Estructures familiars i successió

La família és presentada per la historiografia en general com la institució econòmica i social fonamental en els diversos factors estructurants de la societat medieval. Aquesta institució, analitzada des de l’angle essencialment material i polític, sense ignorar la formulació jurídica amb la qual es regia la vida de les unitats domèstiques rurals i urbanes i els grups aristocràtics, ens introdueix, d’una banda, en el món de les aliances sobre béns mobles i immobles pactades separadament entre els senyors i els pagesos, els mercaders i els artesans; d’una altra, en el de les formes jurídiques i polítiques emprades per a garantir la reproducció de la força de treball (els pagesos) o de domini (els nobles), o l’equilibri econòmic (artesans); i, finalment encara, en el de la transmissió hereditària del status o condició a l’interior del grup. Així, doncs, matrimoni i successió són dos aspectes fonamentals en la concepció de l’estructura familiar i social.

Atesa la funció capital que van tenir els mecanismes de comportament econòmic de la pagesia tradicional en el desenvolupament de les forces que configuraren el sistema que anomenarem feudal i la importància assolida per la família en la maduresa del sistema, posarem especial èmfasi en l’anàlisi de la família conjugal rural, sense ometre, però, algunes pinzellades sobre l’evolució del grup domèstic en l’àmbit urbà.

Les bases de les cèl·lules conjugals

Les comunitats rurals eren formades per famílies, és a dir, per les cèl·lules més petites que configuraven el món agrari i que eren institucions econòmiques i socials estructurants de la societat medieval. Aquestes unitats familiars, identificades com a grups de producció i de consum, presentaven també una doble conceptualització pel que fa a família i explotació, fórmula que afectava el mitjà de producció, la força de treball, la distribució de les tasques productives, la gestió de l’explotació, etc.

A l’hora d’analitzar els grups familiars i el parentiu, els antropòlegs acostumen a distingir entre la família (els parents que viuen junts), els grups domèstics (els parents i no parents que viuen junts sota un mateix sostre) i el parentiu (la gent vinculada per llaços de sang allí on estiguessin). Qui vivia, però, a les llars pageses? A voltes només parents, i a voltes parents i no parents (mossos, domèstics, servents). En el primer cas es pot parlar de família. En el segon s’ha de parlar de grup domèstic. Quant al món de la masia catalana medieval, molt probablement hi havia mossos, però com que no n’hi ha proves documentals suficients (i per concessió al llenguatge dels historiadors), preferim emprar el concepte de família per a analitzar-lo.

Com eren les famílies pageses? La resposta és complexa: eren cèl·lules que experimentaven evolucions cícliques sobre la base de la troncalitat (que es podria definir per la primacia o major importància de la filiació o descendència patrilineal i el parentiu agnatici) i, en el cas de la Catalunya Vella, la forta limitació imposada pel sistema de l’hereu, forma de successió concebuda com una donació pactada entre vius per la qual els pares donaven a l’hereu (preferentment un fill mascle) el 75% del patrimoni, i, consegüentment, repartien el 25% restant (generalment el seu valor en moneda) entre els altres fills (cabalers o fadristerns) com a llegítima. Aquest sistema diferia de la pràctica successòria emprada a la Catalunya Nova i al País Valencià, on s’imposava un règim d’herència divisible que portava a la fragmentació de l’heretat a la mort del pagès i tendia a la dispersió del patrimoni. Amb tot, la legislació foral valenciana preveia la fórmula de la melioratio, és a dir, millorar un dels fills en detriment dels altres.

Retornant al sistema de l’hereu de la Catalunya Vella, aquest pràcticament excloïa el model de famílies multifraternals; això i la forta mortalitat i la feble esperança de vida gairebé eliminaven també la possibilitat de famílies multigeneracionals. El resultat era una societat pagesa formada essencialment de famílies nuclears i secundàriament de famílies complexes, aquestes, però, només en les modalitats de múltiples i extenses. L’exemple d’un cicle d’evolució familiar, propi de cada família, ho aclarirà: un fill o una filla pertanyent a una família nuclear, i escollit hereu o hereva, es casava. La nova parella cohabitava llavors amb els pares al mas, pràctica que, segons sembla, diferia de l’emprada a la Catalunya Nova i al País Valencià on, en no haver-hi hereu, cap dels fills casats estava obligat a viure amb els pares, si bé, entre els menestrals, les parelles joves mantenien amb els pares una dependència econòmica basada en la cooperació en matèria de treball. El sistema de cohabitació practicat a pagès a la Catalunya Vella, en canvi, comportava que els dos matrimonis (el dels pares i el del fill o filla amb el seu cònjuge) constituïssin una família múltiple. Després, per raons de l’edat, quan un dels pares moria, la família esdevenia extensa, fins que el vidu o la vídua moria i la família tornava a ser nuclear i recomençava el cicle. Així, atesa, com dèiem, la forta mortalitat i la feble esperança de vida, i a causa també del sistema de l’heretament, és de suposar que en el cicle de cada família la fase nuclear fos més duradora que la complexa i, per tant, que en les comunitats rurals predominessin sempre les famílies nuclears sobre les complexes.

Les dimensions de les famílies, lligades a les taxes de natalitat (entre dos i tres fills per família a Catalunya i al País Valencià, com a la resta de la societat feudal occidental) i de mortalitat, a l’esperança de vida i als costums successoris, eren importants per les relacions que s’establien entre el nombre de components de les famílies i l’extensió de les explotacions, de la qual cosa derivava, d’una banda, la major o menor possibilitat de satisfer l’ideal d’autosubsistència, i, de l’altra, les fórmules a adoptar per a la divisió del treball.

