Les pautes dels comportaments

En els comportaments i la manera de viure de cada dia hi ha característiques locals, trets individuals i elements integradors, per la qual cosa no és possible generalitzar-los ni, tampoc, particularitzar-los excessivament. La vida dels ciutadans no era, ni és, com la dels camperols, ni la d’aquests com la dels pastors o la dels mariners; la vida dels grups dominants no era, ni és, com la del poble menut, ni la dels homes com la de les dones; també hi havia les minories que vivien segons els seus propis costums. Tanmateix, durant aquests segles baix-medievals, es va anar formant una cultura popular diversa, però semblant, sobre la base d’una llengua comuna.

Aquesta època es va caracteritzar per migracions internes importants: la repoblació de les terres conquerides i el desenvolupament dels mercats transvasaren no solament persones i productes, sinó també costums i formes de vida. La majoria dels habitants de les ciutats eren homes i dones procedents del camp; fins i tot a les aglomeracions urbanes més desenvolupades com ara Barcelona, València o Perpinyà perduraven formes de vida agrària. Per al poble, tant a ciutat com a pagès, sobreviure depenia de les bones o males collites, tothom estava pendent encara de la pluja i del sol.

Un altre element integrador de costums era l’Església. Els predicadors feien sermons semblants en uns indrets i altres, intentaven d’imposar arreu la mateixa moral. A més, ja als darrers segles medievals, l’Església havia sintetitzat molts costums, festes i ritus populars i, al mateix temps, el poble assimilava d’una manera o altra el missatge religiós. Símbol d’aquesta simbiosi fou l’esclat, al segle XIV, de la festa urbana del Corpus, en la qual coincidien elements religiosos i aportacions provinents d’antics costums; així van aparèixer dracs, àligues, gegants, mulasses, cobles de joglars i ministrers, focs artificials, al costat d’imatges de sants i àngels d’ales daurades.

Al llarg d’aquests tres-cents anys també hi va haver alguns canvis prou importants per a marcar els comportaments i la quotidianitat dels individus i de les comunitats: es repoblaven Mallorca i el País Valencià, s’aplicaven sistemàticament els mals usos als pagesos a molts llocs de Catalunya, es desenvolupava la vida urbana, o s’incrementaven a la costa les formes de vida marinera. Es passava d’una època de creixement a una altra de crisis intermitents: fams, pestes, guerres, bandositats i revoltes, fets que afectaren conductes i vivències.

Els infants

Primer de tot, en intentar apropar-nos als comportaments, els sentiments i les formes de vida a l’edat mitjana, s’ha de retrobar el tema dels infants, ja que és durant la infantesa quan s’aprèn a viure segons els cànons d’una societat. Així, cada generació de nens d’aquesta època assimilava les formes de comportar-se i de viure dels seus progenitors, després les adequava a les pròpies circumstàncies i les transmetia a la generació següent, en un fil conductor que, especialment per mitjà de les mares, aportava llengua, costums, festes, menjars i maneres de fer que poden haver arribat fins a nosaltres.

Els infants semblen absents de la història. És com si els adults medievals mai no haguessin estat nens, i fins i tot es podria pensar que en aquells temps eren insensibles a la tendresa d’un infant. Tanmateix, aquí i allà i de forma molt dispersa, les criatures treuen el seu rostre en els textos, de la mateixa manera que en els retaules apareix la imatge del Nen Jesús amb caminadors, nenes pobres amb davantal que demanen una almoina a santa Llúcia o a sant Antoni, i preciosos nadons que reben el primer bany en confortables cambres burgeses.

En la quotidianitat és evident que no hi havia indiferència envers els infants. Quan es representaven escenes més o menys multitudinàries, sempre hi havia criatures a coll o de la mà de les seves mares: com ara les que mengen assegudes a terra, a l’escena del miracle dels pans i dels peixos, o la que ve del camp per la ronda de la muralla, al retaule de la Transfiguració de Bernat Martorell; o les que fan cua esperant per passar la mar Roja, al retaule de Sant Bernardí i l’àngel Custodi de la catedral de Barcelona. El rei Joan I vetllava al costat del llit de la seva filleta Antònia, de pocs mesos, enfebrada. Una monja, que fou mare, en veure’s obligada a deixar la nena a les portes de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, va cosir als bolquers una nota escrita de la seva mà en què avisava que la tinguessin prop de draps calents “car la infanta és molt feble”.

La festa del Sant Bolquer que es venerava a Lleida o les cançons de bressol que han quedat entre les nadales populars de la darreria dels temps medievals són indicadores de la tendresa que molt probablement se sentia pels infants en aquella època. És interessant comprovar que les mares d’aquells segles cantaven, com les nostres, als seus fills: “La ball ball, ball bailetes, toca manetes”, tot i que de vegades les lleis i la realitat mostrin la duresa de la vida de les criatures medievals.

Els moralistes no eren indiferents pel que fa a l’educació dels joves; n’han quedat com a testimoni la Doctrina Pueril de Ramon Lull o el Llibre dels bons amonestaments d’Anselm Turmeda. Molt aviat es va incorporar a Catalunya el costum força arrelat a Europa de dedicar un dia als joves; eren les festes d’inversió que se celebraven per Sant Nicolau o pels Innocents, quan es convertia un escolar en bisbetó com, per exemple, era costum a Sant Joan de Perpinyà i a les seus de Lleida i Girona.

Als segles medievals hi havia una gran mortalitat infantil, que s’incrementà amb les fams i epidèmies dels segles XIV i XV, especialment aquella del 1363 anomenada “mortaldat dels infants”, o la del 1410 en què, segons testimoni d’un cavaller mallorquí, hi havia bon mercat de roba de segona mà per a les noies pobres ja que “tantes infantes hi moren”. La majoria morien durant els primers anys de la vida, d’altres durant l’adolescència; es calcula la mortalitat dels menors de divuit anys en més d’un 75%, i encara s’hi haurien d’afegir els nadons que morien en el moment de néixer o les primeres hores de vida. Sobreviure, doncs, era un miracle. I els qui sobrevivien tenien una infantesa molt curta, i ben aviat s’incorporaven al món del treball i a la responsabilitat dels adults. Els nens i les nenes dels estaments camperols i menestrals treballaven des de ben petits: es troben alguns contractes de serventes de cinc anys i d’aprenents de set; també moltes nenes de tots els estaments eren col·locades en matrimoni entre els dotze i els divuit anys.

El matrimoni s’imposava, doncs, en la majoria de les dones, des de ben joves. Una rica burgesa de Perpinyà, de començament del segle XV, casada amb un jurista de Barcelona, afirmava que en “la flor de la joventut, gairebé en la infantesa va ser donada al marit”. Per la mateixa època, una dona dels estaments populars, valenciana resident a Barcelona, en ser violada la seva filla d’onze anys per un cavaller, afirmava que ella no era gaire més gran “quan va ser passada, però que la va passar el seu marit”. La infantesa de no poques noietes es veia trencada pel matrimoni que, segons els moralistes, s’havia de dur a terme quan ella fos molt jove per evitar que tingués temps d’enamorar-se. Eiximenis, en el Llibre de les dones, deia que estaria bé per a una dona casar-se entre els divuit i els vint anys, tot seguint la tradició llatina. En canvi, en Lo Crestià, basant-se en la seva experiència, aconsellava als pares que casessin les filles abans dels catorze anys “degut als malt temps que corren”. Aquestes paraules poden semblar actuals, si bé les escrivia el franciscà gironí fa sis-cents anys, i és que segurament els adults de totes les èpoques creuen que corren mals temps per als joves, especialment per a les noies.

La joventut era una mica més llarga per als nois, tot i que hi havia pagesos, i també nobles, que es casaven ben joves; entre els menestrals, que dedicaven alguns anys a aprendre l’ofici, era normal que un noi es casés entre els 20 i els 25 anys, després d’acabar l’aprenentatge; els mercaders i els artistes es casaven sovint quan havien complert els trenta, encara que de vegades els joves mercaders convivien amb esclaves o concubines, sense que això escandalitzés ningú.

