Els Dalmau i la Societat Espanyola d'Electricitat

L'òptic Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs

Francesc Dalmau i Faura fou el primer i més important constructor i importador d’instruments científics de Catalunya, a la primera meitat del segle XIX.

La seva professió era la d’òptic i amb ella adquirí un fort prestigi a Barcelona. El 1842 era al carrer de Lladó. Al voltant del 1846 s’instal·là en una botiga del carrer de Ferran, prop de l’actual plaça de Sant Jaume. La botiga tenia tres portes. La primera donava al taller d’òptica en el qual s’elaboraven i tallaven els vidres per a les ulleres, bé per a corregir la visió, bé per a ulleres de llarga vista. La segona corresponia a la botiga pròpiament dita, on s’atenia la clientela. La tercera donava accés a una sala d’exposicions amb presentació “de un hermoso panorama con ocho vistas de grande efecto y de mérito particular por cuyo motivo es visitado por nacionales y extranjeros y está de manifiesto todas las noches a real de vellón la entrada”. (Guía de Barcelona, 1849).

Com a òptic va presentar i fabricar unes ulleres bifocals, les quals anomenava anteojos económico-visuales, que van obtenir l’aprovació de l’Acadèmia Nacional de París; unes ulleres, estil “papallona”, de poc pes, i un optímetre, inventat per ell i premiat per l’Institut Industrial de Catalunya, per a reconèixer defectes òptics.

A través de l’òptica, Francesc Dalmau i un company seu, Ramon Roselló i Maspons, arribaren al coneixement i la fabricació o importació d’una sèrie d’instruments científics que aleshores s’estaven introduint a Europa. Un i altre devien ser fidels seguidors dels avenços tècnics que realitzaven els europeus i els americans en el camp de la física i de les matemàtiques. En els seus primers catàlegs figuren instruments d’astronomia i nàutica, agrimensura i geodesia, òptica i aparells relacionats amb l’electricitat, el galvanisme i els fenòmens electromagnètics. També construïen telègrafs elèctrics i, fins i tot, màquines de vapor d’alta, mitjana i baixa pressió.

La relació entre Dalmau i Roselló es devia trencar, ja que al començament de la dècada dels anys 1860 tenen dos establiments diferents, que es fan la competència. Francesc Dalmau ha obert botiga a la Rambla del Centre, davant mateix del Gran Teatre del Liceu, mentre que Ramon Roselló és a la Riera Baixa. Aquest, va presentar els seus intruments a l’Exposició del 1860, una exposició a la qual Dalmau no assistí. Ramon Roselló construí el primer telègraf a Catalunya i a l’Estat (vegeu Diari de Barcelona, 1861, pàg. 11 452).

Dalmau va consolidar el seu paper en el mercat barceloní català a base de dos productes que podríem anomenar populars: el parallamps, ideat per Benjamí Franklin el 1752, i les campanetes i timbres elèctrics, a més de les seves ja tradicionals ulleres. Al marge, tenia a la venda els seus instruments científics, cada cop més nombrosos.

Al voltant del 1870, Francesc Dalmau incorporà a l’empresa el seu fill, Tomàs Josep Dalmau i Garcia. Amb ell s’accelera l’activitat industrial. La botiga de la Rambla es diu primer Dalmau i Fill, òptics-fabricants, per passar seguidament a ser Francesc Dalmau i Fill-òptics constructors.

Màquines elèctriques, el telèfon i el fonògraf

L’any 1871, l’enginyer belga Zénobe Gramme, resident a París, va presentar a l’Acadèmia de Ciències francesa un aparell de la seva invenció que generava un corrent elèctric continu. Va ser la primera dinamo de la història. S’associà amb Hippolyte Fontaine per a fundar la societat de construcció de màquines Gramme, que va explotar industrialment la invenció.

Màquina Gramme (Tratado de maquinaria y de aparatos industriales, dirigit per Juan A. Molinas; Edicions Seix, Barcelona). La primera prova de llum elèctrica a Catalunya tingué lloc el maig del 1875 per mitjà d’una màquina Gramme de la qual eren concessionaris i constructors Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs.

El 1875, Francesc Dalmau i Fill tenien ja l’exclusiva de la màquina Gramme per a Espanya, i publicaren la traducció d’un opuscle de l’inventor francès sobre les “màquines magnetoelèctriques” tot donant a conèixer les seves aplicacions per a obtenir llum elèctrica.

La primera prova de llum elèctrica a Catalunya i a l’estat espanyol tingué lloc el dia 13 de maig de 1875, per mitjà d’una màquina Gramme moguda per la màquina de vapor de la fragata de guerra Vitoria, de la Marina espanyola. El focus de llum situat al moll de Barcelona, a la porta de la Pau, il·luminà la Rambla fins a l’alçada del Liceu. Les proves es van reproduir a diversos centres de la ciutat, acompanyades d’un catàleg de la casa Dalmau, que fabricava ja les màquines i es disposava a vendre-les.

