Les papaveràcies

Papaveràcies (1-7) i fumariàcies (8-10). 1 Rosella (Papaver rhoeas): a aspecte parcial, que recull una poncella, una flor ben oberta, un fruit capsular (també a 1 b, x 2) i diverses fulles (x 0,5); noteu la disposició en dos verticils dels quatre pètals, els nombrosos estams i el gineceu sense estil i amb una desena d’estigmes radials situats sobre un disc. Fruits capsulars d’altres papaveràcies: 2 P. dubium (x 2); 3 P. argemone (x 2), normalment hispid (3 a’) i molt rarament glabre (3 a); 4 P. hybridum (x 2); 5 P. alpinum (x 2); 6 Roemeria hybrida (x 2). 7 Chelidonium majus: a branca amb poncelles, flors ben obertes i fruits allargats, formats per dues valves i un envà central (x 0,5); b detall d’una poncella (x 2). 8 Hypecoum procumbens: a planta sencera (x 0,5); b detall d’una flor, un cop extret un pètal, on s’aprecia la clara simetria bilateral i els dos pètals interns, curiosament trífids (x 3); c loment madur, que dispersa les llavors fragmentant-se transversalment en petits segments (x V. 9 Planta sencera de Sarcocapnos enneaphylla, amb les fulles de nou folíols (x 0,5). 10 Fumaria capreolata: a fragment florit i fruitat (x 0,5); b visió lateral de la flor, de grans sèpals i simetria zigomorfa (x 2); b’ flor amb les peces de la corol·la separades per a veure-hi el pètal superior, bossut a la base, i els estams trífids (x 3); c fruit nuciforme (x 5).

Eugeni Sierra

És una família no gaire nombrosa, pròpia, sobretot, de les zones temperades de l’hemisferi boreal. Comprèn uns 25 gèneres i poc més de 200 espècies, 12 de les quals fan part de la nostra flora. Les papaveràcies comparteixen en general una morfologia ben definida. Són plantes herbàcies (rarament arbustives), anuals o vivaces, productores de làtex, amb les fulles esparses, dentades o més o menys dividides, i amb flors grans i de colors força vius. Aquestes flors, solitàries o en inflorescències poc ramificades, tenen simetria bilateral, això és, són simètriques respecte a dos plans, fet que es dóna a ben poques famílies. Consten de dos sèpals, que clouen la poncella i cauen en obrir-se la flor, de quatre pètals, disposats de forma creuada en dos verticils, d’un nombre variable d’estams i d’un gineceu d’ovari súper i unilocular, bé que format per la soldadura de dos o més carpels; en resulten fruits capsulars de formes variades.

Les roselles, els cascalls i la celidònia

Totes les papaveràcies contenen alcaloides als seus teixits, fet que resulta ben manifest en el cascall (Papaver somniferum), que és, de molt, l’espècie amb més importància econòmica d’aquesta família. Dins del gènere, el cascall destaca principalment per la seva robustesa, per les fulles poc dividides, glauques i un xic crasses, i per les càpsules grosses i de forma globosa. Cultivat a gran escala a l’Àsia menor, a Pèrsia, etc., proporciona l’opi (ric sobretot en morfina i narcotina), droga extreta del làtex que flueix de les seves càpsules tendres a través dels talls que hom hi practica. Les llavors madures, en canvi, contenen (com a moltes altres papaveràcies) un elevat percentatge d’un oli exempt d’alcaloides que s’empra per a usos alimentaris. El cascall, a més, comprèn varietats de jardí, amb la flor doble. Molts altres Papaver tenen importància a casa nostra com a males herbes dels sembrats: P. rhoeas, P. hybridum, P. dubium, etc., les roselles, gallarets, quiquiriquics o tants altres noms amb què són coneguts genèricament.

La rosella més comuna de totes, P. rhoeas, és una herba híspida, tota coberta de setes rígides i amb les fulles elegantment partides. Fa unes flors molt cridaneres, però efímeres, amb els pètals joves un xic arrugats a causa de la disposició corrugada en què es troben dins de la poncella. Abans d’obrir-se, la corol·la passa del color blanc al vermell encès que la caracteritza, fet que aprofita la mainada per a senzills i coneguts jocs d’endevinalla. Els fruits de les roselles són càpsules ben típiques que s’obren per diversos porus situats sota mateix del disc que duu els estigmes, pels quals surten les menudes granes quan el vent sacseja la planta, ja seca. Precisament la morfologia d’aquestes càpsules permet de reconèixer les diferents espècies de roselles.

Algunes altres papaveràcies fruiten en càpsules allargades, siliqüiformes, constituïdes per un envà longitudinal i dues llargues valves que, en desprendre’s, alliberen les granes; aquest és el cas, entre d’altres, de Glaucium, de la celidònia (Chelidonium) i de la rosella de flor morada (Roemeria hybrida). Aquesta última és una herba anual i més aviat petita, pròpia dels sembrats de quasi tot el país. Hom designa amb el nom de cascalls, ultra el suara esmentat Papaver somniferum, les plantes del gènere Glaucium, també de fulles glauques i un xic carnoses i amb flors grosses i llampants. De les dues espècies que en tenim, destacarem G. flavum, robusta herba vivaç amb els fruits llargs de més d’un pam, que creix als ambients ruderalitzats de tot el nostre litoral.

La celidònia (Chelidonium majus) és també una planta ruderal, però d’indrets frescos i ombrívols, com són els murs ombrejats, les vores de bosc, les barrancades, etc., de la Catalunya humida i de les muntanyes catalanídiques. És una herba alta fins de tres o quatre pams, i fa les fulles dividides, amb els folíols lobats, i les flors més aviat petites i de pètals grocs. En ferir-la o trencar-la, deixa anar un làtex ataronjat i càustic que produeix taques duradores a la pell. Aquest làtex és un conegut i efectiu remei casolà per a cauteritzar les berrugues i altres defectes dèrmics similars, emprat fins i tot per algun animaló; hom diu que l’oreneta fa servir petits brins de celidònia per a facilitar l’obertura dels ulls dels seus pollets.