L’economia: produir i comerciar

Als segles XIV i XV, i després d’un llarg període de creixement, Barcelona, València, Mallorca i Perpinyà es convertiren en grans centres comercials de nivell internacional, allotjaren importants empreses productives i desenvoluparen alguns organismes crediticis i bancaris molt avançats. En aquestes i en moltes altres ciutats més petites van sorgir també manufactures precapitalistes i un artesanat nombrós i molt diversificat. El desenllaç d’aquestes transformacions van ser les greus contradiccions entre el poble gros i els assalariats urbans o artesans més humils, entre els mercaders importadors i els productors que buscaven el proteccionisme del poder municipal o de l’Estat. Però, sobretot, en un marc que estudiï el sistema econòmic en el seu conjunt i en la llarga duració, hom veu que els contrastos més aguts es donaren entre el món rural i el món urbà, entre les grans economies mercantil i industrial i la producció agrària.

Desenvolupament a gran escala de les economies industrials

Camins i duanes a mitjan segle XIV.

El veritable creixement del sector industrial, fonamentalment urbà i amb un sòlid suport rural, tingué lloc a la primera meitat del segle XIV. Tradicionalment s’ha considerat el conflicte diplomàtic i comercial franco-català dels anys 1293-1313 la circumstància que donà impuls a una indústria tèxtil pròpia en substitució de les importacions provinents de França. En la mateixa línia, la carta que el 1304 va dirigir el batlle de Barcelona a Jaume II, en què recomanava la pau amb Castella amb la finalitat d’obrir un gran mercat per a tots els draps catalans, es considerava l’inici d’una política de mercantilisme industrialista. En realitat, ni l’una ni l’altra circumstància es poden considerar motius causals del rellançament tècnic de la manufactura tèxtil catalana i de la concentració de les unitats de producció que el batlle Romeu de Marimon constatava ja de fet. Sobretot, no expliquen l’establiment de grans conjunts d’artesania urbana al Principat (Barcelona, Perpinyà, Girona-Lleida, Tarragona-Tortosa), que s’estengueren coincidint en el temps, ni la similitud estructural amb els de Mallorca i València, ni tampoc la difusió d’una draperia rural, potenciada en alguns casos per iniciativa senyorial i disseminada per tot el territori. En aquest procés, resultaren decisius els impulsos derivats de la mutació del comerç internacional de draps, l’afermament del mercat interior i les variacions de la demanda. A la incorporació del capital comercial s’uní l’interès dels grups aristocràtics i de grans masses de població per consumir la producció local de draps de la terra. Per primera vegada, a partir del 1300, es produí la conjunció d’interessos entre mercaders i artesans tèxtils, i els capitals acumulats amb el comerç internacional es convertiren en l’autèntic motor de les indústries d’exportació que treballaven per a un ampli mercat exterior. A Barcelona, especialment, l’empresa industrial era en els seus inicis marcadament capitalista: grans companyies on intervenien mercaders, drapers i canvistes amb disponibilitats financeres elevades i relativament independents del control de les autoritats urbanes.

La indústria tèxtil va presentar en altres àrees veïnes al Principat unes característiques d’origen i desenvolupament similars. A Mallorca, les primeres dècades del segle XIV mostren la superació d’un elemental cicle domèstic, tècnicament poc evolucionat i dirigit exclusivament a la satisfacció de la demanda interna. La reglamentació de l’obratge de draps del 1315 i el 1321 va permetre no solament de substituir part de les tradicionals importacions italianes, sinó, fins i tot, el desenvolupament d’una activitat industrial destinada a l’exportació. En el canvi d’economia manufacturera de l’illa, hi intervingué també de manera destacada el capital mercantil, anteriorment empenyorat en activitats d’importació i en serveis de reexportació. Els mercaders, obligats a solucionar el desequilibri dels intercanvis amb l’exportació de productes manufacturats propis, van ser segons Francisco Sevillano els “iniciadors del muntatge artesà”. En aquestes mateixes dates, fins i tot amb certa antelació datable al final del segle XIII, el batlle de Perpinyà va dictar diverses disposicions que reglamentaven les corporacions d’oficis tèxtils a la ciutat i establien rigorosos controls de qualitat amb la finalitat de garantir una producció competitiva en els mercats internacionals. La producció drapera valenciana, per la seva banda, va començar a arrencar entre el 1311 i el 1330, i no a causa del proteccionisme dels poders públics, com pretengué explicar Claude Carrère fent referència al capítol de cort del 1343 en què es prohibia la importació de draps i l’exportació de llanes. En els primers temps, destacà la iniciativa privada dels oficis artesanals, més que no pas interessos mercantils i exportadors de grans companyies com havia succeït a Barcelona. El major reconeixement polític de les corporacions en el consell urbà, juntament amb privilegis fiscals concedits a la producció artesanal, multiplicaren la mà d’obra amb el doble i complementari propòsit de reduir l’hemorràgia de diners i d’impulsar indústries locals molt diversificades i de petita envergadura. El pes excessiu d’una agricultura molt especulativa va produir un fort moviment migratori del camp a la ciutat i la creació d’un gran mercat de treball d’irradiacions extraregionals i internacionals.

