La manufactura i l’organització capitalista del treball

Ex-vot, Mascalbó, Reus, 1738, col·l. part.

R.M.

Canvi agrari i indústries rurals a Catalunya

No es poden explicar les característiques de la manufactura tèxtil tradicional a la Catalunya del segle XVIII sense tenir present la transformació general de l’economia en aquell període i, més particularment, el canvi agrari i les modificacions de les relacions exteriors. Cal destacar, en primer lloc, la intensitat de l’especialització vitícola, un procés que repercutia fortament sobre una manufactura tèxtil ben arrelada en l’economia rural perquè manllevava a l’agricultura una part significativa de la força de treball que ocupava.

L’especialització vitícola canviava això. La vinya no creixia només prenent el lloc als altres conreus, sinó que també s’hi intercalava, o s’hi afegia estenent-se per terres poc aprofitades abans. Representava sempre una intensificació de l’ús del sòl, que demanava més feina i que la repartia més al llarg de l’any, canviant doncs la disposició de les famílies pageses per a comprometre’s en altres activitats i encarint, en definitiva, el recurs a aquesta mà d’obra. En alguns indrets, l’especialització vitícola creava nous llocs de treball, relacionats amb l’elaboració i l’envasament dels vins i dels aiguardents, i amb el consegüent increment del transport i dels intercanvis.

No és estrany, doncs, que a les comarques que més es van endinsar per aquest camí hi declinés la indústria tèxtil tradicional. D’això s’adonaven prou els contemporanis, i per exemple l’Ajuntament de Montblanc afirmava el 1780, referint-se a la draperia que antigament havia prosperat a la vila, que “la extincion de fábricas de lana procedía principal, y casi únicamente, de haberse dedicado las gentes al plantero de viñas”. L’especialització de l’agricultura en general, i en particular la vitícola, tendia doncs a expulsar d’algunes comarques una manufactura que abans estava molt disseminada per tot el país. És clar que, en principi, això havia d’afavorir la seva concentració en altres. L’expansió de la vinya era naturalment un poderós activador del comerç intern, a més del comerç exterior que inicialment l’havia fomentat. Les comarques que s’especialitzaven en aquesta línia havien d’importar cada cop més subsistències: el Camp de Tarragona, per exemple, cap al 1780 comprava a fora ordinàriament els dos terços del cereal que consumia. En part venia de lluny, i per mar, però aquesta demanda massiva també esperonava la cerealicultura en altres comarques i donava lloc a un tràfic interior de gran embalum que repercutia sobre més activitats productives. Havent-hi més intercanvis, es feien ostensibles en una comarca els avantatges de determinats productes d’una altra que potser fins llavors es fabricaven localment; comprar-los també era més fàcil, perquè el mateix procés augmentava les possibilitats de vendre productes propis que abans no podien circular gaire. Com més s’intensificava la circulació mercantil, més productes s’anaven veient exposats a aquesta competitiva comparació.

En resum, els efectes de l’especialització de l’agricultura sobre la trama de les antigues activitats industrials consistien a accentuar les diferències d’aptitud de les comarques per a acollir-les, i a reforçar la circulació mercantil que feia més visibles aquestes diferències. Allà on podien sobreviure a una competència (del país, però també forastera) esdevinguda més forta, les indústries podien prosperar impulsades per una demanda interior acrescuda i concentrada. Força comarques de la Catalunya interior van enregistrar durant el segle XVIII augments de la població inassimilables per una agricultura que no sempre podia seguir el camí de l’especialització en la vinya, o en conreus semblantment remuneradors i intensius en treball. S’hi multiplicaven aleshores les explotacions pageses precàries, insuficients per a ocupar i mantenir les famílies dels seus titulars; hi augmentava, també, la proporció de mossos i de jornalers dins la població total. Allà on no hi havia tradició menestral, l’emigració era la seqüela segura del creixement de la població, i així van anar les coses, en general, a les comarques nord-occidentals.

Les possibilitats eren més variades, en canvi, allà on hi havia una tradició industrial que permetia enquadrar i endegar la creixent oferta de braços cap a manufactures com la de la llana. La tradició industrial es concretava institucionalment en confraries d’ofici; en el cas del treball de la llana, confraries de paraires i de teixidors, els especialistes imprescindibles per a organitzar un cicle productiu força complex i que, sobretot en operacions com la de teixir, necessitava veritables especialistes. Les confraries tenien funcions diverses, però també eren el vehicle de transmissió d’uns coneixements tècnics i d’uns principis organitzatius que no es podien improvisar. A força llocs de les comarques pre-pirinenques i de la depressió central es donava la conjugació d’aquestes dues circumstàncies, i la producció de teixits ordinaris de llana hi va prosperar fins a arribar a modificar les bases de l’economia local, que al final del set-cents en depenia decisivament.

Segons les informacions estadístiques, l’aglomeració d’indústries tèxtils rurals més pròspera i activa de la Catalunya de l’època es trobava entorn de Centelles, Moià i Castellterçol, i s’havia especialitzat en teixits senzills de llana que es venien sobretot a Catalunya, però també en mercats d’Aragó i de Castella. Els paraires de Moià (que formaven confraria amb els teixidors des del final del segle XV) o els de Castellterçol (on la confraria de paraires i teixidors estava constituïda almenys des del principi del segle XVII) aprofitaven l’augment de la població de la pròpia comarca, de limitats recursos agrícoles, per integrar a la seva economia rural una producció tèxtil que s’havia de fonamentar en el treball barat per reeixir a expandir-se. L’augment de la inversió de treball a la terra amb què en algunes comarques es podia respondre al creixement de la població, no era viable en aquestes; però la iniciativa artesana hi obria altres possibilitats mitjançant “la unión de labranza y Fábrica”, la qual, segons assegurava el 1789 la resposta que es donava des de Moià a l’interrogatori de Francisco de Zamora, fa que els treballadors, “en fuerza del enojo nacido del encierramiento en las officinas salgan a su tiempo al campo, con nuevos bríos y alegría; y recíprocamente las fatigas y cansancio del campo les debuelben después oportunamente a las officinas con otra especie de anhelo para el laborioso descanso de las fábricas”. Zamora havia copsat la importància d’aquesta combinació quan el 1787 escrivia en el seu diari de viatge, després d’haver passat per indrets de la plana de Vic on també prosperava molt la fabricació de teixits ordinaris de llana, que “el modo de mantenerse tanta gente en poco terreno es que, en las villas y lugares, casi todas son gentes de oficio; y los demás, empleados en fábricas de pelaires (entengui’s: en la fabricació de teixits de llana). Y (…), además de esto, todavía se emplean en la agricultura, y en cualquier tiempo del año que haya buena sazón, todos salen al campo; y al invierno y en días de lluvias trabajan en sus casas. (…) yendo corrientes las fábricas de pelaires, todos viven acomodados. Pero si no andan bien las fábricas, especialmente las de pelaires, todo son trabajos, (…) La introducción de estas fábricas es obra de 40 a 50 años, y su aumento conocido, de 20 acá”.