El pagès del feudalisme a l’Occident es caracteritzava per la possessió dels seus propis mitjans de producció, una possessió que podia ser propietat o simple dret d’ús, però que en qualsevol cas es defineix per la capacitat d’actuació, gestió i disposició que el pagès cap d’explotació tenia sobre les terres que li pertanyien o corresponien. D’acord amb la riquesa patrimonial d’una llar pagesa, i d’acord també amb el nivell d’austeritat i el grau d’explotació o taxa de sostracció, imposat pels senyors, s’hi podia fer viure una família més nombrosa o menys. Inversament, com més nombrosa era una família més possibilitats tenia de gestionar i explotar una gran superfície de terra sense haver de contractar mà d’obra exterior. La correlació s’observa en la figura dels oncles solters de les cases de pagès que coresidien i col·laboraven amb els seus germans hereus en el treball de l’explotació i la formació dels nebots. El fenomen s’observa també en els testaments de pagesos caps d’explotació que, havent fet heretament abans, assignaven ara a algun dels seus fills cabalers la missió de restar al mas (casat o no) per aportar a l’hereu la força de treball que s’estimava necessària. N’és un exemple el cas de dos oncles del mas Solà de Sanata (Llinars del Vallès), Guillem Solà i Pere Solà, que testen el 1415 i el 1508 respectivament. El destí de tots dos és semblant, ambdós han viscut a la casa pairal on han treballat per al sosteniment del mas i la prosperitat dels hereus, germans i nebots. Guillem Solà, destinat inicialment a la carrera eclesiàstica, a causa de la mort prematura de l’hereu va haver de deixar els estudis i incorporar-se al mas treballant la terra i servint el nou hereu, un altre germà seu. Pere Solà, en el seu testament del 1508, nomenà beneficiari principal (tècnicament hereu universal) un renebot, homònim, del qual potser era padrí. Aquest oncle-avi solter sembla que havia passat tota la vida al mas posant la seva força de treball al servei, primer, del germà i hereu, Jaume Solà, i després, del fill i successor d’aquest, l’hereu Antoni Solà. Ara, com un darrer servei a la línia troncal de la família i al mas, dels diners que li quedaven de la Ilegítima, ultra els llegats pietosos, deixà seixanta sous a Eufrasina, dona del nebot i hereu Antoni Solà, que potser l’havia cuidat en la vellesa, i va fer beneficiari principal dels seus béns el fill d’aquesta parella i presumpte hereu del mas, el renebot Pere Solà.

Mitjà i condició de subsistència de la família, més que de la parentela, el patrimoni pot ser gestionat per un gendre, marit de l’hereva o pubilla, quan la successió en el mas per heretament recau en una filla de la casa, però els drets de propietat o de senyoria útil sempre corresponen a l’hereu (o hereva) i propietari, que és qui (amb les limitacions imposades pel costum feudal) en pot disposar. Així, per exemple, el 1552 Francina Llobera, senyora útil i propietària del mas Llobera, situat a Collsabadell (Vallès Oriental), vídua d’Antoni Vallmanya, àlies Llobera, semblava tenir pressa a casar la filla: el germà, l’oncle conco Pere Llobera, devia ser massa vell i l’explotació necessitava d’un home jove per a dirigir-la. L’escollit fou el pagès d’Argentona Antoni Grau. Es van redactar capítols matrimonials pels quals es feia, en primer lloc, heretament a Paula, filla de Francina, és a dir, donació en vida dels béns familiars, fent constar que es realitzava amb el consell de familiars i amics. Aquesta fórmula era costum entre les famílies baix-medievals en general i no era restringida al món rural. A la València urbana, la solidaritat del grup consanguini es posava de manifest en la política matrimonial dels membres del grup, és a dir, els matrimonis entre artesans es realitzaven amb el consentiment i el consell del grup familiar i veïnal. Retornant als capítols matrimonials de Paula i Antoni, després de l’heretament van seguir unes clàusules on es prenien una sèrie de precaucions i s’imposaven condicions al nouvingut. La seva funció era la de dirigir l’empresa familiar i reproduir les condicions d’explotació, entre elles la força de treball (la procreació). En compliment d’aquella funció rectora es pactà que tots els implicats (tots els membres de la família, inclosos la marc i els germans petits de Paula) viurien al mas “a una taula i a una despesa”, i que Antoni Grau els proveiria de menjar, beure, calçar i vestir, i de totes les coses necessàries en la salut i la malaltia “a bon ús i costum de pagès”, treballant tots a utilitat del mas o heretat sota regiment d’Antoni Grau. A fi de limitar o controlar el poder atorgat al marit de Paula es van pactar tot un seguit de clàusules restrictives. Primer s’ordenà fer un inventari del mas, just abans que Antoni Grau n’assumís la direcció. A partir de la realitat donada, ell podria comprar, vendre i administrar l’explotació i se’l facultava per a emprendre la millora del mas, de la qual cosa Francina Llobera li faria document debitori assegurat sobre el propi mas. Si Paula Llobera moria sense descendència abans que el seu marit, els Llobera supervivents recuperarien l’heretat, de la qual podrien expulsar Antoni Grau. Els capítols ho preveuen amb el mot restitució; en aquest cas, el vidu estaria obligat a restituir i tornar el mas amb totes les seves possessions i pertinences tal com consta en l’inventari. Ara bé, els Llobera per la seva banda estarien obligats a pagar-li i satisfer-li en efectiu i d’un sol cop totes les despeses i millores que haguessin estat al seu càrrec i que constessin en debitoris. Mentre no s’efectués aquesta compensació econòmica, no hi hauria restitució.

El cap d’explotació, com s’ha vist, és generalment qui té els drets legals d’alienació del patrimoni i, des d’aquest punt de vista, la possessió o propietat es pot considerar de caràcter individual. Tanmateix, a efectes pràctics, morals, i, en part, legals, el dret pagès de possessió o propietat individual es trobava condicionat i restringit per la concepció i realitat de la família, que se li sobreposava. Pel que fa als avantpassats difunts de la línia troncal, que havien constituït i transmès el patrimoni familiar, l’hereu (viu o que sobrevivia) contreia un deute moral que pagaria preservant el llegat patrimonial per a la seva descendència. Però el vincle amb els avantpassats sovint era també material i orgànic, amb el patrimoni per nexe: ens referim als pagesos difunts que havien gravat amb censos pro anima (generalment per a misses d’aniversari) el patrimoni familiar. Quina no seria la responsabilitat de l’hereu que malbaratés el patrimoni posant en perill la salvació de l’ànima dels avantpassats! Compromís patrimonial amb els avantpassats, doncs, però també amb el cònjuge i la descendència pel fet dels acords que l’hereu o hereva i el seu futur cònjuge (més els pares respectius) pactaven i fixaven en capítols matrimonials, que es traduïen en una hipoteca dotal en virtut de la qual el cònjuge que venia de fora adquiria certs drets sobre el patrimoni de la família en la qual s’integrava, i que prefiguraven també el règim de successió de la parella.

En societats on el model familiar era la família nuclear i el sistema successori es basava en l’heretament, es produïen dos moviments constants i paral·lels. D’una banda, una força social que impel·lia a la preservació i la continuïtat de les explotacions existents, amb dimensions força estables (explotacions dels hereus en la visió sincrònica). De l’altra, una força social del mateix origen que impel·lia constantment a la creació de noves explotacions més petites que les existents (explotacions dels cabalers casats en la visió sincrònica), i que durant un temps maldarien per créixer (créixer o desaparèixer devia ser l’alternativa) fins a assolir dimensions mitjanes i estables.

