Els ecosistemes pastorals

Consideracions generals

Les activitats ramaderes i agrícoles es combinen en l’estructuració del paisatge, creant un mosaic que aprofita les condicions físiques de relleu i microclima, i també la disponibilitat d’aigua. El canvi de l’agricultura tradicional cap a formes més intensives concentra l’activitat i comporta canvis en l’ús d’alguns elements del mosaic. A part les pastures, hom dedica grans extensions als farratges, principalment lleguminoses i poàcies, sigui com a conreu exclusiu o en rotació (pràcticament avui en gran part abandonada per causa de l’ús d’adobs i maquinària). La foto recull una vista del Gironès, amb conreus relacionats principalment amb la ramaderia.

Jordi Vidal

La dinàmica de la vida vegetal terrestre, l’evolució de les formes biològiques i la de les comunitats, es pot simbolitzar en dos tipus bàsics: l’arbre que forma els boscos i l’herba dels prats. El primer és una estructura potent, dominadora, destinada a assegurar-se la llum, i el segon és, en canvi, ben tendre, amb un mínim de fibra o suport, que realitza l’assimilació fotosintetitzadora arran de terra. Els arbres duren molt, mentre que les herbes rebroten dues o tres vegades l’any. Els troncs i les rels permeten als arbres de prendre aliments minerals del sòl com també d’aprofitar millor la llum. Però si les rels no poden aprofundir gaire, en els indrets més favorables ja trobarem la gespa, en la qual la clorofil·la es concentra en l’estrat herbaci.

Les gespes difereixen, doncs, estructuralment dels boscos, però hi ha també una diferència funcional bàsica si considerem la gènesi d’aquesta estructura. Sense els grans herbívors, en especial èquids i bòvids, no tindríem els paisatges tan verds de les nostres muntanyes. Els prats són modelats pels animals, i també per l’home. Cal que tinguem presents aquestes complementaritats. L’herba no és un conreu; cal considerar-la alhora com una primera matèria i com un producte del pasturatge.

Parlarem, doncs, d’agronomia ramadera, per diferenciar-la de la que depèn de les sembres i les collites en terra llaurada. Això ens dóna una perspectiva per a endinsar-nos en els aspectes del sistema ramader més lligats a la dinàmica ecològica, al flux d’energia cap a l’herba i els animals, que ens caldrà, però, situar en el context de les estructures del paisatge mediterrani.

Els animals i l’home en la creació del paisatge ramader

Les plantes, des de sempre, han sofert mutilacions degudes als allaus, les esllavissades, les secades parcials i altres fenòmens que les forcen a refer l’aparell fotosintetitzador al més aviat possible. La necessitat de regeneració ha estat, així, un factor selectiu, i els fitòfags han contribuït a accentuar l’especialització de l’herba i a millorar-ne els processos regeneratius. Els grans animals esbotzadors, com ara l’actual rinoceront, obrien camins als més gregaris i trepitjadors, com són els ramats de bisons i les vacades. La gespa s’especialitzà cada cop més a rebrotar amb força després de cada pas del ramat, i, per no exhaurir-se, es desenvoluparen, juntament amb els gregaris, altres hàbits de desplaçament en l’espai mitjançant uns recorreguts que després els pastors imitaren. La ramaderia té, per tant, uns components naturals, una dinàmica que pot fer-se amb poc esforç d’indústria humana i que no ha estat encara plenament aprofitada.

El punt extrem d’especialització de l’herba tendra el trobem en gespes curtes, com la que hi ha als camps de golf, creada quan les accions explotadores naturals foren completades per les cabres, els èquids (ases, mules i eugues) i els ramats d’ovelles, tots ells animals que arranen l’herba. Aquesta gespa tendra ha de ser protegida per estructures forestals adients. Un exemple meravellós d’aquesta harmonització d’estructures és el que els ribagorçans anomenen «freixanes», els «frajinales» dels Pirineus aragonesos que representen la persistència del «bocage» dels francesos o les «hedges» angleses, estesos pels Pirineus francesos i les muntanyes peninsulars, amb els dos freixes, el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) i el de fulla petita (F. angustifolia); l’esvelt pollancre italià (Populus nigra varietat italica) completa la vorada dels prats estructurats més típics del paisatge ramader.

