El règim senyorial i la tinença de la terra

El principal actiu generador de riquesa a les societats d’antic règim era la terra. No és d’estranyar, doncs, que la major part de preocupacions dels diversos grups socials giressin a l’entorn del control de la propietat de la terra i dels drets que es derivaven d’aquest control. El producte agrari es repartia entre productors i rendistes segons com la història hagués modelat les relacions de força entre els grups socials. La diversitat dels sistemes de tinença de les terres ha estat una de les característiques dels Països Catalans, entre altres coses, perquè els processos històrics tingueren en el camp una concreció diferent.

El feudalisme va originar una profunda fragmentació política i l’aparició d’una multitud de senyorius que implicaven la percepció de diversos drets: els drets jurisdiccionals, derivats de l’administració de justícia sobre el territori i les prerrogatives de nomenar càrrecs municipals; els drets territorials, com els drets de fogatge; els drets senyorials com les quèsties o quísties, els drets d’explotació de les herbes, els monopolis del molí, de ferreria, de forn, etc; els drets derivats de l’apropiació de rendes eclesiàstiques per part dels senyors, com els delmes que havien estat cedits als senyors; i, finalment, la propietat territorial o les terres que el senyor posseïa com a propietari i que podia llogar o arrendar. El perceptor d’aquests drets podia ésser la mateixa persona, però era molt freqüent a Catalunya que els diversos drets del senyoriu estiguessin fragmentats entre diversos senyors. Tots ells, però, implicaven que els senyors laics o ecclesiàstics s’apoderessin d’una part del producte agrari quan es procedia a cobrar els drets.

No s’ha de confondre senyoriu i possessió de la terra. En alguns casos els pagesos tenien la terra en alou, és a dir, eren propietaris de la terra encara que paguessin altres drets al senyor del senyoriu. La majoria de vegades, però, els drets jurisdiccionals i la propietat de la terra eren en mans de la mateixa persona o de dos senyors diferents que, al cap i a la fi, també eren senyors.

L’accés a la terra es feu mitjançant el contracte d’emfiteusi. Aquest contracte va ser utilitzat a tots els Països Catalans, però no tenia el mateix sentit en un lloc o en un altre, perquè darrere hi havia realitats socials diferents. En línies generals, l’emfiteusi significa dividir els drets sobre la terra en dos dominis: per una banda, el domini directe, que es reservava el senyor, suposava percebre una entrada i un cens fix en diner o en espècie; conservar el dret de fadiga o dret a recuperar el domini útil en cas que aquest fos venut, i, també, dret a cobrar lluïsme, és a dir, una part del preu de venda del domini útil. Per altra banda, el domini útil, que quedava en mans del pagès, implicava signar un contracte indefinit que podia passar de pares a fills per via hereditària; el pages pagava un cens fix en diner o en espècie, podia vendre amb absoluta llibertat els drets que adquiria i, sobretot, quedava a les seves mans la iniciativa econòmica, és a dir, sobre la terra que rebia podia conrear el que volgués.

La Catalunya Vella: del mas al subestabliment

A Catalunya hi ha molts tipus d’emfiteusi. Es pot fer una primera diferenciació entre la Catalunya Vella, on hi ha un predomini del mas, i la resta del territori més caracteritzat per la petita propietat. La cessió massiva del domini útil per part dels senyors, tal com ha arribat al segle XVIII, data almenys de la reestructuració del camp català produïda després de la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486. Va significar l’aparició d’un mas molt més gran que el medieval, que havia englobat els masos rònecs abandonats i els havia incorporat a l’explotació principal. Aquestes emfiteusis eren clarament favorables als pagesos: l’extensió de les finques era entre 30 i 80 ha; la cessió de la terra es feia per temps indefinit; els censos eren petits i sovint pagats en diners que tendien a devaluar-se amb el temps; i, sobretot, es cedia la iniciativa econòmica. Aquesta situació va representar, entre final de l’edat mitjana i principi de l’edat moderna, una victòria pagesa enfront dels detentors de jurisdiccions i drets de propietat.

Pràcticament tota la terra fou establerta o cedida en emfiteusi als masos. A la Catalunya Vella no hi hagué terres comunals i, fins i tot, els boscos i les terres ermes també formaren part del domini útil dels masos. El poder dels pagesos de mas es va notar igualment en l’erosió dels monopolis senyorials. Al llarg dels segles XVI i XVII, les tavernes, els forns de pa, les carnisseries, etc., foren establerts als ajuntaments a canvi de censos molt petits i, a poc a poc, el dret a nomenar els batlles va ser substituït per l’elecció a partir de la presentació de ternes per part dels veïns dels municipis. Fins i tot els molins senyorials es complementaren amb molins de pagesos emfiteutes.

El mas era, doncs, característic de la Catalunya Vella (les comarques del Garraf, el Penedès, l’Anoia i el Solsonès marquen el límit d’aquesta unitat d’explotació), i significava l’explotació d’una gleva de terra que en les comarques de l’interior de Catalunya rondava les 100 ha i en les costaneres les 30 ha. En el bell mig de l’explotació s’alçava la masia i totes les dependències auxiliars. La possibilitat de passar de pares a fills el mas rebut en emfiteusi i els censos petits i devaluats, convertien els pagesos de mas en quasi-propietaris.

