Treball de vinicultura segle XIII.
MDU / R.M.
Per a l’home medieval, el pa era la base de l’alimentació i el conreu de cereals requeria la major dedicació del treball social. No és estrany, doncs, que des de molt aviat la mesura del temps, per tant el control del temps, fos percebuda com una cosa intrínsecament lligada a l’exercici de les diverses activitats agràries i pastorívoles. Com si fossin una transposició fotogràfica, realística, del temps viscut, els calendaris il·lustrats medievals reflectien quasi exclusivament labors agrícoles i ramaderes amb els seus corresponents productes i tècniques: des dels treballs de cultiu de cereals als de la vinya, des de la recollida de fruits a l’adobament dels camps i a les escenes de caça i de cria de bestiar domèstic. Amb el segle XIV i, sobretot, amb el XV el treball rural es diversificà internament i geogràficament. Algunes comarques, que depenien de produccions semiespecialitzades (canyamel, arròs, safrà, lli, grana…) començaren a mostrar diferències substancials que repercutiren en la distribució temporal del treball pagès, en la relació oci-intensitat d’ocupació i en la vida diària dels seus habitants. No obstant això, sobre la base d’una homogeneïtat comuna de la vida rural, el treball pagès es contraposava, en les representacions i en l’elaboració cultural, al treball urbà i, sobretot, a l’oci lúdic dels senyors urbans.
Naturalment, els treballs agrícoles estaven regits pel ritme de les estacions. A la tardor es preparaven els camps per a la sembra dels grans de cicle llarg (forment, ordi, civada), es recollien les olives i es preparava l’oli. Del desembre al març es realitzava la matança i la saladura del porc, es tallava la llenya i es podaven els arbres. Els treballs de la vinya, complementaris sempre de la cerealicultura en tots els sistemes agraris mediterranis, ocupaven la major part de les feines agrícoles: podar les vinyes, cavar profundament el terreny per reposar els ceps inútils, plantar mallols i esbrollar els terrenys. Pel març i per l’abril era necessari de tornar a llaurar les terres incultes, escardar i capficar les vinyes i, pel maig, se sembraven els cereals de primavera (panís, arròs). Els mesos estivals, moment crucial del treball camperol celebrat amb festes i cerimònies pròpies, acaparaven les feines agrícoles més intenses i que requerien més mà d’obra. Juny i juliol eren els mesos de la sega i de la batuda. Amb corbelles es tallava la tija del gra prou alt, a prop de l’espiga, per deixar el màxim de palla, que era emprada per a cobrir les cases, com a farratge d’animals i, fins i tot, com a calefacció. Amb bastons de fusta o amb les trepitjades dels animals es batia i es dipositava el gra a l’era. A l’agost i al setembre es recol·lectava el raïm per fer el most, es cremaven els rostolls i es tornaven a retocar les terres amb l’arada i l’aixada. En molts llocs, a la intensa activitat que exigia la collita de cereals calia afegir les labors requerides pels conreus especialitzats: plantar el safrà, preparar l’assecament de les figues, de les panses i de les ametlles. Setembre i una part d’octubre eren ocupats per la verema fins que es tornava a centrar l’atenció en la terra llaurant-la, adobant-la i sembrant de nou el forment.
Malgrat la repartida estacionalitat del treball agrícola, la collita i la sembra requerien, de bon tros, la major intensitat d’ocupació de la família camperola i d’instruments agrícoles: falçs per als cereals i dalles per al farratge i l’alfals, aixades, rastellets, garbells, forquetes de ferro, gerres bladeres que els inventaris i contractes mostren en abundància. En molts casos, calia recórrer a la cooperació dels veïns, a la utilització de mà d’obra assalariada, a l’arrendament de bous o arades, al préstec per a la compra d’instruments o llavors. A Catalunya, després de la crisi demogràfica i, especialment, en zones de pagesia remença, la concentració de masos i la major extensió de les masies degueren afavorir la iniciativa tècnica i productiva del pagès, com també un ampli marge d’autonomia i millor proporcionalitat de la relació terra i treball de la unitat familiar. En els entorns rurals de quasi totes les ciutats grans i mitjanes, on més abundaven les terres de propietaris burgesos, el camperol es veia obligat a assumir arrendaments més durs (contractes a mitges, de plantació de vinyes, repartició de fruits) i a realitzar una sèrie de treballs accessoris en benefici dels propietaris: transport de cereals, cultius hortícoles, compte del ramat domèstic, del qual sovint s’especificava la quantitat i els lliuraments anuals (porcs, gallines, ous…) a l’arrendador. A tot arreu, com a les comarques centrals de València, on les heretats camperoles a penes assolien les cinc hectàrees, la fragmentació i la dispersió de les petites explotacions, destinades preferentment al conreu de cereals, que donaven rendiments poc elevats, feien que la meitat dels camperols amb prou feines pogués assegurar la pròpia subsistència.
Entre els habitants del camp, la relació entre temps de treball i temps de repòs o d’oci —i el caràcter mateix del no-treball— no era la mateixa. L’oci s’atribuïa als senyors propietaris urbans que realitzaven freqüents estades a les seves terres dedicats a la caça o als passeigs a cavall. Però seria erroni de pensar que, en una societat com la catalana dels segles XIV i XV, el propietari no prenia part en el control actiu de les seves terres, la vigilància dels camperols, el compte de les seves cases i, fins i tot, la mateixa gestió de l’administració. Ben diversos eren, no obstant això, la disposició i el caràcter del no-treball per als camperols mitjans i per als situats per sota dels nivells de subsistència. Per als primers, la fatiga de prolongades jornades ocupades en el camp, en el bosc o en la cura dels animals s’interrompia solament per a anar al molí o al ferrer, per a la visita al mercat i, el diumenge, per a la missa i la taverna. En els segons, l’escassetat d’heretats produïa una espècie de subocupació encoberta que requeria el treball assalariat en casa aliena o el recurs a elementals activitats de manufactura rural. Més difícil és d’imaginar la jornada dels nens i de les dones. Més que els jocs, que no havien de faltar, es coneixen alguns moments del treball infantil, com ara la vigilància d’animals al bosc o la pastura. De les dones se sap que treballaven els camps, feien la recollida de la fruita, cuidaven el bestiar domèstic, portaven endavant la casa i els nens i, de vegades, filaven la llana per als empresaris de la ciutat, elaboraven la palla i l’espart o alimentaven com a dides els nens de famílies urbanes.