Una indústria drapera quantitativament important, tant pel valor global de la producció com pel volum de la mà d’obra ocupada, i qualitativament competitiva en el mercat de la Mediterrània, presentava alguns trets estructurals propis. Així, en primer lloc, una distribució equilibrada entre formes típicament urbanes, centrades a les grans ciutats, i formes disperses i rurals que aprofitaven millor els avantatges naturals i l’oferta abundant de mà d’obra barata, encara semiespecialitzada. En segon lloc, unes diferències tècniques entre la draperia urbana i la rural poc apreciables. La major part de la producció consistia en draps de qualitat mitjana-alta, similars als teixits francesos els quals es procurava d’imitar. Només en el medi urbà s’experimentaren qualitats superiors (drapades fines a imitació dels models flamenc i florentí), que mai no sobrepassaren el volum d’una producció marginal i secundària en el conjunt de les exportacions. En tercer lloc, una draperia reglamentada, tècnicament i formal, amb existència d’ordenances i d’organitzacions corporatives, fins i tot en centres secundaris i semirurals, que respectaven l’hegemonia del taller individual, del treball autònom i de la lliure empresa. Producció massiva, nascuda cap al 1300 de la mà dels posseïdors de capitals comercials i de les necessitats del tràfic de Llevant, el període de les grans companyies s’acabà aviat, quan la reglamentació monàrquica va començar a dominar el sector. Tot i que a Barcelona encara en subsistiren algunes en ple segle XV, com la del draper Bernat Sarroca i la dels Llobera Junyent, el mercader tendí a convertir-se en un autèntic empresari i, a més, nombrosos artesans aconseguiren un notable grau d’independència respecte del capital comercial. Cap al final del segle XIV, partint de situacions diferents i amb cronologies de desenvolupament diferenciades, les formes productives s’havien homologat en totes les àrees considerades: constituïen petites unitats de producció de tipus familiar, urbanes i rurals, amb independència professional i financera i controlades, més que per mercaders empresaris, per una classe intermèdia de tintorers i paraires els quals, aïllats o formant companyies mixtes, encarregaven o compraven el producte acabat als tallers artesanals i l’exportaven directament o mitjançant comandes marítimes.

La independència econòmica d’aquests menestrals els va permetre prosperar i continuar l’expansió del sector fins als anys seixanta del segle XV, gairebé un segle més tard que apareguessin les primeres dificultats en els sectors comercial i financer. Cap al 1400, el volum de les exportacions catalanes va assolir els trenta-mil draps anuals, i entre el 1380 i el 1425 la producció drapera del Principat havia crescut un terç. En el mercat sicilià, el tèxtil català, que durant el segle XIV no representava més d’un 10% de les peces venudes, des del 1400 fins al 1460 dominava clarament, amb valors entorn del 60% de totes les vendes, molt per damunt dels draps italians, franco-flamencs i anglesos. Encara que moltes d’aquestes vendes es refereixen a draps catalaniski d’indefinit origen català, balear o valencià, totes aquestes dades confirmen, sens dubte, la importància de la producció drapera en el conjunt de l’economia catalana i del seu comerç exterior, on representava dos terços del total de les exportacions.

Al final del segle XV, la crisi industrial va aparèixer amb força als nuclis urbans, particularment a Barcelona i amb trets similars als altres centres (Mallorca, Perpinyà, València) orientats a l’exportació. Des del 1450 s’observaven dificultats en les exportacions a causa de les polítiques proteccionistes practicades per altres països. Però, a més, les transformacions que tingueren lloc en la draperia europea van fer que, a l’empara del lliure canvi català, les produccions domèstiques perdessin competitivitat en el seu propi mercat. Dèbil davant de la competència exterior, el programa de protecció comercial i de defensa del mercat interior enfrontà durant dècades, i amb especial violència durant la guerra civil dels anys 1462-72, els sectors industrials amb els mercaders importadors. La draperia rural resistí millor les dificultats i va desenvolupar una producció de baixa qualitat, a la recerca de costos més baixos i relativament independent dels reglaments vigents als nuclis urbans, i va introduir noves formes productives com ara els teixits de cotó i la nova fabricació de saies.

La preponderància i progressiva decadència de la draperia, compensada, en certa manera, per un augment de la producció sedera a Barcelona i València, no oculta la importància de la diversificació i l’especialització industrial catalana que comprenia, a més, dos altres grans sectors: l’un de tradicional (fusters, sabaters, etc.) consagrat a la satisfacció de les necessitats urbanes, a vegades regionals, i un altre, lligat com la draperia al gran comerç per a abastar-se de primeres matèries i per a les seves exportacions, que incloïa indústries com ara el treball del corall i de cuirs, la saboneria, l’argenteria i el refinatge de sucre. Aquest sector no va assolir la formació de grans societats amb un volum considerable de capitals ni integrava grups massius d’artesans. No obstant això, en aquestes activitats, entre les quals es podria incloure la tintura de la indústria tèxtil, es concentraren les majors quotes de capital individual, de preparació tècnica i d’artesans per unitat de producció.

