Les alismatàcies

Alismatàcies. 1 Plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica): a flor amb les sis peces periàntiques disposades en dos verticils trímers i desiguals (x 6,6); b fruits, disposats en un cercle (x 6,6); c detall d’un fruit (x 8,8).

Eugeni Sierra

Es tracta d’una família de plantes aquàtiques o d’ambients molt humits, que comprèn un centenar d’espècies distribuïdes en una dotzena de gèneres. Es troben arreu del món, principalment a l’hemisferi boreal, i la majoria de tàxons són tropicals i subtropicals. En general són herbes perennes, arrelades al fons a partir de rizomes, encara que n’hi ha de teròfits que viuen en aigües temporals. Com moltes altres plantes aquàtiques solen fer dos tipus de fulles: unes de submergides linears o acintades, i unes altres d’emergents, que tenen una beina basal ampla, un llarg pecíol i el limbe més o menys lanceolat, el·líptic, cordat o sagitat. Totes les fulles es disposen en una roseta basal. Les inflorescències, sense fulles ni bràctees, es ramifiquen en verticils o bé en umbel·les. Les flors són actinomorfes; presenten sis tèpals, tres de sepaloides i tres de petaloides, més grans, blancs o rosats, i caducs; tenen sis o molts estams i, tres, sis o més carpels lliures, que es disposen en un cercle o bé en un petit glomèrul que cobreix el receptacle floral convex (Echinodorus). Els pistils tenen un estil ben aparent i sovint corbat. A llur base pot aparèixer una secreció nectarífera. Algunes espècies són unisexuals. Els fruits són petites núcules i les llavors no tenen teixit nutrici o el tenen molt poc desenvolupat.

Les alismatàcies presenten una evident afinitat amb diversos tipus de magnòlides primitives; en concret, la semblança externa amb les ranunculàcies és força evident. Per la coexistència d’alguns caràcters (com el gran nombre d’estams i de carpels lliures o la diferenciació clara de dos verticils periàntics) són considerades entre les primeres estirps de monocotiledònies. Aquestes plantes representen un dels principals elements de la dieta de molts ocells aquàtics i dels peixos. Les més vistoses, com per exemple Sagittaria, s’utilitzen com a plantes d’aquari, o bé com a ornamentals als estanys i als llacs artificials.

Al nostre territori n’hi ha molt poques espècies. La més corrent és el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica) de les aigües estanyades o de corrent molt dèbil, més o menys eutròfiques. S’estén fonamentalment per la terra baixa i no és gens rara a les illes Balears. És una planta que pot arribar a fer un metre d’alçada, amb un rizoma gros i bulbiforme. Les fulles són totes radicals, generalment amples, ovades, cordiformes, curtament acuminades i amb un llarg pecíol; tenen cinc o set nervis paral·lels ben marcats. Una espècie molt semblant és Alisma lanceolatum, d’aigües més calentes i eutròfiques, que té les fulles el·líptiques o lanceolades i cuneades a la base, i altres petits detalls que la diferencien de l’anterior. Apareix als camps d’arròs i a les aigües estanyades.

Antigament fou bastant citada a les aigües de la plana empordanesa la bonica sagitària (Sagittaria sagittifolia), però sembla que actualment hi ha desaparegut del tot. La progressiva degradació de les aigües, especialment a les terres baixes, molt influïdes per l’activitat humana, ha portat a la desaparició d’un bon nombre d’espècies aquàtiques d’aquesta i també d’altres famílies, molt sensibles a aquests canvis, com per exemple la castanya d’aigua (Trapa natans) o el jonc florit (Butomus umbellatus).