Força més antigues, com s’ha dit, eren a les poblacions al·ludides les confraries de paraires i de teixidors que endegaven cap a la indústria la disponibilitat creixent de treball nascuda de l’expansió demogràfica i que l’agricultura no podia absorbir productivament. També eren més antigues les xarxes de circulació de mercaderies i d’informació que feien possible col·locar fora de la comarca els productes d’aquesta indústria rural, la major part roba estreta de consum popular. Segons dades del 1765, els dos terços de la producció comercial de teixits de llana de Catalunya procedia d’aquestes indústries rurals disperses, que tenien la més gran densitat a la plana de Vic, el Lluçanès i, sobretot, el Moianès. Sens dubte, gran part del creixement de la producció tèxtil llanera (que es va multiplicar almenys per quatre durant el segle XVIII) es devia a aquest tipus de manufactura, molt arrapada encara a una economia rural de base agrària amb la qual compartia una part de la força de treball i de la qual procedia la major part de la demanda dels seus gèneres.

No s’ha de negligir la importància de la transformació experimentada aleshores per l’economia d’aquestes comarques. La multiplicació del nombre de famílies pageses que no podien conrear terres suficients per viure’n, de famílies pageses acostumades, doncs, a diversificar molt la seva activitat i a oferir treball a altri sense per això abandonar la producció de subsistències, donava plasticitat a l’economia comarcal i la feia més receptiva a noves oportunitats econòmiques.

Els mercats i la manufactura de qualitat

Marca de fàbrica, s.d.

BC

Els més grans increments, en termes relatius, de la producció de teixits de llana es van enregistrar, però, en la gamma de productes de qualitat més aviat alta. En aquesta mena de gèneres es van especialitzar poblacions com Olot (que encara destacava més en la producció de mitges de llana i de barretines) però també viles força més petites com Sabadell i Esparreguera; tanmateix, foren Terrassa i Igualada els centres productors que van arribar a tenir més prestigi i envergadura. La producció urbana, concretament la barcelonina, era negligible al costat de la d’aquests nuclis emergents.

Tenint en compte la seva qualitat i el seu preu, aquests gèneres havien de vendre’s sobretot en mercats urbans, de fet els únics on podien trobar consumidors relativament benestants (entre els quals s’han de comptar l’administració i l’exèrcit). Tenint en compte, per altra banda, els volums de producció documentats per al darrer terç del segle XVIII, sovint devien ser mercats allunyats, fora de Catalunya. Segons estimacions de la Dirección General de Rentas corresponents al 1778, a Catalunya es va transformar aquell any el 28 per cent de la llana fina i entrefina espanyola que no havia estat exportada. Fins i tot si el consum per cap de teixits bons era a Catalunya més gran que no en altres regions, una part de la producció catalana dels draps que feien servir aquesta mena de llana (els de compte vint-i-dosè o més alt) s’havia de vendre fora. El creixement de la indústria especialitzada en aquests gèneres ha de relacionar-se, doncs, en alguna mesura, amb el canvi en les relacions exteriors de l’economia catalana durant el segle XVIII, que va consistir en la diversificació d’aquestes relacions i, sobretot, en l’ampliació del seu àmbit.

En el cas dels teixits de llana, sembla clar que els mercats colonials no van ser mai una sortida gaire important peíais gèneres catalans; encara menys els mercats estrangers. El vector que va impulsar el creixement de la draperia catalana més enllà de la capacitat d’absorció del propi mercat regional va ser la penetració en altres mercats de la península, i molt especialment el de Madrid. Aquests mercats eren més accessibles per als productes catalans des de la incorporació, el 1714, dels territoris de la Corona d’Aragó a l’àmbit aranzelari de Castella.

Sobre els efectes de la unió duanera aleshores creada només es poden fer conjectures, perquè no hi ha encara estudis per a fonamentar una avaluació raonable; però sobre el sentit d’aquests efectes no hi pot haver gaires dubtes. Per exemple, se sap que l’entrada de teixits catalans a Aragó era inapreciable el 1675, data per a la qual hi ha informació sobre el tràfic aragonès d’importació i d’exportació. I se sap igualment que a la segona meitat del segle XVIII, en canvi, la venda de gèneres catalans era la base de l’activitat d’algunes de les principals cases de comerç de Saragossa. Pel que fa a Madrid, Eugenio Larruga, secretari durant molts anys de la Junta General de Comercio y Moneda i ben situat, doncs, per saber de què parlava, escrivia a les Memorias políticas y económicas sobre los frutos, comercio, fábricas y minas de España (1787): “las provincias (…) que más intereses sacan de la corte por un verdadero comercio suyo activo, son las de Valencia y Cataluña, la primera con los varios artículos de sus manufacturas de seda, paños (…); loza (…); papel (…) y según un cálculo prudente pasa de treinta millones de reales lo que anualmente introduce: la segunda (és a dir, Catalunya) saca mucho más en los diferentes géneros de sus fábricas que entran continuamente, siendo los renglones más principales, paños, bayetas, estameñas, indianas, lienzos pintados, papel, y medias de seda, aunque este último ha decaído mucho (…) De curtidos entra un renglón considerable: sólo de zapatos, admira el gran número que se consume”.

Comerciant de llana olotí atacat per uns lladres a Sevilla, 1783.

MCG / R.M.

Si els mercats espanyols estaven més oberts des del 1714, això no volia pas dir que els productes catalans (o espanyols, en general) hi tinguessin protecció efectiva contra una competència estrangera que conservava les facilitats d’introducció de què fruïa des de molt abans (sobretot la producció tèxtil anglesa i francesa, que fins al darrer quart del segle va continuar pagant, a la pràctica, drets de duana molt baixos). Probablement això explica que només en una gamma relativament restringida de teixits trobessin els productors catalans possibilitats d’entrar als mercats espanyols: els draps vint-i-quatrens i vinti-sisens, i baietes o estamenyes igualment de compte alt. En els gèneres de qualitats superiors, de preus que podien absorbir costs de comercialització elevats, la competència estrangera era irresistible. Al contrari, en el cas dels gèneres molt senzills, de preus baixos, no era fàcil desplaçar els productors locals. Així, a Catalunya, l’estímul derivat del potencial accés a mercats més amplis va actuar només sobre un tipus de productors, que van saber respondre-hi i instal·lar-s’hi. No podien ser gaires, però el seu impacte justifica que se’ls dediqui una mica d’atenció.

La manufactura i els orígens de la indústria fabril

Teixidor, Enciclopèdia, 1751-65.

BC

Fou a les localitats que van prosperar amb l’especialització en draps bons que l’expansió de la manufactura durant el segle XVIII va deixar una empremta inesborrable sobre el teixit social local. En els dos casos sobre els quals ha estat publicada més informació, els de Terrassa i Igualada, s’hi observa una concentració del negoci en mans de molt pocs paraires o fabricants de panyos, com preferien fer-se anomenar. Contrasta força la comparació amb Moià, el principal nucli productor de roba estreta. Certament, l’informant abans esmentat dividia els paraires de Moià en dos grups, els fabricantes mayores i els menores. Però dels primers n’hi havia 23 i, dels altres, 30; no sembla, doncs, que es pugui parlar d’una gran concentració en poques empreses. Ben diferent és, en canvi, la situació que Josep Maria Benaul documenta en el cas de Terrassa: el 1808, i de resultes d’una concentració endegada ja des de mitjan segle XVIII, sis famílies de paraires (entre un total de 40 fabricants) produïen el 70% del drap i el 78% de les baietes. O a Igualada, on el 1765, segons la resposta a una enquesta de la Junta de Comerç, hi havia una vintena de paraires actius però els dos terços dels telers corrien per compte de només tres fabricants; la producció d’Igualada d’aleshores consistia sobretot en draps vint-isisens, que valien aproximadament el doble que els draps setzens que dominaven la producció moianesa. Tampoc a Igualada no hi havia gaire concentració al final del segle anterior, quan produïa sobretot setzens. I és que les exigències d’una i altra producció eren molt diverses, en especial pel que fa referència al capital circulant que s’hi necessitava.