La majoria d’edat al llarg d’aquest segles es retardà. Els Usatges de Barcelona establien la majoria d’edat per als fills dels cavallers als vint anys i per als pagesos als quinze. Després, en el dret comú recollit en les Constitucions de Catalunya s’establí la majoria a partir dels vint-i-cinc anys, tot i que hi havia moltes matisacions locals: els costums de Lleida donaven poders legals a partir dels catorze anys, els furs de València mantenien la majoria d’edat als vint anys, etc. Tanmateix, de manera contradictòria, es podia demanar responsabilitats civils i criminals a criatures. Així, per exemple, els costums de Miravet del 1319 establien que cap persona que tingués menys de deu anys no podia ser castigada, llevat que fos per robatori, i si s’havia de castigar que es fes tenint en compte la discreció de la criatura; a Andorra, es podia condemnar per delictes de sang a partir dels dotze anys; els furs de València, en canvi, proposaven responsabilitats penals per als infants des dels set anys. A les terres gironines, en quedar molts masos en mans de menors després de les mortaldats ocasionades per la Pesta Negra, es va obligar a pagar els drets senyorials també als masos de tinents a partir dels set anys.

La llar, escola de sociabilitat

Els infants se socialitzaven al si de la família, la pròpia família i de vegades la de l’amo. A les viles i les ciutats, els carrers i les places també esdevenien interessants escoles de relacions i comportaments, sense oblidar que l’església (o la mesquita o la sinagoga) eren centres de reunió i focus de transmissió de costums.

Els breus anys d’infantesa havien de servir per a socialitzar-se al si de la família. La mare era la responsable de la primera educació dels fills, de la transmissió cultural: llengua, costums, devocions, supersticions; de les maneres de fer, de menjar, de parlar, de sentir. Vicent Ferrer ho expressava així: “Als tres anys la mere deu dir així amorant: Mon fillet, veus ací raïmet, e panet e cireretes e figuetes (…) ara di l’Ave Maria. Pren-li les cametes així e agenolla-lo. Ara dir, mon fillet Ave Maria”. És tota una lliçó de vocabulari, de devoció, d’alimentació, d’actitud, d’amor, que el dominic valencià posà en boca d’una mare.

Pel que fa a les filles, aquesta educació arribava més enllà ja que la majoria de les dones medievals no rebien cap més formació ni instrucció que la que els era donada per la mare i la que sentien als sermons quan anaven a l’església. Formació de vegades complementària, de vegades contradictòria. Vicent Ferrer posava també aquestes paraules en boca d’una mare: “Ara vet, ma filla, així t’afaitaràs: vet, pren així lo mirall, e aquest pelet tira’l. Eh!, ma filla, així ballaràs de costadet, e així faràs aquesta volta.”

La noble catalana Estefania de Requesens aprenia de la seva mare Hipòlita de Liori, dama que s’havia educat en aquell ric ambient cultural del segle XV valencià, coses tan diverses com: criar cucs de seda i produir-ne el fil, fer empelts als fruiters, criar colomins, fer confitures de fruita, elaborar remeis i cosmètics, diagnosticar malalties, fer brous per als malalts i tenir-ne cura. També rebia de la mare consells per a educar els fills, per a administrar el patrimoni i per a desenvolupar una hàbil política a la cort de l’emperador Carles I; era receptora, a més, d’una cultura lletrada, d’una profunda religiositat, d’un sentit de classe i de pàtria.

Nois i noies dels estaments populars aprenien el treball agrari, un ofici o les tasques de la llar dels pares i de les mares, o bé dels amos o els mestres que els havien contractat des que eren ben petits. Cal remarcar que vivien i treballaven al si d’una família, la pròpia o la de l’amo, de la qual normalment sortien per casar-se.

De portes enfora

Les llars a les ciutats i viles no eren uns espais tancats; a través de les finestres, els terrats i els porxos, tothom observava els veïns. La contigüitat de les cases, aprofitant el recinte emmurallat, les feia permeables als ulls i les orelles dels altres. Se sentien les baralles, els jocs, els odis, els amors; s’olorava el que cuinaven al costat i fins i tot es podia tastar el que menjaven ja que era costum, quan sobrava un plat de vianda, portar-lo a algun veí, parent o amic.

Han quedat infinitat de testimonis de la permeabilitat de les cases. L’any 1375, una vídua que vivia als baixos d’una casa barcelonina afirmava que podia sentir tot el que passava a la cambra del pis de sobre: “no anava per la cambra algú, parlàs o escopís, que aquesta no ho oís, com la dita cambra fos damunt la botiga on aquesta testimoni estava”. El jutge que portava un procés podia comprovar personalment si un testimoni havia pogut veure o no, des de la finestra, el que passava a la cambra dels veïns.

Nombrosos textos de moralistes i predicadors retreien les dones finestreres; també les autoritats urbanes tenien quelcom a dir sobre el tema, com ara els paers de Lleida que, l’any 1436, imposaven bans contra les dones “finestreres i cantoneres que fan l’ullet als vianants a qualsevol indret de la ciutat”. Mirar per la finestra era la distracció dels vilatans i ciutadans, homes i dones. Així, un notari barceloní afirmava que quan venia de l’escrivania, després de sopar, es posava a la finestra per mirar què passava a la casa del davant.

El testimoni més interessant és el que ens dona la vídua d’un mercader mallorquí que vivia davant d’un hostal a Palma de Mallorca. Sembla que la seva manera de passar l’estona era mirar el que feien a l’hostal: un dia abans de dinar, quan ella era a la finestra, va veure com al menjador de l’hostal la mà d’un hoste agafava el cap de l’hostalera com si la volgués besar. Llavors, per poder continuar mirant, ja que l’escena no es podia veure des de la finestra, va agafar una escala i va mirar per un forat que hi havia a la paret; a la tarda continuava mirant pel forat. I el dimarts, el dimecres i el dijous següents fins i tot va convidar uns veïns a mirar pel forat. Però el divendres va perdre de nou l’escena perquè l’hostalera i el seu amic se n’anaren al pis de dalt; llavors ella va pujar a les golfes i va fer un forat entre les teules per veure què passava.

Tot el que es veia per la finestra es comentava al vespre a la vora del foc, o mentre es treballava a l’obrador, o amb els veïns i les veïnes al mercat, a la font, a l’abeurador, al forn, als banys. Mirar era una bona manera de passar l’estona. Una altra bona manera de passar-la era parlant: tothom parlava molt; la xerrameca en forma de diàleg, de confidència, de consell, de murmuració, fins i tot en forma d’insult o de renec, era practicada per homes i dones de tots els estaments. Fins i tot, a la majoria de processos, es feien afirmacions davant del jutge donant com a testimoni d’un fet que “és fama de les gents”.

Els carrers i les places eren sovint la continuació dels obradors, les botigues i les llars populars, normalment petites i fosques. Les portes de les cases restaven obertes tot el dia i només es tancaven de nit; no era ben vista la casa, i sobretot la dona de la casa, que no tancava la porta en fer-se fosc, però de dia la llar era un recinte obert. Les veïnes, de bon matí, sortien a filar al carrer i allà parlaven, intercanviaven notícies i coneixements; allà jugaven i se socialitzaven els infants, repetint els models que la societat adulta els oferia, especialment imitant les funcions imposades als sexes en l’entorn familiar. “Nens i nenes juguen a compares i comares, les nenes es posen draps per simular l’embaràs”, segons deia Vicent Ferrer; els nens es fan petites ballestes i les nenes es fan nines de draps o de fusta, segons Eiximenis.

Els àpats que acompanyaven els funerals o les noces s’havien de celebrar sovint al mig del carrer, davant la casa mortuòria o la de la núvia, ja que els habitatges dels estaments populars eren estrets i no tenien menjador ni prou mobles ni atuells per a atendre una colla de convidats. D’altra banda, era força normal convidar tota la família a bodes; i també entre els estaments populars era força corrent deixar uns diners per pagar un dinar als amics i parents que anessin a l’enterrament. Així, per la quaresma del 1402, va morir al barri de la Ribera de Barcelona la dona d’un barquer que havia disposat en testament que dels seus béns s’oferís un dinar als parents i amics després del funeral; per això es van haver de llogar bancs i taules que es van parar al carrer, amb plats i escudelles, també llogats, i es va pagar un cuiner que va preparar uns espinacs amb salsa, que amb el pa i el vi, es van servir a cent cinquanta convidats.

Al carrer, davant dels obradors, els menestrals posaven els taulells per tal de vendre els seus productes. Es pot veure, a través d’un retaule del pintor Pere Garcia de Benavarri, com el mestre sabater i els seu aprenent treballaven al carrer, les sabates estaven penjades fora el portal i la dona filava, dreta a la porta, sempre disposada a deixar la filosa quan algun client volgués comprar calçat.