No tots els pagesos de mas esdevingueren pagesos acomodats, ni la quantitat de terra rebuda era sempre sinònim d’acumulació. Les guerres, els allotjaments de soldats en el segle XVII, els pagaments de dots, les males collites, entre altres, foren causes que contribuïren a l’endeutament d’alguns masos i a la seva ruïna. D’altra banda, el sistema hereditari català possibilitava el casament hereu-pubilla que facilitava les unificacions patrimonials. Així, sota un paisatge agrari inalterable, els masos s’anaven concentrant cada vegada en menys mans, i alguns pagesos i altres grups socials (comerciants i petita noblesa) esdevenien propietaris cada vegada més grans.

Quan es produïa l’acumulació de masos en mans d’una família, el mas no habitat per la família principal era cedit a un camperol mitjançant el contracte de masoveria. El masover tenia l’obligació de residir al mas i explotar-ne les terres a canvi d’una part de fruits, que acostumava a ser el pagament de la quarta part o la meitat segons si el propietari contribuïa o no a les despeses d’explotació (llavor, contribució, salaris). La duració del contracte es fixava en un any, però era renovat automàticament si cap de les dues parts no avisava l’altra abans d’una data determinada. El possessor del domini útil del mas estava interessat que el masover no espoliés el mas durant la seva estada a l’explotació, i moltes clàusules s’orientaven en aquest sentit: obligació d’adobar els camps mitjançant la pràctica dels formiguers, fangar, prohibició de vendre llenya, etc. Aquest contracte de parceria ja mostra els avantatges del domini útil: rebre una part de fruits del masover i pagar un cens minúscul al senyor.

Les masoveries no sols es formaven quan un mas quedava buit perquè el seu possessor s’arruïnava o perquè es produïa un casament hereu-pubilla, sinó que podien aparèixer dins del mas principal. Es construïa una caseta o habitatge depenent del mas principal, se li assignaven unes quantes hectàrees i es cedia aquest petit mas en masoveria. Aquest tipus de masoveria era propi de zones de muntanya i de baixa pressió demogràfica. La categoria de masover no va implicar ascens social en el segle XVIII: la majoria dels masovers estaven poc temps al mas i a vegades en marxaven endeutats. En canvi, al Baix Llobregat i al pla de Barcelona, on l’agricultura estava més desenvolupada i més sotmesa a rendes de situació, els masovers eren un col·lectiu de pagesos amb possibilitats d’acumulació i, fins i tot, de control del poder local enfront dels propietaris de masos absentistes que residien a Barcelona.

Al voltant de la masia hom trobava les quintanes o terres tancades que proporcionaven els cereals necessaris per al consum de la casa. Prop d’un curs d’aigua o d’alguna bassa una petita extensió de conreu intensiu, l’hort, que proporcionava fruites i verdures. Algunes oliveres per obtenir oli per a l’autoconsum, uns quants caps de bestiar de llana, animals de tir i alguns porcs, sovint només engreixats, que eren morts i salats per al consum anual de la família. El bosc proporcionava fusta per a la construcció, llenya per a l’hivern i branques i vegetació en general per als formiguers. Algunes vegades s’obrien boïgues o terres ermes que es desboscaven, es destinaven durant cinc anys al conreu intens de cereals i eren abandonades posteriorment. Per obtenir els productes de subsistència, el mas recorria a mà d’obra estacional en aquelles feines que necessitaven concentrar l’activitat en molt poc temps (segar, batre, veremar, etc.). A més, tot l’any residien al mas treballadors fixos que eren alimentats i vestits i que cobraven una soldada o salari; eren els mossos, bouers, pastors i criades. Tots els estudis mostren una gran inestabilitat en aquesta mà d’obra: era un treball de transició per a moltes persones que buscaven acumular recursos per poder-se establir posteriorment com a petits pagesos.

El control dels boscos i erms per part dels masos facilitava que en un moment d’expansió i creixement agrari es poguessin especialitzar aquelles terres en els nous conreus, i comercialitzar l’excedent que s’obtingués. En el segle XVIII, les diverses comarques van acabar especialitzant-se en determinats conreus: el Bages en la vinya, les comarques de Girona en blat, el Solsonès en fusta i bestiar, etc. Els masos havien de tenir un destacat protagonisme en aquest procés ja que controlaven les terres sobre les quals es podien expandir els conreus. La forma contractual no fou l’explotació directa amb treball assalariat, sinó l’explotació indirecta per la via de la cessió del bosc i erms de l’heretat, en petites parcel·les, a petits camperols que necessitaven terra, a canvi d’una part de fruits, o censos en diner o en espècie. Així, sense invertir capital, utilitzant els drets adquirits sobre la terra, els possessors dels masos posaven en conreu noves terres.

Per què l’explotació indirecta i no el treball assalariat? Senzillament perquè sortia més a compte, sobretot si al petit pagès se li proporcionava estabilitat en la possessió de la terra i es creia quasi-propietari com el seu amo. Tots els costos de producció requeien en el petit pagès. El que comptava no eren els jornals invertits sinó el producte final: el petit pagès, mitjançant l’autoexplotació, obtenia el màxim possible de la seva parcel·la. Ell hi sortia guanyant, però l’amo encara més.

