Aspecte de l’amfiteatre romà de Tarragona, lloc de martiri del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.
ECSA - F. Tur
Les dades de què disposem per a l’estudi de l’organització eclesiàstica de la Península Ibèrica amb l’arribada dels visigots semblen prou clares per poder assegurar una continuïtat de la xarxa provincial d’època romana tardana. Tot i que es faran modificacions, com veurem, l’evolució de l’organització eclesiàstica sembla que obeeix a un procés normal de l’antiguitat tardana, comú també a altres regnes germànics. Els arquebisbats perpetuen, en línies generals, les capitals provincials pròpies de la demarcació territorial, establerta en temps de l’emperador Dioclecià al començament del segle IV, i que dividia la Península en set províncies: Tarraconensis, Baetica, Lusitania, Carthaginensis, Galaecia, Insulae Baleares i Mauritania Tingitana (Albertini, 1923; Arce, 1982). Al llarg dels segles VI i VII aquesta geografia eclesiàstica es veurà modificada per l’aparició d’una nova província com la Carpetania —encara que polèmica per la manera de la seva creació i la durada—, la desvinculació de la Mauritània i l’annexió de la Septimània al regne visigòtic de Toledo. Hi ha un problema difícil de resoldre per a esbrinar la delimitació exacta de cadascuna d’aquestes províncies, per manca de dades; però pel que fa a casa nostra ens mourem en els límits de la Tarraconense (Godoy, 1995).
L’organització eclesiàstica, segons reconeixen la majoria dels especialistes, constitueix una fossilització de l’antiga geografia imperial i, en alguns casos, l’estudi de les demarcacions de les seus arquebisbals i episcopals ha esdevingut un punt de referència molt útil per al coneixement de la delimitació de les províncies romanes a la darreria de l’imperi Romà.
Aquesta perpetuació de la xarxa administrativa imperial en la configuració de la geografia eclesiàstica resulta plenament entenedora si tenim en compte que la difusió del cristianisme es va produir en plena època romana i que, per tant, és lògic que adoptés les fórmules del context històric que no solament el va veure néixer sinó que en va afavorir el desenvolupament. Les dades que tenim per a l’estudi de les primeres comunitats a la Península Ibèrica —la majoria referències escrites— només ens permeten de pensar en una difusió del cristianisme a partir de les ciutats, com un fenomen eminentment urbà. L’escriptor africà Tertul·lià esmenta que cap al 200 ja hi havia comunitats organitzades a tot Hispània, però aquest testimoni es fa molt difícil d’avaluar. Un altre esment més explícit d’aquestes comunitats ens ve donat per la mà de sant Cebrià de Cartago que, l’any 251, va haver d’intervenir a causa del litigi aparegut arran de l’apostasia dels bisbes Basílides de Mérida i Marcial d’Astorga durant la persecució de Deci. Aquests bisbes havien aconseguit de ser rehabilitats a les seves seus amb el vistiplau del bisbe de Roma; el cas va ser recorregut i el veredicte de sant Cebrià va ser la destitució d’ambdós prelats. Un tercer testimoni de l’existència d’aquestes primerenques comunitats és la Passió Fructuosi, un dels documents hagiogràfics més importants que s’han conservat a casa nostra. Datat amb molta precisió l’any 259, ens narra el martiri del bisbe Fructuós de Tarragona i els seus dos diaques Auguri i Eulogi, víctimes del decret de persecució de Valerià, adreçat precisament contra els bisbes i els dirigents de les comunitats; el text, d’una riquesa extraordinària per a la interpretació de l’església de l’amfiteatre de Tarragona, ens fa saber que a mitjan segle III la comunitat tarragonina estava organitzada i tenia un bisbe i dos diaques (Pladevall, 1994).
Astorga, Mérida i Tarragona, totes ciutats d’una rellevància administrativa inqüestionable, com a capitals i caps de conventus jurídics en època romana, són les comunitats més antigues que les fonts conservades ens permeten de conèixer. També ens parlen de comunitats urbanes les actes de l’anomenat concili d’Elvira, en realitat una compilació de diferents reunions sinodals celebrades entre el 292 i el 314, on signa el primer bisbe conegut de Caesaraugusta, Valeri. L’any següent a la pau de l’Església un sínode convocat a Arle (314), per dirimir assumptes relacionats amb l’arrianisme, va aplegar 44 bisbes entre els quals n’hi havia sis d’hispànics, com l’arquebisbe de Tarragona. Tot fa pensar que el fenomen de la difusió del cristianisme devia ser exclusivament urbà, si tenim en compte la documentació escrita que se’ns ha transmès; tampoc l’arqueologia no ens ha desvelat testimonis de comunitats cristianes rurals en aquest segle III. Malgrat això, hauríem de ser una mica crítics amb els tipus de fonts que treballem i pensar que és normal que els documents només ens facin conèixer uns protagonistes com els bisbes o arquebisbes perquè són els qui tenen capacitat de decisió, i que, generalment, s’estan a les ciutats; de la mateixa manera, les actes dels concilis només ens permeten conèixer els assistents que són bisbes o algun membre delegat de la mateixa comunitat urbana. La difusió del cristianisme pel camp, en aquesta època, es fa difícil d’esbrinar per la manca de dades i, per tant, només es pot abordar ex silentio (Sotomayor, 1982); però costa de creure que la religió de Crist no s’hagués difós en medis rurals quan les comunitats ja estaven plenament organitzades a les ciutats, amb una jerarquia que seguia els escalafons d’arquebisbe, bisbe, prevere i diaques; aquests càrrecs necessàriament havien de tenir una projecció territorial que els donés la raó de ser i prou feligresos per a establir la relació de poder piramidal que ens presenten les fonts. Així mateix, cal tenir en compte que la ciutat romana és concebuda com la urbs i el territorium i que molts habitants de la ciutat —entre els quals n’hi podria haver algun de convertit— tenen també la casa al camp; no seria, doncs, agosarat pensar que possiblement el cristianisme ja havia començat a entrar en medis rurals en la mateixa mesura que ho havia fet a les ciutats.
A partir de la pau de l’Església i, sobretot, des dels decrets teodosians del final del segle IV en què l’estat Romà es converteix oficialment al cristianisme de signe nicè, la documentació que ens ha arribat és més abundant. Pel que fa als textos escrits, tenim tres tipus de documentació: les actes de les reunions conciliars, els textos patrístics i les epístoles, sovint amb un clar reflex dels problemes doctrinals suscitats arran del priscil·lianisme, l’arrianisme, el novatisme i el donatisme, com veurem. És també en aquesta època que comencen a datar-se moltes restes arqueològiques que són testimoni d’aquest primerenc cristianisme al nostre país, tot i que la majoria són jaciments de cronologia dubtosa. A partir d’aquests moments, la documentació adquireix una característica pròpia de l’antiguitat tardana, i que retrobarem en època visigòtica: té un caràcter religiós i eclesiàstic gairebé exclusiu.
De les fonts de què disposem, la més important per al coneixement de l’organització eclesiàstica són les actes dels concilis. La seva utilitat és que, gràcies a les signatures dels assistents, podem saber les seus dels bisbes que formaven part d’aquestes reunions, i, eventualment, fins i tot els seus noms. Hi ha dues classes de sínodes: els de caràcter provincial, que apleguen els bisbes que pertanyen a un mateix arquebisbat, i els anomenats nacionals, qualificatiu que és emprat sobretot referit a l’època visigòtica per una historiografia especialitzada que cerca l’origen de la idea d’Espanya en la unificació dels visigots. Per al que ens interessa a nosaltres, són molt il·lustratius els sínodes provincials de la Tarraconense —tot i que la seva delimitació sembla que sobrepassa els límits del Principat—, perquè ens informen de les seus que la configuraven: Tàrraco (seu metropolitana), Bàrcino, Gerunda, Ilerda, Dertosa. Ausa, Ègara i Urgell; Saragossa, Osca, Pamplona, Oca, Calahorra i Tarazona. També els concilis nacionals poden aportar-nos dades interessants per l’assistència o l’absència dels bisbes de la Tarraconense, que poden tenir un significat prou rellevant en el context polític en què es produeixen.
Episodi bíblic de Jonàs, representat al mosaic de la cúpula del mausoleu de Centcelles, a Constantí (Tarragonès).
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
Tàrraco esdevé seu metropolitana des dels primers moments, segurament com a continuïtat de la seva capitalitat de la província administrativa. En el pla eclesiàstic, coneixem aquest protagonisme des de mitjan segle III, amb el bisbe màrtir Fructuós; l’assistència del seu metropolità al concili general d’Arle el 314, com ja hem esplicat, demostra que ja devia tenir un paper jeràrquic sobre la resta de seus catalanes. A l’arquebisbe Himeri de Tarragona va adreçada també la primera decretal papal continguda en les col·leccions canòniques. L’any 384 Himeri va fer una consulta al papa Damas —que va ser contestada pel seu successor el papa Sirici el 385— sobre la possibilitat d’ordenar els monjos, fet que havia estat prohibit al concili de Saragossa del 380 perquè se’ls considerava suspectes d’heretgia priscil·lianista; el papa, no solament desqualifica aquest acord saragossà, sinó que ordena que difongui el seu veredicte al seu arquebisbat i a les altres províncies hispàniques i properes a la Tarraconense. Aquest encàrrec ha estat interpretat com un signe inequívoc que el metropolità de Tarragona, si bé no es pot assegurar que fos un vicari de Roma a la Península, si més no en feia les funcions.
Sabem que el priscil·lianisme estava força estès per la Tarraconense, durant les dues primeres dècades del segle V, gràcies a la correspondència de Consenci de Menorca amb sant Agustí d’Hipona. Aquests textos ens desvelen una vertadera caça de bruixes que tenia com a protagonista un monjo de Tarragona, anomenat Frontó —que és qui explica tot l’afer a Consenci i aquest, al seu torn, ho conta a sant Agustí—, que s’introduí en els cercles de sospitosos i aconseguí enxampar-los; les acusacions d’aquest monjo impliquen els bisbes de Lleida, Sagici, i d’Osca, anomenat Siagri, que presumptament havien amagat uns manuscrits màgics de signe priscil·lianista. Per aquesta correspondència de Consenci sabem que l’afer va requerir la presència del comte Asteri i que el metropolità Tacià va haver de convocar un concili específic per tractar el tema l’any 419. Malauradament no se’n conserven les actes, i només tenim l’esment d’aquest sínode i el nom del metropolità en aquest document epistolar, que, almenys, és prou explícit per confirmar-nos que Tacià exercia realment d’arquebisbe. Així mateix, aquest text permet assegurar que Tarragona vivia abocada a la Mediterrània, ja que esmenta les Illes Balears, Arle, com a seu del bisbe Patrocle que també estava conjurat per desarticular els heretges i, finalment, el nord d’Àfrica amb la figura de sant Agustí (Amengual, 1987; 1991-92).
Carta de Consenci a Sant Agustí sobre alguns afers priscil·lianistes de la Tarraconense (v 420)
1. Beatissimus dominus meus, frater sanctitatis vestrae, Patroclus episcopus adversum priscillianistas, a quibus iam etiam Galliae vastabantur, quaedam me vel inepta atque absurda conscribere violenta compulit caritate; quae quidem, en fortasse maiore paternitatem tuam taedio lectionis afficerem, apud me statueram retiñere. Vcrum accidit, ut quidam famulus Christi nomine Fronto cui Spiritus Sanctus flagrantissimas fidelis zeli suggerit flammas subitus adveniret; a quo ego cum quid de iniunctis gessisset inquirerem, multa mihi non solum gaudenda verum etiam stupenda narravit. Iniunxeram quidem ei anno superiore, ut adversus memoratos priscillianistas, quibus ita Hispaniae scatent, ut circa eos tantum barbari nihil egisse videanlur, innocentissima fretus astutia bella susciperet. Docueram quoque eum et certas quasque personas qua arte aggredi deberet instruxeram mittens ad eum libros quos nuper conscribere memorato domino meo, fratre vestro, imperante compulsus sum praecipueque hunc tertium librum, quem postquam plenius universa condidici quam ob causam ex persona haeretici scripserim brevis praefatiunculae sermone signatur. Huc igitur venerabilis frater meus Fronto opportunissime, dum fratrem hic Leonam ventorum importunitas detincret, advenit qui mihi rettulit nimium multa, ex quibus ego ad monendum pauca narrabo:
2. “In civitate”, inquit, “Tarraconensi, in qua mihi monasterium instruxi, involucrum quod ad me signatum misisti Agapio episcopo tradente suscepi; intra quod litteras et commonitoria et libros quos transmiseras repperi”; moxque omni ratione atque instructione percepta ad Severam illam haereticam cuius nomen mihi evidenter expresseras transcurri aggressusque eam illa arte quam praefationis tuae illius textus edisserit haereticorum nomina perquisivi. Quae mihi inter cetera ait Severum quendam presbyterum divitiis atque potentia, litteris etiam clarum, huius principem doctrinae, frustra in defunctam matrem proditionis suae invidiam proiecisse. Nam cum superiore anno idem Severus aestimans barbaros longius abscessisse post obitum matris castellum in quo consistebat expeteret, dominus noster Iesus Christus omnium secretorum inspector, omnium casuum dispensator, sarcinas eius, ut tantum flagitium proderetur, a barbaris voluit comprehendi. Qui omnibus in praedam versis tres codices immanes qui omnia sacrilegiorum genera continebant credentes bonos et ab aliquo forsitan comparandos ad vicinam civitatem cui Hilerda nomen est detulerunt; quos cum exsecrabiles cognovissent, apud episcopum ipsius civitatis Sagittium reliquerunt. IIIe autem cuncta percurrens cum probatus in conspectu dei esset malus, data est occasio, per quam fieret etiam hominibus manifestus. Nam cum eidem dulcia dementer venena placuissent et dissimulatione iam contegi res omnibus propalata non posset, quaterniones ex ipsis libris qui magicorum carminum flagitiosam ac sacrilegam scientiam continebant fraudulenter exsecuit recensitisque apud se ómnibus unum codicem, de quo quidquid perniciosissimum videbatur absciderat, ad Titianum Tarraconensem id est metropolitanum episcopum cum epistolis destinavit; quibus professus est tres codices inter Severi presbyteri sarcinas comprehensos sibique ab hostibus traditos, inter quos istum sibi plurimum displicere, reliquos autem se archivo ecclesiae condidisse.
3. Acceptum Titianus episcopus codicem Syagrio Oscensi episcopo tradidit, quia in eius ecclesia Severus falsum presbyterii nomen assumpserat, monens ut presbyteri sui fidem cauta examinatione discuteret. Syagrius autem episcopus, vir equidem sanctus atque catholicus, sed nimium credulus et inconsulte benignus Severo sacrilegium suum argumentis, mendaciis, periuriis contegenti ita credidit, ut etiam ceteris persuaderet, quod illos codices ex materna hereditate susceptos aestimans innocentes Severus secum ad castellum suum exportare voluisset, ut illic eos potissimum vacanti animo legeret vel probaret. Cum haec igitur ab ómnibus crederentur, Severa illa muliercula quae mihi tamquam haeretico omnia criminum suorum arcana pandebat etiam Severum presbyterum prodidit, quot dato praemio illos quos matris fuisse confinxerat licet iam fraudulenter dimidialos codices a Sagittio episcopo recepisset.
4. Ego igitur postquam cuncta cognovi cunctisque indiciis, signis, probationibus, testibus confirmatus sum, ad vigorem ecclesiastici examinis rem deduxi et primum adversus ipsam Severam omnium proditricem, mox adversus Severum presbyterum actionem accusationis instituí. Vcrum Severa primum quidem inopinata rei novitate confusa quaecumque se mihi dixisse meminerat negare non ausa est; post autem cum adversum me Severus il·lustris atque praecelsi viri, affinis sui, Asterii comitis viribus niteretur, id egit, ut et mulier memorata ad neptis suae Asterii comitis filiae, potentissimae feminae, auxilium convolaret receptaque in praetorium eius quod tantis militum vallaretur excubiis omnes confessiones suas adhibitis in praesidium periuriis negaret.
5. Sublatis igitur e medio cunctis cum animadvertisset Severus eiusque fautores me hominem et personae abiectione vilissimum et substantiae tenuitate mendicum, cunctis penitus probationibus destitutum adversum tantae vim factionis nudis latrare sermonibus, etiam propositae mortis formidine me ab accusatione sui abicere voluerunt dicentes: “Statue tibi ipse periculum quod te maneat, si presbyter se probaverit innocentem”! statimque ego, “quid”, inquam, “amplius vultis quam ut, si id quod intendo probare nequivero, ab ecclesia omni vitac meae tempore tamquam paganus expellar”. Tum haeretici in tumultum versi: “videtisne”, inquiunt, “o sancti ac venerabiles sacerdotes vosque omnium aetatum et sexuum populi, emersisse hominem substantia egenum, mendaciis locupletem, audacia armatum, innocentia destitutum; cavete ne periculosum omnibus calumniosis hominibus tribuatur exemplum!. Si enim in hoc uno qui falsi criminis naevo tam sanctum et tam nobilem virum maculare non timuit aequitatis vestrae inconsulta remissio metuendum ceteris non dederit documentum, necessario omnes falsarios delatores adversus unumquemque vestrum huius certatim accendet impunitas”.
6. Talibus adversum me populus Tarraconae haereticorum vocibus incitatus cum ingenlibus in perniciem meam seditionibus saevire coepisset, exclamans ego: “sufficit”, inquam, “vobis ut, si vana accusatio mea et recta Severi fides fuerit approbata, me lapidibus trucidetis?”. “Sufficit” inquiunt, “verum ista condicio actis est praesentibus corroboranda”. Ita factum est ut ego sanguinis mei, Severus honoris sui periculum apud ecclesiastica gesta depromptis professionibus legaremus; ubi etiam adhibitis ómnibus sacramentis se códices matris suae, postquam a barbaris fuerunt occupati, nec recepisse nec habuisse nec vidisse testatus est.