Per als uns i per als altres, hereus i cabalers, el matrimoni i l’aliança eren essencials. Des del punt de vista patrimonial, el matrimoni de cabaler i cabalera, amb la suma de dots o llegítimes, podia constituir la base territorial (pels béns aportats o els diners per a adquirir-los) d’una nova explotació, segurament insuficient al principi per a mantenir la parella que podia vendre força de treball per a equilibrar el pressupost. El dot aportat per un cabaler o cabalera a la llar d’un hereu o hereva, en canvi, tenia sovint un significat diferent: podia traduir-se en un increment del nivell de consum familiar o una minva de la fatiga del treball, per la millora de les condicions de treball; en una acumulació patrimonial (adquisició de més terres), o simplement en estalvis no invertits en la pròpia explotació (destinats, per exemple, a l’adquisició de censos o censals morts). Al marge del diner o el patrimoni que configurava el dot, el matrimoni significava, per a la família pagesa que rebia el cònjuge que venia de fora, adquisició de força de treball i, a vegades, de coneixements especialitzats.

El matrimoni a pagès era un moment privilegiat per a avaluar la posició de les famílies (el status) en la societat i possibilitar la mobilitat social. La voluntat i l’afecte dels cònjuges era una qüestió secundària. Normalment eren les famílies, ajudades o no per la parentela, les qui avaluaven les posicions econòmiques i socials respectives, i decidien sobre la conveniència o no d’aliar-se. En funció de les circumstàncies a ciutat, els artesans a vegades concertaven el matrimoni de les seves filles amb persones dedicades a activitats diferents de les pròpies, tal és el cas de dues filles d’un teixidor valencià anomenat Guillem Quintana, que havien estat promeses en matrimoni amb dos pescadors. Aquesta actitud manifesta una tendència cap a l’establiment d’una nova cèl·lula familiar independent del nucli originari, potser en part explicable per la forta immigració urbana que va experimentar la capital valenciana, i la proliferació consegüent d’oficis, fenòmens que abocaven a cercar noves aliances, nuclis d’habitatge diferents del propi i nous obradors, quan era necessari, pel sistema dels arrendaments emfitèutics.

El matrimoni formava part d’estratègies, i en el si de la societat rural perseguia la millora familiar quant a la possessió de béns i força de treball, i el prestigi social. L’aliança era en aquest sentit una mena de reconeixement social de l’evolució del patrimoni, de tal manera que la família pagesa que prosperava (que acumulava terres i bestiar) necessitava, per a ser reconeguda en la nova posició econòmica i consolidar-s’hi, enllaçar no pas amb les famílies de l’estrat d’on procedia sinó amb les de l’estrat on econòmicament s’havia integrat. Per a aquestes famílies en ascens el matrimoni era la forma de fer entrar el fet econòmic en el dret o la norma de vida local.

Pagesos batent el blat, monestir de Santa Maria de l’Estany, segle XIII.

R.M.

Per simple que pugui semblar, a l’interior de la família pagesa hi havia una divisió del treball que era essencial per a la bona marxa de l’explotació, i que depenia de l’edat, el sexe, les orientacions econòmiques (agricultura, ramaderia, explotació forestal, secà, regadiu) i les dimensions del grup. Al cap de família, persona que havia après degudament l’ofici de pagès, li corresponia la direcció de l’explotació amb els càlculs sobre l’actiu (producte brut, mitjans de producció, força de treball) i el passiu (sostracció, reproducció o inversió, autoconsum), l’aplicació de la seva força de treball i la destresa en les feines agrícoles més especialitzades, i el manteniment de la disciplina familiar i laboral. A l’oncle, germà del cap de família, quan vivia i treballava al mas, li pertocava de col·laborar amb l’hereu en el treball, substituir-lo quan calgués i, d’una manera especial, contribuir a l’educació dels nebots; podia ocupar-se també del bestiar gros. Les feines de la llar, en unes famílies que eren ensems grups domèstics de producció i consum, no es poden considerar improductives. A la dona corresponia, doncs, a la cuina i al llit, de procurar per la reproducció de la força de treball, que era feina ben productiva. Però, per si això no fos suficient, les pageses suplien les mancances de la manufactura rural produint i reparant objectes i peces d’ús familiar com podien ser les de vestir —per a la realització de les quals també es requerien coneixements especialitzats—, tenien cura del bestiar menor i sumaven les seves forces a les dels homes els mesos punta de l’any agrícola. Segons P. Iradiel, a ciutat, en els cercles artesanals i a causa de les necessitats econòmiques, les dones treballaven sovint al costat dels seus marits i participaven en l’increment del capital amb algunes activitats comercials i artesanals pròpies. La participació femenina en el mercat laboral queda ben testimoniada per les fonts notarials, segons les quals a ciutat, a partir del 1350, una part important de l’activitat productora i comercial i de la inversió (per exemple, en comandes mercantils) es trobava en mans femenines. Així a Barcelona i València, com en altres ciutats europees, és incontestable que les dones, i en particular les vídues, van personalitzar una actitud i unes pràctiques empresarials o laborals independents.

En el medi rural, fills i filles aprenien l’ofici de pagès i de pagesa al costat dels pares i oncles (quan eren al mas), de manera que quan els fills s’apropaven a l’edat del matrimoni ja tenien un paper productiu important, comparable al dels mossos. El fill gran, més preparat que els altres i destinat a ser l’hereu (a la Catalunya Vella), començava a substituir el pare en algunes feines, prefigurant el relleu generacional que passava per l’heretament del fill i la jubilació del pare, o millor dit, l’afebliment progressiu de les forces del pare pagès, cessió corresponent i gradual de funcions en profit de l’hereu, i l’assumpció per part d’aquest del deure de mantenir i tenir cura dels seus progenitors en la vellesa. En aquest sentit, quan el 24 d’octubre de 1295 Guillema Ugueta, del veïnat de Canyes, a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, va fer heretament en profit del seu fill Bernat perquè contragués matrimoni i li va lliurar tot el mas Uguet a perpetuïtat, va afegir la condició que volia tenir al costat de la jove parella formada pel fill i la nora, la senyoria o domini útil del conjunt de l’herència de per vida. Això vol dir que, en fer hereu per raó de matrimoni, la mare acceptava passar a compartir amb la jove parella les decisions sobre la marxa de l’empresa familiar, i, de fet, delegava progressivament en la persona de l’hereu la direcció pràctica de l’explotació.