La manera com es feu la cessió de la terra varià de comarca a comarca. A les àrees vitícoles, la forma contractual que regulava la relació entre el mas i el petit pagès era la rabassa morta. La rabassa era un contracte emfitèutic que implicava cessió d’un segon domini útil però amb la clàusula “a nuda percepció”, és a dir, que no podia generar lluïsme al primer domini útil, car aquest ja era emfiteuta d’un altre que posseïa el domini directe. D’aquí que algunes vegades es parli també de subestabliment. Era, de fet, una emfiteusi desnaturalitzada orientada a la plantació de vinyes: el cens era una part proporcional de la collita (normalment la quarta part un cop s’havia pagat el delme i la primícia), i la durada del contracte s’allargava mentre vivien els ceps. Aquesta altra clàusula, tan ambigua, permetia la pràctica de colgats i capficats i altres tècniques de renovació de la vinya que feien que el contracte esdevingués, a la llarga, indefinit i servís per donar estabilitat al rabassaire. Segons les conjuntures, l’entrada solia ésser en diner i quantiosa, o simbòlica (un parell de gallines, una tassa d’aigua, etc.). Qui establia es reservava el dret de fadiga i el dret a pasturar les herbes, i posava altres clàusules per garantir els seus drets.

Les parcel·les cedides a rabassa eren petites (les més grans voltaven l’hectàrea) i un mas solia tenir diversos rabassaires que conreaven una part considerable de l’explotació. Les parts de fruits pagades pels rabassaires es convertien en la part de renda més important que rebia el propietari del mas. No és d’estranyar, doncs, que la relació del pagès de mas amb el rabassaire dominés tots els conflictes socials al camp fins a la Guerra Civil del 1936.

A les comarques gironines, en les terres on la vinya era inexistent, els propietaris optaren pels subestabliments, darrere dels quals hi ha una filosofia similar a la rabassa. Els treballadors i menestrals rebien petites parcel·les de terra (la major part eren inferiors a una hectàrea) en emfiteusi per temps indefinit (per tant també garantien d’entrada l’estabilitat), i pagaven un cens fix en diner, en espècie o a parts de fruits. A més d’incrementar la renda del propietari, els treballadors eren també la mà d’obra que els masovers dels masos necessitaven en moments concrets del calendari agrícola.

En altres indrets, la cessió de la terra no es feu mitjançant l’emfiteusi sinó mitjançant la parceria, però els efectes foren similars. Al Solsonès, per exemple, hi havia la rompuda, que consistia a cedir una petita parcel·la a un camperol durant cinquanta anys com a màxim, amb dret a construir-hi una barraca i preparar un hort, a canvi de pagar la meitat de la collita. També era una pràctica habitual el sistema de boïgues, que consistia a cedir al boïgaire un tros de bosc per ésser arrencat, cremat i conreat intensivament, sense adobs, durant cinc anys. El propietari rebia també la meitat de la collita. Un cop la terra disminuïa el rendiment, era abandonada i el boïgaire buscava altres masos interessats a obrir boïgues.

L’arrendament en metàl·lic era excepcional a Catalunya com a pràctica contractual. Era utilitzat per llogar terres regades i petits horts, i se signava per un període curt de temps, normalment cinc anys; en els regadius de Lleida i Manresa era una pràctica habitual.

Aquest esquema de contractació és vàlid per a la Catalunya Vella. Els possessors del domini útil dels masos (pagesos acomodats o altres grups socials que aconseguiren comprar-ne) foren els grans beneficiaris de l’esquema assenyalat. Pagaven censos irrisoris als senyors i, en canvi, cobraven parts de fruits dels masovers, rabassaires o subemfiteutes. Els senyors van anar reduint progressivament la seva àrea d’influència i l’ingrés més important amb què comptaren fou el delme.

El predomini de la petita propietat: la Segarra i les terres de Ponent

El preu del blat a Tàrrega. 1719-1800.

Els masos són la peça clau de l’organització agrària d’una meitat de Catalunya. A l’altra meitat, predomina el poblament concentrat, una parcel·lació del sòl més intensa, i una petita propietat més potent. Tot i així hi ha molta varietat i els coneixements que en tenim són escassos i, a vegades, contradictoris. Cal distingir, però, tres zones que presenten característiques diferents (i que es podran ampliar a mesura que es vagin coneixent les estructures agràries d’altres comarques).

L’estructura feudal de la Segarra no era diferent de la d’altres zones de Catalunya: els senyors posseïen la jurisdicció i el domini directe de la terra. El delme s’havia convertit en l’eix central de la detracció feudal del producte camperol, i l’emfiteusi també havia estat la forma generalitzada d’accés a la terra. L’emfiteusi no va donar masos com a la Catalunya Vella. Tot al contrari, va servir per establir petits pagesos que vivien en els pobles. No hi ha parceries ni subestabliments; propietat i explotació coincideixen en el mateix individu. Els censos pagats pels emfiteutes eren poc quantiosos (s’havien devaluat en el temps) com en els altres llocs, i els lluïsmes s’havien reduït per la pressió dels camperols. Així, el paisatge agrari d’aquesta zona era radicalment diferent del de la Catalunya de masos.

Aquestes petites explotacions camperoles de la Segarra tenien autèntics problemes per poder reproduir el cicle productiu, garantir l’autosubsistència dels seus membres i pagar el delme i els impostos municipals i generals com el cadastre. Per això havien de recórrer a l’endeutament de manera constant. No eren préstecs per a la inversió productiva, sinó per al simple manteniment i reproducció del cicle agrícola. Els interessos s’havien de pagar en diner, per la qual cosa es veien obligats a comercialitzar forçadament part del producte obtingut en un mercat que els petits productors no controlaven.

L’endeutament es va convertir en el mecanisme fonamental d’extracció de renda en aquesta zona. Els instruments utilitzats foren els censals o préstecs sense data de retorn a un interès del 5% abans del 1750 i al 3% després, i les vendes a carta de gràcia o vendes per un valor inferior al real amb dret a recuperar pel mateix preu allò que s’havia venut. Actuaven encadenats: els censals portaven a les vendes a carta de gràcia, i aquestes a les vendes perpètues. El sistema generava un alt nivell d’autoexplotació i desenvolupava estratègies diverses per evitar la pèrdua de la terra.