Arbres i arbustos dirigeixen els animals, creant ambients adequats per a cada moment de l’any i allotjament per als remugants domesticats. Les capçades dels arbres modifiquen el clima local i acullen el bestiar en els moments delicats del dia. L’home els poda i en dirigeix la forma, sia per a completar les reserves d’hivern, per a usos forestals molt especialitzats o per a produir fruits. Els prats actuen com a separadors, «diluïdors» dels fruiters, facilitant la lluita contra llurs plagues, tal com hom pot veure des de sempre amb les pereres i pomeres de la Cerdanya. Cultura i paisatge són com la força i el resultat de l’esforç humà continuat, perseverant.

Aspectes climàtics

Vaques a les pastures de muntanya al Collsacabra.

Fototeca / MC

L’atmosfera tancada del bosc i de les vorades del mantell espinós retenen l’aigua al sòl i a l’aire, i l’aigua, a causa de la seva calor específica i del transport de calor relacionat amb els canvis d’estat, escalfa el sòl, encara que aquest estigui sempre a l’ombra. A l’altre extrem, als llocs oberts, les estepes o els deserts tenen nits molt fredes i forta xafogor al migdia. Als climes oceànics la producció és més fàcil, però la calor asfixiant de l’estiu mediterrani mata l’herba verda a causa de la intensa respiració, mentre que a les estepes de nit freda i amb precipitacions estivals elevades, l’herba hi és molt productiva i la respiració nocturna escassa. Igualment, els climes continentals de la Cerdanya i part de l’Alt Urgell i el Pallars afavoreixen la producció d’herba a l’estiu. Als deserts salins, en canvi, han evolucionat herbes C4, seleccionades per a poder viure en climes de calor seca. Així com el bosc regula el clima local per la condensació de rosada després del refredament nocturn, les estructures en mosaic de les freixenedes també aprofiten una part d’aquesta regulació. L’home ha aprofitat sempre tallavents i ombres discretes en aquest sentit.

Part essencial en l’adaptació de les plantes al clima és la que es relaciona amb la radiació. Les epidermis ondulades, els pèls i les esquames de cera que augmenten l’«albedo» (la reflexió de la radiació incident) no afavoreixen l’herba de qualitat. A les pastures estepàries de l’Urgell i el Segrià i de gran part de la depressió de l’Ebre, hi predominen els colors grisos, les fulles d’un verd glauc que pot ser fins i tot platejat, com al salat blanc (Atriplex halimus) o la botja pudent (Artemisia herbaalba), entre d’altres.

L’herba respira glúcids solubles, que són els més fàcilment disponibles i els que demanen els bacteris de l’estómac dels remugants. Cal doncs, que l’herba estalviï respiracions exagerades i, si fa molta calor, apareix la via C4, que redueix les pèrdues a un terç aproximadament, mentre la temperatura estigui entre 20°C i 40°C. A temperatures baixes (5-25°) les cols, els naps i gran part de la nostra herba creixen i respiren poc, o recuperen de dia les pèrdues nocturnes per respiració. A l’estiu, tant les plantes C4 com el gram (Cynodon dactylon), la melca (Sorghum vulgare) i el moresc (Zea mays) ens donen farratge apropiat perquè creixen sense perdre qualitat malgrat la calor.