Els pactes matrimonials: esposalles i matrimoni

El matrimoni a pagès, com a ciutat, era un acte calculat i planificat, de la major importància econòmica. Atès que en el món de la petita explotació pagesa la força de treball fonamental era la familiar, l’objectiu primer del matrimoni havia de ser garantir la reproducció o renovació de la força de treball de la família, desgastada pel treball i l’edat. En el càlcul demogràfic del pagès de mas, la ràpida consecució d’un hereu mascle, garantia de continuïtat en la direcció de l’empresa familiar, era la primera fita. Altres fills podien ser un complement important de força de treball si la superfície de l’explotació ho requeria, altrament resultarien una càrrega. Les filles, com que el costum i la prudència aconsellaven casar-les joves, no podien aportar força de treball (tasques de la llar, cura del bestiar menor, feines agrícoles els mesos punta) en volum significatiu i, en canvi, consumien una part de la producció (autoconsum) i dels estalvis (dot, llegítima) familiars. En arribar l’edat del matrimoni, entraven en una mena de mercat d’abast local i comarcal per mitjà del qual les famílies pageses s’intercanviaven noies amb els diners que cadascuna valia o aportava en forma de dot. Les quantitats en circulació eren importants i, sens dubte, els caps de casa calculaven els possibles dots a cobrar i pagar, i actuaven en conseqüència. Unió matrimonial i pagament del dot constituïen la manifestació visible i documental del teixit d’aliances que formaven les famílies entre elles, de les quals derivaven segurament pactes tàcits d’ajuda mútua.

L’estudi dels costums i les estratègies familiars dels pagesos es pot seguir a través de cinc tipus documentals: les escriptures de donació entre vius, anomenades heretaments i que porten, en uns casos, a la creació de l’hereu, i, en altres, a la donació de la llegítima; les escriptures de constitució del dot femení; els documents d’esponsalici o de donació propter nuptias (escreix); els capítols matrimonials, que regulen el règim econòmic de la parella i pressuposen els documents anteriors, i, finalment, les àpoques o rebuts de pagament del dot o de les quantitats fraccionades en què les famílies van convenir de dividir-lo.

L’heretament o donació entre vius

A la base, com a condició prèvia, de tots o de quasi tots els pactes matrimonials entre els pagesos de la Catalunya Vella, hi havia l’heretament, entès sobretot com una modalitat de successió paccionada, per la qual els pares (o un d’ells vidu), convertits en heretants, instituïen hereu un dels contraents, noi (hereu) o noia (pubilla). Entre les famílies de ciutat, als Països Catalans, i al marge de la institució de l’hereu, era freqüent la donació entre vius, per la qual el pare del futur marit transmetia a aquest la propietat d’alguns béns immobles per ajudar a construir la nova llar.

En un pacte d’heretament, a la Catalunya Vella, hi havia un o uns heretants, generalment un pare i/o una mare, i un hereu, generalment un fill o una filla. L’heretament era una donació entre vius que en part s’apropava a la donació amb reserva d’usdefruit, perquè l’heretant imposava condicions a l’hereu entre les quals la possible retenció en usdefruit d’una porció del donat en cas de discòrdia (entre els pares i la nova parella), la qual cosa significava que, malgrat l’acte de donar, l’heretant retenia drets sobre l’herència. L’heretament es feia o s’acostumava a fer en raó del matrimoni de l’hereu o de la pubilla, com un requisit previ perquè aquest o aquesta pogués oferir a la seva parella una llar pròpia, i una garantia i contrapartida a les aportacions econòmiques (el dot) de qui arribava a la llar.

A la Catalunya dels masos l’objecte central de l’heretament o la donació entre vius era el mas amb les seves terres, del qual el pagès disposava com a propietat útil. Per a fer heretament el pagès no necessitava cap autorització senyorial especial perquè justament era voluntat senyorial, expressada en els contractes agraris, que el pagès fos succeït en la direcció del mas per un dels seus fills, el que escollís. En l’heretament també hi havia, però, un interès pagès, que veia en la indivisió del patrimoni en profit d’un sol hereu un grau més elevat de seguretat. Aquesta fórmula oferia a l’heretant la garantia, avui diríem, d’una jubilació més segura, i a l’hereu la possibilitat de poder-se casar en l’edat adequada (garantia i possibilitat internament necessàries), al preu, és clar, de sacrificar parcialment els interessos sobre l’herència de la resta de germans i germanes de l’hereu. L’alternativa a aquest sistema, que era la divisió de l’herència entre els fills per disposició testamentària (vigent al conjunt dels Països Catalans llevat de la Catalunya Vella), podia comportar, d’una banda, una tendència perillosa al retardament de l’edat del matrimoni i, de l’altra, uns períodes cíclics difícils que correspondrien a l’envelliment dels pares enmig de conflictes generacionals dels fills rivals i frisosos de tenir herència. La fórmula de fer hereu podria ser, doncs, no solament el fruit de la voluntat senyorial, sinó també dels interessos inconfessats d’un sector de la pagesia que podríem identificar com una classe d’edat: els pares i els seus fills grans (els quals normalment eren els escollits per hereus), que, per satisfer les seves necessitats (assegurança en la vellesa, casament en la joventut), sacrificaven la resta de la família.

Així, senyors i pagesos arribaven a un equilibri entre voluntat i consens. Voluntat senyorial de mantenir tant com fos possible la unitat i la integritat de les tinences a fi d’assegurar-ne la productivitat i els equilibris interns garants del volum de sostracció; i voluntat senyorial també de circumscriure el diàleg social i polític a un grup reduït i selecte de pagesos, els hereus, responsables de la satisfacció de les càrregues tradicionals de les famílies i de la marxa de la comunitat. És clar, per tant, que l’hereu ho era dels drets sobre l’explotació i de les rendes que l’obligaven, i d’aquí venia l’interès senyorial en l’heretament, però no és menys clar que, en un sistema social com aquell, basat en el predomini de la petita explotació i els sòlids drets de la pagesia sobre la terra (la tinença), l’heretament mai no s’hauria imposat i hauria arribat fins avui convertit en institució pagesa, si no hagués interessat un sector de la pagesia, que abans definíem com una classe d’edat (els caps de les explotacions i els seus fills grans) i que també podríem situar en els estrats mitjans i alts del col·lectiu pagès.