Els prestamistes eren els hisendats, la petita noblesa, els comerciants i l’Església. No tenien cap interès per la terra: quan una parcel·la passava a aquests grups socials per deutes de l’antic propietari —i això passava sovint—, només retenien les millors terra de secà i les de regadiu. Les altres eren venudes de nou a un petit camperol. De fet no era una venda real ja que el pagès no solia tenir els diners i es veia obligat a carregar-se amb censals i reiniciar el cicle de nou. Aquesta estructura va dificultar que apareguessin grups socials innovadors capaços de transformar el sistema de conreus i inserir la Segarra en la lògica d’especialització d’altres zones. Ésser camperol acomodat, comerciant o hisendat era part d’un mateix procés: viure de l’especulació amb les dificultats de les petites explotacions i acabar invertint els recursos en censals.

El règim senyorial a les terres de Ponent no difereix del que hem estat veient fins ara. Els delmes i les primícies eren també l’ingrés més important dels senyors de la zona, encara que la seva percepció estava més fragmentada que les jurisdiccions. Els censos emfitèutics significaven molt poca cosa i els monopolis senyorials (sobretot molins de gra i d’oli) continuaven sota el control del senyor. Com a la resta del país, l’emfiteusi era el contracte que havia servit per establir els camperols. El mas tampoc no existia en aquesta zona, l’hàbitat era concentrat i els camperols solien tenir les parcel·les disseminades. Tot i així, les estructures de la propietat no eren totalment coincidents amb aquesta apreciació.

L’element més rellevant de les terres de Ponent i que va condicionar el desenvolupament agrari de la zona fou el despoblament generalitzat a començament del segle XVIII. El senyor no havia cedit la terra en forma de masos i, per tant, les terres ermes no eren en mans de pagesos que mantenien el domini útil, sinó en mans del senyor. D’aquesta manera, la colonització agrària del segle XVIII va ser realitzada pels senyors. Els beneficis del creixement agrari del set-cents anaren a les seves mans gràcies a la cessió de la terra mitjançant contractes especials.

En aquest procés es van utilitzar dos tipus de contractes de conreu: les llicències de conreu i els establiments emfitèutics a perpetuïtat. Les llicències consistien en un permís del senyor per conrear la terra mentre aquest volgués, a canvi de pagar el delme i el terratge que equivalia a una part de fruits (la quinzena o la vintena part). Donava una gran inseguretat al camperol però era un pas previ a l’establiment indefinit. Els establiments emfitèutics a perpetuïtat eren emfiteusis clàssiques. Es pagava d’entrada una petita quantitat per jornal de terra, i el cens consistia en una part de fruits (la quinzena o vintena part) i es reconeixia explícitament el pagament del delme. El camperol havia de viure al poble on era la terra i, per això, se li proporcionava un pati per construir una casa i un hort. D’aquesta manera es formaren pobles sencers i es posaren en conreu una gran quantitat de terres ermes.

Aquest procés de colonització agrària fou desigual i amb conseqüències diferents per a la comunitat pagesa. En alguns pobles els establiments consistien en petits lots de terra que consolidaven una petita propietat pagesa i, en altres, passava tot el contrari (a Almacelles la mitjana de cada lot establert era de 53,2 jornals). A més, els camperols no foren els únics beneficiaris d’aquests establiments: comerciants, ciutadans honrats, advocats —fins i tot alguns de Barcelona— van rebre lots superiors als 100 jornals.

Les terres de Lleida es van especialitzar en la producció de cereals. Existien dues rutes comercials: cap a Barcelona per l’altiplà central, i cap al litoral mediterrani passant per la Conca de Barberà, l’Alt Camp i Tarragona. Al mateix temps es reenviaven cereals procedents de l’Aragó. El gra per comercialitzar procedia de l’extracció senyorial per la via dels delmes i de les parts de fruits dels nous establiments. Els senyors no eren aliens al creixement econòmic de les terres de Lleida. A més, però, trobem arrendataris de drets senyorials, comerciants, especuladors de grans i alguns camperols acomodats que eren els grans beneficiaris d’aquesta xarxa.

Coneixem poques coses, però, de com eren conreades les terres, o de com es comportaven els petits pagesos (si els passava com als pagesos de la Segarra); també tenim poques notícies de si els grans lots eren conreats amb jornalers o si eren cedits a parceria o en arrendament. L’aparició dels acaparadors de grans a cada poble insinua el sorgiment de processos de diferenciació social en el si de la comunitat.

Vi i aiguardent a les comarques de Tarragona

Les terres de Lleida s’especialitzaren en la producció de cereals, el Camp de Tarragona, l’Alt i el Baix Camp, la Conca de Barberà, etc., ho feren en la vinya (i la conversió massiva en aiguardent), en ametlles, avellanes i garrofes. En el destí d’aquestes produccions hi jugà un paper important el mercat americà.

El règim senyorial funcionava en aquestes comarques com a la resta de Catalunya. Potser els senyors van retenir més terres ermes que a la Catalunya Vella, però en tot cas, l’ingrés més significatiu era el delme. Poc sabem sobre l’existència de l’emfiteusi en aquesta zona, però tot sembla indicar que els possessors del domini directe utilitzaren aquest mecanisme. Els masos eren inexistents, l’hàbitat era concentrat i els establiments de terres foren de parcel·les de dimensions variables.

