Formació de socarrells, amb eixorba-rates negres (Astragalus balearicus) florits. La morfologia en coixinet espinós és un tret adaptatiu de les plantes enfront del vent, factor ambiental de marcada transcendència a la costa i les muntanyes del nord de Mallorca.
Yves Hennechart
La serra de Tramuntana (1.1), entre els principals espais naturals de Mallorca.
El costat nord-oest de l’illa de Mallorca és format per una espectacular serralada de 90 km de longitud, que en alguns indrets supera els 10 d’amplada. El contrast entre aquesta regió muntanyosa i el pla és molt marcat, i la serra, visible de quasi tot Mallorca, forma part de qualsevol paisatge insular.
De Formentor a Andratx, el litoral és el límit estricte de la serra: la costa és esquerpa, escarpada i quasi rectilínia. Si, al nord, Formentor és una proa aguda i definida, el litoral sud-oest és més ample i irregular: la gran mola d’Andratx, els caps des Llamp i Andritxol i bona part del litoral de Calvià, ja dins la badia de Palma, defineixen el perfil de la contrada. El vessant interior de la serra comença als barris perifèrics de la ciutat de Mallorca, que n’ocupen alguns contraforts, i continua cap al nord-est en un peu de mont prou definit, quasi paral·lel a la costa, fins a les proximitats de Binissalem, Lloseta, Selva i Campanet; a prop de Pollença, aquesta comarca queda més tancada i limitada a una sola cadena d’elevacions que s’allarguen fins a la ja esmentada península de Formentor.
Malgrat la seva extensió limitada, la serra de Tramuntana no és una sola alineació muntanyosa, ja que diferents valls longitudinals conformen fins a tres cadenes de cimals. Les màximes elevacions es troben a la zona central, on culminen els 1445 m del puig Major de Son Torrella, a prop dels 1340 m del de Massanella i altres cims que ultrapassen els 1000 m: Es Tomir, Puig-roig, l’Ofre, Alfàbia, Es Teix, etc. El més meridional dels cims mil·lenaris és Es Galatzó, a menys de 10 km de l’extrem sud de la serra.
Si les valls més importants segueixen l’orientació general de la contrada, el drenatge ha generat per erosió torrents pregons i espectaculars. Aquestes canals de desguàs són les que comuniquen les valls amb el litoral, per un vessant, i amb el pla de l’illa per l’altre. El relleu es complica també per la dispersió d’altres formes càrstiques, com els formidables rasclers (denominats raiars a Mallorca), les dolines, en ocasions prou extenses, i alguns poliés, el més espectacular dels quals és el de Son Torrella.
Es considera que gran part dels rasclers van ser modelats sota sols argilosos, abans d’una gran i progressiva deforestació. Els més notables pertanyen al municipi d’Escorca. És també notable l’abundància i la diversitat de les formacions subterrànies (coves, avencs, etc.), que tenen interès no sols geomorfològic, sinó també hidrològic (surgències càrstiques, fonts ufanes) i faunístic, per la notable fauna invertebrada que els és pròpia. L’inventari espeleològic de la serra de Tramuntana comprèn 667 cavitats.
Puig gros de Ternelles i, a la dreta, punta Beca. A la costa septentrional de Mallorca la serra de Tramuntana cau sobre la mar molt abruptament.
Climent Picornell
La serra de Tramuntana de Mallorca és, com tota la resta de l’illa, de naturalesa calcària, dolomítica i margosa. Quasi la totalitat dels seus materials són juràssics o triàsics, amb alguns sectors cretacis al sud. Són notables els afloraments basals paleozoics, de gresos vermells i altres materials, visibles a la costa de la meitat meridional. Aquests grans conjunts de sediments van ser fortament plegats i encavalcats com a conseqüència d’un episodi contraccional sincrònic amb la subsidència de la cubeta de València, episodi que se situa entre el Miocè mitjà i l’Oligocè.
Paleontològicament, cal assenyalar la relativa abundància d’ammonits i belemnits en alguns dels estrats; les troballes de plantes fòssils al massís del puig Major, i sobretot els diferents jaciments del gòral nan de les Balears (Myotragus), i en especial el de Muleta, a Sóller, excavat per W. Waldren, que conserva els materials a Deià.
