El Consell Sobirà del Rosselló

Document del Consell Sobirà del Rosselló, J.F.Reynier, Perpinyà, 1774.

CEDACC / J.L.V.

El Consell Sobirà dels comtats i les vegueries del Rosselló i del Conflent, i països adjunts, era l’organisme d’administració i justícia que va reglamentar la vida i va arbitrar els conflictes en els comtats catalans annexats al reialme de França pel tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659) entre el 1660 i la Revolució Francesa del 1789. Equiparable a una magistratura o tribunal d’antic règim, actuava com a cort suprema de totes les instàncies judicials i com a jurisdicció d’apel·lació última, i exercia igualment poders polítics i administratius com a executiu de la monarquia: li corresponia enregistrar els edictes reials, fer-los públics i assegurar-ne l’aplicació. El Consell Sobirà dels comtats configurats en Província del Rosselló, constituí la primera eina institucional de la monarquia francesa per aconseguir la submissió de les terres novament conquerides i fondre la província estrangera en el motlle del sistema administratiu i polític de l’absolutisme francès. Competent per a jutjar els crims greus i de lesa majestat, el Consell Sobirà “amb el pretext de conservar els Usatges, anava a ser, des de la seva creació, l’agent de la política reial de centralització i francesització”, escriu la historiadora Alícia Marcet.

Lluís XIV, amb la Comissió de Sant Joan Lohitzune, va crear el 7 de juny de 1660 la nova institució del Consell Sobirà: l’edicte reial fou promulgat a Perpinyà el 10 de juliol de 1660, al mateix temps que un altre edicte cessà totes les jurisdiccions i institucions catalanes, i va suprimir la Generalitat, el Consell Reial, la cambra del Domini, el Mestre Racional i la Reial Audiència, contràriament a les disposicions previstes pel tractat dels Pirineus. Els edictes van ser llegits a casa de mestre Bosch i al palau de la Diputació, seu assignada al mateix Consell Sobirà. Tot i equiparar el nou organisme al model francès, Lluís XIV va diferenciar, però, d’una manera excepcional i fonamental, el Consell Sobirà de les altres magistratures o tribunals: els membres d’aquesta cort no van ser propietaris de llur càrrec segons hauria correspost al sistema francès de la compra dels oficis o vénalité des offices, sinó que, ben al contrari, foren nomenats i pagats directament des de Versalles. La voluntat política d’assimilar la població catalana tenia prioritat sobre el cost de la nova administració que, tanmateix, era compensat en part pels nous impostos aplicats als habitants dels comtats catalans, en particular amb la gabella de la sal. En un informe al rei del 1710, l’intendent Antonine Barilon preconitzà la supressió del Consell Sobirà en benefici del Parlament de Tolosa per a forçar la francesització de la població, tot traient-ne un benefici econòmic en estalviar el pagament dels membres del Consell Sobirà. La nova jurisdicció territorial s’estenia al Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la part de la Cerdanya annexada.

El Consell Sobirà del Rosselló es componia inicialment de 14 magistrats: el primer president, els presidents en segon i tercer lloc o presidents a mortier pel nom del bonet amb què anaven cofats, els consellers laics i religiosos, el fiscal general, l’advocat general, l’escrivà i l’agutzil. L’intendent de policia, justícia i finances, representant del rei i cap de la província, n’exercí la presidència d’honor fins que el 1716 passà a tenir la presidència real, al mateix temps que s’afegia el País de Foix a la jurisdicció rossellonesa.

La procedència geogràfica i social dels components del Consell Sobirà va dependre directament del procés d’annexió i determinà les actuacions als comtats. En temps de la Revolució, l’historiador B. Philippe Torreilles indicava que la majoria dels magistrats eren llenguadocians d’origen, establerts des de més o menys temps al país. Però, al moment de la creació del Consell Sobirà, els seus membres eren juristes, clergues, burgesos del patriciat urbà, funcionaris dels òrgans de govern i justícia, tots ells de classes benestants i emigrats de Catalunya després de la caiguda de Barcelona, pel suport que havien donat al partit francès. Un sol rossellonès, Ramon Trobat i Vinyes, fidel dels francesos, fou nomenat entre els magistrats. El Consell Sobirà es va sotmetre a l’autoritat reial al final del segle XVII i al llarg del XVIII mantingué els habitants de la Catalunya del Nord en una estricta obediència a l’autoritat francesa. La seva política va integrar, a més, un vessant aculturador: la imposició de l’ús del francès en tots els actes públics.

Quan s’inicià la Revolució Francesa, el Consell Sobirà es va alinear amb l’actitud d’oposició dels parlaments del reialme de França i amb les reformes intentades des de la monarquia absoluta. El 1788, paradoxalment, s’anomenava “el defensor de la tradició catalana”. El diputat Terrats, el 1789, defensava a París el respecte de les Constitucions catalanes i el manteniment de la legislació judicial pròpia del Rosselló, com a “expressió simple de la voluntat general dels habitants”, reprenent molts quaderns de greuges que demanaven el manteniment del Consell Sobirà i el respecte dels Usatges. Finalment, però, la centralització i francesització es va anar perfeccionant amb els canvis polítics: el 4 d’agost de 1789 es van abolir els privilegis i en la Constitució del 1791 es decretava la separació dels poders. El poder judicial passava a ser exercit per jutges elegits, mentre se suprimien els antics tribunals, entre els quals el Consell Sobirà, i s’establien tribunals de districtes i jurats per als processos criminals.