Integració dels espais comercials

L’evolució dels sectors industrials mostra que, almenys a les grans ciutats i en les economies d’escala regional, el capital comercial va ser el primer a desenvolupar-se. Prioritat en el temps i protagonisme qualitatiu, les empreses comercials exigien també inversions molt més considerables que les empreses industrials. La burgesia mercantil va ser la gran beneficiària de l’expansió político-militar a la Mediterrània, però seria erroni de veure aquesta expansió com la realització exclusiva dels seus interessos econòmics. De fet, durant tot el segle XIII el comerç exterior català es basà en la redistribució d’una sèrie d’articles de luxe de procedència oriental (espècies, sedes, colorants tèxtils) i en l’exportació de gèneres alimentaris i d’alguns quants productes manufacturats. En resum, un comerç modest, tot i que molt especulatiu, que es completava amb importacions de fins draps flamencs i amb creixents intercanvis a la menuda amb el nord d’Àfrica. En el fons, més important que el volum dels tràfics resultava el desenvolupament d’una forta marineria pròpia, adaptada a les exigències dels mercaders i a les necessitats militars dels sobirans, i el flux constant d’inversions, d’experiències i de recursos humans posats al servei del comerç.

Sobre aquestes bases, al final del segle XIII el mercader català havia assolit d’ampliar notablement el radi del seu tràfic i de crear un sistema d’intercanvis complex i no monopolista, obert a les iniciatives competitives de les altres àrees de la Corona, que caracteritzà tot el segle següent. Als primitius eixos que unien els ports catalans amb el Llevant i l’Àfrica magrebina, s’hi afegiren línies de navegació que abraçaven tots els ports de més interès de la Mediterrània occidental, del Marroc, de l’Àfrica atlàntica i de la Castella meridional. Aquests contactes es van veure afavorits per la incorporació de Mallorca, una escala bàsica en les xarxes comercials catalanes que travessaven la Mediterrània occidental. Cridada a dur a terme la funció de trobada i redistribució, Mallorca s’integrà aviat, des del 1277, en les rutes que iniciaren genovesos i venecians amb Flandes i Anglaterra. La presència d’agents econòmics italians en tots els centres mercantils va contribuir a revalorar corrents de tràfic i productes d’àrees cada vegada més extenses, tot i que tingué més importància la complementarietat d’iniciatives i d’informacions amb els mercaders catalans. Aquestes iniciatives, no obstant això, es diferenciaren segons les finalitats i les funcions que es pretenia d’assolir o que requerien les diferents rutes i els centres de comerç. Sobre un fons de continuïtats, els distints territoris de la Corona començaven a dissenyar trajectòries divergents i camins econòmics particulars.

Fins ben entrat el segle XV, Catalunya va continuar mantenint la seva privilegiada posició d’intermediària en el comerç internacional de la Mediterrània oriental. La “ruta de les illes” de Jaume Vicens i Vives (Mallorca, Sardenya, Sicília i Rodes) constituïa una vertadera diagonal mediterrània que abraçava els ports d’Alexandria, Beirut i Damasc i animava un actiu comerç d’espècies, esclaus, sucre i alum. Era, sens dubte, la ruta més important i més ben organitzada, a la qual Barcelona devia la fortuna i la prosperitat de la seva classe dirigent. A la Mediterrània occidental, la diagonal insular servia també de base per a alimentar un sistema econòmic global i triangular de múltiples combinacions: compra de blat i pesca de corall a Sicília i Sardenya, pastell del Llenguadoc i la Llombardia, teles i fustanys de la Borgonya, del sud d’Alemanya i del nord d’Itàlia. Juntament amb l’arrencada industrial, s’incrementaren les vendes de draps propis a Sicília, Nàpols i el nord d’Àfrica i les importacions de llana d’Aragó, la Conca i el Maestrat valencià. L’arrencada econòmica de l’Andalusia bètica i l’obertura de l’Estret van oferir al comerç català noves oportunitats: les espècies reexportades al Llenguadoc, la Provença i Aragó eren distribuïdes als Països Baixos i Anglaterra i multiplicaven d’aquesta manera els assentaments mercantils permanents i els consolats oficials. Amb aquestes modificacions internes (en tècniques, en productes i en itineraris), el comerç català del principi del segle XV presentava encara una gran vitalitat: el valor dels tràfics efectuats per Barcelona s’apropava anualment als dos milions de lliures, uns tres milions de florins d’or d’Aragó.

