El cotó, el rei del tèxtil

Alimentar i cobrir el cos són les dues primeres necessitats de l’home. Les feines que s’hi remeten han tingut sempre un pes determinant dins l’activitat humana. Des del Neolític fins a la Societat de Consum, la mòlta dels grans i el tissatge de les fibres s’han situat regularment en el centre mateix de les preocupacions socials. Històricament, el moliner i el teixidor han estat l’expressió més pregona de l’Homo Faber.

Un home tip ha de parar de menjar. Una persona ben vestida pot omplir els armaris de roba sobrera. Mentre l’elasticitat-renda dels aliments és sempre baixa, l’elasticitat-renda del tèxtil tendeix a ésser elevada. Un cop passada la depressió del segle XVII, el nombre i el nivell de vida dels europeus ha seguit una trajectòria clarament alcista. Més gent per vestir i més recursos per a vestir millor (vestuari més abundós i de més qualitat). Des del set-cents, la producció i el consum de teixits del Vell Continent s’ha expandit i s’ha perfeccionat d’una manera insospitada. Amb molta diferència, l’augment de la demanda i de l’oferta de roba ha sobrepassat el dels ingressos per càpita. En un món en progrés, el vestit ha estat un dels consums privilegiats.

Mostra d'estampats de la casa Felip Ricart, publicada a Catalunya Tèxtil, 1911.

Abans de les fibres químiques —un invent del segle XX— les quatre primeres matèries usades pel tèxtil han estat el lli i el cotó, del regne vegetal, i la llana i la seda, del regne animal. Pel fet de ser curtes i fràgils, tant les fibres del lli com les del cotó i les de la llana han d’unir-se en filament abans d’utilitzar-se en el tissatge; la seda, en canvi, només demana que els fils que segrega el cuc siguin entrellaçats o torçats, a fi de donar-los la resistència necessària. La planta del lli, les ovelles que proporcionen la llana i la morera que alimenta els cucs de seda són espècies vegetals i animals corrents a Europa; ben al contrari, el cotoner (“Gossipium herbaceum”) és una planta pròpia de climes subtropicals i, per tant, absent del Vell Continent. Aquesta localització explica el retard amb què el cotó s’ha incorporat al consum tèxtil del món occidental. Mentre a l’índia les teles d’aquesta fibra ja eren típiques en temps d’Heròdot (segle V aC), a Occident el cotó, producte exòtic, fou durant centúries un mer complement del lli en el teixit anomenat “fustán”, i no s’usà sol fins al final del segle XVIII, quan l’expansió britànica per l’Oceà Índic establí un lligam més o menys regular entre tots dos àmbits.

Les indianes vingudes d’Orient foren una revelació per als occidentals. A més de l’originalitat de dibuixos i colors, la nova fibra presentava —enfront del lli, especialment— unes condicions higiènico-sanitàries molt avantatjoses. Un cop suada o mullada, la fibra de fil —com tots els conductors de calor— es torna gèlida, amara el cos i en priva la transpiració; en les mateixes circumstàncies, la roba de cotó, mal conductor que condensa menys humitat i n’absorbeix més, manté la temperatura del cos força constant, en benefici no solament del confort sinó també de la salut. En climes freds, els teixits de cotó ajuden a preservar l’escalfor corporal; en climes càlids, faciliten la transpiració. En tots dos casos, són especialment recomanables tant per a la roba interior com per a la roba de taula i de llit.

La manufactura del cotó ha arrelat a Europa com a seqüela del comerç colonial. L’any 1700, alarmada davant la invasió de calicots asiàtics, la indústria llanera anglesa arrencà la prohibició d’introduir-ne més al Regne Unit. La mesura tingué uns efectes imprevistos, contraproduents per als qui l’havien inspirada: donà lloc a una fabricació que substituïa les importacions a la Gran Bretanya mateixa. La nova indústria, que havia començat per la simple estampació d’indianes, acabà per oferir un producte rival no solament de la llana, sinó encara més del lli i de les mitges de seda.

En ascendir de simples consumidors a consumidors i productors, els britànics descobriren les altres virtuts del cotó: mínimes exigències de preparació de la floca; adaptació extraordinària als procediments mecànics de filatura; afinitat per a combinar amb qualsevol altra fibra, és a dir, aptitud destacada per als teixits de mescla; absorció de tota mena de tints i colors; blanqueig tan complet com el del lli; impressió més efectiva encara que la de la seda. D’una manera més genèrica, sobreposant-se a les condicions tecnològiques acabades d’esmentar, cal tenir molt present la procedència exòtica de la fibra, que ha permès a la indústria transformadora d’adoptar, sense preàmbuls, els mètodes de producció i d’organització capitalistes. En el cas del lli, l’origen camperol de la fibra i la simplicitat dels mètodes manuals de transformació havien determinat el caràcter rural i casolà de la indústria. En el cas de la llana, la complexitat dels processos, que obligava a diversos canvis de mans abans d’arribar a l’article final, ja conferia a la producció un component comercial innegable. En el cas del cotó (i de la seda, en part), la importació forçosa de la primera matèria, per la via del comerç, ha fet que la indústria transformadora renunciés, gairebé d’entrada, als mètodes tradicionals per a adoptar les formes primeres de l’explotació capitalista: el treball a domicili per compte d’un empresari i la manufactura.

Però, l’avantatge decisiu de la indústria cotonera respecte de les altres branques del tèxtil sorgirà, en el segle XIX, en forma de barator progressiva de la primera matèria que elabora. En un primer moment, del 1770 al 1800, la baixa del preu de la filatura, gràcies a la mecanització incipient, havia estat contrarestada per l’alça del preu de la floca (augment de la demanda) així com per la del tissatge (sense mecanitzar). Després, al llarg del segle XIX, l’obertura d’una nova font de proveïment, als Estats Units, capaç de vèncer la inelasticitat de l’oferta dels primers proveïdors (índies Occidentals, Brasil, índies Orientals, Llevant de la Mediterrània), va obrir a la indústria cotonera europea una era de prosperitat insospitada.

L’any 1793 tingué lloc l’invent de la desmotadora de cotó. Immediatament, una zona molt ampla dels Estats Units meridionals, estesa des de Louisana fins a Geòrgia i South Carolina, va adoptar el nou conreu. L’èxit fou sensacional. La combinació d’iniciativa i capital per part dels plantadors, la mà d’obra esclava i les terres fèrtils donà lloc a un cotó cada cop més barat. Després del màxim assolit en 1799-1801, la cotització de la fibra no pararia de declinar fins el 1898, llevat dels anys 1822 i 1855-64. Per tal d’aprofitar l’avantatge, els fabricants han anat posant l’accent sobre els teixits bastos, menys intensius en mà d’obra (l’input car), amb la qual cosa la clientela del sector cotoner ha crescut encara més.

Comptat i debatut, el declivi del cost de la primera matèria sembla haver tingut una incidència més forta damunt la reducció del preu dels manufacturats que no pas la innovació tecnològica o la millora de la productivitat del treball. L’agricultura nord-americana ha estat decisiva per a la industrialització europea del vuit-cents.

Anglaterra, la fàbrica cotonera del món

Immediatament abans de la Revolució Industrial els principals centres de consum de cotó es trobaven fora d’Euroça, a les zones de conreu de la planta, com l’índia, la Xina, el Brasil, Turquia i l’Orient Pròxim, on una munió de filadors i teixidors manuals elaboraven la floca. En termes internacionals, el tràfic cotoner es reduïa a l’exportació d’unes poques partides de primera matèria —des de les índies Occidentals i Turquia, sobretot— cap a les petites indústries domèstiques europees, i, d’una manera més important, d’articles de cotó teixits a mà per part de l’índia. Al final del segle XVII, aquest darrer flux havia esdevingut de tanta consideració —potser 50 milions de iardes anuals, és a dir uns 46 milions de metres— que els països receptors, començant pel Regne Unit, s’havien vist obligats a oposar-s’hi, per tal de defensar les indústries tèxtils tradicionals arrelades en cadascun d’ells.

Quadre 1. Evolució de les indústries cotoneres mundial i britànica des del final del segle XVIII fins a mitjan segle XX.

Al llarg dels darrers cinquanta anys d’aquesta etapa (del 1700 al 1750) el consum britànic de cotó en floca havia girat entorn dels dos milions de lliures anuals (una lliura = 453,6 grams). Després, quan la indústria de les Illes hagué desenvolupat i adoptat els mitjans de producció mecànics, la demanda de floca començà a disparar-se: assolí els quatre milions de lliures el 1760, set milions el 1780 i vint-i-cinc el 1790. Al mateix temps, per bé que sota formes generalment domèstiques, la manufactura del cotó s’escampava per Europa i els Estats Units. En aquest darrer país, on la primera fàbrica moderna fou estrenada el 1790, el consum de fibra era de dos milions de lliures a la fi del set-cents.

L’expansió de la indústria cotonera britànica ha recolzat damunt el creixement incessant de la demanda interna i l’increment, més ràpid encara, de la demanda exterior. L’any 1790, com es pot veure en el quadre 1, una quarta part de la producció anava destinada a l’estranger; el 1830, la quota exportada era ja dels dos terços; el 1882-84, superava de molt les quatre cinquenes parts. A la darrera data, l’exportació britànica d’articles de cotó representava igualment més del vuitanta per cent de l’exportació mundial.

La fabricació britànica ha tret un avantatge extraordinari de la seva anticipació respecte de les altres. Tot i això, el seu mateix èxit ha tingut l’efecte de crear-li una colla cada vegada més àmplia d’imitadors. A partir dels anys 1830, les fàbriques cotoneres s’han multiplicat arreu del món. El període de pau subsegüent a les guerres napoleòniques ha fet possible la divulgació del bagatge tecnològic anglès; la llibertat d’exportar maquinària tèxtil fora del Regne Unit, decretada el 1843, és la millor prova que el règim prohibitiu, vigent fins aleshores, s’havia tornat inoperant.

Per començar, les fàbriques de cotó han estat una exclusiva d’Europa i dels Estats Units. A mitjan segle XIX, però, s’ha produït l’extensió de la manufactura per altres contrades, i molt especialment pels territoris productors de la primera matèria. En la dècada de 1850, l’onada ha arribat a l’índia; en la dècada de 1860, al Brasil; en la de 1870, al Japó (aleshores encara productor de floca). La força del moviment és considerable. En poc temps, els països exòtics fan sentir llur pes dins el conjunt: la fabricació cotonera dels establiments no europeus ni nord-americans puja del 5 per cent, al començament dels anys 1880, a més del 20 per cent en 1910-13. Dels vells productors, el més afectat és la Gran Bretanya, abocada a una minva tant relativa com absoluta en el camp dels filats (per la pèrdua dels mercats hindú i japonès, en benefici dels filadors autòctons, primer, i per la pèrdua del mercat xinès, a favor dels filadors japonesos i hindús, després), i a una nova minva relativa però no absoluta en l’àmbit dels teixits.

En trenta anys, del 1882-84 al 1910-13, tot i recórrer el tram més alt de la seva trajectòria, la indústria cotonera britànica ha vist reduir del 37 al 20 per cent la seva part dins el consum mundial de floca i del 84 al 58 per cent la seva part dins les exportacions mundials d’articles acabats.