A l’Exposició Industrial catalana del 1877, la primera màquina Gramme per a produir llum elèctrica, construïda al taller dels Dalmau, va ser un dels principals focus d’atenció dels visitants. També ho era el catàleg general, presentat per la casa, format per milers d’objectes i instruments científics, que començaven amb ulleres i termòmetres i acabaven amb màquines de vapor i fotogràfiques.

El llista següent –font: Diari de Barcelona, desembre del 1879, pàg. 14 126)– ens mostra les primeres instal·lacions d’enllumenat elèctric establertes pels Dalmau a Catalunya i a fora de Catalunya (1875-1879). Sempre amb màquines Gramme, mogudes per una màquina de vapor o per motors de gas.

• Vaixells de guerra: Fragates Numancia i Vitoria
• Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona
• La Maquinista Terrestre i Marítima
• El dic de La Campana (Ferrol)
• Fàbrica de Miquel Buxeda, de teixits de llana, a Sabadell
• Oficines del Canal Imperial, a Saragossa
• La Cooperativa Mataronina
• Dalmau i Tolrà, germans –cotoners–, a Monistrol de Montserrat
• Manuel Bertrand i Salsas, casa particular a Sant Feliu de Llobregat
• Marià Regordosa, a Pont de Vilomara
• Alexander, Germans, taller metal·lúrgic a la Barceloneta
• Goitia y Compañía, de Beasain, País Basc
• La Ferreria de la Mare de Déu del Remei, al Poble Nou (Sant Martí de Provençals)
• Jaume Ferrer i Cabanas, a Caldes de Montbui
• Joan Framis –tints i aprestos– a Sant Martí de Provençals
• Mulleras i Sauqué –estampats– a Santa Eugènia de Ter
• Narcís Ramírez –arts gràfiques– a Barcelona
• Berenguer i Companyia, a Artés
• Viladomiu i Fill –filats i teixits de cotó– a Gironella
• Sert Germans i Solà –teixits i filats de cotó– a Sant Martí de Provençals
• La Puerta del Sol, per compte de l’Ajuntament de Madrid
• “Ingenio” sucrer de San Joaquín (Cuba)
• Casa particular a Manila (Filipines)
• Comissió Geogràfica
• SA Fábrica de Mieres (Astúries)

Contraportada del Catálogo General. F. Dalmau e Hijo, Barcelona 1877.

El 1877 la premsa barcelonina es feia ressò de les proves fetes a París amb el telèfon inventat el 1876 per Alexander Graham Bell, un escocès nacionalitzat nord-americà. “Este instrumento es de una sencillez extraordinaria. Transmite la voz humana a largas distancias por intermediación de un hilo telegráfico y es sin duda de todos lostelégrafos el que funciona bajo las corrientes más débiles” (El Porvenir de la Industria, maig del 1877). Tomàs Dalmau ja havia demanat el privilegi d’introducció a Espanya d’aquest procediment, i l’obtindrà (20 de febrer de 1878). Però abans ja havien fet proves. El 26 de desembre de 1877 els Dalmau, a Barcelona, i el seu director, Narcís Xifra, a Girona, tingueren la primera comunicació telefònica entre dues poblacions catalanes utilitzant les instal·lacions telegràfiques del ferrocarril.

Les novetats tècniques introduïdes pels Dalmau no s’acabaran aquí. El 1878 arribava a Barcelona, destinat a l’Escola d’Enginyers Industrials, el primer fonògraf, inventat pel nord-americà Thomas Alva Edison el 1877. I a la botiga de la Rambla s’exhibia un paper d’estany en el qual es veien els senyals que hi havia deixat impresos la veu humana.

Els Dalmau sabien vendre el seu producte. La botiga que tenien a la Rambla els donà un aparador ciutadà de primera categoria. El 1881 una revista catalana escrivia:

"Desde alguns dies ensá, els incansables óptichs senyors Francisco Dalmau y fill, renovant los esperiments de la llum eléctrica, han posat un globo aislat sobre l’acera, que illumina no sols tot aquell trajecte de carrer, sino també bona part de la Rambla de Caputxins pròpiament dita, difundint-se la llum fins á l’acera de enfront.

Ha sigut vista ab general agrado aquesta nova experiència y segons havem notat, aquella llum es clara, fixa y de las millors calitats que fins are havian produhit los ensaigs de la llum eléctrica.

La comparació entre dita llum y la del gas dels fanals vehins que apareixen grochs y ab escasa farsa, no pot ésser més favorable á la primera y es d’esperar ab desitj lo dia en que ven-sudas las actuals dificultats pugue ésser un fet asequible y trascendental la aplicació en gran escala de la llum eléctrica." (La Ilustració Catalana 1881,pàg. 215).

La casa Dalmau tenia uns actius extraordinaris. Massa importants per a ser explotats per una empresa familiar en la qual el pare estava abandonant la gestió de l’empresa per qüestions d’edat. Calia buscar un instrument jurídic amb capacitat financera suficient per a treure profit d’alguns dels privilegis d’introducció que tenia la casa i que són dels més representatius del segle XIX. I, especialment, per a treure profit de les possibilitats de la llum elèctrica.