7. Consequens fuit, ut statim ad Hilerdensem et Oscensem episcopos litterac mitterentur, scilicet ut Sagittius duos codices quos se iam pridem missis ad Titianum metropolitanum episcopum litteris retinuisse firmaverat, Syagrius autem unum quem ab eodem Titiano episcopo coram susceperat secum ipsi, quoniam ita causa deposceret, deferre ilico dignarentur. Verum Severus eodem tempore mendacii insimulatione contexta ad affinem suum virum il·lustrem Asterium comitem ceterosque omnes amicos ac propinquos suos, potentissimos viros, litteras misit, in quibus me iniuriosissimum ac dolosissimum sycophantam intolerandis et ipsum comitem et domum eius ac filiam criminibus impetisse et iniuriis ac violentiis affccisse confinxit. Venit protinus Tarraconam vir il·lustris Asterius comes cui tanti exercitus cura et tanti belli summa commissa est et cum eo tot potentissimorum virorum fremens adversum me unum pulicem mortuum multitudo; sed multo aliter quam credebat Severo in contrarium universa cesserunt.
8. Nam licet summa omnium etiam sacerdotum gratia evidentissima partium nostrarum veritas premeretur, tamen domini nostri Iesu Christi tanta imbecillitati meae adfuit virtus, ut ipse etiam comes quamvis innocens, quamvis cotholicus terreretur. Nam cum Tarraconam veniens me unum invidiosissima et affinis et filiae et omnium amicorum ac famulorum suorum accusatione impeti cognovisset, cum sit homo iustus et dominum metuens et non valde credens talia, noluit passim truculentissime suas praesertim vel suorum iniurias vindicare meque quem licet pauperem tamen noverat christianum absque iniuria ad praetorim suum iusit acciri. Ego autem fiducia quam mihi domini nostri Iesu Christi auxilium suggerebat assumpta respondi me ad domum eius quam haereticorum agminibus refertam esse novissem ire non posse, ne forte inimicorum insidias qui mihi publicam necem minabantur incurrerem. Verumtamen si quid illi causae aut verborum esset quod ñeque nuntiis commitii neque litteris posset, ipsum ad ecclesiam si iuberet venire debere, ut illic potius quid illud esset agnoscerem.
9. lile autem nihil moratus primo diluculo ad ecclesiam venit et mox secretarium in quo episcopi residebant querelas adversum me etiam ipse cum ceteris depromturus expetiit; et primum omnes diu cum Titiano et Agapio episcopis collocuti magnam sibi adversum me etiam apud ipsos gratiam locaverunt astruentes me esse dolosissimum ac fallacissimum delatorem, qui incircumspectam ac simplicem mulierculam versutissime decepissem atque ad loquendam de presbytero mendacem fabulam compulissem, et nunc propter inanissimam suspicionis nebulam quam falsam assereret etiam ipsa quae proditrix diceretur totam a me illustrium virorum domum accusatione pulsari, comitem a me iniuriis impetitum filiam comitis infamatam.
10. His atque huiusmodi verbis tanta adversum me omnium odia commoverunt, ut non solum populus sed etiam sacerdotes quidam mihi exitiale minarentur. Accersitus sum ilico ad secretarium solus ab episcopis increpandus, a clericis confundendus, ab haereticis discerpendus, a comite arguendus, a militantibus conspuendus, a populis etiam lapidandus. Ubi cum perductus fuissem, statim talium me terrore verborum Agapius episcopus tremefecit. “Ubi”, inquit, “sunt Consentii epistolae et commonitoria illa nescio quae, quae in sacculo quem ego ipse ad te pertuli repperisti?”. Ad haec ego constanter omnia apud me esse respondi; ille autem: “defer”, inquit, “protinus universa mihique restitue, ni mavis sententiam prolatae nunc damnationis incurrere!”. Ad haec ego absurdissimas eius minas confidenter irridens quam ob causam sibi prodi omnia praeciperet inquirebam. Tum ille: “ut legamus”, inquit, “universa et agnoscamus quid illud sit quod te ad pesecutionem innocentissimorum hominum subito suscitavit”. Econtra ego ipse inquam: “mihi omnia sicut asseris detulisti; qui fieri potest, ut quid detuleris ignores!”. Tum ille: “signata”, inquit, “mihi omnia ad te Consentius tradidit perferenda; numquid fas erat, ut me ad signaculum reserandum infidelis curiositas stimularet?”. Cui ego: “quid ergo”, inquam, “nunc tantopere nosse desideras id quod te ille qui misit voluit ignorare? Nam utique si idoneum te elegerat perlatorem, tradere tibi haec quae nunc demum sollicite inquiris signata non debuit: quid ergo mihi imputas, si tibi ea nunc metuo reserare, de cuius fide egregium testimonium etiam ille perhibuit qui per te clausa transmisit?”
11. Quibus dictis tanta adversum me episcopus incitatus est animi saevitate, ut et a cathedra sua cum furore consurgens in conspectu omnium propriis manibus caedem mihi vellet inferre. Sed quis credere audeat? etiam comite castigante domini Iesu Christi virtute compressa episcopi conquievit insania. Ipse autem comes prudenter atque moderate quam ob causam domum eius atque affinem presbyterium odiis quibusdam appeterem requirebat. Cui ego: “hoccine”, inquam, “vir nobilis et illustris, odium putas quod domum tuam purgare desidero, quod eos quibus mortiferum virus coluber Severus inseruit theriaca clementissimae districtionis infusa ab aeternae periculis mortis cupio liberari”. Haec me atque huiusmodi prosequentem cum terram spectans modeste manu caput tacitus sustineret, non solum patienter comes sed etiam libenter audivit tandemque respondit mihi etiam maximam, si tamen vera esset assertio, pro tanto beneficio gratiam referendam. Tum ego: “probent”, inquam, “nunc Severus et ceteri me aliquod verbum vel transitorie protulisse quod ad tuam specialiter infamiam pertineret; et tamen, nisi probatissimo catholicae fidei testimonio fulcieris, numquam Frontonis libera potentiae tuae terror ora clausisset”. Tune comes: “ago”, inquit, “tibi gratias, quod testimonium fidei meae ferre digneris. Severi autem et ceterorum fidem, quamvis aliqua mihi consanguinitate iungantur, tamen certum est fidei meae obesse non posse”.
12. Cum hac igitur comes voce consurgens et omnibus interruptis praetorium suum repetens fiduciam quam mihi dominus suggerebat tanta admiratione suspexit, ut mihi, quod credere nemo potuisset, talia statim mandata transmitteret: “indulge obsecro”, ait, “Christi famule, si quid forsitan laesimus meque ad proelium, ut vides, cum exercitu properantem orationum tuarum virtute prosequere!”. At Severus et ceteri inopinata comitis aequitate confusi illa quidem die paululum quievere; post paucos autem dies tanta adversum me cunctorum odia commoverunt, ut nemo ferme hominum in urbe illa tam piae mentis sanctique propositi inveniri posset qui non me dignum morte decerneret, ita ut fractus desperatione animus nihil speraret validum, nihil non languidum suspiraret. Sed dominus qui contrita et humiliata corda non despicit quanto maioribus me praesensit hominum studiis impugnan, tanto maiorem gratiam sui erga me manifestavit auxilii: namque potentissimus quidam servus cuius arbitrio non solum omnis familia, verum etiam filia comitis memorati cuius altor fuerat regebatur, cum esset fortissimus corpore, ferocissimus animo, insolentissimus potestale et saepe mihi qui vitae consulens meae ab ecclesia minime discedebam irritas instruxisset insidias, tandem in apertum versus furorem appertissimam defensoris nostri sentire meruit ultionem.
13. Medias enim seditiosorum catervas subito armatus irrupit et ad me protentam tendens manum: “date”, inquit, “mihi hunc canem, ego latratum eius digna iam nunc morte compescam”. Tune populi et ipsi etiam qui lapidationem mihi seditiosissime minabantur cruentissimum furiosum piis ab ecclesia clamoribus repulerunt. Qui eadem die ad suburbanum profectus iucunde quidem epulatus est, sed vindex meus in matutino tam mortiferae eum plagae dolore percussit, ut nequaquam ad civitatem posset nisi septima die moruus deportari. Quo facto fideles quique apertissima signi huius virtute conterriti ab impugnatione mea paululum destitere, inimici autem et universa comitis domus admaiorem odii dementiam provocad tamquam homicidam me qui feralibus maledictis hominem peremissem ad supplicium deproscebant; pauci autem infidelissimi qui illud casualiter accidisse dicerent extiterunt.
14. Dum haec Tarraconae geruntur, apud Hilerdam Sagitius episcopus ad redhibitionem, immo ad exhibitionem codicum quos apud se esse firmaverat Tiliani episcopi litteris cogebatur. Ita enim dispensatione mirabili gestum est ut, cum Severus litteras procul dubio occultas, quibus quid gestum fuisset instruxerat, ad Sagittium ilico destinasset, portitor prius ad castellum Severi quod spatio itineris longiore distabal omni pernicitate contenderet, ut Ursitionem quendam monachum, amicum Severi, códices qui a Sagittio poscebantur a Severi penetralibus proferre et ad Sagittium occulte deferre compelleret. Verum Sagittius qui acceptis occulte muneribus a Severo códices se cidem reddidisse meminisset, cum intimis malae conscientiae ignibus ureretur, stupensque quod nullas Severi sub hac re litteras accepisset, crcdidit Syagrium Oscensem episcopum quem similiter Severo codicem suum reddidisse cognoverat simili hoc avaritiae conscientia comisisse, scribit occultas ad eum litteras, in quibus ait se minime dubitare, quod etiam ipse ad redhibitionem unius codicis similibus metropolitani episcopi litteris cogeretur. Unde quoniam duos quos apud se habuerat códices dudum ad ipsum Syagrium cui discussio presbyteri sui fuerat delegata per Paulinum quendam diaconum destinasset, Paulinus vero, quia ipsum Syagrium episcopum in castello minime repperisset, Severo eos presbytero tradidisset, idcrico se nunc impendio deprecan ut, quia hoc factum cunctis penitus esset incognitum, en qua forsitan suspicio nasceretur, Severi presbyteri sui penetralia reserare et prolatos occulte secum deferre codices dignaretur, ut ipse in iudicio possit astruere se codices Severo minime tradidisse.
15. Dum istae ad Syagrium Oscensem episcopum litterae deferuntur, Ursitio ille Severi domesticus libros occulte ad Sagittium pertulit: quibus susceptis Sagittius tanto gaudio affectus est quanta dudum maestitita vexabatur, iamque praesumptum animo periurium gerens Tarraconam statim profectus est. Syagrius autem cum et Titiani episcopi conventorias et Sagittii occultas litteras percepisset, videns se qui presbytero suo Severo susceptum codicem inconsulta simplicitate reddiderat reatu maximae suspicionis involui, cum aliquandiu anxius aestuaret, illo potius statuerat declinare, ut etiam ipse susceptam mendacii formulam tenens et Severum presbyterum et Sagittium coepiscopum suum a vinculis tantae suspicionis evolueret, cum subito eadem nocte domini nostri Iesu Christi mirabili visione perterritus vidit se ante tribunal metuendi iudicis constitutum tristem pro tanto conscientiae crimine suscepisse sententiam moxque trepidus consurrexit tantaque animi consternatione percussus est, ut non solum Sagitti litteras publicaret et Ursitionem illum Severi monachum qui librorum gerulus fuerat apud acta ecclesiastica universa compelleret confiten, verum etiam longissimum et difficillimum insidiosissimumque iter pedibus arripiens Sagittium Tarraconam tendentem vestigiis sequeretur.
16. Sed Sagittius qui domini ordinatione mirifica multo ante praecesserat, cum in iudicio cum episcopis resedisset: “ecce” inquit, “o beatissimi fratres, codices quos sanctitats vestra praeceperat exhiberi”. Ad haec ego qui, sicut ante praefatus sum, secreta ipsorum Severa illa haeretica prodente cognoveram astruere coepi Sagittium sine dubio nuper occulte a Severo dudum venditos codices recepisse; scire enim me et quid muneris accepisset et quando vel per quem Severo ad multorum animas perimendas arma impia vendidisset. Tune Sagittius iure quidem potens et liberalibus litteris eruditus magno adversum me fremitu insurgens proposcit ut, nisi obiecta ilico comprobassem, lapidibus interirem. Ipse autem in conspectu totius populi et Evangeliis et omnibus sacramentis testibus non semel sed saepius pcieravit affirmans codices in archivo ecclesiae suae iam ab illo tempore conditos permansisse quos Severus penitus nec vidisset. Rursum Severus paribus se periuriis colligavit. Cuncti etiam quoscumque aut testes aut Índices producebam uniforme mendacium proferentes me esse sacrilegum venerabilium sacerdotum aemulum conclamabant.
17. Ipsa imprimis Severa omne indicium suum denegans me inauditi concinatorem mendacii peierans accusabat. Ad haec ego cum intolerabilis totius populi fragor preasentissimum mihi supplicium minaretur —quod solum remedium consternata atque confusa mens reperit— depoposci ut in diem crastinum iudicium differretur; etenim confidentissime pollicebar quod et Sagittii et Severi et omnium manifesta periuria Christus auctor incorruptissimae veritatis modis quibus vellet in crastinum propalaret. Humanum hoc etiam haereticis visum est, ut lapidationis meae supplicium protelari brevissimo quod poscebam spatio paterentur. Eadem die pomeridianis horis Syagrius episcopus supervenit quem ego, quia Severi presbyteri sui praecipuum esse fautorem et ei occulte codicem reddidisse cognoveram, similiter impetebam; quem postquam pedibus tam longum et tam laboriosum iter exegisse cognovi admirans quid illud esset quod hominem et divitem et senio praegravatum et infirmitate corporis impeditum tanti laboris difficultatem suscipere compulisset, ilico ad hospitium ad quod diverterat decucurri et salutatione praemisa “placetne”, inquam, “tibi ut sanguinem meum tu et Sagitius uniformi pariter mendacio sorbeatis negantes vos occulte Severo codices reddidisse, ut ego, quia hoc quod nisi manifestissime cognovissem, non utique obiecissem, probare non possum, innocens peream”.
18. Tum ille: “quis”, inquit, “tibi, fili, hoc quod occultissime gestum est potuit indicare?” Admiratus ego illum quem ad confirmanda cunctorum periuria venisse credideram primum statim confessionis emisisse sermonem omnen eidem indicii mei ab exordio seriem replicavi; cumque Sagittium et Severum tanta sacramentorum imploralione id ipsum negasse dixissem, ille indignatione periurii tam nefandi exclamare compulsus: “defer”, inquit, “puer, quam citius Sagitti epístolas quibus Severo códices tradidisse confessus est; defer etiam gesta quibus per Ursitionem monachum eosdem nuper recepisse conuictus est”, nec dissimulans se invitum, ut omnia propalaret, domini terrore compulsum rettulit etiam mihi simplicibus verbis omnem illum ordinem suae mirificae atque terribilis visionis.
19. Tum ego: “quaeso”, inquam, “venerabilis pater qui tanta Christi gratia ab impiorum societate divulsus es, ut traditis iam nunc mihi cartulis ipse paululum sileas, doñee agnoscamus utrum Sagittium vel Severum conscientia sua aliquam vel crastina die altaribus Christi reverentiam deferre compellat”. Ventum igitur in crastinum est astantibusque in iudicio cunctis populis, cum vidissem simila aut forte maiora praedictos mendaciorum folies spirare periuria, “quid”, inquam “Sagitti, quid falso episcopi nomine gloriaris?. Animam tuam tantis non metuis iugulare periuriis? Nonne tu ad Syagrium episcopum nuper tales litteras direxisti? Nonne per Ursitionem monachum códices recepisti?”.
20. Haec ille audiens non solum denegans omnia multiplicatis periuriis conligabat, sed etiam ad perniciem meam qui tot incredibilia crimina atque inaudita confingerem populos incitabat, doñee prolatis a me litteris convictus statim iudicium et opprobrium suum fugit. Quo facto cum episcopus Titianus magnis ad damnationem eius populi vocibus urgeretur, ait de episcopi statu non nisi inultos episcopos ferre posse sententiam. Ego autem Sgittium fugientem cum parte populi quadam iam extra urbem vestigiis persecutus cum de redhibitione quaterniorum quos ex libris ipsis furatus fuerat convenirem, iuravit quidem diutissime dissolutos atque districtos se a barbaris codices suscepisse nullique esse dubium, quod omnia quac in illis deesse codicibus dicebamus apud barbaros deperissent. Post autem metu perterritus universa quae deerant redhibere compulsus est; quae cum audiente populo relegi poposcissem, tam inaudita ex eadem lectione crimina procedebant, ut nullae aures tantam veneni ipsius possent violentiam sustinere.
21. Initum súper hac re deinceps constat fuisse concilium sed incredibili cunctorum gratia sic oppressam, immo sic venditam verilatem, ut et sacrilegis communio reddcretur et en quando post haec posset a nobis causa renovari, tam gesta quam codices incendio cremarentur. Verum cum ego episcopis libere adsisterem et adversus venale iudicium invidiosissime proclamarem, unus e numero septem episcoporum, ille Agapius caedem quam mihi fuerat minitatus opere implevit. Nam cum apprehensum me colaphis pugnisque contunderet et a ceteris coepiscopis suis tantam insaniam detestantibus arceretur, “eat”, inquit, “nunc iste, si praevalet qui primarium ex domo comitis hominem orationibus suis gravasse iactur, me nunc similibus perimat maledictis”.
22. Ego autem accepta gaudes iniuria: “audiat” inquam, “has voces Christus et iudicet!”. Iam en sequentia memoremus, timor peccati nimius ora concludit. Quis etenim iudiciorum domini abyssum multamintrepidus audeat aestimare? Vidimus quidem memoratum episcopum septima circiter die faucium subito dolore correptum non prius spiritum reddidisse quam a me infelicisso homine facti illius vel dicti sui veniam postularet. Sed numquid sine crimine possimus adfirmare episcopum qui catholicus videbatur plaga domini fuisse percussum?
23. Per idem tempus invalescentibus in me cunctorum odiis eousque compulsus sum, ul longissimi itineris labore suscepto ad sancti ac beatissimi Patrocli Arelatensis episcopi, cuius clarissima in insectatione huius haereseos constantia laudabatur auxilium convolarem. A quo quidem non difficulter obtinui, ut cuncti tam rei quam iudices qui iniquo examine pondus iustitiae perverterunt ad concilium convenirent quod utrumne in oppido Biterrensi, sicut indictum est, adhuc agitandum sit ignoramus. Interim parvo temporis intervallo comitatum nobis gratissimum largiente ego ad hanc insulam hac tantum ex causa, ut conspectu tuo fruerer et tibi aliquid forsitan instruendus coram ista narrarem, suscepto etiam periculosissimae navigationis labore pertendi.
