més relacionats amb l’actualitat. Això no vol dir, però, que les revistes mensuals especialitzades estiguin destinades forçosament a un públic restringit.

Els setmanaris

Tot i que existeixen molts tipus diferents de publicacions amb una periodicitat setmanal, el que més s’ha consolidat, i que més s’associa amb la idea de setmanari, és el que rep el nom de magazín. El terme, d’origen anglès, prové del creador d’aquest tipus de publicació, la revista americana “Time”, i designa tradicionalment en premsa un setmanari que tracta a fons de notícies d’actualitat política, econòmica i cultural. El magazín reprodueix en part l’estructura i els temes propis del diari, però es caracteritza per un tractament més aprofundit i sistemàtic dels articles i amb un estil més personal. A més, en molts casos tendeix a pressuposar que el lector ja està al corrent —a través dels diaris o dels telenotícies— dels fets que són objecte de comentari. Això determina alguna de les seves característiques típiques. D’una banda, disposa d’un espai més ampli per a donar una informació més completa, per a elaborar enquestes de gran abast, per a formular comentaris i interpretacions, i, de l’altra, mostra una tendència a anar més enllà dels fets verificables, a la recerca de la notícia “bomba”, atrevint-se de vegades a insinuar al lector que tot esdeveniment amaga necessàriament aspectes foscos.

Una altra peculiaritat del magazín és la propensió a valorar i transmetre determinats estils de vida, a contribuir a la difusió de modes, a incidir sobre els hàbits de consum del lector, etc. Juntament amb la informació política i econòmica, tracta sobre els costums socials, les novetats del món de l’espectacle, les diverses manifestacions del món quotidià. Els setmanaris, molt més que els diaris, entren en l’esfera privada dels lectors i influeixen sobre la seva mentalitat.

A Espanya, al final del règim franquista i durant la transició política de la dictadura a la democràcia, alguns setmanaris van exercir una influència rellevant en la conformació de l’opinió pública de certs sectors socials; capçaleres com “Cambio 16” i “Triunfo” van arribar a ser mítiques en aquest sentit. D’altres, com “Interviú”, van ser innovadores en diversos aspectes i van trencar amb escreix els límits d’allò que es considerava abans permissible en matèria de sexe i costums. Però el mercat dels setmanaris va retrocedir clarament en la dècada dels vuitanta per diferents factors, la major part dels quals relacionats amb l’oferta de la premsa diària. Davant de la competència creixent de la televisió, els diaris van començar a practicar un tipus de periodisme de caràcter més interpretatiu, ocupant així un espai que anteriorment era propi dels setmanaris. A més, també oferien més i millor informació dia a dia, de manera que poques coses noves els quedaven per explicar als setmanaris i, quan ho feien, les últimes dades sobre els grans afers quedaven superades el mateix dia de la seva publicació per noves revelacions. I, per a acabar-ho d’adobar, els diaris també van començar a millorar en tots els aspectes els seus suplements dominicals, que de vegades proporcionen una oferta comparable a la dels setmanaris. Pel que fa als setmanaris escrits en català, gairebé tots els intents que hi va haver per a aconseguir-ne un que reeixís van topar, entre altres coses, amb la situació atípica de la llengua en els anys subsegüents a la dictadura franquista. “Tele-estel”, “Oriflama”, “Canigó”, “L’Hora” o “El Món” van ser capçaleres que, independentment de la qualitat dels seus continguts, van acabar desapareixent per manca d’un nombre suficient de lectors. Posteriorment “El Temps”, publicat a València, ha trobat un equilibri entre els costos, les fonts de finançament i les vendes que li ha permès mantenir una línia continuada de presència als quioscos.

Un altre tipus de setmanari molt estès és l’anomenada revista femenina. Tradicionalment se’n distingien dues categories: l’una, destinada a les dones de poder adquisitiu més elevat, se centrava en aspectes referents a la moda, la bellesa o la decoració; l’altra, pensada per a lectores d’un nivell econòmic més baix, tractava més aviat sobre consells pràctics i activitats domèstiques. Avui dia, es tendeix cap a una major uniformitat, i és que, en general, tots els públics femenins reconeixen la utilitat i la vàlua de la informació pràctica lligada a la vida quotidiana. Tradicionalment, també s’ha considerat que les dones constituïen les principals destinatàries de les anomenades revistes del cor, les quals es dediquen a fer revelacions sovint sensacionalistes sobre la vida privada dels famosos.

A més, trobem revistes setmanals que recullen tot tipus d’informació relacionada amb el món de l’espectacle i la programació televisiva. Finalment, no podem oblidar les revistes de còmics, destinades en principi als infants i als joves, però llegides sovint per públics de totes les edats.

