Rajoles d’eines d’oficis, València, segle XV.
MNCAS-GM / G.C.
A les ciutats catalanes, les corporacions d’ofici naixeren amb el creixement econòmic del segle XII i es desenvoluparen durant els segles XIII i XIV amb la concentració i la diversificació de les activitats artesanals en l’àmbit urbà. El corporativisme artesanal utilitzà el moviment associatiu paral·lel de les confraries i almoines de caràcter assistencial i religiós, però no s’hi identificà mai del tot. Les estructures corporatives prosperaren, sobretot, pel suport i el consentiment que li prestaren els poders públics i per la intervenció directa dels mercaders interessats en la innovació tecnològica dels tallers artesans i en la millora del procés productiu. L’existència d’ordenances pròpies de cada ofici i el nomenament de sobreposats (síndics o cònsols de l’ofici) amb jurisdicció sobre tots els artesans d’una professió van ser, en endavant, els dos pilars del sistema. Les ordenances regulaven amb bastant de detall els aspectes tècnics de la producció i la venda dels articles. Els sobreposats controlaven la qualitat del producte acabat, perseguien els fraus i, en certes ocasions, assumien la representació institucional de l’ofici. L’elaboració de les ordenances i el nomenament dels síndics depenien dels poders públics. Però, sobretot, a ambdós, se’ls escapaven qüestions tan importants com les relacions laborals dins els obradors, el control i monopoli de la mà d’obra i el funcionament jeràrquic dins l’ofici.
Amb aquestes característiques, al principi del segle XIII el moviment corporatiu havia adquirit uns perfils ben definits a Barcelona i Perpinyà entre algunes professions tradicionals com els assaonadors, argenters i sabaters. Per raons òbvies, a València i Mallorca es va desenvolupar posteriorment a final de segle, i en un context tant de creixement econòmic com d’ordenació institucional i política del govern urbà. No obstant això, a tot arreu els progressos més ràpids es registraren, acompanyats de l’expansió del sector tèxtil de la llana, a la primera meitat del segle XIV. Des de les ciutats principals, el model s’estengué a molts centres secundaris com Girona, Cervera, Camprodon, Puigcerdà, Vilafranca de Conflent, Alzira, Castelló, etc., tots aquests, centres drapers o artesanals de certa importància. Amb major o menor independència dels poders públics, municipal o reial, les corporacions d’ofici catalanes destacaven pel seu caràcter voluntari i obert a l’ingrés de tots els artesans d’una mateixa professió —als quals sovint ni tan sols s’exigia la condició de mestres— i per la seva dimensió fiscal i de representació política, aquesta darrera més important a València que a Barcelona o Mallorca.
En aquestes condicions, en les activitats manufactureres de les ciutats catalanes dominava el treball lliure sobre el treball corporatiu i la iniciativa de lliure empresa més que no pas el taller mediatitzat per reglaments monopolistes. La crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV i la primera del XV debilità, encara més, les escasses constriccions laborals de l’organització corporativa. En totes les ciutats, la gran mobilitat de la mà d’obra fou la dada més sobresortint. I, amb això, la discontinuïtat en la pràctica d’un ofici i la permeabilitat del sistema corporatiu en l’ingrés de nous membres, una tendència aguditzada per la forta immigració urbana de mà d’obra poc qualificada. Fins i tot, la mateixa transmissió generacional de l’ofici per herència constituí una pràctica molt reduïda —a València tot just afectà el 30% de la població artesana durant la major part del segle XV—, cosa que posa en qüestió el principi que va fer de la corporació una espècie de casta l’accés a la qual estava exclusivament reservat als fills i familiars dels mestres. D’altra banda, la limitada extensió del treball corporatiu i el creixement industrial de les ciutats van afavorir la diversificació i la multiplicació de nous oficis i, per tant, de noves corporacions. En aquesta tendència, l’exclusivisme dels oficis tradicionals més potents va ser atacat directament per la segona penetració del capital comercial en les activitats manufactureres. De nou, com al segle XIII, els mercaders, en accelerar la renovació de l’utillatge, la innovació tecnològica amb noves produccions i la posada al dia del procés productiu, estimularen els interessos associatius dels menestrals i, per derivació, la conflictivitat entre els oficis.
Aquesta evolució, en el context de les primeres dificultats que es manifestaren en el sector industrial català entre el 1420 i el 1450, fou frenada per l’oposició d’alguns sectors artesans i per la intervenció dels poders públics en la vida econòmica. Uns i altres reaccionaren amb el desenvolupament d’un corporativisme tancat. L’establiment dels privilegis sol·licitats pels oficis per tal de no perdre iniciativa industrial es consolidà amb la reforma del govern municipal barceloní del 1453, que atorgava major poder als artesans. Per primera vegada, tot un arsenal de mesures corporatives s’imposava: prohibició d’emprar més obrers o esclaus que els exigits per les necessitats tècniques; exigència de l’obra mestra i d’un dret d’entrada cada vegada més gran; privilegis als fills dels mestres; mesures desfavorables als artesans forans. Amb un retard significatiu, unes mesures semblants s’adoptaren a València al final del segle XV.
En tot moment, no obstant això, el taller artesanal familiar, l’obrador, va ser la unitat mínima i bàsica de producció, el centre del procés laboral. L’artesà, mestre o oficial —en la pràctica indiferenciats—, posseïa generalment els instruments de producció i controlava un nombre més aviat exigu de dependents, aprenents i assalariats, amb una forta presència d’esclaus.
Una mà d’obra abundant i poc especialitzada, procedent la major part de la immigració rural, s’integrava mitjançant contractes d’aprenentatge i de treball que, en la seva naturalesa, es diferenciaven poc dels purs contractes de servei domèstic. La forma dominant de la lliure empresa familiar estigué sempre garantida. Una empresa familiar que es caracteritzava, en termes econòmics, per la possessió de modestes quotes de capital (locals, instruments i instal·lacions industrials, primeres matèries, mà d’obra barata) i per la lliure disposició del producte acabat en el marc d’unes elementals lleis de mercat.