24. His ferme verbis sancti ac venerabilis viri Frontonis finita narratio est quam ego nupperrime, sicut ab eius ore suscepi, ita ad aures vestrae beatitudinis pertuli. Nunc igitur licet de historiae veritate nulla cunctatio sit, consultationem tamen ad beatitudinis vestrae caelestem senatum deferens primum illud admoneo quod, etiamsi nullo quamvis incerto rumore sonuisset, tamen certissima ratione credibile est hispanos episcopos ad concilium quod sanctus atque beatissimus frater vester Patroclus non potestatis, set pietatis virtute commotus indixit nequaquam esse venturos. Sed idem sanctus ac beatissimus frater vester et ceteri episcopi Gallicani, praeclari atque insignes viri, qui tantam ecclesiae domini nostri Iesu Christi labem non patiuntur influere, maioris, sicut apud me certum est, zeli igne succensi fortasse haec etiam ad aures incliti principis referentes elaborabunl ut, quoniam per universumiam orbem huius dogmatis càncer occulte serpendo protentus est, per omnes provincias uniformis sententiae cauteribus amputetur.
25. Manifesto autem comperi esse nonnullos qui priscillianistas obscenissimos atque sacrilegos beatitudinis vestrae tueantur exemplo; dicunt enim: “Africani episcopi donatistas quoquomodo ad se conversos nequaquam gradu sacerdotii pepulerunt et hoc doctor il·lustris ac nobilis Augustinus immo ipsa Spiritus Sancti gratia quae per os eius loquitur credidit sanctiendum, cum apud nos tanta crudelitas sit, ut deprehensos in huius dogmatis crimine sacerdotes a secerdotio detrudamus aut tam inconditam severitatem iudicii statuamus, nemini eorum apud quos hace sacrilegia fuerint deprehensa nisi per poenitentiam fores ecclesiae reserandas”.
26. Proinde opportuna ut reor suggestione ex fiducia familiaritatis et caritatis vestrae, si dignanter admittis, audeo commonere, ut aliquam super hac re sancta ac venerabilis paternitas tua ad beatissimum fratrem tuum Patroclum episcopum qui tuis ut comperi scriptis desiderat visitari mittere epistolam iubeat, per quam et provinciarum et personarum et dogmatum diversitas declarata diversam doceat proferri debere sententiam. Multum etenim interest, sicut socordiae videtur meae, inter Hispaniam quae occultum admittit incestum et Africam quae publice fornicatur: ita etiam inter hispanos qui deprehensi in sacrilegio trepidant et Afros qui etiam pertinaciter in schismate gloriantur magna diversitas est. Eodem modo priscillianistae omni execratione atque diversa abominatione dignissimi a donatistis quamvis immitibus atque impacificis distant procul dubio criminum qualitate.
27. Quod si ineptam ac stolidam suggestiunculam meam parui pendis, deprecor ut audacissimae caritati veniam indulgere digneris. Sane librum cuius mentionem in principio feci prosperitate ipsa tam munda provocatus ad paternitatem tuam credidi destinandum; quem si astutissimis atque electissimis adolescentibus tradi paternitas tua iusserit eosque ita ut oportet instruxerit, arbilror quod multa priscillianistarum quae in ista praecipue urbe latitant agmina publicentur. Memor mei in aeternum floreas, sánete ac beatissime domine.
[O]: Carta descoberta, amb altres de sant Agustí, per Johannes Divjak, entorn el 1980, en dos manuscrits.
A: Bibliothèque Nalionale, París. C. Parisinas lat. 16861, del segle XII. Manuscrit de 217 folis, de pergamí, de 392 × 278 mm; la carta lla és en els folis 198v-202.
B: Bibliothèque Publique, Marsella. A Massiliensis 209…, de mitjan segle XV. Manuscrit de 249 folis, de pergamí, de 345 × 247 mm; la carta 1 la és en els folis 226-230v.
a: Sancti Aureli Agustini Opera. Epistolae ex duobus codicibus nuper in lucem polatae, CSEL 88, edició a cura de J. Divjak, París 1981, pàgs. 51-70.
b: Oeuvres de Saint Augustin, 46 B. Lettres 1-29, (nova edició del text crític i introducció de J. Divjak; traducció i comentaris de diversos autors), París 1987, pàgs. 148-220 i 230-254.
c: J. AMENGUAL: Consenci. Correspondència amb Sant Agustí, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1987, pàgs. 218 i s. (ex. a)
d: J. AMENGUAL: Els orígens del cristianisme a les Balears, vol. II, Palma de Mallorca 1992, pàgs. 83-107. (ex. b)
Traducció
1. El beatíssim senyor meu, germà de vostra santedat, el bisbe Patrocle, amb efecte vehement, m’ha impel·lit a compondre algunes coses beneites i sense cap ni ccntener contra els priscil·lianistes, que també ja pertorbaven les Gàl·lies. Havia decidit guardar-me aquests escrits, per tal de no enutjar la vostra paternitat, amb l’avorriment de la seva lectura; però ha esdevingut que, de sobte, és arribat un servent de Crist, anomenat Frontó —al qual l’Esperit Sant inspirà unes flamarades ardentíssimes de zel per la fe—. En preguntar-li què havia fet dels encàrrecs, em contà moltes coses, que no solament serveixen per a alegrar-me, sinó més encara per a astorar-me. Efectivament, l’any passat li havia encomanat que, confiat en l’astúcia innocentíssima, emprengués una lluita contra els esmentats priscil·lianistes que de tal manera infesten les Hispànies que al costat d’ells sembla que els bàrbars no feren res. Li havia assenyalat també determinades persones i de quina faisó les havia d’escometre, enviant-li els llibres que de fa poc ençà he hagut d’escriure per manament del susdit senyor meu, germà vostre: sobretot em referesc al tercer llibre, que he escrit un cop he estudiat profundament la qüestió i, per explicar per quina raó l’he compost fent el paper d’heretge, li he anteposat uns breus mots introductoris. D’aquesta manera, mentre la inoportunitat dels vents no deixava partir el germà Leonas, ha arribat aquí, molt oportunament, el germà meu Frontó, el qual m’ha assabentat de tantes coses, de les quals jo solament contaré algunes que serveixen d’advertència.
2. Em digué: “A la ciutat de Tarragona, en la qual m’he construït un monestir, vaig rebre una bossa que m’enviares segellada, essent-ne el portador el bisbe Agapius; dins ella m’arribaren les cartes, les instruccions i els llibres que m’havies expedit”; de seguida, conegut el pla i la instrucció, em vaig encaminar cap a aquella Severa, heretge, de la qual tu em donares el nom tan precisament, i la vaig escometre amb aquella manya que explica el pròleg d’aquell text, i així vaig començar a indagar sobre els noms dels heretges. Entre altres coses, ella em digué que un tal prevere Sever, conegut per les seves riqueses i influència, i també per la seva cultura, era l’home principal d’aquesta doctrina, el qual en debades cercava carregar sobre la mare difunta la seva dissort, per causa del seu traïment. Perquè l’any passat, pensant Sever que els bàrbars ja s’havien fet lluny, després de la mort de sa mare, s’encaminà al castell de la seva residència; però nostre senyor Jesucrist, coneixedor de tots els secrets i distribuïdor de tots els incidents, per tal que aquella ignomínia quedàs manifesta, volgué que el seu bagatge fos pillat pels bàrbars, els quals, havent-lo saquejat per complet, s’emportaren cap a la veïna ciutat, anomenada Lleida, tres espantosos còdexs, que contenien tota casta de sacrilegis; però que ells pensaven que eren bons i que algú per ventura els compraria. Havent-se adonat que eren execrables, els consignaren al bisbe de dita ciutat, Sagiti. Aquest els llegí de cap a cap i, com que era clarament dolent als ulls de Déu, arribà l’ocasió que com a tal es manifestàs als homes. Perquè, agradant-li les dolces metzines de manera demencial i no essent possible dissimular una cosa coneguda per tothom, de mode fraudulent sostragué els quaderns que contenien una ciència escandalosa i sacrílega, en forma de poemes màgics. Havent procedit a la revisió de tot, envià a Ticià de Tarragona, o sigui, al bisbe metropolità, un còdex del qual havia expurgat tot allò que semblava deleteri, acompanyant-lo d’una carta, en la qual manifestava que els enemics li havien consignat els tres còdexs que havien pres del bagatge de Sever i que aquell li desagradava enormement; en canvi, els altres els havia dipositat a l’arxiu de l’església.
3. El bisbe Ticià remeté el còdex que havia rebut a Siagri, bisbe d’Osca, per quant Sever havia assumit el nom de prevere de forma fraudulenta dins la seva església, i l’exhortava a discernir la fe del seu prevere amb un atent examen. Tanmateix Siagri bisbe, home sant i catòlic, però massa crèdul i irreflexivament benigne, de tal manera donà crèdit a Sever, que encobria la seva impietat amb argúcies, mentides i perjuris, que assegurava a l’altra gent que Sever havia heretat aquells còdexs de la seva mare i que, considerant-los innocents, els volia traslladar al seu castell, per tal de llegir-los i examinar-los amb tranquil·litat. Severa, aquella doneta que, com si jo fos un heretge, em destapava tots els secrets dels seus delictes, també em delatà Sever: aquest havia rebut de Sagiti els còdexs que fingia que havien estat de sa mare, havent-li donat una compensació, encara que ja estiguessin escapçats.
4. D’aquesta manera, una vegada que em vaig informar de tot i, assegurat amb tots els indicis, senyals, proves i testimonis, vaig dur la qüestió al judici de l’examen eclesiàstic, començant contra la mateixa Severa, delatora de tots i, de seguida, vaig promoure una acció contra el prevere Sever. I, certament, de tot d’una, confusa per la sorpresa. Severa no gosà negar tot allò que recordava que m’havia dit; però el fet que després Sever actuàs contra mi, basant-se en la força de l’il·lustre i excel·lent senyor, parent seu, el comes Asteri, ocasionà que l’esmentada dona, tot de pressa, cercàs l’auxili de la seva neboda, dona poderosíssima, filla del comes Asteri, acollida al seu palau, rodejat de tants sentinelles i guàrdies, va negar amb perjuris totes les confessions que havia fet.
5. Llevats tots d’enmig, quan Sever i els seus partidaris se’n temeren quejo era un home vilíssim per la baixesa de la meva presència i un captaire per la pobresa del meu matrimoni i que, absolutament desproveït de testimonis com em trobava, contra la força d’una tan gran munió jo només podia cridar amb les meves paraules, volgueren que retirás la meva acusació contra ell, fent-me por amb una amenaça de mort, dient-me: “Fes-te càrrec tu mateix de la sort que t’espera, si el prevere pot demostrar que és innocent!”. Immediatament jo vaig dir: “¿Què més voleu sinó que, si no pogués provar allò que pretenc, sigui expulsat de l’Església com un pagà, mentre duri la meva vida?”. Llavors els heretges, fent un tumult, digueren: “Ho veis, oh sants i venerables sacerdots, i vosaltres membres del poble, de tota edat i sexe, que ha sorgit un home mancat de béns, ple de mentides, armat d’audàcia i privat d’innocència! Anau alerta que no serveixi d’exemple a tots els homes calumniadors!, perquè si sobre aquest tot sol, que no tengué por de tacar, amb la deshonra d’un falaç crim, un home tan sant i noble, la irreflexiva tolerància de la vostra equitat no fa una demostració de temor amb la força, la seva impunitat estimularà tots els falsaris delators contra cada un de vosaltres”.
6. Provocat contra mi amb tals advertències dels heretges, el poble de Tarragona començà a alçar-se per a la meva perdició. Davant això, vaig exclamar: “¿Vos basta per a capolar-me a pedrades que es comprovi que la meva acusació és falsa i que és certa l’honradesa de Sever?”. “Basta”, digueren, “però aquesta situació s’ha de demostrar als presents amb unes actes”. D’aquesta manera, esdevingué quejo confiàs la sort de la meva sang i Sever la de la seva honorabilitat als tribunals eclesiàstics, adduint-hi les declaracions obtingudes. Allí, servint-se de tots els juraments, va testificar que, després que havien estat presos pels bàrbars, ell no havia rebut ni tingut, ni vist els còdexs de sa mare.
7. D’això se seguí que immediatament s’enviassin cartes als bisbes de Lleida i d’Osca, per tal que, com ho demanava la causa, tinguessin la bondat de dur, respectivament, a saber: Sagicci, els dos còdexs que s’havia guardat, segons ell mateir havia declarat en carta adreçada a Ticià, bisbe metropolità, i Siagri un còdex, que havia rebut públicament del mateix bisbe Ticià. Però Sever, al mateix temps havent ordit una falsa acusació, escriví cartes al seu parent, l’il·lustre senyor comes Asteri i a tots els amics i parents, homes poderosíssims, en les quals inventà quejo era un injuriosíssim i insidiosíssim impostor, que acusava de crims intolerables, fins i tot el mateix comes, els de ca seva i la seva filla, i que els atacava amb injúries i violències. Vingué personalment a Tarragona l’il·lustre comes Asteri —al qual se li ha confiat la conducció d’un grandíssim exèrcit i la direcció suprema d’una guerra tan decisiva—, i, amb ell, una gran multitud d’homes, bramant contra mi tot. sol, que som una puça morta; però, ben altrament al que creia Sever, tot esdevingué al contrari.
8. Perquè, encara que l’evidentíssima veritat del nostre bàndol fos ofegada pel suprem poder dels bisbes, no obstant això, fou tanta la força del senyor Jesucrist que assistí la meva feblesa, que fins i tot el mateix comes, per més que fos innocent i catòlic, va quedar esglaiat. Tot just arribà a Tarragona, s’adonà quejo tot sol era atacat amb una envejosíssima acusació de la seva parenta, de la seva filla i de tots els seus amics i servents; i, essent ell home just i que tem Déu i no gaire crèdul d’aitals coses, no volgué, sense examinar-ho, venjar de manera cruelíssima les injúries contra els seus familiars, i, a mi, que encara que fos pobre, sabia que som cristià, em manà que anàs al pretori, sense que ningú em molestàs. Però jo, prenint la confiança que m’inspirava l’ajut de nostre senyor Jesucrist, vaig respondre que estava segur que no podia anar a ca seva, que jo sabia que era reblerta d’estols d’heretges, no fos cosa que caigués en els paranys dels meus enemics, que m’amenaçaven públicament de mort violenta. De tota manera, si allò que volia era de tal gravetat que no es pogués confiar a missatgers ni tampoc posar-ho per escrit, si ell així ho decidia, havia de venir a l’església, per tal que més tost allà jo conegués de què es tractava.
9. Ell, sense cap dilació, de bon matí, vingué a l’església, i, de seguida, es dirigí cap a la cancelleria, en la qual es trobaven els bisbes, per tal d’investigar, juntament amb ells, les acusacions contra mi. I, tot d’una, tots parlaren llargament amb els bisbes Ticià i Agapius i, fins i tot, varen disposar contra mi de l’ascendent que tenien sobre ells, inventant que jo era un maliciosíssim i fal·lacíssim delator, que m’havia aprofitat astutíssimament d’una doncta ingènua i ximple i l’havia obligada a declarar sobre el prevere allò que era una faula inventada i ara, ella, que era tinguda per traïdora, [m’acusava] que, a causa d’una lleu i boirosa sospita, que ella afirmava que era falsa, jo havia envestit contra tota la casa d’aquells il·lustres senyors amb la meva acusació, que el comes era atacat per mi amb injúries i que havia infamat la filla del comes.
10. Amb aquestes i altres expressions semblants excitaren de tal mode els odis contra mi, que no tan sols el poble, sinó també els bisbes m’amenaçaven amb la mort. De seguida vaig ésser cridat, tot sol, a la cancelleria per a ser renyat pels bisbes, condemnat pels clergues, injuriat pels heretges, inculpat pel comes, escopit pels soldats i també apedregat pel poble. Havent-m’hi ja conduït, immediatament el bisbe Agapius em terroritzà amb paraules terribles. Em digué: “¿On són les cartes de Consenci i aquelles no sé quines instruccions que vares rebre dins la bossa que jo mateix et vaig dur?”. A la qual cosa vaig respondre sense dubtar-ho que havien romàs a ca meva. Ell em digué: “Entrega-m’ho tot immediatament si no vols ser víctima de la sentència de condemna que s’ha declarat”. Però jo, rient-me confiadament de les seves absurdes declaracions, li demanava per quin motiu em manava que li havia de confiar tot allò, a la qual cosa ell em digué: “Perquè ho llegim tot i coneguem quins són els motius que t’han suscitat sobtadament a la persecució d’uns homes innocentíssims”. Per contrajo li vaig respondre: “Tot m’ho dugueres com dius: ¿és possible que ignoris allò que em portares?”. A la qual cosa ell em respongué: “Consenci m’entregà segellat tot allò que t’havia de portar. ¿Per ventura hauria estat lícit que una deslleial curiositat m’hagués estimulat a rompre el segell?”. A això, jo vaig dir: “Per què, Idò, ara tens tantes ganes de saber allò que aquell que ho va enviar volgué que tu ignorassis? Perquè, si certament t’hagués considerat portador fiable, no t’hauria consignat segellades aquestes coses que ara amb tanta curiositat vols veure. Idò, ¿per què m’imputes a mi que jo ara tengui por d’obrir-t’ho a tu, de qui donà alt testimoniatge de confiança aquell que mitjançant tu m’ho transmeté tancat?”.
11. Dit això, el bisbe s’encengué amb tanta curiositat i tanta crueltat que, aixecant-se furiosament de la seva càtedra, em volia matar amb les seves pròpies mans, a la vista de tothom. Però, ¿qui ho podrà creure?, contenint-lo també el comes, per la gràcia de nostre senyor Jesucrist, s’apaivagà la ira del bisbe. El mateix comes, prudentment i moderadament, em demanava per quins motius, amb aquells odis, havia assaltat ca seva i el seu parent prevere. A la qual cosa li vaig respondre: “Home noble i il·lustre, tu consideres que és odi el fet que jo vulgui purificar ca teva i que aquells, als quals la serp que és Sever ha injectat el verí mortal, jo els vulgui alliberar dels perills de la mort eterna, aficant-los la triaga d’un rigor tan clement?”. Mentre jo deia aquestes coses, el comes callava i mirava a terra, aguantant-se el cap modestament amb la mà; el comes no solament m’escoltà amb paciència, sinó amb gust i, finalment, respongué que, si era certa la meva afirmació, m’havia de donar les més expressives gràcies per tan gran benefici. A això vaig respondre: “Que provin Sever i tots els altres que jo hagi dit, ni tan sols de rampellada, un sol mot que et difamàs a tu particularment; de tota manera, si no gaudissis d’una provada fama de fe catòlica, mai el terror del teu poder no hauria clos la boca lliure de Frontó”. Llavors el comes digué: “Et don gràcies que hagis volgut donar testimoniatge sobre la meva fe; quant a la fe de Sever i dels altres, per més que m’estiguin units per alguna consanguinitat, és cosa certa que no poden obstaculitzar la meva fe”.
