Història
La Segona República i la Guerra Civil (1932-1939)
Fou creat per l’Estatut de Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l’any 1932 i els seus poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la Guerra Civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932.
Constava de 85 escons; Francesc Macià, d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Josep Maria Tallada, de la Lliga Catalana, però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de la Lliga, 5 d’Unió Socialista, 1 d’Acció Catalana i 1 d’Unió Democràtica.
Interior del Parlament de Catalunya
© Parlament de Catalunya / Job Vermeulen
El més important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l’elaboració de textos orgànics, dels quals destaquen l’Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de control polític estigué modulada pel predomini gairebé absolut d’Esquerra Republicana, cosa que afavorí la iniciativa legislativa del Consell Executiu de la Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament).
Els principals temes tractats pel Parlament foren els de vida local, els pressupostaris i de justícia i, bé que sense capacitat ni legislativa ni d’actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de desembre de 1932 i l’última l’1 d’octubre de 1938.
El Parlament de Catalunya havia deixat de reunir-se durant els disset mesos de suspensió inconstitucional de l’Estatut, de l’octubre del 1934 al febrer del 1936; durant la guerra, d’altra banda, només celebrà cinc sessions.
Després del restabliment de l’autogovern de Catalunya (del 1980 ençà)
Restablert per l’Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, l’estructura, l’organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les democràcies liberals.
Li pertoca, a més de fer les lleis i d’elegir entre els seus membres el president de la Generalitat, impulsar i controlar l’acció política i de govern en l’àmbit de les seves competències; el formen 135 diputats, elegits amb criteris de representació proporcional per un període de quatre anys.
Les primeres eleccions tingueren lloc el 20 de març de 1980 i el Parlament es constituí el 10 d’abril, amb la següent composició: 43 diputats de Convergència i Unió (35 de CDC i 8 d’UDC), 33 del Partit dels Socialistes, 25 del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 18 de Centristes de Catalunya-UCD, 14 d’Esquerra Republicana i 2 del Partido Socialista de Andalucía; d’aquestes forces, CiU, ERC i CC-UCD integraren un bloc, no sempre estable, de suport al govern presidit per Jordi Pujol, i PSC i PSUC assumiren el paper d’oposició.
Sota la presidència d’Heribert Barrera i Costa, la cambra designà 7 dels seus membres senadors en representació de la Generalitat i emprengué una tasca legislativa —lleis de transferència de les diputacions, del Consell Consultiu, de la funció pública, de biblioteques, de normalització lingüística, de la Sindicatura de Comptes, del Síndic de Greuges, etc.—, frenada sovint pels recursos d’inconstitucionalitat presentats pel govern central.
En les legislatures del 1984, el 1988 i el 1992, el Parlament català es caracteritzà per l’hegemonia de CiU, resultant de la majoria absoluta (72, 69 i 70 escons), amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. En les eleccions del 1995, bé que CiU perdé la majoria absoluta (60 escons), Pujol fou confirmat en el càrrec i continuà al capdavant d’un govern monocolor de CiU. El 1999, malgrat que baixà a 56 escons, CiU es mantingué com a primera força al Parlament, i Pujol pogué accedir al sisè mandat.
Del 1984 al 1999, el PSC fou la primera força de l’oposició (41 escons el 1984, 42 el 1988, 40 el 1992, 34 el 1995 i 52 el 1999; en aquesta darrera convocatòria es presentava juntament amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i en coalició amb Iniciativa per Catalunya-Verds a les circumscripcions de Barcelona, Lleida i Tarragona, on obtingué 2 diputats més) i es disputaren la tercera posició el PSUC (des del 1987 integrat a la federació Iniciativa per Catalunya, i des del 1999 com a Iniciativa per Catalunya-Verds), amb 6, 9, 7, 11 i 5 escons, respectivament; ERC, amb 5, 6, 11, 13 i 12 escons, i Alianza Popular (des del 1989 Partido Popular), amb 11, 6, 7, 17 i 12 escons. Per la seva banda, el Centro Democrático y Social obtingué 3 escons el 1988.
