Caterina, una nena trobada

Al si de la societat medieval hi havia grups de marginats: captaires, vagabunds, malalts, contrets, gent de malviure, esclaus; eren homes i dones miserables, normalment indefensos. També hi havia una quantitat important de pobresa més o menys amagada, ja que el poble menut vivia moltes vegades amb uns mínims, de manera que qualsevol fet podia portar famílies senceres a la misèria. També hi havia la misèria moral; així, mentre que era generalitzat el concubinatge, es menyspreaven els bords i llurs mares. Tot això feia que els fills i les filles de la gent més marginada, les criatures d’algunes famílies pobres molt nombroses i els nascuts de mares solteres fossin de vegades abandonats a les portes dels hospitals o les esglésies, tot i que era prohibit i castigat. Per a aquests casos s’havien organitzat, a les principals ciutats d’Europa, hospicis que tenien cura d’aquestes criatures.

La nit del 15 de febrer de l’any 1438, entre les nou i les deu del vespre —negra i freda nit, doncs—, van deixar al portal de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona una senalla vella de palma, amb un drap vermell lligat a la nansa i un albarà de paper cosit. Dins de la senalla hi havia una nena de pocs dies curosament embolcallada amb roba de colors vius, com era moda en aquells temps, però vella i esquinçada; la nota revelava que la nena era batejada i que es deia Caterina.

Aquest fet no era esporàdic. L’any anterior allà mateix s’havien recollit trenta-sis criatures abandonades en circumstàncies semblants, i aquell mateix any es trobarien quaranta expòsits. El personal d’aquest hospital va recollir la nena i va prendre’n nota en el llibre de registre; això sempre es feia amb molta cura, per si els pares s’ho repensaven i tornaven a buscar-la, però molt pocs infants eren recollits pels pares, i la Caterina no en fou una excepció.

No consta per què la petita Caterina fou deixada d’aquella manera. La roba esquinçada ens apropa a la pobresa, però no es veu que envolti la nena una misèria extrema, ja que venia vestida amb molta cura i amb una nota que ens mostra l’angoixa dels qui l’abandonaren. De fet, no es coneixen els motius per què la majoria de criatures eren deixades, si bé les poques notes que ho expliquen parlen de la malaltia, mort o manca de llet de la mare, l’absència del pare, o la il·legitimitat de la criatura; a més, el factor pobresa gairebé sempre hi era present.

L’endemà la nena fou portada a casa d’un beiner, al carrer de la Dagueria, perquè la seva muller l’alletés. Es va estar allí durant sis mesos. El mes d’agost, la Caterina va ser portada a Manresa, amb un vestit nou, a casa d’un teixidor, perquè la seva muller li fes de dida en canvi de setze sous i mig al mes. Des de l’Hospital de la Santa Creu li enviaven algun vestit, nou o usat, i després també sabates. Fou desmamada per ordre de l’hospital als dos anys i mig, si bé la Caterina va restar encara amb aquella família manresana fins al març del 1442. Llavors, quan tenia quatre anys, fou tornada a aquesta institució i enviada a Vilafranca del Penedès, al carrer de la Magdalena, on fou nodrida “a mitja llet”, és a dir amb una alimentació mixta entre la dels l’infants i la dels adults, per una dona casada anomenada Francesca. Un any després, el Dijous Sant del 1443, fou tornada a l’Hospital.

Segons les ordinacions de l’Hospital de la Santa Creu, hi havia d’haver a la institució una “dona notable, honesta e de bones costums, que haia especial comisió dels infants”. La seva missió era fer-se càrrec de les criatures, provisionalment, tant en el moment en què eren trobades com en els altres sojorns que fessin a l’hospital; però, sobretot, era la responsable dels nens i les nenes d’edats compreses entre els quatre i els set anys, en què eren retornats a la institució per llurs dides i es preparaven per anar a treballar.

