El ritme de la vida diària, tant al camp com a les viles, tenia grans variacions estacionals. Entre els camperols la vida quotidiana anava lligada a les hores de sol i a les tasques agràries. A les ciutats el pas del temps era diferent; a la darreria del segle XIV es van instal·lar els primers rellotges públics amb campanes que tocaven les hores dia i nit. El primer rellotge s’instal·là al palau de Perpinyà i poc després foren els ciutadans de València, Barcelona i Lleida els qui van sentir tocar les hores i, fins i tot, al segle XV, els quarts. Les campanades marcaven el ritme del treball, dels àpats, del lleure, i anaren imposant la nomenclatura horària.
El ritme del temps, repetitiu i uniforme, es veia tallat de tant en tant per certes celebracions que eren pauses en els afers quotidians. Les festes sempre han estat una manifestació de la concepció del món i de la vida. Al final de l’edat mitjana eren plenament establertes i arrelades les festes del cicle anyal, les del cicle vital i les extraordinàries, totes elles convertides en ritus. Ja llavors les festes trencaven el ritme habitual, però sempre dins d’un ordre establert, o almenys tolerat. Les festivitats del cicle anyal havien esdevingut ritus repetitius, que formaven una cadència al llarg de l’any; eren dies que s’esperaven amb il·lusió, jornades que tornaven, any rere any, amb petites alegries conegudes. Caldria insistir en el fet de la cadència, de la cosa esperada. En la mentalitat medieval, on l’inconegut feia por, la festa s’esperava amb il·lusió perquè es coneixia: s’esperava Nadal per les neules, pel capó a les llars més benestants o, a les llars populars, per les botifarres tendres del porc que se salava per a tot l’any; el carnestoltes o les fires s’esperaven per les danses.
Parella ballant, s.d., col·l. part.
R.M.
Al calendari urbà baix-medieval hi havia uns dies en els quals no es podia treballar: eren uns 27 dies festius a l’any a la darreria del segle XIV. Aquests perduraren més enllà dels temps medievals; per exemple, una ordinació del Consell barceloní del 1587 feia copiar i pregonar el mateix calendari festiu establert el 1393, dos segles abans. D’aquestes festivitats, n’hi havia quatre anomenades anyals més solemnes que les altres. Pere el Catòlic l’any 1200 establia per a tots els seus regnes “tres festes anyals, és a saber: Pascha, Cinquagesma e Nadal”, i, a més, una quarta festa per a cada ciutat, la festa major. En les festivitats anyals hi havia almenys dos dies de festa per a facilitar que tota la família pogués retrobar-se i passar-les conjuntament, de tal manera que es podia dir que un home era ciutadà d’una ciutat determinada si anava a passar-hi les festes anyals. Per exemple, en una informació de ciutadania de Barcelona datada el 1407, es diu que un vidrier que tenia el seu forn a Bigues es podia considerar ciutadà barceloní perquè “totes festes anyals se’n ve a tenir festes ab sa muller e ab sos infants a Barcelona”. Al segle XV s’acomplia plenament aquella dita popular que diu “per Pasqua i per Nadal cada ovella al seu corral”.
Tothom, segons les seves possibilitats, intentava celebrar amb ostentoses manifestacions les noces i els enterraments. A les viles i ciutats, molt més que al camp, s’aprofitava qualsevol esdeveniment extraordinari per a festejar-lo: l’entrada d’un personatge, el casament d’un rei o d’un príncep, la victòria en una batalla, l’arribada de relíquies, l’entronització d’una campana a la seu, el nomenament d’un veguer. Qualsevol excusa era bona per a celebrar-ho, qualsevol fet que sortia de la monotonia diària podia esdevenir un esclat festiu amb lluminàries arreu de les muralles, repics de campanes, focs artificials, processons i danses pels carrers enramats.