La regulació del paisatge

Considerem un altre cop el conjunt del sistema ramader, amb l’home com a regulador, per copsar les diversificacions mesoclimàtiques associades al relleu i, després, les degudes al clima regional. Als anys seixanta, en un estudi de les deveses de Salamanca, hom començà a interpretar les gradacions quantificables observades en la vegetació i el sòl per mitjà de la noció de sistema «vaguada» o «cuesta». Hi destacava el paper de l’aigua, sobretot la col·luvial o freàtica, com a instrument regulador que cal usar bé per tal de controlar el funcionament del sistema, i també el gran paper de l’alzina com a refugi dels animals (que al mateix temps adoben el sòl) durant les hores de calor; per contrast, als llocs millors no hi havia arbres, només herba tendra. En aquella zona, baixant cap al S, els arbres de les deveses arriben progressivament fins als fons de vall, on protegeixen l’herba de les secades primaverals sobtades.

Transferència de nitrogen (en g/m²·any) en una pastura de la zona temperada explotada per vaques lleteres en un model simplificat, de Whitehead. La pastura englevada, amb trèvols i herba, no rep adob, mentre que la d’herba sola, sí. En el dibuix s’indiquen en vermell els valors corresponents a les parcel·les fertilitzades amb nitrat d’amoni (34 g/m²·any).

Amadeu Blasco

En l’àmbit regional, els sistemes ramaders també s’ordenen aprofitant la diversificació dels climes i dels pisos altitudinals a les muntanyes. L’home s’hi adapta culturalment, i fa moure els ramats minimitzant l’esforç físic i els problemes socials que se’n deriven. La transhumància es va perdent a causa d’aquests problemes, però encara subsisteixen els factors que la motivaren, ja en la prehistòria, quan les cultures humanes «aprenien» dels ramats. Normalment, les obagues afavoreixen climàticament el bosc, mentre que els solells sempre s’han incorporat al sistema ramader conservant arbres com ara l’alzina o el roure martinenc per ombrejar les pastures. Les disponibilitats dels sistemes ramaders solen completar-se amb la sega tardana de prats dalladors situats entre els boscos de l’obaga, als sòls més profunds dels fons de vall; però, avui l’agricultura intensiva tendeix a sostreure’ls del sistema ramader.

La intervenció humana s’ajusta, naturalment, a les característiques de les plantes. A les terres altes de la Cerdanya, els prats de dall, dominats per plantes com el fromental (Arrhenatherum elatius), el trèvol de prat (Trifolium pratense) o el trèvol blanc (T. repens), es mantenen estables gràcies a la femada de cada hivern, la sega del redall i, després, la pastura del rebrot. Les pastures de les ovelles durant l’hivern estalvien de rutlar després de les fortes glaçades, i són necessàries a aquestes plantes que volen, a més, nits de primavera fredes i nits d’estiu poc xafogoses, ja que, essent plantes C3, tenen un fort increment de respiració amb la calor, la qual cosa faria perdre qualitat al fenc. A l’Urgellet els prats arriben fins a l’alçada d’Organyà, on al seu lloc s’estableixen conreus d’alfals poc llaurats (poden durar fins a cinc anys); l’alfals es refrigera a l’estiu amb un fort consum d’aigua i dóna un primer dall de gran qualitat, amb un creixement ràpid del rebrot. Si continuem baixant, al Solsonès, l’Urgell, el Pallars i la Segarra, hom hi havia cultivat la trepadella (Onobrychis viciifolia), lleguminosa que no demana tanta aigua a l’estiu i que és essencial per a la hivernada dels ramats. En allargar-se l’estiu i fer-se els hiverns menys freds, comença a dominar el farratge d’hivern, semblant al cereal, que depèn de la llaurada de cada tardor, i l’acció humana s’intensifica. Les condicions extremes de calor i salinitat deixen pas a pastures de tipus estèpic, amb l’espart (Lygeum spartum) i les nombroses anuals que aquest protegeix. La rompuda afavoreix la botja pudent (Artemisia herba-alba) i altres espècies que toleren la llum, la calor de l’estiu, la sal i la manca d’aigua.

Formes de creixement més importants entre les plantes pròpies de les pastures. Observeu la penetració diferent de les rels. A alfals (Medicago sativa), B trepadella (Onobrychis viciifolia), C dàctil (Dactylus glomerata), D festuca (Festuca), E pastura (Poa).