Mesa del Parlament de Catalunya
© Fototeca.cat
La situació del 1999 es repetí en les eleccions del novembre del 2003, en les quals, tot i assolir tan sols 46 diputats, CiU conservà encara el primer lloc. No obstant això, l’acord tripartit de PSC, ERC i ICV (que sumava els 42, 23 i 9 diputats respectius) conegut amb el nom de Pacte del Tinell evità la continuació de CiU al poder i possibilità la constitució d’un govern d’esquerres amb Pasqual Maragall com a president de la Generalitat.
El PP, per la seva banda, obtingué 15 diputats. La legislatura estigué pràcticament dedicada íntegrament a l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia, que els principals partits havien promès en els seus programes electorals. Després de llargues i tenses negociacions, el 30 de setembre de 2005 el Parlament aprovà amb el suport de tots els partits de la cambra menys el PP, que s’hi oposà (125 vots a favor i 15 en contra), el nou text, posteriorment enviat a les Corts Espanyoles per ser tramitat.
Els resultats de les eleccions del novembre del 2006 (48 escons per a CiU, 37 per a PSC-Ciutadans pel Canvi, 21 per a ERC, 14 per al PP i 3 per a Ciutadans, partit espanyolista que entrava al Parlament per primera vegada) accentuaren la distància entre CiU i la resta de forces sense que, tanmateix, aquesta formació assolís la majoria absoluta, cosa que permeté la repetició de la coalició de govern de la legislatura anterior, aquest cop presidida pel socialista Josep Montilla i Aguilera.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, Convergència i Unió esdevingué la primera força, amb 62 escons, seguida del PSC (28 escons), el PP (18 escons), ICV (10 escons), ERC (10 escons). En sisè lloc entrà al Parlament una nova força, Solidaritat per la Independència (Solidaritat Catalana per la Independència) , amb 4 escons, i Ciutadans restà amb 3 escons. Artur Mas i Gavarró (CiU) fou investit president de la Generalitat de Catalunya. Les eleccions anticipades del 25 de novembre de 2012 mantingueren CiU en primera posició, si bé amb un suport força disminuït (50). ERC ocupà el segon lloc (21), seguit del PSC (20), el PP (19), ICV (13) i Ciutadans (9). SI no entrà al Parlament i, en canvi, ho feu amb 3 diputats la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), una força d’esquerres fins aleshores circumscrita a l’àmbit municipal. Artur Mas continuà com a president de la Generalitat.
Les eleccions anticipades del 27 de setembre de 2015 comportaren canvis importants en la composició de la cambra, conseqüència del caràcter plebiscitari respecte a la independència de Catalunya que hom els atribuí. Convergència Democràtica de Catalunya, que havia abandonat la seva aliança electoral amb Unió Democràtica, formà amb ERC i independents de sectors prosecessionistes la coalició Junts pel Sí, que fou la primera força (62 escons dels 135). Els llocs següents en nombre d’escons correspongueren a Ciutadans (25), per primer cop la segona força de la cambra, i el PSC (16) en tercer lloc. En quart lloc se situaren la formació d’esquerra radical Catalunya Sí que es Pot, que incloïa ICV juntament amb el nou partit d’àmbit espanyol Podemos, i el PP, amb 11 escons cadascun. La CUP, finalment, aconseguí 10 escons. La CUP i Junts pel Sí formaren el bloc majoritari, favorable a la independència de Catalunya. La resta de partits formà el bloc unionista en declarar-se contrari a la independència, amb l’excepció de Podemos, que no es definí. El gener del 2016, Carles Puigdemont, de Junts pel Sí, fou investit nou president de la Generalitat de Catalunya amb els vots de la seva formació i de la CUP.