12. Aixecant-se cl comes amb aquestes paraules, i suspesa la sessió, s’encaminà cap al pretori i admirà de tal manera la fe que el Senyor m’inspirava que ningú no podia creure que immediatament em fes semblants encomandes; em digué: “Servent de Crist, perdona, et deman, si per ventura t’hem ultratjat i, a mi, com veus, que em dirigese a la guerra amb l’exèrcit, acompanya’m amb les teves pregàries”. Sever i els altres, confosos davant la insospitada equitat del comes, aquell dia romangueren relativament tranquils. Al cap de pocs dies, de part de tots, s’aixecaren tants d’odis contra mi, que no es podia trobar cap home dins la ciutat que fos de tan bon seny i de tan bona intenció que no em tingués per digne de la mort, de tal manera que el meu esperit, abatut per la desesperació, no esperava res de bo i no exhalava sinó lànguids sospirs. Però el Senyor, que no menysprea els cors contrits i humiliats, com més preveié que jo era atacat per les passions dels homes, tant més gran poder del seu auxili em manifestà: perquè un servent poderosíssim, segons la voluntat del qual es regien, no solament els servents, sinó també la filla del comes esmentat, a la qual havia criat, essent fortíssim de cos, ferotgíssim de sentiments, arrogantíssim en el poder, a mi, que de cap manera m’allunyava de l’església, per tal de salvar la meva vida, contínuament em parava insídies; finalment, enduït per un furor manifest, meresqué experimentar encara més obertament la venjança del nostre Defensor.
13. Armat com anava, irrompé sobtadament enmig de la caterva de sediciosos i, allargant les mans cap a mi, digué: “Donau-me aquest ca, que jo ofegaré la seva lladradissa amb una merescuda mort”. Alhora, la gent i els mateixos que em comminaven insidiosíssimament amb l’apedregament, amb piadosos clamors, tragueren fora de l’església aquell foll cruelíssim, el qual, havent anat el mateix dia als afores, hi menjà opíparament; però el meu vindicador, de bon matí, el ferí amb el dolor d’un cop tan mortal que no el pogueren tornar de cap de les maneres a la ciutat, sinó mort, al dia setè. Amb aquest esdeveniment, els fidels, esporuguits per la claríssima força d’aquest senyal, començaren a poc a poc a desistir d’acusar-me. En canvi, els enemics i tota la casa dels comes se sentiren provocats a un odi demencial: demanaven la meva condemna, com si jo fos l’homicida que, amb funestes malediccions, havia fet desaparèixer aquell home; i foren ben pocs els infidelíssims que digueren que allò havia esdevingut per casualitat.
14. Mentre aquestes coses esdevenien a Tarragona, a Lleida el bisbe Sagiti, a causa de la carta del bisbe Ticià, es veia obligat a retornar, millor dit, a presentar els còdexs que havia afirmat tenir a ca seva. Així, per una combinació admirable, esdevingué que, havent escrit Sever una carta, indubtablement secreta, a Sagiti, amb la qual li donava compte del que havia esdevingut, el portador, abans, s’adreçà cap al castell de Sever, que es troba un tros de camí encara més lluny, perquè un tal monjo Ursició, amic de Sever, tragués de la seva casa els còdexs que hom exigia a Sagiti i l’obligàs a dur-los ocultament al mateix Sagiti. Però a Sagiti, que recordà que, havent rebut ocultament una compensació de Sever, li havia tornat els còdexs li cremava el foc interior de la mala consciència i, meravellat que no hagués rebut cap carta de Sever sobre aquesta qüestió, cregué que Siagri, bisbe d’Osca, havia comès un acte semblant d’avarícia, per tal com ell sabia que havia retornat el seu còdex a Sever. [Sagiti] li escriu [a Siagri] una carta secreta en la qual li diu que no té cap dubte que, també ell, amb una carta del bisbe metropolità, es veurà obligat a retornar els còdexs; perquè ell, mitjançant el diaca Paulí, no feia gaire que havia tramès els dos còdexs, que havia retingut, a Siagri —a qui s’havia encomanat la investigació sobre el seu prevere [Sever]—; però, com que Paulí no havia trobat Siagri al seu casal, els havia entregats al prevere Sever. Per tant, ara li demanava insistentment que, essent que aquesta feta restava totalment oculta, per tal que no s’aixecàs cap sospita, entràs al casal del seu prevere Sever i se’n dugués els còdexs que secretament s’hi havien portat i que els hi emportàs, a fi que ell pogués assegurar davant el judici que de cap manera havia consignat els còdexs a Sever.
15. Mentre hom du aquesta carta a Siagri, bisbe d’Osca, per aquell criat de Sever, Ursició, portà ocultament aquells llibres a Sagiti; havent-los rebuts, Sagiti s’omplí de tan gran goig com grossa era la tristor que el turmentava i, tot de pressa, s’encaminà cap a Tarragona, amb la decisió de perjurar. Però Siagri, quan hagué rebut la carta de citació del bisbe Ticià i la secreta de Sagiti, veié que quedava involucrat dins l’acusació de màxima sospita, per haver consignat amb irreflexiva ximpleria el còdex al seu prevere Sever; així, abrasant-se ple d’ànsia per algun temps, decidí decantar-se més aviat per arrabassar dels llaços de tan gran sospita tant el prevere Sever com el seu col·lega, el bisbe Sagiti, mantenint aquella fórmula de mentida que havia rebut; però la mateixa nit, sobtadament, quedà aterrit per una visió meravellosa de nostre senyor Jesucrist, veient-se ell present davant el tribunal de tan terrible jutge, i trist a causa de la sentència per haver comès un crim tan greu dins la seva consciència i, ferit per tan gran consternació, decidí no solament publicar la carta de Sagiti i obligar Ursició —aquell monjo de Sever que havia estat portador dels llibres—, a declarar-ho tot davant el tribunal eclesiàstic, sinó que també emprengué un llarguíssim, dificilíssim i perillosíssim camí, a peu, per tal de resseguir les petjades de Sagiti, que arribava a Tarragona.
16. Però Sagiti, que per voluntat divina havia arribat molt abans, assegut al lloc del judici, entre els bisbes, digué: “Vegeu, oh beatíssims germans, els còdexs que la vostra santedat havia ordenat que es prensentassin”. A tot això, jo que, com he dit abans, coneixia llurs secrets, perquè me’ls havia descoberts aquella heretge Severa, vaig afirmar que Sagiti ocultament havia rebut, poc abans, els còdexs que, feia estona, havia venut a Sever i també que jo sabia quina gratificació havia rebut i quan i per mitjà de qui havia venut a Sever les armes impies per a matar les ànimes de molts. Llavors, Sagiti, expert en dret i home culte en belles lletres, aixecant-se, amb un gran bramul contra mi, demanà que si no provava immediatament tot quant havia adduït, moriria apedregat. Ell, efectivament, a la vista de tot el poble i posant per testimonis els Evangelis i amb tots els juraments, no solament un pic, sinó repetides vegades, perjurà, afirmant que els còdexs havien romàs a l’arxiu de la seva església, des del moment que els hi havia dipositats i que Sever no els havia vists. De bell nou Sever es refermà amb perjuris semblants. Tots i qualssevol fossin els testimonis i declarants que jo presentava, proferien la mateixa mentida: que jo era un enemic sacríleg dels venerables bisbes.
17. En primer lloc, la mateixa Severa, negant tota la seva delació, amb perjuris, m’acusava de ser un inventor d’una mentida inaudita. Quan el soroll insuportable de tot el poble em comminava amb una imminentíssima mort, jo vaig reaccionar amb un remei, que solament un esperit confús i consternat pot descobrir: vaig demanar que el judici fos ajornat al dia següent, perquè em prometia íntimament que Crist, autor de la veritat més incorrupta, pels mitjans que volgués, destaparia els perjuris manifests de Sagiti, de Sever i de tothom. Semblà humanitari als mateixos heretges que acceptassin una petita dilació de la meva lapidació, com jo demanava. El mateix dia, a l’horabaixa, arribà sobtadament el bisbe Siagri, al qual jo també acusava, perquè sabia que era protector principal de Sever, al qual havia retornat ocultament un còdex. Quan vaig conèixer que havia corregut a peu un camí tan llarg i pesat, estava intrigat per saber què podia ser allò que havia obligat a carregar-se amb el cansament de tant de treball aquell home ric, afeixugat per la vellesa i incapacitat per la flaquesa del seu cos. Immediatament vaig córrer cap a l’hostatge on havia posat i, després de saludar-lo, li vaig dir: “¿Et sembla bé que tu i Sagiti xucleu la meva sang, proferint ambdós una mateixa mentida, quan negau que ocultament heu retornat els còdexs a Sever, per tal que jo mori per haver dit això que, si no ho sabés certíssimament, no ho hauria dit i, com que no ho puc provar, hauré de morir, tot i ser innocent?”.
18. Llavors ell em digué: “¿Qui t’ha pogut descobrir, fill meu, allò que es va realitzar tan secretament?”. Admirat, jo, que aquell que jo pensava que venia per confirmar els perjuris de tothom, de seguida ja hagués pronunciat la primera paraula de confessió, vaig contar-li tota la successió del meu judici, començant des del principi. Havent-li dit que Sagiti i Sever havien negat això mateix amb una tan solemne emissió del jurament, ell, indignat per un perjuri tan nefand, per força exclamà: “Du’m, fill meu, el més aviat possible, la carta amb què Sagiti ha declarat que havia entregat els còdexs a Sever; porta’m també les actes per les quals ha quedat provat que les havia rebut fa poc mitjançant el monjo Ursició”. No amagant-me que ell no ho havia volgut fer, però, per tal de descobrir-ho tot havia estat obligat pel terror del Senyor i, així, em relatà, amb senzilles paraules, tota la successió de la seva meravellosa i, ensems, terrible visió.
19. Després, jo li vaig dir: “Pare venerable, ja que per una gràcia tan gran de Crist has estat deslligat de la companyia dels impius, et deman que, ara que ja m’has entregat les fulles, callis fins que vegem si la seva consciència farà que, demà, Sagiti i Sever tenguin reverència als altars del Crist”. Arribà l’endemà; tota la gent estava present al judici i veient que aquells pulmons expiraven perjuris mentiders semblants o fins i tot majors, vaig dir: “Per què, Sagiti, per què et glories amb el fals nom de bisbe? ¿No tens por d’ofegar la teva ànima amb tan grans perjuris? Per ventura no has adreçat tal carta al bisbe Siagri? Tal volta no has rebut els còdexs mitjançant el monjo Ursició?”.
20. Sentint totes aquestes coses, no solament ho negava amb multiplicats perjuris, amb els quals es lligava, sinó també incitava tothom per a la meva desgràcia, com si hagués inventat crims tan increïbles i inaudits, fins que, una volta que vaig presentar la carta, quedà convicte i abandonà el judici i la seva vergonya. Després d’aquest fet, el bisbe Ticià, que era pressionat pels grans crits del seu poble per tal que el condemnàs, digué que, sobre la conducta d’un bisbe, no poden donar sentència sinó molts de bisbes. Jo vaig seguir a Sagiti, que ja era fora de la ciutat, fugint amb una part del poble, per tal que retornàs els quaderns que ell havia robat dels mateixos llibres. Ell va jurar llargament que no hi havia cap dubte que ell els havia rebuts dels bàrbars ja desfets i alterats i que tot el que dèiem que mancava s’havia esvaït entre els bàrbars. Però, més tard, atemorit per la por, es veié obligat a restituir tot allò que faltava. Havent jo demanat que es llegís allò al poble, sortiren d’aquella lectura crims tan inaudits que no hi havia orelles que poguessin aguantar la violència d’aquell verí.
21. Consta que sobre aquesta qüestió començà un concili; però la veritat fou amagada i fins i tot venuda amb l’acord de tots, de tal forma que es tornà la comunió als sacrílegs i, per tal que la causa no es pogués reprendre per nosaltres, es cremaren les actes i els còdexs. Però, com que jo hi participava amb tota llibertat, al costat dels bisbes, i vaig protestar amb zel ardent contra un judici venal, un del nombre dels set bisbes, aquell Agapius, executà la pallissa amb la qual m’havia comminat. Perquè m’agafà i m’atupava amb galtades i cops de puny i, quan fou aturat pels altres bisbes, col·legues seus, contraris a manifestacions de tant odi. digué: “Que se’n vagi aquest!; si guanya aquell que se’n fa gros d’haver aniquilat l’home principal de la casa del comes, amb semblants malediccions em farà morir a mi”.
22. Jo, acceptant amb goig tanta injúria, vaig dir: “Que Crist escolti aquestes paraules i que judiqui”. Oblidem-nos del que seguí; el gran temor del pecat copa les boques. Perquè, ¿qui serà tan agosarat que s’atreveixi a mesurar l’abisme de la justícia del Senyor? Doncs veiérem que, devers el dia setè, un repentí dolor a la gargamella atacà l’esmentat bisbe i no entregà l’esperit abans que em demanàs perdó, a mi, home infelicíssim, per aquell fet i dit seus. Però, ¿podem assegurar sense culpa que un bisbe, que semblava catòlic, fos ferit per un càstig del Senyor?
23. Per aquell mateix temps, inflant-se l’odi de tothom contra mi, em vaig veure empès a carregar-me amb la fatiga d’un llarguíssim camí per arribar sola la protecció del beatíssim bisbe d’Arle, Patrocle, del qual era molt lloada la perseverancia en la persecució d’aquesta heretgia. D’ell vaig obtenir sens dificultat que, tant els reus com els jutges, que amb judici tan inic havien corromput el pes de la justícia, haguessin de reunir-se en un concili, que ignoram si encara s’ha de celebrar a la ciutat de Besiers, com està anunciat. Entretant, havent-nos atorgat un breu espai de temps una agradabilíssima escorta, jo m’he decidit a venir a aquesta illa, encara que m’hagi arriscat a una perillosíssima navegació, tan sols per gaudir de la teva vista i contar-te personalment aquestes coses que, tal volta, et serviran d’informació.
24. Poc més o menys amb aquestes paraules acabà la narració del sant i venerable baró Frontó, que jo acab de portar a les orelles de vostra beatitud, tal com la vaig rebre de la seva boca. Ara bé. encara que sobre la veritat d’aquesta història no hi hagi cap impugnació, en presentar aquest problema el senat excels de vostra beatitud, primerament advertesc que, tot i que no s’hagi sentit el més lleuger rumor, tanmateix és ben de creure, per una raó ben certa, que els bisbes hispànics de cap de les maneres assistiran al concili que ha convocat el sant i beatíssim germà vostre Patrocle, no mogut per la força del seu poder sinó per la de la seva pietat. Però el mateix sant i beatíssim germà vostre i els altres bisbes gal·licans, homes il·lustres i notables, que no aguanten que una tan gran taca s’estengui dins l’Església de nostre senyor Jesucrist, encesos, com em consta, amb un foc d’un major zel, tal vegada facin arribar aquestes coses fins i tot a les orelles de l’excel·lent emperador, essent així que, serpentejant d’amagat, el cranc d’aquest dogma s’ha estès per tol l’univers, ells faran tots els possibles per tal que sigui eliminat amb el cauteri d’una decisió uniforme dins totes les províncies.
25. He descobert, també, clarament que alguns protegeixen els funestíssims i sacrílegs priscil·Iianistes, seguint l’exemple de vostra beatitud; diuen: “Els bisbes africans no han allunyat de cap manera el grau de l’episcopat als donatistes que, de qualque mode, s’han convertit a ells: i l’il·lustre i noble doctor Agustí, més encara, la gràcia de l’Esperit Sant, que parla per la seva boca, ha cregut que això havia de ser sancionat, mentre, entre nosaltres, hi ha una tal crueltat, que deposam de l’episcopat aquells bisbes que hem trobat dins la culpa d’aquest dogma, o establim una severitat tan ferotge, que a cap d’aquells en els quals hem descobert aquests sacrilegis no els obrim les portes de l’Església, si no han passat per la penitència.”
26. Per tant. fiat en la confiança que em dóna l’amistat i afecte vostres, m’atrevesc a fer un suggeriment, que crec oportú i, si el dignes a acceptar-lo, la vostra santa i venerable paternitat enviï una carta al vostre germà, el beatíssim bisbe Patrocle. el qual. segons tenc entès, desitja ser visitat amb els teus escrits, i en ella has d’ensenyar que, tenint present la diversitat, tant de les províncies com de les persones i els dogmes, s’ha de donar una sentència diversa. En efecte, segons la seva curtesa, hi ha molta diferència entre Hispània, que admet un incest ocult, i Àfrica, que fornica públicament. De manera semblant, hi ha una gran diversitat entre els hispans que, quan són trobats en sacrilegi, tremolen, i els africans que es glorien del cisma, fins i tot de mode pertinaç. Igualment, els priscil·lianistes, digníssims de tota maledicció i d’hostil abominació sens dubte, són lluny dels donatistes. per més que siguin inhumans i bel·licosos, atesa la diversitat dels crims.
27. Si trobes que has de fer poc cas del meu inoportú i desencertat suggeriment, et deman que siguis indulgent al meu atrevidíssim afecte. Vaig creure, certament mogut per avinentesa tan oportuna, que havia de dedicar a la vostra paternitat el llibre del qual he fet esment al començament. Si vostra paternitat el fa entregar a joves habilíssims i escollidíssims i els adoctrina com pertoca, pens que descobrirem molts estols de priscil·lianistes, que, sobretot dins aquesta ciutat, es mouen ocultament.
Recorda’t de mi, i que sempre tenguis sort, sant i beatíssim senyor.
