El cap de Ses Salines

A llevant del cap de Ses Salines, la plataforma sedimentària del migjorn mallorquí és bruscament tallada per una costa de penya-segats.

Yves Hennechart.

El cap de Ses Salines (1.4), entre els principals espais naturals de Mallorca.

La punta meridional de Mallorca és una gran plataforma que acaba, quasi en angle recte, al cap de Ses Salines. La costa de llevant s’alça, lleugerament i progressiva, cap a Santanyí, amb un màxim de 80 m d’altitud als Baus, ja immediats a la cala de S’Almonia, al límit d’aquest espai natural. Cap a ponent, en canvi, la costa es manté baixa, tot alternant trams rocosos, en esglaó de cota irrellevant, amb arenals oberts, no gaire extensos, fins a la platja d’En Dolç, vora el nucli urbà de la colònia de Sant Jordi.

Si aquests límits costaners són netament lineals i clars, els interiors resulten molt menys definits. Un mosaic de formacions arbustives i conreus caracteritza aquesta àrea gràcies a la seva topografia monòtona i planera. Les alteracions són clares en els terrenys molt parcel·lats, vora els nuclis de Ses Salines i Es Llombards. Però els grans territoris de Sa Vall i Es Rafal des Porcs conserven un intrincat conjunt d’ametllerars, secà, màquia, pinars i pastures, dominat pels components naturals del paisatge.

Cadolles amb aigua marina, formades per l’alteració i erosió de la roca.

Oriol Alamany.

Una vegada més cal insistir en el caràcter tabular del relleu, lleugerament elevat cap al NE. Tota l’àrea occidental és especialment planera, tant que forma les dues úniques conques endorreiques de l’illa, de poca extensió, però que determinen l’existència de les llacunes de Ses Gambes (permanent, salabrosa i de 56 ha d’extensió) i des Tamarells (seca a l’estiu, de salinitat variable i d’una extensió que pot arribar a unes 40 ha). Tota aquesta àrea està, formada pel potent sòcol calcari del complex escullós miocè que cobreix horitzontalment els contraforts meridionals de la serra de Llevant mallorquina. Als penyalars de llevant, hom pot percebre els estrats horitzontals, en alguns punts esllavissats per l’erosió marina, o amb paquets de calcoarenites, d’origen dunar, arrabatades als penya-segats. És en aquests dipòsits de marès (cala Màrmols, Ses Piquetes) on es varen descobrir les primeres icnites de Myotragus, especialment visibles a distintes pedreres d’aquesta àrea.

L’erosió marina ha excavat algunes coves notables, però com a gran accident sols és digne d’esment l’excavació del torrent de cala Màrmols. El litoral occidental no és tan rectilini, i entre les platges avancen alguns esperons rocosos, i es destaquen un seguit d’illots (Es Caragol, Na Moltona, Na Guardis) de constitució calcarenítica.

Dins del conjunt de l’illa, la principal característica del clima local és l’aridesa, car la pluja mitjana es manté entre els 300 i els 350 mm. La temperatura mitjana anual queda lleugerament sobre els 17°C, i l’oscil·lació tèrmica és molt reduïda, sobre els 14°C. És, aquí, especialment rellevant el règim de brises, els embats i terrals, perpendiculars a la costa, que caracteritzen els vents estivals.

Comunitats litorals en bon estat

Les savines costaneres, com aquestes de ponent del Cap Ses Salines, han de suportar condicions molt dures i particulars, i prenen sovint formes molt intricades.

Jesús R. Jurado

Possiblement aquest és un dels espais naturals de vegetació més variada de Mallorca: s’hi troben notables conjunts dunars, a les platges de Sa Vall, amb comunitats de borró (Ammophiletum arundinaceae) molt ben conservades. La vegetació de roquissars litorals és encara més estesa, i molt poc alterada. El savinar litoral (Juniperetum lyciae) és igualment notable, en especial a les dunes de les platges de Sa Vall. Els ullastrars i les brolles d’estepa i romaní són prou extensos, i alguns estan ben coberts de pinars esponerosos. Les llacunes disposen de faixes perimetrals de vegetació higròfila i halòfila ben notables, en especial els poblaments de tamarells de l’estany homònim, i les jonqueres del de Ses Gambes. Finalment, si els conreus dominants són de secà, no hi manquen àrees irrigades, especialment de farratges.