Els fusters, els boters i els sabaters eren amonestats en diversos indrets perquè treballaven al mig del carrer i embarassaven el pas de carros i vianants; el costum de posar les coses al mig del pas sembla que va continuar, tot i les disposicions municipals o senyorials que miraven d’evitar-ho. Els menestrals havien de tenir armes darrere les portes dels obradors i presentar-se si sentien bregues o el so de “Viafòs”, que s’emetia per convocar a la defensa de la ciutat en ocasió de qualsevol conflicte. Llavors les cadenes es lligaven als pilons que hi havia col·locats en alguns carrers, per aïllar l’aldarull o el delinqüent.

Carrers i places dins el clos emmurallat

La vila o ciutat emmurallada, envoltada d’hortes i vinyes fins al peu de la mateixa muralla, era com una taca de pedra al mig del verd. Dins del clos, des de lluny uniforme, hi havia certs espais tancats: el call, en alguns llocs la moreria, el bordell… La vida de cada dia transcorria dins del recinte emmurallat replè de cases i carrerons estrets, bruts i foscos; hi havia pocs espais amplis i una interessant vida al carrer que afavoria l’enriquidor contacte entre els ciutadans, però també sovint les baralles i les raons.

La vida als darrers segles de l’edat mitjana no era tranquil·la. Les males collites, com la del “mal any primer”, i en conseqüència els problemes per a avituallar la població, produïen fams generalitzades. Després, la pesta va deixar delmades comarques senceres: a pagès aparegueren masos rònecs; ciutats, com ara Tarragona, mai més no tornarien a ser com abans; pobles sencers quedaren abandonats. De nou van venir anys de fam, com el 1375, que fou especialment dramàtic a Mallorca i Menorca, de manera que, tot i les necessitats que hi havia a València, els prohoms de la ciutat, “per caritat i cordial amistat”, enviaren a Mallorca garrofes i blats menuts. Aquell mateix any, a Barcelona, fins i tot persones de la burgesia havien de menjar pa de cigrons. La fam venia acompanyada d’epidèmies i, a més, hi havia la guerra amb Castella. Més endavant, encara, hi hagué el terratrèmol del 1428; al País Valencià es feien rogatives perquè Déu els “vulgués guardar de terratrèmol e altres afanys, i vulgués ajudar a revelar el terratrèmol i foc que és en les parts de Catalunya”.

La convivència es feia cada cop més difícil; amb les dificultats creixien els recels contra els forasters, els marginats, els diferents, com demostren els pogroms generalitzats contra els calls l’any 1391, o els avalots contra la moreria de València del 1455. Les bandositats nobiliàries arribaven al cor de les ciutats. I els supervivents d’aquelles malvestats vivien marcats per la proximitat de la mort.

Pels carrers de viles i ciutats corrien porcs, oques i gallines, que s’alimentaven de les escombraries que proliferaven a la via pública. “Qué degú no sia tan osat que gos tenir oques dins la dita vila anant per les places o carrers de la dita vila de nit o de dia”, pregonaven els prohoms de Gandia l’any 1380. “Que ningú no gosi tenir soltes bèsties grosses o menudes, porcs, oques, ànecs, gallines, polls o altres animals que no estiguin guardats als patis de les eres o altres llocs on hi haurà palla”, ordenaven els cònsols de Tarragona l’any 1413. El primer escombriaire de Barcelona, encarregat de tirar al mar gats morts i altres brutícies que fessin pudor, no es documenta fins l’any 1399.

La plaça era el centre neuràlgic de les viles; allí acudien els vilatans i els pagesos de la rodalia i s’hi solia fer el mercat setmanal amb l’intercanvi de productes, d’idees i de cultura. Era un espai acolorit i bulliciós, on se sentien els crits dels venedors i les venedores, el regateig dels compradors i compradores; allà es percebien les olors característiques del mercat amb les gàbies d’aviram, les verdures i les fruites, els bots d’oli i els formatges, les parades de les forneres amb el pa acabat de fer, la flaire característica de les herbes, les espècies i les salses que condimentaven una rica cuina. A les ciutats els productes de consum diari també es venien a l’aire lliure, de manera que tota la ciutat esdevenia un mercat, com assenyala la toponímia: plaça de l’Oli, de les Cols, del Carbó, del Blat, de la Llana, del Lli, del Vi.

Si hi havia un encant per a vendre els béns mobles d’algun veí difunt, el parament de la casa s’apilava a la plaça i el corredor encarregat de la venda s’encimbellava damunt d’un banc o dalt de l’arbre al mig de la plaça i anava cantant els productes envoltat de drapaires, revenedors, mestresses de casa o gent del poble menut que volia comprar algun producte de segona mà a bon preu.

La plaça era l’escenari dels fets públics més importants, de les joies, dels dols, de les assemblees populars. Allà es feien entremesos i balls amb motiu de les festes; així, per tal de celebrar la presa de Granada, es repartiren les cobles per les places de Girona per ballar i donar plaer als ciutadans i pobladors de la ciutat. També allà hi havia el costal on els condemnats eren exposats, mig nus, a la vergonya pública i es podia contemplar el macabre espectacle de l’execució de la pena capital.

Tot entrava pels ulls: amb els vestits i els colors es marcava ostensiblement l’estament de les persones, la seva condició jurídica, la seva ètnia i l’estat civil de les dones. Només uns quants privilegiats tenien permís per a vestir robes precioses, estampades i amb ornaments daurats. Els pobres es distingien de lluny pels seus vestits, de manera que quan un ric mercader moria, podia demanar que el portessin a la sepultura disfressat de pobre per intentar així que li fos més fàcil l’accés al paradís. Els jueus havien de dur un distintiu en lloc ben visible i els homes anar amb la caputxa i les dones amb el rotlle al cap; els sarraïns havien de portar el cabell rapat arran d’orella. Era normal que els esclaus vestissin de groc i les esclaves anessin amb tovallola al cap. En algun indret intentaven que els alcavots portessin caputxa groga, i que les prostitutes i dones de mala fama anessin a cos, sense mantell.

De lluny s’havia de poder veure si una dona era casada, donzella o vídua: només les solteres podien anar amb els cabells deixats anar o agafats amb una gandalla o cinta, mentre que les casades havien d’anar amb el cap cobert, i a Catalunya havien de portar cap i coll lligats amb el vel tradicional encara que, al segle XV, moltes dones havien adoptat la moda de portar diferents lligadures i ornaments al cap. A València era més habitual que les dones anessin escotades i que portessin barrets de formes diverses, tot i que moralistes i predicadors ho censuressin. Segons el testimoni d’un metge alemany que va viatjar a València el 1495, els homes vestien unes robes lleugeres molt boniques i les dones amb massa coqueteria: anaven tan escotades que gairebé ensenyaven els mugrons, totes es pintaven la cara i usaven cosmètics i perfums, la qual cosa li semblava censurable. En alguns llocs, com ara Cervera, s’establí que les dones casades només portessin vestit negre de dol pel marit, i no el podien portar pels pares ni pels fills o germans; era per evitar que es confongués una vídua amb una casada, pel vestit.

Quan es feia fosc es tocava l’anomenat “seny del lladre” o la campana de completes; llavors les portes de les viles es tancaven, com també les de les cases, i s’omplia de brogit el bordell, on hi havia les portes obertes tota la nit, i en alguna tafureria més o menys clandestina es jugava a rutlla, gresca, turiburri, rifa i altres jocs de daus, naips o ossets, tots ells prohibits. Les nits no eren silencioses. A diferents llocs hi havia el costum d’anar pels carrers fent soroll, o pels horts del voltant de les viles, fent alguna malifeta. Per això s’establia que els qui fossin trobats pels carrers després del seny del lladre fossin empresonats, perquè la ciutat pogués romandre en pau i els veïns poguessin descansar. De nit no es podia cridar ni cantar pels carrers, ni batre cotó, fibres tèxtils o altres feines sorolloses, ni sortir disfressat ni sense llum. És a dir, de nit no es podia fer soroll, però tampoc no era recomanable passar del tot desapercebut, ja que la fosca podia amagar la delinqüència.

El silenci de la nit es veia trencat pel costum força estès d’anar pels carrers en grups, homes i dones joves, tocant instruments i cantant improperis contra algú, generalment contra alguna dona, al portal de casa seva, la qual cosa desvetllava els veïns. Això produïa escàndol al carrer i veritables drames dins de casa, ja que elles eren sovint escridassades i apallissades pel pare zelós o pel marit gelós; les autoritats multaven els brètols que anaven així pels carrers, els prenien els instruments i els els trencaven allà mateix.