Mercè Cartañá, original de P Montserrat.

Pel que fa a les pastures rases, també podem descriure una tipologia. A les geleres i congestes d’alta muntanya, la vida vegetal hi és difícil, però hi ha plantes que creixen sota el glaç i broten fort quan aquest es fon, i aprofiten la humitat per a esdevenir la pastura de l’isard i dels ramats al fort de l’estiu. Aquesta era la raó de l’existència de les cabanes de pastors fins als 2600 m, per a passar-hi unes poques nits quan la calor s’intensifica. La gleva es forma amb herbes fines (Festuca dels grups ovina i rubra) o d’altres de més dures (com Carex curvula o Kobresia myosuroides) als llocs on el gel i el vent ho llimen tot. Als sòls col·luvials, més profunds, minats pels micromamífers, el gesp (Festuca skia) o el sudorn (F. paniculata) s’estenen i, tot i ser aspres (i punxosa, la primera), són menjats per l’euga a la fosa de les neus i fins i tot pels ramats a l’estiu.

Quan la pastura atrau la vacada es fan gespes ben englevades on, si plou sovint, van creixent i rebrotant plantes com Festuca nigrescens, Trifolium alpinum, T. thalii i Agrostis capillaris. Les pluges d’estiu són més abundoses als Pirineus catalans, per la proximitat de la mar, i disminueixen cap a ponent.

La muntanya mitjana es cobreix de pastures integrades bàsicament per la festuca rogenca (Festuca rubra) i el margall erecte (Bromus erectus), amb variants segons les pluges d’estiu i la insolació. Hi ha diferents tipus de margall (Bromus) en cada cas i, tant aquests com el sudorn (Festuca paniculata) i altres espècies presenten fulles discolores, amb la part glauca a l’exterior en cargolar-se la fulla, que queda, així, protegida de l’excés de llum. En els llocs menys protegits de la neu, el glaç i el desglaç, la criotorbació obliga a una especialització. Les gespes d’ussona (Festuca gautieri) tenen rels i rizomes potents que retenen el col·luvi i mantenen una alta diversitat de llegums i gramínies. En conjunt, el Festucion scopariae és una joia del nostre país. Les pastures de les ovelles a mitja muntanya i a les valls subpirinenques són un mosaic de Bromion, als sòls madurs, i d’Aphyllanthion, a les margues, alternant amb boscos i conreus.

Vora la mar, a l’Empordà, trobem les closes (sòls mal drenats que aprofiten els ramats, fins i tot els transhumants) juntament amb els pasturatges d’Aphyllanthion i els cultius d’alfals (Medicago sativa) i de trepadella (Onobrychis viciifolia), entre les vinyes que són pasturades a l’hivern. A les suredes ja hi apareix el trèvol subterrani (Trifolium subterraneum) i altres trèvols, que s’incrementen si els ramats els pasturen intensament. La continuïtat de la pastura uns mesos cada any reduiria el risc d’incendis. Amb l’abandó dels masos, molts camps farratgers tradicionals i embellidors del paisatge s’han deixat de cultivar, com són els de fenc ò trefle (T. incarnatum), sembrats de naps que nodrien els vedells gironins, etc. A Menorca, l’enclova o sulla (Hedysarum coronarium) continua ornant les tanques dels masos dedicats a la ramaderia.

Tots aquests sistemes, i els paisatges que comporten, canvien de pressa amb les noves formes de gestió. El fet que els animals hagin de menjar cada dia força la diversitat d’ambients i l’aprofitament dels estatges de vegetació. Els tractors, en canvi, no mengen herba sinó petroli importat, i han fet possible la febre rompedora, que sovint només ha respectat terres ben marginals. Però aquestes encara admeten ramats que no hi deixen acumular l’herba seca, i així es redueix el perill d’incendi.

