Llibre de Pau i Treva, J.Callís, s.d., BCAB.
R.M.
Els inicis de l’època moderna a l’Europa occidental han estat conceptuats recentment com una autèntica edat d’or de la litigació pública o judicial. Res de semblant, doncs, als segles medievals, quan pledejar era cosa, bàsicament, d’alguns nobles o mercaders, i d’uns quants capítols catedralicis o algunes ciutats de renom. En el decurs del segle XVI, contràriament, els tribunals reials foren envaïts (a Anglaterra, a Castella) per una munió de simples camperols o menestrals, i fins de vídues i pobres de solemnitat, que s’adreçaven a la justícia del rei per tal d’obtenir la satisfacció dels seus greuges particulars. Què els impulsava, ara, a abandonar la inveterada pràctica de la vendetta privada o altres fórmules alternatives de reparació? La resposta és, certament, complexa, però una cosa sembla segura: l’existència d’una justícia pública respectable és tan aviat causa com efecte dels canvis socials i de la subsegüent relegació de les revenges privades.
Conegueren una evolució similar, els Països Catalans? Aparentment, no. Són diversos els estudiosos del bandolerisme català dels segles XVI i XVII que han recalcat la vigència de la guerra privada en tota mena d’estaments. Són nombrosos, igualment, els testimonis de cronistes i memorialistes coetanis que no duḃten de presentar-nos els catalans de l’època com una mena de gent particularment bel·licosa, procliu a l’explosió violenta, i tothora “inclinada a venganza (...) con pequeña ocasión”. Els literats castellans del Siglo de Oro no foren pas més indulgents: a Catalunya, segons Tirso de Molina (Gabriel Téllez), “nació la venganza, y de allí se desterró la reconciliación, iguales en esta parte nobles y plebeyos, rústicos y cortesanos”. No tot és literatura, però. La legislació mateixa de la guerra privada no fa sinó reblar aquesta imatge poc amable dels catalans del temps. Al Principat, una constitució del 1503, inserida sota la rúbrica de “Quan és lícit o no, a cadascú, venjar-se sense jutge”, prohibia a la part ofesa prendre revenja, sense avís previ o desafiament públic, en la persona i els béns dels pares, els fills, els germans, els cosins germans i altres parents o valedors de l’ofensor o “matador”. Senyal, doncs, que el dret a fer-se justícia un mateix era ben legal encara, almenys sota certes clàusules o supòsits.
La profusió de cartells de desafiament cinccentistes mostra, altrament, que la lletra de la llei no era pas lletra morta. Van signats per tota mena d’individus: a més de nobles i cavallers, hom hi troba menestrals dels oficis més diversos, pagesos i masovers, hostalers i mercaders, missers i juristes, i fins persones tonsurades. L’origen de les discòrdies i les ulteriors hostilitats és, altrament, tan variat com la condició dels protagonistes. N’hi ha prou, de vegades, amb unes “simples paraules” o “vellaqueries” verbals, tal com es dedueix del cartell adreçat contra un tal Joan Despuig, i que resava, simplement: “juro donar-vos la paga que us mereixeu per la vostra mala llengua”. Altres cops, l’objecte de la disputa és força més tangible: pot ser una senzilla capa de pastor, l’aprofitament de certes aigües o pastures, o l’accés a determinades masoveries. En aquest darrer supòsit, el desafiat rarament era el senyor o l’amo del mas, sinó més aviat el nou ocupant, que concitava el ressentiment del masover desnonat. És el cas del nou estadant de la Rodoreda, un mas de la Plana de Vic, que troba, tot just arribat, el cartell següent: “Ab la present vos avís que us tingau per desafiat vós y tota vostra gent anant-vos-ne a estar a la Rodoreda, com se entèn anau per masover (...) paraula que si tal féu vos ne penedireu vós y vostres coses (...) com a bon amic vos avise que no us vullau posar ab contingentia”.
Testimonis semblants, tanmateix, no són pas necessàriament l’exponent documental d’una societat desordenada o mancada d’alternatives menys virulentes a l’hora de regular i esmorteir els conflictes interpersonals. D’una banda, perquè la sanció mateixa de la revenja o la guerra privada era, de fet, una temptativa de delimitar i temperar el recurs a la violència entre els particulars. Així, la signatura més o menys tardana de paus i treves perpètues o temporals entre les parts en conflicte, auspiciades o fins imposades i tot per les autoritats reials o senyorials, era, en rigor, el corol·lari més o menys inevitable de tota guerra privada o vendetta desfermada. Una forma, en suma, de deturar l’espiral de violència.
Ara bé, el desafiament i la pacificació subsegüent no eren pas l’única modalitat d’arranjament o reparació a l’abast dels catalans de l’època moderna. El recurs als tribunals reials no era, certament, ni desconegut ni inusual, per bé que en el cas català no hagi estat encara estudiat o documentat com cal. Tampoc no era, ben entès, incompatible amb la violència directa, sobretot quan el plet s’allargassava. Ací com arreu, però, la norma sembla haver estat l’arbitratge o la resolució privada, almenys pel que fa als conflictes engendrats per raó de fites o límits de terres, drets de rec o de pastura i danys ocasionats pel bestiar; és a dir, conflictes quotidians la resolució dels quals demanava un coneixement molt directe, in situ gairebé, de la matèria objecte de litigació. En casos semblants, l’opció més espontània, ràpida, i menys onerosa era, sens dubte, la tria i l’acceptació mútua d’un cert nombre d’àrbitres o mitjancers: són els “amigables componedors” (com els anomena la fórmula catalana), d’extracció social prou variada segons els casos, i les sentències dels quals, oportunament autenticades davant de notari, tenien, segons les constitucions catalanes, caràcter d’obligat acompliment.
Arranjaments i procediments semblants eren igualment freqüents i inveterats en aquells països, com ara Castella o Anglaterra, que conegueren, sembla, una veritable revolució jurídica en el decurs del segle XVI. S’esdevé, però, que la història s’escriu amb documents, i que l’historiador és víctima, de vegades, del miratge o l’atzar documental. Hi ha arxius específics i homogenis que fan possible de resseguir en detall, i amb certa facilitat, l’evolució d’una magistratura reial. Alguns han conservat fins i tot un gruix no negligible de cartells de desafiament o de paus i treves. Les petges de l’activitat dels “amigables componedors”, en canvi, resten força disperses en una munió de protocols notarials. Es pot aventurar, però, que el componedor, a l’època, era una figura tant o més habitual que no pas la del desafiador o guerrejant.