S’intentava posar una mica d’ordre, però no s’aconseguia el silenci nocturn. A les acaballes del segle XV, els carrers eren plens de gent a les nits d’estiu, fet que sorprenia els qui venien del nord d’Europa com, per exemple, l’alemany Jeroni Münzer, el qual fou testimoni que els veïns de la ciutat de València, tant homes com dones, passejaven de nit pels carrers, on hi havia tanta gentada que es diria que era una fira o mercat. “Jo no hauria dit mai que pogués existir un tal espectacle, si no ho hagués vist amb els meus propis ulls”, confessava, admirat, el foraster.

Viure en els espais oberts

Als masos, les bordes, les granges i les alqueries vivia un grup important de població dispersa. Les formes de socialització d’aquesta població diferien en part dels que vivien agrupats en viles i llocs: es canviava el paisatge tancat del clos emmurallat i el bullici dels carrers, pels espais amplis de l’horta, els conreus, els prats, els boscos i les garrigues.

Poc es coneix del lligam emocional entre el camperol i la terra; només sabem pels contractes feudals que els pagesos es comprometien a treballar la terra segons el costum de bon llaurador; però en canvi sabem que la gent de tots els estaments que vivia a les ciutats tenia com a principal lleure anar fora vila a horts, vinyes i camps, i admiraven els jardins i les hortes. Així, un ciutadà de Girona, que es trobava convalescent al camp un mes d’abril del segle XIV, escrivia a la seva germana dient que “l’hort estava molt bé, hi havia moltes roses, cada dia en collia un paner, hi havia belles faves, bells alls i pèsols”; ell mateix hi havia plantat cols, carbasses melons i cogombres, tot l’hort era ple de julivert, menta i marduix.

Molts camperols, especialment a la Catalunya Vella, estaven subjectes a la terra i als senyors; ni ells ni els seus descendents no podien deixar la terra. En molts altres indrets, però, gran part de la població era formada per nouvinguts, i la majoria de camperols cristians de Mallorca o de València, al segle XIII, no s’havien arrelat. Al llarg d’algunes generacions posteriors, uns i altres vivien encara en un món relativament tancat i força limitat.

També hi havia els ramaders, que tenien una gran mobilitat i anaven d’una comarca a l’altra amb els ramats, conduint bestiar i idees. Sempre han estat molt oposades la forma de vida del camperol i la del ramader, de tota manera ni uns ni altres no vivien aïllats. Fins i tot els camperols que vivien en hàbitats dispersos i intentaven una vida autosuficient anaven als mercats i les fires; per exemple, els habitants de les granges dependents del monestir de Poblet anaven a fira a Verdú, a Prades, a Montblanc, a Lleida, a l’Espluga, o al metge a Tarragona, i també compraven terrissa a València i es feien portar eines de ferro de Barcelona.

Les fires i els mercats eren molt concorreguts. S’aprofitaven aquests esdeveniments per a comprar i vendre, però també per a dansar i divertir-se, per a lligar casaments, intercanviar idees, coneixements, notícies, creences, etc. A més, els camperols anaven a vila o a ciutat a firmar escriptures de compravenda, de matrimoni, de comanda, d’adscripció o per fer testament. Els pagesos a la Catalunya Vella treballaven a la terra senyorial o feien tragines aquí i allà, “tres llegües entorn”; les destinacions de les tragines eren sovint poblacions de certa importància que els permetien, almenys, veure el món per un forat. Els jornalers anaven d’un lloc a l’altre en temps de segar, batre o veremar. Moltes nenes de pagès anaven a treballar com a serventes a castells, viles i ciutats, i tornaven al mas per a ajudar al temps fort de la feina al camp, com l’andorrana que treballava a la Seu d’Urgell i podia tornar a casa per la collita i la verema; o la noia de l’Alt Berguedà que feia de serventa a Bagà i tenia lliure de Sant Joan fins a Sant Miquel per a anar a ajudar la família.

No era una societat tancada, sinó que hi havia molta gent que es movia. Hi havia pecats que implicaven com a penitència fer un pelegrinatge, costum que havia arrelat a Catalunya. Normalment els pelegrins sortien del lloc d’origen en petites colles d’homes i dones, com ara els qui sortien de Vic més o menys cada dos anys, a mitjan segle XIII, per anar al sepulcre de Sant Jaume, i alguns osonencs fins i tot s’arriscaven a anar a Terra Santa; també un grup d’homes i dones l’any 1288 va sortir de la Seu d’Urgell per anar a Compostel·la. El 1350, coincidint amb el jubileu papal, des de molts indrets s’anava a Roma; també hi havia qui feia pelegrinatges més modestos i llavors anava a Montserrat.

Molta gent voltava pels camins, les viles i els despoblats. Hi havia vagabunds, joglars, predicadors, beguines, bergants, etc., que anaven no solament d’un punt a l’altre de les terres catalanes, sinó que es bellugaven per diversos indrets d’Europa. També hi havia els exiliats, bandejats de la terra senyorial, o de la vila, o del país, com ara els provençals que arribaren després de la desfeta de Muret i que aportaren noves idees. Els remences fugien del poder feudal i abundava gent perseguida per qualsevol motiu, que vivien sense ser habitants d’enlloc, que anaven d’aquí a allà, si bé en temps de crisi demogràfica es comptava amb ells per a repoblar viles que havien quedat molt minvades de població. Així, l’any 1382, Pere III posava sota protecció reial totes les persones que traslladessin el seu domicili a Cervera, encara que haguessin comès algun crim, a causa de la manca de població que hi havia a la ciutat; aquest privilegi contrastava amb d’altres d’una trentena d’anys abans, que marginaven els forasters.

La gent es movia per terra i per mar; tant homes com dones podien intentar escapar de l’illa de Mallorca amb barques, tot evitant el port de Ciutat i embarcant a Andratx. Homes i dones de la franja costanera, o de les Illes, podien ser capturats per pirates sarraïns, portats a terres africanes i ser rescatats després. Així s’explica en la fantàstica història d’Elisenda, repobladora catalana que vivia amb la seva família en una alquería de Pollença, i fou feta presonera el 1238 per uns pirates sarraïns que castigaven Mallorca per ajudar València, assetjada per Jaume I; fou portada a Tunísia, a l’harem de l’emir; després es va casar amb un mercader lleidatà, que s’havia instal·lat temporalment a Tunis amb altres mercaders catalans, i finalment va anar a morir a Lleida, on havia retornat amb el seu marit, que explicava als bocabadats conciutadans l’aventura de la seva muller.

La història d’Elisenda mostra que hi havia moviments a més gran escala: mariners i mercaders que anaven i venien de terres llunyanes, i que explicaven meravelles de la mar enllà; famílies senceres de repobladors que deixaven la costa catalana per anar a Mallorca, i que després seguien fins a Sardenya; o d’altres que baixaven de les zones de muntanya a les terres càlides del sud. També hi havia camperols que anaven a viure a la ciutat i tornaven al poble a noces, enterraments i altres esdeveniments familiars. Fins als masos més aïllats arribaven les mateixes cançons, els mateixos ritus i costums: hi arribaven les notícies, com també hi arribaven les pestes.

Els màxims exponents d’aquesta mobilitat eren els mariners, ja que vivien de cara al més ampli espai obert, la mar. En parlar d’espai, s’ha d’entendre també un espai desprotegit. Els homes de marina feien guaites de cap a cap de la costa per vigilar naus pirates, tant és que fossin genoveses com sarraïnes, i avisaven les poblacions properes des de les talaies amb veles de dia i fogueres de nit; des d’allà s’enviaven correus a cavall per portar la nova que hi havia moros a la costa: des de Palamós, o altres llocs de la Costa Brava, els correus arribaven a Barcelona quan es veien galiotes de moros a les Medes; des del País Valencià s’alertava Tortosa i des d’allà es feia saber a Peníscola la presència de naus sospitoses. A la Palomera i altres indrets de la costa mallorquina hi havia guaites de dia i escoltes de nit per a alertar si hi havia naus pirates.

Les formes de vida dels qui vivien de la mar diferien de les de la resta de la població medieval; no tenien una vida tan sedentària com la dels pagesos —molts d’ells servents de la gleva—, o la dels menestrals —que vivien i treballaven a la pròpia casa, que era llar, obrador i botiga alhora—. En la documentació dels darrers segles medievals queda definida perfectament la forma de vida del mariner o el pescador, diferent de la de la resta del poble menut. Així definia un fuster la manera de viure d’un pescador de Badalona als primers anys del segle XV: “…contínuament anava e venia, car per l’art que ha de pescar, no hi podia aturar, així com fem jo e un altre menestral, qui estem contínuament en casa.”