La Societat Espanyola d'Electricitat, SA (1881)

Les instal·lacions elèctriques realitzades durant el període 1875-80 donaren una prova de la importància que podia tenir en un futur l’explotació de les màquines generadores de llum elèctrica sistema Gramme, que anaven introduint millores tècniques d’una manera continuada. Era el producte del catàleg que presentava més expectatives i el que exigia més inversió.

Catalunya seguia atenta les primeres proves de llum elèctrica. En el dibuix de Cusachs es veu Edison explicant els seus descobriments a uns catalans, en el seu laboratori de Menlopark, Nova Jersey. (La llumanera de Nova York, 1879).

La “febre de l’or” que s’inicià al final del 1880 i que durà uns dos anys oferirà una solució i proporcionarà l’instrument que Dalmau buscava: la societat anònima. Una anònima permetia captar recursos de tercers, a través d’un capital escripturat nominal, desemborsat només en part, que permetia anar demanant dividends passius a mesura que les necessitats del negoci ho exigien. Una anònima que podia cotitzar-se a la borsa de Barcelona i proporcionar importants plus-vàlues als seus accionistes, si els resultats eren bons.

La Societat Espanyola d’Electricitat es constituí a Barcelona el 30 d’abril de 1881. Els socis constituents foren Tomàs Dalmau i un grup d’amics de molt divers nivell i procedència. En general, eren persones que havien experimentat l’enllumenat elèctric a casa seva o a l’empresa i estaven convençuts del seu futur. Tot i l’origen no barceloní d’alguns d’ells, tots estaven domiciliats al Pla de Barcelona.

• Llorenç Baladia i Marfà, industrial tèxtil a Mataró
• Miquel Buxeda i Crehuet, industrial tèxtil a Sabadell
• Ernest Cardeñosa i Alabau, comerciant
• Bru Cuadros i Vidal, comerciant i botiguer
• Tomàs Josep Dalmau i Garcia, òptic
• Josep Gassó i Martí, fabricant d’objectes de goma
• Rafael Grassot i Valldejuli, propietari i capitalista
• Antoni Iglesias i Carrera, comerciant
• Salvador Pagès i Inglada, teixidor
• Ramon Payerols i Cervelló, propietari
• Josep Pujol i Fernández, advocat i President del Foment de la Producció Nacional
• Ramon Tapis i Ortells, comerciant
• Pau Villamore i Curet, dependent de comerç
• Narcís Xifra i Masmitjà, professor

L’objectiu social era el següent: en primer lloc, la fabricació, venda, lloguer o qualsevol altra forma de negociació o explotació de màquines i aparells per a la llum elèctrica, telèfons, transmissió de força motriu a distància i altres aplicacions de l’electricitat, com també proporcionar el fluid elèctric necessari, bé per a enllumenat, bé com a força motriu; i en segon lloc, explotar per compte propi o en comissió tots els privilegis d’invenció o d’introducció que obtinguin.

Amb relació a aquest segon punt, Tomàs Josep Dalmau aportava a la societat l’explotació exclusiva per a Espanya de les màquines dinamo-elèctriques i làmpades Gramme-Nysten fins a l’any 1900, com també el privilegi d’introducció a Espanya del telèfon de Graham Bell. Dalmau fill aportava a la societat els tallers de l’empresa familiar, existents en el pati interior del carrer de Sant Ramon, núm.18. El seu pare es jubilava, cedia tots els seus drets al fill i aquest a la societat. Les aportacions dels Dalmau es valoraren en 300 000 pessetes.

El capital de la Societat Espanyola d’Electricitat es fixà en tres milions. Un terç de les accions, per un nominal d’un milió de pessetes, eren subscrites per Tomàs Dalmau, amb un desemborsament del 30%, equivalent per tant a les 300 000 pessetes en què es valoraven les seves aportacions. Els dos terços restants s’havien de col·locar entre els socis fundadors, els quals es comprometien a fer un desemborsament inicial del 20% i a afegir-hi en un curt termini el 10% restant que equiparava les seves accions a les de Dalmau.

Tomàs Dalmau assumia la direcció de l’empresa i s’atribuïa el 20% dels beneficis líquids que obtinguessin. Per sobre d’ell es creava una Junta d’Inspecció que havia de controlar les seves activitats, convocar la Junta d’Accionistes i revisar els aspectes financers. El paper de Dalmau era de total protagonisme pel que feia a la gestió dels actius de la societat, acompanyat pel director tècnic, Narcís Xifra, el seu home de confiança.

La primera Junta d’Inspecció quedà constituïda per cinc membres, Llorenç Baladia, Joan Bertrand, Bru Cuadros, Josep Gassó i Josep Pujol. N’eren suplents: Miquel Buxeda, Isidre Marquès, Ramon Payerols i Antoni Iglesias. Tots eren socis fundadors, llevat d’Isidre Marquès i Puig, d’una coneguda família de teixidors de Vilanova i la Geltrú.