El clima de la serra de Tramuntana presenta un contrast prou marcat amb la resta de l’illa, especialment en el seu sector central. Les temperatures acusen l’efecte de l’altitud, i la mitjana anual davalla fins als 13°C, encara que Formentor i Andratx la tenen de 17°C. Malgrat innivacions pràcticament anuals en els cims, la mitjana hivernal és d’uns 6°C, valor que determina l’absència de vegetació caducifòlia. La mitjana estival és de 25°C. Però el tret climàtic més notable és la pluviositat: l’efecte de pantalla dels cims provoca pluges orogràfiques molt notables, que assoleixen valors elevats, fins a superar els 1300 mm de mitjana a la zona de Lluc i al puig Major. Hi ha, per tant, un excés hídric que no acaba de ser evident des del punt de vista ecològic, atesa la gran permeabilitat dels sols i l’eficàcia del drenatge. En conjunt, el clima és humit o perhumit a tota la meitat septentrional, i sec o subhumit al sector meridional; sols a les valls d’Andratx i Calvià s’arriba a valors propis del clima semiàrid.
Riquesa i originalitat de la flora endèmica
El mantell vegetal de la serra de Tramuntana de Mallorca és en gran part forestal: un 25% de la serra és cobert de masses arbòries, fonamentalment alzinars en el sector central, i pinedes de pi blanc al sud i al vessant interior. Els alzinars ocupen un 10% de la serra. L’alzinar baleàric (Cyclamini-Quercetum ilicis) és caracteritzat per la raresa del marfull i l’abundància de geòfits, especialment el ciclamen baleàric o pa porcí (Cyclamen balearicum). Els botànics en distingeixen dues subassociacions, de les quals la de muntanya es caracteritza per la presència important de la falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i el llampúdol bord, i es fa per sobre dels 600 m; la de baixa altitud integra sovint espècies de la màquia d’ullastre i margalló.
Un altre quart d’aquesta serra és cobert per formacions arbustives, algunes força peculiars, i una vegetació original d’herbassars alts i densos de carritxeres, formació determinada per un pasturatge tradicional, bassat en l’ús repetit del foc, que ha simplificat i modelat fortament la vegetació.
Puig de Massanella, amb arítjol baleàric (Smilax aspera varietat balearica) i carritxeres (Ampelodesmos mauritanica) en primer terme. La part central de la serra de Tramuntana recull un volum de precipitacions molt considerable; les, nevades, per bé que rares, són regulars anualment.
Climent Picornell
Avui, pinedes i bosquines envaeixen gran part d’antigues terres de conreu, marginals i pobres, on fa algunes generacions es produïen magres collites de cereals i, sobretot, d’oliva. El conreu de l’olivar ha determinat de fet alguns dels paisatges més característics i bells de la serra, amb les immenses marjades de pedra seca (la longitud d’aquesta estructura és pròxima als 20 000 km lineals!). L’olivera és en regressió: ocupava 18 665 ha el 1860, reduïdes a 13 164 l’any 1974 i sols 5822 en explotació el 1982. Per contra, en el mateix període, hi ha hagut una notable expansió de l’ametller i el garrofer.
Els botànics clàssics es referien a l’existència d’un pis o estatge de vegetació baleàric, sobre els 900 m, caracteritzat per l’abundància, àdhuc la dominància, de les espècies endèmiques, especialment l’eixorba-rates blanc (Teucrium subespinosum) i altres coixinets espinosos, i la col pudenta o carnassa (Pastinaca lucida). Avui es posa en dubte aquest pis baleàric, ja que els endemismes abunden també a altituds inferiors, sobretot allà on el vent és el factor ecològic dominant. A les altures també són notables algunes restes quasi residuals de bosc caducifoli (moixera, blada), amb el teix i el boix baleàric. Aquestes agrupacions, força interessants per al botànic, són pràcticament irrellevants en el paisatge, atesa la seva mínima extensió. Sembla, però, que no ha estat sempre així: al segle passat, importants bosquines de boix baleàric, amb individus de talla molt notable (de diàmetre pròxim al mig metre) cobrien alguns cims, com els de Ternelles, a prop de Pollença, Sóller i Es Teix. La tala per a ebenisteria i l’obtenció de carbó els féu desaparèixer a la meitat del segle XIX.