Les raons d’aquesta pèrdua de posicions són múltiples. Entre elles sembla destacar, però, la dificultat creixent de reduir costos, deguda a la falta de control sobre el proveïment de la primera matèria, la preferència per la selfactina, de treball intermitent, enfront de la filadora “contínua”, la dependència cada vegada més gran respecte dels tints foranis, l’especialització excessiva i la inelasticitat dels nivells de salaris. Des del 1891, la lluita obrera contra la baixa dels jornals i les mesures estalviadores de mà d’obra ha aconseguit que la retribució bruta del treball augmenti més de pressa que la retribució bruta del capital: aquesta conquesta social pot haver exercit una influència desinversora, negativa doncs, sobre el sector (D.A. Farnie).

Passada la guerra europea, l’evolució de la indústria cotonera mundial s’ha caracteritzat per un creixement amb tendència a alentir-se i per uns intercanvis entre països (exportacions) declinants sense remissió. El primer tret té a veure amb les dificultats d’un món menys pròsper, així com amb l’aparició de la seda artificial. El segon s’explica per la introducció de la indústria en els països en via de desenvolupament, cosa que fa menys necessari el recurs als teixits de fora. La suma d’aquests dos factors explica que la Gran Bretanya, el país productor i exportador de filats i teixits per excel·lència, hagi davallat en els termes absoluts i relatius que revela el quadre 1.

Els orígens a Catalunya

Josep Antoni Muntadas i Campeny, fundador de L’Espanya Industrial, la primera i més rellevant empresa cotonera catalana (Foment del Treball Nacional).

La indústria catalana (i espanyola) té un origen semblant al de la indústria cotonera britànica. La prohibició d’introduir indianes de fora, a petició dels paraires i seders autòctons, que a la Gran Bretanya havia estat establerta el 1700, porta a Catalunya les dates de 1718 (indianes asiàtiques) i de 1728 (indianes de qualsevol origen). Aquí com allà, la complaença dels beneficiaris fou efímera: en poc temps el consum de teixits de cotó pintats havia creat un hàbit que ja no era possible d’eradicar. Entenent-ho així, uns quants homes d’empresa (en el sentit més literal del mot) prengueren la decisió de produir a dins del país l’article que abans arribava de l’estranger. La industrialització substitutiva d’importacions és a l’origen de la branca autòctona del cotó. Precedida de diversos intents, la manufactura d’estampació d’indianes establerta cap al 1737 per Antoni Serra, a Barcelona, pot haver estat la primera que ha funcionat d’una manera efectiva a la Península. El seu èxit suscitaria un nombre d’imitacions estimat en dues-centes vint-i-cinc, sense comptar les de fora de la ciutat, per al període comprès entre el 1746 i el 1804. L’any 1784, un mínim de 74 d’aquests establiments era actiu a la capital catalana. Cap altra ciutat europea en concentrava un nombre tan important.

Quadre 2. Composició i destinació de les vendes de Joan Rull i Companyia en els períodes 1790-1796, 1797-1800 i 1819-1821.

Barcelona, capital de l’indianeria europea al final del segle XVIII? No ens deixéssim obcecar. Una resposta justa passa per escatir la identitat precisa de les diverses unitats de producció. Què eren, o millor encara, a què es dedicaven les denominades “fàbriques d’indianes”? Un article recent, degut a Alexandre Sánchez, sobre les vendes de la fàbrica creada el 1783 per la raó social Geroni Anglès, Joan Rull i Companyia. (Rull i Companyia des dels anys 1790) aporta la resposta més contundent, fins ara, al nostre interrogant. En forma numèrica, els elements d’aquesta resposta que tenim interès a destacar formen el quadre 2.

La lectura comparada dels dos paquets de dades (tipus de peces venudes i mercats als quals han estat dirigides) resulta alliçonadora:

— del 1790 al 1796, una fase de prosperitat acreditada per les xifres globals de vendes, l’enorme predomini dels llenços de fil sobre les indianes de cotó (85 i 15 per cent, respectivament, de les peces venudes) ha coincidit amb un altre predomini, si no tan gran almenys d’un ordre semblant, del mercat colonial sobre el mercat metropolità (70 per cent, contra 30, dels valors);

— del 1797 al 1800, una fase de declivi evident, que s’ha de relacionar amb la guerra contra Anglaterra i amb els obstacles a la navegació atlàntica, el col·lapse de les peces de lli, reduïdes a la vuitena part (de 13.335 a 1.628), s’ha presentat en companyia del col·lapse, més accentuat encara (de 216 a 21 milers de rals), de les trameses globals a Amèrica;

— del 1819 al 1821, una fase en què l’estampació barcelonina de llenços ja és història i l’Amèrica continental s’està perdent, l’indici d’una distribució de les vendes idèntica a la de 1797-1800 (88 per cent a la Península i la resta a les colònies) sembla la prova que les simetries posades de relleu en els dos punts precedents responen a unes vertaderes relacions de causalitat.

Imatges del llibre Tratado teórico y practico de la fabricación de pintados o indianas escrit per Carles Ardit. Barcelona, 1819. En especialitzar-se en l’estampació de llenços de Flandes i Beauvais, de Bohèmia i Pomerània, d’Escòcia i d’Irlanda, Barcelona es converteix en un centre tèxtil de primer ordre a nivell continental.

L’auge de la fàbrica Rull durant el septenni del 1790 al 1796 hauria estat degut a l’absorció, per part de les colònies americanes, dels llenços d’importació acabats (pintats) a l’establiment. El seu declivi en el quatrienni posterior, a la fabricació gairebé exclusiva (i forçada) d’indianes, per a un mercat tan pobre i tan mal pagador com l’espanyol. Sota aquest angle, la denominació “fàbrica d’indianes”, que li fou aplicada des de l’origen i amb la qual és reconeguda avui, no li escau gaire.

Aquí, però també a fora, la història de la indústria tèxtil anterior a la revolució industrial està per revisar. El lli ha estat el cotó de l’antic règim; ni la llana, ni encara menys la seda, no han tingut la seva importància. Per bé que conreat i treballat a la majoria de països europeus, les diferències de volum i de qualitat dels productes lliners donaven lloc a uns fluxos de molta consideració. Aquest comerç ha pres una volada excepcional al llarg del segle XVIII, quan a la demanda creixent de les societats occidentals s’hi ha afegit la demanda més o menys “nova” de les societats americanes. En ple desenvolupament, la població immigrada del Nou Continent ha exigit una participació en el consum de llenços i altres articles de lli. La importació d’aquestes manufactures per part dels Estats Units (des del 1776) i de l’imperi espanyol assolirà unes dimensions imprevistes a les últimes dècades de la centúria.

El proveïment de l’Amèrica del Nord ha anat a càrrec de la Gran Bretanya i, en menor grau, de Rússia. El proveïment de l’Amèrica central i meridional ha esdevingut un quasi monopoli espanyol a partir del moment en què el lliure comerç ha franquejat el trànsit per les ciutats portuàries espanyoles de les teles procedents de l’estranger. Aquesta franquícia ha estat fonamental per a la indústria del Principat. En especialitzar-se en l’estampació de llenços de Flandes i Beauvais, de Bohèmia i Silesia, d’Escòcia i d’Irlanda, Barcelona s’ha convertit en un centre tèxtil de primer ordre, a nivell continental.

Alguns autors acusen aquesta especialització d’haver arraconat els fabricants d’indianes cap a la fase simplement terminal del procés fabril, en perjudici de la filatura i del tissatge de cotó. A més de recolzar damunt d’un equívoc (les teles objecte d’estampació a gran escala eren de fil, i no de cotó), l’argument, com a mínim, és reversible: els guanys acumulats amb els llenços pintats devien ser utilíssims per a l’apuntalament d’una indústria (l’indianera pròpiament dita) que fins aleshores s’havia desenvolupat en condicions precàries. Referint-se a “Rull i Companyia”, Alexandre Sánchez precisa que “en el mercat espanyol els beneficis eren menors (que en l’americà) i els cobraments més aleatoris”.D’una manera més general, Ramon Grau i Marina López han constatat que l’arrelament de la filatura del cotó per mitjà de la “berguedana” (la primera filadora moderna, adaptada de la “jenny” anglesa) s’inicia en “el gran decenni 1783-1792” que és aquell —afegeixo per compte propi— en què l’estampació de llenços ha batut el ple. Les teles de fil, no hauran contribuït a finançar els costos, ara elevats a causa de la nova maquinària, de la filatura i del tissatge del cotó?

En la mesura que l’exemple de “Rull i Companyia” sigui extrapolable, la branca rigorosament cotonera de la indústria tèxtil catalana presentava, a l’últim terç del segle XVIII i començament del XIX, una entitat força més petita de la que les nòmines d’establiments i d’obrers han fet creure. L’etiqueta “fàbrica d’indianes” es presta a confusions. L’any 1784, els setanta-quatre establiments barcelonins que en feien ús poden haver produït un màxim de 2.165 mil lliures de teixits de cotó, enfront d’un altre màxim de 10.152 milers de lliures corresponent a la fabricació britànica. Això sense comptar que la darrera era “completa” (només importava la floca) mentre que la de la nostra ciutat comprava a l’exterior les dues terceres parts del fil que teixia. Un nombre considerable de “fabricants d’indianes” es dedicava, amb preferència i potser en exclusiva, al simple acabat de llenços i altres articles de lli.

El retard de la filatura és l’altre tret de la indústria cotonera del set-cents que cal remarcar. Les reials ordres de 4 i 14 de juny de 1728, contràries a l’entrada de manufactures i semi-manufactures de cotó, havien fet una excepció a favor dels filats “maltesos”. El poder públic desitjava combinar la protecció al tèxtil tradicional amb el foment, mesurat això sí, de la nova branca. Atenent a aquesta normativa, les fàbriques catalanes d’indianes comptaran amb els telers i les taules de pintar que calgui (per tal de prevenir el minifundi industrial, les Ordenances del 1767 han fixat un mínim de 12 telers per establiment) i amb un nombre de filadores que se situa regularment per sota de les exigències del tissatge, quan no és nul. La filatura és una activitat poc remuneradora, que els fabricants barcelonins miren d’estalviar-se. En compensació, recorren al fil de cotó de la Mediterrània oriental, que un eixam activíssim de comerciants maltesos s’encarrega de vehicular d’una conca a l’altra de la mar interior. La ductilitat mercantil dels intermediaris, capaços de donar crèdit a vint-i-quatre mesos, facilita les coses. N’és un bon exemple la seva rèplica al reial decret de 12 de maig de 1771 que, amb la intenció de fomentar el conreu del cotó americà, imposa finalment un dret del 20 per cent als filats mediterranis: els maltesos rebaixen el preu de venda de l’article i fan més concessions financeres als compradors. Aquesta reacció ha tornat inútil el decret. Per la seva banda, els indianaires catalans simulen introduir la filatura (posant quatre dones a filar) cada vegada que els seus interlocutors maltesos fan senyal de tensar la corda. El joc, assumit per uns i altres, ha durat prop de mig segle.

La seva fi s’ha iniciat a l’acabament de la dècada de 1780. Ramon Grau i Marina López citen l’augment de la producció americana de fibra, la resolució del problema de l’espinyolament, el comerç directe de Barcelona amb les colònies (sense passar per Cadis), la descoberta pels catalans de les virtuts de la “jenny” (la primera filadora moderna) i el desenllaç de la Guerra d’independència nord-americana com els factors que, després de tants anys, han determinat la consolidació de la filatura a Catalunya. Josep M. Delgado posa l’èmfasi sobre les mesures de política colonial adoptades per Floridablanca (des del 1788), com l’extensió del comerç lliure a Veneçuela i la liberalització del tràfic d’esclaus, que fan rendibles les expediciones catalanes a les zones cotoneres del Carib, i que, amb l’ajut dels llibres dels corredors de comerç de Barcelona —una font insubstituïble— retarda fins a la dècada de 1790 la imposició dels filats catalans sobre els filats de Malta.