Projectes ambiciosos i pocs recursos financers

Només feia vuit mesos que s’havia constituït la Societat Espanyola d’Electricitat, i la Junta d’Inspecció, a petició del director –com dirà la convocatòria– reunia la Junta d’Accionistes per a demanar una ampliació de capital fins a vint milions de pessetes. S’havia constituït amb tres milions de capital i aquests només havien estat desemborsats en un 20%, ja que encara no s’havien lliurat els resguards definitius que suposaven una exigència d’un dividend passiu del 10% més. Ara es pretén de fixar en vint milions la xifra de recursos financers convenient per a l’empresa.

Aquest canvi sobtat i aquesta ambició encaixen amb el clima creat per la “febre de l’or” en el mercat de capitals barceloní. Era el moment de les grans empreses i dels grans negocis. Els qui estaven acostumats a parlar de milers de pessetes, ara parlaven de milions. Aquesta podia ser l’actitud de la Junta d’Inspecció. Però per part del director, Tomàs Dalmau, també es veu la possibilitat de treure profit comercial dels privilegis de fabricació que té i dels que preveu incorporar. De fet, el primer argument que es dóna en la convocatòria per a augmentar el capital és el de “l’adquisició de nous privilegis”. Però aquest motiu no justificarà una inversió així, ja que la inversió en aquest capítol només arribarà fins a les 800 000 pessetes. Tomàs Dalmau té prevista l’expansió del seu negoci pel territori de l’Estat i veu l’enorme potencial de l’enllumenat elèctric i del servei telefònic.

Portada dels Estatuts i Reglament de la Societat Espanyola d’Electricitat, 1882. La Societat Espanyola d’Electricitat es constituí a Barcelona el 1882. Els socis foren Tomàs Dalmau i un grup d’empresaris que havien experimentat l’enllumenat elèctric a casa seva o a l’empresa i estaven convençuts del seu futur.

El 9 de desembre de 1881 la Junta d’Accionistes va aprovar l’ampliació i va exigir el desemborsament d’un 5% del nominal. Pocs mesos després, el vent ja havia canviat. La “febre de l’or” iniciava el seu desinflament amb una baixada general de les cotitzacions a la borsa i una retirada de l’oferta dels inversors. No era encara l’escampada, però sí el primer avís en una plaça financera com la de Barcelona, que començava a estudiar els projectes i a veure la possible rendibilitat dels negocis. El mes d’abril del 1882, quan es complia un any de la constitució de la societat, es reunia una altra vegada la Junta, tot tenint en compte dues coses: "la conveniencia de que la sociedad pueda ir aumentando su capital efectivo i que las actuales circunstancias son poco favorables”.

Els problemes eren dos, un de formal i un de fons. El de fons provenia del canvi de conjuntura que havia ensorrat l’estratègia del dividend passiu com a sistema per a augmentar els recursos propis. En moments d’eufòria, hi havia especuladors que subscrivien accions per a vendre immediatament, però no tenien cap interès a fer nous desemborsaments. Si el mercat es reduïa, els especuladors no podien vendre i els administradors de la societat es trobaven amb uns accionistes que no aportaven els diners i que frenaven l’augment de capital, tot obligant-los a entrar en un complex procés jurídic per a liquidar aquestes accions.

Els gestors de la societat optaren per ampliar la base dels accionistes i cotitzar a la borsa de Barcelona.

Acció de la Societat General de l’Enllumenat d’Espanya i Portugal, 1881, un intent de competència.

La Societat Espanyola d’Electricitat tenia el problema formal creat per l’existència de dos tipus d’accions: unes amb un desemborsament del 20% i unes altres, les noves, amb un 5% del nominal. Si volien entrar a cotització de la borsa de Barcelona calia que la part desemborsada fos, com a mínim, del 25%. Per a resoldre-ho es va fer una complicada operació financera de bescanvi de les velles accions per unes de noves, totes elles amb el 25% desemborsat. D’aquesta manera es mantenia l’efectiu ingressat a caixa, però es reduïa fortament el nominal. Calia fer una nova ampliació per a les accions que fessin falta, també amb el 25% desemborsat.

L’èxit de l’ampliació de capital va ser molt relatiu, tal com es pot comprovar en veure l’evolució dels recursos propis de l’empresa, que no superaran mai els 6,5 milions de pessetes.

El pla d’expansió presentat pel director i que justificava l’ampliació anava avalat per ell, de tal manera que Tomàs Dalmau va renunciar davant dels accionistes al seu 20% de participació dels beneficis líquids, mentre aquells no haguessin cobrat un dividend equivalent al 6% del capital aportat.

L’esforç financer que es demanava als accionistes anava destinat a cobrir quatre objectius:

• La introducció i explotació de noves tècniques.
• La creació d’una xarxa telefònica.
• L’establiment de noves instal·lacions elèctriques.
• Una primera fàbrica d’electricitat.

El programa era molt ambiciós. De fet, serà massa ambiciós, tenint en compte els recursos financers de què disposava.

Les noves tecnologies

Una de les primeres patents adquirides per la societat fou la làmpada d’incandescència de Swan.