Per a comprendre millor aquest interès pagès en l’heretament, cal reflexionar sobre les clàusules condicionants de les escriptures; allí on l’heretant diu a l’hereu que vol ser respectat tota la vida com a pare i senyor i l’amenaça, de fet, de privar-lo temporalment d’una part de l’herència en cas de discòrdia. Aquesta clàusula mostra que es tractava d’una successió pactada; un acord entre el dirigent de l’explotació i el seu relleu. Tot es resol dins de la família, però per donar-li força s’escriptura a cal notari davant de testimonis i, en cas de problemes, prohoms amics miren de posar pau en la discòrdia. En resum, si hi havia voluntat senyorial, no consta en el paper (de les escriptures de constitució de les famílies). Tot passa entre pagesos, i, per no haver-hi, no hi havia ni el factor religiós com no sigui l’obligat recurs al jurament sobre els Evangelis. És clar que, en tot això, un creient, com el bisbe Torras i Bages, hi podia trobar el natural enteniment dels pagesos que, “fecundat per la gràcia cristiana”, tindria “un coneixement pràctic de les conveniències socials en fomentar la constitució i permanència de les cases de pagès”.

Els autors de les donacions en heretament generalment eren els pares, és a dir, la parella que fins llavors era al capdavant de la llar i de l’explotació o un membre de la parella. El 1208, per exemple, els pagesos del mas Pons i el mas Clavell de Campins convenien el matrimoni de llurs fills, Ramon Pons i Maria Clavell. Per a formalitzar-lo, els pares de Ramon Pons, Joan Pons i Ermessenda, van comparèixer plegats davant del notari i feren escriptura d’heretament del mas Pons a favor del fill. També hi havia parelles formades de pubilla i cabaler per a les quals l’acte d’heretar legalment era facultat de la dona. Així, el 1270, Maria Ugueta, hereva i propietària del mas Uguet del veïnat de Canyes, de Vilamajor, donà a la seva filla Guillema en heretament, per raó de matrimoni, el mas Uguet amb els seus honors, les tinences i les possessions. El pare no figurava en el document segurament perquè era mort, altrament hauria fet costat a la dona, propietària útil del mas. Vint-i-cinc anys després la pubilla Guillema Ugueta, que havia tingut descendència del seu matrimoni formalitzat el 1270, preparava el relleu, i a l’octubre del 1295 feia heretament a favor del fill, Bernat Uguet, perquè pogués contreure matrimoni amb una dona de nom Sibil·la. És clar que, amb marit o sense, Maria Ugueta i Guillema Ugueta, mare i filla, eren les pubilles del mas Uguet i per això empraven el microtopònim com a cognom. En altres casos es tractava de mares vídues que havien rebut els drets sobre l’explotació, de què feien ús, de mans del marit difunt. El 1285, per exemple, Guillema de Xicola, vídua de Pere de Xicola, de Sant Pere de Vallcàrquera (municipi de Montmany de Puiggraciós), va fer heretament dels masos Xicola i Perer en profit del seu fill Olivar, per raó de matrimoni.

Els receptors de les donacions en heretament eren nois i noies indistintament. El sexe, però, a l’hora d’escollir hereu era un factor important, segurament perquè hom considerava que els homes estaven més capacitats que les dones per a dirigir l’empresa familiar, a la qual aportaven la part substancial de la força de treball i els coneixements tècnics necessaris. Cal imaginar que els fills mascles, a pagès, a l’inici de la pubertat, començaven l’aprenentatge de l’ofici al costat del pare, i en arribar als divuit anys, devien estar en condicions de començar a assumir responsabilitats en la successió. Com que la mitjana de longevitat per als homes era d’uns 45-47 anys, sembla clar que els homes prudents havien de preparar aviat la successió. Això significava que el fill gran, degudament preparat, era el que tenia més possibilitats de ser escollit hereu, simplement perquè era el que arribava abans a garantir el relleu. Mentrestant les noies aprenien a fer de pageses al costat de la mare, a la llar. La demografia, però, no era fàcil de controlar i menys la biologia. A vegades les noies arribaven molt abans que els nois, a vegades aquests no arribaven i sovint la mort s’enduia una bona part dels infants de pagès. No pot estranyar, doncs, que alguns pares fessin heretament en profit de filles, ja sigui perquè no hi havia fills, ja sigui perquè els fills que hi havia eren menors d’edat.

Si la funció primera de l’heretament era efectuar en vida del pare la transició en la direcció de l’empresa familiar de les seves mans a les de l’hereu o a les del gendre, les conseqüències de la fórmula adoptada eren enormes. En primer lloc, es consolidava la impartibilitat del patrimoni que es transmetia de pares a fills dins la línia troncal o principal de la família. Això, d’una banda, contribuïa a donar solidesa a les explotacions pageses sostretes a les particions hereditàries, i, de l’altra, alimentava la dicotomia o diferenciació entre uns pagesos més forts, més instal·lats, hereus de velles herències, és a dir, de patrimonis que des de generacions s’havien mantingut impartibles, i uns pagesos més febles, cabalers que ha estat forçats a crear el seu propi patrimoni o hereus de cabalers. A pagès, per tant, les diferències començaven al bressol, per la família on cadascú havia nascut (família de pagès gras, de llaurador o de jornaler, família sotmesa a un grau més alt o més baix d’explotació i de subjecció); continuaven per l’elecció que el pare o la mare efectuessin privilegiant un fill (l’hereu o la pubilla) i sacrificant la resta; s’afermaven pel matrimoni que els pares els preparaven, i, després, la vida activa (bons i mals anys, etc.) feia la resta. Els condicionants de partida devien ser, però, determinants. Si l’hereu s’emportava, com era la llei, dos terços o tres quarts del patrimoni familiar, i els cabalers s’havien de repartir, en concepte de llegítima, el terç o el quart restant, és fàcil d’entendre que moltes vegades el que els pertocava no era suficient per a fer-los econòmicament autònoms. Podem imaginar, per consegüent, que els pagesos preparessin amb cura els matrimonis dels fills i filles no hereus, que contractessin amb algun menestral de vila-mercat l’aprenentatge d’algun dels fills i, si hi havia diners, destinessin algun altre fill a la carrera eclesiàstica. Una possible solució per als cabalers era restar a la llar familiar —els oncles concos— aportant-hi força de treball. De tota manera l’equilibri de l’explotació reposava en una relació proporcional entre la superfície de terra conreable i la força de treball disponible. Això vol dir que, atesa la limitada elasticitat de les explotacions, els fadristerns en general no podien quedarse a casa.

