Llibre del consolat de mar, D.Crespí, València, c.1408-12.
AHCV / G.C.
“Item statuim e ordenam que en Valencia sien dos consols que sien elegits cascun any en la festa de Nadal de nostre senyor Iesu Christ per bons homens de mar e presentats davant nos o davant lo iusticia de València, los quals consols apres que seran elets e presentats encontinent sien tenguts iurar en poder del iusticia que be e feelment se haien a feeltat nostra en loffici del consolat. E volem que aquells que seran elets sapien del art e us de mar e determenen los contractes e discenssions entrels homes de mar e mercaders que segons la usança o costum de mar seran determenadors segons que es acostumat fer en Barchinona.”
En les calendes del desembre del 1283, segons l’esmentat paràgraf del Llibre del consolat de mar valencià, es creava a València el primer consolat plenament consolidat de tota la Corona d’Aragó. Certament, com es palesa en el document transcrit, a Barcelona hi va haver el necessari precedent d’una institució originada, d’altra banda, al segle XII en ciutats italianes mediterrànies com Pisa o Gènova. Però foren uns precedents personalitzats en un sol cònsol i massa vinculats a la gestió de l’ajuntament ciutadà. Contràriament, en el darrer terç del segle XIII i en paral·lelisme amb l’empenta d’un florit comerç que ja no depenia tant de mercaders itinerants —col·loquialment els anomenats “peus empolsegats”— com de nuclis estabilitzats i més sedentaris, els consolats de mar, i extensivament de comerç, agafaren volada i autonomia pròpia, tot i que es mantingué encara per un cert temps la vinculació amb el municipi. El de València el 1283 fou, com s’ha dit, el primer, però el van seguir els de Mallorca (1343), Barcelona (1347), Tortosa (1363), Girona (1385), Perpinyà (1388) i també Sant Feliu de Guíxols (1443); a més, no es pot perdre de vista, fora ja dels Països Catalans però dins del marc de la Corona d’Aragó, el de Saragossa, segurament pels volts del 1304, i el de Calataiud, potser el 1313. Institucions erigides en un principi com a tribunals en els assumptes de la mar imposaren aviat la seva jurisdicció en tots els tractes del comerç, per mar o per terra —com es desprèn d’alguns d’aquests consolats instal·lats en ciutats no costaneres—, i cada vegada més en qualsevol activitat econòmica que depengués del comerç.
Així, si en un principi les qüestions plantejades palesaren tota la problemàtica relacionada amb els nòlits —danys a mercaderies carregades a bord—, salaris dels mariners, associacions en la construcció naval, vendes de vaixells, contractes entre patrons, mariners i comerciants…, finalment tot plet mercantil fou tingut en compte en els consolats de mar i comerç, fins i tot l’evolució dels reglaments estatutaris per a lletres de canvi i operacions bancàries, assegurances i emprèstits per a la navegació. I, consegüentment, de la primitiva ordre judicial de València —redactada a la primeria del segle XIV— es passà a tot un desenvolupament d’una àmplia llei comercial que, no obstant això, no reeixí en una delimitació de jurisdicció ben concreta. Perquè sovint els consolats de mar ensopegaren amb els tribunals de l’almirallat —sota jurisdicció militar—, amb els funcionaris i els empleats de la Seca —fruit de les manipulacions monetàries—, amb els tribunals reials de justícia, que es convertiren en reials audiències ja formalitzades a la darreria del segle XV, quan, en molts casos, els litigants transmetien propietats o deutes a vídues, indigents i menors per tal que es pogués defugir el llarg braç del consolat. I en uns territoris les lleis dels quals —furs, constitucions i altres drets— atorgaven un status personal d’estratificació social, sovint la persona, més que l’objecte del litigi, determinava l’autoritat o no dels jutges consulars.
Malgrat tot, els consolats de mar funcionaren força com a tribunals de justícia, tant pel que fa a la primera instància —les sentències de la qual foren dictades pels dos cònsols en estreta consulta amb els seus assessors, és a dir, dos o tres comerciants o mariners que escoltaven els assumptes presentats davant el consolat— com en els casos d’apel·lació. Nogensmenys, en uns casos i altres, el judici, que només es preocupava per la “sola faci veritate attenta ”, era breu, sumari i a ser possible immediat. Perquè aquests foren trets que distingien el tribunal dels consolats de qualsevol altra instància. La dinàmica mercantil afavoria un procediment expeditiu: o bé es deixaven de banda els litigis i s’arribava finalment a acords verbals o bé, en cas que continués la demanda, les accions legals s’emprenien amb tal rapidesa que, després de la sentència, només hi havia un termini de deu dies per a les apel·lacions.
Tanmateix, els consolats de mar i comerç esdevingueren també un gremi mercantil, a més a més de ser un tribunal de comerç. I aquest segon vessant, que reunia un bon nombre d’influents homes de la burgesia medieval, fou tan important com el primer, ja que com a associacions mercantils, fins i tot en els llocs més allunyats, els consolats havien de preocupar-se del progrés de la classe dels comerciants, bo i assegurant els drets de les propietats adquirides dels seus membres, contribuint a la defensa de la navegació i el comerç contra la pirateria, i col·laborant amb els poders públics —municipals i reials— en tot allò que pogués significar millora per als seus fins, fins i tot si per a aconseguir-ho calia fer emprèstits a la monarquia. En una paraula, en els consolats de comerç la classe mercantil havia trobat l’instrument més operatiu per a disposar d’un tribunal de justícia d’especial i pròpia jurisdicció, alhora que un gremi ben poderós s’aixecava per a defensar, en el si de la societat, els interessos específics d’una protoburgesia, amb tant d’èxit que aquestes instàncies medievals s’endinsaren pregonament en la modernitat més avançada del segle XVIII.
Per tot això, la provisió dels càrrecs dirigents dels consolats, la seva remuneració i el finançament de tota la institució foren qüestions de prou importància en la dinàmica d’aquestes instàncies. D’entrada, els cònsols foren nomenats per les assemblees municipals i controlats pel justícia del consell. Però l’autonomia i l’ampliació de funcions dels consolats exigiren un sistema de cooptació electoral subrogada, tot diferenciant el cònsol de mar del cònsol de mercaders, quan aquest últim ocupà plaça des del 1358 en el poder executiu, desplaçant el que havia estat segon cònsol de mar i amb clares expectatives d’assolir el control total, que es van complir a la darreria del segle XV, en què el primer cònsol de mar fou també mercader. Però fins aleshores tots dos eren nomenats per la seva gent, mitjançant un sistema d’atzar esmenat sobre la presentació d’unes llistes de vint candidats —una per cada cònsol— confegides pels companys —cònsols i assessors anteriors— que abandonaven els càrrecs. Així, la institució fou controlada per grups ben oligàrquics, la qual cosa no ha de sorprendre si hom para compte en la força econòmica que conferia encapçalar tot un edifici, la gestió del qual controlava el tràfic legal de les ciutats mercantils on s’inserien els consolats, tal com es desprèn de la rica documentació econòmica, deixalles de la seva presència en els arxius.