Retaule de Sant Miquel, de Joan Antigó i Honorat. Borrassà, segle XV.
MD’A / R.M.
La historiografia medieval catalana té una de les manifestacions més interessants en els dietaris, llibres on els cronistes locals solien anotar aquells fets que, per la seva naturalesa o importància, consideraven dignes de ser recordats per les generacions futures. Tot i que són de molt desigual valor, extensió i qualitat, aquests dietaris, globalment considerats, representen una font inapreciable per a la història social, ja que reflecteixen millor que cap altre document el ressò popular d’esdeveniments que en les cròniques reials passen inadvertits o s’esmenten molt de passada, però que tingueren un ampli ressò entre la població de l’època. Aquest és el cas de les catàstrofes, protagonistes indiscutibles de la vida als segles XIV i XV i tema predilecte dels dietaristes, gràcies als quals avui es pot conèixer millor la incidència d’aquells fenòmens, que es presentaven amb una fatal periodicitat.
L’anomenada Crònica del racional de la ciutat de Barcelona, referida al període comprès entre els anys 1334 i 1417, és un dels dietaris més representatius del gènere. Escrita en un llatí molt tosc, sembla haver estat obra de tres redactors diferents entre el final del segle XIV i el començament del XV, o de quatre si es compta una mà tardana, del segle XVI, que introduí les set últimes notes. No hi ha cap mena de dubte que una bona part del text procedeix de dietaris anteriors redactats en català, que haurien estat traduïts a la llengua culta pels anònims autors de la crònica. El seu contingut, molt variat, consisteix en una sèrie de breus notícies, en imperfecta successió cronològica, de fets que van succeir a Barcelona i el seu entorn —si bé n’hi ha també que transcendeixen l’àmbit local—, que van des de l’assassinat, l’execució pública o la festa, fins a la catàstrofe que pertorba greument la vida urbana i comporta la mort generalitzada.
De les tres grans calamitats de l’època, la pesta, la fam i la guerra, és aquesta darrera la que més espai rep en la Crònica del racional. Així, hi ha notícies tant dels petits incidents organitzats entre les milícies urbanes de Barcelona i els nobles de senyories pròximes, com dels grans conflictes internacionals del regnat de Pere el Cerimoniós — les guerres amb Gènova i Castella— i d’episodis bèl·lics com la batalla de Sanluri (1409) o el setge de Balaguer (1413). La guerra s’hi presenta en general com una realitat quotidiana i preocupant, però llunyana, a diferència de les dues altres xacres, bastant més presents en les vivències i el sentir de la gent.
El pas de la terrible Pesta Negra del 1348 es va registrar puntualment en la notícia que fa referència a la processó realitzada a la ciutat de Barcelona el 14 de maig d’aquest any, la motivació de la qual no era altra que la presència de la gran mortaldat, que perdurà, afirma el dietarista, tot el mes de juny. Tot i que quan s’esmentava l’epidèmia s’emprava una terminologia (“maxima mortalitas”) similar a la d’altres textos coetanis de la mateixa naturalesa, la Crònica del racional és en aquest punt molt més parca que de costum, ja que solien enriquir-se amb dades sobre l’elevat nombre de defuncions.
La reaparició de la pesta el 1362 no passà inadvertida als seus redactors, que consignaren la celebració de rogatives a Barcelona el 21 de gener d’aquest any a causa de la mort de moltes persones, víctimes d’una malaltia que ja començava a anomenar-se en llengua vulgar “glànola” o “mal de les glànoles”: “propter mortalitem que erat Barchinone, plurium personarum que moriebantur propter infirmitatem glanolarum et aliter subitanee”. Es completava la informació amb la notícia de la publicació a la catedral, el 18 de febrer, d’una indulgència papal concedida a qui morís durant les tres setmanes següents.
De nou són les processons realitzades el 13 de juny de 1371 les que assenyalen la gran mortaldat a la ciutat a causa de la glànola, que durà aproximadament, segons la crònica, un any. En termes semblants es registra el pas del flagell el 1375: el 28 de juny tingué lloc una magna processó a causa de la mortaldat (“propter mortalitates que erant in ipsa civitate”), que durà també entorn d’un any. A partir d’aquesta data no hi ha referències a la pesta —malgrat que n’hi hagué diversos brots a la darreria del segle XIV i al començament del XV— fins al 1410; al final del març d’aquell any, el mal ja actuava a Barcelona, que el continuà patint, s’indica, fins per Nadal. És l’última mortaldat esmentada.
Les caresties de cereals, una altra calamitat que afligí repetidament les ciutats medievals, tampoc no escaparen als autors de la Crònica del racional, que es féu ressò dels tres moments de màxima penúria alimentària que va patir Barcelona i gran part de les ciutats i els països veïns al segle XIV. En primer lloc, la carestia dels anys 1333-34, durant els quals la quartera de blat va pujar a la ciutat fins a 40 sous pel febrer d’aquest darrer any. La carestia següent fou la del 1347, quan els consellers barcelonins, que preveien l’escassetat futura, compraren a ultramar més de cent mil quarteres de cereals. En darrer lloc, el 1374, any en què es realitzaren processons el novembre a causa de la sequera, hi hagué tanta escassetat a Catalunya i la seva capital (“fuerunt magne penuria et carastia in Cathaloniam et aliis diversis locis, et specialiter in civitate Barchinone”), que la quartera de blat assolí els 120 sous. La situació durà fins al juny, en què nombroses embarcacions arribades de Flandes avituallaren la ciutat.
A part d’aquestes catàstrofes, sens dubte les d’incidència demogràfica més greu, la crònica en registra d’altres de diversa naturalesa: la plaga de llagosta que a l’estiu del 1357 amenaçava Barcelona i que va motivar la celebració de rogatives el 17 de juliol; els terratrèmols que al març del 1373, febrer del 1376, i març i agost del 1410 sacsejaren l’urbs; les pluges torrencials de l’agost del 1389; les inundacions de Molins de Rei a l’octubre del 1402, i les de Ciutat de Mallorca el mateix mes de l’any següent, etc. Esdeveniments que van contribuir, sens dubte, a augmentar un cert clima de terror apocalíptic entre la gent, que hi veia senyals inequívocs de la fi dels temps.