Entre el 1350 i el 1450, l’obertura atlàntica va beneficiar més Mallorca i València que la mateixa Barcelona. Per a les Balears —on començaren a comptar també Menorca i Eivissa, l’illa de la sal—, el comerç es convertí en element bàsic de la seva estructura econòmica. La centralitat mallorquina en el sistema de tràfics i d’economies complementàries que cobrissin tota la Mediterrània occidental és documentada per la correspondència del mercader toscà Francesco Datini, i per la pràctica mercantil de les companyies genoveses, florentines i venecianes. Tots els eixos del comerç internacional l’afectaren: naus italianes camí de Flandes que completaven la seva càrrega amb productes nord-africans comprats a les Illes i que, de tornada, descarregaven part dels articles adquirits als mercats de la mar del Nord. Normalment, els mateixos catalans es detenien a Mallorca en tots els seus viatges a l’Àfrica o a l’Orient. “Comerç exterior passiu i dipòsit de productes nord-africans, orientals i atlàntics”, com diu Antoni Riera, important pels ingressos fiscals que proporcionava a la Corona, a la qual cosa cal afegir la pràctica d’un comerç exterior propi, molt actiu, d’intercanvi de productes agro-pecuaris i d’itineraris curts amb el nord d’Àfrica, Sardenya, Sicília, Llenguadoc, Ligúria i les costes de Catalunya-València. En conjunt, una expansió mercantil espectacular pel que fa a les dimensions econòmiques i demogràfiques de les Illes. Els defectes estructurals més greus eren la debilitat de la seva flota mercant, les limitacions de la seva producció agrària i manufacturera i la competència de les àrees mercantils dominants. Les primeres dificultats del comerç català i italià obligaren els navegants-mercaders mallorquins a buscar noves rutes cap a Canàries i les costes saharianes.

Amb cert retard pel que fa a Catalunya i Mallorca, l’arrencada comercial valenciana va tenir lloc, fonamentalment, al final del segle XIV i el començament del XV, i tingué poc a veure amb l’inici de les primeres dificultats o crisis catalano-mallorquines. Al seu favor cal esmentar una equilibrada complementarietat entre el desenvolupament industrial i consumista de la capital i la producció agrícola especialitzada de l’interior. Aquests avantatges estimularen la plena integració de València en els dos sistemes de tràfic dominants: el de les tradicionals rutes catalanes i mallorquines i el sistema italià dels grans circuits internacionals. Ambdós sistemes afectaren totes les zones i els ports del litoral valencià, des de Benicarló-Peníscola fins a Guardamar-Alacant. Un exemple de tràfic exterior tradicional era el que realitzava amb les ciutats costaneres de Catalunya, Mallorca i el sud de França. En aquests circuits de curt radi predominava la navegació de cabotatge, les embarcacions petites (barques, llaguts) i l’heterogeneïtat de mercaderies —en general de gran volum, poc valor i consum local— com les manufactures draperes, les primeres matèries tèxtils i els productes alimentaris. Vies tradicionals eren també les de Sicília-Nàpols, el nord d’Àfrica i el regne de Granada (Almeria, Màlaga). En totes aquestes, s’hi barrejaven catalans, valencians i mallorquins amb escassa diferenciació professional i operativa, ofertes similars de mercaderies i tècniques mercantils i financeres idèntiques. Menys èxit i futur tingueren els intents valencians per tal d’introduir-se en la ruta de Llevant malgrat que, al començament del segle XV, s’organitzà una línia regular amb Beirut i Alexandria amb la doble finalitat d’exportar draps i participar en el comerç de les espècies. En canvi, la integració valenciana en les grans rutes del comerç internacional occidental va ser completa. Les galeres provinents de Llevant i d’Itàlia camí de Barbaria i de la mar del Nord freqüentaven cada vegada més intensament tots els ports valencians. Oferien productes variadíssims, primeres matèries per a la indústria local, draps de luxe i sedes que estimulaven el consum i, per tant, la demanda, amb clares derivacions comercials cap a l’interior peninsular castellà.

