Les esponges calcàries

Els calcaris o esponges calcàries són exclusivament marins i viuen a la zona litoral, proveïts, sense excepció, d’un esquelet de carbonat càlcic. Moltes de les seves espècies són anuals i no arriben a créixer més de 5 o 6 cm d’envergadura. Solen tenir un aspecte fràgil i una organització del sistema aqüífer de tipus senzill.

Dins la seva classe, hom distingeix tres grups, amb la categoria taxonòmica de subclasse: els calcinis (Calcinea), els calcaronis (Calcaronea) i els faretrònides (Pharetronida).

Els calcinis

Són esponges calcàries que es distingeixen per certs caràcters citològics: el nucli dels coanòcits és en posició basal i el flagel és separat del nucli; a més, les larves són de tipus parenquinel·la. Comprenen dos ordres, dels quals, però, el més conegut a les nostres mars és el dels clatrínides (Clathrinida), dotats d’un sistema aqüífer molt senzill, de tipus àscon; formen tubs reticulats, de parets molt minses entapissades interiorment pels coanòcits.

De la família dels clatrínids (Clathrinidae), és molt freqüent a les nostres costes Clathrina clathrus, en els primers 15 m de fondària del litoral, sempre en enclavaments semiobscurs. Sol ésser de color groc viu (a l’Atlàntic es troben formes blanquinoses) i és formada per múltiples i delicats tubs, gairebé translúcids, reticulats; els òsculs, poc nombrosos, es poden veure a la part més apical. Del seu mateix gènere, també habitant del litoral, coneixem a les nostres costes C. coriacea, una espècie molt abundant a tot el litoral peninsular mediterrani.

Els calcaronis

D’aspecte fràgil i sistema aqüífer senzill, del tipus àscon, l’esponja calcària Clathrina clathrus és freqüent al nostre litoral. La forma d’aquesta espècie varia notablement segons estigui o no contreta, variació que pot produir-se diverses vegades al dia sense que fins ara se’n conegui la causa.

Enric Ballesteros

En aquesta subclasse, el nucli dels coanòcits és en posició apical i d’ell surt directament el flagel; les espícules, triradiades, presenten els angles desiguals, és a dir, tenen forma de sageta. Les larves són amfiblàstules, amb una cavitat interior. Al litoral català en coneixem representants dels seus dos ordres: els leucosolènides (Leucosoleniida) i els sicètides (Sycettida).

Els leucosolènides presenten el sistema aqüífer del tipus àscon, i, de fet, algunes de les nostres esponges calcàries més comunes pertanyen a la família dels leucosolènids (Leucosoleniidae). Leucosolenia variabilis forma tubs minsos, de color blanc, ramificats o no, sense anastomosi i terminats en un petit òscul; és una espècie molt freqüent en els primers metres del litoral, preferentment en aigües tranquil·les, i sovint creix a les parets dels molls, damunt els musclos o entre l’alguer, com també a les parets dels aquaris instal·lats amb aigua de mar directa.

En els sicètides, el sistema aqüífer és del tipus sícon o lèucon. L’ordre comprèn un gran nombre de famílies, de les quals destaquen les dels sicètids (Sycettidae), els heteròpids (Heteropiidae), els gràntids (Grantiidae) i els amforíscids (Amphoriscidae). La dels sicètids, la més ben representada al nostre país, es caracteritza per les cambres vibràtils, allargades i disposades radialment al voltant d’una cavitat interna o atri. Té com a representants més comuns diverses espècies litorals del gènere Sycon (S. ciliatum, S. raphanus, S. elegans), totes amb forma de petit sac i amb una corona d’espícules més o menys llarga al voltant d’un òscul de posició apical. S. ciliatum i S. raphanus viuen en ambients semblants als de Leucosolenia variabilis, mentre que S. elegans prefereix zones més profundes i fosques.

Els faretrònides

La subclasse dels faretrònides comprèn esponges calcàries amb l’esquelet d’espícules reforçat bé per un esquelet intern o extern calcari i massís, o bé per escates superficials. Hi solen ésser característiques les espícules en forma de diapasó. Es tracta d’esponges més aviat rares, que viuen unes a les coves completament fosques de la Mediterrània, i d’altres, als túnels dels esculls coral·lins indopacífics. Actualment hi ha qui considera aquestes esponges com un grup a part de la resta de les calcàries per causa del seu esquelet massís; tanmateix, la posició del nucli dels coanòcits i el seu tipus de larva permetria de repartir-los igualment entre les dues subclasses d’esponges calcàries, els calcinis i els calcaronis.

D’aquest grup destaca l’ordre dels inozous (Inozoa), que no tenen cap mena d’estructura segmentada, i, de les famílies que inclou, sobresurt la dels murraiònids (Murrayonidae), amb el gènere Petrobiona i l’espècie P. massiliana. Aquesta espècie, molt críptica i de pocs mil·límetres de diàmetre, pot passar fàcilment desapercebuda. Per això, encara que no podem dir amb seguretat que pertanyi a la nostra fauna, és probable que es trobi a la part més fosca de les coves de les Balears o les Medes, hàbitats que són molt semblants als de les coves pròximes a Marsella on s’ha trobat.