La vegetació més peculiar de la serra de Tramuntana és la dels penyals, marins o interiors. A les nombroses escletxes i relleixos troben refugi la violeta penyal (Hippocrepis balearica), la flor de tot l’any (Helichrysum ambiguum), la col baleàrica (Brassica balearica) i molts altres endemismes. El botànic Oleg Polunin ha descrit aquests paisatges com un dels més bells jardins de roca natural de tota la regió mediterrània occidental. Al peu dels penyals, a les balmes humides, es troba una delicada catifa de vegetals minúsculs, probables vestigis de la vegetació del Terciari, prou similars a determinades formacions macaronèsiques: Arenaria balearica, Sibthorpia africana, Erodium reichardii, etc. Aquest és el biòtop d’un dels més notables endemismes mallorquins: la naufraga (Naufraga balearica), establerta en una sola localitat d’un penya-segat marí.
La serra de Tramuntana, en fi, constitueix un paisatge vegetal relativament poc alterat, dominat per la vegetació natural i per conreus molt adaptats al paisatge i al relleu, i que acull la major part de la diversitat vegetal de l’illa, i pràcticament la totalitat dels seus endemismes.
Compendi de la fauna mallorquina
Desembocadura del torrent de Pareis, a Sa Calobra. Aquest curs fluvial intermitent transcorre per un traçat molt congost i espectacular, per sota de l’àrea de majors altituds de tot Mallorca.
Xavier Moreno
El catàleg faunístic de la serra de Tramuntana comprèn la pràctica totalitat dels tàxons de l’illa, a excepció dels propis de les zones humides, representats de manera molt fragmentària en els embassaments artificials i en les fonts de muntanya, hàbitat, d’altra banda, ben apreciat per distints invertebrats higròfils.
La fauna, en molts casos, està sotmesa a una doble insularitat: la geogràfica i la de muntanya, de manera que l’abundància relativa d’endemismes és ben notable. Cal esmentar aquí el cas dels invertebrats cavernícoles, ben diversificats: dels 125 coneguts a Mallorca, 94 es troben a les cavitats de la serra i, d’entre ells, 25 en són endèmics.
No manquen tampoc invertebrats endèmics superficials entre la fauna no voladora. Se’n poden citar alguns exemples ben abundants a la serra, com el bell coleòpter Timarcha balearica, blau verd metàl·lic; distints tenebriònids, caràbids, curculiònids i mol·luscs. En alguns casos, no són endemismes específics, sinó formes insulars ben diferenciades, com ara els helícids de gran talla que viuen a l’alta muntanya mallorquina.
Els vertebrats són igualment molt diversos. La serra conserva, de vegades en estat relicte, les espècies més sensibles i amenaçades de les Balears, com són l’àguila pescadora (o peixatera), el voltor negre o el ferreret, un amfibi endèmic descobert recentment. Són abundants la marta i la geneta; entre les aus, cal esmentar també les importants colònies de falcó de la reina, alguns centenars de parelles del qual vénen a reproduir-se a la costa brava mallorquina; l’àguila calçada, el milà reial i el falcó pelegrí són altres rapinyaires presents. Les àguiles daurada i cuabarrada s’hi han extingit en aquest segle. A la costa es troben colònies de totes les aus marines baleàriques, tret de l’ocell de tempesta o noneta, encara no documentat. La perdiu roja, el colom roquer i el tudó abunden força. És característica la presència de la merla blava als penyals, i en les zones més altes cria també la merla roquera, més rara. El corb, abundant fa uns anys, ha esdevingut rar, probablement per efecte de l’ús il·legal de verins. La migració ornítica és notable, i igualment la hivernada. La del tord és molt popular, ja que és objecte d’una caça molt estesa, amb arts peculiars (filats de coll).
No hi ha espècies notables de rèptils, excepte la població melànica de sargantana balear de l’illot del Colomer de Formentor. Entre els amfibis, val la pena esmentar, a més del ferreret, la presència del gripau o calàpet verd, ben distribuït a tota la serra, sense arribar a ser-hi abundant.
A més de l’endemisme, s’ha d’insistir que la serra és important perquè acull la major part de la fauna illenca, fenomen que no ens pot sorprendre si tenim en compte la diversitat d’ambients de la regió.