Les primeres làmpades elèctriques eren les d’arc voltaic –de Volta, l’italià que construí la primera pila com a font d’electricitat–. La llum es produïa a partir del contacte entre dos carbons, a través dels quals es feia passar un corrent elèctric. Sir John Wilson Swan, un físic i químic anglès (1828-1914), havia inventat el 1860 un llum elèctric format per un recipient de vidre buidat d’aire, que contenia un filament de paper carbonitzat. Serà la primera làmpada d’incandescència. La fórmula serà millorada uns anys més tard (1880) per ell i per Edison, i construiran la que serà la clàssica bombeta elèctrica. Swan va ser també l’inventor del paper carbó i d’un acumulador elèctric.

Poc després de constituïda la Societat Espanyola d’Electricitat, la botiga dels Dalmau a la Rambla estrenava il·luminació utilitzant la làmpada d’incandescència de Swan. Era un bon aparador.

Un altre privilegi adquirit va ser el sistema Maxim per a fabricar filaments de carbó, destinats a les làmpades d’incandescència. Sir Hiram Stevens Maxim (1840-1916) era l’enginyer en cap de la primera empresa elèctrica nord-americana, la United States Electric Lighting Company. Per desgràcia, és més conegut com a inventor de la primera metralladora que es va construir. Maxim va visitar els tallers de la societat barcelonina el 1881 o el 1882.

Un tercer privilegi serà el sistema Weston, inventat per un altre anglès que va fer carrera als Estats Units, on va patentar una dinamo aplicable a la galvanotecnia, tècnica metal·lúrgica fonamentada en els banys electrolítics.

Un quart privilegi serà el de l’acumulador Kabath.

El gener del 1883, la Societat Espanyola d’Electricitat llançà el primer número d’una revista, La Electricidad, que serà la primera a Espanya dedicada a tractar els seus problemes tècnics.

L'enllumenat elèctric

Marca d’una empresa barcelonina del final del segle XIX. A Catalunya foren diverses les iniciatives destinades a facilitar enllumenat elèctric en aquests anys, però sense gaire continuïtat.

Després de les primeres instal·lacions realitzades per Francesc Dalmau i fill, la Societat Espanyola d’Electricitat continuarà la feina amb més empenta que mai i, en principi, amb més recursos. Els primers anys de la dècada del 1880 la població es trobava amb dues alternatives a la llum d’oli: el gas i la llum elèctrica, un gas i una llum que van millorant la presentació i reduint el cost, gràcies als avenços de la tècnica.

Una de les qüestions a debat era si la llum elèctrica era adequada per a qualsevol lloc o recinte. La polèmica es va crear a conseqüència d’uns assaigs que van fer, primer Dalmau fill i després la Societat, al Teatre del Liceu. El cronista del Diari de Barcelona considerava que la llum elèctrica era bona per a llocs oberts, però que en llocs tancats, com un teatre “el color de la luz eléctrica da una tinta azulada a todos los objetos, de lo cual resulta que el color carmín de los palcos, por ejemplo, se convierte en morado y que las caras de los espectadores, en particular de las señoras, toman un aspecto cadavérico” (Diari de Barcelona, maig del 1881, pàgs. 6 291 i 6 922). L’argument era de pes i provocà la resposta immediata de Tomàs Dalmau el qual, aportant l’experiència francesa i la seva pròpia en l’enllumenat de l’Ateneu de Barcelona, explicava que la llum elèctrica “no hacía desmerecer sino mas bien favorecer las notables pinturas expuestas –a l’Ateneu– y a las muchas y bellas damas”. Creia que “la mas hermosa mitad del género humano será la que con mayor efusión felicite a la Junta Directiva del Liceo por dicha mejora” (Diari de Barcelona, maig del 1881, pàgs. 6 471 i 6 472).

Les noves instal·lacions ciutadanes eren la millor propaganda de la Societat. Però el primer problema no era ja el sistema elèctric, sinó el sistema generador de l’energia. En una fàbrica, l’electricitat era produïda per les màquines de vapor o de gas que tenia l’empresa. Però aquesta solució no era possible a l’hora d’il·luminar una botiga en pie centre urbà. Si el local no admetia la màquina calia fer una canalització del cable elèctric, que connectava amb la màquina generadora dels propietaris.

I aquí ens trobem amb una greu responsabilitat històrica de l’Ajuntament de Barcelona. Una de les primeres gestions que va fer la Societat Espanyola fou la demanda d’autorització a l’Ajuntament per poder fer el llançament subterrani dels seus cables elèctrics, però el municipi no va contestar. Les crítiques de la premsa seran generals en aquest sentit, un fet que provocarà “que primero se iluminen por la electricidad las vías públicas de Madrid que las de Barcelona”. El permís va trigar un parell d’anys a arribar. L’alcalde era aleshores Francesc de Paula Rius i Taulet.

Tècnicament, la Societat tenia molt bon nivell. Pel febrer del 1883 arribà a Barcelona la notícia que l’enginyer francès Marcel Duprez havia transmès una força de mig cavall per un fil telegràfic a 57 km. de distància, amb un rendiment del 60%. El mes d’octubre del mateix any, l’esmentat enginyer i Narcís Xifra van realitzar una transmissió de força de 8 cavalls des de la fàbrica del Vapor Vell, a Sants, fins a la finca d’Eusebi Güell, a uns 2 km de distància.