¿D’on procedien aquests fabricants que tant a Igualada com a Terrassa protagonitzaven, acaparant-lo, el creixement de la producció drapera de qualitat? Res no indica que fossin l’instrument d’iniciatives tècniques o financeres exteriors a l’activitat local. És cert que tots aquests paraires, tant a Igualada com a Terrassa o a Sabadell, van rebre per al seu negoci el títol de Fàbrica Real i les gràcies que hi estaven associades. Però no sembla que el seu ascens i el seu enlairament respecte als altres mestres puguin explicar-se pel suport de l’administració en primer lloc.

A Igualada, per exemple, la primera concessió del títol de Fábrica Real havia estat atorgada el 1745 conjuntament amb dos dels tres fabricants abans esmentats, concretament Segimon Borrull i Josep Torelló. Entre altres coses, la concessió els autoritzava a posar l’escut amb les armes reials “sobre las casas de la fábrica, y sus almazenes, con la inscripción de Fábrica Rl. de paños de la Villa de Igualada”; els fabricants gaudirien del fur de la Junta de Comerç en primera instància, en totes les causes civils o criminals en què es veiessin implicats per causa de la fabricació i comerç de draps fins. Les exempcions fiscals que rebien no eren gaire generoses, ni podien ser gaire decisives: no pagarien en els peatges i lleudes que depenien de la hisenda reial a Castella, Aragó i Catalunya; els seus aprenents no haurien de pagar el cadastre personal, i les cavalleries que tinguessin ocupades no estaven subjectes al servei de bagatges per a l’exèrcit. La concessió no era el punt de partida de l’ascens dels seus beneficiaris; era més aviat la sanció oficial de l’èxit anterior i d’una diferenciació ja avançada respecte als altres mestres. En el cas de Borrull i de Torelló, en efecte, en el moment de rebre-la ja tenien dinou telers amples treballant contínuament per a ells (no concentrats en un local, sinó dispersos per cases particulars), tres-cents quaranta torns de filar (escampats per cases d’Igualada i de la rodalia), dos tints als afores de la vila, dos molins drapers i camp d’estricadors propi. Donaven feina, en conjunt, a cinc-centes persones que gairebé totes la feien a casa. Una situació semblant a la dels Busquets, Vinyals, Galí o altres, de Terrassa, però ben diferent de la dels altres paraires igualadins, que com a única instal·lació fixa tenien el senzill obrador per a cardar i emborrar la llana que després feien filar a cases de pagès, que encarregaven el tissatge a mestres teixidors independents d’ells, i que feien servir tots el mateix molí draper.

A la base de la diferenciació inicial hi havia, en el cas de Borrull i de Torelló, components ben locals i, segurament, força comuns: la deliberada coalició de recursos de tota mena per part de dues famílies de mestres que encara al final del sis-cents no destacaven especialment dins la confraria de Sant Joan Baptista, la dels paraires d’Igualada. L’aliança matrimonial era un mitjà idoni per a donar a aquest grup d’interessos la cohesió i la continuïtat necessàries per a reeixir: durant el primer terç del segle XVIII i en una sola generació, quatre germans Torelló (dues dones i dos homes) es van casar amb quatre germans Borrull, i les quatre parelles vivien dedicades a la producció o al comerç de draps de llana. Sobre la base d’una sòlida cooperació devia ser més fàcil d’obtenir el crèdit necessari per a la fabricació de draps més cars que els que abans feien, i per a edificar instal·lacions pròpies i relativament costoses. En definitiva, per a emprendre les transformacions del negoci necessàries per a aprofitar les oportunitats noves que aleshores apareixien en mercats urbans i extraregionals.

No es coneix prou la trajectòria de gaires d’aquestes famílies de paraires que estaven modificant la fesomia empresarial de la indústria llanera a la Catalunya del segle XVIII. Però sembla que procedien dels rengles menestrals, i que la pressió cap al canvi venia de la diferenciació a l’interior de la petita producció independent que havia pres embranzida en la dinàmica del canvi agrari i que havia pogut aprofitar limitades però reals oportunitats d’expansió per mercats abans inaccessibles.

L’expansió de la tradicional manufactura de la llana ja posava els fonaments sobre els quals creixeria la moderna indústria fabril. De manera immediata, per la mecanització i la ulterior expansió de l’activitat originària en casos com els de Terrassa i de Sabadell. La manufactura havia preparat el terreny de manera que hi hagués interès i capacitat per a transformar, amb la incorporació d’innovacions foranes, la base tècnica d’una activitat en la qual durant el segle XVIII s’havien anat alterant les relacions entre els agents del procés de producció, i s’hi havia anat configurant una classe d’empresaris ben diferents de la menestralia dels vells oficis.

El desenvolupament de la manufactura tradicional havia tingut efectes de caràcter més general, però que són igualment significatius per a entendre algunes característiques de l’arrencada del desenvolupament fabril a Catalunya. Ho suggereix la fàcil incorporació d’aquestes comarques, a partir del 1780, a la producció industrial innovadora per excel·lència en aquells moments, la cotonera, que per a la filatura aprofitava inicialment xarxes de treball a domicili establertes molt abans pels paraires. Els de Monistrol de Montserrat s’exclamaven el 1783 perquè les pageses del terme i de pobles dels encontorns, que abans només filaven llana, rebien aleshores de Barcelona cotó per filar. Els paraires demanaven a la Junta de Comerç que la nova activitat es prohibís “en todos aquellos pueblos donde hubiere establecidas fábricas de lana”, tenint en compte, argumentaven, que hi havia “diferentes terrenos como la Sagarra, Urgel, Conca de Tremp, Montañas, y otros, donde la falta de industria tiene a las mugeres en una miserable y perjuizial ociosidad, y podría en ellos introducirse la hilaza de algodón”. L’expedient obert per aquest motiu documenta el caràcter general del fenomen, perquè es van afegir a la reclamació les confraries de paraires de força localitats. Fins de Sant Quirze de Besora informaven que allà començava a passar el mateix

La filatura del cotó no es difonia pel territori en funció només dels costs de transport des de Barcelona, el centre importador i distribuïdor de la primera matèria; ni tampoc en funció d’una genèrica disponibilitat de treball barat, o merament del nombre de dones o de criatures desvagades. És il·lustratiu un informe de l’alcalde major de Granollers que el 1784 destacava el bon estat de l’agricultura, però lamentava que hi hagués tants captaires: “assí mugeres como niñas y niños de que abunda el Pueblo”. Ho atribuïa al fet que hi era escassa l’activitat no agrària, tot i que Granollers tenia “una vellísima situación, un buen mercado en el jueves de cada semana (…), solas quatro leguas distante la capital de Barcelona con su buena carretera o camino real, dos leguas de la ciudad de Mataró”. Però no hi havia hagut iniciatives industrials (potser per les possibilitats agrícoles) i a l’alcalde major, per posar remei a la mendicitat, només se li acudia fer promulgar “una Real Cédula ó Edicto para obligarles (les dones i criatures) a que se ocupen en la lavorde los hilados”. Curiosament, els cotoners barcelonins no explotaven aquesta reserva de treball tan accessible ni a Granollers semblaven adonar-se de les possibilitats que això oferia.