Tanmateix, per a la població medieval era fàcil emigrar. L’estament militar sortia a la recerca de nous dominis i de poder; els monjos anaven d’un monestir a l’altre, o fundaven nous convents; els mercaders obrien rutes comercials i mercats. Especialment als homes i les dones dels grups més populars, que no tenien res seu, ni terres, ni cases, amb prou feines alguns béns mobles, els era fàcil anar a cercar noves terres de conreu o llibertats en zones més afavorides. Existien moviments de població a gran escala que feien possible els pelegrinatges, els viatges a Orient, anar a l’exèrcit amb dret d’establir-se a noves terres, i, a partir del moviment de famílies senceres, consolidar amb la repoblació les conquestes i engrandir les Ciutats.

Estructura social i sistemes alimentaris

Al si de les societats jerarquitzades i complexes, com la que va prosperar a Catalunya a la baixa edat mitjana, coexisteixen diverses escales de valors, diferents visions del món. Aquestes mentalitats dispars condicionen l’actuació individual i col·lectiva de les persones, conformen les relacions que estableixen amb els altres homes, amb la natura i amb la divinitat, influeixen en la manera com resolen les seves necessitats biològiques, afectives i intel·lectuals. Les formes de pietat d’un senyor feudal eren molt diferents de les d’un camperol, com també ho era la seva sexualitat: espontània i natalista entre els poderosos, per als quals un llinatge ampli en reforçava el poder; fortament controlada entre els pagesos, que es veien obligats a adaptar, en la mesura en què n’eren capaços, el nombre de membres de la família a les dimensions del seu patrimoni. A cada estrat social corresponia també un sistema alimentari específic, que el definia com a grup.

L’alimentació, en qualsevol època, constitueix un fet cultural estretament relacionat tant amb el nivell material (biològic, econòmic, tècnic) com amb les estructures mentals i l’imaginari col·lectiu de cada estament diferenciat. La reconstrucció d’aquests règims és tant més precisa com més alt és el grup a què correspon, pel fet que la documentació conservada d’una persona és gairebé sempre directament proporcional al seu rang. Com més poderós i solvent és un col·lectiu, més escriptures produeix i millor sol conservar-les.

Durant la segona meitat del segle XIII es tancà, arreu de l’Occident, l’etapa de colonització agrària que es va iniciar pels volts del 1100. L’alça lenta però continuada de la població, el retrocés de les àrees forestals i les restriccions imposades per la Corona i pels senyors a la lliure explotació dels boscos van començar a deixar sentir els seus efectes damunt les explotacions agràries, els propietaris de les quals hi havien anat potenciant gradualment els conreus permanents a càrrec dels erms. La transformació del paisatge influí, al seu torn, en els sistemes alimentaris de cada una de les capes socials, tant més intensament com més baixa era aquesta. Les dietes dels estaments subalterns perdien diversitat a mesura que els cereals n’esdevenien el component bàsic i reduïen la resta de queviures a la condició de complementaris, de companatge, d’allò que acompanyava el pa. Les escassetats de gra, inevitables en una agricultura extensiva, mancada d’adobs i d’estris, van desencadenar des del començament del segle XIV autèntiques situacions d’emergència, especialment a les grans ciutats manufactureres. Les crisis de subsistència van esdevenir, al llarg de la baixa edat mitjana, un fenomen recurrent. La penúria de pa obsessionava la societat, que, pel fet de no saber com substituir-lo, considerava que l’agricultura era la garantia de supervivència de tota la comunitat.

La casa reial i la noblesa, l’opulència del poder

La família del sobirà i la noblesa constituïen, per al conjunt de la societat, un paradigma de conducta; el seu comportament a taula era observat atentament per la resta d’estaments, que desitjaven poder-lo reproduir a les seves llars, encara que fos a escala menor. Per a reconstruir el seu sistema alimentari es disposa de fonts documentals directes, els llibres de despeses, registres comptables on s’anotaven diàriament els queviures comprats per a la taula del rei, de la reina, del primogènit o d’un membre de l’alta noblesa. Pel que fa referència a la família reial, s’han conservat, en el període comprès entre el 1200 i el 1500, trenta-sis registres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Les coincidències entre aquests llibres de comptes són manifestes; els seus titulars gaudien d’una dieta ordinària amb un fort component carni, que sols desapareixia les jornades penitencials. Les carns més apreciades eren el moltó, que es consumia gairebé cada dia, l’aviram (gallines, polles, capons, oques, pagons i ànecs) i la caça major (cérvol i senglar) i menor (conills, llebres, perdius, coloms, guatlles i becades). Amb aquestes viandes, combinades de manera diversa i cuinades gairebé sempre amb cansalada, que s’emprava com a greix i complement alhora, es preparaven menús abundants i diferents. Per tal de potenciar-ne el sabor, els cuiners empraven quantitats considerables d’espècies orientals —entre les quals sobresortien el pebre, el gingebre i la canyella—, de safrà i d’algunes herbes aromàtiques autòctones, com el julivert, el fonoll, l’eruga, el comí i la farigola.

El pa blanc de blat apareixia també diàriament a la taula reial. El vi tampoc no hi faltava, des dels fins, negres o blancs, als dolços i aromàtics, com la malvasia i el moscat, provinents tant els uns com els altres de les millors vinyes d’arreu del regne. Els vins estrangers hi estaven representats pels grecs i els calabresos, adquirits normalment a Nàpols.

Després de la carn, el pa i el vi, que constituïen els elements bàsics de la dieta ordinària dels membres de la casa reial, figuraven, en els esmentats registres comptables, encara que amb una freqüència força inferior, els ous i el formatge. Aquests dos queviures, amb un alt contingut proteínic, tant combinaven amb la carn, els dies normals, com alternaven amb el peix, els jorns de magre. La cort consumia una vasta gamma de formatges secs, encapçalada pel de Mallorca, que se servia gairebé cada dia, i pel d’Aragó; també s’adquirien sovint formatges tendres, elaborats a la rodalia de la ciutat on es trobava la cort, que era itinerant.

Els productes vegetals ocupaven en la dieta dels poderosos un lloc gens insignificant. Amb hortalisses i verdures es preparaven entrants o guarnicions per als plats de carn. Exceptuant les cebes, els alls i les cols, les altres verdures es consumien d’acord amb el ritme estacional. A l’hivern, el conjunt de vegetals disponibles quedava reduït pràcticament a les arrels i als bulbs: naps, xirivies i porros. Amb la primavera arribaven els espinacs, els espàrrecs, les faves, els pèsols i les lletugues. Les hortalisses d’estiu estaven representades, en els registres de despeses, per les carbasses, les albergínies i els cogombres.

La fruita, malgrat que suscitava alguns recels entre els representants de la medicina culta de l’època, apareixia sovint a la taula reial. El consum variava també segons les estacions. Les fruites seques (ametlles, avellanes, panses i figues) i les taronges formaven part de molts menús d’hivern. Les peres, les figues, les cireres, els albercocs i les prunes anaven apareixent a mesura que avançava la primavera. La varietat assolia la seva cota més alta els mesos d’estiu, ja que s’afegien al conjunt anterior els préssecs i els melons. Amb sucre, mel, ous, formatge tendre, canyella, gingebre i altres ingredients, s’elaboraven una àmplia sèrie de pastissos i plats dolços, de què els estaments privilegiats feien gran consum.

La moral catòlica imposava als creients una certa disciplina alimentària; durant una sèrie de dies, repartits al llarg del cicle litúrgic, havien de limitar la seva dieta o abstenir-se de menjar carn. Així, eren jorns de magre tots els divendres i la majoria de dissabtes de l’any, la quaresma, les quatre témpores, l’advent i les vigílies de determinades festes solemnes. Tant la família reial com els membres de la noblesa van tendir sempre a substituir una part considerable dels dejunis i les abstinències, que consideraven com a alteracions molestoses i poc justificades del règim, per almoines. Les dones acostumaven a ser més observants que els homes. Els àpats dels dies penintencials giraven entorn del peix. Les classes altes preferien el peix fresc de mar (pagell, tonyina, lluç, sardina, congre, etc.) al de riu, representat per les anguiles, les truites, els barbs i algunes altres espècies. Solament menjaven peix salat quan no en disposaven de fresc. El peix es cuinava normalment amb oli, les compres del qual coincidien també amb els dies d’abstinència.