(Trad.: JAB)
De totes aquestes activitats que tenen lloc a la Tàrraco dels segles IV i V, conegudes a partir de les fonts escrites en un to una mica elitista, l’arqueologia ens aporta un ressò anònim de la comunitat cristiana en aquesta època. Tarragona disposa d’una riquesa extraordinària de restes arqueològiques d’època paleocristiana i visigòtica; si bé amb alguns problemes de datació, constitueixen un clar testimoni del que devia ser l’esplendor de la seu metropolitana de la província (Aquilué i altres, 1991).
En primer lloc cal esmentar la necròpoli situada vora el riu Francolí, que és un dels cementiris més extensos i més ben coneguts a l’Occident romà; s’originà com una àrea de necròpolis de la ciutat romana definida inicialment per la via romana i, per tant. conté moltes tombes paganes. En un moment determinat, dins d’aquesta àrea es delimita un nucli d’enterraments cristians que es poden identificar, bé perquè tenen caràcters cristians a les làpides, bé perquè presenten làpides fetes de mosaic, també amb al·lusions a la fe de Crist, o també per l’aparició de mausoleus força luxosos que contenien al seu interior sarcòfags esculturals amb temes inequívocament cristians, com l’anomenat dels dos apòstols, que sembla provinent dels tallers tarragonins mateixos; també s’hi troben tombes més senzilles, fetes amb lloses, àmfores i simp es fosses que només devien contenir el taüt, ja que s’hi trobaren els claus de la caixa. El temps d’utilització d’aquesta necròpoli és força ampli; el podem fixar entre els segles III i VII, malgrat les dificultats que representa sovint datar les sepultures, ja que era costum entre els cristians no enterrar-se amb aixovar com a signe d’humilitat (TED’A, 1987). La seva existència posa de manifest que gran part de la comunitat cristiana de Tarragona va utilitzar aquesta necròpoli durant força anys. La col·lecció de sarcòfags que avui es poden veure al Museu Paleocristià és una de les més importants d’Espanya i és fruit d’un taller propi al segle V que presenta moltes relacions amb els tallers africans (Palol, 1967).
Aquest cementiri cristià està clarament situat entorn d’un edifici que va ser descobert i excavat per J. Serra i Vilaró en construir-se la fàbrica de tabacs. Aquest arqueòleg va identificar una basílica i fins i tot el que ell creia que era un baptisteri —que ha resultat ser un dipòsit de les instal·lacions de la vil·la que hi havia en aquest indret des del segle I—, i que va interpretar com el lloc on van ser enterrats els màrtirs Fructuós i els seus dos diaques, emparat en uns fragments epigràfics en els quals va restituir, encara que hipotèticament, els noms de dos d’aquests màrtirs (Serra i Vilaró, 1936; Palol, 1953; Amo, 1979). El que resulta simptomàtic i eloqüent és la disposició de les tombes al voltant d’aquest edifici que ens parlen, per elles mateixes, d’un fenomen de tumulatio ad sanctos, és a dir. que els fidels buscaven la proximitat de les relíquies per assegurar-se la mediació dels màrtirs en la remissió dels seus pecats el dia del Judici Final. La hipòtesi de Serra i Vilaró resulta plenament creïble; malauradament no va poder conèixer la sorpresa del descobriment que fa uns tres anys es va produir a tan sols uns quants metres d’aquest edifici: va poder ser identificada una altra església, amb un contracor als peus i un vestíbul força ampli, juntament amb instal·lacions industrials d’una envergadura considerable i una casa noble, dotada d’unes petites termes, coberta amb luxosos mosaics (Mar i altres, 1996). Evidentment, es tracta d’edificis de caràcter religiós que formaven part del mateix conjunt que va identificar Serra i Vilaró, i que el situa entre els complexos de culte martirial i funerari més importants coneguts en l’antic orbe cristià; malauradament, els polítics no han sabut treure el màxim partit de tot el complex, ja que aquest nou descobriment va ser sacrificat per construir-hi un edifici al damunt (Godoy, 1995).
Tarragona també té un altre escenari de la passió de Fructuós, Auguri i Eulogi. L’església que es troba a l’arena de l’amfiteatre commemora el lloc on es va produir el martiri, cosa que queda explícitament manifesta tant per les actes de la Passio Fructuosi com per l’himne de Prudenci, datat vers el 407. La datació de la construcció presenta alguna dificultat d’imprecisió cap a la segona meitat del segle VI, perquè les excavacions es van produir en un moment en què no es tenia tant domini de les noves tècniques; sigui com sigui, és important retenir que va perdurar la memòria de l’indret del martiri de generació en generació, perquè era un lloc venerat, i que l’edifici de culte cristià es va construir al bell mig de l’arena de l’edifici d’espectacles, que no solament encara restava dempeus, sinó que utilitzava els mateixos accessos de la construcció romana per demostrar, potser, el triomf del cristianisme sobre el paganisme romà (Godoy, 1994; 1995).
L’arqueologia de Tarragona també és important pels conjunts de materials que s’han excavat aquests darrers anys i, pel que fa a la ceràmica i a la numismàtica, constitueixen un punt de referència obligat per a datar els conjunts tardans del país. Els materials apareguts demostren que a Tàrraco van ser importades ceràmiques africanes fins ben entrat el segle VII i també d’originàries del migdia de la Gàl·lia, així com àmfores, d’oli i vi, procedents de l’orient de la Mediterrània; pel que sembla, el moment en què hi ha més volum d’importacions correspon al segle V, moment que històricament s’havia interpretat sempre com de davallada, però que és, pel que sembla, culminant pel que fa al comerç a la Mediterrània central i oriental, sota el domini dels vàndals a les illes i al nord d’Àfrica (Aquilué, 1991). La troballa d’aquests conjunts ceràmics en estratigrafía, juntament amb les monedes, també serveix per a establir les bases de l’estudi de la circulació monetària en aquesta època (Carreté, 1994).
Així mateix, la documentació arqueològica ens fa saber que la ciutat va experimentar un canvi substancial al segle V, sobretot pel que fa als edificis administratius més importants, com el fòrum provincial situat a la terrassa superior i els edificis d’espectacles —el circ i l’amfiteatre— que queden desafectats de la seva funció (Ruiz de Arbulo-Mar, 1987). Els solars on hi havia aquestes construccions són ocupats com a llocs d’hàbitat, sovint aprofitant les estructures preexistents, com en el cas de les voltes del circ, una de les quals va ser segurament reaprofitada per a la construcció d’una església, la de Sant Pere, esmentada per l’Oracional de Verona (Godoy-Gros, 1994; Macias, Menchón, Muñoz, 1996-97). Aquesta transformació urbanística, de la qual només coneixem una petita part, no vol dir, però, que la ciutat estigués en decadència, sinó que, senzillament, es canvien els paràmetres urbans que havien caigut en desús. L’arqueologia mateixa així ho demostra tant en els conjunts de materials que han estat trobats com per la configuració d’una ciutat cristiana, diferent, amb diversos centres de culte, molts d’ells situats fora de les muralles, i que posen en relleu la importància que en l’antiguitat tardana adquireix el suburbium de la ciutat (Menchón, Macias, Muñoz, 1994).
També al camp s’han trobat restes que demostren que els seus propietaris eren cristians. El cas més emblemàtic és sens dubte el de Centcelles, una vil·la rural del segle IV, l’edifici més conegut de la qual és un mausoleu decorat amb mosaics de temes cristians; el seu propietari s’ha volgut identificar amb un personatge rellevant relacionat amb la família imperial constantiniana, bé sigui el mateix emperador Constant —fill de Constantí—, bé sigui un governador o bé un bisbe, com s’ha proposat darrerament (Schlunk, 1988; Arbeiter, 1993; Arce, 1994; 1997). Una altra vil·la molt famosa del territori tarragoní és la dels Munts d’Altafulla, les darreres excavacions de la qual han trobat una fase d’ocupació tardana molt important.
No podem oblidar que tant la documentació escrita com l’arqueològica és fragmentària i que, si bé es complementen, només ens poden donar una lleugera idea del que devia ser Tarragona a l’antiguitat tardana com a capital de la província i seu metropolitana. Els textos escrits deixen molt clar el protagonisme de Tàrraco en l’origen de la difusió del cristianisme a casa nostra; en erigir-se arquebisbat, va mantenir l’autoritat eclesiàstica i el lideratge fins l’arribada dels àrabs.
La resta de seus episcopals apareixen en la documentació clarament com a bisbats dependents de l’autoritat metropolitana, mitjançant el vot d’obediència que els seus bisbes devien a l’arquebisbe de Tarragona. El coneixement documental i arqueològic que tenim d’aquestes seus és molt desigual; n’hi ha que tenen fonts més explícites que altres i amb restes trobades més abundants; però, tenint en compte que els documents només destaquen afers anecdòtics relacionats amb conflictes teològics i de disciplina eclesiàstica, i que la investigació arqueològica en una ciutat o una altra depèn de conjuntures econòmiques —d’expansions urbanístiques— i de voluntats polítiques, es fa difícil establir un ordre de prelació entre cadascuna d’aquestes seus episcopals.
N’hi ha que, pel volum d’informació, sembla que van tenir un paper capdavanter. Aquest és el cas, per exemple, de Barcelona. La primera notícia que tenim d’un bisbe de Bàrcino és l’assistència de Praetextat al concili general de Sàrdica de l’any 347, convocat per tractar problemes de l’arrianisme; si va existir una comunitat cristiana a la ciutat abans de mitjan segle IV, no disposem de testimonis escrits ni arqueològics que ho demostrin.
En canvi disposem d’una documentació força il·lustrativa del que va ser l’episcopat del bisbe sant Pacià (vers 370-390), atès que es conserven diversos escrits de la seva activitat pastoral i que sant Jeroni, des de Betlem, li dedicà una notícia en el seu De viris illustribus. Sant Jeroni diu, de sant Pacià, que era molt eloqüent i que portava una vida santa; que estava casat i tenia un fill anomenat Dextre, que devia conèixer personalment, perquè en destaca que fou un personatge il·lustre del seu segle i li dedicà el tractat suara esmentat (Granado, 1995). Per coincidències onomàstiques s’ha volgut identificar aquest personatge, entre d’altres, amb un Nummius Aemilianus Dexter, procònsol d’Àsia i vir clarissimus, esmentat en una inscripció d’un pedestal trobat a Barcelona, (Rodà, 1991; Mayer, 1991; 1992). Sigui com sigui, el cert és que Pacià i la seva família mantenien relacions amb l’altra banda de la Mediterrània, i que això ens dóna idea que no hi havia cap problema per a mantenir aquests contactes en aquesta època. Queda palès, per aquests testimonis, que la família del bisbe Pacià havia de ser una de les més importants de la ciutat. Cal destacar que aquest cas s’adequa perfectament a la tendència general que comença en aquesta època, segons la qual les jerarquies eclesiàstiques estaven nodrides per la classe senatorial. EI patrimoni episcopal gaudia de privilegis econòmics, com ara exempcions fiscals, i quedava al marge de fragmentacions hereditàries i confiscacions polítiques. Un exemple prou il·lustratiu d’això és la recomanació irònica que el senador pagà Símmac fa vers el 409 a un amic seu, Tuenci, un senador hispà empobrit, que opti a la mitra episcopal per gaudir d’aquests privilegis econòmics.
Pel que fa a la comunitat barcelonina d’aquesta època, sant Pacià mateix ens diu: “Encara sort que som de classe mitjana; altrament faríem allò que no avergonyeix alguns i algunes de més posició: tenir palaus de marbre, anar encongits de tant or com duen a sobre, arrossegar cues de seda, pintar-se amb carmí...”, tanmateix afegeix que “no els manquen, però, jardins i llocs de repòs arran del mar i vins exquisits, banquets esplèndids i un descans per a la vellesa” (Pacià, Paraenesis ad poenitentiam, 10, 3; traducció a Escrits dels bisbes catalans del primer mil·lenni, pàg. 80). Aquesta referència constitueix un testimoni de primer ordre per a conèixer els feligresos de Barcelona en l’últim terç del segle IV que, pel que diu Pacià, sembla que pertanyen a una classe benestant que gaudeix dels plaers quotidians, com els bons àpats i els bons vins, i té cases amb jardins, la qual cosa sembla que és ratificada pels nous descobriments arqueològics, com veurem.
Foli 35v de l’Oracional de Verona, manuscrit de l’inici del segle VIII, copiat d’un còdex toledà per a ús de la seu de Tarragona.
Biblioteca Capitolare di Verona - U. Tomba
Tornem a tenir notícies del context cultural en què es mou aquesta classe benestant en l’episcopat de Lampi, que va assistir al concili I de Toledo i que degué succeir a Pacià en la mitra episcopal el darrer decenni del segle IV. Lampi ha quedat immortalitzat a les fonts perquè va ser qui va ordenar el que després fou sant Paulí de Nola. Meropius Pontius Paulinus era un personatge força rellevant dins l’administració romana; va ser cònsol sufecte el 379 i després governador de la Campània, a Itàlia, on devia tenir el primer contacte amb el santuari de sant Fèlix, al qual consagraria més tard la seva vida. Paulí està considerat com un dels poetes més destacats de la seva època, tant pel que fa a les lletres profanes, com després de les cristianes. Mantenia una relació molt estreta amb el seu amic i també poeta Ausoni, de la qual s’han conservat un bon grapat de cartes, i també amb d’altres personatges rellevants de l’Església i la cultura d’aquells anys, com el mateix sant Jeroni, sant Ambrosi de Milà, sant Agustí d’Hipona i Sulpici Sever, entre d’altres. Paulí es va casar amb Teràsia, rica propietària d’origen hispà —alguns pensen que devia ser barcelonina—, que degué afegir el seu patrimoni al ja força gran del mateix Paulí, que Ausoni qualifica com a Paulini regna (ep. 24, 14). Va ser batejat a Bordeus pel bisbe Delfí l’any 389, i entre el 390 i el 393 o començament del 394 va fer un sojorn per Hispània, a Saragossa, Tarragona i, sobretot, Barcelona, on va residir uns quants anys. Durant la seva estada a la ciutat, el matrimoni va perdre el seu fill únic, Cels, que van portar a enterrar a Complutum (Alcalà d’Henares), prop de les relíquies dels sants Just i Pastor. El dia de Nadal del 393 va ser ordenat prevere pel bisbe Lampi, segons les paraules mateixes de Paulí contra la seva voluntat i empès per la plebs. Tanmateix, malgrat la pressió dels feligresos perquè Paulí s’ordenés a l’església de Barcelona —segurament moguts per interessos econòmics, a fi d’obtenir part del seu patrimoni—, el nou prevere no es va incardinar a l’església barcelonina, sinó que ell i la seva dona es van traslladar a Nola —a causa de la devoció envers sant Fèlix, segons explica ell mateix—, d’on va acabar essent ordenat bisbe (Mayer, 1991).
Sant Pacià i sant Paulí de Nola són una mostra del que devia ser l’ambient cultural de la ciutat de Barcelona a la segona meitat del segle IV. Ambdós personatges constitueixen un punt de referència clar en les lletres i la cultura de l’època; tots dos van tenir una formació clàssica, com demostren els seus escrits, i mantingueren una estreta relació amb altres personatges influents de les lletres i la cultura de tota la Mediterrània.
En aquesta època Bàrcino degué gaudir d’uns anys de bonança econòmica i d’una certa preponderància en el pla polític. Un testimoni d’això és el fet que la ciutat va ser emmurallada (Járrega, 1991), tot folrant el traçat dels murs de l’època d’August, amb un projecte urbanístic que transformava el concepte de ciutat anterior, ja que tota l’àrea de la necròpoli pagana va ser desmantellada i els monuments funeraris utilitzats com a farciment d’aquesta gran construcció. L’arqueologia també ha mostrat nombroses cases amb rics mosaics —un de força ric i conegut com el del circ (Barral, 1978, núm. 6)— que les decoraven, amb termes privades i pintures, com la que s’ha trobat a la casa del carrer Bisbe Caçador (Palol, 1996). Aquestes cases, si bé respecten la retícula urbana preexistent, sembla que ocupen tota la superfície de l’àrea intramurs de la ciutat. Tot plegat fa pensar en una coincidència d’aquesta documentació arqueològica amb el testimoni del bisbe Pacià sobre la condició benestant dels seus feligresos, al qual ja ens hem referit anteriorment.
Malauradament el que no ens ha revelat encara l’arqueologia és l’escenari del conjunt episcopal de l’època de Pacià i Lampi. A Barcelona s’ha trobat un dels grups episcopals més importants de la Península Ibèrica, situat sota l’emplaçament de l’actual catedral, però que és força més tardà i que descriurem més endavant. Segurament la remodelació del complex va demolir l’antic edifici o el va transformar de tal manera que resulta inidentificable, ara com ara. Presumiblement la situació de l’església de la comunitat del segle IV és la mateixa i s’ha perpetuat fins als nostres dies; la situació, al costat de la muralla en l’angle sud-est de la ciutat, pot venir determinada perquè degué ser una donació del solar que ocupava una casa, de la qual s’han trobat restes (Godoy, 1998).
Les condicions urbanístiques de Barcelona, com també la preponderància d’alguns dels seus habitants, van ser prou aclaparadores perquè la ciutat fos l’escenari d’episodis polítics, com ara l’aclamació de l’emperador Màxim, anomenat l’usurpador, pel general Geronci entre el 410 i el 411 (Arce, 1982; Mayer, 1991). Màxim va encunyar moneda a Barcelona, argument que ha servit per a identificar explícitament Barcelona com a seu imperial de la seva proclamació, que les fonts situaven ambiguament a la Tarraconense (Marot, 1997).
La infraestructura barcelonina del començament del segle V, a més d’haver afavorit l’episodi de Màxim i d’haver convertit Bàrcino en seu imperial, encara que efímerament, va ser determinant en altres esdeveniments polítics força importants d’època visigòtic, com el fet d’haver estat escollida com a lloc de residència de la cort reial d’Ataülf, Amalaric i Teudis, aspecte que, per la seva importància, tractarem més endavant. Però el que val la pena plantejar és que la ciutat, amb unes característiques com aquestes, presentava una forta concurrència amb la capital de la província, Tàrraco. La ciutat anava guanyant terreny amb instal·lacions urbanístiques i, curiosament, mentre sabem que al segle V la ciutat de Tarragona tenia els seus edificis administratius emblemàtics desafectats de la seva funció originària —com el fòrum provincial i els edificis d’espectacles—, Barcelona, en canvi, va conservar el seu fòrum íntegre fins ben entrat el segle VII. De la mateixa manera, l’arqueologia ha posat de manifest a Barcelona l’existència de cases nobles a l’interior de la ciutat, que a Tarragona no han aparegut; potser encara no s’han trobat, o potser senzillament els barcelonins eren més rics i més puixants que els tarragonins; és difícil de saber.