Del 1984 al 2015 han estat presidents de la cambra Miquel Coll i Alentorn (1984-88), Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988-95), ambdós d’Unió Democràtica; el socialista Joan Reventós i Carner (1995-99); Joan Rigol i Roig, d’UDC (1999-2003); Ernest Benach i Pascual, d’ERC (2003-10), i Núria de Gispert, de CiU (2010-15). L’octubre del 2015 ocupà el càrrec Carme Forcadell i Lluís, de Junts pel Sí. Emparant-se en els resultats del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, el dia 27 del mateix mes el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la República Catalana per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc. El mateix dia, el govern espanyol activà l’article 155 de la Constitució pel qual intervenia la Generalitat de Catalunya i cessava el govern sorgit de les eleccions del 2015. El dia 30 del mateix mes la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, donà per dissolta la legislatura.
Immediatament després de la intervenció de la Generalitat de Catalunya, el president del govern espanyol convocà (al marge de l’ordenament estatutari) eleccions al Parlament de Catalunya. Celebrades el 21 de desembre, emergí com a primera força Ciutadans (36 diputats), seguida de la coalició Junts per Catalunya (34), que agrupava membres del PDeCAT, d’altres formacions i un gran nombre d’independents, Esquerra Republicana de Catalunya (32), el PSC (17), En Comú Podem (8), formació successora de Catalunya Sí que es Pot, la CUP (4) i el PP (4). Cinc diputats electes de Junts per Catalunya, entre els quals hi havia el president Puigdemont, i d’ERC es trobaven a l’exili, i tres dels mateixos partits en presó preventiva, entre els quals el vicepresident Oriol Junqueras. El gener del 2018 fou elegit president del Parlament Roger Torrent (ERC). La intervenció del govern espanyol bloquejà les investidures dels diputats electes Jordi Turull, Jordi Sànchez i el mateix Carles Puigdemont (els dos primers empresonats i el tercer a l’exili), i finalment el maig del 2018 el bloc independentista majoritari (JxCat, ERC i CUP) elegí nou president Joaquim Torra, proposat per Carles Puigdemont des de l’exili. Inhabilitat pels tribunals espanyols el setembre del 2020, el substituí en funcions el fins aleshores vicepresident Pere Aragonès.
Les eleccions celebrades el 14 de febrer de 2021 atorgaren al PSC i a Esquerra Republicana els mateixos escons (33), partits als quals seguiren Junts per Catalunya (32), l’ultradretà Vox (11), partit que accedia per primera vegada a l’arc parlamentari català, la CUP (9), En Comú Podem (8), Ciutadans (6) i PP (3). El 12 de març es constituí la XIII legislatura, i Laura Borràs, de Junts per Catalunya, fou elegida presidenta del Parlament. La investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat fou rebutjada en la primera convocatòria en no aconseguir la majoria absoluta, el 26 de març, ni la majoria simple, en segona votació el 30 del mateix mes. Després de nombroses negociacions, ERC i Junts per Catalunya signaren un acord de govern en coalició i finalment, en la segona convocatòria celebrada el 21 de maig, Aragonès fou elegit president, amb majoria absoluta (74 vots a favor i 61 en contra) a la primera votació, amb el suport d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP.
El 2 de juny de 2021 el Parlament aprovà la resolució 9/XIII per la qual la legislatura actual passà a denominar-se catorzena legislatura, a partir del 4 de juny del mateix any, després de reconèixer com a primera legislatura del Parlament de Catalunya la iniciada el 6 de desembre de 1932.
El 28 de juliol de 2022 Laura Borràs fou suspesa com a presidenta i diputada per la Mesa, en aplicació de l’article 25.4 del reglament del Parlament, després que li fou obert un judici oral en el procés judicial per la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, i Alba Vergés i Bosch, d’ERC, la substituí en el càrrec de manera interina fins el 9 de juny de 2023. El 30 de març de 2023 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnà Borràs a quatre anys i mig de presó i a nou anys d’inhabilitació, per un delicte de prevaricació i falsedat documental, i l’1 de juny del mateix any el Parlament li retirà definitivament l’escó. El 9 de juny de 2023 Anna Erra (Junts per Catalunya) fou elegida presidenta del Parlament de Catalunya.