Les publicacions mensuals

La revista mensual se sol adreçar a un públic de lectors molt definit i sovint especialitzat. Una de les seves funcions principals consisteix a posar al dia els interessats sobre les novetats d’un sector determinat. Això va lligat, precisament, a la tendència a incloure-hi molta publicitat relativa al món concret en què s’inscriu la revista. En aquest tipus de publicacions, els ingressos provinents de la publicitat són superiors als de les vendes.

Les revistes mensuals de temes menys específics compensen el seu menor contacte amb l’actualitat —cosa que les diferencia dels setmanaris— amb un nivell qualitatiu més elevat, visible tant en la qualitat de la compaginació i de les imatges com en la cerca d’un estil d’escriptura més elaborat i refinat.

Entre les revistes mensuals de més difusió destaquen les relacionades amb el món de la llar (mobiliari, cuina, etc.), la moda, la natura, els viatges i el turisme; o les nombroses revistes dedicades a l’automòbil, la fotografia i, especialment en els darrers anys, a la informàtica; o també les publicacions de divulgació científica, en particular les que s’interessen per temes de salut.

Així mateix podem incloure en la llista de revistes especialitzades les publicacions que serveixen de mitjà de comunicació d’associacions i de gremis professionals; per exemple, d’agricultors, de comerciants, d’arquitectes o de metges. Juntament amb aquest tipus de revista, està proliferant cada cop més la premsa vinculada al món de l’empresa. Algunes d’aquestes publicacions són d’ús intern i es distribueixen regularment entre els membres de l’entitat amb l’objectiu d’informar-los i de reforçar-ne l’esperit d’equip. D’altres, en canvi, estan destinades a un ús extern i tenen l’objectiu de promocionar els productes o l’activitat de l’empresa entre els eventuals clients. En aquest sentit, la difusió de les noves tecnologies informàtiques ha estat fonamental, atès que ha permès la confecció de publicacions petites amb mitjans limitats i sense necessitat de recórrer a professionals experimentats del món editorial. Avui dia, qualsevol organització professional o cultural tendeix a dotar-se de la seva pròpia publicació, d’abast restringit i d’una periodicitat sovint irregular. Aquesta mena de revistes són un exemple de les noves perspectives del món editorial, ja que malgrat les seves limitacions marquen una línia evolutiva dels mitjans de comunicació que apunta cap a una major difusió i menor centralització de la premsa escrita.

La redacció d’una revista

L’activitat pròpia de la redacció d’una revista presenta algunes peculiaritats respecte a la dels diaris. A banda de les competències de caràcter específicament periodístic, en una revista ocupen un lloc central les competències de tipus editorial. La redacció d’una revista és més reduïda i sol estar composta preferentment d’un equip dedicat a la realització material de la publicació, mentre que l’elaboració dels articles es deixa, en bona part, en mans de col·laboradors externs. És molt important la capacitat de planificar i organitzar el treball a llarg termini, ja que el temps no apressa tant com en el cas del diari. La professionalitat de la redacció rau, doncs, en la capacitat de triar adequadament i amb prou antelació les notícies i els temes que es volen tractar.

També s’exigeix als redactors de la revista una gran competència professional en la selecció de les imatges per a publicar i en la seva adequació respecte al text escrit. D’altra banda, es para molta més atenció en la creació de titulars, que en algunes revistes presenten sistemàticament un to original, sovint irònic.

Cap a una publicació multimèdia

En els darrers anys, l’edició de revistes ha evolucionat per tal d’adequar-se a la difusió dels nous mitjans audiovisuals. No és una novetat el fet que moltes revistes, a fi de promoure les vendes, regalen, amb l’exemplar corresponent, tota mena de productes, que solen estar relacionats més o menys amb el contingut de la publicació. Darrerament, però, augmenta la tendència a adjuntar a l’exemplar imprès algun tipus de material pertanyent a altres mitjans de comunicació: cassets d’àudio, que contenen música o documents sonors (en són un exemple els dels mètodes d’aprenentatge de llengües estrangeres); cassets de vídeo, que reprodueixen pel·lícules i documentals, o que il·lustren part del contingut de la revista; material informàtic amb jocs interactius o programes d’utilitat pràctica, presentats sovint ja en format CD-ROM. D’aquesta manera, comença a prendre forma un nou tipus de publicació multimèdia, és a dir, una revista que se serveix simultàniament de diversos tipus de mitjans audiovisuals en funció de les necessitats específiques de cada exemplar, des d’una perspectiva global i coordinada del món de la comunicació.