Marca de fàbrica, 1782.

MHCB / G.S.

Les noves activitats industrials no s’escampaven, doncs, per un territori abstracte, sinó per àmbits ja treballats per relacions econòmiques i estructures socials que podien determinar les seves vies de difusió molt més que no la distància o l’estat dels camins. I el mercat de treball no és altra cosa que un feix de relacions en el dual el nombre de braços i la seva disponibilitat només configuren el marc d’un quadre de possibilitats que pot omplir-se de diferents maneres. La història prèvia del desenvolupament de la manufactura pren aquí tot el seu relleu.

Convé insistir, d’altra banda, en el fet que aquesta difusió no representava un fenomen de mer parasitisme de la nova activitat sobre una de vella, que simplement li havia fet el llit. Reflectia, més que res, la versatilitat que davant d’opcions diferents tenien les economies comarcals transformades per tot el procés que s’ha descrit abans. A Igualada, per exemple, segons un informador de la Junta de Comerç (l’any 1784), també la filatura del cotó competia amb la de la llana, però perquè alguns paraires “se han dado también a hazer cardar e ilar Algodón, y hazer tejer piezas que venden a fabricantes de Indianas para pintarlas”. La indústria cotonera esdevindria ben aviat la principal activitat tèxtil de la comarca d’Igualada, en un procés que no pot deslligar-se de l’anterior embranzida de la draperia, i també d’altres produccions industrials. I el mateix passava a la plana de Vic, al Bages o al Berguedà, sense que, és clar, hi hagués res de predeterminat.

El paper d’aquestes comarques no era únicament el de proveïdores diligents de mà d’obra barata i poc o molt organitzada, que ajudés a diferir la incorporació d’innovacions tècniques costoses i compromeses. En aquelles que responien als reptes nous, al final del set-cents, amb tanta vivacitat com havien respost a les dificultats i oportunitats de principi de segle, la participació en el canvi era més activa. La tradicional atribució de la berguedana (màquina de filar manual amb diversos fusos), símbol de l’arrencada de la moderna indústria fabril a Catalunya, il·lustra prou el caràcter actiu que hi van tenir els impulsos acumulats per la prolongada expansió i la transformació d’una manufactura tradicional com la de la llana.

La indústria llanera a Catalunya

El mercat espanyol dels teixits de la casa Torelló.

La indústria llanera va tenir un notable desenvolupament a Catalunya al llarg del segle XVIII. Treballava per a un mercat interior en expansió però també per a mercats peninsulars. Un exemple notable de la presència de draps fins catalans a l’Aragó i Castella foren els Torelló, família de paraires d’Igualada que el 1745 van rebre el títol de Fábrica Real. A Lleida, Osca, Calataiud i Saragossa, els Torelló venien els seus teixits a comerciants, als quals compraven llana, mentre que a Madrid, el seu mercat principal, hi tenien un sol distribuïdor. Un viatge anual a la fira de Valdemoro els permetia lligar els tractes amb els comissionistes i adquirir primeres matèries. Tot plegat, com ha remarcat Jaume Torras, donava a la parairia dels Torelló una important dimensió comercial, que esdevé paradigmàtica per entendre la posterior penetració dels teixits de cotó en el mercat peninsular.

La sederia valenciana

La seda a València. Producció. 1737-1791.

La indústria sedera es pot considerar com un prototipus d’indústria tradicional, és a dir, com una activitat productiva de caràcter artesanal, regulada per estrictes reglamentacions gremials, destinada a satisfer una demanda potser quantitativament reduïda, però qualitativament important, generada per sectors socials de gran poder adquisitiu. La seva solidesa i durada, el tacte agradable, la notable versatilitat per a l’expressió artística, el secret llegendari que n’envoltava l’obtenció, conferiren a la seda des de l’antiguitat més remota un paper rellevant en la història del vestit com a signe extern de prestigi social i de riquesa. L’escassetat de seda a Europa fins a èpoques relativament tardanes, el seu exotisme, el prolongat monopoli bizantí i àrab —a Sicília, a l’Al-Andalus—, tot plegat no va fer sinó reforçar la seva condició d’article de luxe, objecte d’un costós però lucratiu comerç que féu la fortuna de molts mercaders venecians i genovesos.

La producció de seda es convertí molt aviat en centre d’una atapeïda xarxa d’interessos, sovint contradictoris. Com que la collita era fàcilment comercialitzable, es tractava d’un producte apropiat per a posar els pagesos en contacte amb un món més obert que el de la mera agricultura de subsistència. D’altra banda, les operacions prèvies al teixit, ateses les condicions normals del treball pre-industrial, es transformaren gairebé espontàniament en tasques molt apropiades per a la indústria domèstica, és a dir, en via d’aproximació i aprenentatge d’un treball no estrictament agrícola, sinó artesanal. Finalment, com que el cost de la primera matèria i les característiques del mercat feien que fos difícil que la majoria dels mestres artesans disposessin del capital necessari per afrontar amb els seus propis mitjans tot el procés productiu, la sedería resultà un camp propici per a la intervenció del capital comercial en l’esfera de la producció. La importància del comerciant empresari, doncs, no féu sinó augmentar en aquest sector i, encara que els gremis tractessin de vegades d’imposar el criteri que ningú sense el títol apropiat pogués negociar amb la seda, les seves mateixes dificultats econòmiques els obligaren a transigir en l’aplicació fraudulenta de les ordenances gremials. En una paraula: la producció sedera és una de les situacions on millor s’aprecia la confluència de factors tradicionals i de factors progressistes en el procés de transició de la protoindústria a la indústria.

Com es va desenvolupar la sedería a València? Apresa dels moros, la sericicultura adquirí importància creixent en la producció agrícola valenciana, estenent-se al principi per les terres del secà interior, on ja al segle XV ocupava certa extensió. Al segle XVI la morera passà també al regadiu i es concentrà sobretot a l’Horta de València i a la ribera del Xúquer, a la vora del qual Alzira es convertí en un dels principals mercats seders d’Europa, gràcies a la circumstància que s’hi anticipava la maduració de la fulla de morera uns quinze dies respecte d’altres comarques, fet que permetia de disposar abans que en altres llocs de les primeres remeses anuals de seda.

L’elaboració final i la confecció de teixits es concentraren molt aviat a València i a Xàtiva, de manera que ja al segle XV el gremi de teixidors de seda era un dels principals. Cap al 1475 alguns artesans genovesos s’instal·laren a València, prova de l’interès que la seda valenciana despertava entre els comerciants de Gènova, que preferien establir-se directament on abundava la primera matèria de bona qualitat. L’aportació tècnica i artística d’aquests especialistes reforçà indubtablement el prestigi de la sedería valenciana, que ja pels volts del 1542 reclamà a les Corts de Montsó l’adopció de mesures protectores per a frenar la competència de sederies estrangeres i impedir l’exportació massiva de la primera matèria.