L’administració decretaria, l’any 1802, la prohibició absoluta dels filats estrangers. La mesura va donar lloc a la primera tongada de filatures mecàniques.

L’any 1785 havien entrat al port de Barcelona 1.465 milers de lliures de cotó filat contra 775 milers de lliures de cotó en floca. El 1793, les quantitats respectives foren 1.563 i 1.619. El progrés relatiu de la filatura catalana, que denoten les segones xifres, té el grandíssim interès d’assenyalar un camí sense retorn. En premi i estímul als filadors autòctons, l’Administració decretaria, l’any 1802, la prohibició absoluta dels filats estrangers. La mesura va donar lloc a la primera tongada de filatures mecàniques —és a dir, a base de mule-jennies mogudes per una energia no humana— al nostre país. El “Llevador general de les concessions d’aigües” fetes pel Reial Patrimoni en registra catorze, amb aquesta finalitat, del 1803 al 1808. Retenim-ne dues: la d’aigües del Rec Comtal, dins els límits del Clot de la Mel, a favor de Llorenç Claros (fabricant d’indianes, des del 1790 com a mínim) i Manuel Torner, que ha estat la primera i pot considerar-se el punt de partença del Sant Martí de Provençals modern, és a dir fabril; i la d’aigües del Llobregat, a l’altura de Martorell, per tal d’accionar divuit “màquines angleses” de Joan Vilaregut, vers el 1807. A més, cal recordar encara l’intent fallit de moure amb una màquina de vapor construïda pel Dr. Santponts la filatura barcelonina de “Jacint Ramon”, el 1806, i la presència de la primera filatura estrangera, fundada el 1806-1807, també a Barcelona, pels francesos Jacques Joumart, marquès de Sabran, i Jean de Cramp.

La implantació del sistema fabril (1833-1860)

Teixits a canvi de grans

Marques de fàbriques cotoneres catalanes (de dalt a baix): fàbrica de teixits Viladomiu (Barcelona), Antoni i Ramon Ricart (Vic) i Successors de Fabra i Portabella (Manresa). En contrapartida del blat que Catalunya necessitava, l’Espanya agrària només podia acceptar algun article industrial no abastable per la seva producció. Aquest article ha estat els teixits de cotó.

Del 1802 al 1808, gràcies a la nacionalització de la filatura, la fabricació cotonera havia fet un pas endavant. Del 1808 al 1814, amb la mutilació de l’aparell productiu, la presència incontrolada de teixits estrangers i el col·lapse irremeiable del comerç colonial, la Guerra del francès li ha causat uns danys difícils de reparar. Del 1814 al començament del 1820, en restablir el sistema de relacions sòcio-econòmiques de l’antic règim, la restauració de l’absolutisme li nega les reformes necessàries per al redreçament i el progrés. Sense incentius per a la inversió, sense el paraigües de la impressió de llenços destinats a ultramar i sense la reserva del mercat espanyol, en cloure’s la segona dècada del segle XIX la indústria cotonera catalana sembla condemnada a mort. L’esforç de més de vuitanta anys és a punt d’anar-se’n en orris; l’intent d’arrelar la indústria moderna, a la llinda del fracàs; els testimonis que parlen de “decadència i aflicció” (com el del secretari de la Junta de Comerç), impossibles de contradir.

Tot i això, el malalt s’ha guarit i s’ha enrobustit. Però, abans de complaure’ns en el relat del miracle, cal seguir Josep M. Pradera en la construcció del canvi de model comercial que l’ha propiciat. La història té un abans i un després del decret del 5 d’agost de 1820 el qual, seguint l’exemple de les “corn laws” angleses, ha prohibit l’entrada de tota mena de cereals i farines de l’estranger, sempre que el preu dels autòctons no sobrepassi uns determinats límits en els principals mercats de la península. Fins llavors, mentre la importació dels cereals i farines havia estat lliure, Catalunya hi havia recorregut regularment per tal del compensar el dèficit crònic de les collites pròpies. Unes mancances normals i previsibles des del moment, que Jaume Torras situa a mitjan segle XVII, en què el país havia optat per l’especialització vini-vitícola, a costa de l’àrea sembrada de cereals. La fórmula era favorable: el producte de les vendes de vins i d’aiguardents a l’exterior bastava, amb escreix, per a pagar les compres de blats foranis; la diferència de valor entre els dos fluxos representava un guany net per al país. A més, el benefici al qual ens acabem de referir en produïa d’altres, ja que l’intercanvi que el sustentava no era pas directe, sinó molt indirecte. A la pràctica, l’exportació de vins-aiguardents indígenes i la importació de blats, tant del Nord com de la Mediterrània, constituïen els dos extrems de l’eix entorn del qual s’articulava tot el comerç internacional del Principat.

A la segona meitat del set-cents, els productes vitícoles, que formaven la clau de volta de l’exportació catalana, havien trobat dos destins eminents: el nord d’Europa, d’una banda, i les Antilles, de l’altra. El primer tenia per retorn la fusta i el bacallà; el segon, el sucre i d’altres colonials. El vaivé solia equiparar-se en l’àmbit europeu i desnivellar-se, a favor de Catalunya, en l’àmbit americà. Una vegada satisfeta la demanda catalana i una part de l’espanyola, els sobrants de “colonials” arribats al port de Barcelona eren reexpedits com a contrapartida dels blats “russos” i nord-africans. L’aiguardent del Penedès i del Baix Camp havia servit per a la compra de sucre cubà; el sucre cubà servia per a adquirir el complement de gra mediterrani. Per bé que complex, el circuit i les seves ramificacions contribuïen d’una manera molt positiva al progrés d’una Catalunya en ascens.

Marques de fàbriques cotoneres catalanes: Prat i Carol (a Ripoll i a Sabadell) i Successors d'Andreu Basté.

Amb alts i baixos, estretament relacionats amb les vicissituds de la política exterior espanyola, el sistema ha tingut una vigència d’uns setanta o vuitanta anys. De cop i volta, la prohibició absoluta dels cereals i farines estrangers, decretada el 1820, n’ha destruït els fonaments. A partir d’ara, la cobertura del dèficit granari català ha quedat reservada a la resta d’Espanya. Si us plau per força, l’entrada de grans “castellans” ha substituït la importació de grans foranis. Simultàniament, per raons òbvies de competència, l’aiguardent indígena ha perdut el seu valor de moneda de canvi. En contrapartida del blat, l’Espanya agrària només podia acceptar algun article industrial no abastable per la seva producció. Aquest article ha estat els teixits de cotó. La vocació cotonera de Catalunya, esmorteïda després de la Guerra de la Independència, ha trobat una ocasió inesperada en la política granaria estrenada pels governants del Trienni. El 24 de juny de 1821, al cap d’un any de la virada prohibicionista, la Junta de Comerç de Barcelona estimaria en més de setanta-cinc milions de rals el diner “que las provincias agricultoras han recibido por el consumo que de sus productos ha hecho la Cataluña, prescindiendo de precios y baratura y atendiendo sólo a que son nacionales”. En compensació, i per tal que el flux pugui continuar, el mateix organisme reclama a les Corts la remeció dels obstacles que s’oposen a la venda dels teixits catalans Espanya endins. “La agricultura de las provincias interiores y la industria de las otras fundan su prosperidad en el cambio recíproco de sus productos ... La fraternidad que de todos los españoles debe hacer un solo corazón solo puede lograrse por medio de un comercio interior no interrumpido, y asegurando un comercio doméstico exclusivo”. El llenguatge és ampul·lós però el missatge no pot ser més clar. Per a fer efectiva aquella reciprocitat, l’aranzel de duanes del 19 d’octubre de 1825 (en vigor des del 1er de gener de 1826) ha exclòs tant els teixits de cotó com els blats i farines de les seves llistes. En afegir-se a la dels grans, la prohibició dels teixits estrangers ha conferit un incentiu sense precedents a la fabricació del Principat.

A partir del 1826, la indústria cotonera catalana ha emprès una via de renovació en profunditat. El camí no ha estat fàcil. A més del contraban pur i simple i dels permisos d’introducció de teixits estrangers concedits a certes companyies “privilegiades”, hi ha la misèria crònica de la ruralia espanyola, reforçada i legitimada, un cop més, per la reacció absolutista del 1823. Per a imposar-se, els cotons catalans necessiten millorar de qualitat i, sobretot, de preu. El repte demana un canvi radical del sistema productiu: nacionalització completa de totes les fases del procés, mecanització, organització mercantil eficient. A contra corrent, un petit nucli de fabricants s’hi ha entestat, amb totes les conseqüències. N’és el paradigma Josep, Bonaplata, que esdevindrà famós en construir i posar en marxa la primera fàbrica moguda per l’energia del vapor. Val la pena de parlar-ne amb més detall.

L’aposta pel vapor: la fàbrica Bonaplata

El primer Bonaplata dedicat a la indústria del qual es tenen notícies, és Ramon Bonaplata i Roig, impressor d’indianes al carrer més baix de Sant Pere, prop del Rec Comtal, l’any 1806. El 1812, el fabricant accepta el càrrec de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, sota el domini francès. El 1821 i el 1824, amplia la fàbrica mitjançant l’adquisició de dues cases contigües. El 1829, quan, ja vell, és a punt de jubilar-se, Ramon Bonaplata posseeix el vuitè establiment de pintats, d’un total de quaranta-set, segons una estimació de la Junta de Comerç. Un bon balanç que clou una llarga vida de treball.

Els fills l’hi han ajudat. Salvador, Josep, Ramon, Jeroni i Narcís, s’han anat incorporant a l’empresa a mesura que en tenien l’edat. Així, al costat del pare, els germans han contribuït a engrandir la casa, al mateix temps que reforçaven els lligams entre ells. Aquesta col·laboració no implica, de totes maneres, un destí comú. Ben al contrari, el sistema de l’hereu, tan arrelat a Catalunya, reserva a Salvador tot sol la nova direcció del negoci patern, que no abandonarà fins a la mort, l’any 1855.

Els fadristerns han hagut d’espavilar-se. Preveient-ho, Josep, el fill segon, s’emancipa el 1828 i forma societat amb Joan Vilaregut, fabricant de Gràcia, per muntar a Sallent, en l’anomenada “Fàbrica del Tint” de la família Torres Amat, els primers telers mecànics de cotó. Imitant-lo, Jeroni, el fill quart, reclama el 1829 els diners de la legítima “para poner en práctica los conocimientos que ha adquirido bajo los auspicios de su padre”; malauradament, la mort se l’endurà abans de tenir-ne ocasió, l’any següent.