El model de la Segarra no és vàlid aquí. La fragmentació del sòl que es posa de manifest en els cadastres en nombroses parcel·les amaga la presència de propietaris que viuen en els pobles i que han acumulat parcel·les adquirides a petits emfiteutes. Al mateix temps, alguns grans senyors de la zona (com el Capítol de Canonges de Tarragona), igual que passava a Lleida, intentaven incrementar les seves rendes establint aiguamolls i terres ermes. A més del delme, el capítol cobrava la novena part de fruits dels nous establiments.

Si acceptem el predomini de la petita propietat fragmentada en nombroses parcel·les i uns pagesos acomodats que han crescut dins de la comunitat mitjançant l’acumulació de parcel·les arrencades als petits pagesos, es dedueix que la via del contracte de conreu no havia d’ésser la més habitual. Caldria preguntar-se, però, com explotaven les parcel·les els propietaris més grans: treball assalariat a temps parcial dels petits pagesos?; cessió a parceria o en arrendament? La rabassa no s’utilitzà al Camp de Tarragona. La vinya era plantada a Reus mitjançant el contracte de concessió per plantar, segons el qual el pagès rebia la terra per un temps de 8 a 13 anys amb l’obligació de plantar la vinya i a canvi de la meitat de la collita. El propietari, un cop passat el temps pactat, recuperava la vinya en plena producció. A Reus, l’arrendament en metàl·lic i a curt termini era molt estès durant el segle XVIII, però aquest fenomen no era aliè al predomini d’aquest contracte a l’entorn de les grans ciutats.

Si la vinya era el conreu per excel·lència en el segle XVIII i el destí massiu era la destil·lació del vi per convertir-lo en aiguardent, vol dir que, en aquest marc, el control de la xarxa de facines o destil·leries era clau. El petit pagès no podia aspirar a comercialitzar el vi pel seu compte —com podia passar al Bages amb els traginers de les comarques de muntanya—, sinó que havia d’anar a parar necessàriament al pagès acomodat o comerciant de la zona que controlava la destil·lació. És molt probable que el drenatge de recursos dels petits pagesos no es fes per la via del pagament de parts de fruits —com al Bages—, sinó per la via del control de la destil·lació.

Petita explotació i endeutament

Estructura de la propietat de la terra. Manresa 1789. Lleida 1785. Font de la Figuera 1785.

Tant a la Catalunya Vella com a la Catalunya Nova, ja sigui com a propietaris o com a parcers amb una certa estabilitat, l’organització de la producció es basava en la petita explotació pagesa. En tots els casos, aquesta petita explotació tenia autèntiques dificultats per reproduir-se socialment, tant a nivell productiu (aconseguir els productes necessaris per a la seva subsistència i els excedents per pagar la renda al propietari i el delme al senyor) com a nivell generacional (fer front a les despeses del sistema hereditari). En aquest marc, el recurs al crèdit era una pràctica habitual: els censals i les vendes a carta de gràcia eren els instruments més utilitzats. La tendència històrica de les petites explotacions era carregar-se de deutes i suposava un perill per a la seva existència.

Així, a més de les parts de fruits a l’amo del mas, el delme al senyor, les talles al municipi i el cadastre a l’estat, el petit pagès havia de fer front a les pensions dels censals, que s’incrementaven progressivament. Caldria pensar que, si aquest procés es portava a les darreres conseqüències, la petita explotació tindria tendència a desaparèixer. Històricament això no fou així perquè es desenvoluparen complexes estratègies de reproducció: la roda de deutes entre elles, el casament hereu-pubilla com a instrument de refer petites explotacions, el treball complementari de la dona (per exemple en el tèxtil), etc. En àrees en què predominava el poblament concentrat i una parcel·lació més intensa i potser on la vida comunitària era més col·lectiva, l’endeutament afectava pobles sencers. En aquest cas era l’ajuntament que s’endeutava per culpa de guerres, males collites, etc., i venia a carta de gràcia o de forma perpètua part dels fruits que es collien a la població. Així s’originaven redelmes o pagaments que calia afegir al delme tradicional.

El principal prestamista era l’Església. Els diners que provenien de fundacions de misses, aniversaris i d’altres formes de culte eren prestats als petits pagesos amb la intenció de generar una renda anual fixa que pagués els serveis religiosos creats. No podem perdre de vista que els càrrecs eclesiàstics eren ocupats pels fills segons dels grups socials més acomodats, la qual cosa significa que la xarxa de préstecs que organitzava l’Església tenia com a darrer objectiu procurar els ingressos per a aquells fills segons. Els petits pagesos pagaven així la situació social dels cabalers, i els beneficis eclesiàstics i les “causes pies per donzelles maridar” tenen aquest sentit.

Què va passar amb la revolució liberal quan es va procedir a l’abolició del règim senyorial? La nova legislació va abolir els delmes i va unificar les jurisdiccions, però el problema de fons era la propietat de la terra. La propietat absoluta havia de revertir en el domini directe i els senyors s’havien de convertir en propietaris, o eren els possessors del domini útil els qui havien d’accedir a la propietat? La legislació fou ambigua en aquest tema i no clarificà si els censos emfitèutics es podien redimir, entre altres coses perquè no s’atrevia a prendre partit en el conflicte plantejat. Entorn al debat hi havia diverses situacions contradictòries: d’una banda, un domini útil clarament consolidat que feia inimaginable que es pogués desmuntar d’un dia per l’altre sense una gran conflictivitat social; d’altra banda, els emfiteutes acomodats catalans havien generat noves emfiteusis i, per tant, la reivindicació de la redempció dels censos emfitèutics era una arma de doble tall: si els pagesos de mas podien redimir, també ho podien fer els seus emfiteutes. Aleshores desapareixeria el mas i tot allò que havia permès consolidar el domini social dels pagesos acomodats.