Les grans economies en la llarga duració

Una tesi historiogràfica comuna, consolidada i àmpliament difosa, considera que el segle que va del 1380 al 1480 va representar una crisi profunda a tota la Corona d’Aragó, especialment per a Catalunya i Barcelona. Després d’una llarga etapa d’expansió i prosperitat (1200-1350), aquesta crisi econòmica general es manifestà en l’enfonsament de les grans economies d’escala mercantil i financera i de la producció industrial i agrària. Els punts d’interès han consistit a precisar la datació de les fases de decadència i recessió, modificades o matisades una i altra vegada segons els autors d’acord amb les realitats polítiques o socials de les crisis, i també a proposar una jerarquia de factors que, per regla general, ha pres com a índexs fonamentals les dades demogràfiques i el volum del gran comerç internacional mesurat per la intensitat del tràfic de Barcelona o pel nombre de viatges realitzats a Llevant. No obstant això, l’evolució interna de cada un dels grans sectors econòmics un període llarg no confirma una visió tan unilateral i les explicacions presentades no ofereixen una evidència casual rigorosa. Això no significa negar que, en determinats moments, tant l’economia com la societat catalanes presentessin signes evidents de crisis conjuntarais i de serioses dificultats. Les primeres i més manifestes van ser les crisis de població i de subsistències que, des del 1333, iniciaren una caiguda demogràfica ca i una depressió agrària de duració més que secular. No obstant això, els símptomes de recessió no són coincidents fins a les darreres dècades del segle XIV. La greu crisi financera del 1381, caracteritzada per la fallida de nombrosos bancs privats barcelonins, gironins i perpinyanesos, ha estat considerada el final de quasi tres segles de progrés econòmic ininterromput i l’inici del declivi secular. Els preus, si jutgem per les sèries establertes per Hamilton per als veïns d’Aragó i València, assoliren el punt màxim d’inflació entorn del 1380 i, després d’un període d’inestabilitat on és difícil de precisar una tendència (1380-1425), començaren a baixar fins al final del segle XV. Els salaris, en canvi, continuaren pujant en lenta progressió fins el 1420, moment en què també començaren a davallar com els preus. Les dificultats financeres dels darrers decennis del segle XIV culminaren el 1401 amb la fundació de la taula de canvi de Barcelona, la primera banca de canvis i dipòsits d’Europa, seguida poc després per les de València i Girona. Els conflictes antisemites del 1391 destruïren la cohesió interna i els vincles econòmics dels jueus catalans, factor important de la prosperitat del període precedent a la pesta. Els ingressos públics, entretant, caigueren estrepitosament prop d’un 45% entre els anys 1390-1400 i 1430-40, i el deute públic de Barcelona, de la mateixa manera que el de la resta de les principals ciutats, assolí quotes importants. Entre els anys 1432-34 i 1448-56, el volum del tràfic marítim va disminuir entre un 75 i un 80%. A la meitat del segle XV, deia Jaume Vicens i Vives, “el pols econòmic de Barcelona a penes era perceptible” i la ciutat empobrida no assolia d’atreure prou nombre d’immigrants per compensar les pèrdues causades per les successives catàstrofes demogràfiques. Finalment, les crisis monetàries van fer que el croat, moneda de plata equivalent a un sou, devaluat fins el 1408 i revalorat en excés posteriorment, desaparegués del mercat substituït per la mala moneda francesa. Les fortes alteracions de la moneda mai no havien assolit una dimensió social de tan rara intensitat conflictiva.

En realitat, la tesi de la crisi econòmica general presenta nombrosos problemes, fins i tot si s’aplica solament a Catalunya. El més important i debatut és el dels mateixos índexs de l’economia, mal coneguts, divergents en els seus efectes segons els sistemes productius dels diferents estats i susceptibles d’interpretacions diverses. La baixa del preu dels cereals i la pujada relativa dels preus industrials i dels salaris, segons els índexs de Hamilton, no poden explicar un moviment ascendent de l’economia urbana i rural a València i un descens de la producció agrària que va perjudicar greument els senyors i pagesos de Catalunya i Mallorca. Tampoc és suficient hipervalorar els efectes catastròfics de les pestes sobre la població sense considerar que en totes les ciutats grans i de dimensions mitjanes es constituí un mercat de treball caracteritzat per l’enorme mobilitat de la mà d’obra, tant especialitzada com genèrica. D’altra banda, la capacitat contributiva dels diversos estats i de les principals ciutats presentava encara una solidesa considerable malgrat les dificultats i el deteriorament evident que mostraven les finances municipals i estatals. L’empobriment del patrimoni reial i de les seves rendes va ser compensat amb les aportacions creixents de les ciutats i dels regnes mitjançant ajudes, subvencions de corts i préstecs a la Corona. L’escàs recurs a la talla (impost directe sobre les fortunes personals) en tots els estats i el reduït increment dels gravàmens sobre el consum i el tràfic de mercaderies (impostos indirectes) mostren que la pressió fiscal estatal o municipal, a part d’alguns moments extraordinaris, es mantenia regularment a nivells més aviat baixos. En tot cas, el problema residia en el fet que els ingressos provinents d’un disminuït patrimoni reial i d’una fiscalitat baixa resultaven insuficients per a sostenir una despesa pública cada vegada més elevada per les necessitats d’una administració en vies de modernització i de centralització estatal i, sobretot, per les exigències d’una política exterior territorialment i militarment expansiva. Això va conduir a una situació que ha estat definida com la d’un Estat pobre en un país econòmicament potent, una construcció de l’Estat amb dèbils instruments de coerció de capital.

A mantenir la capacitat de renovació del sistema econòmic, hi va contribuir una política monetària malgrat tot forta, basada en l’encunyació d’una moneda d’or pròpia, el florí d’or d’Aragó. Per sobre de l’anòmala fluctuació de la paritat or-plata i de l’errònia política de mantenir la fermesa del croat, que provocaren un relatiu caos monetari entre el 1380 i el 1420, Catalunya no va conèixer cap crisi de liquiditat tan aguda com la resta d’Europa. La bona moneda d’or va ser capaç d’encaixar el cop de les bancarrotes privades i de mantenir els equilibris estructurals precedents exigits pel comerç internacional. València va mostrar, fins i tot, una major estabilitat monetària que Catalunya i Mallorca. Una relació bimetàl·lica més estable, l’absència de devaluacions i la relativa abundància de la massa monetària van ser els millors aliats de l’augment de les seves exportacions i de la seva producció industrial.