Josep Bonaplata i Corriol, nascut el 1795 o el 1796, és el membre més decidit i emprenedor de la família. El seu pessimisme respecte de les possibilitats de superar el règim absolutista no el priven de copsar-ne i aprofitar-ne les oportunitats. El 23 de març de 1826, la policia francesa ha interceptat a Calais una lletra seva, escrita des de Marsella, on havia hagut d’exiliar-se per haver pres les armes en defensa del règim constitucional, en la qual confessa “desesperar de no veure mai allò que esperen tots”. El 26 de novembre de 1829, ja retornat a Barcelona, una reial ordre li atorga, en associació amb Vilaregut, el privilegi d’introduir maquinària estrangera. En duu una de cap. L’aprofitament de les aigües del Llobregat és defectuós: la fàbrica de Sallent no acaba de marxar bé. Sense abandonar-la, els dos socis pensen crear-ne una de nova, en un altre lloc. Primer pas, instruir-se. Acompanyat de Joan Rull —”fabricant reial”, en premi per haver introduït “la màquina de pintar indianes”, el 1817, i antic company d’exili—, Bonaplata viatja a Anglaterra, amb el triple objectiu de conèixer directament la indústria de Lancashire, de comprar maquinària (per valor de 400.000 rals) i de col·locar “en una de las principales fábricas de Manchester, para adiestrarse”, un jove compatriota anomenat Camps. Abans de passar a França, després d’una estada d’alguns mesos, els viatgers fan, el primer de juliol de 1830, una visita de cortesia a l’ambaixador espanyol a Londres durant la qual li exposen llur propòsit de muntar “una fábrica de hilados y tejidos mecánicos según el nuevo método inventado y perfeccionado en Inglaterra, de que se han enterado a fondo, logrando introducirse en todos los talleres y recogiendo las noticias y los datos más interesantes”.

El diplomàtic, don Francisco de Cea Bermúdez, és un home il·lustrat, que s’engresca amb el projecte dels visitants i promet ajudar-los. De moment, s’adreça al comte d’Ofalia, el seu col·lega a París, per demanar-li que dispensi als dos catalans “toda la protección que pueda franquearles, para facilitar en lo posible el logro del principal objeto de su viaje, que es el de recoger noticias sobre los progresos que ha hecho en ese país la fabricación de aquellos artefactos que más especialmente ocupan su atención en el día”. Més endavant, Cea confirma a Josep Bonaplata que està decidit a donar suport als seus plans davant del ministre d’hisenda en persona, a Madrid.

L’elaboració d’aquests plans demana un cert temps. Finalment, el 13 de juliol de 1831, Bonaplata proposa al govern “el montaje de unos talleres con máquinas de hilados o filaturas de estambre y algodón por los sistemas de Keint y de Damforth, traídas del extranjero y movidas por un vapor, y una fábrica de fundición” a canvi d’un subsidi econòmic. Dos mesos i mig més tard, el 30 de setembre, mentre l’expedient segueix el seu curs a la capital, el promotor, que no té espera, forma a Barcelona la societat “Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia” a fi d’organitzar la fabricació de filats, teixits i estampats de cotó. La foneria es reserva per quan arribi l’entesa amb l’Administració, el desembre del mateix any. Per finançar-la, el capital de l’empresa serà augmentat de 150.000 lliures a 318.700 (24 de juliol de 1832).

La “Bonaplata” és una comandita formada per nou socis —cinc de la família i quatre de fora— amb unes funcions ben diferenciades. Josep, el factótum, “empleará sus conocimientos para la mejor marcha y fomento de los establecimientos”. Salvador, el germà gran, i Valentí Esparó, gendre seu, ocupats en altres afers, no tindran cap càrrec a l’empresa, i es limitaran a pagar entre tots dos el salari d’un escrivent a les ordres de Joan Vilaregut; Ramon, es farà càrrec de la fàbrica de Sallent, amb obligació de residir a la vila. Narcís, el germà petit, farà d’auxiliar de Vilaregut. Aquest, Vilaregut, serà el responsable de les compres i de les vendes, i també de la comptabilitat. Joan Rull dirigirà el taller de pintats del carrer de Còdols, que ell mateix ha aportat a la companyia. Finalment, Josep Colomer i Josep Giral, “del comercio de la villa de Madrid”, “cuidarán de la caja y su cuenta y razón”. Cal remarcar el retrobament dels quatre germans —tots els sobrevivents— en el si de la societat, sota l’ègida del segon.

Les finalitats de l’associació són precisades a les nou primeres bases del contracte amb la Direcció General de Rendes. D’una banda, la fàbrica tèxtil, moguda a vapor, que no s’ha de limitar a la filatura i al tissatge del cotó, sinó que ha de comprendre també la filatura de l’estam i el tissatge, ni que sigui per via de mostra, de la llana i del lli “a fin de que prácticamente se convenza todo fabricante de la aplicación ventajosa de estas máquinas a todas las materias”. De l’altra, la foneria i el taller mecànic, “dirigidos desde luego por ingleses y por el sistema inglés” i amb el compromís de construir un mínim de quaranta filadores i de dos-cents telers mecànics per any, “a los precios señalados en los prospectos de los fabricantes maquinistas de París”. En contrapartida, “Bonaplata, Vilaregut i Companyia” rebran una indemnització de 65.000 duros (121.875 lliures) i podran importar, exemptes de drets o amb drets rebaixats, algunes de les primeres matèries que els són necessàries: l’estam anglès, el ferro colat, el coure i el carbó de pedra, de qualsevol punt de l’estranger. L’Administració planteja el seu suport a una empresa particular com una manera d’introduir i d’arrelar les tècniques i els procediments moderns; per això imposa a Bonaplata “la entrada libre y franca en la fábrica a todos los fabricantes que quisieren enterarse del mecanismo de la máquina de vapor y de los métodos, pues qué la idea es y debe ser generalizar su uso en el Reino”.

Aquesta atribució d’un interès general no evita que el projecte de “la fàbrica de vapor” sigui mal vist a Barcelona. Els cotonaires de la ciutat temen, en efecte, una repetició del cas Dollfus, el cèlebre fabricant de Mulhouse que, a canvi de la promesa de promoure una gran manufactura al Real Sitio de la Granja, havia arrencat la reial ordre de 3 de juliol de 1829 que l’autoritzava a introduir, sense més ni més, l’enorme quantitat de 30.000 vares, de 35 m cadascuna (877.195 m en total), de percalines i de mussolines d’Alsacià. El pla que ara es presenta pot ser un simple arbitri per a legitimar una altra gran operació de contraban. La Junta de Comerç, que té per norma “proporcionar iguales ventajas para todos los fabricantes y negar todo privilegio por insignificante que sea”, i sap per experiència “que nunca se conceden privilegios de esta clase sin que de ellos se aproveche el fraude”, resol que “por ningún estilo debe accederse a la propuesta de Bonaplata”. Una oposició que no cedirà fins el març del 1833, en què una visita a peu d’obra li treu la bena dels ulls: “Se observa en el establecimiento de que se trata asiduidad en el trabajo. Se han ya invertido en él y siguen invirtiéndose sumas crecidas, y la industria recibirá un notable impulso de tan interesante proyecto si, continuando la empresa con el mismo sistema de actividad que hasta ahora, se logra la satisfacción de verlo realizado en la forma contratada”. L’expressió extremament cautelosa no pot contradir l’evidència: la foneria ja treballa, mentre que la fàbrica tèxtil és a l’espera del muntatge de la màquina de vapor, acabada d’arribar.

El “vapor” Bonaplata ha d’haver iniciat la seva cursa poc abans del dia 29 de novembre de 1833, data de la seva obertura a la curiositat de fabricants i “artistes”. De bon principi, ha suscitat una aspra polèmica. Per als industrialistes tot són avantatges: “La utilidad que ha producido en la provincia es imponderable, pues separando el proporcionar la subsistencia a muchas familias (unes 600 o 700), ha servido como de modelo para propagar los conocimientos y mejoras en una infinidad de ramas”. Per a la competència i els treballadors a domicili tot són inconvenients. No cal dir quin bàndol s’ha imposat. En canvi, és útil deixar clar que l’incendi de la fàbrica, provocat, es veia venir. El dia 27 de juliol, Narcís Bonaplata, capità del primer batalló de la Milícia Nacional, havia obtingut permís per a utilitzar la força que comanava per defensar-la. Per les mateixes dates, l’‘‘Eco del Comercio”, diari madrileny d’ideologia lliurecanvista, és a dir, poc propens a la indústria, havia denunciat “las voces que algún malvado extendió relativas a destruir las fábricas de Bonaplata, donde el vapor es el agente”, i havia aventurat: “Esta idea maligna, que no puede hallar acogida en ningún catalán industrioso, debe ser sugerida por manejos ocultos de los extranjeros, que quisieran ver destruido un establecimiento industrial que ya les hace sombra y que hace honor a Cataluña y a España toda. Sabido es que en estos casos se incita a los trabajadores, sugiriéndoles que es un mal para ellos el que por máquinas como estas se supla la fuerza del hombre... Asoma una mano extranjera en la culta Barcelona que quiere reducir a cenizas el mejor establecimiento que tenemos en España.” La invitació a mantenir la guàrdia és contundent: “Alerta Catalanes! Ilustrados Barceloneses, no consintáis en que haya quien profiera una espresión que tienda a cometer un esceso que nos pondría más a merced de la industria extranjera, de cuya tutela empezaremos a salir fomentando fábricas como la de Bonaplata.”

Amb la intervenció estrangera, o sense (com és probable), la crema del primer “vapor”, esdevinguda la nit del 5 al 6 d’agost de 1835, s’ha de veure com un episodi ludista —el segon a la Península, després del d’Alcoi, del 1821—, afavorit per unes circumstàncies político-socials (la guerra carlina) i econòmiques (la desocupació i els baixos salaris) especialment adverses. La tesi es reforça en afegir que els vapors assaltats aquella nit d’estiu no foren un, sinó dos: el del carrer dels Tallers, però també el que servia, a Gràcia, l’establiment de blanquejar de Joan Vilaregut, que ja hem esmentat. El complot contra el motor que està causant un daltabaix en les condicions de la producció sembla evident.

L’odi envers la màquina ha destruït “la fàbrica” per excel·lència, “joya y blasón del emprendedor conato de los catalanes”. El desastre commou la ciutadania. La Junta de Comerç abandona la reticència a l’hora d’expressar el seu desconhort: “Los vocales de esta Junta habían tenido ocasiones repetidas de ver y admirar la importancia de tal establecimiento, ya como particulares, ya como Comisión, para hacerla ver a personas distinguidas a su paso por esta ciudad y no es extraño que haya causado tanta sorpresa a la Comisión de Fomento de esta Junta el haber visto la fábrica destruida por aquel incendio, sus edificios enteramente arruinados, su maquinaria inutilizada y en gran parte derretida por el horroroso fuego reconcentrado en el fondo de la fábrica, de que se ha salvado únicamente el pequeño local de la fundería y la máquina para el vapor, como también algunas otras de construcción que estaban separadas de los edificios principales”. El diari “El Vapor”, desenvolupat a l’escalf de l’establiment, combina les notícies de l’execució de Pardiñas, un deis culpables, i de la subscripció a favor dels hereus de Dejean, el tècnic francès víctima de l’assalt, amb els clams a favor de la reconstrucció. Barcelona s’ha de proposar que el 5 d’agost de 1836, data del primer aniversari de la tragèdia, torni a funcionar “la soberbia máquina que tiene por potencia el maravilloso agente del vapor”. Si amb això no n’hi hagués prou, “tampoco habría a nuestro entender reparo en echar mano, previa la competente autorización, de los bienes de algunos de los conventos suprimidos, vendiendo su local para solares” i aplicar-ne el producte a indemnització.