Els tallers del carrer del Cid i la fàbrica d'electricitat del Paral·lel

El taller de Francesc Dalmau i fill havia estat al carrer de Sant Ramon. El primer taller de la Societat Espanyola d’Electricitat serà al núm.10 del carrer del Cid, prop de la Rambla i del Paral·lel.

Com a força motriu comptaven amb una màquina de vapor vertical Alexander, de 6 cavalls. Per als primers serveis d’enllumenat elèctric una màquina Harris Corliss, construïda per La Maquinista Terrestre i Marítima. Aquestes dues podien sumar la seva producció.

La casa tenia planta baixa, quatre pisos i un edifici annex. A la planta hi havia el taller de màquines i eines. Totes elles de la casa Heil-mann Ducommun de Mulhouse (França). Al primer pis hi havia el magatzem de primeres matèries. Al segon, el taller estava destinat al bobinatge de les màquines Gramme. El tercer, a la fabricació de les làmpades d’incandescència Swan i Maxim. Finalment, al quart, hi feien els treballs de fusteria. En un edifici annex hi havia el director, Narcís Xifra, les oficines i un taller-escola per a la preparació del personal. Hi treballaven uns 200 obrers.

El domicili i despatx central de la Societat estava a la rambla de Canaletes, en el que era aleshores xamfrà amb el carrer de Fontanella. No devia anar gaire sobrat de locals quan instal·là en aquest cèntric edifici un motor de gas de 10 cavalls, un altre de 50 cv, i un tercer de 10 cv. Amb aquest sistema aconseguia d’apropar els seus serveis als clients que no tenien força motriu pròpia i que gaudien del servei d’enllumenat. L’Ajuntament de Barcelona, que tan gasivament va tractar la Societat a l’hora d’autoritzar la xarxa, va tolerar el funcionament d’aquestes màquines en una zona que no acceptava altres motors que els inferiors als 3 cavalls de força, segons les ordenances municipals. Però els veïns ja es cuidaren de demanar al municipi el compliment de les ordenances, molestos pel soroll i les olors, (Diari de Barcelona, novembre del 1883, pàgs. 12 792 a 12 793). L’any 1884, la Societat tancà aquesta “fàbrica” de la Rambla –com l’anomenaven els que protestaven–, vengué la màquina de 50 cavalls i traslladà les oficines al carrer de Bergara, núm. 10.

El 1882, la Societat acordà la construcció de la primera “fàbrica” d’electricitat i adquirí sis màquines de vapor de 200 cavalls cadascuna d’elles, que hi anaven destinades. El servei previst de la clientela les exigia. Com a local per a la fàbrica comprà un terreny de 182 957 pams quadrats, que era tota l’illa formada pel Paral·lel i els carrers de Vila i Vilà, Cabanes i Mata, en el qual abans havien estat els horts de Sant Bertran.

Al Paral·lel anaren a parar les instal·lacions del carrer del Cid. La fàbrica d’electricitat no arribà mai a produir una força superior a la de 500 cavalls.

L'expansió geogràfica

Portada de la Proposta de Conversió de les accions, 1882. La Societat Espanyola d’Electricitat tenia un bon producte i una bona tecnologia, però aviat es creà un desequilibri entre capital industrial i capital financer, entre activitats a realitzar i recursos propis. La crisi del 1884 provocà la dimissió de Tomàs Josep Dalmau i de Narcís Xifra.

Francesc Dalmau havia obert una oficina a Madrid –Floridablanca, núm. 3–, on feia instal·lacions elèctriques. La Societat Espanyola d’Electricitat va reprendre aquestes oficines i promogué la creació de la Sociedad Matritense de Electricidad (1882) a la qual va traspassar tots els seus actius a la capital, com també el dret a utilitzar les seves patents i tècniques. A canvi, obtingué una participació majoritària en el capital amb 4 000 accions de 500 pessetes cadascuna, completament desemborsades.

La idea dels promotors és repetir aquesta jugada en altres àrees espanyoles. A la Junta d’Accionistes del mes de març del 1883 s’anuncia també la creació de la Societat Valenciana d’Electricitat i el propòsit de fer una cosa semblant a Sevilla, Saragossa, l’Havana i Lisboa. Però no es posaran en pràctica, a causa de la reduïda capacitat financera de la societat.

La llum elèctrica i els telèfons eren al centre del seu interès. Lògicament, primer corresponia de proporcionar electricitat, després vindria el servei telefònic.

Francesc Dalmau i Fill construïren els primers telèfons fabricats a Catalunya i a l’estat, seguint el procediment de Graham Bell. La Societat Espanyola d’Electricitat es proposava de donar servei telefònic a diverses ciutats de l’estat.