Reorientacions i innovacions econòmiques

Amb tot, el punt més dèbil i discutit de la crisi és la presumpta recessió del comerç marítim a gran escala. Les anàlisis basades en la documentació notarial i en el comerç intern no confirmen cap paralització catastròfica del comerç marítim català en les conjuntures que es consideraven més crítiques de l’inici i de la meitat del segle XV. Naus, armadors i mercaders catalans, encara que en menor nombre que genovesos i venecians, continuaren freqüentant els ports orientals d’Alexandria, Beirut, Rodes i Xipre. A Sardenya, Càller i l’Alguer augmentaren la seva importància com a ports d’escala de les naus catalanes i com a centres de subministrament de corall, mercaderia que, juntament amb els draps de llana i la producció agrària especialitzada de Catalunya i València, servia d’intercanvi amb les espècies tradicionals, esclaus, alum i brocats orientals. Sicília i els seus ports continuaren com a base fonamental per als viatges cap a Llevant encara que, molt per sobre d’aquesta funció intermediària, mantenien una relació econòmica estreta amb totes les ciutats marítimes de la Corona. La indústria drapera de Catalunya, Mallorca, Perpinyà i València, durant el segle XV, va trobar a la Itàlia meridional el mercat més important per a la seva producció de qualitat mitjana-alta amb un intercanvi desigual, molt especulatiu i proper a una relació de dependència, amb els cereals sicilians que arribaven als ports ibèrics en quantitats cada vegada més grans.

En una perspectiva econòmica, dos canvis importants s’estaven produint amb relació a la primera expansió mediterrània catalana. En primer lloc, si l’expansió del segle XIII i la primera meitat del XIV es caracteritzà pel seu component comercial i burgès urbà, a la segona meitat del segle XIV i al llarg del XV s’incrementà la importància de la indústria, la participació de l’artesanat i, per tant, la recerca de mercats de consum i d’abastament de primeres matèries necessàries per a la producció. En segon lloc, el comerç mateix canvià de naturalesa. Entre les mercaderies començaren a predominar, juntament amb els draps, els productes agrícoles locals. En una bona part, es tractava d’un comerç intern entre els diversos països de la Corona, enriquit amb ramificacions múltiples i complicat amb intercanvis complexos molt superiors a les simples relacions bilaterals. Els cereals d’Aragó, de l’Urgell i de Lleida compensaven els dèficits cerealistes de la resta de Catalunya i Mallorca. Els grans de Sicília i del nord d’Àfrica circulaven en totes les direccions. Mallorca i Barcelona rebien oli d’Aragó i València per a reexportar-lo després per mitjà del comerç internacional. Llanes ibèriques de diferent origen (aragoneses, castellanes i les de producció local en nombroses àrees de la Corona) alimentaven un intens tràfic que, a través dels ports de Mallorca, València, Barcelona, Tortosa, Peníscola i Morvedre, integraven i abastaven els principals mercats internacionals de la Mediterrània. Algunes produccions locals, molt vinculades al comerç exterior, potenciaren economies locals o regionals d’agricultura intensiva i altres productes exportadors: és el cas dels fruits secs valencians, del pastell i del safrà catalans, del sucre de la Safor, del blat sicilià, de la llana del Maestrat o de Menorca, i de la sal d’Eivissa i de la Mata-Guardamar a Alacant.

Els progressos de les tècniques comercials, financeres i navals resulten més irreconciliables amb la tesi de la crisi del sistema econòmic global. Un nou esperit associatiu en els negocis mercantils, plasmat en la creixent difusió de societats i companyies mixtes enfront de la tradicional comanda marítima, i la diversificació de riscos en empreses bancàries, industrials i d’assegurances on cada vegada era més present la mà del capital comercial, només van poder ser un mode de resposta a les dificultats. Altres innovacions, en canvi, representaven interessos més amplis. La millora i l’amplitud dels negocis particulars, la difusió de nous instruments de crèdit, d’inversió i de pagament, com ara la lletra de canvi, o el caire més modern de la banca privada, especialment després de les fallides del 1381, mostren capacitats de participació dels mercaders catalans en circuits crediticis i bancaris només parcialment coincidents amb els del tràfic de mercaderies. Fou molt important la difusió de l’assegurança marítima, introduïda per mercaders italians però represa amb força per catalans, valencians i mallorquins al final del segle XIV i generalitzada a la primera meitat del XV. La participació en els riscos d’amplis segments de població —mercaders, canvistes, artesans, nobles i professions liberals— donà major versatilitat a l’instrument pròpiament mercantil i el convertí en un sistema d’inversió d’ampli espectre social. Millor encara que qualsevol reconstrucció de balances comercials o d’intensitat del tràfic de naus, les situacions de mercat i les condicions del crèdit o dels fluxos monetaris mostren en tota l’amplitud i el dinamisme espais unitaris i integrats econòmicament que només coincidien parcialment amb els territoris del domini polític de la Corona.