Les grans festivitats eren celebrades amb banquets, contrapartida de les col·lacions penitencials. Les diferències entre la dieta ordinària i la festiva eren més quantitatives que qualitatives. El refinament dels menús quotidians era tan elevat que, per a celebrar l’excepcionalitat, només hi havia l’opció d’augmentar les racions dels comensals.

El vast i heterogeni conjunt de queviures que integraven la dieta ordinària de la família reial eren combinats i manipulats per cuiners altament qualificats, els quals, per a transformar les viandes en plats atractius, disposaven d’un ampli conjunt d’estris, des de calderes a asts, passant per paelles i morters. Al palau, els aliments, després d’una acurada manipulació a la cuina, eren servits al menjador, un espai ampli, on es desenvolupava una intensa activitat social. Tant el rei com la reina mai no dinaven o sopaven sols, els acompanyaven sempre alguns familiars directes i uns quants representants de la més alta noblesa, a qui el sobirà havia distingit amb la seva amistat. Els membres del seguici i els oficials de la cort, encara que menjaven també a palau, ja no compartien la taula amb la família reial.

La documentació comptable deixada per alguns membres de la noblesa demostra que als menjadors senyorials s’intentava seguir, en la mesura en què ho permetien les rendes respectives, les pautes alimentàries creades per la cort. Tant la diversitat dels components i la magnitud de les racions com el nombre de comensals depenien, en cada cas, del grau de solvència de l’amfitrió. Mentre que el sobirà, insert en una economia plenament monetària, comprava gairebé tots els queviures que integraven la seva dieta, els nobles consumien els millors dels produïts dintre els seus extensos patrimonis.

Els estaments privilegiats gaudien, doncs, a la baixa edat mitjana, d’una dieta abundant, diversificada i quelcom més equilibrada que la dels seus antecessors immediats, com a conseqüència de la incorporació gradual de les verdures i de les fruites, que només atenuaren, tanmateix, el predomini de la carn, sense arribar mai a eclipsar-la. Les compres d’aquesta vianda van significar, segons els càlculs de Juan Vicente García Marsilla, el 49,4% de les despeses totals efectuades, el 1411, pel duc de Gandia, Alfons el Vell. Tant la família reial com les casades de l’alta noblesa disposaven de rendes suficients per a mantenir inalterat, en qualsevol circumstància, el seu règim alimentari: Pere el Cerimoniós, el 1374, un any de gran escassetat arreu de la Corona d’Aragó, en lloc de reduir el consum, va augmentar les despeses a mesura que pujaven els preus dels principals queviures. Els sobrants de proteïnes i de greixos provocarien a la llarga, entre els membres de la noblesa, obesitat, hipertensió i altres malalties degeneratives.

Els eclesiàstics, el retrocés de la frugalitat

Durant l’alta edat mitjana, el monacat havia bastit una mentalitat molt distinta de la dels senyors, presidida per la frugalitat, la continència i l’autocontrol. A la taula monàstica, la carn, font de concupiscència, reculava davant els llegums i les verdures, símbols de puresa. Aquestes pautes dietètiques, que havien estat proposades com a model adient per a la resta dels eclesiàstics, no van suscitar gaire entusiasme entre les capes altes del clergat secular, la missió específica del qual no era l’ascetisme sinó la pastoral.

La relaxació de costums, malgrat els esforços d’alguns moviments rigoristes, va prosperar entre els eclesiàstics amb el pas dels segles, fins i tot als monestirs. Amplis sectors del clericat baixmedieval no es caracteritzaven precisament per la sobrietat, com es dedueix tant de les denúncies d’alguns predicadors com de l’anàlisi de la seva dieta. Tot i això, no convé generalitzar gaire quan s’examina el comportament alimentari d’un conjunt tan jerarquitzat; la dieta ordinària de molts capellans rurals no es devia diferenciar gaire de la d’una bona part dels seus feligresos. Les altes jerarquies eclesiàstiques, integrades preferentment per membres de l’aristocràcia, gaudien, en canvi, d’un nivell de consum semblant al dels seus familiars laics, com es desprèn de la consulta del Llibre del coc de la Canonja de Tarragona, redactat, el 1331, per Guillem Clergue, majordom del paborde Guerau de Rocabertí.

El dinar dels canonges tarragonins consistia, els dies normals, en un pa blanc, un quarter i mig de vi, un plat de sopa, un tall de carn —normalment de moltó— rostida o cuinada a l’olla, amb salsa o amb guarnició de vegetals, fruita del temps o algun pastís. Integraven la dieta penitencial un potatge de verdures, un plat de peix o un tall de formatge, acompanyats del pa i del vi corresponents. El sistema alimentari dels canonges, malgrat que, fins i tot en les èpoques de relaxació de costums, observessin els dies de magre amb molt més rigor que no pas els nobles, sembla que excedia en proteïnes i greixos; una dieta ordinària alta en calories i una vida força sedentària explicarien la dita, que ha perdurat fins als nostres dies, d’“estar gras com un canonge”.

Cada comunitat monàstica seguia la seva pròpia regla, que imposava sistemàticament als seus membres un règim alimentari ben precís, en què els nombrosos dies de dejuni eren rescabalats amb alguns àpats festius, per tal de trencar la monotonia al refectori. A la baixa edat mitjana, la carn apareixia, alguns dies de la setmana, a la majoria de les taules conventuals, especialment entre els ordes masculins.

Un quadern de comptes del monestir de Santa Anna de Barcelona, el corresponent a l’any 1402, pot servir per a formar-se una idea aproximada del sistema alimentari monàstic al començament del segle XV. La comunitat de frares del Sant Sepulcre era constituïda aleshores, segons Teresa-Maria Vinyoles, per uns tretze frares, uns quatre novicis i altres tants familiars, llecs o servents. Els queviures provenien de les rendes generades pel patrimoni del monestir i de les almoines obtingudes amb els aniversaris i les misses per als difunts. El patrimoni abastava de blat i de vi la comunitat, que obtenia de l’hort la major part de les verdures. Els queviures restants, els formatges, la carn, la cansalada, el peix, la mel, els llegums secs i la fruita, es compraven periòdicament al mercat.

Cada comensal rebia per dinar, els dies normals, una quantitat determinada de pa i de vi, un petit tall de cansalada, un plat de carn, un bol de potatge de llegums o de verdures i una petita ració de formatge o de fruita, segons el temps. El sopar era força menys consistent: l’integraven un plat calent lleuger i les restes del pa i del vi del migdia. Els jorns d’abstinència, el peix substituïa la carn i el tall de cansalada; la comunitat, els dies de dejuni, no sopava. Les festivitats se celebraven, en canvi, amb una ració doble de determinats queviures.

El pa, el vi, les verdures, els llegums i el peix, aliments característics dels ascetes occidentals des de la regla de Benet de Núrsia, es combinaven o s’alternaven, al refetor de Santa Anna, amb queviures d’alt contingut proteínic, com la carn, els ous o el formatge, que s’havien anat incorporant gradualment a la dieta monàstica durant els segles centrals de l’edat mitjana. De l’anàlisi de la seva composició sembla desprendre’s que el règim alimentari dels frares del Sant Sepulcre era, aleshores, racional i equilibrat, exempt d’importants deficiències qualitatives. La dieta ordinària, als convents dels mendicants, especialment als dels dominics, era, per les informacions que es tenen, una mica més sòbria que aquella de què gaudien els membres de l’esmentada comunitat barcelonina.

L’alta burgesia, la varietat dintre la ponderació

A les ciutats del Països Catalans, com a les de la resta d’Occident, havia anat emergint, amb l’auge del comerç i de la manufactura, una oligarquia, el poder de la qual no es basava en les rendes de la terra sinó en les inversions mercantils o en l’exercici d’alguna professió liberal. Integraven aquesta “segona mà”, segons Francesc Eiximenis, els juristes, els notaris, els mercaders i els grans drapers. D’aquesta capa social sortien una bona part dels càrrecs municipals.

Malgrat que gairebé tots els membres del patriciat urbà dominaven l’escriptura i les principals operacions matemàtiques, no acostumaren a incloure, en els seus llibres de comptes, les compres de queviures, cosa que explica que, avui, exceptuant rares excepcions, sigui força difícil reconstruir-ne, amb un mínim de precisió, el sistema alimentari. Les despeses quotidianes només se solien anotar quan existia l’obligació de presentar comptes periòdicament a una tercera persona. La informació més interessant i detallada sol provenir, doncs, dels fattori destacats per les grans companyies estrangeres a Barcelona, València o Ciutat de Mallorca. Juan Vicente García Marsilla, amb molt bon criteri, ha emprat, per a analitzar l’economia domèstica d’aquesta oligarquia urbana, els registres comptables redactats, durant el bienni 1404-05, pels representants de la companyia de Francesco Datini, de Prato (Toscana), a València.