Es podria sortir de nou dels carrers bulliciosos i festius per entrar en l’apartat més íntim de la història de la vida quotidiana: l’amor. L’època baixmedieval tenia grans contradiccions. D’una banda, es deixaven sentir encara en la literatura, i en certa manera també en la realitat, alguns trets de l’amor cortès que atorgava igualtat en la capacitat d’estimar d’ambdós sexes. De l’altra, la societat, molt jerarquitzada, imposava la submissió de la dona i els fills al pare de família, que podia castigar fins i tot corporalment la muller. L’adulteri era durament castigat, però no amb la pena de mort. El dret feudal donava poder als senyors per vigilar el comportament de les pageses de remença: així, una noia verge es podia redimir amb pocs diners, o la muller del pagès que cometia adulteri era castigada pel mal ús anomenat cugucia.
A mesura que avançaven els temps, les circumstàncies empitjoraven: es va posar de moda la literatura misògina furiosament antifeminista. La dona era presentada com l’esca del pecat, la luxúria com el pecat més gran. Però, en canvi, l’ambient general era força erotitzat: a les ciutats hi havia bordells públics que normalment depenien dels municipis; molts homes convivien a la seva pròpia llar amb la muller i una concubina, lliure o esclava. Als arxius notarials es guarda algun contracte de concubinatge i també es pot seguir el rastre d’ex-amants abandonades. L’Església predicava contra la luxúria i, en canvi, alguns clergues tenien amants i fills naturals, se celebraven balls al recinte de certs monestirs, evidentment contra tota norma, o, de tant en tant, un capellà o un frare s’escapava amb alguna dona casada.
El matrimoni clandestí, és a dir, el fet sense permís patern ni capítols matrimonials, sinó basat en la paraula d’amor de la parella davant de dos testimonis, plenament acceptat per la moral i el costum, es veia cada cop més reprimit per les lleis, especialment entre els estaments dominants. En alguns llocs s’imposà l’exili i fins i tot la pena de mort als enamorats que es casaven en secret, tot i que l’Església donava per vàlids aquests matrimonis.
Els moralistes trobaven fins i tot pecaminós que un home estigués enamorat de la seva muller. Eiximenis deia: “…qui massa ama sa muller e desordenadament és així com aquell qui fa adulteri.” Bernat Metge, contemporani seu, trobava inconcebible que un home estigués enamorat de la seva pròpia muller: “…la dona que tant am no és ma muller. Sàpies que molt més am aquella, sens tota comparació. Bé és veritat que ma muller la am com los marits acostumen.”
Parelles i músics, Roman de la rose, s.d.
BUV / G.C.
Els usos amorosos bevien encara de l’amor cortès, com ho demostren les cartes privades; tot i les prèdiques dels moralistes, els homes i les dones continuaven enamorant-se. Les parelles d’enamorats, abans com ara, es besaven i s’abraçaven pel carrer, o anaven a festejar a vinyes i horts. Veïns i veïnes es divertien parlant de llurs amors o dels amors dels altres; interlocutors d’ambdós sexes es feien confidències sobre els respectius amors, o es distreien contemplant els amors dels altres per la finestra. Eiximenis aconsellava els pares que eduquessin les seves filles de manera que no coneguessin cap home: “…ja que la donzella que abans de tenir marit s’enamora d’un altre home, mai no estimarà del tot al marit, ja que el primer amor no desapareix fins que el cor no falla per la mort.”
El comportament general era el de separar l’amor del matrimoni. L’ordre social reposava en el matrimoni, ja que assegurava la reproducció de la societat dins d’unes estructures sobre les quals s’assentaven el poder i els patrimonis. No era convenient per a la societat estamentada medieval barrejar el fonament de la seva pròpia estabilitat amb la passió o el plaer; es podia tolerar algun comportament irregular, però no un matrimoni inconvenient. Diversos grups del poble menut, com els camperols i les camperoles establerts com a jornalers i serventes a les ciutats, o els lliberts i les llibertes, no es trobaven lligats per l’honor de la família ni de l’estament. I les dones encara eren més vulnerables, víctimes potencials de violències o de la prostitució, però també es podien donar entre aquests grups del poble menut relacions amoroses més espontànies, acceptades perfectament per la societat.