Constitueixen una altra família de plantes aquàtiques, emparentada amb la precedent, que comprèn uns 15 gèneres amb un centenar llarg d’espècies. Són principalment herbes que es fan a les aigües dolces d’arreu del món, encara que la majoria són tropicals i n’hi ha algunes de marines. Arrelen als llims del fons mitjançant uns rizomes reptants, a partir dels quals es desenvolupen les fulles, que mostren una gran diversitat de formes segons les espècies: des de submergides fins a flotants, i fins i tot, emergents, amb pecíol o sense. Les flors unisexuals, disposades principalment en individus dioics, estan generalment col·locades enmig de dues bràctees oposades. El periant pot tenir un o dos verticils, l’intern amb tres peces iguals, petaloides. L’androceu és format d’un o nombrosos estams. L’ovari és únic i ínfer, i es compon de dos o molts carpels. Els fruits són de diversos tipus: poden ser secs o carnosos, globosos o allargats, dehiscents o indehiscents.
Les fulles surants de la hidrocaris (Hydrocharis morsus-ranae) són arrodonides i recorden un petit nenúfar. Les flors, amb tres tèpals blancs, són unisexuals: les masculines consten de dotze estams i les femenines d’un únic pistil amb sis estils lliures. La pol·linització és efectuada per insectes a la superfície de l’aigua.
Teresa Casasayas / Antoni Farràs
Al nostre país només es troba una única espècie autòctona, Hydrocharis morsus-ranae, de la qual pren nom la família (hydrocharis vol dir ornament de les aigües). És una planta que antigament era força estesa a les aigües quietes i netes del NW del Principat, però que avui ha desaparegut pràcticament: només ens consta la seva presència en algun rec de la zona d’aiguamolls de l’Alt Empordà. En general, es troba bastant estesa per tota Europa, però és més rara a la regió mediterrània.
Hi ha un bon nombre de plantes d’aquesta família que són correntment utilitzades als aquaris: Vallisneria spiralis, espècie molt espectacular perquè, essent una planta submergida, fa uns peduncles espiralats llarguíssims que porten les flors a la superfície de l’aigua per a la pol·linització. Elodea canadensis, originària d’Amèrica del Nord, fou introduïda a Europa l’any 1836 i es va difondre ràpidament a molts països pels canals i les rieres de curs lent fins a esdevenir una mala herba molt problemàtica, ja que a molts indrets ha eliminat la flora autòctona; al nostre país només es troba en estanys artificials i aquaris.