Mentre els emfiteutes el domini directe dels quals estava en mans d’una institució eclesiàstica es van poder redimir i convertir en propietaris absoluts, els altres van continuar pagant censos emfitèutics fins després de la Guerra Civil, moment en què finalment es van poder redimir. Mentrestant, però, s’havien anat clarificant les relacions de propietat al camp català. La rabassa morta, per exemple, gairebé havia estat eliminada després de la fil·loxera i substituïda per contractes d’arrendament que no implicaven cap dret de propietat.

País Valencià: de l’emfiteusi a l’arrendament

El règim senyorial del País Valencià no presenta gaires diferències respecte al de Catalunya. Solament en la seva evolució històrica van aparèixer situacions que contribuïren a fer-lo més complex. Al costat de les senyories que tenien la jurisdicció alta i baixa, i el mer i mixt imperi, trobem les senyories alfonsines, que daten del 1329, les quals depenien d’una altra superior (ciutat, rei o un altre senyor) i no tenien el mateix nivell jurisdiccional. D’altra banda, l’expulsió dels moriscs en el segle XVII va permetre als senyors, en aquelles senyories en què la seva presència era significativa, de restablir les terres sota unes condicions contractuals més dures; finalment, els senyors varen mantenir el seu poder jurisdiccional amb més força que a Catalunya (monopolis, drets de nomenament de càrrecs, etc.). A tot això, cal afegir que a les terres de reialenc els drets senyorials eren aplicats amb menys duresa que a les terres de senyoria, a causa de les dificultats per organitzar una administració eficaç.

Malgrat això, els possessors dels senyorius valencians optaren per l’emfiteusi a l’hora de regular l’accés a la terra dels pagesos. Els establiments podien ésser col·lectius, mitjançant cartes de població, o individuals. Els censos que generaven eren fixos i es devaluaren en el temps, i qui va rebre el domini útil es convertí en quasi-propietari en poder-lo traspassar de pares a fills. El domini útil es podia comprar i vendre sense cap dificultat (només implicava pagar lluïsme al senyor) la qual cosa creava un autèntic mercat de terres. L’expulsió dels moriscs va possibilitar a alguns senyors l’actualització dels mecanismes d’explotació, i els nous establiments emfitèutics es feren a parts de fruits i per temps indefinit; afectava, però, a les zones més pobres del País Valencià.

El model valencià s’acosta al de la Catalunya Nova: coexistien els establiments de petites i grans parcel·les i els senyors retenien terres ermes que podien ésser establertes en el futur. Tot el dinamisme se centrava a l’entorn del domini útil i, per això, era la pràctica econòmica i social quotidiana la que provocà processos de diferenciació social entre els emfiteutes, al marge del règim senyorial.

Producció agrària i preu del blat al País Valencià.

El segle XVIII es caracteritzà per un notable creixement de la població i de la producció agrària. El País Valencià presentava molts contrastos entre les terres de l’interior i les planes costaneres, i l’agricultura tradicional coexistia amb una agricultura intensiva i orientada a la comercialització. S’ha de destacar, per exemple, l’extensió del regadiu i l’horta, la introducció o l’extensió de nous conreus com l’arròs, la vinya, l’olivera, el garrofer, el blat de moro, la morera, el taronger i les plantes destinades a la producció de sosa i de sabó i, finalment, l’especialització d’algunes comarques en la producció de cereals per a ésser comercialitzats. Una altra característica rellevant és que, en molts casos, aquesta intensificació agrícola era realitzada per petites explotacions pageses que utilitzaven mà d’obra familiar.

Les possibilitats comercials d’aquesta agricultura van fer que molts grups socials s’interessessin per la terra. Així, la petita noblesa, la burgesia urbana i els comerciants que residien a ciutat van començar a comprar petites parcel·les a pagesos amb dificultats, i a acumular importants patrimonis rústics. Diverses estructures de la propietat reconstruïdes (per exemple de l’horta del voltant de València) mostren aquest procés. Al mateix temps, els camperols més ben situats en la comunitat pagesa també incrementaren el patrimoni, utilitzant mecanismes similars als citats per Catalunya. El procés de concentració de la terra en mans d’aquests grups socials es complementava amb el procés d’esmicolament de la petita propietat pagesa.

Aquests nous patrimonis es formaren a partir de l’adquisició dels dominis útils de les petites propietats pageses. Ara bé, mentre a Catalunya els possessors de masos optaren pel subestabliment com a mecanisme d’apropiació de treball pagès, al País Valencià es preferí l’arrendament. Tant en el regadiu com en el secà, els propietaris arrendaven la terra per un termini de quatre a sis anys i per una quantitat en diner. També era una pràctica generalitzada pagar algun producte per sant Tomàs a l’amo. L’extensió de les parcel·les no superava, a l’Horta de València, 1,5 ha en el regadiu i 7 ha en el secà. El propietari incloïa en el contracte tot un seguit de clàusules que pretenien dirigir el conreu de la peça de terra i evitar els problemes de la curta durada. Així, s’especificava els conreus que calia plantar, les millores que calia fer, com s’havien de fer, les formes de pagament, les pràctiques que havia d’evitar per no exhaurir la capacitat de la terra, etc. Davant d’aquest seguit de clàusules no es pot pensar en un absentista només preocupat per la renda; ben al contrari, el propietari seguia el conreu de la terra i buscava maximitzar-ne la producció i la renda. També en el País Valencià, i davant la introducció de nous conreus, el propietari havia copsat que la petita explotació era la via més útil per a maximitzar la producció, especialment si el creixement es feia mitjançant la intensificació del treball, i no mitjançant innovacions tecnològiques que requerissin capital. I si algú treballava sense comptar la quantitat de treball invertida sinó el producte final, aquest era el petit pagès. No valia la pena pagar treball assalariat si el petit pagès treballava molt més per molt menys. Tot això es feia, a més, sense diluir el concepte de propietat: l’arrendament no qüestiona mai qui és el propietari, a diferència del subestabliment.