Estat de conservació
La conservació de la serra de Tramuntana fins als nostres dies es deu a un conjunt de circumstàncies. El relleu i les característiques del sol determinen una població relativament reduïda (70 000 habitants, la major part concentrats als pobles, amb activitat fora de la serra), encara menys densa al sector central: Escorca té tan sols 216 habitants en 14 032 ha. En general, la propietat és latifundista, fossilitzada pràcticament des de la conquesta catalana, i la divisió de finques ha estat poc rellevant. Actualment es dona un procés de transferència a propietaris forans i la conversió d’algunes possessions en segones residències de luxe, un procés de fet iniciat al passat segle quan l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va adquirir una bona part del sector de Valldemossa, amb un esperit conservacionista ben avançat per a la seva època.
Avui, la serra de Tramuntana està severament protegida per la Llei 1/1991 del Parlament balear, i la major part està qualificada d’Àrea Natural d’Especial Interès. Els alzinars gaudeixen, amb altres indrets concrets, del màxim grau de protecció. Els olivars i altres conreus estan qualificats d’Àrees Rurals d’Interès Paisatgístic, i són també no urbanitzables. S’han conjurat així els principals perills que amenaçaven aquesta contrada, on s’havien previst importants establiments turístics (Tuent, Formentor, Son Massip, Son Net i d’altres). Aquesta protecció es complementa amb una normativa paisatgística força estricta, per la declaració de «Paisatge Pintoresc» de què fou objecte la contrada als anys setanta.
Però manca encara una declaració formal d’espai natural protegit i la dotació dels mecanismes jurídics, econòmics i humans de gestió. Un intent de declaració de parc natural el 1981 no va arribar a port; actualment, però, s’han iniciat els tràmits per dissenyar una figura específica per a aquest espai, seguint les directrius de les Reserves de la Biosfera de la UNESCO.
La serra necessita urgentment una gestió conservacionista: la crisi agrària i econòmica és molt acusada; l’abandonament de determinades activitats agràries significa un increment de l’erosió, un major perill d’incendis forestals i el risc de pèrdua de biodiversitat, ja que moltes espècies depenen avui, de manera directa o indirecta, de les activitats humanes. Els nous usos residencials o turístics són igualment un motiu de preocupació, malgrat que s’hagi superat el risc de les urbanitzacions. Algunes de les obres públiques que afecten la serra (vies de comunicació, túnels, infrastructura hidràulica) representen impactes evidents, no sempre previstos o corregits.
Consells per al visitant
El recorregut de la serra de Tramuntana pot fer-se amb automòbil, amb vaixell o a peu. Cal visitar els pobles d’Estallencs, Banyalbufar (de formidables marjades), Valldemossa (una de les valls més belles), Deià (amb un petit museu arqueològic molt interessant), Sóller (Museu d’Història Natural, Jardí Botànic), Fornalutx, etc. La pujada cap al Gorg Blau i Cúber ens porta cap als alzinars i les grans extensions de vegetació natural, i als paisatges més esquerps de l’illa, ben representats a la baixada cap a Sa Calobra, des d’on es pot remuntar el torrent de Pareis, espectacular com a paisatge i interessantíssim per al naturalista. Es pot continuar l’excursió cap a Lluc; la carretera passa per l’alzinar d’Escorca, el més extens de Mallorca. Al santuari hi ha una bona representació de la flora de muntanya. No es pot obviar tampoc l’excursió automobilística a Formentor, amb distintes estacions botàniques molt rellevants, i possibilitats d’observar la nombrosa colònia de falcó de la reina, a prop del far.
A l’estiu, distintes embarcacions turístiques permeten gaudir des del mar de la visió dels penya-segats i de la costa. La travessa més recomanable és de Sóller a Sa Calobra, encara que una mica massificada; es pot accedir al poble, des de Palma, per via fèrria amb un tren tan bell com els paisatges que travessa.
Les excursions possibles a la serra són molt nombroses, i el mercat ofereix una bona bibliografia per preparar-les. La visita al castell del Rei (sols obert els dissabtes), l’ascensió al Massanella (d’un gran interès botànic), la volta al Puig-roig, el barranc de Biniaraix, Son Moragues, Sa Foradada i la Trapa són algunes possibilitats ben recomanables.