Les fumariàcies

Papaveràcies (1-7) i fumariàcies (8-10). 1 Rosella (Papaver rhoeas): a aspecte parcial, que recull una poncella, una flor ben oberta, un fruit capsular (també a 1 b, x 2) i diverses fulles (x 0,5); noteu la disposició en dos verticils dels quatre pètals, els nombrosos estams i el gineceu sense estil i amb una desena d’estigmes radials situats sobre un disc. Fruits capsulars d’altres papaveràcies: 2 P. dubium (x 2); 3 P. argemone (x 2), normalment hispid (3 a’) i molt rarament glabre (3 a); 4 P. hybridum (x 2); 5 P. alpinum (x 2); 6 Roemeria hybrida (x 2). 7 Chelidonium majus: a branca amb poncelles, flors ben obertes i fruits allargats, formats per dues valves i un envà central (x 0,5); b detall d’una poncella (x 2). 8 Hypecoum procumbens: a planta sencera (x 0,5); b detall d’una flor, un cop extret un pètal, on s’aprecia la clara simetria bilateral i els dos pètals interns, curiosament trífids (x 3); c loment madur, que dispersa les llavors fragmentant-se transversalment en petits segments (x V. 9 Planta sencera de Sarcocapnos enneaphylla, amb les fulles de nou folíols (x 0,5). 10 Fumaria capreolata: a fragment florit i fruitat (x 0,5); b visió lateral de la flor, de grans sèpals i simetria zigomorfa (x 2); b’ flor amb les peces de la corol·la separades per a veure-hi el pètal superior, bossut a la base, i els estams trífids (x 3); c fruit nuciforme (x 5).

Eugeni Sierra

Les fumariàcies són, en total, prop de 400 espècies, repartides en uns 15 gèneres, una vintena de les quals són presents al nostre país. Malgrat que per llur aparença es diferencien força de les papaveràcies, en són ben properes pel que fa a molts dels seus trets fonamentals, raó per la qual alguns autors les inclouen en aquella família. D’àrea de dispersió força coincident (la majoria són pròpies de les latituds temperades boreals), són també plantes herbàcies, anuals o formadores de tubercles, amb les fulles esparses i retallades, i contenen, així mateix, petites quantitats d’alcaloides. Les flors, bé que en general més petites que les de les papaveràcies, s’hi poden relacionar força; tenen dos sèpals, acolorits i no tan efímers, quatre pètals, dos o quatre estams i un gineceu bicarpel·lar d’ovari súper. En alguns casos són clarament disimètriques (o de simetria bilateral), com les de Dicentra spectabilis, planta de jardí que, precisament per la forma de les seves flors, hom anomena cor de Maria; o les de les ballarides (Hypecoum), petites herbes anuals de port decaigut i flors grogues que es fan als sembrats de totes les comarques extrapirinenques. Més sovint, però, els dos pètals exteriors són ben diferents entre ells pel fet que el superior presenta a la base una bossa o esperó que serveix per a acumular el nèctar produït pel filament d’un dels estams. Es tracta, aleshores, de flors zigomorfes, amb un sol pla de simetria, el qual, a més, és transversal i no pas sagital, com és norma a les fanerògames.

Planta Fumaria en creixement primaveral.

Fototeca.cat / MC

Del gènere Fumaria es fan a casa nostra una quinzena d’espècies, herbes anuals que viuen als conreus o a d’altres ambients ruderals. Són plantes ramoses, en general d’un a dos pams d’alçada, que creixen i floreixen entre la darreria de l’hivern i la primavera. Fan les flors menudes i nombroses, agrupades en raïms, de color blanc o rosat, segons les espècies, i tacades de púrpura a l’àpex. Cada flor conté dos estams ben especials, amb el filament dividit en tres branquetes, de les quals, la del mig duu una antera i les laterals mitja antera cadascuna. Les fumàries es distingeixen també, dins de la família, pel seu fruit molt simple, nuciforme, petit i si fa no fa esfèric. F. capreolata, ultra ser de les més comunes, destaca per les fulles de lòbuls amples, que recorden les del julivert, i per les flors rosadenques i grandetes de poc més d’un centímetre de llarg. Es fa a quasi tot el país, tret de les comarques interiors, als horts, a les vores de camins, als peus de murs, etc. També són molt comunes F. officinalis, amb flors d’un rosa vinós, estesa per totes les nostres terres, i F. parviflora, absent només al territori pirinenc, tota ella més menuda i amb les floretes blanques i de mig centímetre de llarg aproximadament. Aquestes dues espècies, com d’altres del gènere, tenen les fulles molt retallades, en lacínies fines, i glauques, d’un verd grisenc o blavós. Quan abunden en un camp semblen, vistes a certa distància, com una tènue fumissola arran de terra, fet al qual es refereix el seu nom genèric, Fumaria, i també el de fumdeterra amb què se les coneix a certs indrets.

D’ecologia ben diferent a les fumàries, Sarcocapnos enneaphylla és una petita mateta fissurícola exclusiva de la meitat llevantina de la península Ibèrica i de l’Àfrica septentrional. Als Països Catalans es troba sobretot a les comarques Valentines i a les catalanes meridionals, com també a diverses serres prepirinenques, arrelada a les escletxes de cingles i balmes calcaris. Fa les flors de color rosa pàl·lid i les fulles glauques i un xic carnoses, dos cops ternades. El fruit és sec i allargadet, amb dues granes a l’interior. També fan fruits semblants, capsulars, les espècies de Corydalis que, essent més de 300, componen el gènere més nombrós de la família. Això no obstant, al nostre país, n’hi viuen només tres, restringides als Pirineus on, a més, no són gens comunes. C. solida, la menys rara del seu gènere, és una planta tuberosa de fulles retallades i flors d’uns 2 cm de llargada, de color rosa intens. Viu als herbassars, als boscos, als prats, etc., on, tot i que no és gaire rara, la seva floració precoç i el seu fullatge poc distintiu la fan passar inadvertida.