L’arrendatari també solia tenir problemes de liquiditat i havia de recórrer a l’endeutament, a vegades amb el mateix amo, de tal manera que la renovació del contracte s’havia de fer carregant els deutes contrets anteriorment. L’autoexplotació s’havia d’incrementar per fer front a un contracte encara més onerós.

L’arrendament no fou l’única forma d’accés a la terra per part dels petits pagesos, però sí la més estesa. En comarques vitícoles s’utilitzava l’emfiteusi a parts de fruits (normalment inferiors a la rabassa), i la plantació a mitges, que consistia en la plantada d’una vinya per part del pagès fins que, al cinquè any, la vinya es dividia en dues parts, una per al propietari i l’altra per al pagès. No sembla, però, que fossin pràctiques gaire esteses.

Al costat d’aquestes pràctiques contractuals, s’ha de considerar la figura del jornaler que treballava a les explotacions agràries en els períodes de més treball estacional. Les estadístiques assenyalen que era un grup nombrós, però els estudis històrics no permeten entreveure fins a quin punt aquests jornalers eren també petits pagesos o petits arrendataris que dedicaven una part del temps a anar de jornal quan les grans explotacions ho necessitaven.

Aquest esquema dona una panoràmica que permet entendre l’evolució del camp valencià en els segles posteriors. Burgesia, petita noblesa, comerciants, pagesos acomodats i petits pagesos posseïen el domini útil i formaven un bloc compacte respecte als senyors que tenien el domini directe i sols retenien amb una certa eficàcia el cobrament del delme i el nomenament de càrrecs municipals. La política endogàmica de moltes famílies de la noblesa les allunyava cada vegada més de les seves possessions, i s’acabaren fusionant amb famílies de Madrid o s’hi instal·laren. La força del domini útil era evident com a conseqüència de la pràctica de la quasi-propietat exercida de manera factual, generació rere generació.

A més, en el cas del País Valencià, els detentors del domini útil que explotaven el treball d’altri mitjançant contractes de conreu no utilitzaren el subestabliment o nova emfiteusi amb la consegüent generació de nous dominis útils. Aquests eren més gravosos perquè implicaven pagar parts de fruits, però també implicaven drets de propietat com va passar a Catalunya. Utilitzaren, en canvi, l’arrendament a curt termini que no implicava la cessió de cap dret de propietat a l’arrendatari. D’aquesta manera, i malgrat l’ambigüitat de les transformacions liberals de començament del segle XIX que no clarificava si el cens emfitèutic era redimible per al domini útil o reversible per al domini directe, aquell bloc compacte de dominis útils format pels nous grups socials dominants a la societat valenciana (burgesia, comerciants, petita noblesa…) va aconseguir a la pràctica, més que a nivell jurídic, que el cens emfitèutic fos redimible. Així, els emfiteutes grans i petits van convertir-se en propietaris de la terra a canvi del pagament d’una quantitat en metàl·lic, sense cap reivindicació per part dels arrendataris que no tenien cap dret sobre la terra.

Mallorca: el control de la producció per part de la noblesa

Producció i preu del blat a Mallorca. 1700-1790.

El règim senyorial mallorquí té l’origen en la conquesta de l’illa en el segle XIII. El rei i els senyors catalans que el van acompanyar es troben al capdamunt d’una piràmide molt complexa de drets feudals; jurisdiccions, cavalleries, dominis útils i directes creen una teranyina de drets extraordinàriament complexa. El que interessa retenir, però, és que a Mallorca, a diferència del que va passar a Catalunya, hi havia un col·lectiu de terratinents (noblesa i senyors de poble) que es comportaven com autèntics propietaris de la terra. Aquelles senyories que a Catalunya s’havien fragmentat en masos o petites parcel·les mitjançant l’emfiteusi, a Mallorca restaren com a patrimonis unificats i la noblesa els explotava com a tals. Si a Catalunya calia qüestionar la capacitat de la noblesa per captar l’excedent pagès a través del control de la terra, a Mallorca existia un grup social poderós que era capaç d’imposar les seves condicions als arrendataris de les seves terres. Si en els masos catalans la renda derivada de l’emfiteusi quedà congelada des del primer moment, a Mallorca els contractes de curta durada permetien una actualització periòdica de la renda. Un darrer detall: amb la revolució liberal del segle XIX, la noblesa catalana no va aconseguir convertir el domini directe en propietat absoluta, i foren els possessors de masos els qui van esdevenir propietaris; a Mallorca, en canvi, ningú no va dubtar, a començament del segle XIX, que els propietaris de la terra eren els senyors perquè, de fet, havien actuat com a tals des de l’edat mitjana.

