Aristoloquiàcies. 1 Aristolochia pistolochia: a planta sencera, de port un xic lianoide, amb flors ben obertes i fruits en diferents estats de maduresa (x 0,5); b visió parcial d’una flor jove seccionada, amb els estigmes ben aparents, els estams encara tancats i els pèls retrorsos que revesteixen el tub periàntic (x 1); c secció d’una flor més madura, amb els estams ja oberts i els pèls periàntics pansits (x 1); d càpsula madura tot just oberta, amb les granes a punt de ser dispersades (x 1).
Eugeni Sierra
Constitueixen una família pròpia de les regions tropicals i temperades que conté vora de mig miler d’espècies, repartides en set gèneres. Els seus representants són herbes o lianes amb les fulles enteres i de nervadura palmada. Les flors, solitàries o en petits ramells a l’axil·la de les fulles, tenen en general un sol verticil periàntic, el calze, format de tres peces soldades entre elles i més o menys acolorides. La posició taxonòmica de la família no resulta gaire clara, atès que mostra diversos trets tinguts per evolucionats (flor gamosèpala, ovari ínfer, estams sovint soldats amb l’estil, etc.) alhora que comparteix amb diverses famílies de magnòlides, primitives, algunes característiques bàsiques (morfologia pollínica, metabòlits secundaris, etc.). Al nostre país, se n’hi fan sis espècies, totes pertanyents al gènere Aristolochia, que és, de molt, el més gran de la família.
Les aristolòquies fan flors zigomorfes, poc vistents, més o menys brunenques, però que atreuen les mosques a causa de l’olor fètida que desprenen, com de carn en descomposició, i de l’aspecte lívid que té la part interior del periant. Un cop n’hi penetra una, els pèls retrorsos que revesteixen per dins el tub floral no la deixen sortir fins que els estams, ja madurs, s’obren i l’empolsen de pol·len. Llavors, aquells pèls es panseixen, tot permetent que l’insecte surti de la flor i es dirigeixi cap a d’altres. Cal fer notar, encara, que les aristolòquies són plantes proterògines, de manera que l’arribada d’un insecte carregat de pol·len provoca la pol·linització dels estigmes, i com a conseqüència, la dehiscència dels estams. Pol·linitzada la flor, la boca del periant queda més o menys tancada perquè el lòbul terminal que posseeix es doblega sobre seu. L’espècie més comuna de totes és la pistolòquia o herba de la marfuga (Aristolochia pistolochia), petita de 2 a 4 dm de llarg i tota ella d’un color grisos, coberta de petites setes aspres. Es fa als terrenys pedregosos calcaris, a les brolles i als erms secs de tot el país, llevat dels Pirineus axials i de les Illes. Precisament a les Gimnèsies, hi és exclusiva, bé que gens freqüent, A. bianorii, herba molt gràcil i de fulles petites. Podem esmentar encara, d’aquesta família, A. longa, planta enfiladissa poc més gran que les precedents; viu a totes les comarques marítimes, en indrets frescals, per bé que hi és rara.