El lapse necessari per a l’acompliment del desig serà una mica més llarg. A partir del 1838, Valentí Esparó s’ha fet amb les restes de l’empresa i n’ha accelerat la reconstrucció. Del 1841 en endavant, la nova fàbrica, que treballa sota el signe de l’Au Fènix renaixent de les cendres, torna a ser un deis orgulls de la ciutat. Per fugir dels conflictes del tèxtil, ha esdevingut foneria de metalls i taller de construccions mecàniques i prou. Com a cotonaire, l’Esparó es concentra en la fàbrica d’estampats del carrer de Còdols, aportació de Rull a la “Bonaplata”, com ja s’ha dit. Com a titular del vell i prestigiós establiment, Valentí Esparó serà elegit per a presidir la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó de Catalunya, el setembre del 1838 (i reelegit l’octubre del 1839).

La mecanització

Filats i teixits

Quadre 3. Motors i potències aplicades a la indústria cotonera catalana entre el 1841 i el 1860.

La crema de la fàbrica del carrer dels Tallers, causant de l’abandó i trasllat dels germans Bonaplata a Madrid, ha retardat però no anul·lat la cursa del vapor a Catalunya. El convenciment dels avantatges de la màquina de Watt ha estat més fort que la por de les commocions socials. Enmig d’aldarulls i amenaces, els cotonaries barcelonins, primer, i els catalans, després, han romàs fidels al model d’industrialització “a l’anglesa”. Amb alts i baixos, generalment relacionats amb els accidents de la vida política de la capital, tan agitada, el motor tèrmic ha continuat la seva progressió. La petita estadística que forma el quadre 3 n’és la prova més convincent.

Al llarg de vint anys, la força dels vapors cotoners ha passat d’uns 300 cavalls a 6.017 o 7.033, segons la font. Aquest augment ha deixat molt enrere el dels motors hidràulics (rodes de tota mena i primeres turbines, amb una potència triplicada al final de l’etapa) i ha engegat el procés de supressió dels motors equins (un vogi accionat per una o més cavalleries), de gran importància al Barcelonès i el Maresme abans de l’arribada de l’hulla britànica (el consum de palla se’n ressent, i els productors de garrofes de Castelló de la Plana diuen ressentir-se’n!). El vapor és l’energia dominant en la industrialització catalana del segon terç del segle XIX. Partint de la capital, ha irradiat cap a la costa de Llevant, primer, i cap a certs punts de la costa de Ponent, immediatament després. En canvi, la seva penetració terra endins ha esta molt més difícil. El mapa inclòs al quadre 4, i referit al 1850, ho deixa ben palès.

Gràfic de la indústria cotonera. Força de vapor aplicada a la filatura, 1850.

Quadre 4. Indústria cotonera. Força de vapor aplicada a la filatura, 1850.

El trànsit del motor de sang, de marxa lenta, irregular i limitada cap al motor tèrmic o hidràulic, de marxa ràpida, regular i ininterrompuda, troba el seu complement natural en la substitució dels estris manuals pels estris mecànics. La “berguedana”, moguda a braç, ha cedit el lloc a la “mule-jennie”, la “contínua” i la “selfactina”; el teler manual al teler mecànic. El relleu s’ha produït al ritme que assenyala el quadre 5. La cadència és extraordinària. En la filatura, la proporció de les pues mecàniques, que era de 3,78 per cent el 1835, haurà pujat a 99,04 per cent el 1861; és a dir, capgirament total en vint-i-sis anys. En el tissatge, la proporció de telers mecànics, pràcticament nul·la l’endemà de la destrucció de la “Bonaplata”, no estarà lluny de la meitat (42,4 per cent) un quart de segle més tard. Certament, una part de l’èxit recau en el retard mateix de la substitució. Entre el 1808 i el 1835, el nombre de les filatures hidràuliques, a base de mule-jennies només havia ascendit de catorze a trenta-sis: el regne de la “berguedana” ha estat excessiu; la seva fi, estrepitosa. Un argument semblant és aplicable al teler manual, per més que en aquest cas l’agonia resultarà força més llarga, per un conjunt de causes tècniques, econòmiques i socials, també present a d’altres països: la resistència a la mecanització per part de la llançadora; la versatilitat del teler de mà; i la bona defensa dels interessos creats per part d’uns col·lectius de majoria masculina (en la filatura dominaven les dones) i molt conscients de la centralitat de llur paper en la fabricació tèxtil.

Quadre 5. Màquines actives en la indústria cotonera catalana del 1835 al 1861.

Inevitablement, el canvi tecnològic ha comportat una altra localització geogràfica. Mentre foren manuals, el tissatge i el pintat de les indianes es concentraren a Barcelona i en algun altre nucli urbà mentre la filatura es dispersava per la ruralia. En passar a mecàniques, les fàbriques de cotó han hagut de situar-se a la vora dels ports receptors de carbó i a la riba dels rius amb prou aigua i desnivells. En la primera etapa de la mecanització, quan l’opció energètica dominant ha estat el vapor, el major nombre de pues i telers s’ha establert a la costa. La fase final d’aquesta concentració és perfectament visible al quadre 6, que compara la distribució comarcal de tota la filatura i del tissatge mecànic en unes dates tan properes com les de 1850 i 1861.

Exportació de peces de cotó estampades a les colònies americanes (1802).

Quadre 6. Indústria cotonera. Distribució comarcal de pues i telers mecànics, 1850 i 1861.

La glossa d’aquestes dades és ben senzilla. Quant a la filatura, cal remarcar: l’ensulsiada, entre el 1850 i el 1861, del nucli format per l’Alt Penedès i l’Anoia (del 20,42 al 3,98 per cent de les pues), que a la primera data ja manifestava símptomes alarmants d’obsolescència, com ho era l’acumulació fora mida de “berguedanes”; la conservació de l’hegemonia per part del Barcelonès-Maresme-Vallès Occidental (49,72 i 45,65 dels fusos en cadascun dels moments), singularitzat, ben al contrari, per una ràpida mecanització; l’ascens espectacular de dos altres territoris, el Garraf (de 2,81 a 7,51) i el Camp de Tarragona (Alt i Baix, de 2,31 a 7,39), que el 1850 tenien una posició gairebé irrellevant; i l’ascens més modest de les comarques que formen els eixos fluvials del Llobregat (de 16,30 a a 21,83) i del Ter (de 8,47 a 11,25), excepte el Berguedà, en continua davallada des de trenta anys enrere. D’una manera sintètica, el tret sobresortint és l’auge de les zones properes als quatre únics ports de què està dotat el litoral català: Mataró, Barcelona, Vilanova i Tarragona. Barcelona-Maresme-Vallès Occidental, Garraf i Alt Camp-Baix Camp, que el 1861 sumen el 60,55 per cent de totes les filadores (i el 73,85 per cent de tots els telers mecànics), són els territoris accessibles al carbó estranger. Sense cap mena de dubte, la seva preeminència la deuen a la màquina de vapor.

En passar a mecàniques, les fàbriques de cotó han hagut de situar-se a la vora dels ports receptors de carbó en la primera etapa. Vilanova és la localitat on la simbiosi entre vaporització i desenvolupament cotoner ha estat més estreta, i el vilanoví Josep Ferrer i Vidal un paradigma de la història cotonera catalana. Etiqueta de l'empresa de teixits i estampats Ferrer i Vidal, de Vlanova i la Geltrú. Vista de la Fàbrica Central de Vilanova i la Geltrú.

La meva anàlisi, d’àmbit comarcal, necessitaria el contrapunt d’una anàlisi de base local. La manca d’espai i de monografies la fan irrealitzable. Tanmateix, el cas de Vilanova, la localitat en què la simbiosi entre vaporització i desenvolupament cotoner ha estat més estreta, justifica una excepció.

L’estiu del 1833, deu veïns de Vilanova i un de Barcelona van delegar en dos d’ells —Francesc Roquer i Sebastià Gomà, aquest darrer un “indià” molt conegut— l’encàrrec “d’establir i edificar [a la vila] una fàbrica de filats i teixits de cotó” dotada de la tecnologia més moderna. Aquest requisit exigia portar la maquinària de l’estranger. Tenim una versió directa de l’aventura: immediatament, “es presentà un subjecte (...) que ha estat molt considerat a Madrid, i manifestà que d’una determinada manera es podia adquirir la maquinària extraient-la d’Anglaterra; és a dir, que creia poder obtenir-la, malgrat les lleis prohibitives (vigents fins el 1842), no sé per quins mitjans. Ignoro com s’arreglà la cosa, però el cert és que va poder aconseguir un model i es van fondre els telers a París. Les filadores, però, es van haver de fer construir a Anglaterra. I què va passar? Que els fabricants de Manchester van pagar un vigilant, un policia, perquè no perdés de vista la construcció de les esmentades filadores que havien de sortir cap a l’estranger, i van donar avís sobre el dia que es van embarcar per tal de poderles decomissar. Així es va fer i l’establiment va perdre les màquines i es va veure en la impossibilitat de funcionar”. El centenar de telers que havien estat construïts a França amb models i dibuixos anglesos, van haver de quedar emmagatzemats dintre de les caixes. El mateix pot dir-se de la màquina de vapor desembarcada a la platja de Vilanova a mitjan 1834.

Josep Ferrer i Vidal (Foment del Treball Nacional).

El decomís de les màquines de filar va imposar un parèntesi de sis anys llargs. Al final, la tenacitat d’un administrador competent aconseguí suplir les filadores encarregades a Anglaterra amb “mule-jennies” i màquines preparatòries procedents d’Alsàcia. L’administrador, de vint-i-dos anys d’edat, es deia Josep Ferrer i Vidal, era fill d’un boter i estava destinat a ocupar un lloc rellevant en la indústria i la política catalanes de la segona meitat de la centúria. Sota la raó social “Gumà, Ferrer i Companyia” que, per contracte de 18 de maig de 1839, havia pres el relleu de “Roquer, Gumà i Companyia”, la fàbrica “de la Rambla” aconseguí d’obrir les portes. Des d’aleshores fins al primer de gener del 1848, Ferrer i Vidal n’ha assumit sempre la direcció.

Aquest comandament no vol dir que n’estigui satisfet. L’escassa participació en els recursos financers de la companyia (el 5,1 per cent) li és un obstacle per a imposar els seus criteris. D’acord amb aquesta idea, Ferrer ha acabat per separar-se de la fàbrica “de la Rambla” i bastir-ne una de nova. Per fer-ho ha comptat amb els estalvis propis, el dot de la seva dona i l’herència anticipada, inter vivos, del seu pare: una suma important, que ara li atorga una quota considerable en el capital societari, amb el qual pot mantenir a ratlla la resta de socis. Un èxit indiscutible l’acompanyarà en aquesta segona iniciativa. El 1850, la fàbrica “de Mar”, amb 9.024 fusos de selfactines i 100 de “contínues” i 211 telers mecànics (més un establiment de pintats, adquirit a Pere Cantí, a Sant Martí de Provençals), moguts per dues màquines de vapor bessones, amb una força conjunta de 72 conominals, ja supera de llarg la “de la Rambla” (4.480 fusos de mule-jennies, 732 de contínues i 108 telers mecànics). El 1861, amb 77 cardes, 19.345 pues i 472 telers, sempre mecànics, és la tercera de Catalunya, només sobrepassada per “La España Industrial, S.A.”, de Sants, i per “La Industrial Cotonera”, de Barcelona.