El contracte de conreu utilitzat per explotar aquestes vastes explotacions fou gairebé sempre l’arrendament. Algunes vegades l’explotació directa es deixava en mans del majoral o representant del propietari, però era una via poc freqüent. L’opció de l’arrendament buscava la maximització de la renda a cada conjuntura i, per això, es necessitava una durada curta que permetés actualitzar la renda a cada contracte. Solien signar-se per quatre o sis anys i excepcionalment per nou; tanmateix, això no afectava el temps que els arrendataris podien estar al davant d’una possessió. El propietari forçava la renovació i actualització de la renda independentment de si continuava o no l’arrendatari. A les zones de muntanya predominava l’arrendament en diner, mentre que al Pla la part que es pagava en espècie era cada cop més important. A més de la renda en diner o en espècie, s’havien de pagar els acaptes (lliurament dels fruits de les produccions de la possessió en una data concreta), realitzar prestacions en treball (jornals de carro, transport del gra a un lloc concret…), efectuar millores en l’heretat, i fer-se càrrec del delme i les contribucions.

El propietari també intentava influir en l’organització del treball i de la producció. S’especificava què s’havia de plantar, com s’havien de fer determinats conreus, de tal manera que es limitava notablement la iniciativa econòmica de l’arrendatari.

Finalment, el senyor podia retenir una part de la possessió i arrendar-la per separat: eren les reserves. Les pastures solien quedar excloses del contracte i eren arrendades a part; els boscos, que proporcionaven llenya i aliment per al bestiar, també solien quedar al marge. La reserva més important era la de les rotes o petites parcel·les marginals que s’arrendaven als petits pagesos. L’elevada renda que pagaven les feia cobejables a les dues parts i, en els arrendaments, s’observa un continu estira-i-arronsa per poder-les controlar.

Aquest contracte d’arrendament demanava l’existència d’individus amb un mínim capital capaç de fer-se càrrec d’aquestes grans explotacions. Una part eren comerciants, especialment els lligats al comerç de l’oli, que arrendaven les possessions de muntanya; una altra part eren pagesos amb poques terres però amb mitjans per explotar els conreus. Solien acumular capital, ja que eren grans posseïdors de bestiar i, fins i tot, prestaven diners als propietaris. Eren pocs i emparentats, però si bé és cert que en alguns pobles tenien una gran hegemonia, tampoc no es pot afirmar que imposessin les seves condicions als senyors: s’ha esmentat la minuciositat de les clàusules dels arrendaments i els senyors procuraven no concentrar massa possessions en algunes famílies.

Els arrendataris pagesos conreaven les possessions mitjançant el treball familiar però, sobretot, amb treball assalariat. Calia, per tant, perquè el sistema agrari pogués funcionar, que existís una reserva de jornalers disposats a treballar quan convingués a les possessions però, al mateix temps, que no tot el cost d’aquesta mà d’obra recaigués sobre els arrendataris. La solució a aquest problema era que els jornalers poguessin accedir a petites parcel·les que no fossin suficients per a garantir la subsistència. D’aquesta manera estaven obligats a anar a jornal i, alhora, aconseguien una part del que necessitaven.

L’establiment emfitèutic, que havia servit per a la formació dels grans patrimonis, també va originar moltes petites propietats que pagaven censos irrisoris i que es trobaven al costat de les grans. Un altre mecanisme que permetia el sorgiment de petites explotacions eren les rotes. En un principi es tractava d’una parcel·la de garriga, bosc o erm posat en conreu, però aviat es va convertir en un contracte que regulava l’explotació de petits trossos de terra normalment d’escassa fertilitat. Les grans possessions destinaven una part a rotes, és a dir, arrendaven per un any un petit tros de terra de garriga a canvi de rebre una quantitat en espècie. El roter aportava la llavor i la feina, i el propietari autoritzava que utilitzés la llenya del bosc per fer formiguers. La quantitat de renda per hectàrea que obtenia el propietari era molt més alta que la que obtenia de la totalitat de la possessió, atesa l’alta autoexplotació del petit pagès. A més, la rota contribuïa a abaratir el cost dels jornals que s’utilitzaven a la possessió.

Al començament del segle XIX es calcula que el 80% dels pagesos mallorquins eren qualificats de petits perquè no tenien les 4 ha que es consideraven necessàries per a poder subsistir. La forta concentració de la propietat de la terra en mans dels terratinents i unes densitats demogràfiques relativament altes eren dos factors que pressionaven sobre el mercat de la terra. La petita explotació, en aquest marc, havia d’aprofitar tot allò que li permetés millorar el nivell de subsistència. D’una banda practicava una agricultura més intensiva en treball en les terres que posseïa que no pas la gran possessió i de l’altra, contràriament al que es podria pensar, es plantaren conreus orientats al mercat, com la vinya, per aprofitar la transformació de vi en aiguardent, i s’hi desenvoluparen activitats no agrícoles complementàries; lògicament, també enviaven el seu sobrant de mà d’obra estacional a treballar a les possessions.

Aquesta estructura agrària va travessar la revolució liberal pràcticament intacta i sense grans transformacions. Els grans terratinents, emfiteutes o no, és a dir, la noblesa i els senyors de poble, no van tenir cap problema a convertir-se en propietaris absoluts de la terra. Les transformacions en profunditat del camp mallorquí es produïren, per altres causes, a la segona meitat del segle XIX. En aquest moment es posaren a la venda moltes de les grans possessions i es va produir la fragmentació massiva de molts patrimonis, la qual cosa va comportar la multiplicació de petites propietats.