Entre els burgesos que no disposaven d’ingressos fixos, les virtuts més preades eren l’austeritat i la previsió. La dignitat i el rang d’una persona es manifestava, tanmateix, a la taula, cosa que explica que l’austeritat s’apliqués més a la magnitud de les racions i al nombre de comensals convidats que no pas als components de la dieta ordinària, integrada per una gran varietat de queviures, alguns d’ells de provinença molt llunyana.

Als comptes dels esmentats fattori italians, el principal component de la dieta no era la carn sinó el pa, les compres del qual representaven el 26,7% de les depeses de la llar. Cada comensal devia consumir diàriament uns tres quarts de quilo de pa de blat. Seguia en importància la carn, amb el 20,8% del pressupost domèstic; la varietat més adquirida era també el moltó, seguida, a gran distància, per la vedella i l’aviram. Per a potenciar el gust d’aquestes viandes, a les cuines burgeses, especialment a les dels mercaders, s’empraven espècies orientals i herbes aromàtiques autòctones. Les verdures constituïen, també, un component important de la dieta ordinària; la varietat de les hortalisses era, fins i tot, superior a la que apareix en els llibres comptables de la noblesa. El vi de qualitat tampoc no faltava a la taula. Els àpats es tancaven sistemàticament, a l’hivern, amb fruites seques (ametlles, avellanes, nous, panses i figues) o taronges i, durant la primavera i l’estiu, amb una àmplia gamma de fruites fresques (cireres, prunes, peres, albercocs, figues, melons, pomes, raïm i magranes).

Els fattori toscans dejunaven sistemàticament els divendres i els dissabtes de cada setmana, a més dels típics períodes penintencials. Aquests dies, els components principals dels àpats eren els ous, el formatge i, força menys sovint, el peix. Les jornades festives se celebraven amb un entrant de pasta, costum típicament italià, un abundant segon plat de volatería o de vedella, assaonada amb espècies, i amb fruita del temps.

Els menestrals i el poble menut, la monotonia de la sobrietat

A mesura que es va baixant en l’escala social, la documentació sobre la vida privada esdevé més escassa i inexpressiva. Tant per al menestral que treballava al seu obrador com per al jornaler que ho feia per compte d’altres, menjar cada dia constituïa una preocupació constant. L’escassetat i la irregularitat dels seus ingressos els feia especialment vulnerables davant les oscil·lacions dels preus dels queviures, per tal com, mancats de patrimoni rural propi, depenien, per al seu abastament diari, del mercat local.

En la dieta ordinària dels estaments populars urbans era molt important el pa de blat, si més no en les èpoques normals. Durant les freqüents crisis cerealístiques, les autoritats municipals repercutien la restricció de l’oferta de cereals en el pes i en la composició del pa, no en el preu, que procuraven mantenir estable. El consell, conscient de l’important paper que tenia aquest queviure en el règim alimentari d’amples sectors de la població urbana, va exercir sempre un control molt estret sobre les fleques i els forns de la ciutat, per tal de garantir un abastament fluid de pa d’una qualitat acceptable a uns preus assequibles per al poble menut. La ració diària devia oscil·lar, en funció del preu del blat, entre els 400 i els 700 grams per persona.

El consum de carn, entre les classes populars urbanes, va retrocedir substancialment, en canvi, al llarg de l’edat mitjana. Durant els segles XIV i XV, només tenien accés —i encara limitat— a les varietats menys selectes: la cansalada, el bou i la cabra. El xai es reservava per als escassos àpats festius. L’exigua presència de la carn fresca en la dieta quotidiana produïa frustració entre les famílies menys solvents, que compartien amb la resta de la societat la idea que constituïa el millor aliment humà, un queviure que ajudava a mantenir i a recuperar la salut. La seva manca era compensada parcialment amb llegums i algunes verdures de poc valor, com les cebes, els alls i la col. L’escudella devia aparèixer sovint a les taules humils. El vi de la terra, el més barat, enriquia en hidrats de carboni una dieta deficitària en greixos i proteïnes. Els dies de magre, un tall de formatge o de peix salat —arengades o congre— devia constituir el companatge normal. El peix fresc, excepte la sardina i alguna altra varietat petita, es venia, fins i tot a les ciutats marítimes, a preus prohibitius per a aquesta gent.

La dieta podia arribar a ser molt estreta i poc variada en les capes més baixes, els membres de les quals, durant la segona meitat del segle XIV, s’havien de conformar, segons Francesc Eiximenis, amb “pa d’ordi, e a mengar cebes e aylls e, a vegades, un poch de cansalada, e [a beure] de la aygua”, règim amb un contingut calòric inferior al que oferien, per aquesta mateixa època, les institucions caritatives als pobres urbans. L’obligada sobrietat que presidia les llars populars explica que els seus moradors fessin de l’alegria i els àpats ben assortits dos conceptes indissociables.

Els camperols, entre l’autosuficiència i el mercat

Malgrat que la societat baix-medieval continuava essent majoritàriament rural, la reconstrucció i l’anàlisi del sistema alimentari dels camperols constitueixen, per a l’historiador, dos problemes complicats. La documentació de què es disposa esdevé menys variada i expressiva a mesura que s’allunya de la ciutat. No es tenen fonts directes per a refer la dieta, i la informació aportada per l’arqueologia, molt puntual i dispersa, no ha donat lloc encara a síntesis interpretatives ben elaborades. D’altra banda, la població rural no era, a la baixa edat mitjana, un estament uniforme, sinó fortament jerarquitzat: la dieta ordinària dels pagesos “grassos”, benestants, que freqüentaven els mercats propers, devia ser bastant més abundant i variada que la dels camperols més pobres, als quals uns patrimonis massa petits obligaven, per a poder sobreviure, a oferir el seu treball, durant les messes i els altres períodes de feina estacional, als grans i mitjans propietaris. Per a aquestes capes baixes de la societat rural, que no podien prescindir del jornal i eren molt vulnerables davant les recurrents crisis cerealístiques, l’autosuficiència alimentària devia constituir encara el model més atractiu. Probablement moltes famílies maldaven per extreure de les seves terres els queviures que necessitaven i només devien comprar als mercats rurals aquells que no eren capaços de produir directament. A les cases de fora vila, fins i tot en les més petites, sempre hi havia, als anys normals, unes quarteres de cereals, conserves de porc i alguns recipients amb vi.

L’aliment bàsic per a tots els camperols era el pa. Aquest queviure havia esdevingut tan essencial que, ja abans del segle XIII, li havia estat atribuïda una simbologia religiosa: el pa d’ofrena i el pa de difunts. Molts testadors consignaven una quantitat de pa per als pobres que assistissin a les cerimònies fúnebres. A la cuina dels masos, s’hi trobava sistemàticament, a més de la llar, el forn i la pastera. El pa dels camperols benestants era de blat, el de les famílies normals era de mestall, és a dir, d’una mescla de diferents espècies de cereals; el color i la textura depenien, doncs, del grau de solvència del destinatari.

La quantitat de carn integrada en la dieta ordinària variava també en funció dels recursos del titular; les varietats més consumides eren l’ovella, el xai, el porc, en cansalada, la cabra i la gallina. El formatge, especialment en les àrees de muntanya, s’emprava com a substitut o complement de la carn, els dies normals, i com a companatge únic les jornades penitencials. Amb llegums i verdures, molt fàcils d’obtenir al camp, les dones pageses preparaven potatges i minestres, plats ben coneguts a moltes llars rurals. La beguda normal era, com a la ciutat, el vi local, la qualitat del qual depenia tant de les característiques edàfico-climàtiques de la contrada com del saber acumulat pels camperols que l’elaboraven.

Perquè hom es formi una idea de l’àpat festiu dels camperols normals, dels titulars de masos, es poden utilitzar els dinars que els pagesos oferien periòdicament als agents dels seus respectius senyors, que, a l’àrea de Collsacabra, consistien normalment, segons Assumpta Serra, en “pa, vi, carn en ast e en olla amb cols”. No sembla exagerat suposar que aquest devia ser el màxim alimentari a què podia aspirar el sector més representatiu de la ruralia catalana a la baixa edat mitjana. Acompanyaven el pa i el vi, les jornades de magre, el formatge, els ous, el peix salat o, menys sovint, el peix fresc de riu.