Aquesta última pretensió seria, no obstant això, molt difícil d’aconseguir. Primer, perquè el creixement de la producció de seda fou molt més ràpid, almenys fins el 1580, que la capacitat productiva dels artesans; i segon, perquè l’exportació de seda resultà cada vegada més vital per a la supervivència d’una societat deficitària de blat i altres gramínies; heus aquí l’esquema bàsic del comerç valencià que havia de dificultar una consolidació primerenca de la indústria sedera.

L’expulsió dels moriscos l’any 1609, assestà a més un cop dur a la producció de seda, com a tota l’economia valenciana, del qual no començà a recuperar-se fins a la dècada dels anys 90; des de llavors, i durant la major part del segle XVIII, l’expansió sericícola fou gairebé ininterrompuda; d’unes 650 000 lliures produïdes en el primer terç del set-cents, se superà el milió abans de la meitat de segle, es duplicà cap al 1770, i inicià la davallada a partir del 1790. Les comarques de les hortes de València i Castelló, la vall del Palància fins a Sogorb, la Ribera Alta i la Ribera Baixa, la Safor, la Marina Alta i el Camp del Túria, foren les de més intensitat de moreres, les branques inferiors de les quals s’esporgaven per a evitar que la manca de sol dificultés l’obtenció d’altres collites.

Tanmateix, la reconstrucció econòmica subsegüent a l’expulsió dels moriscos vingué acompanyada també per l’enfortiment del poder senyorial. Un dels sistemes preferits per a l’increment de les rendes senyorials fou el de la partició de fruits, que en els contractes emfitèutics permetia eludir els fenòmens inflacionaris. Pel que fa a la morera, fou freqüent la concessió senyorial de certes franquícies temporals als emfiteutes amb objecte d’interessar-los en la seva plantació, encara que després el repartiment de la fulla es fes en la proporció d’l a 3. Per consegüent, l’emfiteuta, si volia treure algun profit a la seva situació, es veia forçat a servir-se d’aquelles collites més fàcilment i avantatjosament comercialitzables, per obtenir a canvi uns ingressos que li permetessin afrontar les seves obligacions contractuals i les despeses d’exportació.

Aquestes circumstàncies ajuden a comprendre no solament per quina raó la filatura de seda, i fins i tot el torcement, es convertiren en feines domèstiques, sinó també per què es realitzaven amb tanta pressa i imperfecció. Els censos emfitèutics havien de pagar-se per al dia de Sant Joan, així que aleshores la collita de seda, que havia començat el maig, havia ja de ser filada, torçuda i venuda; d’altra banda, com més aviat passés a mans dels comerciants i desaparegués de les llars de pagès, més fàcil resultava defraudar el senyor declarant-li l’obtenció d’una collita menor a la realment aconseguida, o fins i tot ocultant-li la producció marginal aconseguida en rompudes que ni tan sols li havien estat declarades.

Els comerciants, al seu torn, es beneficiaven d’aquestes circumstàncies. Comprant la seda directament als pagesos, podien oferir-los preus inferiors als del mercat aprofitant les seves dificultats econòmiques. Evitaven, a més, l’encariment de la primera matèria en no pagar les taxes fiscals a les portes de la ciutat i podien eludir amb més facilitat l’obligació de declarar a la llotja les quantitats comprades, de manera que canalitzaven la seda cap a un mercat fraudulent i a l’exportació clandestina.

Els efectes que tot això produïa sobre la sedería valenciana eren desastrosos. Malgrat que es trobaven en zona de collita abundant i de bona qualitat, els artesans del gremi seder s’enfrontaven sovint amb l’escassetat de la primera matèria. A més, la pèssima qualitat del filats dificultava després el tintatge i la teixidura. Finalment, la introducció de sedes estrangeres plantejava una competència gairebé insuperable.

Des del final del segle XVII, en què arrencà del govern mitjançant el desemborsament d’una considerable suma el títol de Col·legi de l’Art Major de la Seda, el gremi emprengué una enèrgica i infatigable campanya orientada a redreçar aquella situació. Primer lluità per a aconseguir la prohibició d’exportar seda en branca, cosa que obtingué el 1699; però el fet que tal prohibició, complementada per la de no permetre l’entrada de la seda oriental que portava el galeot de Manila, hagués de ser reiterada el 1737, 1738, 1742 i 1744, en demostra la ineficàcia. En segon lloc, reclamà a les autoritats locals i centrals l’ajut necessari per a perseguir els fraus en la filatura i el torcement, però aleshores no solament ensopegà amb les dificultats tècniques d’aquest procés (el silenci amb què els artesans de Bolonya guardaren durant segles el secret dels seus molins de seda n’és una bona prova), sinó sobretot amb els interessos creats entorn a la filatura domèstica. I, en tercer lloc, s’esforçà a aplicar amb tot rigor les regles tradicionals de l’ofici, per a la qual cosa es redactaren unes noves ordenances el 1736 que actualitzaven les del segle XVII, alhora que es demanava al govern la submissió dels gremis seders locals a l’autoritat exclusiva de l’Art Major de la ciutat de València.

Procés d’obtenció i filat de la seda, J.A.Valcárcel, 1786.

BC

Els esforços realitzats per l’Art Major de la Seda tingueren el suport de la Junta de Comerç i Moneda: moltes de les seves demandes de protecció s’inscriviren fàcilment en la política protectora del mercantilisme industrialista practicat durant la primera meitat del segle XVIII. Però la millor prova que, malgrat tot, els seus resultats foren escassos, la tenim en el fet que només una circumstància extraordinària, com fou el brot de pesta a Marsella l’any 1720, que paralitzà l’exportació de seda en brut o la seva sortida clandestina, afavorí clarament la reactivació dels telers valencians. Es diria que l’abraçada protectora del gremi resultava asfixiant per a una producció que havia d’obrir-se cada cop més als gustos canviants de la moda.

Aproximadament a partir del 1750 els problemes foren diferents. Enfront de l’exclusivisme gremial i de la seva intransigent aplicació de les normes tradicionals, tan esterilitzadores d’altra banda davant de qualsevol innovació tècnica i artística, començà a perfilarse un decidit canvi de l’actitud governamental: començaven a obrir-se pas idees més liberals que, en inclinar-se per afavorir la lliure circulació de primera matèria, posarien de manifest la subcapitalització de la sedería valenciana i la seva incapacitat per a adaptar-se a una producció més competitiva, desprovista de les traves de reglaments, prohibicions i privilegis.

La indústria de la seda

Màquina de filar seda, València.