Tampoc no es pot oblidar la reconversió de la marineria catalana amb projectes de construcció de naus més grans, de major tonatge, encara que d’igual maniobrabilitat, aptes tant per al comerç com per a operacions militars. L’ampliació de les drassanes reials de Barcelona és, precisament, del final del segle XIV, i la major activitat constructiva valenciana correspon a la primera meitat del XV. En tots dos casos, com a les drassanes de Cotlliure, es construïen les naus llargues (galera, fusta) o les de nou tipus, com ara la caravel·la, i s’utilitzaven sistemes de finançament avançats: àmplies societats per accions (parts on intervenien sobretot nobles, mercaders i professionals liberals) amb un fort suport intervencionista del municipi o de l’Estat. Únicament la major rigidesa dels nòlits —la diferenciació extrema de tarifes dels quals constituí el gran progrés revolucionari del comerç de la fi del segle XIV— i de les primes d’assegurança marítima constituïren punts negatius per a les condicions competitives del comerç català. El relatiu endarreriment d’ambdós sectors, tanmateix, es degué a la confiança que el mercader català tenia en la força dels soldats embarcats a les seves naus i a la major envergadura d’aquestes, més que no pas a la presumpta escassetat de capitals o a la poca disposició a invertir-los en aquests sectors.

Els diversos destins de la producció agrària

Rebutjada normalment l’anàlisi tradicional sobre l’enfonsament general del comerç català, els símptomes més clars de crisi del sistema econòmic i social se solen identificar amb les realitats agràries (socials i estructurals més que no pas productives) i amb la recessió demogràfica. Amb això, l’estudi de l’organització social de la producció i del consum (és a dir, les relacions de producció) i la distribució de la renda social (la renda feudal de la terra) assumeixen una funció prioritària. Funció justificada per a conèixer l’estructura d’una societat, però que, tot i això, privilegia les descripcions estàtiques i diu ben poc sobre els elements innovadors de l’evolució econòmica i sobre els moviments de la producció.

És evident que el desenvolupament demogràfic va influir directament en el volum de la producció agrària. El que es fa difícil és establir en les tendències a llarg termini una relació lineal entre població i producció i, més encara, una influència exclusiva, positiva o negativa, sobre la productivitat. En el sistema econòmic dels Països Catalans, la impressió dominant és que el progrés o retrocés de la producció agrària estigué condicionat, més que pel factor demogràfic, per l’estructura del mercat i del petit comerç, local i regional, i per l’augment de les importacions barates de cereals i per les exportacions de productes agraris especialitzats. D’altra banda, i a diferència del comportament del gran comerç i de la producció industrial, sembla clar que el problema ha de plantejar-se diversament per al període 1200-1350 i el posterior a la Pesta Negra i per als distints territoris de la Corona que, en aquest punt, presenten peculiaritats del sistema de producció més diferenciades.

En el primer període, fins el 1350, el creixement de la població va ser paral·lel al del món rural català i en va condicionar la prosperitat. Els avenços de la producció es van veure afavorits també per la millora de les tècniques agràries i de l’instrumental pagès. Els efectes més espectaculars van ser la densificació del poblament i l’ocupació de noves terres. A Catalunya, a més, l’avançada penetració de l’economia mercantil al camp va comportar una pionera introducció de conreus especialitzats altament especulatius. Alienes, de moment, a aquesta primera penetració mercantil, l’economia rural mallorquina o valenciana girava entorn de l’ordenació del poblament i el reforçament d’una producció de base cerealista, vitivinícola i olivarera amb escassa dedicació a altres opcions més especialitzades. No obstant això, a tot arreu, i coberta per la producció excedentària aragonesa, la ramaderia mantenia una importància residual respecte a la producció cerealista dominant.

Després de la Pesta Negra, la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV incidí directament en l’estructura de les explotacions agràries, però és menys segur que ho fes en el volum de la producció. A Catalunya, on les mortaldats delmaren els camps i molts masos quedaren deshabitats (els denominats masos rònecs), els pagesos supervivents seleccionaren millor les terres de cultiu i ampliaren les explotacions amb l’annexió dels masos abandonats. Al segle XV, continuà encara la tendència a la desaparició material de masies, encara que amb menor intensitat. La disminució de la superfície conreada va influir, sens dubte, en el volum de la producció global del camp, però amb efectes conjunturals i relatius. La reducció de la producció cerealista va ser un fet, encara que en això influí directament la disminució de la demanda, és a dir, de la població, i la baixa dels preus dels cereals. Més important encara, la monocultura cerealista va ser compensada en moltes zones, i fins a un nivell difícil de precisar, per reconversions internes i per l’expansió de conreus alternatius. En canvi, la productivitat del treball augmentà perquè un nombre reduït de famílies es dedicà a treballar terres millors, perquè una capa elevada de pagesos enriquits i mitjans acapararen masos que subarrendaven a pagesos miserables i perquè aquests darrers, juntament amb un sector creixent d’assalariats, començaren a compaginar el temps de treball agrari amb el que dedicaven a la indústria rural. Els rendiments agraris, no obstant això, no degueren patir variacions fonamentals, excepte l’increment natural derivat de l’abandonament de terres de pitjor qualitat. Els factors fonamentals que els condicionaven (el clima, les tècniques agràries i els sistemes de cultiu) romangueren bàsicament inalterats.