L’edifici
Físicament, el Parlament de Catalunya és al parc de la Ciutadella de Barcelona, on ocupa l’arsenal de l’antiga fortificació feta construir per Felip V en finalitzar la guerra de Successió i en ocupar l’exèrcit borbònic la ciutat de Barcelona.
Després de l’enderrocament de la fortificació (1869) i la construcció del parc de la Ciutadella en el seu lloc, l’arsenal fou, juntament amb el palau del governador i la parròquia militar, l’únic edifici conservat. Construït pel mateix arquitecte de la Ciutadella, Jorge Próspero de Verboom, l’arsenal ocupa una superfície de 5.532 m2, repartits en dues plantes i golfes. Es disposa en dues grans naus en creu, amb un pavelló central coronat per una cúpula. Els espais entre els quatre braços de la creu els ocupen quatre patis. La planta baixa del cos central i dels extrems és formada per un porxo a base d’un seguit d’arcades. L’edifici és de pedra de Montjuïc i de rajola vermella.
El 1889 l’Ajuntament de Barcelona inicià les obres per a convertir l’edifici en palau reial, i amb aquesta finalitat el blasó d’armes dels Borbó fou traslladat d’una de les portes d’accés de la Ciutadella a la façana principal. En les obres de remodelació, dirigida per l’arquitecte municipal de la ciutat Pere Falqués, s’obriren tres balcons a l’altura del primer pis, es decorà la façana amb esgrafiats, s’alçà el cos central de l’edifici i es col·locà al mig de la façana l’escut de pedra de la porta del Socors de la Ciutadella.
Bé que l’any 1894 fou habilitat com a residència de la reina regent Maria Cristina d’Àustria, aquesta hi renuncià, i l’any 1900 el consistori aprovà destinar-lo a Museu Municipal d’Art, i amb aquesta finalitat hom hi afegí dues ales laterals i decorà les façanes amb vint-i-quatre bustos d’artistes catalans i de persones relacionades amb la història de l’art català, ampliació inaugurada el 1915. El 1927 hom hi construí el jardí actual, centrat per un estany amb una rèplica de l’escultura Desconsol, de Josep Llimona.
Cedit el 14 d’octubre de 1932 com a seu del Parlament de Catalunya, el decorador Santiago Marco, dirigí les obres d’adaptació i decoració, que coordinà el conseller de Governació Josep Tarradellas, el qual, seguint instruccions del president de la Generalitat, Francesc Macià, feu cobrir l’escut d’armes dels Borbó amb les quatre barres. La sessió inaugural tingué lloc el 6 de desembre de 1932.
Després de la Guerra Civil Espanyola, les autoritats franquistes convertiren el Palau del Parlament en caserna, fins que l’any 1945 hi fou instal·lat el Museu d’Art Modern i, posteriorment, altres institucions, com el Gabinet Numismàtic i la Biblioteca dels Museus d’Art. Durant trenta-set anys el Saló de Sessions fou clausurat i hom en prohibí l’accés. A la façana principal, les quatre barres foren novament substituïdes per l’escut d’armes borbònic.
Després del franquisme, i restablert l’autogovern català, recuperà les funcions com a seu del Parlament català a partir de la primera legislatura (1980), formalitzades l’any 1999 amb la cessió del palau en qualitat de cambra legislativa catalana a la Generalitat de Catalunya per l’Ajuntament de Barcelona.
La cessió permeté successives ampliacions i adequacions de l’edifici fins al setembre del 2004, data a partir de la qual es dedica íntegrament a usos parlamentaris. L’any 2006 els presidents de la Generalitat i del Parlament, i l’alcalde de Barcelona signaren un nou acord per a la construcció d’un edifici adjacent al Parlament de Catalunya que n’ampliava les dependències.
El 10 de setembre de 2012, arran d’un acord de la mesa del Parlament adoptada el mes de maig, foren inaugurades les quatre barres a la façana principal, que taparen novament l’escut d’armes dels Borbó.