L’arxipèlag de Cabrera

L’arxipèlag de Cabrera (1.5), entre els principals espais naturals de Mallorca.

Deu quilòmetres al sud del cap de Ses Salines —a l’extrem meridional de Mallorca— es troba la primera de les illes de l’arxipèlag de Cabrera, Na Foradada. El grup d’illes s’estén cap al sud, sobre una latitud també d’uns 10 km.

Cabrera Gran és, de fet, l’extrem meridional del grup, per bé que a llevant i a migjorn hi hagi encara distints illots penyalosos, prou importants (Fonoll, Bledes, Imperial, Estells i Ses Rates).

El conjunt és un complex sistema de litoral rocós, summament retallat i discontinu, amb la relació entre la longitud del litoral i la superfície de la terra emergida més elevada de tots els Països Catalans. Cabrera Gran és, en ella mateixa, molt articulada (2420 m de costa per km²), i oberta per grans cales de diferent orientació i substrat. La costa varia des de les platges arenoses (sorres calcàries organògenes, integrades per restes de mol·luscs, foraminífers, equinoderms i atres), platjoles de còdols de distinta granulometria (graves amb ammonits a cala de Santa Maria; còdols grans al Codolar de l’Imperial), costa rocosa baixa en esglaó o penyasegats considerables. Destaquen, entre aquests darrers, els del cap Ventós al nord-est (120 m), N’Anciola al sud (99 m) i els de Na Picamosques (172 m) al sud-oest, immediats a la cota màxima de l’illa.

Les illes menors són rocoses, i en general escarpades. Mereixen ser esmentades les coves litorals de Na Foradada, els arcs naturals de Na Pobra i Na Plana (on és molt conspicua la discordança dels estrats basals, molt oblics, i els superiors, sub-horitzontals). L’Esponja és un políedre aspriu, tota ella serrada; a l’illa des Conills hi ha costes baixes (Es Corrals, cala Estreta), i penyalars imponents (Es Blanquer). A l’oest és rellevant la cova de la Llumeta, amb una llacuna interior salabrosa, dolça en el passat com testimoniegen les restes de ceràmica, i on proveïen molts navegants. Aquesta cova conté diverses espècies d’invertebrats endèmiques molt interessants.

Cabrera és l’aflorament meridional de les serres de llevant mallorquines. Com la resta d’aquest sistema, es tracta de paquets trencats i plegats de calcàries i margues mesozoiques amb afloraments guixosos i margosos puntuals. Una sèrie d’encavalcaments de molt diversa orientació determina la complexitat estructural de l’illa. A l’articulació litoral es correspon un relleu acusat, encara que de cotes modestes. Predominen a tot l’arxipèlag els terrenys rosts, amb pendents acusats sobre diferents valls. Sols al fons de la vall immediata al port s’arriben a estendre algunes hectàrees de planura argilosa; a la resta, dominen els sòls magres, de terra rossa caracteritzada pels afloraments de la roca mare i de pedreny procedent de l’erosió d’aquesta.

El clima local és mediterrani semiàrid, amb una pluviositat força reduïda (350 mm), i temperatures mitjanes lleugerament per sobre de les mallorquines immediates (mitjana anual de 18°C).

La mar i la història, mares del paisatge

No es coneixen amb precisió els orígens del poblament humà de Cabrera. A l’illa dels Conills s’han trobat restes talaiòtiques, i és perfectament possible que les illes fossin ocupades abans d’aquest període, ja que és ben segur que els primers pobles que colonitzaren les Balears tenien les suficients tècniques de navegació per a poder arribar a aquest arxipèlag. Des de fa mil·lennis, la vegetació hi ha estat explotada amb finalitats distintes (fustes, llenya, carbó i pastures). De fet, s’hi ha practicat fins fa pocs anys una peculiar transhumància marinera de bestiar oví entre els illots, i aquest ús es manté a Cabrera. Fóra inútil, en conseqüència, cercar-hi restes inalterades de la vegetació primitiva. En tot cas, els savinars de l’illa dels Conills poden ser el més semblant del que hom pot imaginar-se de la cobertura vegetal primigènia de l’arxipèlag.