La importància relativa de la indústria de la seda a Catalunya ha estat eclipsada pel lideratge indiscutible de la valenciana, però també pel predomini d’altres branques tèxtils com la llana, el lli i el cotó. Amb tot, durant el segle XVIII experimentà un desenvolupament notable que es traduí en un increment progressiu de la importació de seda del País Valencià, de Múrcia i de l’Aragó, ja que la collita autòctona procedent de les comarques del Segrià, la Noguera i el Baix Ebre, era mínima. Antoni Segura n’ha remarcat l’abast: Manresa va augmentar el seu nombre d’agremiats de 76 a 637 (entre el 1722 i el 1788), Barcelona de 103 a 282 (entre el 1717 i el 1771), Reus de 10 a 264 (entre el 1726 i el 1783) i Mataró de 20 a 78 (entre el 1717 i el 1780). A aquests centres es pot afegir Calella, Tarragona, Tortosa i Vilassar. Una extensa xarxa de treball a domicili, on la dona assumí un protagonisme rellevant, acomplia bona part de la feina acabada en els tallers dels mestres velers, dels botiguers i de les companyies de teles. Cap al 1780 unes 6 000 persones treballaven en aquesta manufactura a Manresa (la meitat eren dones i nens) i 12 000 dones feien puntes a Barcelona, activitat també molt arrelada al Maresme. Com en la llana, alguns mestres enriquits distribuïen el treball tot defugint les constriccions gremials. D’altra banda, el sectores va veure beneficiat tant per la demanda de mocadors, mitges de seda, vetes i puntes del mercat americà, però també de l’Europa nòrdica i de l’interior de la península, com per la concessió de privilegis reials que posaven fi a les limitacions gremials. L’èxit de la sederia catalana va tenir la seva base en l’especialització en productes de cost baix, de fàcil col·locació en els mercats exteriors. La conjuntura crítica del final de segle, agreujada per la competència francesa i italiana i pel contraban, la féu trontollar fins que es va refer a la segona meitat del segle XIX amb la mecanització i la fàbrica com a unitat de producció.

Cap a la manufactura capitalista

El punt de partida fou l’obertura a València d’una fàbrica de teixits de seda establerta per la Compañía de los Cinco Gremios Mayores de Madrid (1753). Amb la major discreció possible, el marquès de l’Ensenada procurà els suports governamentals necessaris, en particular la contractació d’un cert nombre de qualificats artesans lionesos i el privilegi que poguessin treballar els seus teixits sense atenir-se al que preveien les ordenances de l’Art Major de la Seda. Per primera vegada existia a València una manufactura dispersa, és a dir, no concentrada en una sola instal·lació, però amb pretensions d’integrar sota la mateixa direcció tècnica i financera tot el procés d’elaboració de la seda, des de la filatura i el torcement, fins a la teixidura i el tintatge, com també la comercialització, orientada cap al mercat colonial. Tot i la reticència de l’Art Major, que va posar tots els obstacles que pogué, el negoci dels Cinco Gremios de Madrid funcionà bé, encara que a una escala molt més modesta del previst. El 1754, per exemple, anunciaren la seva intenció de posar en funcionament fins a 2 000 telers. La realitat és que, de teixits amples, no n’arribaren a fer funcionar sinó entre 200 i 300, a més d’altres tants dedicats a la producció de mitges, article al qual també es dedicaren des del 1778.

Vestit i sabates, s.d.

MTI / R.M.

Amb tot, la importància d’aquesta manufactura no rau tant en la seva magnitud concreta, sinó en els canvis qualitatius que provocà. Fos quin fos els seu dinamisme exacte, va servir per a exemplificar davant dels artesans valencians una nova forma d’organització i funcionament, fent palès el contrast entre la producció capitalista i la tradicional. La fàbrica dels Cinco Gremios va ser un clar exemple de com el capital comercial penetrava l’esfera de la producció, acabant amb la precària independència dels artesans més pobres; per exemple, gairebé el 60% dels vuitanta-sis mestres que treballaven integrats en aquesta empresa el 1758, no tenien més que un o dos telers i només hi havia quatre artesans que tenien sis telers, o sigui, un més dels que autoritzaven formalment les ordenances. L’empresari no pagava a l’artesà el total de la producció realitzada, sinó un percentatge fix (en realitat, un salari), amb el qual li assegurava uns ingressos regulars, segurament reduïts, però valuosos per a deslliurar aquests petits artesans de les contingències que feien variar bruscament la seva posició econòmica d’un any a un altre. No és gens estrany que es generalitzés cada cop més el sistema de treballar per compte del mercader.

¿Tingué imitadors la iniciativa dels Gremios de Madrid? Sí, encara que dins uns límits molt estrets, com eren realment els de la sederia valenciana. S’inscriviren aquestes iniciatives en el context d’un clima polític nou, que correspon al despotisme il·lustrat dels temps de Carles III i a l’ascens de corrents ideològics relativament liberals. Pel que toca al nostre assumpte, només cal recordar que des del 1760 fou liberalitzada l’exportació de seda en branca i que el govern es mostrà disposat a anar generalitzant al conjunt de la indústria sedera les exempcions i privilegis que fins aleshores havien estat patrimoni exclusiu de certes companyies comercials.

Aquest aire de llibertat, lluny de ser perjudicial per a la sederia, com temien els sectors més tradicionals, resultà estimulant i clarificador, perquè posà de manifest quina era la situació real del complex món seder. En primer lloc, la seda era objecte d’especulació. Habitualment, colliters i artesans es llançaven retrets i pledejaven els uns contra els altres. Els primers acostumaven a al·legar no solament que hi havia producció de seda suficient per a exportar i satisfer la demanda dels artesans de València i de la resta d’Espanya, sinó també que els artesans no compraven seda perquè no volien competir amb la resta de compradors i preferien buscar la primera matèria a preus de privilegi, fins i tot quan no eren alts. La veritat és que els preus havien deixat de ser-ho al començament de la dècada dels seixanta, de manera que la parsimònia amb què els artesans adquirien la seda es devia més aviat a la incapacitat financera que a la mala fe. El 1762, per exemple, els artesans havien previst adquirir 180 000 lliures de seda, però no en pogueren comprar realment més de 60 000, és a dir, la diferència que hi havia entre fornir uns 1 500 telers i fornirne 500 solament. Però els mestres del gremi, al seu torn, denunciaven l’exportació fraudulenta i el fet que els colliters no volien vendre seda sinó als estrangers, que estaven en condicions d’avançar-los el valor de la collita a preus amb els quals no podien competir.

En segon lloc, la producció artesana més tradicional estava començant a descompondre’s. L’Art Major de la Seda integrava formalment tots els mestres artesans, però aquesta denominació encobria situacions socials que es diferenciaven cada vegada més. Hi havia, d’una banda, el grup reduït de comerciants-empresaris, l’adscripció dels quals era purament formal i els interessos econòmics dels quals no estaven exclusivament xifrats en el negoci seder. El comerciant-empresari, d’acord amb el que era costum en el sistema de treball a domicili, subministrava la primera matèria als teixidors que treballaven per a ell i a la fàbrica del qual aportaven els telers de la seva propietat; després, ell s’encarregava de comprar-los el teixit i venia la producció. Prototipus d’aquest grup podien ser Vicent Tamarit o el seu sogre Fèlix Pastor. Tamarit procedia d’una família de pagesos del raval morisc de Ruzafa; però el seu pare, Llorenç, fou majoral primer de l’Art Major de la Seda el 1751 i fou en el comerç i la fabricació de teixits on consolidà la seva fortuna, de manera que el seu fill Vicent donava feina els anys vuitanta a més de 500 artesans a la seva fàbrica. I Fèlix Pastor, al seu torn, controlava el 1776 uns setanta mestres artesans que aportaven a la seva fàbrica 148 telers; el 1798 ja trebjallaven per a ell vuitanta-tres mestres amb 174 telers. El que és significatiu, tanmateix, és que ambdós eren actius comerciants, que invertiren sumes considerables en l’adquisició de terres i en la compra de patents à’hidalguía en comptes de reinvertir en el desenvolupament de les seves empreses.