El problema de la successió entre pagesos de l’època feudal a la Catalunya Vella va ser resolt per la combinació entre l’heretament i casament a casa per part de l’hereu, i la donació de la llegítima pel casament a fora per part dels fadristerns.

El sistema dotal

Heretament i llegítima, com s’ha vist, s’atorgaven generalment en previsió de matrimoni perquè, precisament, sobre l’un i l’altra es constituïen el dot (o dot femení) i l’esponsalici o escreix (dot marital). El dot era l’aportació de béns, finques o diners que la muller feia al marit en ocasió del matrimoni per tal d’ajudar a les despeses de la nova família que es proposaven constituir. De fet, generalment, el dot era aportat pels pares de la núvia i el rebia el marit o aquest i els seus pares.

Els mecanismes de constitució d’una nova família pagesa queden reflectits en un seguit de documents notarials, el primer dels quals és l’instrument dotal. De la lectura d’aquest tipus documental es poden destacar cinc punts.

En primer lloc, el primer acte públic de constitució de la parella es feia davant del notari, sens dubte perquè el que les famílies implicades (la de la noia i la del noi) s’hi jugaven era de gran valor material. Segon, davant del notari donaven forma al compromís d’esposalles o prometatge de noces, acte previ al matrimoni, en el qual els futurs cònjuges es prometien en casament. Tercer, és possible que el compromís d’esposalles es pogués materialitzar en un document específic, però, de fet, aquesta formalitat devia obviar-se, atès que el que tenia valor eren les donacions (dot i esponsalici) que, per escrit, s’intercanviaven o es prometien intercanviar les parts i que les obligaven. En aquesta època ja era freqüent la redacció d’un document marc o global, els capítols matrimonials, en el text dels quals s’incorporava el text de l’escriptura de constitució del dot i la de l’esponsalici. Pel seu contingut normatiu els capítols matrimonials desbordaven el simple compromís d’esposalles. Quart, l’instrument dotal comportava per ell mateix la promesa de matrimoni de part de la noia, i la reciprocitat de part del futur marit, que en el mateix acte feia instrument dotalici (esponsalici) rebent la noia i el seu dot i donant-li al seu torn l’esponsalici o escreix, és a dir, la contrapartida del dot femení, que es fixava en funció del dot de la noia, i que, en els darrers segles medievals i el segle XVI a Barcelona i al territori d’influència barcelonina, corresponia a la meitat del dot femení, el mateix que al País Valencià, on era regulat pels Furs. L’escreix o esponsalici era constituït directament pel noi o el marit en profit de la promesa (sponsa) o esposa (uxor), que en tot l’afer semblava tenir un paper més aviat passiu. En cinquè lloc, els compromisos escrits davant de notari i testimonis eren ferms i, tal com si es tractés d’un pacte de constitució d’un censal mort, s’oferien avaladors i es jurava sobre els Evangelis. La benedicció davant l’Església era una darrera formalitat que permetria començar a executar els compromisos econòmics acordats.

Ultra reforçar l’economia de la família en la qual la noia s’integrava o que contribuïa a crear, el dot i l’escreix tenien l’objectiu d’assegurar la noia contra el risc del fracàs en la nova llar i de les dificultats de la vellesa i de la viduïtat. Dot i escreix eren sempre, mentre visqués, possessió de la dona o possessió conjunta del matrimoni si això havien pactat, pacte que incloïa diferents possibilitats successòries. En l’esponsalici fet pel cavaller Guillem de Tagamanent a la seva promesa Elisenda de Bell-lloch, el 1300, li concedia que pogués disposar lliurement de tot el seu dot. Entre pagesos i petits senyors, potser perquè hi havia poc a repartir, els diners s’havien de controlar més. En alguns casos la dona només fou un vehicle transmissor; el 1236 els diners del dot de Berenguera, que devien ser la seva llegítima, s’estipulà que els lliuraria directament el pare de la noia al futur marit, Guillem Tosell, que els usufructuaria. Quan Berenguera morís, els hauria de deixar als fills, i ella sols en podria retenir una part (d’un 8 a un 27%) per a disposicions testamentàries. En cas de viduïtat, se li reconeixia l’usdefruit de tots els béns del marit. Entre pagesos això volia dir el mas i les terres, que li estaven obligats per dret d’esposalles i per haver suportat honorablement el matrimoni, segons consignen els documents. Si algun fill o familiar proper del marit difunt la volia expulsar del mas, s’aclareix que no ho podia fer sense haver-li pagat abans l’import total del dot i l’escreix. En morir la dona, l’escreix passava sempre al marit, si era viu, o als seus hereus o a qui el marit hagués designat en testament.

El matrimoni a pagès era, doncs, una transacció econòmica entre famílies que es donaven garanties escrites de compliment del que s’havia acordat. En aquests documents traspua el principi de dret romà que pacta sunt servanda: davant de notari, amics i testimonis, el noi rebia la noia en promesa de matrimoni i amb ella deia rebre el seu dot, si bé el que feia era acceptar-ne la quantia. En contrapartida els pares de la noia reconeixien deure el dot de la noia, que prometien pagar a terminis des del moment en què es formalitzés el matrimoni davant de l’Església. L’important, però, era el que s’acabava de pactar davant del notari, per la qual cosa la noia, satisfeta pel dot promès, renunciava a reclamar la seva part de l’herència, és a dir, la llegítima, el valor de la qual es considerava inclòs en el dot.

Quant a la quantia i modalitat del dot, en general eren quantitats de diner diferents segons les èpoques, la posició econòmica de les famílies implicades i la condició social dels atorgants. El dot d’una noia, entre famílies pageses mitjanes i benestants del Vallès, valia uns 600 sous al segle XIII, uns 800 al XIV, uns 1 000 al XV i uns 1 500 al XVI.

En termes reals, és a dir, en poder adquisitiu, aquests diners representaven de 4 000 a 6 000 litres de blat, o sigui la ració frumentària d’una persona durant vuit a dotze anys. La base del preu del blat està calculada per a Barcelona, els anys 1288 i 1340, que era de 10,5 diners i 10,2 diners, respectivament, els 6,4 litres (P. Orti); sobre la base del preu del blat el 1420 que, segons una nota local de Vilamajor, era de 8 sous la quartera vella de Granollers sense cop (43,4 litres), i sobre la base del preu mitjà del blat en el període 1522-34, que era de 52,2 sous els 69,5 litres (E. Giralt). La ració frumentària s’ha calculat sobre el que consumia un obrer agrícola durant un any al final del segle XV, aproximadament uns 490 litres de blat segons E. Le Roy Ladurie.

