La família i la terra

És difícil entendre la societat sense prendre en consideració la família. És una unitat bàsica de l’organització social dins la qual s’estructuren la reproducció biològica, la producció, el consum, les relacions socials, la interiorització dels papers socials, etc. La societat la regula jurídicament però cada grup social la vehicula per aconseguir una millor reproducció social que, per a alguns, vol dir acumulació, per a altres, subsistència. Les terres de parla catalana tenen sistemes matrimonials i hereditaris diferents, però el que compta és com els fan servir els diferents col·lectius.

A Catalunya el dot o el sistema dotal organitzava la vida de les famílies. Darrere hi havia un interès per mantenir el patrimoni intacte ja que aquest era la base del prestigi social. A nivell hereditari, el fill mascle primogènit era el qui havia d’esdevenir hereu sotmès a la clàusula de fideïcomís i rebia, per tant, el patrimoni familiar. A canvi, havia d’assumir la col·locació dels seus germans cabalers o fadristerns; la llegítima era el preu d’aquesta col·locació que es pagava habitualment en diner efectiu. La liquidació hereditària es feia en el testament de l’hereu, però era en els capítols matrimonials, signats quan els fills es casaven, on s’anaven fent efectives les llegítimes, en forma de dots en el cas de les noies. Aquestes pràctiques conduïen a la generalització de la família troncal, és a dir, la residència sota el mateix sostre de l’hereu, la seva muller, el futur hereu i la jove, i els fills solters que esperaven ésser col·locats.

Tot i que els hereus solien dotar el millor possible els cabalers (d’acord amb les possibilitats de la casa), el sistema portava implícit una lògica de desigualtat. Les llegítimes pagades als cabalers eren gairebé sempre inferiors al dot que aportava la noia que es casava amb l’hereu. I és lògic, perquè el patrimoni familiar era el generador de llegítimes. Així, els fills tenien tendència a casar-se en unes condicions socials inferiors: les noies, amb hereus que tenien un patrimoni de menys valor que el del seu germà hereu, i als nois, que encara ho tenien pitjor perquè els diners que havien rebut es convertien en el seu patrimoni, els corresponia una noia d’una procedència social encara inferior.

Les famílies, davant d’aquesta situació, intentaren evitar la degradació social utilitzant diverses estratègies: espaiar el casament dels hereus a fi que passés més temps d’hereu a hereu i, així, donar més possibilitats al patrimoni de generar recursos per a pagar dots; incrementar la taxa de celibat definitiu retenint cabalers al mas (oncles i ties), o fent-los entrar en religió (capellans i monges) per estalviar dots; fundar institucions que abaratissin el cost de col·locació de fills com els beneficis eclesiàstics o les “causes pies per donzelles maridar i estudiants estudiar” que, a partir de crèdits a famílies pobres, permetien el finançament de places ocupades per cabalers de famílies acomodades o recollien recursos per incrementar el dot de les noies i pagar els estudis dels eclesiàstics; fomentar el casament hereu-pubilla per incrementar el patrimoni i millorar el nivell social, etc.

Aquestes estratègies, tanmateix, no podien ésser utilitzades per tothom ni tenia el mateix sentit fer-ho. La noblesa i la petita noblesa, que tenien sempre problemes de liquiditat i dificultats per a fer créixer les seves fonts de renda, casaren els hereus molt grans; multiplicaren els casaments hereu-pubilla (si de dues famílies se’n feia una, la renda es podia multiplicar per dos); vincularen el patrimoni per evitar que l’hereu se’l vengués; col·locaren molts fills a l’església i moltes filles es feren monges (era més barat el casament espiritual que el carnal); s’endeutaren per pagar dots i, en comptes de pagar llegítimes, es carregaren amb pagament de pensions anuals…

Els pagesos de mas tenien una font d’ingressos més estable i vinculada a la producció. Els hereus també es casaven grans, la solteria afectava sobretot els nois que solien ésser col·locats en el benefici eclesiàstic de la família. No hi havia monges. Les noies es casaven amb altres hereus i teixien una relació social intensa, fonamental per a l’estratègia del mas. El casament hereu-pubilla també era buscat però menys que en la noblesa. Els dobles casaments sovintejaven perquè el matrimoni sempre era una raó de família que havia de garantir la perpetuació i l’engrandiment del patrimoni.

La burgesia comercial i manufacturera també utilitzà aquest sistema hereditari, però la seva acumulació de recursos era ràpida i els dots i llegítimes pagats en un moment ja no se solien correspondre d’un fill a un altre, fet que obligava a reajustaments constants. El matrimoni entre les filles i socis de les companyies mercantils era utilitzat per estalviar conflictes i estrènyer lligams entre els socis i, també, per evitar que els dots descapitalitzessin les empreses. Els cabalers eren útils a la companyia i no tenia cap sentit pagar la llegítima per forçar la separació de la família. En aquest cas eren retinguts i, per això, se’ls donava participació a l’empresa. La societat familiar catalana té sovint aquest origen i, per tant, en aquests casos el sistema dotal pren una altra dimensió.

Així podríem continuar amb els petits pagesos, artesans, etc. Tots ells utilitzen el mateix sistema hereditari però cadascú l’adapta a les seves necessitats. A Catalunya el sistema dotal fou el més estès, però no fou l’únic. Va coexistir amb l’associació de compres i millores (comarques tarragonines), l’agermanament o pacte de companyia (Tortosa) i la mitja guadanyeria (Vall d’Aran). No sabem gaire cosa del contingut jurídic i caldria estudiar com els diversos col·lectius els utilitzaven per adaptar-se a les circumstàncies socials i econòmiques.

El sistema hereditari valencià era més obert que el català i admetia moltes més possibilitats, ja que la llibertat de testar era total. Els furs valencians foren abolits amb la Nova Planta i des d’aleshores s’aplicà el sistema castellà, la qual cosa no sembla que provoqués gaires problemes atesa la semblança entre la llibertat de testar i el sistema de millores castellà. De tot plegat podríem deduir que el sistema hereditari valencià era igualitari ja que tendia a repartir el patrimoni entre els fills. A la pràctica, aquesta llibertat fou utilitzada, però, segons els interessos dels diversos grups socials. La noblesa, petita noblesa i mercaders, per exemple, vinculaven les seves propietats i nomenaven un únic hereu, en total coincidència amb les estratègies desenvolupades a Catalunya.

Alguns estudis sobre el comportament dels pagesos de l’Horta mostren com tampoc no utilitzaven un sistema igualitari pur que hauria portat al suïcidi econòmic, sinó que nomenaven un hereu (no necessàriament el primogènit), milloraven els fills, i les estratègies matrimonials i les compravendes es desenvolupaven sovint per a refer els patrimonis. La comunitat tenia mecanismes perfectament definits per a corregir les conseqüències de l’igualitarisme. De nou pràctica jurídica i pràctica històrica no coincideixen i caldria investigar més per conèixer les estratègies d’adaptació dels diversos grups socials.