La Societat tenia ja competència. Una altra de les societats creades a Barcelona durant la febre de l’or –el 28 de novembre de 1881– era precisament Telefonía, Fuerza y Luz Eléctrica, Compañía General de Electricidad. L’empresa era promoguda per un tècnic, Rafael Roig i Torres, director de la revista Crónica científica. Els capitalistes eren Antoni Canadell i Prats, corredor de comerç, Rafael Sabadell i Ferrando, Enric Parellada i Pallas, fabricant, Jaume Carreras de Compte i Ignasi Villavecchia.

Un Decret de 16 d’agost de 1882 va donar pas a la creació de xarxes telefòniques arreu de l’estat, que quedaven sotmeses al control del govern de l’estat. Uns mesos més tard, una Ordre del Ministeri de Governació publicava el reglament al qual havien de sotmetre’s les instal·lacions telefòniques.

El reglament preveia la concessió de xarxes telefòniques de caràcter local i únic. La xarxa podia tenir un radi màxim de deu quilòmetres, de tal manera que englobés tota la població dintre d’aquest radi, i es limitava al mateix temps la seva possibilitat d’expansió. El qui s’enduia la concessió era qui oferia un percentatge més elevat dels seus ingressos a l’estat.

La primera crisi financera (1884)

La Societat Espanyola d’Electricitat tenia un bon producte i una bona tecnologia. Tenien entre mans unes patents que asseguraven la generació de llum elèctrica i el privilegi per a establir una xarxa telefònica. Pocs empresaris podien haver tingut uns actius més importants i més decisius per al futur de la humanitat. Però aviat es creà un desequilibri entre capacitat industrial i capacitat financera, entre projectes a realitzar i recursos propis.

Les instal·lacions elèctriques exigien una inversió considerable, en forma de construcció de màquines, canalització de la xarxa elèctrica i la mateixa instal·lació de l’enllumenat. Si hi afegim el projecte de servei telefònic i estenem l’àmbit al de l’estat, les necessitats de finançament podien ser il·limitades.

La Societat Espanyola d’Electricitat no aconseguí mai un coixí ampli de recursos propis. Nascuda en un moment de febre i de deler per invertir, la baixada de la borsa barcelonina i les desil·lusions dels inversors, retregueren l’accés al mercat d’estalvi nou.

Esquela de Tomàs Dalmau (Diari de Barcelona, gener del 1905).

Esquela de Francesc Dalmau (Diari de Barcelona, desembre del 1886). Francesc Dalmau renuncià a favor del seu fill Tomàs. Morí el mes de desembre del 1886.

Els resultats dels primers tres anys tampoc no foren esperançadors. El del 1882 fou l’únic exercici que es tancà amb una certa eufòria, tot pagant dividend a càrrec dels beneficis generats per la pròpia empresa i 50 pessetes amb càrrec als obtinguts per la Matritense de Electricidad. Però l’any 1883, les expectatives ja es trencaren. I el 1884 esclatà la primera crisi a conseqüència d’un balanç amb unes pèrdues d’1 444 000 pessetes, equivalents a una quarta part del seu capital desemborsat. La Junta acordà de reduir a la meitat el nominal de les accions, però poca cosa aportava aquest gest a l’empresa, la qual estava ja endeutada per una xifra que era quasi equivalent a les pèrdues d’aquell any.

La crisi suposà la dimissió del gerent i del director tècnic. Tomàs Josep Dalmau i Narcís Xifra abandonaren l’empresa.

Sense els fundadors. La suspensió de pagaments (1888)

Societat Espanyola d'Electricitat: recursos propis (en milers de pessetes).

La Societat Espanyola d’Electricitat continuarà amb les seves activitats, sense els seus dos principals tècnics. La principal preocupació dels administradors serà trobar el soci que li proporcioni diner fresc. I es pensaran que l’han trobat amb el Crèdit Espanyol.

El Crèdit Espanyol era un de tants bancs creats durant la febre de l’or a Barcelona, sense suc ni bruc. Els seus promotors no tenien cap força econòmica, ni cap representació social. Entre els promotors hi havia dos agents de duanes, un fabricant poc conegut, però amb diners –Matías Boada–, un forner i alguns comerciants barcelonins. Tampoc no sabien gaire el que havien de fer: només es proposaven d’invertir en negocis rendibles, en general. El Crèdit Espanyol prengué una participació a la Societat Espanyola d’Electricitat i estudià els temes que tenia entre mans.

L’empresa continuarà amb les seves instal·lacions d’enllumenat elèctric. Algunes d’elles de força prestigi com el Palau Reial, a Madrid, o dos Palaus de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1888.

Al final del 1884, la Societat Espanyola d’Electricitat obtingué una concessió per a una xarxa telefònica a Barcelona i la posà en marxa. Fou la primera de l’estat, seguida dos anys més tard per Madrid, on la concessionària serà una empresa amb capital francès –la Sociedad de Teléfonos de Madrid, SA–. El Crèdit Espanyol es comprometé a finançar el desenvolupament de la central barcelonina.

Societat Espanyola d'Electricitat, principals comptes del balanç.