Procés del tint de la seda, F.M.Nipho, 1771.

BC

Tampoc no faltaven empresaris-comerciants que, sorgits de les mateixes files de l’artesanat, pugnaven per trencar els estrets motlles de la producció tèxtil tradicional i comportar-se com a petits capitalistes. Figuraven entre ells els dirigents de l’Art Major i disposaven, a més dels seus propis telers, dels d’un cert nombre dels seus col·legues respecte dels quals es comportaven com a autèntics empresaris. La seva situació era contradictòria i la seva conducta ambigua, en la mesura que de vegades procuraven servir-se de l’estructura gremial per assegurar la seva posició i, en canvi, altres vegades ho aconseguien a costa d’aquesta. Trobem aquí personatges com Josep Baylach, els germans Iranzo (també amb importants interessos agraris), Vicent Viñes, Josep Modrego i altres les manufactures dels quals tenien proporcions modestes, entre vint i trenta telers, i que de vegades eren també no solament proveïdors dels fabricants de seda de Barcelona, sinó agents a València de les fàbriques d’indianes, el teixit rival de la seda, com és el cas, per exemple, d’Esteve Mocholí, majoral primer de l’Art Major de València el 1750, o el de Francesc de Tena Pomar, que ho fou el 1802.

La iniciativa més representativa d’aquest grup es concretà en la fundació de la Companyia de Comerç i Fàbriques de Nostra Senyora dels Desemparats (1772). La companyia nasqué amb dues finalitats principals: organitzar el proveïment de primera matèria, per a la qual cosa s’instituí un dipòsit de sedes en branca i torçals, del qual podrien fornir-se els membres de l’Art Major, i organitzar la comercialització dels teixits, sobretot amb destinació a les colònies americanes.

Les vicissituds d’aquesta companyia revelen clarament quines eren les possibilitats reals de la sedería valenciana. En efecte, el capital inicial consistí en un suma de 8 400 lliures, que eren els fons dels quals disposava l’Art Major, més unes altres 2 000 que tenia en préstec i que traspassà a la companyia. S’inicià després la venda d’accions, en l’adquisició de les quals destacà el grup de promotors, que hi invertí unes 100 lliures com a terme mitjà. Però el que era més corrent fou invertir entre vint i quaranta lliures, encara que no foren pocs els artesans que demanaren fins a un any de termini per a poder satisfer l’import de les accions. Fins i tot així el capital que s’aconseguí de reunir no superà els 30 000 pesos, quan s’havia calculat que una iniciativa com aquella en necessitaria entre 500 i 600 000. El funcionament efectiu d’aquesta companyia a penes durà deu anys, fins que s’extingí després d’una vida no gaire brillant.

Entre ambdues categories d’industrials seders, que cap a la dècada dels anys 60 controlaven aproximadament el 35% de la producció, quedava una àmplia massa d’artesans semiindependents, que per fer honor al seu nom s’esforçaven a adquirir ells mateixos la primera matèria, encara que cada cop depenien més d’algun comerciant per proveir-se’n i donar sortida a la seva producció tèxtil. Solució perillosa que n’abocà més d’un a l’endeutament i, finalment, a l’alienació de la propietat dels seus mitjans de producció. Eren aquests els qui s’aferraven més tenaçment a les ordenances gremials, de l’estricte compliment de les quals esperaven la salvació. Així, doncs, si és cert que per al conjunt de la indústria sedera resultà beneficiós el nou marc legal, no és menys cert que això passà a costa de l’empobriment i semiproletarització de la majoria.

Fàbrica de seda de Vinalesa, J.Lapayese, 1779.

ATB / G.S.

Malgrat tot, el període de 1760 a 1790 fou el de més dinamisme de la sedería valenciana. Període de fràgil prosperitat durant el qual abundaren iniciatives valuoses i es produí una feliç col·laboració entre aspiracions individuals i actuacions institucionals, com revelen, per exemple, la creació de la Junta Particular de Comerç, el suport rebut des de la Societat Econòmica d’Amics del País, o l’estímul governamental a la difusió dels torns de filar anomenats Vaucanson. Començaren a posar-se aleshores les bases del que hauria pogut ser una sedería desenvolupada, sensible a la cura de tots els detalls, des dels tints, dels quals tant s’ocupà l’expert Lluís Fernández, fins al disseny, com ho provà la col·laboració, no sempre amistosa, entre la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i l’Art Major de la Seda. Però el camí emprès es féu amb massa lentitud, la inèrcia resultava massa forta, el predomini dels interessos agraris sobre els industrials massa rotund, de manera que, quan les circumstàncies començaren novament a posar-se difícils al final de segle, els canvis es trobaven a penes esbossats.

La decadència

L’últim decenni del segle XVIII marcà, en efecte, el començament d’una etapa de prolongada decadència. Primer foren les guerres, amb la seqüela de bloqueigs i paràlisi comercial: guerra contra la Convenció francesa (1793-95); bloqueig de la flota britànica (1799-1802); guerra contra Anglaterra (1805); guerra del Francès (1808-14). Després vindria l’emancipació de les colònies i la pèrdua d’un mercat fonamental. En el fons, el que s’enfonsava era l’antic règim i amb ell, un tipus de producció artesanal que lluitava per iniciar la transició cap a noves fórmules productives. El 1813, per exemple, l’Art Major tenia censats un total de 284 mestres, però en realitat només eren actius 276, ja que la resta estaven “sin fábricas por achaques o por falta de salud”, fet que demostra no solament una sensible reducció (mig segle enrere hi havia gairebé mil mestres inscrits), sinó també un envellíment del grup, que no es renovava. Ara bé: dels 510 telers en funcionament, el 96% ho era “por cuenta de mercader”; només hi havia tres casos de telers funcionant “con caudal propio”; uns altres nou funcionaven “con caudal prestado”. A part això, gairebé el 80% dels artesans actius no tenien més que un o dos telers.

És cert que, aproximadament a partir del 1825, es produí una certa recuperació; però ja era massa tard per a fer ombra a la incontestable superioritat de Lió. En realitat, fou només en el sector de la filatura on es concentraren ara els esforços principals, sobretot entre el 1835 i el 1855, fins que l’epizoòtia de la pebrina assestà el cop terrible.

Les iniciatives encaminades a aconseguir filats de seda de bona qualitat venien de molt enrere. De fet, tothom sabia que aquest era el principal obstacle per al desenvolupament de la producció de bons teixits. Però ningú no ignorava tampoc que era el problema més difícil de resoldre. Desengomar els capolls de seda, desfer-los, convertir-los en cabdells de fil, donar-los la torsió adequada, eren operacions essencials per a proporcionar després als teixidors un ordit de qualitat; però era també un conjunt d’operacions que, ateses les condicions socials en què es produïa la primera matèria, constituïa la delicada frontera entre el que no era sinó una collita agrícola més, de transcendència econòmica fonamental per a la majoria dels pagesos, i el començament d’un procés de producció industrial.

