Escates cefàliqües dels saures que tenen interès en la determinació de les espècies. Hom ha Indicat en el dibuix únicament les més importants: 1 rostral, 2 internasal 3 prefrontal 4 frontal 5 supraocular 6 grànuls supraciliars 7 postfrontal 8 parietal 9 occipital 10 timpànica 11 massetèrica 12 loreal 13 nasal 14 supralabial 15 infralabial 16 mentoniana 17 gular.
Gustavo Hormiga.
Encara que presenten notables excepcions que dificulten llur caracterització com a grup, els saures són rèptils escatosos de cua llarga amb dos parells de potes de llargària similar. Apareixen, però, amb certa freqüència, formes àpodes o de potes reduïdes, semblants morfològicament a les serps, però distingibles internament perquè conserven sempre, fins i tot en llurs formes àpodes, restes de les cintures i l’estèrnum, que falten completament en els ofidis. Altrament, presenten orifici auditiu extern, parpelles mòbils (en els ofidis i en els saures gecònids són soldades) i una tercera parpella o membrana nictitant, així mateix, externament, hom observa diverses fileres d’escates ventrals (els ofidis només en presenten una). Presenten una símfisi mandibular òssia i a la cua, en general, un pla de fractura a cada vèrtebra que permet l’autotomia o fractura voluntària, amb finalitat defensiva. Altres diferències afecten aspectes de l’anatomia interna. Un caràcter interessant és el que afecta la muda de la capa epidèrmica còrnia, que en els saures es desprèn a trossos, excepte en els saures àpodes en què es fa en una sola peça contínua, com en els ofidis. Les vèrtebres són procèliques, amb l’excepció dels gecònids, que les presenten amficèliques. La llengua és típicament bífida i les seves puntes aporten informació química a l’òrgan de Jacobson, quimioceptor situat en el sostre de la boca i relacionat amb l’olfacte. La boca és grossa, i les dents còniques i homodontes són, normalment, d’implantació pleurodonta, a un costat de la geniva, sense alvèol dentari.
Els saures són típicament carnívors i la mida de llurs preses depèn de llur pròpia mida; el règim alimentari varia moltíssim d’un grup a l’altre, d’una espècie a l’altra i, fins i tot, entre adults i joves de la mateixa espècie. Els hàbits són majorment diürns, però hi ha formes crepusculars o nocturnes.
Dins els rèptils, els saures són un grup d’enorme èxit, que inclou 300 gèneres amb unes 3000 espècies, distribuïdes arreu del món. Es troben especialment als tròpics, però també a regions temperades i arriben fins al cercle polar àrtic a Europa. En canvi, no se’n troben a l’Antàrtida. Llur radiació adaptativa, molt extensa, els ha permès de poblar tota mena de medis i presenten les morfologies adaptades a diverses maneres de viure; algunes evolucions s’han produït paral·lelament i de manera independent al si de famílies diferents. Hom troba saures des d’uns 3 cm, inclosa la cua (com els gecònids del gènere Sphaerodactylus) fins a més de 3 m (com el varànid dragó de Komodo), preferentment terrestres, però també arborícoles (amb els dits disposats en pinça i el cos comprimit, com els camaleònids), d’hàbits amfibis, en aigua dolça o salada, o excavadors (adaptació en el decurs de la qual les potes es reduixen o desapareixen —conservant les cintures!— i les escates esdevenen petites, més lluents i llises, i molt aplatades); poden viure en ple desert o a indrets humits, a terres baixes o a l’alta muntanya.
Hom pot distingir dos grups principals de saures. D’una banda, els ascalabots (Ascalabota), considerats més primitius, però de tota manera molt especialitzats, inclouen camaleònids, xantúsids, agàmids, iguànids i els nostres gecònids, i són predadors visuals, que persegueixen preses mòbils i utilitzen només secundàriament llur sensibilitat química, amb una llengua gruixuda i carnosa que ajuda a engolir la presa. De l’altra, els autarcoglossis (Autarchoglossa), més evolucionats i també especialitzats, que inclouen la resta de famílies, entre elles les representades a les nostres terres (els lacèrtids, ànguids o escíncids), i en els quals la quimiorecepció és dominant en la captura de les preses: la llengua, parcialment carnosa, recull partícules que són analitzades per l’òrgan de Jacobson.
La reproducció pot anar acompanyada de fenòmens molt espectaculars, en formes exòtiques sobretot, com coloracions especifiqués del mascle i festeig ritualitzat i espectacular. És més discret a les nostres espècies, on després d’una persecució seguida de mossegades en diverses parts del cos de la femella per part del mascle, quan aquella és subjecta i immobilitzada, té lloc la còpula, amb fecundació interna. No gaire més tard, la femella efectua una posta poc nombrosa que abandona en un indret apropiat per a la seva incubació. Les cries, perfectament desenvolupades i amb capacitat per valer-se soles, presenten lleugeres diferències de coloració i dibuix respecte dels adults i també acostumen a reconèixer-se per llur cap i ulls proporcionalment més grossos que els dels seus progenitors. Normalment hi ha oviparisme, però també pot aparèixer un ovoviviparisme, especialment si les condicions climàtiques, molt fredes, l’afavoreixen; en poblacions molt peculiars, fins i tot hi ha casos de partenogènesi.
Per a la determinació de les espècies i també de les famílies, són importants determinats aspectes de la morfologia corporal, com el desenvolupament de les potes i els dits (sempre lliures, però de forma variable), la forma del cap i el tronc i dels ulls i, molt particularment, la folidosi (disposició de les escates), que, tot i haver perdut per als investigadors part de l’enorme importància que hom li atorgava anys enrera, segueix conservant una certa utilitat.
El llenguatge corrent reconeix, a les nostres terres, tres morfologies ben definides. La primera d’elles és la sargantana (amb les variacions locals del terme, com sargantilla, sanglantana i una infinitat més), terme referit a animals petits i esvelts. La segona és el llangardaix (amb les corresponents variacions, com el lluert, referit a una espècie concreta, o el fardatxo, terme emprat al País Valencià i a terres catalanes limítrofes amb ell, a més de les deformacions d’aquestes paraules a certes comarques), que és referit a animals més grossos i robusts; ambdues formes són, però, relativament fines, de tronc de secció subcilíndrica o quadrangular, cap alt i dits fins. La tercera morfologia dels saures és el dragó (o dragonet o dragolí), de cap i tronc molt deprimits i fortament berrugosos, amb dits aplanats i amples. Però els saures inclouen també el vidriol, correntment pres per una serp, en ser àpode, i les bívies, de potes molt reduïdes i tampoc relacionades popularment amb els saures. També la colobreta cega, un amfisbènid, grup relativament diferenciat dins els saures o probablement independent d’ells, és àpode i l’observador corrent no la considera pas un saure.