Els diners repatriats d’Amèrica, l’espavilat “influent” a Madrid, el decomís de la maquinària anglesa, l’extracció artesana de l’emprenedor (els boters formaven l’ofici més representatiu de Vilanova, porta marítima del Penedès vinícola), el casament amb una senyora rica, la col·laboració dels pares, la forma regular col·lectiva de la societat, l’afany de ser amo, la ubicació del taller d’indianes de Sant Martí de Provençals, tot ajuda a fer de la història particular de Josep Ferrer i Vidal un paradigma de la historia cotonera de Catalunya. Tanmateix, no és aquest l’interès que m’ha dut a reproduir-la, sinó l’afany d’emulació que ha suscitat, la força d’arrossegament exercida per Ferrer entre els seus convilatans. En els anys 1850, a les fàbriques “de la Rambla” i “de Mar” se n’hi han afegit quatre més. Aquest total de sis establiments, tots “a la moderna”, és a dir amb agents mecànics impulsats per l’energia del vapor, donaran ocupació, el 1861, a 1.878 persones. La vila comptava aleshores uns 11.500 h. Llevat de Sants i de Sant Martí de Provençals, no hi havia, en finalitzar el segon terç del segle XIX, cap població tan “cotonera” (per no dir “tan fabril”) com Vilanova. Amb la diferència que Sants i Sant Martí pertanyien a l’hinterland de Barcelona, mentre que Vilanova en restava separada per més de cinquanta quilòmetres de camins poc practicables: malgrat els seus esforços a les Corts del 1857, el diputat Ferrer i Vidal no havia aconseguit que el ferrocarril de Barcelona a Tarragona passés per la vila.

Estampats

Publicitat de les fàbriques d'estampats Fills de S. Bonaplata, de Sant Martí de Provençals, i de J. i C. Acho, a Guia de Barcelona y sus alrededores", 1895. L’arrelament de l'estampació moderna a Catalunya té molt a veure amb l’adopció del carbó com a font energètica industrial. Però bullir, coure, vaporitzar, aprestar són operacions que impliquen un consum abundós d’aigua clara. Els recursos hídrics de Sant Martí de Provençals deuen haver contribuït a atreure-hi el bo i millor del ram de l’aigua, que és el nom corrent dels acabats tèxtils.

Un cop sortida del teler, la peça en cru pot tenir tres destins diferents: el blanqueig, el tint i l’estampat. El blanqueig dóna lloc al teixit blanc, utilitzat sobretot en llenceria; el tint, sobre peces ja blanquejades, permet de passar als teixits monocolors o percalines; l’estampat, que també demana el blanqueig previ, origina les indianes, amb dibuixos de color impresos. Es tracta, en tot cas, d’operacions delicades, a càrrec de personal especialitzat. En correspondència amb aquesta delicadesa, els valors afegits per cadascuna d’elles són considerables i poden arribar a més de la meitat del valor del teixit en cru (inclòs el del cotó en floca) quan es tracta de gèneres impresos.

L’estampació d’indianes es troba, com ja sabem, a l’origen de la indústria cotonera catalana (i d’altres països). Les fàbriques del segle XVIII estampaven de forma manual, per mitjà de motlles de fusta o metàl·lics aplicats a les peces esteses damunt de taules. El sistema esdevingué obsolet a partir del 1785, data en què l’escocès Thomas Bell substituí amb èxit el motlle pla per un cilindre de coure. Des d’aleshores el primer es veié reduït a la impressió de peces petites (mocadors i xals) mentre que el corró s’aplicava a les peces grans, com les indianes. Tant si era mogut a braç com a màquina, el cilindre tenia un rendiment molt superior al del motlle o de la planxa. En ple segle XIX, l’enginyer francès Louis Jeróme Perrot reeixiria a muntar un sistema d’unes quantes planxes damunt d’un tambor rotatiu, accionat mecànicament. Del 1835 en endavant, “perrotines” i màquines de cilindres s’han repartit la feina en la branca de l’estampació cotonera.

A Catalunya el cilindre d’estampar no ha estat introduït fins el 1816, a la fàbrica del nostre conegut Joan Rull. L’instal·lador en fou Benjamin Lefebvre en persona, un mecànic del “marais” parisenc, l’èmul més famós de Bell al continent. Tot i això, l’estri sembla haver plantejat problemes, per la qual cosa no seria seguit de cap altre abans del 1832. En aquesta data arribà el segon corró a Barcelona, consignat a Domènec Serra. El 1835, el tercer, per a la “Vídua de Romà i Fills”. Els dos primers eren d’un sol color; el tercer imprimia a tres colors. L’any 1840, Valentí Esparó, continuador de la indianeria de “Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia” (abans, de Joan Rull sol) introduí les tres primeres “perrotines”. En prevenció d’un esclat de ludisme, el fabricant instal·là els aparells de forma semi-clandestina, a casa del soci Josep Colomer (que també ho havia estat de la “Bonaplata”). La cautela fou insuficient per a estalviar-li un seguit d’amenaces, tant per part de pintadors tradicionals com d’operaris propis. Tot i això, d’altres fabricants cuitaren a imitar-lo. Encapçalant el moviment hi hem trobat “Achon, Puigmartí i Companyia”, amb fàbrica instal·lada a l’ex-convent de Sant Francesc de Paula des del 1838. Els germans Joan i Constantí Achon, que el 1844 es quedarien amb el negoci, eren francesos.

L’arrelament de l’estampació moderna a Catalunya té molt a veure amb l’adopció del carbó com a font energètica industrial. Dels anys 1830 al 1860, l’època de l’engrescament amb el vapor, el procés de substitució de les taules d’estampar pels cilindres i les “perrotines” ha dut la indianeria catalana a un grau notable de desenvolupament. El canvi i la creixença es constaten al quadre 7, que dóna les xifres més representatives de l’especialitat a la darrera data. Enmig de la concentració en vuit localitats, hom hi observa la preeminència dels nuclis barceloní i martinenc, que, en tots els conceptes sumen més de la meitat del total. Però l’aparellament no significa equiparació. A Barcelona, el tret sobresortint és la coexistència d’indianaires “tradicionals” —en nombre de 23, amb un total de 73 taules, 24 milers de rals i 162 operaris— i d’indianaires “moderns” —fins a 19, amb l’equipament, el capital i els homes restants. A Sant Martí de Provençals, en canvi, només s’hi troba una representació dels segons, més exigua en nombre, però també més forta en recursos, que la barcelonina. Cal dir encara que els dos centres de l’estampació catalana no formen compartiments estancs: els noms de Salvador Bonaplata i “Josep Romà i Companyia”, inclosos al quadre 8 proven, en efecte, que la capital, encara emmurallada, expulsa cap al poble de “les afores” una fabricació que, en reciclar-se des del punt de vista tecnològic, ha esdevingut perillosa i contaminant.

Quadre 7. Equipament de les fàbriques d'estampats a Catalunya (Barcelona, Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Cornellà, Molins de Rei, Igualada i Mataró), 1860.

El 1860 la secció d’acabats de “La España Industrial, S.A.” ha absorbit el 36 per cent de tot el carbó cremat a l’establiment. Atès que “La España Industrial” és una fàbrica completa, que fila i teixeix tot el que després blanqueja, tenyeix i estampa, la proporció al·ludida seria més o menys extrapolable al conjunt del cotó català, si no fos que una part de les fàbriques d’empesa (teixit en cru) són hidràuliques i no tèrmiques. De fet, la producció sencera de teixits és objecte d’alguna forma d’acabament implicant el carbó, mentre que no tota ella ha estat obtinguda, abans de ser acabada, per mitjà de l’energia del vapor. Aquesta diferència explica que l’Institut Industrial de Catalunya elevi el consum de carbó per part de la darrera fase del procés cotoner de poc més del terç (les dades de “La España Industrial”) a poc menys de la meitat (el 48 per cent) del total. Emprat com a força motriu, i molt especialment per a socarrimar les peces, bullir-les, assecar-les i aprestar-les (en el blanqueig i en el tint), així com per escalfar els assecadors, coure els colors, bullir i vaporitzar les teles (en la impressió), el carbó de pedra és l’input més important, tant en pes com en valor, de la branca dels acabats, i en especial de l’estampació. Per aquest motiu, com en el cas de les màquines de vapor, la dependència respecte del combustible estranger, arribat per mar, ha decidit la localització de les fàbriques d’estampats a l’hinterland del port de Barcelona.

Quadre 8. Relació nominal i equipament de les fàbriques d'estampats de Sant Martí de Provençals, 1860.

Bullir, coure, vaporitzar, aprestar... són operacions que, a més de carbó, impliquen un consum abundós d’aigua clara i solucions aquoses. Els recursos hídrics de Sant Martí de Provençals que proclamen alguns topònims del terme municipal, com els de “El Joncar”, “La Granota” i “La Llacuna”, deuen haver contribuït a inclinar la balança (enfront de Sants, per exemple) a l’hora d’atreure-hi el bo i millor del “ram de l’aigua”, que és el nom corrent dels acabats tèxtils.

Des del punt de vista dels ingressos, la localitat n’ha sortit beneficiada. L’èxit del blanqueig, del tint i de l’estampació cotoners depèn molt estretament de l’art (vertadera ciència, en el cas dels responsables tècnics) de la manipulació, la dosificació i la combinació d’una sèrie llarga i variada d’ingredients naturals (l’alum, la calç, la roja, la grancina, el campetx, el palo del Brasil, la farina, el midó, la fécula de patata, la colofonia, el caolí, la goma del Senegal, ...) i químics (l’àcid sulfúric, la sal fumant, la sosa, el clorur de calç, el pirolignit de ferro, l’alizarina,...). Aquest art i aquesta ciència que, amb l’ensinistrament d’especialistes estrangers, els martinencs han après de pressa, ha obtingut la recompensa d’unes remuneracions econòmiques més altes que les establertes per a la filatura i el tissatge. Per bé que referides a Sants, les dades de “La España Industrial” són d’aplicació general: el 1860, el jornal mitjà és de 8,4 rals per al personal de filatura, 11,6 per al de teixits, i 14,9 per al d’acabats. Ja havíem dit que el “ram de l’aigua” generava el valor afegit més alt.

La conquesta del mercat espanyol

Gràfic dels preus de venda de la primera matèria dels semimanufacturats, 1831 i 1859.

Una pua de berguedana donava de tres a cinc quilos de fil l’any; una pua de mule-jenny, de contínua o de selfactina, de quinze a vint-i-cinc. A mitjan segle XIX, a temps i a números iguals —fils del mateix gruix— la productivitat dels fusos mecànics era, com a mitjana, de quatre a sis vegades superior a la dels fusos manuals. Aquest guany ha tingut una incidència decisiva sobre els costos de producció. El pas de la filatura manual (i del tissatge i de l’estampació) a la filatura a màquina ha permès un descens espectacular dels preus de venda dels semi-manufacturats i manufacturats de cotó. En relació a la Catalunya del segon terç de la centúria, els efectes, tan positius, de la mecanització cotonera es resumeixen al quadre 9 que compara la cotització de la floca, el fil, el teixit cru i l’estampat el 1831 i el 1859:

Val la pena de parar-hi atenció. D’una banda, les xifres absolutes, a llegir de manera només horitzontal (preu de cada article en cadascuna de les dues dates), pel fet que les unitats de referència no són homogènies (quintars, lliures i canes). De l’altra, les xifres relatives, a llegir de manera tant horitzontal com vertical, és a dir, amb el doble interès de reflectir els canvis de valor de cada article i de permetre comparar la part de cadascuna de les fases del procés tèxtil en el descens global. Les minves són acumulatives; el càlcul s’ha de fer en cadena. La baixa del 69,27 per cent que s’observa en el cost del producte acabat (100 -30,73) és el resultat d’unes baixes del 23,05 per cent en el cost de la primera matèria (100 -75, 95), del 28,52 per cent en el cost de la filatura (100 – 55 x 100), del 22,89 per cent en el cost del tissatge (100 – 42,41 x 100) i del 27,54 per cent en el cost de la impressió x 100). Aquests valors s’ajusten als nivells de mecanització que ja coneixem: completa o quasi completa en la filatura i l’estampació, no tan avançada en el tissatge.