No es poden enumerar aquí les nombroses temptatives realitzades a partir del 1750 per a solucionar aquest problema. Però sí que convé ressaltar una característica notable que revela bastant bé quin era el veritable destí de la seda valenciana. Quan els Cinco Gremios Mayores de Madrid establiren la seva fàbrica a València, contractaren els serveis dels artesans lionesos René Lamy, Pere Sauvan, Joan Georget i Joan Baptista Phelipot. Darrere d’ells anaren a València Santiago Reboul i el seu fill Francesc, els quals foren els introductors del sistema de filar, debanar, doblegar i torçar la seda pel mètode de Vaucanson, i formaren societat amb el seu compatriota Josep Lapayese. La seva fàbrica de filatura, establerta a Vinalesa, a la rodalia de València, es convertí molt aviat (1769) en la més important del país.

Sorgiren desavinences entre ambdós socis i els Reboul abandonaren l’empresa; però Lapayese els reemplaçà de seguida pel jove francès Francesc Toulot, que introduí (1778), a més, sensibles millores tècniques en els torns de filar de Vaucanson, anomenats des d’aleshores torn a la Vaucanson espanyola. Malgrat tots els esforços realitzats, la fàbrica de Vinalesa portà una vida lànguida durant els anys de la prolongada crisi, entre el 1790 i el 1830, fins que tornà a revitalitzar-se gràcies a la inversió realitzada per l’empresari britànic Sam Courtland, que confià la direcció de la fàbrica a un tal Joan Beuzeville.

Una altra experiència similar es dugué a terme a Patraix, també molt a prop de València, però aquesta vegada la posà en marxa un tal Batifora, segurament d’origen piemontès, i fou prosseguida per Joan Baptista Lázaro Juanini, d’origen francès. Qui convertí aquesta fàbrica en la primera que introduí màquines de vapor (1837) fou Santiago Dupuy, fill d’un emigrat francès que s’havia refugiat a Espanya durant la Revolució Francesa.

L’animadversió popular contra la colònia francesa establerta a València, que prengué aires d’autèntica revolta de carrer al principi del 1793, en vigílies de la guerra contra la Convenció, i en la qual participaren activament oficials i mestres de l’Art Major de la Seda, pot interpretar-se en certa manera com una contundent resposta a aquesta aclaparadora influència francesa en la sedería valenciana.

Què podem concloure del que hem dit? El 1765 un viatger francès, Jean François Peyron, recorregué Espanya. No dubtà a reconèixer que, en el cas de València, el principal profit de la ciutat procedia de la seda, però es mostrà molt crític respecte de l’estat de la sedería. Encara que la seva objectivitat resulti una mica dubtosa quan atribueix els progressos aconseguits aleshores a alguns francesos fugitius i culpables amb la seva pàtria del crim de lesa indústria, cal convenir-hi en una aguda observació, vàlida per cert per al conjunt del país: “el hombre es aquí tan sobrio, tiene tan poco lujo, sus diversiones y sus deseos son tan limitados que durante largo tiempo las manufacturas carecerán en España de emulación”. La propensió a consumir li semblava, doncs, el millor estímul per incrementar la producció. Però, d’on naixien la sobrietat, la manca de luxe i els desigs limitats?

Vicent Viñes, un dels seders valencians més famosos, exposà el 1793, a petició de la Societat Econòmica d’Amics del País, les raons per les quals resultava tan dolenta la filatura de seda i conclogué que “como la cosecha de seda es la más temprana, desea el cosechero ponerla cuanto antes en estado de sacar la utilidad de ella para pagar al propietario y satisfacer los gastos de otras cosechas”. Però, qui eren els colliters? L’illustrat valencià Gregori Maians els havia definit feia ja molt de temps: “los labradores y los que viven de las rentas que producen sus tierras plantadas de moreras las cuales, si están plantadas cercando las orillas de los campos, los dejan útiles para otras cosechas y benefician mucho los arrendamientos”. Però, qui arrendava les terres? Almenys pel que fa a l’Horta de València, una de les principals comarques productores de seda, els grans propietaris eren eclesiàstics, nobiliaris i burgesos. Completem el cercle tornant novament a l’intel·ligent Maians: era un fet conegut, que es mantingué invariable durant moltes generacions, que “de la dilación de hilar nace que, viniendo el día de San Juan, en que suelen hacerse los pagos de los arrendamientos, de los censos enfitéuticos, de los censales y del equivalente, no pueden hacerse por no estar aún hilada la seda; pero en esto tienen muchos su ganancia, porque el usurero presta dineros para los pagos con grandes usuras; el fabricante procura el apremio de los cosecheros para comprar el capullo; y el mercader anticipa el precio bajo de la seda para tenerla más barata”.

En definitiva, doncs, la indústria sedera valenciana estigué sempre en posició subordinada respecte de la producció de seda. Però aquesta anà adquirint amb el temps un paper econòmic fonamental en la reproducció del sistema de relacions socials. És evident que la producció valenciana de seda superava amb escreix la demanda de primera matèria generada pel sector del teixit i, en aquest sentit, no tenen gaire interès les artificioses demostracions dels mestres del gremi, quan pretenien assegurar que la sedería valenciana necessitava consumir tota la collita i, per tant, s’havia de prohibir l’exportació de seda. El que sí que té importància és que, ateses les condicions socials en què la seda es produïa, pesaven més els factors que empenyien en favor de la ràpida comercialització de la collita que tots els arguments que poguessin invocarse en favor de la industrialització del filat, el torçat i el teixit. Cal suposar que, si els propietaris de la terra haguessin experimentat greus pèrdues en l’obtenció dels beneficis a causa de la manera com es comercialitzava la seda, les coses haurien anat d’una altra manera. Però no passava res d’això. De manera que solament es preocuparen seriosament quan la pebrina, del 1845 endavant, posà en perill l’obtenció de la collita, quan de la seda no quedava més que el pagament de la contribució, quan el cobrament dels arrendaments perillava, però no s’inquietaren gens pel fracàs dels torns Vaucanson, per exemple. En això el seu comportament diferí sensiblement del que mostraren molts propietaris llombards, que sí que saberen fer compatible la seva dedicació agrícola amb la preocupació industrial. Per bé que també és veritat que les possibilitats i la riquesa del camp valencià, sobretot en les zones de regadiu, eren superiors a les del turó llombard, de manera que l’atractiu del capitalisme agrari, en perjudici de l’industrial, era més gran en el cas valencià. Fou precisament aquesta indiferència respecte de la sort de la seda en tant que primera matèria industrial el que facilità el desenvolupament d’iniciatives en el sector de la filatura en les quals, directament o indirectament, era compromès el capital estranger, tan vinculat des de sempre al comerç seder. Però fou també una de les causes que impediren la consolidació d’un sector tèxtil prou sòlid per a servir, potser, d’arrencada cap a la industrialització.

La crisi de la manufactura tèxtil al País Valencià

Manufactures tèxtils al País Valencià. 1791-1799.

A la darreria de segle, la manufactura valenciana experimentà una crisi notable, principalment en els sectors abocats a l’exportació exterior, com els de la llana i la seda, a conseqüència del conflicte bèl·lic amb Anglaterra que paralitzà el comerç marítim amb el bloqueig de Cadis. Amb tot, tant el 1791 com el 1799, la llana era la manufactura que ocupava més mà d’obra, malgrat la disminució de la fabricació entre les dues dates. La seguia de prop el lli, una indústria de caràcter rural, amb una producció destinada al consum popular valencià i que va augmentar tant el nombre de telers com d’operaris.