La costa de Manacor

Cala Barques, una mostra dels trams inalterats de la costa de Manacor.

Yves Hennechart

La costa de Manacor (2.6), entre els principals espais naturals de Mallorca.

El sud del litoral manacorí és format per una costa rocosa, en esglaó o discrets penyals, tallada per un conjunt de cales que han arribat al final de segle intactes. Una fallida operació immobiliària de gran envergadura va estalviar algunes grans propietats de la pressió urbanística quotidiana, i la llei de protecció ha estat promulgada sobre més de 620 ha intactes.

Es tracta d’un paisatge litoral característic de les «marines» del llevant de Mallorca: brolles termòfiles i màquies (ullastrars), formant un mosaic amb el conreu tradicional de secà. Una faixa discreta de savinar separa aquesta vegetació dels roquissars litorals, on sols alguns arbustos de mida petita i adaptacions rigoroses a aquest ambient poden sobreviure: el fonoll marí (Crithmum maritimum), els ensopegueres o saladines (Limonium), etc.

Aquest espai presenta com a valor peculiar, a més d’un paisatge litoral d’una bellesa extrema i inalterada, una riquesa singular de cavitats càrstiques. Les calcàries miocenes que el formen, en estrats tabulars amplis, estan molt modelades per cavernes de dissolució, que són extraordinàriament riques de formes espectaculars: estalactites i estalagmites, columnes, banderoles (laminars, a partir de les diaclasses), orgues, etc. Dues cavitats (els Hams i el Drac) són obertes al públic i explotades turísticament; qualsevol interessat en la natura illenca hi té una visita obligada. Però la riquesa de cavitats és molt més gran: sols en un km2 d’aquesta Àrea Natural d’Especial Interès se’n coneixen 14! Les coves no sols interessen al turista o al geòleg: són poblades per una fauna escassa, però molt peculiar. L’estudi d’aquesta fauna, la bioespeleologia, es va iniciar justament aquí, arran de la descripció del crustaci Typhlocirolana moraguesi el 1904, que habita la major part d’aquestes coves. Les coves són ambients molt madurs i estables, de pocs recursos per a la fauna i de temperatures baixes i constants, condicions aquestes adients per a una biodiversitat elevada, com —en efecte— és la que aquí es dona. Però el risc de les alteracions és també més gran que a fora. Una gestió eficaç per a conservar aquests ecosistemes és molt convenient per a garantir la pervivència de la seva bellesa i de la fauna, escassa, però diversa i interessant.