Si mirem el producte acabat, un descens superior a les dues terceres parts al llarg de vint-i-nou anys és una conquesta formidable. En el tram central del segle XIX, empeses per la baixa de preus, les teles de cotó no han parat de guanyar posicions dins el consum global de teixits. Amb l’adopció de la maquinària moderna, la fabricació cotonera ha crescut a un ritme sense precedents. Per a fer-se’n càrrec, n’hi ha prou de donar un cop d’ull al quadre 10, format per les xifres anuals d’importació de primera matèria. Per als països no productors —com ho són tots els europeus— les entrades de cotó en brut són el millor baròmetre per a conèixer el desenvolupament de la indústria; només cal tenir en compte que, en ser filada, la floca sofreix una merma del 10 al 15 per cent.

Quadre 10. Entrades anuals de cotó en floca pel port de Barcelona del 1831 al 1860.

Quadre 9. Preus de venda de la primera matèria i dels semimanufacturats el 1831 i el 1859.

Els costos han anat avall; la producció i el comerç han anat amunt (vegeu el gràfic del quadre 9). Al llarg del recorregut, els cotons catalans han passat de satisfer la meitat del consum espanyol a cobrir-ne les quatre cinquenes parts. Atès que, d’un cap a l’altre, la fabricació s’ha multiplicat per més de cinc (21.207 tones de floca elaborades el 1860, contra 3.902 el 1831), aquell progrés implica una extensió considerabilíssima del mercat. A més de l’increment demogràfic (és a dir del nombre de consumidors) i d’una probable millora del nivell de vida (és a dir, del consum per càpita), el fet essencial és que la substitució d’importacions ha anat acompanyada d’una forta intrusió cotonera dins el terreny fins aleshores reservat a la resta del tèxtil. En el primer front la lluita menada pels cotonaires ha estat aferrissada; en el segon força més planera.

Quadre 11. Estructura del comerç de cabotatge espanyol, 1859.

Prohibició absoluta dels grans i cotons estrangers (absència pura i simple en els llistats de duanes) en l’aranzel del 1826; prohibició absoluta dels grans i admissió limitadíssima dels teixits forans en els aranzels del 1841 i del 1849, destinat, aquest darrer, a una vigència de vint anys. Per a foragitar els competidors europeus, els fabricants catalans s’han mostrat inflexibles en la preservació del pacte que, des dels primers anys 1820, els unia als bladers espanyols. Els rèdits d’aquesta inflexibilitat són visibles al quadre 11, que situa els teixits de cotó i els grans i farines (més llegums i llavors) al bell mig del tràfic de cabotatge (fonamental abans de l’articulació ferroviària) l’any 1859. En contrapartida, no poden silenciar-se els clams i les accions dels qui, prenent la defensa dels consumidors, denuncien la imposició forçosa de llurs productes per part dels fabricants i propietaris autòctons. Per la data a la qual fa referència, per la seva globalitat, per la passió amb què està escrita (vorejant la insídia en algun punt) i perquè ve d’un català instal·lat a Madrid, compromès des del seu origen en l’organisme defensor de les posicions lliurecanvistes, sembla especialment representativa la diatriba de Joaquim M. de Sanromà, nascut l’any 1828 a Argentona:

En abril del 59 empezó nuestra propaganda librecambista, con la “Asociación para la reforma de los Aranceles de Aduanas”. No podía llegar más a tiempo... Unos cuantos fabricantes catalanes y otros tantos ferreteros vizcaínos [en aquest darrer cas, l’autor, que escriu al final de la seva vida, situa abans d’hora la importància i l’actuació proteccionista dels siderúrgics bascos] tenían el país metido en un puño. Con ellos hacían coro los territoriales castellanos..., sujetándonos a los precios de hambre, con su especie de escala móvil [es refereix a les excepcions al règim prohibitiu dels grans estrangers, en el cas que el preu dels nacionals sobrepassés determinats nivells], violentando nuestro mercado interior de cereales, e inventándose otro mercado en Cuba y Puerto Rico, al cual llamaban natural, por ser hijos de España aquellos lejanísimos habitantes. Pero los gallitos de la fiesta eran los proteccionistas de mi tierra, y muy especialmente los algodoneros. A fuerza de ingeniosas combinaciones, habían llegado a tomar posesión mansa del consumo general, de la Administración y de la Hacienda. Pagando, como pagaban, una contribución insignificante, en comparación con los tributos que pesaban sobre la mayoría de las industrias no protegidas, pretendían, sin embargo, ser los representantes de la industria del país; y limpia, lisa y llanamente declaraban enemigo de la industria nacional a todo el que se les pusiera por delante... Con tales ínfulas de suprema encarnación industrial, mis buenos paisanos del hilado y del tejido habían logrado, como lo han vuelto a conseguir después, ejercer, en Barcelona, una verdadera soberanía, y en el resto de España un verdadero pontificado... Tenían una organización vastísima. En la capital del Principado, el gran sanhedrín de la Junta de Fábricas; y, de alguacil mayor, el capitán general, personaje siempre devoto a ellos, y más diestro en alinear soldados que en resolver cuestiones económicas. En Madrid, un comisionado especial con treinta o cuarenta mil reales de asignación... Y en el Parlamento, un par de santones de talla... [Un desplegament increïble per a una indústria que, comptat i debatut, tenia —segons l’autor— ben poc de “nacional”]: “la primera materia, estranjera; el carbón, estranjero; estranjero es el hierro y la maquinaria, por lo menos en aquellos tiempos. ¿Hubierais tenido la seguridad de que no era también estranjero el capital?” (Joaquín M. de Sanromá: Mis memorias, t. II: 1852-1868, Madrid, 1894, pàgs. 332-337)

Etiquetes de la Fàbrica Sedó de filats i teixits de cotó i de Fills de Narcís Baucells.

Alhora que retallen la parcel·la dels cotons estrangers, els cotons catalans s’expandeixen terra endins a costa dels teixits de lli i de cànem espanyols. En aquest segon àmbit, la confrontació és desigual, per la feblesa de l’adversari. La indústria llinera-canemera, que vers el 1780 devia ser la branca més important del tèxtil hispànic, ha sofert, en les dues darreres dècades d’aquella centúria i en les primeres de la següent, una successió de desastres que l’ha deixat coixa i raquítica per sempre més. Tots es relacionen amb els progressos de les relacions comercials intraeuropees. Primer hi ha hagut la incapacitat del cultiu per a obtenir llins i cànems de qualitat (de tija llarga), capaços de competir amb els de l’exterior: d’aquesta manera, la indústria gallega ha acabat depenent dels llins “russos” (del Bàltic) i les indústries aragonesa i de les regions mediterrànies, dels cànems nord-europeus i italianas (d’“Ancona”). Després, s’ha produït la fi de l’estampació de llenços a Barcelona, vital per a la consolidació de la indianeria catalana, com ja sabem. Finalment, cal esmentar el desmantellament de la filatura, que ha deixat sol i inerme, és a dir en condicions de notòria inferioritat, el tissatge pròpiament dit.

Isidre Muntadas i Campeny, fundador i director de L’Espanya Industrial (“La Ilustració Catalana”, 1882).

L’últim episodi mereix una certa atenció perquè correspon al període de r”explosió cotonera”. Mentre la filatura havia continuat essent manual, els filadors (en rigor, les filadores) espanyols havien compensat amb remuneracions més baixes el sobrepreu a què pagaven la primera matèria importada. A partir de la mecanització, la competència ha esdevingut impossible, aquella forma d’explotació o d’auto-explotació no ha pogut allargar-se, els filadors a domicili han hagut de plegar. Des de l’any 1830, la invasió de les filasses estrangeres ha donat el cop de gràcia a la societat rural gallega (per a la qual el tèxtil era una activitat complementària imprescindible) i l’ha abocada a la ruïna i a l’emigració. Conseqüent amb el relleu, però també massa de pressa, l’aranzel del 1841 ha restringit la protecció a la llenceria, o sigui a la fase final de la fabricació, i ha deixat indefensa la fase intermèdia.

A les desgràcies de la política econòmica s’han afegit, encara, els problemes tècnics. A la inversa del cotó, el lli i el cànem són fibres dures, poc acomodatícies al treball mecànic. En la filatura, sobretot, la falta d’elasticitat de la primera matèria imposa una maquinària més complexa (gran nombre de cardes i de pentinadores) i més pesada que la del cotó. La primera exigència es tradueix en més dotacions de mà d’obra; la segona, en un consum d’energia tres vegades superior. Aquesta penyora energètica ha pesat com una llosa. Mentre a França (i a la major part d’Europa) la competència entre el llicànem i el cotó s’ha establert entre dues indústries mecanitzades, i no entre el treball manual i el mecànic, a Espanya l’extrema carestia del carbó ha condemnat la filatura del llicànem a perllongar els mètodes tradicionals, primer, i a desaparèixer, més tard.

La primera i més rellevant de les anònimes cotoneres catalanes ha estat L’Espanya Industrial, creada pels germans Muntadas, oriünds d’Igualada, amb la finalitat d’erigir un gran “vapor” a Sants.

L’exemple de Ferran Puig i Gibert, un gironí dels més emprenedors, és alliçonador. Després d’instruir-se a Bèlgica i a Escòcia, països capdavanters dins de l’especialitat, el 1843 Puig ha erigit la primera (i única?) fàbrica espanyola de fil de lli al vapor, a Sant Andreu de Palomar. Una audàcia que li val la “Gran Cruz de Isabel la Católica”, concedida amb motiu de l’Exposició (industrial) madrilenya del 1845. Però també un negoci insostenible que l’obliga a reduir-se a la simple torsió de fils estrangers, des del febrer del 1850, i al canvi de fibra deu anys més tard. El 1860, la nova raó social “Ferran Puig i Fill”, formada amb el gendre Camil Fabra i Fontanills, un petit fabricant gracienc de xarxes de pesca amb teler, ha introduït la fabricación de troques i cabdells de fil de cotó per a cosir i fer ganxet. La il·lusió de la filatura de lli havia passat avall.

Les estratègies i els resultats empresarials

Acció de L’Espanya Industrial (1847). El seu primer domicili social era a Madrid. El propietari de l’acció era Bonaventura Carles Aribau.

La compra, instal·lació i posada en funcionament de les màquines que hem vist abans ha exigit la mobilització d’uns recursos financers i humans molt considerables. Tant en un aspecte com en l’altre el paper del cotó ha estat revolucionari. L’associació mercantil, renovada pel codi de comerç del 1829, i la formació de la classe obrera deuen a la nova indústria la major part de l’impuls, realment extraordinari, que han rebut en el segon terç del segle XIX.