Els exercicis 1885, 1886 i 1887 es tancaran amb petites pèrdues. El 1888 es presentarà la suspensió de pagaments. La presentarà el seu nou president, Luis Mª de Camino y Alonso del Real, assessor jurídic del Crèdit Espanyol. A l’actiu hi havia 6 493 accions de la Matritense, absolutament desvalorades i els seus actius industrials, formats per la fàbrica d’electricitat del Paral·lel i la concessió d’uns sistemes privilegiats, que aviat serien de tothom, perquè el privilegi tenia un termini.

La llista adjunta recull les realitzacions elèctriques de la Societat Espanyola d’Electricitat en el període 1881-1889:

• Vilanova i la Geltrú, amb motiu de la inauguració del ferrocarril (1882).
• Passeig de Colom, Barcelona (1882).
• Prolongació del Passeig d’Isabel II, Barcelona (1882).
• Cafè Condal, a la Rambla de Barcelona (1882).
• Ministeri de Guerra, Madrid
• Teatro Español, Madrid (1883).
• Estació dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (1883).
• Magatzems El Siglo, de Conde, Puerto i Companyia, a la Rambla de Barcelona (1883).
• Encàrrec d’enllumenat a Bilbao per l’Ajuntament d’aquesta ciutat (1883).
• Entre abril 1881 - desembre 1884:
  • a Barcelona: 80 làmpades d’arc voltaic i 106 d’incandescència
  • a la resta de Catalunya: 460 d'arc voltaic i 1 340 d'incandescència
• Fàbrica Godó, de teixits, a Igualada (1885).
• Creuers de guerra Alfons XII, Reina Cristina, Infanta Isabel i Isabel II; fragata de guerra Numancia, canoner Elcano (1886).
• Enllumenat de Talavera de la Reina (1886).
• Enllumenat de Sevilla (1887).
• Rambla de Barcelona. Passeig d’Isabel II, Plaça Palau i Passeig de la Duana (1888).
• Febrer 1888: porta fetes 1 452 instal·lacions a Espanya i Amèrica.
• Palacio Real de Madrid (1888).
• Exposició internacional de Barcelona: Palau de Belles Arts, Palau de Ciències i una part del Parc (1888).
• Final del 1889, més de 600 instal·lacions de caràcter fix.

El traspàs a la Barcelonesa d'Electricitat (1894)

En suspensió de pagaments, la Societat Espanyola d’Electricitat va buscar una solució als seus problemes. El 1889, el Crèdit Espanyol va comprar-li la seva participació en la xarxa telefònica barcelonina. Ja podem avançar que l’esmentat banc va presentar al seu torn suspensió de pagaments el 1892 i va entrar en període de liquidació.

El 1890, la Societat va donar entrada a un soci britànic: la casa Woodhouse and Rawson, de Londres, la qual va fer-se càrrec també de la Matritense de Electricidad. La renovació del Consell va ser total. Aquesta era la seva composició:

• President:  Lluís Martí i Codolar, capitalista, navilier i agricultor
• Vice-president:  Albert Hoster, industrial britànic
• Vocals:  Sir John Stokes, vice-president del Canal de Suez; Manuel Maria Pascual de Bofarull, advocat, de coneguda família barcelonina; Frederic Rawson, enginyer; Josep Espinós Stocklein, advocat, diputat provincial i secretari de la Cambra de Comerç; Frederic Ashby; Josep Bofill i Martorell, navilier; Thomas Harrison Lambert; Enric Parellada i Pallàs; Henry Rawson, advocat londinenc.
• Enginyer consultor: Bernardí Martorell i Falp

Anunci de l’òptic Dalmau (Diari de Barcelona, 1867).

La Societat Espanyola d’Electricitat no va sortir, però, del mal pas. El 1892 es va tomar a fer càrrec de la xarxa telefònica que tenia el Crèdit Espanyol i que havia passat ara a nom de particulars en suspendre pagaments el banc. El 1894, els actius de la societat foren traspassats en bloc a la Companyia Barcelonesa d’Electricitat per dos milions de pessetes. L’Allgemeine Elektrizitàts Gesellschaft (AEG), representada per Emil Rathenau, tenia la majoria del capital, acompanyada per la Société Lyonnaise des Eaux et de l’Eclairage, del banquer barceloní Manuel Amús i del Marquès de Robert.

La Barcelonesa d’Electricitat obrí les oficines a la plaça de Catalunya, núm. 2, que després seran de la Barcelona Traction i de FECSA. La fàbrica d’electricitat del Paral·lel serà reconvertida en tèrmica. Les tres conegudes xemeneies assenyalen el que va ser el somni de Tomàs Dalmau.

Bibliografia

• Francisco Dalmau e Hijos. Catálogo General, Barcelona 1872.
• SEE. Estatutos. Reglament, Barcelona 1882.
• SEE. Proposición presentada a la Junta General de Accionistas, Barcelona 1882.
• La Electricidad, 1883.
• Jordi Maluquer de Motes, “Els primers temps de l’electrificació”, Exposició Universal de Barcelona, llibre del Centenari 1888-1988, Barcelona 1988.