Sarcòfag paleocristià de la primera meitat del segle IV, dit de sant Feliu, encastat al mur nord del presbiteri de l’església del mateix nom, a Girona.
ECSA - F. Tur
La tercera comunitat que sembla ben organitzada al segle IV és la de Girona. En aquest cas, la documentació escrita ens ofereix unes dades molt escadusseres, però l’arqueologia aporta un dels testimonis més antics del primer cristianisme de la Península. Es tracta de la col·lecció de sis sarcòfags de taller romà que avui es troben encastats als murs de l’església de Sant Feliu i que es daten entre el 305 i el 335 (Sotomayor, 1975). Aquestes excepcionals peces, si bé és cert que es troben fora del seu context originari, han servit per a esbrinar l’existència d’una comunitat cristiana moll antiga a la ciutat i prou rica per a poder importar els sarcòfags des de Roma. La referència que fa Prudenci en l’himne IV del seu Peristephanon al martyrium de sant Fèlix: Parua Felicis decus exhibebit artubus sanctis locuples Gerunda (Ortega-Rodríguez, 1981, pàg. 544), juntament amb el fet que els sarcòfags es troben a l’església de Sant Feliu —datada als segles XIII-XIV—, ha portat els especialistes a inferir que el seu sepulcre es podria situar al mateix emplaçament de l’església actual, i que el seu culte es podria remuntar a començament del segle IV (Palol, 1967; Nolla, 1994); tanmateix de moment cap intervenció arqueològica no ha ratificat o desmentit aquesta interpretació hipotètica però creïble.
Certament, el que no ofereix cap mena de dubte és que Girona rendia culte al màrtir Fèlix, com assegura Prudenci al començament del segle V. Un altre testimoni de l’existència del seu martyrium més tardà és l’oferiment d’una corona votiva que, cap a 587-589, li va fer el rei visigot Recared.
Quant a l’organització eclesiàstica de la seu gironina, en sabem ben poca cosa. Una notícia marginal del final del segle IV està continguda en la decretal que el papa Innocenci I va adreçar al concili I de Toledo (397-400), en la qual el papa reprova l’actitud d’un bisbe anomenat Minici, de seu desconeguda, que havia ordenat un bisbe per a Girona sense el consentiment del poble. Però no és fins al començament del segle VI que coneixem el nom del primer bisbe gironí, Frontinià, que signa al sínode de Tarragona del 516 (Pladevall, 1994).
Encara tenim menys notícies sobre l’origen dels altres bisbats, llevat de Lleida i Ègara (Terrassa). De Lleida, en coneixem l’existència entorn del 419 per les acusacions de priscil·lianisme que es feien al seu bisbe Sagici, segons sabem per testimoni de la correspondència de Consenci a sant Agustí (Amengual, 1991-92).
Pel que fa a Ègara, sabem que es va crear per voluntat del bisbe Nundinari de Barcelona, en una espècie de desmembrament de la diòcesi barcelonina cap al 450, quan dotà el municipium Egarensis del rang de bisbat i va ordenar Ireneu, amb el consentiment del metropolità Ascani i els altres bisbes sufraganis. La documentació sobre aquest episodi és força rica pel fet que el bisbe Nundinari de Barcelona, en morir el 465, va disposar en el seu testament que li succeís Ireneu d’Ègara, la qual cosa va ser ratificada pel metropolità Ascani i el concili de la Tarraconense; Ascani va sol·licitar l’aprovació del papa Hilari, el qual no solament li va respondre amb contundència per la irregularitat de l’elecció i perquè afavoria la successió hereditària i no lliure de l’episcopat, sinó que va amenaçar el metropolità de Tarragona de desposseir-lo de la seva dignitat episcopal si no feia tornar Ireneu a la seu d’Ègara (Martí, 1992). D’aquesta manera, tenim ben documentada la creació del bisbat d’Ègara a mitjan segle V i constitueix un testimoni excepcional de la multiplicació de seus episcopals, seguint una política eclesiàstica comuna, d’altra banda, en altres zones de l’Imperi, com la duta a terme per sant Ambrosi de Milà en el territori de la seva arxidiòcesi. D’altra banda, Ègara es manté com a seu episcopal fins ben avançat el segle VII, i ho sabem perquè els seus bisbes assisteixen a les reunions conciliars.
Sempre s’havia cregut que les anomenades “esglésies visigòtiques” de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere de Terrassa eren les restes del grup episcopal d’època visigòtica de l’Ègara que tenim documentada pels textos. En aquests darrers anys, però, una intervenció arqueològica ha posat de manifest que les esglésies que avui es poden veure dempeus no són visigòtiques, sinó més tardanes, probablement d’època de repoblació, com havien intuït P. de Palol i M. dels S. Gros (Palol, 1967; Gros, 1992). Les excavacions actuals han trobat una església anterior a sota de Santa Maria que presenta dues fases: una de relacionada probablement amb l’episcopat d’Ireneu a mitjan segle V i una altra que arrasa la primera ja d’època plenament visigòtica, segons es desprèn del resultat provisional dels treballs (Moro, Rigó, Tuset, 1996). Esperem que quan s’haurà acabat aquesta excavació, les troballes aportaran molta llum sobre l’evolució del grup episcopal d’Ègara des de la seva creació fins a l’època carolíngia.
Pel que fa a la resta de bisbats, desconeixem en quin moment van ser creades les seus episcopals de Tortosa, Vic, Urgell i Empúries. Totes elles apareixen per primer cop representades per l’assistència dels seus bisbes al concili de Tarragona del 516. L’arqueologia no ens aporta cap dada de cap d’aquestes ciutats, llevat d’Empúries, segurament perquè és una línia d’investigació que encara resta per assolir.
Empúries, ciutat emblemàtica del nostre país i port d’arribada de grecs i de romans, presenta unes transformacions en l’antiguitat tardana que l’adeqüen a les noves necessitats de la ciutat. L’arqueologia ha tret a la llum una sèrie d’edificis de culte, repartits per la ciutat, tot i que encara resulta prematur identificar el grup episcopal. Les investigacions dutes a terme aquests darrers anys apunten que el centre neuràlgic de la ciutat es desplaça cap a Sant Martí d’Empúries, on han aparegut restes d’una muralla que data del segle V, i on se sospita que hi devia haver l’església episcopal, perquè es conserven dues ares d’altar dels segles IV i V i també han aparegut alguns enterraments en àmfores; també cal pensar en el pes de la tradició, ja que és a Sant Martí on es va consagrar l’església episcopal l’any 843, ja en època carolíngia (Nolla, 1993). Tanmateix, el centre de culte cristià més conegut d’Empúries és l’anomenada cella memoriae, que reaprofita les estructures d’un complex termal preexistent per a construir-hi l’edifici, la finalitat del qual sembla la d’un martyrium (Godoy, 1995; Nolla, 1995). Així mateix, al costat sud-est de la ciutat, es troben les restes de l’església de Santa Margarida, entre les quals ha aparegut un baptisteri, que després va ser reaprofitat en la construcció medieval; cal destacar que al voltant d’aquest edifici han estat trobats molts enterraments d’època tardana. És evident que a l’Empúries romana tardana hi devien existir diverses esglésies, com és força corrent en les ciutats de certa importància; però, ara com ara, en l’estat dels coneixements arqueològics que se’n té, no podem identificar la situació ni el traçat iconogràfic de la seu emporitana. Hem de tenir en compte que el bisbat d’Empúries no està documentat fins al final del segle VII, que el 785 es produeix l’ocupació franca del país i que la consagració de Sant Martí data del 843, amb la qual cosa haurem de suposar no solament que les seves esglésies devien patir un munt de remodelacions i reformes en tants anys d’existència, sinó també que la ciutat cristiana no devia patir gairebé cap interrupció.
La província eclesiàstica Tarraconense, seguint la demarcació administrativa imperial —circumscripció difícil de delimitar, com ja hem apuntat—, incloïa també altres seus episcopals com Saragossa, Osca, Pamplona, Oca, Calahorra i Tarassona, segons podem deduir per la seva assistència als concilis provincials.
Si bé, pel que sembla, l’organització eclesiàstica se superposa sobre la xarxa administrativa romana, almenys en un primer moment d’expansió del cristianisme, amb el pas del temps es noten una sèrie de canvis. La Collectio Hispana, que conté la sèrie de reunions conciliars d’Hispània en època romana i visigòtica, serveix per a estudiar l’evolució d’aquesta organització eclesiàstica, malgrat que sabem positivament que aquesta documentació és esparsa. Sobta que en aquests sínodes no hi assisteixen mai bisbes de la Mauritània Tingitana ni de les Illes Balears, que, com és sabut, formen part de la diocesis Hispaniarum des de la divisió provincial de l’època de l’emperador Dioclecià; seria lògic que no hi fossin després de la dominació visigòtica, perquè aquestes dues províncies resten al marge del regne de Toledo, però el que és sorprenent és que abans tampoc no hi figuren. Podríem pensar que la raó pot ser que al segle V tant les Illes com el nord d’Àfrica devien estar sota dominació vàndala, però és difícil trobar una explicació per a la seva absència durant el segle IV.
Aspecte de les ruïnes de l’església de Santa Margarida, situada al suburbi de la ciutat d’Empúries.
Museu d’Arqueologia de Catalunya - Empúries
No sabem fins a quin punt l’arribada dels visigots va comportar un canvi dràstic en l’organització territorial de les províncies eclesiàstiques preexistents des d’època romana. La documentació de què disposem per abordar aquest problema és fragmentària i es fa molt difícil establir una clara línia evolutiva de la demarcació de cadascuna de les províncies. A més, hi hem d’afegir la dificultat que suposa indagar l’evolució de l’organització eclesiàstica d’Hispània des de la desaparició de l’imperi Romà, tradicionalment datada el 476, i la presència de visigots, vàndals, sueus i fins i tot ostrogots a la Península Ibèrica que van afectar molt l’estructura eclesiàstica en els territoris ocupats per ells. Però la documentació és més explícita a partir de l’establiment del regne visigòtic de Toledo. Així, doncs, per a estudiar la influència que l’establiment dels pobles germànics va suposar per a l’organització eclesiàstica peninsular cal seguir paral·lelament la història política dels fets.
La primera presència dels visigots a Hispània la tenim documentada a casa nostra, a la ciutat de Barcelona, amb l’episodi d’Ataülf i Gal·la Placídia. El rei visigot Alaric va raptar la princesa Gal·la Placídia, germana de l’emperador Honori, durant el saqueig de Roma de l’any 410, com a mesura de pressió per pactar amb l’emperador. Aquell mateix any Alaric va morir, i Ataülf li succeí en el tron i es va casar amb la princesa a Narbona. Expulsats d’aquesta ciutat per les tropes del general Constanci, fidel a Honori, van fugir cap a Barcelona, on es va instal·lar la cort (mayer, 1996).
Bàrcino, com ja hem assenyalat, presentava la infraestructura necessària per a les tropes visigòtiques d’Ataülf. La ciutat havia estat també des de feia poc l’escenari de la insurrecció de Màxim l’usurpador, que fins i tot havia encunyat moneda a la seca barcelonina, la qual cosa significa un precedent com a seu imperial. A més, com ja hem comentat, la ciutat despuntava amb un cert protagonisme des de la segona meitat del segle IV, tant pel recinte emmurallat, com per les seves luxoses mansions. Segurament els seus influents habitants devien ser els instigadors de la usurpació de Màxim, i també devien donar suport a l’arribada dels visigots d’Ataülf, per desavinences amb els partidaris d’Honori o honoriacii. Ataülf va seguir una política romanitzant amb el seu poble durant el sojorn a Bàrcino, i va engendrar un fill amb Gal·la que significativament van anomenar Teodosi; aquesta actitud denota la influència de la princesa, alhora que ratifica que tenia el suport de la població hispanoromana barcelonina. L’any 415, Ataülf va ser assassinat per un tal Sigeric a la ciutat.
L’estada de la cort d’Ataülf a la ciutat de Barcelona ha estat sempre interpretada com l’establiment de la primera capital visigòtica a la Península Ibèrica, la primera sedes regiae. Tanmateix hem de considerar que la presència d’Alaülf s’ha de contextualitzar en el moment polític de lluites pel poder a la darreria de l’Imperi, en el qual els visigots actuaven com a mercenaris per a les tropes romanes d’un bàndol o d’un altre. Atesa la seva voluntat romanitzant, es fa difícil assegurar les intencions secessionistes per tal de fundar un regne visigòtic independent de l’Imperi. La seva intenció, com perseguien tots els cabdills visigots d’ençà de la presa de Roma, era aconseguir un pacte de federació amb l’emperador que els atorgués terres per poder-s’hi instal·lar.
Després de l’efímera successió de Sigeric, aquest va ser el propòsit de Vàlia, que va intentar dirigir el seu poble cap al nord d’Àfrica, en un intent desesperat d’aconseguir proveïment i terres. La situació difícil en què es van trobar el va portar a signar un tractat —el foedus del 416— que deixava el poble got en una situació poc avantatjosa: havien de lluitar com a soldats federals de l’Imperi contra sueus, vàndals i alans a la Península i hagueren de lliurar la princesa Gal·la Placídia al seu germà. Com a contrapartida, l’emperador Honori només es va comprometre a donar-los provisions anuals durant el temps que durés la campanya. La col·laboració estreta entre els visigots i l’Imperi va afavorir la renovació del pacte al foedus del 418, que significava l’acompliment del desig d’aconseguir unes terres —a les províncies gàl·liques de Novempopulonia i Aquitania Secunda—; però el rei visigot no va obtenir cap reconeixement del seu poder per part de l’Imperi. La instal·lació goda a l’Aquitània es va veure acompanyada pel restabliment del concilium de les set províncies del migdia gal per part de l’Imperi, amb l’objectiu d’afavorir la recaptació fiscal i donantlos una certa autonomia, de manera que es creava un territori autònom dintre de l’Imperi, territori que va acabar essent propietat dels visigots i conegut tradicionalment com el regne de Tolosa (Orlandis, 1988; García-Moreno, 1989).
Com a contrapartida d’aquest pacte amb els visigots, el govern imperial va veure restablert el seu poder a Hispània durant força temps. De fet, a la Tarraconense tenia la seva seu el comes Hispaniarum, Asteri —a Tarragona mateix, segons el testimoni de Consenci—, el qual, a més de dirigir expedicions de càstig contra els vàndals, estava emparentat amb l’aristocràcia senatorial hispanoromana (Amengual, 1991-92). Tanmateix, els vàndals van saquejar el sud de la Península Ibèrica fins que van passar a Cartago el 429. Els sueus, per la seva banda, van mantenir en suspens l’exèrcit romà i els seus aliats visigots durant tot el segle V, com sabem per Hidaci.
Mentrestant, els visigots de Tolosa van defensar la proclamació a Arle de l’emperador Avit, que tenia el suport de l’aristocràcia gal·loromana, contra la desaparició de la dinastia teodosiana amb la mort de Valentinià III. Avit va ser assassinat el 457, després de poc més d’un any de govern. Però aquest episodi deixava ben clares les simpaties que s’havien establert entre visigots i gal·loromans. En el joc d’interessos que portava el rei visigot Teodoric II amb l’Imperi, cal tenir en compte els esforços que va fer per annexionar-se el regne sueu. A la mort d’Avit, Majorià va proclamarse emperador a Itàlia; la monarquia de Tolosa, però, no el reconeixerà fins el 459, moment en què Teodoric II renova el pacte amb l’Imperi per poder dur a terme una expedició contra els sueus amb el suport de les tropes imperials. D’aquesta manera, Majorià controlava el llevant peninsular fins a Cartagena.
Majorià va ser mort el 461 i s’inicià un interregne en què el magister militum Ricimer ostentà el poder fins a la seva pròpia mort l’any 472. Ricimer estava molt ocupat a controlar el poder de Constantinoble i els contrincants que li havien sorgit a Ravenna mateix, i es feia el desentès de les províncies occidentals. Aquesta va ser una de les raons principals per les quals el poder dels pobles bàrbars es va veure augmentat, amb el suport de la classe senatorial, que obtenia, d’aquesta manera, llocs de responsabilitat en els nous governs. Aquesta dissolució fàctica del poder imperial va fer canviar de mentalitat els gal·loromans i els hispanoromans, i va donar pas al naixement del concepte de regna germanica (Jiménez Garnica, 1983).
El desinterès de Ricimer va ser decisiu per a l’extensió del poder dels visigots a la Narbonense, que així van obtenir l’anhelat accés a la Mediterrània del regne de Tolosa. Aquesta ocupació va significar, també, que tots els contactes que Ravenna podia mantenir per terra amb les províncies hispàniques quedaven interceptats. Les expedicions contra els sueus es feien ja sense la supervisió de l’Imperi.
L’any 466 Teodoric II va ser assassinat pel seu germà Euric (466-484), monarca amb el qual comença una etapa d’afermament del poder visigòtic de Tolosa i d’extensió de la seva influència envers la Península Ibèrica, que coincideix amb la desaparició del poder polític imperial a Occident. Euric va posar fi definitivament a la dependència del poder de Ravenna i trencà unilateralment el foedus amb l’Imperi. El monarca tolosà no va reconèixer cap dels emperadors que es van anar succeint: Antemi (462-472), Olibri (472), Gliceri (473); en canvi sí que va reconèixer Juli Nepot (473-480) el 475, la qual cosa li va permetre de refermar el seu poder a la Gàl·lia, en dirigir una campanya de suport a Nepot a Itàlia. També en aquesta època els visigots de Tolosa van conduir una expedició de conquesta de la Tarraconense, que va travessar els Pirineus pels passos occidentals i orientals, per Navarra, cap a Saragossa i Pamplona, i per la via Hercúlia cap a Tarragona i les ciutats de la costa. Malgrat que Euric no va secundar el cop d’estat d’Odoacre en deposar Ròmul Augústul el 476, aquesta nova situació política va sancionar l’autonomia i sobirania del regne de Tolosa a la Gàl·lia i als territoris recentment conquerits de la Tarraconense (Rouche, 1979).