Les comunitats pròpies dels illots, o de la franja estrictament litoral, són probablement els menys modificats. S’hi troben bones mostres de les comunitats de Crithmo-Limonietea, amb els endemismes gimnèsics Limonium caprariense i Launaea cervicornis, i altres representants de distribució més àmplia, com el fonoll marí (Crithmum maritimum), encara avui collit per al consum humà, o la pastanaga marina (Daucus gingidium). Els vessants septentrionals i llevantins són coberts per un ullastrar (Cneoro-Ceratonietum) i brolles de romaní i cepell (Anthyllido-Teucrietum majorici), recoberts a gran part de Cabrera per un dens pinar, relativament jove (va patir els efectes del foc per darrera vegada a la dècada dels quaranta). A migjorn, domina una bosquina més esclarissada de romaní, olivella i lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides). És relativament freqüent, sobretot a l’illa dels Conills i alguns indrets de Cabrera, la imponent canyaferla (Ferula communis), umbel·lífera que caracteritza el paisatge illenc i és molt rara a Mallorca. Entre els endemismes baleàrics poden esmentar-se l’anomenada peònia (Paeonia mascula subspècie cambessedesii), el llampúdol bord, l’eixorba-rates blanc (Teucrium subspinosum) i l’eixorba-rates negre (Astragalus balearicus). Destaquem finalment els sorprenents redols de boix baleàric, sobretot els de les valls septentrionals de Cabrera, ben coneguts fins i tot per la toponímia (cala Enboixar).

La flòrula de Cabrera comprèn més de quatre-centes cinquanta espècies. Ja en el passat li foren consagrats estudis importants, com els de Marcos (1936) i sobretot els de Palau, realitzats cap al 1950, però inèdits fins el 1976. La flora criptogàmica, menys estudiada, tampoc no està desproveïda d’interès, especialment la flora liquènica.

La fauna illenca: nàufrags i argonautes

Els estudis de la fauna de Cabrera han aportat dades de valor molt significatiu. Cal destacar l’interès dels elements estrictament insulars, els tàxons que hi restaren amb l’aïllament d’aquestes terres: tenebriònids àpters (Heliopathes balearicus i altres), la sargantana balear (s’hi han descrit deu races insulars), mol·luscs (Xeroplexa, Iberellus) i fins i tot els cavernícoles, que s’han mantingut amb un doble aïllament: el de la mar i el del medi hipogeu; recentment s’hi han descrit tres crustacis nous, i altres continuen en estudi.

Altres animals semblen haver colonitzat les illes recentment, gràcies a l’antropocòria activa o passiva: els dragons comú i rosat, entre els rèptils; la rata negra (Rattus rattus) i el ratolí domèstic (Mus musculus) entre els mamífers; o molts d’invertebrats. La geneta hi fou introduïda al final del segle XIX, amb la marta o mart, però aquesta darrera espècie no es va mantenir. Molt abans, s’importaren cabres (extingides per complet després de la guerra civil del 1936-39) i conills, presents aquests almenys a Cabrera, l’illa homònima, Na Rodona i l’Imperial. No es coneix a l’arxipèlag cap espècie d’amfibi.

Però el conjunt faunístic de més interès a Cabrera és el de les aus. L’avifauna terrestre és pobra d’espècies: el falcó pelegrí, la merla blava o pàssera, el torlit i la tallareta sarda són les més interessants. La migració estacional és molt important, com es correspon a una situació insular (130 espècies citades).

Amb tot, el que resulta més singular i important és l’avifauna marina. Es troben aquí les colònies d’aus marines més diverses de la Mediterrània occidental: l’ocell de tempesta o noneta, les baldrigues pufí i cendrosa, el corb marí emplomallat, el gavià argentat i la gavina corsa. La colònia de falcó de la reina és prou nombrosa, cosa que corrobora la importància de l’illa com a punt geogràfic favorable al pas dels ocells. Actualment hi estan establertes dues parelles de la raríssima àguila pescadora.

La riquesa de l’avifauna marina es correspon als ambients pelàgics i bentònics especialment rics i productius. Els catàlegs d’invertebrats marins són encara molt incomplets. Cabrera té uns biomes marins de caràcter semitropical, caracteritzats per la transparència de les aigües (és lluny de qualsevol punt d’arribada de matèries en suspensió continentals). Les comunitats més interessants científicament són el coral·ligen i les pròpies de cavitats submarines. La ictiofauna és també rica i diversa: més de la meitat dels peixos de les Balears hi han estat detectats, malgrat que no s’hi hagi efectuat cap estudi complet. La tortuga babaua abunda relativament en aquestes aigües, encara que les possibilitats que hi hagi criat són mínimes.

Un dels tresors de la fauna local, extingit aquí a la segona meitat de segle, és el vell marí (Monachus monachus). Potser el Parc Nacional és l’esperança més ferma per a recuperar aquest espectacular mamífer per a la fauna del país.