Si la vàlua dels dots satisfets per la pagesia mostra que dins el col·lectiu hi havia diferències notables de fortuna, la comparació entre dots de pagesos, dots de ciutadans i dots de nobles mostra la presència de tres mons diferents. Mentre que els dots pagesos oscil·laven entre 600 i 1 200 sous, els de les dones de mercaders i ciutadans se situaven entre els 2 200 i els 6 600 sous a Catalunya. Al País Valencià les quantitats eren similars: oscil·laven entre les 100 lliures (2 000 sous) i les 300 (6 000 sous). Els dots de les dames de la petita noblesa vallesana podien arribar als 16 000 sous al final de l’edat mitjana, mentre que al País Valencià, a les primeres dècades del segle XV, les quantitats podien arribar entre dones de l’alta noblesa a 50 000 o 60 000 sous, i excepcionalment a 120 000 sous. Totes aquestes diferències es poden explicar per raons de fortuna, però també de funció social. A pagès, l’intercanvi de noies i dots era una forma de teixir aliances, però per als pagesos aliança volia dir, sobretot, solidaritat i ajuda mútua contra les dificultats i potser col·laboració molt puntual en treballs agrícoles en moments de necessitat i en la comercialització d’excedents al mercat. Res més, perquè les empreses pageses eren empreses nuclears que organitzaven amb les seves pròpies forces tot el cicle productiu; reinvertien i consumien una bona part del que es produïa, pagaven al senyor (la sostracció) i comercialitzaven el que en restava, que era poca cosa. La relació econòmica amb el món exterior era, doncs, limitada, però necessària, i allí, en el mercat, es pactaven una bona part dels matrimonis que no s’acordaven a l’interior de la comunitat rural. Amb excepcions, el radi d’atracció matrimonial a pagès anava des de la masia veïna, en el mateix poble, fins al radi que abastava el mercat comarcal, que era d’uns 10 km, si bé, en el cas concret del Vallès Oriental, alguns pobles, pel fet de trobar-se sota la doble influència dels mercats de Granollers i Sant Celoni, tenien un món de relacions més dilatat i, per tant, una oferta matrimonial més gran.

En resum, el matrimoni era una forma necessària per a reproduir la força de treball de les explotacions i el dot era la fórmula emprada per a allunyar els cabalers i les cabaleres cap a fora del mas a fi de fer lloc a la nova família que l’hereu hi creava. Certament, els dots de 1 000 a 2 000 sous eren hemorràgies importants per a les llars pageses que els pagaven, però eren el preu per a mantenir el sistema de l’heretament. Amb aquests diners, teòricament garantia per al futur de la noia que els aportava (per a la viduïtat, la separació si arribava, etc.), als seus sogres, en el cas de casar-se amb un hereu, o al seu marit no hereu, en el cas de casar-se amb un cabaler, potser podrien ampliar l’explotació o contribuir a crear una explotació pròpia. Sigui com vulgui, per a la pròpia organització del treball a pagès, el noi i la noia que se n’havien anat de casa tallaven la relació econòmica amb la família originària, i l’afectiva s’esvaïa, si més no en passar les generacions.

Atesa la seva funció en el procés de producció, la família pagesa ha de ser considerada una cèl·lula social original que té la seva pròpia estructura, els seus particulars mecanismes de regulació demogràfica i les seves peculiars normes de successió i reproducció. Per tant, no és possible cercar analogies entre la família pagesa i els models familiars de les classes dominants, singularment la noblesa, sinó més aviat tot el contrari, és a dir, diferències, fins i tot entre pagesos i ciutadans.

Certament, algun cabaler de pagès es podia casar amb la filla d’un mercader o d’un menestral de vila-mercat. Per exemple Joan Solà, cabaler del mas Solà de Sanata, es va casar el 1474 amb Antònia Barrot, la filla de Gabriel Barrot, paraire de Granollers. Tanmateix, fa l’efecte que el nuvi, en el moment del casament, feia anys que havia deixat la vida a pagès i havia après l’ofici de paraire, potser al costat del futur sogre. Per tant, de la mateixa manera que els pagesos es casaven entre pagesos, també la gent de vila-mercat i de ciutat (mercaders, menestrals) es casaven entre ells. La diferència, quant al procés productiu, era que mentre que a pagès les unitats econòmiques eren essencialment autosuficients, a ciutat i a la vila-mercat les activitats econòmiques, fins i tot les que es feien a l’obrador, resultaven més interdependents, més integrades en una xarxa de prestacions mútues. La idea podria ser definida pels processos de compra de primera matèria, transformació, manufactura, venda al majorista, venda al minorista, venda al detall, etc. Sembla lògic suposar que els matrimonis pactats entre gent que era dins un sistema urbà de producció i comercialització com l’esbossat responien a interessos i objectius diferents dels pactats entre pagesos. Les famílies Major i Julià, les més importants de la vila-mercat de Sant Celoni, en són un exemple. Els matrimonis entre aquestes famílies dedicades a negocis mercantils sempre unien gent d’oficis afins o, més ben dit, complementaris (basters, paraires, mercaders, patrons de nau, argenters), que residien en ports, viles-mercat i ciutats (Arenys, Blanes, Tordera, Lleida, Barcelona).

És imaginable que els fills i les filles que s’intercanviaven famílies com aquestes les feien més solidàries en el sentit de més integrades en els negocis en els quals participaven conjuntament, i que els dots que circulaven entre elles, més valuosos que els dels pagesos, devien fer la funció d’aportacions de capitals als negocis. No és, doncs, que els vincles familiars fossin més forts a ciutat que al camp, sinó que semblen més subordinats als vincles econòmics que devien potenciar.