Des de la mort d’Euric a Arle el 484, fins a la batalla de Vouillé del 507 assistim a un procés de consolidació del regne de Tolosa, tant en la seva nova delimitació territorial, com en la definició jurídica i en l’organització política. El regnat d’Alaric II va haver de fer front a un munt de reptes, davant la pressió dels francs de Clodoveu, amb els quals ja estava enfrontat des del 490; ara ja s’havien convertit al catolicisme i, per tant, tenien el suport de molts bisbes; també havia de controlar les ingerències dels ostrogots, amb els quals va intentar una política d’aliances matrimonials, mitjançant la qual Alaric II es va casar amb una filla de Teodoric, anomenada Tiudigoto.
Un dels objectius més significatius del regnat d’Alaric II va ser l’elaboració d’un corpus jurídic, conegut com a codi d’Alaric o Lex romana Visigothorum, el qual constituïa una revisió de la legislació romana adaptada a la nova realitat del regne de Tolosa, però conservava com a essencial la més pura tradició jurídica romana; de fet, el cos va ser elaborat per les escoles juristes de la Gàl·lia durant el segle V. La posada en pràctica d’aquesta reforma jurídica la feien els comites civitatis, entre els quals ja figuraven molts visigots (King, 1972).
Per dur a terme aquesta reforma jurídica va ser fonamental i decisiu el paper que hi va tenir l’Església. Ja des de l’època d’Euric, els bisbes de la Gàl·lia van ser un element discordant en la consolidació del regne, perquè molts d’ells continuaven fidels al poder imperial de Ravenna i no reconeixien el monarca visigot, la qual cosa va comportar a molts la pèrdua de la seva seu. Sovint s’ha interpretat aquest enfrontament com un problema entre l’arrianisme dels monarques tolosans i el catolicisme dels bisbes, encapçalats per Sidoni Apol·linar (Dauge, 1981). Alaric II va heretar aquests mateixos problemes i va enviar a l’exili dos bisbes d’Arle consecutivament —Volusià i Vero— i també Cesari d’Arle, acusats de confabulació amb els francs i els burgundis.
El curs dels esdeveniments amb el poder de Ravenna va significar un gir en l’actitud dels bisbes gals, la qual cosa va ser una jugada amb molta mà esquerra per part d’Alaric II i la seva política eclesiàstica. Va arribar el moment en què ambdós tenien els mateixos interessos, i així es va propiciar una organització coincident de la província eclesiàstica i l’extensió del regne tolosà. La figura de Cesari d’Arle va ser fonamental en aquest procés d’aproximació entre la jerarquia eclesiàstica gal·la i la monarquia tolosana. Van arribar a uns acords que es van signar al concili d’Agde el 506, que va reunir tots els bisbes catòlics de la Gàl·lia Narbonense. No hi van assistir els bisbes hispànics, però s’anunciava la intenció de convocar un altre concili l’any següent a Tolosa, que no es va poder arribar a celebrar per la desfeta de Vouillé. El corpus canònic d’Agde va establir una sèrie de normes per a la reforma dels costums del clergat, com també va impulsar una reglamentació de la litúrgia per tal d’aconseguir una unitat formal en les esglésies del regne; però més importants van ser els acords econòmics, que reafirmaven la propietat eclesiàstica i la primacia episcopal sobre les esglésies diocesanes, oratoris i monestirs (Blaise, 1962). Alhora, Alaric II va promulgar la Lex romana Visigothorum que, pel que feia als bisbes, mantenia tots els privilegis eclesiàstics de la legislació romana —del Codex Theodosianus— i en canvi el monarca es reservava el dret de convocar els concilis, com havien fet els emperadors romanocristians. Expressament no es va acceptar la novella de Valentinià III que subordinava les seus de la prefectura d’Arle a Roma, de manera que es donava una coherència i entitat entre l’organització eclesiàstica i el regne visigòtic de Tolosa (Cárdenas-Fita, 1991). Aquest territori no era més que la perpetuació de les estructures socioadministratives de la prefectura de la Gàl·lia, que incloïa la diocesis Hispaniarum des del Baix Imperi.
La intervenció dels francs a Vouillé el 507 significà la derrota dels visigots en terres gal·les, tot i que van mantenir un petit territori que es limitava a una estreta franja costanera i que anava des del Principat fins a Nimes i, per l’interior, no arribava ni a Arle ni a Carcassona. Aquesta circumscripció es va mantenir en mans dels visigots fins l’arribada dels sarraïns al segle VIII, com una província administrativa i eclesiàstica, coneguda amb el nom de Septimània, Gàl·lia o Gàl·lia Narbonense. El primer d’aquests termes prové de l’antic nom romà de Besiers —Colonia lulia Septimanorum Baeterrae, en el qual Septimanorum fa referència als soldats veterans de la Setena Legió que Octavi havia instal·lat allí feia tres-cents anys (Thompson, 1971)—. La província eclesiàstica incloïa els bisbats de Narbona, Nimes, Agde, Besiers, Elna, Lodève, Magalona i Carcassona. La seva adscripció al regne de Toledo va resultar un dels canvis més significatius que l’arribada dels visigots va comportar per a l’organització eclesiàstica de la Península Ibèrica de l’antiguitat tardana.
Amb la batalla de Vouillé del 507 comença el que R. d’Abadal anomena l’“intermedi ostrogot” (Abadal, 1969) i que L.A. García-Moreno prefereix anomenar “supremacía ostrogoda” (García-Moreno, 1989). A la mort d’Alaric II, el seu fill Amalaric era només un nen, la qual cosa va ser aprofitada perquè el seu avi Teodoric, l’ostrogot, exercís la regència sobre els visigots. Durant aquest període, Teodoric va restablir la prefectura del pretori d’Arle en la persona del senador romà Liberi. Les lluites amb els francs van ser una constant d’aquesta època.
Pel que fa a l’organització eclesiàstica de la Tarraconense, la regència ostrogoda va ser plenament reconeguda pels bisbes. Durant aquest període es van celebrar cinc concilis a la província, la datació dels quals es fa mitjançant l’any de regnat del rei ostrogot Teodoric: el de Tarragona del 516, el de Girona del 517, el de Lleida del 546 i el de València del 549; el concili I de Barcelona del 540 —que s’hauria fet en època de Teudis— senzillament no esmenta cap referent reial per fixar la data del sínode, la qual cosa no deixa de ser prou curiosa (Vives, Marín, Martínez, 1963). I és que Barcino torna a tenir un paper primordial en aquest període cabdal per a fixar el futur de la successió i l’establiment del poble visigòtic a la Península. La historiografïa fa de Barcelona la primera capital règia dels visigots a la Península, primer per l’establiment d’Ataülf —del qual ja hem parlat— i, més de cent anys més tard, perquè va ser el lloc triat pels monarques Amalaric (526-531) i Teudis (531-548) com a residència de la seva cort. Cal dir que aquests dos monarques tenien com a objectiu principal la defensa de la Gàl·lia Narbonense dels afanys expansionistes dels francs i que Barcelona exercia un paper més d’una ciutat segura a la rereguarda en moments difícils, que no pas d’una capital règia plenament projectada.
Les fonts per a aquest període són esparses i sovint contradictòries. La Chronica Caesaraugustana abans del 510 ens narra com, després del 507, Gesaleic va usurpar el tron del jove monarca Amalaric i es va instal·lar a Barcelona, des d’on va fugir cap al sud, en ser expulsat per les tropes ostrogodes (ed. Mommsen, 223). La mateixa font explica com Amalaric va aconseguir la corona i va exercir el poder a Barcelona sota la regència de Teodoric, fins que, vençut a Narbona, a la seva tornada va ser mort a Bàrcino (Chronica Caesaraugustana, A. 531, ed. Mommsen, 223). Un altre text, la Historia pseudoisidoriana (Mommsen, 385) especifica que va ser mort pels seus. Isidor de Sevilla, que és l’altra font, ens ofereix una versió dels fets una mica diferent: Gesaleic es refugià a Barcelona després de la derrota que va patir a Narbona per part del rei dels burgundis, Gundebald; assetjat i perseguit pels ostrogots va ser atrapat a la Gàl·lia (Isidor de Sevilla, Historia Gothorum, 38, Mommsen, 282). Pel que fa a Amalaric, Isidor ens en dóna dues versions: una, segons la qual es refugià a Barcelona en ser derrotat a Narbona pels francs i fou decapitat pel seu propi exèrcit; i l’altra, que féu del fòrum mateix de Narbona l’escenari de la mort d’Amalaric (Ibidem, Mommsen, 283).
Li succeí en el tron Teudis (531-548), que havia estat general de l’exèrcit ostrogot i mentor del jove Amalaric. Sabem que va dirigir campanyes contra els francs des de la Tarraconense, i tot i que la historiografia dóna per fet que va instal·lar la seva cort a Barcelona, les fonts no ho esmenten explícitament. Algunes versions del regnat de Teudis el fan responsable del trasllat de la capital a Toledo i, fins i tot, situen la seva mort en aquella ciutat (Cárdenas-Fita, 1991).
Patena de bronze localitzada a Onda (Plana Baixa, Castelló).
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona
Sigui com sigui, és evident que Barcelona va tenir un cert protagonisme en els episodis de lluita pel poder durant la regència ostrogoda. Si va ser capital, seu règia o senzillament l’escenari accidental i efímer de tots aquest fets és una cosa difícil de saber a través de la documentació escrita. Tampoc l’arqueologia no ens aporta pistes de l’estada dels monarques visigots a la ciutat; el segle VI Barcelona presenta una sèrie de transformacions urbanístiques que, més que imputables a la presència dels gots, s’haurien d’emmarcar en el procés de canvi que segueixen les ciutats a la fi de l’antiguitat.
En canvi es té constància arqueològica del grup episcopal, un dels més rellevants de l’arqueologia peninsular. S’ha identificat un complex que conté un baptisteri, una església —que només està localitzada sota l’actual catedral, però no excavada— (Godoy, 1998; Godoy-Gurt, 1998), una altra església en forma de creu i unes dependències episcopals que ocupen tot el sector nord-est de la ciutat. Aquest extraordinari conjunt episcopal constitueix l’escenari sobre el qual devien exercir el poder els bisbes de Barcelona en època visigòtica, aspecte del qual tenim algunes notícies. Sabem, com ja hem esmentat, que s’hi celebrà un concili l’any 540, que no reconeixia l’autoritat de Teudis; no creiem que fos per la seva confessionalitat arriana —a la Tarraconense reconeixien l’autoritat del monarca ostrogot, que també era arrià—, sinó perquè els bisbes no devien voler córrer cap risc en aquests moments polítics tan delicats. I és que l’Església detentava molt poder a les ciutats, perquè havien adoptat el paper dels governadors. Els bisbes desenvolupaven un paper important en la recaptació i en la fixació d’impostos, com sabem per un altre document d’època visigòtica que també prové de Barcelona, i que es coneix amb el nom de De fisco Barchinonensi (Vives, Marín, Martínez, 1963, pàg. 54).
Epitafi de l’arquebisbe Sergi de Tarragona (v 555)
Sollers magnanimus pius ingenio cato
hie quiescit in tumilo Sergi (u)s pontifex sanctus
qui sacri labentia restaurans culmina templi
haud procul ab urbe construxit cenobium sanctis
[Hunc] pauperes patrem, hunc tutorem habere pipilli,
vidus solamen, captibis (sic) pretium,
esuriens repperit alimentum.
Profluus in lacrimis depulit contagia carnis,
cunctis carissimus, exuberanti gratia pollens,
parcus in abundantia, locuplex agentibus vixit
septies denos pr(a)esentis (a)evi peragens annos;
tria sacer, pontifex pariterq(ue) septena
religiosae vit(a)e explevit tempor(a)e lustra.
a: G. ALFÖLDY: Die Römischen Inschriften von Tarraco, Berlín 1975, vol. ii, pàg. 413.
Traducció
Diligent, magnànim, piados i d’ingeni fi reposa en aquest túmul el sant pontífex Sergi, el qual va restaurar els sostres que s’esfondraven del temple sagrat i no lluny de la ciutat va construir un cenobi per als sants. Era pare dels pobres, tutor dels orfes, consol de les vídues, paga per als captius, va trobar aliment per als que patien fam.
Fàcil per a les llàgrimes, va allunyar els contagis de la carn. Era molt estimat per tothom i gaudia d’una gràcia exuberant; parc en l’abundància, visqué enriquint els indigents, complint en el segle present set vegades deu anys; fou tres lustres sacerdot i també set lustres pontífex; així va omplir el temps de la seva vida religiosa.
(Trad.: Antoni Pladevall i Font)
Tan determinant era el poder que detentava l’Església que la consolidació del regne visigòtica havia de passar pel seu reconeixement. Sigui quina sigui la data en què es va establir la capital del regne a Toledo —amb Teudis, Atanagild, Liuva o ja finalment amb Leovigild—, és força il·lustratiu que ja des del 527 Toledo és erigida com a seu metropolitana de la província Carthaginensis, pel concili II de Toledo, la qual cosa manifesta la creixent importància d’aquesta ciutat durant l’intermedi ostrogot. El bisbe de Toledo, Montano, volia estendre el seu poder sobre la província i va promoure un desdoblament de la Carthaginensis sobre els bisbats de Palència i Segòvia, amb la creació de la província Carpetània. El curs dels fets polítics, amb la invasió dels bizantins de Cartagena —arribats l’any 552 per ajudar Atanagild en les seves disputes pel tron d’Agila—, va afavorir que el metropolità de Toledo exercís el seu poder sobre tota la província, sobretot a mesura que els visigots anaven recuperant el terreny conquerit pels bizantins. Amb la seva expulsió el 625 pel rei Suintil·la, el metropolità de Toledo va consolidar el seu poder no solament a la Carthaginensis, sinó sobre tot el regne de Toledo del qual constituïa la màxima autoritat eclesiàstica (Mansilla, 1991).
Des de Toledo, els monarques visigots van lluitar per a aconseguir la unificació territorial de la Península Ibèrica. Leovigild va annexionar el regne dels sueus l’any 582 i va dirigir moltes campanyes contra els vascons, sense èxit. També cal comptar que la part sud-est de la Península va ser ocupada pels bizantins fins el 625. Però un dels problemes principals de la monarquia arriana va ser obtenir el suport de l’Església catòlica. Leovigild es va veure enfrontat a la rebel·lió del seu propi fill Ermenegild que, convertit al catolicisme, va rebre el suport dels bisbes més puixants del sud-oest de la Península (Saitta, 1979). Recared va aprendre ràpidament la lliçó i va promoure la conversió de l’estat visigòtic al catolicisme, fet que es va assolir oficialment al concili III de Toledo l’any 589. D’aquesta manera, la monarquia no solament obtenia el reconeixement de l’Església catòlica, sinó que el rei podia intervenir en assumptes eclesiàstics, com ara la convocatòria dels sínodes, i s’assegurava la col·laboració dels bisbes en l’exercici del seu poder (Godoy-Vilella, 1986).
Amb l’establiment de la capital del regne a Toledo i la posterior annexió del regne sueu, el mapa de l’organització eclesiàstica, sota l’ègida de l’estat visigòtic, adquiria una nova fesomia. Les províncies eren les següents: la Tarraconense, la Bètica, la Lusitània, la Galaecia o Bracarensis —recentment incorporada per la conquesta del regne sueu—, la Septimània o Narbonense —que des del regne de Tolosa es mantindrà fins al segle VIII— i la Cartaginense, que, com ja hem dit, va seguir una transformació amb l’arribada dels bizantins, primer amb un desdoblament amb la nova província Carpetània amb la capital a Toledo —que tan sols va durar poc més de cent anys—, i després amb la recuperació del territori en mans dels bizantins que va passar a dependre de la metròpoli de Toledo. Així és que, per comparació amb el període romà tardà, les innovacions que el curs dels esdeveniments polítics de l’arribada i l’establiment dels visigots a Hispània van comportar per a l’organització eclesiàstica peninsular són: la incorporació de la Narbonense, el canvi de seu metropolitana per a la Cartaginense de Cartagena a Toledo —amb l’evolució territorial que determinava la presència dels bizantins— i la definitiva pèrdua de la Mauritània Tingitana i les Illes Balears, que havien format part de la diocesis Hispaniarum des del temps de Dioclecià.
L’Església s’havia consolidat com un poder fàctic, amb el qual el govern visigòtic es va veure obligat a pactar. Els bisbes exercien un poder sense restriccions a les ciutats, sobretot des de la desaparició de la xarxa administrativa municipal de l’Imperi. El seu control era religiós, ja que eren considerats veritables patroni de les ciutats per la relació que mantenien amb els sants i els màrtirs a través de les seves relíquies i memoriae (Godoy, 1993); també van assumir moltes de les atribucions que tenia la cúria municipal, com la justícia, la caritat envers els més necessitats —com els publicani de l’època romana—, sense oblidar la seva capacitat de convicció pel que fa al recaptament d’impostos.
I és que, des del primer moment de l’expansió del cristianisme, les jerarquies eclesiàstiques havien estat nodrides per les classes senatorials romanes. Des de llavors, el patrimoni eclesiàstic —que anava creixent a causa de les nombroses donacions i herències dels rics terratinents— havia gaudit d’una sèrie de privilegis econòmics que s’havien consolidat en el cos jurídic romà, en el Codex Theodosianus, que van ser reivindicats per l’Església catòlica al regne de Tolosa en el concili d’Agde del 506 i que es van veure ratificats per la proclamació de la Lex romana Visigothorum. En certa manera, molts d’aquests acords van ser represos al concili III de Toledo del 589, amb la conversió dels visigots al catolicisme. L’Església esdevenia, d’aquesta manera, un poder fàctic reconegut pel regne de Toledo, juntament amb la centrípeta noblesa visigòtica. La monarquia visigòtica va adquirir llavors un caràcter teocràtic i sagrat, a la manera dels emperadors cristians, que l’Església sancionava mitjançant la unció règia. Fins a l’arribada dels sarraïns a la Península Ibèrica, els monarques toledans van haver d’apuntalar el seu, de vegades fràgil, poder sobre els nobles i l’Església, la qual cosa va comportar massa sovint un bon nombre d’usurpacions i regicidis (Ripoll-Velázquez, 1995).
Si hem de jutjar per les reglamentacions canòniques compreses als concilis d’època visigòtica, era molt freqüent que els bisbes volguessin augmentar el seu patrimoni. Sovint trobem disposicions que impedeixen la venda del patrimoni episcopal que, pel que sembla, feien alguns desaprensius. També es desprèn d’aquesta legislació conciliar una pugna econòmica dels bisbes pel control del seu territori diocesà, a fi d’obtenir una tercera part del patrimoni de les parròquies, alhora que els cànons els reconeixen una preeminència sobre els monestirs i els oratoris privats. La reincidència d’aquestes prescripcions fa pensar que no devien ser gaire respectades.