No es coneixen rareses botàniques gaire rellevants, encara que manquen estudis florístics detallats de l’àrea; potser les més interessants són les dels illots, una estació notable de la ravenissa Diplotaxis catholica subspècie ibicensis.

Abundància d’espècies de presa mediterrànies i d’ocells migradors

L’estany de Ses Gambes, situat entre Sa Vall i el cap de Ses Salines, és una de les dues llacunes endorreiques de Mallorca.

Joan Mayol

La complexitat del paisatge vegetal que hem descrit resulta especialment propícia per a la pervivència d’una comunitat de vertebrats notable, afavorida per una prudent gestió cinegètica; així els poblaments de perdiu roja, tórtora, llebre i conill són dels més densos de Mallorca. També hi ha una notable concentració de torlit.

Els rapinyaires han estat intensament perseguits; tot i així, s’hi observen freqüentment el falcó pelegrí, l’àguila calçada i més rarament el milà reial. Encara més excepcional és el voltor negre, que es pot veure alguns dies d’estiu. Entre les moltes espècies presents de petits ocells, mereix ser esmentada la tallareta sarda. La migració concentra al cap de Ses Salines, en condicions meteorològiques favorables, un bon contingent dels ocells que travessen l’illa.

Els estanys hostatgen, a l’hivern, alguns centenars d’anàtides i algunes desenes de limícoles. Són poques les espècies que hi crien, però podem esmentar la colònia de camesllargues (fins a 40 parelles a Ses Gambes), i un contingent variable d’ànec coll-verd. El flamenc s’hi observa en migració, i algunes grues passen l’hivern a la comarca. En conjunt, els estanys són considerats d’importància estatal, seguint els criteris establerts, al conveni de Ramsar, de protecció de zones humides.

Els corriols petit i camanegre crien als racons solitaris de les platges i als illots. A la zona es poden trobar fàcilment totes les aus marines de l’avifauna illenca, però sols s’ha demostrat que s’hi reprodueixi el corb marí emplomallat. No és impossible que l’ocell de tempesta i la baldriga pufí tinguin punts de reproducció als penyalars de llevant, on el colom roquer, les falcies o falciots i els corbs es coneixen com a nidificants. El vell marí era present en aquesta costa a la primera meitat de segle, i la seva reproducció a alguna de les coves litorals és recordada encara per alguns dels vells mariners locals.

Als illots es conserven notables poblacions melàniques de sargantana balear, especialment nombroses a Na Guardis i Na Moltona. Està en curs la reintroducció de la tortuga mediterrània a Sa Vall, on s’alliberen exemplars criats en captivitat.

En relació amb les activitats humanes, a més de l’agricultura, la ramaderia (especialment de bestiar oví) i la caça, una de les explotacions més curioses d’aquesta àrea fou, en el passat, la dels jaciments de marès. Els blocs de pedra es tallaven a la costa, des d’on era fàcil transportar-los a vela, per mar. Les pedreres, avui abandonades, són un tret característic d’aquesta costa. Fins i tot a la petita illa Pelada (tota ella, una notable duna fòssil) es poden observar les restes d’aquesta activitat. Són molt bells, en aquesta illa, els vaixells gravats a la roca pels antics artesans.

A l’àrea es troben diversos jaciments arqueològics, talaiòtics. L’illa de Na Guardis conserva les restes d’una factoria púnica, que han estat excavats recentment.

Estat de conservació

Aquesta zona està distribuïda en dues grans propietats, circumstància que ha permès el manteniment de la integritat completa del litoral, lliure de tota edificació, a excepció del far del cap de Ses Salines. A aquesta protecció de caràcter catastral, s’hi afegeix avui la legal, determinada per la Llei d’àrees naturals del Parlament balear, que empara més de 1700 ha de la zona. Els problemes de conservació que s’hi plantegen són de poca rellevància, encara que hi ha hagut destruccions sistemàtiques d’aus de presa, i s’usaren en el passat esquers enverinats, pràctiques avui afortunadament abandonades.

Consells per al visitant

Per a conèixer aquest espai natural, el més recomanable és el periple costaner, que es pot iniciar des del cap, a on s’arriba per la carretera de servei del far. Per a visitar els estanys, o les altres zones d’interior, cal el permís de la propietat.