Els fusellers de muntanya

Miquelet, A.de Ros, 1772, col·l. part.

J.L.V.

Durant la guerra de Successió la monarquia francesa mobilitzà les nombroses companyies de fusellers de muntanya que li resultaren tan efectives en les ocupacions del territori del Principat a la darreria del segle XVII, gràcies a l’excel·lent coneixement del país que tenien i a la seva àgil mobilitat. Alain Ayats n’ha exposat el funcionament: una companyia era considerada pels oficials, abans que res, com un negoci sovint profitós, en la mesura que aquests percebien una dotació econòmica de la monarquia mitjançant la qual pagaven els seus homes, sempre amb caràcter temporal. Indisciplinats, mig salvatges, no gaire respectuosos de jerarquies, poc inclinats a continuar plantant cara quan l’enemic era més fort, sovint cruels, àgils i rapidíssims, bons tiradors i caminadors infatigables, són els trets característics amb què Núria Sales els defineix. També remarca la seva repressió sagnant dels camisards protestants del Llenguadoc entre el 1703 i el 1704, en una guerra de muntanya, d’escaramusses, sorpreses i represàlies.

Una relació detallada de l’any 1704 constata l’existència de 17 companyies, algunes de les quals comandades per catalans del sud: Andreu Vernet de Tona, Josep Boixadors d’Artés i Miquel Creuet de Sant Joan de les Abadesses, o les dels antics barretines exiliats Francesc Prats, Sebastià Antic, Josep Panyella i Josep Rossell. També continuaven actuant com a comandants de fusellers antics caps dels barretines Francesc Rocafort i Josep Rocabruna. La major part de llurs contingents humans eren originaris del Rosselló, però s’hi arrenglerava un nombre considerable de fusellers de la plana de Vic, de Ripoll, de la Garrotxa i de l’Empordà, entre d’altres indrets. Prescindint del seu lloc d’origen, molts dels fusellers vivien temporalment a Catalunya, al final de la campanya militar, a l’hivern, on, segons el general De Quinson, anaven a treballar i a guanyar algun diner.

De manera semblant, els francesos van fer ús repetidament de l’àmplia xarxa d’espies i d’informadors de què disposaven a Catalunya des de les darreres dècades del segle anterior. A l’estiu del 1705, en plena revolta dels vigatans, Rocafort corria per Catalunya complint ordres de l’intendent del Rosselló, D’Albaret, perquè, gràcies als seus bons contactes, l’informés de primera mà dels esdeveniments. Unes extenses i detallades relacions de les despeses esmerçades amb aquest objectiu per part de la intendència del Rosselló testimonien l’abast i la importància d’aquesta activitat. A tall d’exemple, durant el setembre del 1705, D’Albaret va rebre informació puntual sobre els moviments austriacistes, i va pagar els informadors vint-i-set vegades: set de Girona, cinc de Vic, cinc de Figueres, dos de la Seu d’Urgell i una de Barcelona, Camprodon, la Jonquera, Llançà, Puigcerdà i d’altres llocs indeterminats. Algunes de les missions dels enviats del principi del 1706 eren especificades i tenien una importància rellevant: un home fou enviat a Olot i a la muntanya per escampar-hi un pamflet que exhortava els catalans a prendre les armes a favor de Felip V; un altre va ser enviat a Barcelona per informar-se si els enemics treballaven en la lleva dels regiments ordenats per l’arxiduc Carles d’Àustria i, en tot cas, en quina situació es trobava; un altre, a Olot i a la plana d’en Bas per portar cartes a diferents persones amb l’objectiu d’animar-les a mantenir la bona predisposició que havien testimoniat a favor de Felip V; un altre va portar diners a tres capitans de miquelets de l’arxiduc Carles, un dels quals devia ser Joan de Miquel, que havien donat paraula que es passarien als exèrcits de Felip V amb set companyies de miquelets, els quals, havent estat descoberts, foren empresonats a Montjuïc i dos d’ells ajusticiats; finalment, un altre portà diners a un tal Bernadí de Vic per aixecar la lleva que tenia prevista a fi de crear un partit oposat al de Carles Regàs, el dirigent vigatà.