Evolució de la pesta de 1348.
A mitjan tres-cents, després d’una prolongada absència de sis centúries, la pesta va irrompre a Europa, on es va fer endèmica fins al segle XVIII. Aquesta pandèmia tingué l’origen a Àsia, probablement a la regió del llac Balchas, des d’on la malaltia, produïda pel bacteri Yersinia pestis, es va propagar cap a l’oest per les rutes comercials que contornejaven la mar Càspia, i va arribar a les costes de la mar Negra el 1346. Des de Constantinoble, que fou atacada a mitjan 1347, embarcacions genoveses la propagaren ràpidament pels ports de la Mediterrània occidental, i des d’aquests va envair el continent europeu, que entre el 1347 i el 1352 va patir els embats de “la gran mortaldat”.
La pesta del 1348, anomenada així perquè aquell any assolà els regnes d’Occident, va avançar per Europa i va seguir una trajectòria general sud-nord i est-oest. Els Països Catalans constituïren una excepció en aquest sentit, ja que, com va advertir Gautier-Dalché, van ser atacats des del nord i l’est. No és possible, tanmateix, traçar amb detall la ruta que seguí el mal, i només s’hi pot fer referència en línies generals.
A la Corona d’Aragó, el primer territori continental afectat fou el Rosselló. Des de Marsella, infectada ja al novembre del 1347, el contagi va penetrar per via terrestre a través d’Avinyó, Narbona i Carcassona, i va irrompre a Perpinyà, segons Emery, el 12 d’abril. Però al sud dels Pirineus el camí no sembla haver estat el mateix, ja que, segons C. Guilleré, Girona començà a patir la pesta a mitjan maig, i Barcelona, d’acord amb J. Günzberg, la patí des del començament del mateix mes, com Tarragona. Més al sud encara, a la ciutat de València, hi va irrompre pel maig, segons indica la crònica de Pere el Cerimoniós, confirmada per la documentació local, que, encara que molt parca pel que fa al cas, fa referència a l’existència de víctimes dins del recinte urbà cap al final d’aquell mes. El fet que el mal arribés a Girona, Barcelona, Tarragona i València amb tan poca diferència de temps permet sostenir la hipòtesi que hi devia penetrar per via marítima —directament, o a través del port de Sant Feliu de Guíxols en el primer cas—, portat per embarcacions procedents de Mallorca. Aquí l’epidèmia actuà molt aviat: es detectà ja al final de març, a l’abril causà els majors estralls i va perdre intensitat durant el maig.
Malalt al llit, Mort de sant Vicenç, cercle de M.de Sax, c.1400.
MNAC / J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona
Des del litoral el mal es propagà ràpidament terra endins, encara que amb més lentitud que per via marítima. És ben poc el que se sap de la seva trajectòria. Al final de l’abril no havia arribat a Lleida, però allà ja es tenien notícies alarmants sobre la seva incidència a les terres ultrapirinenques veïnes, i se’n considerava inevitable la visita. Al final de juny va arribar a Camprodon, i al mes següent a la plana de Vic. Al Regne de València, quan la pesta cessava a Morvedre cap a la segona quinzena de juliol (hi actuava des del final de maig), es trobava encara en plena virulència a Morella, assolada del final de juny a mitjan agost. El fet que a Terol comencés a la darreria de juliol i a Saragossa al setembre confirma la trajectòria est-oest del mal, que encara a l’octubre causava víctimes a les comarques interiors del Regne de València: la mateixa reina Leonor en va morir, a Xèrica, el dia 30 d’aquell mes.