El poder dels bisbes s’havia vist incrementat de tal manera que trobem en època visigòtica una veritable patrimonialització familiar de determinades seus. Coneixem dinasties episcopals, com els germans Leandre i Isidor de Sevilla, o els bisbes Justinià de València, Just d’Urgell o Brauli de Saragossa, emparentats també per un lligam fraternal. També tenim notícies d’un cert nepotisme practicat pels bisbes, com la ingerència en l’elecció dels seus successors, com és el cas del bisbe Nundinari de Barcelona, que no solament va crear la seu d’Ègara i va nomenar bisbe Ireneu, sinó que va deixar disposat en el seu testament que fos Ireneu qui li succeís a la seu barcelonina, qüestió que va provocar una intervenció contundent del papa Hilari el 465, com ja hem explicat més amunt. Tot i les disposicions de Roma, la seu d’Ègara devia ser una palanca per a arribar a la seu de Bàrcino, ja que Nebridi signa com a bisbe d’Ègara al concili de Tarragona del 516 i el tornem a trobar el 540 que subscriu com a bisbe de Bàrcino al concili I de Barcelona. De fet, la fundació de noves seus episcopals podia afavorir la pugna pel poder dintre d’una diòcesi, perquè d’aquesta manera es podia disposar del vot dels nous bisbes en el concili metropolità. També tenim notícies de litigis fronterers entre una diòcesis i una altra, segurament provocats per afanys de poder polític i econòmic, com els que es van haver de dirimir al concili II de Sevilla del 619 o al de Mèrida el 666 (Vives, Marín, Martínez, 1963).
En el panorama cultural de l’època visigòtica l’Església pren un protagonisme tan gran que gairebé totes les activitats conegudes són de signe unívocament eclesiàstic. Cal considerar, en primer lloc, el paper pedagògic que va tenir l’Església durant tot aquest període, tant en la creació d’escoles episcopals o als monestirs, com en el caràcter que aquest objectiu imprimia a totes les obres i tractats (Fernández Alonso, 1955).
L’educació i instrucció dels fidels eren, doncs, l’objectiu primordial de la jerarquia eclesiàstica. L’Església tenia dos mitjans per a assolir aquesta fita, un, el discurs oral i, l’altre, la paraula escrita. Amb el primer se solia instruir els fidels i els catecúmens sobre la significació dels sagraments i se’ls donava també pautes de comportament cívic i moral; en la mateixa línia podem situar els cicles iconogràfics que decoraven algunes esglésies, baptisteris, sarcòfags, etc., que no eren més que la projecció plàstica del discurs pastoral que sentien a l’església. L’escriptura era, però, el mitjà de comunicació i educació per antonomàsia.
Tant és així, que les biblioteques van constituir veritables temples del saber en temps visigòtics, on podien trobar-se obres de l’època anterior, com es pot deduir dels estudis filològics dels escrits d’Isidor de Sevilla, per exemple, que contenen fragments d’obres clàssiques que havia llegit (Fontaine, 1959-1983; 1986). La majoria dels autors de l’època visigòtica, que són tots bisbes, cobejaven tenir una biblioteca com més gran millor, la qual cosa queda reflectida en moltes cartes conservades, en les quals es demanaven tractats els uns als altres. Per exemple, sabem que a Hispània va arribar, procedent del nord d’Àfrica i exiliat dels vàndals, l’abat Nanctus que, a més de venir amb els seus monjos, va portar una considerable biblioteca que va instal·lar en un nou monestir al llevant de la Península, anomenat Servitanum (Díaz y Díaz, 1976).
La producció literària d’aquesta època estava centrada, doncs, en l’educació. La majoria dels tractats patrístics persegueixen aquest objectiu, com les obres de l’insigne Isidor de Sevilla, amb les seves Etimologies, Sentències, que sovint s’han titllat d’enciclopèdiques. Altres temes són la significació dels sagraments, com el De cognitione baptismi d’Ildefons de Toledo, o altres assumptes relacionats amb la cura pastoral, que anaven adreçats principalment als preveres que regentaven les parròquies.
Creu de bronze del poblat del Bovalar i gerret litúrgic, del segle VII, del tresor del Collet de Sant Antoni (Calonge).
Servei d’Audiovisuals de l’lnstitut d’Estudis llerdencs - J.I. Rodríguez, Museu d’Arqueologia de Catalunya Girona / M. Casanovas
Precisament, pel que fa a la instrucció del clergat l’Església es va trobar amb seriosos problemes provocats per la ignorància de molts preveres. La comunicació escrita amb els qui eren els portaveus de la paraula de Crist era fonamental, ja no únicament perquè celebressin la litúrgia correctament, sinó perquè transmetessin el missatge de la paraula de Déu sense contaminacions herètiques. L’analfabetisme entre el clergat va ser un problema que ja preocupà Cesari d’Arle, que havia escrit sermons perquè fossin llegits a les esglésies de la Gàl·lia i d’Hispània (Cebrià de Toulon, Vita Caesarii, 55, ed. Morin, 1942, 319). En previsió d’aquest mal, que ja devia ser endèmic, la legislació canònica prescrivia que els qui fossin ordenats sacerdots acreditessin que sabien llegir; tanta és la insistència d’aquestes disposicions que és prou il·lustrativa que no es devien complir. La litúrgia, en consonància amb aquest problema, preveia el lliurament d’un libellum manuale a tots els qui eren ordenats preveres (Férotin, 1904). Malgrat tots els esforços, a mitjan segle VII tornem a trobar una altra reglamentació canònica que impedia l’ordenació dels clergues analfabets, ai concili VIII de Toledo del 653 (Vives, Marín, Martínez, 1963, pàg. 281).
Els pares de l’Església hispànics expliquen la conveniència de la lectura, però es va elaborar un índex on figuraven aquells llibres que no es podien llegir. Com que el que es volia era propiciar una conducta recta per als cristians, en aquesta època va tenir una revifalla extraordinària el gènere hagiogràfic, que narrava les vides dels sants. Destaca per la seva importància la redacció dels passioners, les actes dels màrtirs i les vides dels bisbes, com l’opuscle De vitas sanctorum patrum Emeretensium, que recull les gestes miraculoses de l’episcopat de Mèrida.
A més del gènere epistolar, que denota la capacitat de comunicació entre els bisbats de la Península Ibèrica, amb la seu de Roma i també amb Constantinoble, no podem oblidar la producció de la legislació conciliar que constitueix el cos canònic de la Collectio Hispana.
Però, sens dubte, un dels gèneres més importants de l’època visigòtica i que constitueix una de les darreres joies de la producció de la literatura llatina és la litúrgia. Sabem, per altres referències, que molts bisbes van compondre himnes, oracions, antífones, misses, com Conanci de Palència, Pere de Lleida i Just d’Urgell, entre d’altres. Però el veritable sistematitzador de la litúrgia hispànica va ser Julià de Toledo que, pels volts del 680, va establir els esquemes de celebració, probablement inspirat en el que ja devia fer Isidor de Sevilla (Godoy, 1995). No podem oblidar, però, que si bé la litúrgia hispànica, mal anomenada mossàrab, conté totes aquestes aportacions d’època visigòtica, aquestes es troben barrejades amb les innovacions que va aportar l’Església fins a l’eradicació del ritu hispànic al segle XI.
Bibliografia
- R. d’Abadal: Dels visigots als catalans, vol. I, La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia, Edicions 62, Barcelona 1969.
- E. Albertini: Les divisions administratives de l’Espagne Romaine, París 1923.
- J. Amengual (ed.): Consenci, correspondència amb sant Agustí, Col·lecció Bernat Metge, Barcelona 1987. J. Amengual: Els orígens del cristianisme a les Balears i el seu desenvolupament fins a l’època musulmana, 2 vols., ed. Moll, Ciutat de Mallorca 1991-92.
- M.D. del Amo: Estudio crítico de la necrópolis de Tarragona, Tarragona 1979.
- J. Aquilué i altres: Tarraco. Guia arqueològica, Tarragona 1991.
- J. Aquilué: Relaciones económicas, sociales e ideológicas entre el Norte de África y la Tarraconse en época romana. Las cerámicas de producción africana procedentes de la Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco, tesi doctoral, Universitat de Barcelona 1991.
- A. Arbeiter: La cúpula y sus mosaicos, dins T. Hauschild i A. Arbeiter:La villa romana de Centcelles, Barcelona 1993, pàgs. 49-118.
- J. Arce El último siglo de la España romana (284-409), Alianza Universidad, Madrid 1982.
- J. Arce: Constantinopla, Tarraco y Centcelles, “Butlletí arqueològic” (Tarragona), èp. V. 16 (1994) pàgs. 147-165.
- J. Arce: Emperadores, palacios y uillae, “Antiquité tardive” (París), 5 (1997), pàgs. 293-302.
- X. Barral: Les mosaïques romaines et medievales de la Regio Laietana (Barcelone et ses environs), Instituto de Arqueología y Prehistoria, Barcelona 1978.
- A. Blaise: Saint Césaire d’Arles, Namur 1962.
- E. de Cárdenas-F. Fita: Código de Alarico II. Fragmentos de la “Ley Romana” de los visigodos conservados en un códice palimpsesto de la Catedral de León, Fundación Sánchez Albornoz, Lleó 1991.
- J.M. Carreté: La circulació monetaria a Tarraco del 346 al 400, “III Reunió d’arqueologia cristiana hispànica (Maó, 1988)”, Barcelona 1994.
- A. Dauge: Le barbare. Recherches sur la conception romaine de la barbarie et la civilisation, Col·l. Latomus, 176. Brussel·les 1981.
- M.C. Díaz y Díaz: De Isidoro al siglo XI. Ocho estudios sobre la vida literaria peninsular, ed. El Albir Universal, Barcelona 1976.
- J. Fernández Alonso: La cura pastoral en la España romanovisigoda, Iglesia Nacional Española, Roma 1955.
- M. Férotin (ed.): Le “Liber Ordinum” en usage dans l’Église wisigothique et mozarabe d’Espagne du cinquième au onzième siècle, Monumenta Ecclesiae Liturgicae, 5, Didot, París 1904.
- J. Fontaine: Fins et moyens de l’enseignement ecclesiastique dans l’Espagne wisigothique, 3 vols., París 1959-83.
- J. Fontaine: Culture et spiritualité en Espagne du VIè au Vllè siècle, Londres 1986.
- L.A. García-Moreno: Historia de la España visigoda, ed. Cátedra, Madrid 1989.
- C. Godoy: Poder i prestigi episcopal amb relació al culte de les relíquies dels màrtirs, “Homenatge a Miquel Tarradell”, ed. Curial, Barcelona 1993. pàgs. 889-899.
- C. Godoy: Arqueología y liturgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII), Port de Tarragona-Universitat de Barcelona, Barcelona 1995.
- C. Godoy: El complejo episcopal de Barcino. Cuestiones sobre función e identificación de los edificios, “Madrider Mitteilungen” (Berlín-Madrid), 39 (1998), pàgs. 311-322.
- C. Godoy-M.S. Gros: L’Oracional hispànic de Verona i la topografia cristiana de Tarraco a l’Antiguitat tardana, “Pyrenae” (Barcelona), 25 (1994), pàgs. 245-258.
- C. Godoy-J.M. Gurt: Un itinerario de peregrinaje para el culto martirial y veneración del agua bautismal en el complejo episcopal de Barcino, “Madrider Mitteilungen” (Berlín-Madrid), 39 (1998), pàgs. 323-335.
- C. Godoy-J. Vilella: De la fides gothica a la ortodoxia nicena: inicio de la teología política visigótica, dins Los visigodos. Historia y civilización, Antigüedad y Cristianismo, 3, Múrcia 1986.
- C. Granado (ed.): Pacien de Barcelone. Écrits, Editions du Cerf, Sources Chrétiennes, 410, París 1995.
- M.S. Gros: La funcionalitat litúrgica de les esglésies d’Ègara, “Actes del simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa (20, 21 i 22 de novembre de 1991)”, Terrassa 1992, pàgs. 77-83.
- R. Járrega: Consideraciones sobre la cronología de las murallas tardorromanas de Barcelona: ¿Una fortificación del siglo V?, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), 64 (1991). pàgs. 326-335.
- A. Jiménez Garnica: Orígenes y desarrollo de! reino visigodo de Tolosa, Valladolid 1983.
- P.D. King: Derecho y sociedad en el reino visigodo, Alianza Universidad, Madrid 1981 (edició original en anglès: 1972).
- J.M. Macias, J. Menchón, A. Muñoz: De topografia urbana cristiana de Tarragona, a propòsit de dos documents medievals, “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins” (Girona), XXXVII (1996-97) (“Hispània i Roma. D’August a Carlemany. Congrés d’homenatge al Dr. Pere de Palol”), vol. 3, pàgs. 939-951.
- D. Mansilla: Organización eclesiástica visigoda. La provincia Cartaginense, “Congresos internacional XIV centenario del III concilio de Toledo (589-1989) (Toledo, 1989)”, Arzobispado de Toledo, Toledo 1991, pàgs. 523-541.
- R. Mar i altres: El conjunto paleocristiano del Francolí en Tarragona. Nuevas aportaciones, “Antiquité tardive” (París), 4 (1996), pàgs. 320-324.
- T. Marot: Algunas consideraciones sobre la significación de las emisiones del usurpador Máximo en Barcino, “Congreso internacional La Hispania de Teodosio”, vol. 2, Segòvia 1997, pàgs. 569-580.
- J.M. Martí Bonet: Els orígens del bisbat d’Ègara, “Actes del simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa (20, 21 i 22 de novembre de 1991)”. Terrassa 1992, pàgs. 61-71.
- M. Mayer: La història de la Barcelona antiga segons els escriptors clàssics, dins Història de Barcelona, vol. I, Enciclopèdia Catalana-Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1991, pàgs. 241-270.
- M. Mayer: Numi Emili Dextre. Un col·laborador barceloní de l’emperador Teodosi, “Revista de Catalunya” (Barcelona), 64 (1992), pàgs. 41-50.
- M. Mayer: Gal·la Placídia i la Barcelona del segle V. discurs llegit el 23 de maig de 1996 en l’acte de recepció pública de M. Mayer i Olivé a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona.
- J. Menchón. J.M. Macias, A. Muñoz: Aproximació al procés transformador de la ciutat de Tarraco. Del Baix Imperi a l’Edat Mitjana, “Pyrenae” (Barcelona), 25 (1994), pàgs. 225-243.
- A. Moro, A. Rigó, F. Tuset: Las últimas intervenciones arqueológicas en las iglesias de Sant Pere de Terrassa (1995). Aportaciones preliminares sobre la sede episcopal de Egara, “Antiquité tardive” (París), 4 (1996), pàgs. 221-224.
- J.M. Nolla: Ampurias en la Antigüedad Tardía. Una nueva perspectiva, “Archivo Español de Arqueología” (Madrid), 66 (1993), pàgs. 207-224.
- J.M. Nolla: Gerunda durant la baixa Antiguitat, “Bulletin de l’Association pour l’Antiquité tardive” (París), 3 (1994), pàgs. 86-87.
- J.M. Nolla: Ciuitatis Impuritanae Coemeteria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, “Estudi General” (Girona), 15 (1995).
- J. Orlandis: Historia del reino visigodo español. Madrid 1988.
- A. Ortega-I. Rodríguez (eds.): Aurelio Prudencio. Obras completas, Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid 1981.
- P. de Palol: Tarraco hispanovisigoda, Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Tarragona 1953.
- P. de Palol: Arqueología cristiana de la España romana (siglo IV al VI), CSIC, Instituto Enrique Flórez, Madrid-Valladolid 1967.
- P. de Palol: Un cavaller romà del segle IV a Barcino: A propòsit de la pintura mural descoberta l’any 1994, “Quaderns d’història” (Barcelona) 2/3 (1996), pàgs. 163-175.
- A. Pladevall: La introducció i la difusió del cristianisme a Catalunya a l’època romana, discurs llegit el dia 5 de maig de 1994 en l’acte públic de recepció d’Antoni Pladevall i Font a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona.
- G. Ripoll-I. Velázquez: La Hispania visigoda. Del rey Ataúlfo a Don Rodrigo, dins Historia de España, vol. 6, Historia 16, Madrid 1995.
- I. Rodà: Els homes, l’organització social i les formes de vida, dins Història de Barcelona, vol. I, Enciclopèdia Catalana-Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1991, pàgs. 343-382.
- M. Rouche: L’Aquitaine des wisigoths aux arabes (418-781). Naissance d’une région, París 1979.
- J. Ruiz de Arbulo-R. Mar: La basílica de la Colonia Tarraco. Una nueva interpretación del llamado Foro Bajo de Tarragona, dins Los foros romanos de las provincias occidentales. Ministerio de Cultura, Madrid 1987, pàgs. 31-44.
- B. Saitta: Un momento di disgregazione nel Regno Visigoto di Spagna: La rivolta di Ermenegildo, “Quaderni catanesi di studi classici e medievali” (Catània), I (1979), pàgs. 81-134.
- H. Schlunk: Die Mosaikkuppel von Centcelles, Madrider Beiträge, Madrid 1988.
- J. Serra i Vilaró: Fructuós, Auguri i Eulogi, màrtirs sants de Tarragona, Tarragona 1936.
- M. Sotomayor: Sarcófagos romano-cristianos de España. Estudio iconográfico, Granada 1975.
- M. Sotomayor: Penetración de la Iglesia en los medios rurales de la España tardorromana y visigoda, “Settimane di Studi sull’Alto Medioevo, Spoleto”, 1982, pàgs. 639-683.
- TED’A: Els enterraments del Parc de la Ciutat i la problemàtica funerària a Tàrraco, “Memòries d’excavació”, I, Tarragona 1987.
- TED’A: Un abocador del segle V dC en el fòrum provincial de Tarraco, “Memòries d’excavació”, 2, Tarragona 1989.
- E.A. Thompson: Los godos en España, Alianza Editorial. Madrid 1971 (edició original en anglès: 1969).
- J. Vives, T. Marín, G. Martínez: Concilios visigóticos e hispano-romanos. CSIC-Instituto Enrique Flórez, Madrid-Barcelona 1963.