La Caterina hi va viure entre el 1443 i el 1445, sota la tutela d’Antònia Tolona, allà fou alimentada i vestida, li van ensenyar a tenir cura d’ella mateixa, a fer algunes tasques domèstiques i a obeir, ja que ben aviat hauria d’anar a treballar com a serventa. Gairebé totes les nenes com ella anaven a treballar de serventes, mentre que tots els nens de l’hospici tenien accés a l’aprenentatge d’un ofici.

A l’edat de set anys, al març del 1445, Caterina fou col·locada pel prior de l’Hospital com a serventa a casa de Joana, vídua del cirurgià barceloní Marc Corts. En principi el contracte era per a onze anys, és a dir, fins que en tingués divuit, amb un salari total de 22 lliures. De fet, però, no va estar-s’hi tots aquells anys ni sabem què va cobrar. Els contractes de treball de les petites serventes, no solament de les de l’Hospital sinó de totes les nenes del poble menut que només tenien aquesta sortida laboral, fan constar l’obligació de servir dia i nit durant una pila d’anys els amos i les mestresses, en tots els manaments lícits i honestos, i a recuperar al final els dies perduts fins i tot per malaltia. Per a aquestes nenes no hi havia jocs, ni diumenges, ni festes.

L’any 1451 el prior signava per ella un nou contracte a casa de Blanquina, vídua del notari Joan Vinyoles; constava que llavors la nena tenia tretze anys, es preveia que s’hi estaria fins als divuit, pel salari total de tretze lliures, que la mestressa posaria a terminis a la Taula de Canvi i la noia en podria disposar al moment de casar-se. Quedava molt clar que el destí d’aquestes noies era casar-se als divuit anys, aportant com a dot el salari, que només se’ls pagava en el moment del casori. La institució tenia la intenció de casar les seves noies encara que, tanmateix, la realitat podia ser ben diferent, ja que han quedat poquíssims capítols matrimonials dels notaris d’aquest hospital: només set entre la nombrosa documentació consultada. Els mateixos administradors eren conscients que, amb el miserable dot que aportaven i la circumstància de ser bordes, només unes quantes, les més boniques, podien trobar marit, com ara la Gabriela, que tenia “un bell cos de nina o donzella”, o l’Agnès “molt graciosa, ja ha divuit anys e està molt perillosa”; a aquestes les podrien casar gairebé sense dot.

No sabem si la Caterina era tan bonica com aquestes dues companyes seves, però va trobar marit: es va casar a l’agost del 1456, és a dir als divuit anys i mig, amb Romeu Saurina, pagès de Sarral (Conca de Barberà). El nuvi era un home jove, molt pobre; els seus pares havien abandonat terres i casa i provaven fortuna a Barcelona, quan va conèixer la noia. Ella aportava com a dot setze lliures —el dot més petit que hem documentat— i, en casar-se, ell va rebre com a heretament dels pares els béns que havien deixat a Sarral: una casa quasi buida però amb teulada, unes vinyes, un camp i un hort, les eines per a treballar la terra, les armes per a defensar la casa i dos vestits. Tot el parament que va trobar la Caterina a la llar nupcial foren: un jaç, un bugader, una pastera, una paella i unes graelles.

Aquesta biografia no sembla excepcional, però és una fita a la qual només un 5% de les nenes de l’hospici arribaven: la majoria morien abans de l’adolescència. El 20% de les nenes que sobrevivien no s’integraven plenament a la societat: algunes restaven com a serventes aquí i allà tota la vida, altres “portaven mala vida” o desapareixien. La Caterina, en canvi, es va casar i se’n va anar a viure a un poble, on hauria de fer les feines de la llar i ajudar en les tasques del camp, fer-se càrrec dels fills, si en tenia, i de la sogra si quedava vídua. Anava a viure a una zona molt deprimida, que seria convertida en ruïnes vuit anys després del casament, a causa de la guerra contra Joan II.

La vida de la Caterina no va ser un conte de fades, però li va esdevenir segurament el millor que podia esperar: havia iniciat la vida com una marginada i acabaria els seus dies com qualsevol camperola pobra.