L’adquisició d’una berguedana, un teler manual i una taula d’imprimir era a l’abast d’una persona individual. Les màquines de filar, de teixir i d’estampar, més el motor que les posa en moviment, són aparells costosos, que s’han d’instal·lar de manera plural (fóra absurd de tenir una màquina de vapor per a una sola mule-jenny o un únic teler), i que demanen la cooperació financera d’unes quantes persones. La modernització cotonera ha implicat un moviment de concentració dels recursos dispersos. Tanmateix, com que les instal·lacions del tèxtil són relativament “lleugeres”, el tipus de companyia que domina és la regular col·lectiva, caracteritzada pel petit nombre de socis, compromesos, això sí, amb la totalitat de llurs patrimonis. El principi de responsabilitat il·limitada que l’informa recolza damunt la relació personal i la confiança en els administradors. Per a poder rectificar, si calgués, els contractes de societat solen tenir una durada curta, molt sovint de quatre anys. Transcorregut el quatrienni es reajusten els pactes i es ratifica, o es rectifica, la direcció. En el darrer cas, també canvia la raó social: l’empresa duu el nom dels administradors, que són els qui donen la cara.

Patent a favor de L’Espanya Industrial, 1910.

Naturalment, la preferència per la “col·lectiva” no exclou el recurs a la societat comanditaria o a l’anònima. Aquestes formes, basades, com és sabut, en la responsabilitat només parcial d’un nucli o de tots els socis, són molt minoritàries i es reserven per a aquelles empreses, extremadament escasses, que necessiten capitals extraordinaris. La primera i més rellevant de les anònimes cotoneres catalanes ha estat “La España Industrial”, creada pels germans Muntades, oriünds d’Igualada, amb la finalitat d’erigir un gran “vapor” a Sants; “La España Industrial” tenia un capital d’1,5 milió de pesos forts o “duros” (20 rals), distribuït en 15.000 accions; el desemborsament d’aquesta suma tingué lloc entre el març del 1847 i el desembre del 1853. Després han seguit “La Algodonera”, “La Industria Algodonera”, “La Igualadina Algodonera” (totes del 1853, amb uns capitals que sumaven 1.125.000 duros) i prou. La “febre ferroviària”, al llarg d’una dècada, i la crisi fabril, arran de la “fam de cotó”, han desviat de la indústria capdavantera els diners “anònims” del país.

Tot i ser l’única possible, la via seguida pel cotó català des dels anys 1830 fa córrer riscs i imposa sacrificis. Les commocions polítiques i socials, l’endarreriment i pobresa generals, la competència ferotge del contraban, la incomprensió de l’Estat, la manca de preparació tècnica..., tot ajuda a composar un quadre advers, que només el convenciment de no tenir alternativa i una fe gairebé temerària en les pròpies forces poden combatre. Les persones que s’embranquen en una fàbrica han der fer-ho sense reserves. Els socis d’una companyia industrial han d’oblidar-se del que més tard s’ha anomenat la “maximització del benefici” (per a això ja hi ha el deute públic i la compra de finques desamortitzades, que s’hi relaciona) i fer una aposta de futur. Durar llarg és més important que guanyar diners.

Quadre 12. La trajectòria de la Fàbrica de la Rambla de Vilanova del 1841 al 1861.

Per a il·lustrar aquesta actitud, ens ha ha semblat oportú de resumir al quadre 12 les dades més representatives de la gestió duta a terme per la companyia que, en virtut de cinc contractes successius, ha fet marxar la fàbrica vilanovina de “La Rambla”, en els anys compresos entre el 1841 i el 1861. El quadre consta de dues parts. A dalt, distribuïdes en dos períodes de deu i onze anys, respectivament, les dades econòmiques i financeres que la font permet d’individualitzar. A baix, amb la mateixa periodització, una sèrie de ratios obtingudes a partir de les relacions que s’estableixen entre les dades precedents. Els resultats que ens interessa de destacar són aquests:

—1. La relació entre els recursos propis (capitals d’empresa), i els aliens o de tercers, ha estat del 91,43 per cent per al conjunt de l’etapa; s’ha arribat al 95,22 per cent en la primera part i s’ha descendit al 88,4 en la segona. El finançament de la fàbrica “de la Rambla” s’ha fet amb recursos fonamentalment propis. Si deixem de banda el quatrienni 1856-59, marcat per la crisi agrícola i demogràfica dels dos primers anys, l’endeutament de l’establiment ha estat irrellevant; això vol dir que el procés de creixença de l’entitat (en el sentit de la producció) ha estat autàrquic.

—2. Les quantitats invertides en actius fixos (edificis i, molt especialment, maquinària) han assolit el 4,10 per cent del valor de les vendes. Una taxa reduïda en aparença, però remarcable en realitat, si es considera que l’etapa estudiada és la primera de funcionament de la fàbrica i que, per tant, l’aparellatge havia tingut poc temps per a envellir. En tot cas, cal retenir que l’empresa ha adquirit una nova màquina de vapor, de 50 HP, i una filadora el 1849, així com altres filadores i un total de 130 telers entre el 1853, el 1859 i el 1861. Com que la fàbrica havia començat a treballar el 1840 i havia passat de 108 telers el 1850 a 142 el 1861, aquella xifra de 130 significa que el 90 per cent dels telers existents a mitjan segle (96 sobre 108) han estat canviats abans de complir els vint-i-un anys de vida. En el context tecnològic de l’època, la performance sembla excel·lent.

—3. La renovació de la maquinària de què s’acaba de parlar ha tingut una incidència positiva no solament damunt la producció sinó també sobre la productivitat. La darrera és observable a través de dues ratios diferents: la que relaciona els actius circulants amb els actius fixos i la que refereix el valor del producte obtingut (reduït al filat, per la impossibilitat de calcular el de teixit cru i el d’estampat) als recursos propis. En tots dos casos veiem que les ratios són més altes en el període 1851-61, en què les noves filadores i els nous telers han entrat en funcionament.

—4. En canvi, el marge comercial, entès com la relació entre els beneficis i les vendes, que és del 12,27 per cent de mitjana, tendeix a baixar al llarg del temps: 9,15 per cent el 1851-61 contra 16,84 el 1841-50. Aquesta tendència, que ve a l’encontre del progrés tecnològic, és obra de l’enduriment progressiu de les condicions del mercat, que sotmet la nostra empresa a una fortíssima competència. L’oferta va creixent més de pressa que la demanda. A causa d’un consum poc elàstic, la compra-venda de teixits tendeix a ressagar-se respecte de la capacitat productiva de les fàbriques. Com ja ha estat avançat en el punt 1, la situació ha fet crisi durant el segon semestre del 1856 i tot el 1857, quan dues males collites de cereals s’han combinat amb la falta de reserves (en els anys anteriors Espanya ha aprofitat la guerra de Crimea, una de les fonts de proveïment de l’Europa Occidental, per a exportar tots els sobrants) per a produir una fam, seguida de gran mortalitat, de conseqüències immediates sobre el consum de teixits. La falta de comandes ha obligat la fàbrica “de la Rambla” a romandre inactiva durant quatre mesos del 1857. El balanç corresponent s’ha saldat amb unes pèrdues del 7,31 per cent.

—5. La baixa del marge comercial, que acabem d’establir, significa que el descens dels preus de venda ha superat el dels costos de producció i ha provocat, al seu torn, una minva de la rendibilitat financera del negoci. Els beneficis, que han sumat el 8,65 per cent dels capitals el 1841-50, només sumen el 6,51 per cent el 1851-61. Aquestes quantitats pujarien als 11 i 8,84 per cent, en els períodes respectius, si, al benefici net, hi afegíssim les quantitats destinades a amortització.

—6. Des del 1848, els tipus d’amortització han estat el 2 per cent per a edificis i el 4 per cent per a maquinària; abans havien estat el 2 i el 10 per cent els anys 1841-43, i nuls (falta absoluta d’amortitzacions) del 1844 al 1847. El quadre 12 ha prescindit d’aquestes diferències i, jugant amb els beneficis, ha aplicat els tipus 2 i 4 a tota l’etapa. Estimades en conjunt, les quantitats destinades a amortitzar els actius fixos resulten petites, sens dubte perquè les possibilitats brindades pel volum de beneficis eren també baixes. Tot i això les amortitzacions han cobert pràcticament la inversió sencera en béns productius i han participat d’una manera significativa en el finançament de l’empresa. És interessant de constatar que, tot i les pèrdues, l’empresa no ha interromput les amortitzacions el 1857.

—7. Una cosa són els beneficis generats per l’activitat productiva i una altra ben diferent la retribució efectiva dels capitals involucrats. La companyia, que ha saldat amb superàvit vint dels vint-i-un balanços presos en consideració, només ha repartit quatre dividends, extraordinaris, això sí, el 1846,1847, 1854 i 1855. Com a mitjana, atesos els vint-i-un anys, la retribució dels capitals ha estat del 2,5 per cent, ben petita des de qualsevol punt de vista.

Factures de les fàbriques de teixits de cotó i estampats Ignasi Vidal i Rosal Germans. Per a foragitar els competidors europeus, els fabricants catalans es van mostrar inflexibles en la preservació del pacte que des dels primers anys 1820 els unia als bladers espanyols en demanar la prohibició o restricció de les importacions. Els cotons catalans s’expandeixen terra endins a costa dels teixits de lli i cànem espanyols

Però encara n'hi ha més. L’endeutament de la firma presenta una connexió molt estreta amb aquell repartiment de beneficis. El 1848, després dels dividends del 1846 i el 1847, el finançament aliè ha passat de 0,06 a 10,79 per cent dels recursos propis; el 1856, després de la distribució dels dos dividends restants, l’endeutament ha ascendit de 0 a 23,60 per cent, per consolidar-se i no decaure, de forma significativa, fins el 1860.

El paral·lelisme d’aquestes dues sèries de dades posa de relleu la distorsió que el repartiment de beneficis implica, i la necessitat immediata d’oposar-hi mesures compensadores. La societat no té altra sortida que la de recuperar els mitjans financers detrets per conducte del dividend. I com que les escriptures de constitució o de renovació no deixen mai de recomanar que, en cas de dificultat, es recorri als préstecs “amb preferència dels mateixos socis”, resulta que el dividend repartit no triga a ser reintegrat al patrimoni social. És a dir, que les possibilitats d’estabilitat financera de la companyia s’acaben en ella mateixa. La poca rendibilitat del negoci no permet d’anar més enllà.

Els responsables de la fàbrica “de la Rambla” han sacrificat l’objectiu de la rendibilitat financera a curt termini a l’objectiu de la continuïtat del creixement empresarial. Si haguessin atès el primer, retribuint regularment els accionistes, els hagués estat impossible d’evitar la descapitalització del negoci i n’haurien compromès la pervivència. A fi d’evitar aquest perill, han procedit a reinvertir el 67,86 per cent de tots els guanys obtinguts. Aquesta cota revela un grau d’autofinançament molt elevat i descobreix l’única via entrevista per a mantenir el nivell de producció i assegurar la retribució del factor dominant, el factor treball.

Per descomptat, estem parlant d’un cas entre cent, s’hauria de veure fins a quin punt l’exemple de la societat vilanovina és representatiu. Tanmateix, la documentació de “La España Industrial, S.A.”, també disponible i en curs d’estudi, denota, per al període 1847-61, una trajectòria i uns resultats molt semblants als que acabem d’establir. La divergència més important entre les dues empreses és la política de retribució: per tractar-se d’una societat anònima, “La España Industrial” no ha pogut evitar el repartiment regular, cada any, de dividends. Una mesura de doble tall que si bé ha contribuït a mantenir la cotització de les accions en el mercat de valors, també ha introduït la companyia en un procés de descapitalització ben perillós. Durant els primers anys de la seva vida, “La España Industrial” ha destinat a la remuneració del seu capital uns mitjans lleugerament superiors als que consentia el nivell de beneficis generats per la fabricació.