En general, i en totes les àrees, el problema més important va ser l’escassetat de la producció de cereals, el desabastament urbà i les conseqüents importacions massives de grans. Les dades són concordants a Barcelona, Palma de Mallorca i València, i les respostes similars: insuficiència crònica de la producció cerealista interior, que s’agreujava en conjuntures de males collites molt freqüents; concessió als mercaders de tota classe d’ajudes que afavorien l’arribada de gra a les ciutats; recerca de mercats proveïdors a Sicília, Llenguadoc-Provença, Castella i el nord d’Àfrica; despeses creixents i endeutaments de les administracions que van ser la principal causa dels seus desequilibris pressupostaris. El que des del punt de vista de les finances urbanes era una situació catastròfica s’ha tendit a considerar un factor bàsic de la recessió agrària, i s’ha donat un pes injustificat al rerefons agroeconòmic a la crisi en general.

En termes econòmics, en canvi, les conclusions no són tan pessimistes. El fet que la producció cerealista interior no garantís les necessitats alimentàries essencials de les grans ciutats estimulà un comerç de dimensions extraordinàries, no solament per a la satisfacció de la demanda, sinó també d’un flux constant de rendes i beneficis on participaren mercaders, patriciat urbà i, fins i tot, el mateix monarca. Els mercaders catalans saberen treure profit de les contínues variacions estacionals i anuals del comerç de cereals i afegiren al conjunt d’activitats mercantils aquesta funció redistribuïdora i de transport. Artífexs d’un mercat de dimensions internacionals, compraven i revenien segons opcions renovades i dictades per les informacions sobre les variacions locals de l’oferta i la demanda. Això explica que Barcelona i Mallorca, malgrat les seves mancances, es convertissin en centres de redistribució de cereals. En una perspectiva social, a més, els preus del blat es mantingueren generalment baixos, sobretot en relació amb els preus industrials i els salaris. La disponibilitat de gèneres alimentaris a baix preu evità commocions socials d’importància i vertaderes crisis de fam. El preu polític del pa i l’eficàcia de l’abastament exterior consentiren el manteniment de grans poblacions urbanes, el desenvolupament del sector secundari i terciari i un sistema econòmic amb una taxa d’urbanització apreciablement alta.

L’estructura de la producció agrària al final de l’edat mitjana va ser, en part, conseqüència de la recessió demogràfica i de la disminució de la superfície cultivada, però també, com diu Josep Maria Salrach, de la conducta econòmica de la societat catalana. Al capdavall, la insuficiència cerealista, argument bàsic de la crisi de producció agrària, es presentà més aviat com un complex procés de reequilibris regionals, reconversió de conreus, motivacions de mercat i resposta bastant directa dels productors al moviment dels preus. A tot arreu, es potenciaren els cultius més especulatius, amb especial interès els que tenien millors aplicacions industrials i comercials, en funció del mercat internacional i del desenvolupament d’indústries urbanes i rurals. A Catalunya, la caiguda dels censos i les dificultats econòmiques dels senyors provocaren un reforçament de les estructures feudals i jurídiques dels pagesos i es renuncià a la transformació de les estructures agràries. No obstant això, fins i tot aquí es produí una reconversió de cultius amb intervenció de capitals burgesos i la introducció de plantes colorants, safrà i lli, cada vegada més sol·licitats pel desenvolupament de la indústria urbana. Segons els càlculs de Claude Carrère, les exportacions catalanes de safrà a Europa assolien anualment valors similars a les despeses per compra de blat en els mercats estrangers. A Mallorca, la producció agrícola el valor de la qual va créixer amb més força al final del segle XV va ser la de l’oli, que es convertí en el principal article exportador. Els delmes percebuts pel reial patrimoni a l’illa mostren un descens dels cereals i del vi i un increment important de la ramaderia ovina i de l’olivera. Formes econòmiques precapitalistes i companyies mixtes d’explotació ramadera entre mercaders i cabanyers, àmpliament difoses tant a les Illes com a Catalunya i València, rellançaren la producció de llana, la transhumància interna i les exportacions.

Amb tot, va ser València la que presentava un sector primari més ric i una producció d’aliments i de productes agraris especialitzats més important. Amb la perspectiva que havien de tenir els mercaders italians establerts a València, Federico Melis dividia la producció del país entorn del 1400 en tres subregions: la regió de la llana al Maestrat, la regió de la grana a València-Alacant-conca d’Oriola, i la regió de la fruita seca des de Dénia fins a Alacant. Durant el segle XV, aquesta divisió clàssica es complicà, fins i tot, amb l’aparició de zones especialitzades més abundants. La producció de canyamel, arròs, seda, lli, cànem i espart diversificà les economies agràries locals i creà curioses integracions entre agricultura especulativa i cultius tradicionals, capital urbà i treball rural, societats mercantils internacionals i productors locals.