Els camperols catalans, en aquesta època, obtenien gairebé tots els components de la dieta ordinària dels camps de conreus i de la ramaderia; la caça i l’explotació del bosc, que van tenir un paper important en l’alimentació pagesa durant l’alta edat mitjana, com ha demostrat Massimo Montanari, havien esdevingut dues fonts marginals de queviures.

Els pobres urbans, la subsistència garantida

L’alça del comerç i de la manufactura, el triomf d’una economia monetària, d’un nou concepte de riquesa que ja no es basava només en les rendes de la terra, la jerarquització gradual de la població urbana, estructurada bàsicament en famílies nuclears, l’abast limitat de les institucions horitzontals de solidaritat, les confraries, i la progressiva concentració de la riquesa i del poder local en mans d’una cada cop més ben definida oligarquia urbana van provocar, durant els segles centrals de l’edat mitjana, l’ampliació, a les ciutats, del col·lectiu dels indigents.

Segons els teòrics de l’època, els pobres —una herència del passat— no eren sols aquelles persones que transitòriament o definitivament es trobaven fora del sistema productiu, sinó també tot home o dona que, per qualsevol circumstància adversa, no podia gaudir del nivell de vida que corresponia al seu status. L’Església, per tal d’atendre les necessitats de les capes d’insolvents, havia anat creant institucions assistencials dependents de seus episcopals, de monestirs i, fins i tot, de parròquies: les pies almoines i els hospitals. Els benefactors inicials d’aquest sistema van ser les altes jerarquies clericals i els membres de la noblesa. La incorporació de la burgesia a aquesta línia d’actuació va permetre, durant el segle XIII, consolidar les institucions ja existents i crear-ne de noves. Al llarg del dos-cents, els mercaders i els canvistes, que especulaven amb els diners, van prendre consciència del caràcter permanent de la pobresa, de la funció social de la caritat i del valor penitencial de l’almoina.

Sota la influència de l’Església, s’anà obrint pas una mena de consens sobre la bondat de la transferència voluntària de recursos entre els poderosos i els desvalguts: els indigents, mitjançant l’almoina, podien sobreviure i, com a contrapartida, havien de respectar i d’estimar els seus benefactors; els rics, amb la pràctica de la caritat, netejaven la seva consciència i es guanyaven el paradís, sense un esforç intens ni una renúncia efectiva dels plaers de la vida.

Les institucions assistencials necessitaven per a poder portar a terme les seves funcions rendes permanents, generades per un patrimoni immobiliari o per capitals en metàl·lic. El principal mecanisme d’agregació d’aquests actius van ser els llegats testamentaris, provinents de persones de la més diversa extracció social. La Pia Almoina de la seu de Barcelona, el 1285, alimentava diàriament uns setanta pobres. La seu de Lleida, cap al 1330, donava dinar, cada dia, a 137 indigents. En què consistia exactament aquest àpat únic proporcionat per les almoines catedralícies a un sector determinat de miserables urbans?

Segons Prim Bertran, el dinar dels pobres lleidatans era integrat, el 1338, per uns 700 grams de pa de mestall, una ració de poc més de mig litre de vi i un plat d’escudella barrejada, els ingredients de la qual eren llegums, verdures i una petita quantitat de carn d’olla. La carn, encara que eh talls reduïts, va aparèixer molt sovint a la taula de l’Almoina, 253 dies a l’any. La varietat més consumida va ser la d’oví, la vaca només es va servir 12 dies i el porc fresc, en fort retrocés en el sistema alimentari de tots els estaments socials, sols es va comprar un dia, el 13 de maig. Cal remarcar l’absència total de volateria, vianda cara, reservada per als paladars fins. Els llegums eren representats a la dieta dels indigents per les faves i les mongetes. Les cebes, els alls i les cols constitueixen pràcticament les úniques verdures que surten en el registre de despeses de l’esmentada institució caritativa. La fruita, un queviure impropi de les persones miserables, no va aparèixer a la taula de l’Almoina ni un sol dia al llarg de l’any, ni tan sols en els escassos àpats festius.

Cada divendres de l’any, dia d’abstinència, un tall d’uns noranta grams de formatge, acompanyat de cebes o de salsa, substituïa l’escudella de carn. Durant la quaresma, el dinar dels jorns penitencials tenia, en canvi, com a principal component el congre salat. Els pobres celebraven, al lefetor de l’Almoina, les grans festivitats del calendari litúrgic amb un increment de les racions. Per raons ben diferents, els àpats extraordinaris no implicaven, ni entre els més rics ni entre els menys solvents, canvis qualitatius importants en la dieta ordinària.

La principal característica del sistema alimentari creat per les institucions caritatives baix-medievals consistia en la seva manca de varietat: el pa, el vi i l’escudella amb una petita quantitat de carn d’olla es repetien monòtonament al llarg de l’any. No hi havia cap element, com la fruita fresca o algun petit dolç, que introduís un xic d’alegria en la dieta ordinària. Els indigents rebien diàriament dels seus protectors institucionals un àpat de subsistència; els plaers de la taula, fins i tot els més petits, els estaven vedats; ja en tenien prou amb la seguretat de la manutenció quotidiana, amb no sucumbir davant la fam, la trista companya de tots els mancats de recursos.

L’alimentació, símbol de rang social

Els queviures, bé limitat i imprescindible per a qualsevol persona, es distribuïen durant la baixa edat mitjana de forma molt desigual entre els diversos estaments de la societat. L’abundància, fins i tot en els anys de carestia, coexistia amb la fam, percebuda o oculta. La dieta ordinària de les capes baixes havia perdut la varietat que la va caracteritzar fins al segle XI, en què el triomf del feudalisme a l’Europa atlàntica i mediterrània potencià el conreu dels cereals i de la vinya, en detriment dels boscos i dels erms. El pa i el vi havien esdevingut dos integrants imprescindibles de tots els sistemes alimentaris; les diferències socials, pel que fa a aquest binomi bàsic, es manifestaven en la qualitat del producte i en la magnitud de la ració ordinària. D’una forma bastant més desigual es repartien socialment la carn, el peix i la fruita. L’agricultura i la ramaderia s’havien convertit en les dues principals fonts de queviures, tot eclipsant la caça i l’explotació recol·lectora dels boscos. L’abastament de les ciutats va obligar els consells a mirar més enllà de la rodalia, a buscar aquests i altres productes en contrades cada cop més llunyanes; d’aquesta manera la irradiació comercial urbana es va transformar, a mesura que trencava fronteres econòmiques, en el principal element vertebrador d’un mercat interregional a gran escala. El tràfic creixent dels queviures ordinaris va permetre una certa especialització regional. Des del primer terç del segle XIV circulaven amb regularitat no solament els articles de luxe, com les espècies, sinó que ho feien també els productes normals.

El comerç i la moneda van atenuar, entre els grans terratinents, els reflexos d’autosuficiència, que van quedar relegats a les capes baixes rurals. Totes les taules urbanes, des de la del rei fins a la del menestral, depenien del mercat; ni els monjos s’abstenien de comprar una bona part dels components dels seus àpats quotidians, els quals, amb el pas del temps, havien perdut la frugalitat inicial.

En una societat cada cop més jerarquitzada, en què tots els estaments no tenien un accés idèntic al mercat ni a la producció, el consum alimentari esdevingué, juntament amb el vestit, un dels principals senyals de rang. La riquesa i el poder implicaven un rebost abastat de tota mena de queviures, com més exòtics millor, una cuina refinada, una taula concorreguda de familiars i convidats, i una etiqueta reglamentada. Cada grup social contemplava el fet alimentari des d’un prisma diferent. Per als nobles, el menjar era un motiu d’ostentació, de manifestació de la seva supremacia. Als convents, els àpats eren un ritu ascètic i una compensació per les renúncies imposades per la vida claustral. La taula s’havia convertit, per als burgesos benestants, en la plataforma des de la qual podien manifestar el seu ascens social i la seva cultura. Per als col·lectius subalterns rurals i urbans, el fet d’assegurar-se el tros de pa, el got de vi i el plat de potatge quotidians constituïa, sens dubte, la seva principal preocupació. Per aliments, els desvalguts —com ha insistit García Marsilla— venien la seva fidelitat als potentats; a més, les reiterades mancances de queviures exasperaven el poble menut i se solien traduir en aixecaments violents contra l’orde social establert, que el condemnava a la fam.

Ningú no es podia mantenir aliè al fet alimentari, que palesava tant els vincles verticals i horitzontals articuladors de la societat, com les seves nombroses contradiccions i els conflictes interns.