Principals plantes superiors al·lòctones incorporades a la flora dels Països Catalans

A qualsevol flora coexisteix un conjunt de plantes considerades autòctones o natives al costat d’altres, en nombre més o menys elevat, d’introduïdes. Aquests vegetals, originaris de vegades de regions llunyanes i d’introducció més o menys recent, s’anomenen allòctons o exòtics. La nostra flora, que no és excepció a la norma, també acull un cert nombre d’aquests vegetals. La regió d’origen d’aquestes espècies és molt diversa (àsia oriental, Pròxim Orient, àfrica, Amèrica, Austràlia, etc.) i encara, sovint, no se sap exactament quina és, com tampoc, de vegades, l’època d’introducció al país. Els mitjans pels quals les plantes poden viatjar i instal·lar-se en una regió diferent de la seva són molt diversos. L’home pot ser l’agent voluntari d’introducció, com en el cas de les plantes cultivades; però moltes vegades només actua com a vehicle involuntari i el trasllat de les plantes, generalment en forma de llavors, es fa accidentalment en el transport de mercaderies, de bestiar (les llavors s’adhereixen al pèl o a les plomes), de gra per al conreu o per al pinso, etc., o, fins i tot, de les persones (llavors adherides a la roba, al calçat, etc.). Una vegada introduïdes, s’estenen pels conreus, els marges de camins, les estacions de tren, els ports, els erms entre les cases, etc., formant part, en general, de les comunitats de males herbes que constitueixen la vegetació arvense i ruderal. És en aquests ambients, tan lligats a l’acció de l’home, on les plantes allòctones troben les condicions més adients per a sobreviure.

Els vegetals allòctons introduïts abans del final del segle XV s’anomenen arqueòfits, mentre que els d’introducció posterior reben diferents noms segons els autors (neòfits, xenòfits, kenòfits); la distinció entre plantes natives i arqueòfits, en tot cas, no sempre és fàcil ni possible. Els vegetals exòtics es poden agrupar, deixant de banda les plantes conreades, en diferents categories. Hom els anomena naturalitzats quan s’escampen pels seus propis mitjans i fan part de la flora espontània del nou país (la falsa acàcia, per exemple, a les nostres comarques). Els adventicis no són capaços de prosperar per ells mateixos i es troben sempre en indrets molt influïts per l’home; també formen part d’aquest grup les espècies d’introducció recent i que encara no es poden considerar naturalitzades (per exemple, Apium leptophyllum). Els efemeròfits són incapaços de mantenir-se per ells mateixos en un mateix lloc i apareixen sempre de forma transitòria (per exemple, Cardiospermum halicacabum). Finalment, els subspontanis són d’introducció voluntària i sempre es troben a les rodalies dels llocs on es cultiven (per exemple, l’ordi). Cal advertir que no sempre és fàcil d’encabir una espècie dins un d’aquests grups; entre l’estat adventici i el naturalitzat, per exemple, hi ha tot un gradient pràcticament continu de possibilitats.

El nombre de vegetals al·lòctons dels Països Catalans voreja els 400 i minva des del litoral cap a l’interior i també des de les contrades mediterrànies cap a les comarques de muntanya. A causa del seu elevat nombre, en el quadre s’ha fet una selecció que dóna prioritat a les plantes naturalitzades o en vies de naturalització. S’hi inclouen també, a tall d’exemple, dos efemeròfits i cinc espècies d’introducció molt recent. Per a cadascuna de les plantes, ordenades segons el moment d’introducció, s’indiquen els noms científic i popular, la família, la regió d’origen, l’època d’introducció als Països Catalans (deduïda a partir de testimonis escrits o d’herbaris), l’hàbitat, el sistema d’expansió més important i, en el cas de les introduccions voluntàries, el seu interès.