Respecte de la família aristocràtica, atès que el noble naixia per a manar i cobrar rendes, la seva estructura familiar (família extensa/senyorial) devia ser la corresponent a aquesta funció. Com que, a més de la cobertura que l’Església, la monarquia i les lleis li oferien, el noble necessitava una estructura de poder pròpia, va continuar servint-se, durant els segles XIII i XVI, de les institucions de vassallatge feudal i dels enllaços matrimonials per a construir-la. Per a aconseguir aquest objectiu, partint del principi de com més parentela més força, els nobles pactaven els seus enllaços entre ells i a vegades amb membres del patriciat urbà. Així Beatriu de Corbera, hereva del castell del Far i de la baronia de Llinars, es va casar a la primera meitat del segle XVI amb Francesc de Santcliment, membre d’un llinatge de ciutadans barcelonins. En conseqüència, els matrimonis de les filles i els fills petits de la noblesa, que també rebien dot, no eren tant fórmules indirectes de preservació de la part majoritària del patrimoni en profit de l’hereu allunyant els fadristerns, com aliances vinculants que ampliaven les xarxes de llinatge. No hi feia res que pactes successoris i matrimonials i les disposicions testamentàries dividissin i repartissin patrimonis; els vincles de vassallatge feudals i altres mecanismes ho corregien: no és rar trobar fills cavallers rebent feus dels pares als quals, tot seguit, juraven fidelitat i homenatge fent indivisa la divisió.

Analitzant, des d’aquesta perspectiva social, els dots de nobles i ciutadans, comparats amb els dels pagesos dels masos, es pot pensar que aquests, per l’heretament i la pròpia lògica econòmica de la petita explotació (mantenir-ne la integritat en correspondència amb la força de treball), devien ser adeptes, potser més que les altres classes i categories socials, al dot en moneda, demostrant així que els servia per a allunyar uns fills tot mantenint la integritat de l’explotació per l’hereu. Això és així almenys des del segle XIV, amb la qual cosa es demostra que el sistema de l’hereu llavors ja s’havia convertit plenament en un component de la ideologia pagesa. Entre nobles i ciutadans, com que les preocupacions eren unes altres, i les possibilitats moltes més, les conductes, quant a la successió i els dots, eren més diverses: ultra diners, les parelles podien rebre cases, masos, castells, terres, rendes, etc.

El 1300, per exemple, es va fer contracte d’esposalles entre el cavaller Guillem de Tagamanent i Elisenda de Bell-lloch. La noia va aportar al matrimoni el castell de Montmany, valorat en 10 000 sous. Guillem de Tagamanent, que el rebé, assignà a la seva dona un esponsalici o escreix de 5 000 sous, de manera que globalment li reconeixia un capital de 15 000 sous. Més rica de contingut era la donació entre vius per raó de matrimoni que Jaume de Manresa, ciutadà de Barcelona, va fer a la seva filla Constança, el 1315, quan es disposava a casar-la amb el cavaller Marc de Castellcir. La donació, que havia de constituir el dot de Constança, era formada per una casa de Palaudàries amb honors, censos i agrers; un mas de Parets; un honor de Lliçà d’Amunt, i drets sobre els delmes de Palaudàries, Cànoves, Marata i Corró d’Amunt. El dot de Constança, que no era pas l’hereva de Jaume de Manresa, era format, doncs, de béns arrels i drets feudals (territorials i jurisdiccionals). De passada s’observa que els ciutadans van esdevenir posseïdors de béns i drets senyorials, com els nobles amb els quals es barrejaven per matrimoni. Com ells, feien donacions propter nuptias de béns i drets feudals i empraven mecanismes per a aconseguir la indivisió de la divisió. En el cas present, Jaume de Manresa, a qui la seva filla va fer homenatge de boca i mans, va imposar com a condició que a l’hora de la mort, tant si tenia fills com si no en tenia, Constança només pogués disposar a voluntat de 2 000 sous, havent de retornar la resta, és a dir, l’essencial del dot (béns i drets) al tronc familiar en la persona del pare, Jaume de Manresa, o del seu hereu.

Sepulcre d’Alamanda de Rocabertí, Santa Coloma de Queralt, 1369.

R.M.

Dots i esponsalicis constitueixen els documents essencials per mitjà dels quals es formalitzaven els matrimonis. A nivell teòric i a tall de conclusió es podrien ressaltar quatre aspectes. En primer lloc, el dot no solament era més important, quant a vàlua econòmica, que l’escreix (excepte als territoris de dret gironí, on regeix el tantumdem), sinó que sembla realment més operatiu. En tot cas era l’única quantitat que canviava de mans, en passar d’una família a l’altra, i que per tant tenia més l’aspecte d’una inversió destinada o bé a crear una nova empresa pagesa o bé a enfortir-ne una de ja existent en l’etapa crucial del relleu generacional. L’escreix, amb tot, no tenia un valor merament simbòlic. Per a la dona vídua tenia l’interès de l’assegurança: ningú no podia treure-la de casa sense tornar-li el dot i pagar-li l’escreix. En segon lloc, la iniciativa era potenciada pels homes, pares i marits. El paper de la dona era passiu, per bé que molt important: portar el dot i els fills. Simplificant, es podria dir que la societat i les famílies havien estat modelades sobretot a voluntat dels homes, que consideraven les dones com a éssers inferiors però dignes de protecció. El masclisme i el paternalisme conformaven les situacions i les actituds. En tercer lloc, a primera vista sorprèn la casuística jurídica o, si es prefereix, les precaucions que prenien les parts a l’hora de redactar i signar els instruments matrimonials. L’explicació està en els diners que s’hi jugaven, sovint superiors al valor d’algunes peces de terra. No es pot oblidar que el dot de la noia era la seva llegítima, a vegades millorada, i que el noi, per a assegurar el dot i constituir l’escreix, o bé també havia de rebre la seva llegítima o bé havia de ser fet hereu. En qualsevol cas, els matrimonis pagesos, tal com es desprèn dels seus documents, tenien tot l’aspecte de negocis formalitzats jurídicament. Finalment, i servint-nos de l’analogia amb l’enunciat de la física que diu que l’energia no es crea ni es destrueix sinó que es transforma, tampoc no s’havia de dividir el diner dels dots i els esponsalicis (o tot diner) pagesos. Cal recordar que la unitat econòmica pagesa del feudalisme tenia la seva pròpia lògica. El seu ideal no era ni el benefici en si mateix ni l’increment constant del nivell de consum. L’horitzó generalment era la reproducció: reproducció de la força de treball, reproducció de les condicions d’explotació, reproducció de les energies biològiques despeses; en suma, l’ideal del manteniment, d’acord amb els reflexos dominants d’autosubsistència. Els diners del dot, doncs, no es consumirien: o bé serien guardats en previsió de males anyades o bé servirien per a comprar censals morts, que eren un valor suposadament segur, o bé terres en previsió de creixement de la família. En tot cas els diners del dot no s’havien de perdre, sinó que d’alguna manera restarien en la nova explotació, o a l’obrador a la ciutat o vila-mercat, i per això, si calia, es podrien recuperar.