La gestió tradicional de les pastures als Països Catalans

La gestió tradicional i arcaica dels pasturatges era comunal i unitària. Pastor i rabadans movien ramats grans en llocs no tancats, on les partions eren invisibles, establertes pel costum i sempre inspirades en el comportament gregari del ramat. Les cultures de pastors que encara sobreviuen exalten valors com l’hospitalitat i el treball harmoniós associats a la propietat comunal. Així, el pas cap al cooperativisme és molt curt, i només caldria perfeccionar i legalitzar el que ja existeix. A la vil·la romana, al mas de la Catalunya Vella i al lloc menorquí, entitats lligades al dret romà, la unitat familiar basa la gestió en un conjunt format per bosc, pollancreda, camp d’alfals i farratge, terra campa amb horta i conreus especials. La mecanització moderna, pel fet de fer innecessaris els mossos o cabalers (oncles fadrins), ha minat la solidesa institucional. A Menorca, trobem unitats formades pel propietari (senyor), el mitger (amo) i la mestressa que formatja (madona), dedicades a la producció lletera per a formatjar i a moltes activitats que el propietari finançador i assessorador comparteix. El sistema així configurat és estable i l’adequació a les possibilitats actuals hauria de salvar-ne la força.

Les muntanyes i els masos amb bestiar es complementen i cal trobar formes d’organització en benefici recíproc. Tant això com la bona conservació de molts espais marginals i zones protegides depenen del fet que s’aprengui a moure bé els ramats, portant l’animal més convenient en el moment oportú a cada indret, i revitalitzant, així, les riberes amb els camins ramaders complementaris.

El cas concret de Menorca

Les tanques de pedra són un tret ben característic que reforça l’aspecte reticulat del paisatge menorquí. L’activitat ramadera queda estructurada i compartimentada en aquest paisatge altament humanitzat, en el qual s’han succeït diverses cultures (romana, àrab, anglesa), que hi han deixat el seu rastre.

Jordi Vidal.

Ja hem esmentat l’arcaic sistema de gestió que trobem a Menorca. Les condicions per al bestiar són molt bones durant mig any, després passables, i es fan dolentes al fort de la calor i al començament de la tardor. L’herba, i, fins i tot, els cereals, surten de la «roqueta» gairebé sense sòl, i amb el poc fem deixat pel bestiar. La tramuntana ha forçat l’explotació ramadera i ha reduït l’agricultura complementària, de manera que tot gira entorn del bestiar i de la producció de formatge (amb alguns complements, com ara porcs, vedells, aviram, etc.). S’aprofiten i es mantenen funcionals les peculiaritats del paisatge reticulat menorquí. Encara hi ha elements de cultures megalítiques, com els «mestres de paret» que aprofiten la pedra per a compartimentar i estructurar l’activitat ramadera. A la influència dels romans i dels àrabs s’afegeix la dels anglesos, que van perfeccionar la ramaderia, i potser importaren algun farratge, com fa pensar el nom d’enclova (Hedysarum coronarium), «clover» en anglès. Vora la casa, els porcs i les gallines i altres animals domèstics aprofiten la figuera de moro (Opuntia ficusindica) i l’alfals arbori (Medicago arborea). Els cultius variats, del farratge esmentat i dels cereals, fan el pas cap a la vegetació arbòria pasturada, les «marines» o brolla de Menorca. L’herba de les marines i altres tanques marginals és aprofitada pels cavalls i les ovelles. Potser enlloc de les nostres terres no trobaríem un exemple de sistema de pasturatge tant conjunyit, antic però amb capacitat d’adaptar-se al món modern. A Mallorca, en canvi, el contacte propietari-parcer es perdé per l’absentisme del primer, per causa, en part, de les dimensions més grans de l’illa.

La ramaderia artesanal del litoral

Tant Mallorca com les costes i muntanyes litorals entre Alacant i Tarragona tenen encara els pasturatges sota ametllers o oliveres, i aprofiten els subproductes agrícoles (rama d’olivera, ametlló i fullaraques) o industrials i fins les pastures marginals, les brolles i garrigues, per al pasturatge de petits ramats de cabres i ovelles, que avui sembla econòmicament insostenible. El garrofer donava aliment energètic als animals de càrrega, però l’ús del fruit s’industrialitzà. L’ametller també és un fruiter farratger important. Caldrà aprendre a emprar els animals adients per a mantenir l’herba sota els arbres, a les hortes i als fruiterars, i per a aprofitar, així, els subproductes dels arbres i dels pasturatges marginals, mantenint-los bells, diversificats i productius.

Les finques agro-pecuàries de la Catalunya Vella

A la Catalunya Vella s’agermanen pastures i camps, s’hi integren les dues cultures germànico-celta i llatina. La diversificació tradicional comporta naps i fenc, userda alternant amb pollancres, cultius variats, vorades marginals, boscos i pasturatges més o menys ombrejats en un model de gestió que s’ha anat afinant amb segles d’evolució cultural. Aquest model ha sofert el canvi més gran per la introducció de la maquinària, en lloc dels animals de tracció, els quals caldria haver substituït per altres herbívors per a conservar les pastures de Bromion, avui ofegades pel llistó (Brachypodium phoenicoides, B. ramosum) i la brolla.

Les transhumàncies

Les migracions antigues esdevingueren transhumàncies de pastors que aprofitaven pastures complementàries, amb estiuades d’alta muntanya i els hiverns a la terra baixa, a les estepes de l’Ebre o bé a les maresmes costaneres, a les suredes de la Selva i el Montnegre o a la plana empordanesa. Avui, les migracions familiars o els grups de pastors ja no es poden mantenir, i la conservació dels prats i pastures en bon estat productiu s’ha de fer combinant l’entrada de cavalls, vaques i ovelles amb cabres oportunament i successivament, d’acord amb els coneixements que es deriven dels estudis sobre la dinàmica de la vegetació.

Perspectives futures

Els sistemes ramaders estan essencialment sotmesos a la regulació cutural. El problema del futur dels espais destinats a un ús ramader és, doncs, el de fer evolucionar aquesta regulació.

Un aspecte important és el de l’abandó dels ramats i el perill d’incendi. Una política de repoblació forestal desencertada, que ha comportat la llaurada d’uns terrenys de pasturatge no agrícoles, ha destruït moltes plantes adaptades a l’englevament i a l’explotació per pastura i trepig, que les mantenia curtes a l’estiu. Les mates i l’herba seca faciliten els incendis, el risc dels quals ha augmentat molt amb la freqüentació i l’accessibilitat dels boscos. La ramaderia és la millor arma disponible per a evitar l’acumulació d’aquesta mena de combustible en els llocs no desitjables.

D’altra banda hi ha el risc de pèrdua de les plantes de pastura. Les herbes curtes són el resultat d’una evolució adaptativa de milions d’anys, i es mantenen per la pressió i l’adob aportats pels herbívors. Algunes espècies vegetals claven les rels als fems i reciclen els materials molt de pressa (per exemple, Trifolium subterraneum, Poa bulbosa). La conservació d’aquestes especialitzacions és una raó suficient per a continuar explotant intensivament algunes pastures.

És ben conegut, també, l’augment de despeses per l’estabulació. Els remugants i els èquids han de menjar herba productiva, però no competir amb els monogàstrics, i menys amb l’home. Si la llet resulta cara és perquè l’energia ve, al capdavall, dels cereals comprats. La pastura i l’especialització farratgera poden rebaixar les despeses.

Hem esmentat algunes de les possibilitats encara no explotades, de la nova ramaderia, que tanmateix constitueixen l’evolució normal que ja s’hauria d’haver produït abans que el tractor ho trasbalsés tot. Aquestes possibilitats s’inspiren, és clar, en les pautes essencials dels sistemes tradicionals. Es desenvoluparan mitjançant la indispensable recerca i amb la introducció de sistemes educatius que les facin viables, engrescadores i econòmiques. La ramaderia permet de matisar les explotacions sectorials, i és així com cal considerar-la en un disseny, urgentment necessari, de l’ús racional del territori i dels ecosistemes.