Joana Massissa, companya de Serrallonga

Els dramaturgs castellans del Siglo de Oro cultivaren assíduament el gènere de la serrana o dona bandolera. Aquestes serranas encarnaven un tipus prou peculiar de bandolerisme, és a dir, el que es dedicava a la depredació d’homes. El desencadenant d’una conducta tan antisocial era sempre el mateix: es tractava, en general, de dones enganyades o ultratjades per un galant falsari, i que, per despit, i fins i tot nimfomania declarada en alguns casos, no dubtaven de posar-se a l’aguait per camins i fondalades, a fi de capturar-hi desprevinguts vianants del sexe masculí. Aquests dissortats eren engrillonats tot seguit en fosques i truculentes balmes inaccessibles, a mercè de l’amazona, i ja no n’havien de sortir mai més. Tot plegat, és clar, massa sospitós. Però la llegenda paradigmàtica de La serrana de la Vera, heroïna de Félix Lope de Vega y Carpio o la de Luis Vélez de Guevara i oriünda de Garganta la Olla (Càceres), és encara prou viva, a hores d’ara, entre la gent gran d’aquesta localitat extremenya. Una popularitat semblant assoliren, almenys al seu temps, altres dones bandoleres, com ara La ninfa del cielo o La condesa bandolera de Tirso de Molina; La bandolera de Italia y enemiga de los hombres, escrita per un anònim ingenio madrileny; La bandolera de Flandes, tampoc no gaire delicada amb els barons, i sortida de la ploma de Baltasar de Carvajal; o La Montañesa de Asturias de Luis Vélez de Guevara.

Ara, si hi havia bandoleres per desamor, també n’hi havia per tot el contrari. L’amor contrariat per obra de tercers —els progenitors, sobretot— no era pas menys tràgic que l’amor no correspost. El resultat, aleshores, era la dona bandida o els cònjuges saltejadors. És el cas, per exemple, d’aquella donzella castellana que “mató a sus padres porque la estorvaron de que tratase de amores con un mancebo”, i que, un cop consumat el parricidi, “se fueron a un monte ella y el moço a ser salteadores”, segons explica un romanç imprès a Conca l’any 1614; i els de Rosaura o de Sebastiana del Castillo, bandoleres cèlebres de Sierra Morena, i les peripècies de les quals evocaven els plecs barcelonins de canya i cordill en el decurs encara del segle XIX.

Hi hagué, però, veritables dones bandoleres, a la Catalunya dels segles XVI i XVII? No és pas probable. A les fonts de caràcter històric, les dones, en matèria de bandolerisme, hi fan acte de presència únicament com a víctimes o com a còmplices. Serrallonga i altres capitostos de l’època van ser afavorits, si més no, per un nombre prou considerable de vídues pobres i majordomes de capellans, que s’avenien, de grat o per força, a acollir-los, preparar-los el sopar o fins fer-los la bugada de tant en tant. És el cas de la vídua Salaverda de Sant Martí de les Esposes, d’una tal Maria Serradora de Susqueda o de na Baldana, majordoma de la rectoria de Querós, valedores regulars totes tres, dels seguidors de Serrallonga. Pel que fa a la vídua Suy de Susqueda, Serrallonga mateix no dubtà de qualificar-la com a “molt gran fautora y valedora nostra”; que “nos ha recullits y donat menjar y beurer moltes vegades (...) veritat [és que] lo hi pagàvem perquè era pobre dona”. La mestressa d’un mas de Sant Martí de les Esposes no tingué, però, tanta sort: denunciar Serrallonga arran d’un robatori de gallines li va costar la pèrdua d’un tros de nas, segons va explicar Joana Massissa, la companya del capitost, uns anys més tard.

Massissa constitueix, però, una altra categoria de dona bandolera: l’amistançada del bandoler. En realitat, aquesta era tot sovint una altra mena de víctima. Perquè si les depredadores d’homes han estat més aviat una figura literària o llegendària, el seu equivalent masculí no és pas un mer producte de la imaginació. Els bandolers, obligats a passar llargues temporades allunyats de la seva llar (si en tenien) o refugiats en indrets feréstecs i solitaris, no desaprofitaven pas l’avinentesa a l’hora de capturar i fer-se acompanyar per una fadrina. Serrallonga mateix, emmullerat l’any 1618 amb la pubilla del mas homònim de Querós, s’estigué un temps amb una tal Anastàsia Colobrans, fins que li fou arrabassada per un bandoler de la seva mateixa colla. A l’estiu de l’any 1632 capturà, pels voltants de Sant Joan de les Abadesses, la darrera de les seves xicotes: la jove i devota vídua d’un moliner de Castelló d’Empúries, Joana Massissa, que feia camí cap al santuari de Núria per tal de guarir d’unes febrades. Era, segons els testimonis coetanis, “una dona de bona estatura, blanca de cara”, d’uns vint anys d’edat i d’ascendència probablement rossellonesa o llenguadociana.

Massissa i altres amistançades vestien faldilla curta, capa de pastor i barret d’home. De vegades, anaven armades i tot, amb una xispa o pedrenyal i una daga, tal com sembla haver portat al cim Joana Massissa quan seguia Serrallonga per boscos i muntanyes. Rarament participaven, però, en els saltejaments de camí ral o en els fets de sang de la quadrilla. En casos semblants, alguns bandolers, si més no, s’estimaven més de confinar la seva parella en alguna casa de confiança, “perquè les dones els embarrassaven” (tal com declararà Guillem Estrany, un dels membres de la colla de Serrallonga).

Massissa, igual que altres amistançades forçades, provà de fugir —segons diu— més d’una vegada. Sempre endebades, però. A la segona temptativa, Serrallonga “me pegà un colp en lo cap que s’hi conegué molts dies”. Recapturada per tercera vegada, Joana hagué de seguir Serrallonga fins al final, és a dir, fins a la vigília de Tots Sants de l’any 1633, en què foren assetjats plegats al mas Agustí de Santa Coloma de Farners. Empresonats tot seguit a Barcelona, les autoritats optaren per oferir a Joana —aleshores embarassada— una remissió a canvi de la confessió completa de totes les activitats de Serrallonga en el decurs dels darrers quinze mesos. Joana no digué pas que no.

La imaginació romàntica (i masculina) de bon nombre de dramaturgs i fulletonistes catalans del segle XIX desfigurà sensiblement, altra vegada, l’autèntic perfil de la dona bandolera: Joana tornà a ser, ara, l’amazona de llegenda; vestida d’home de cap a peus, amb un parell de pedrenyals a la pitrera, i una resolució en la mirada que no feia presagiar res de bo. La fantasia de Víctor Balaguer i Cirera —l’autor de Don Juan de Serrallonga o Los bandoleros de las Guillerías— i dels seus epígons no s’aturà aquí. Entre robatori i robatori, don Joan i la seva amiga viurien un refinat idil·li, autènticament provençal, i amb profusió de barretades, besamans i múltiples atencions mútues. La musa popular, simultàniament, tampoc no es revelà gaire més exacta, històricament parlant. La Joana de la versió més tardana del ball parlat de Serrallonga —un personatge femení que solia encarnar un home— no recorda gens, certament, la molinera enfebrada que va capturar Serrallonga: “Jo só la Joana, / la que per ell —declama, assenyalant el bandoler— he deixat / palàcios, festes i gales, / i sent sols lo seu amor / del meu cor la prenda cara...”. Es comprèn aleshores que, un cop consumada l’execució de Serrallonga, aquesta altra Joana, desconhortada i alhora enfurismada, hagi jurat de prendre revenja com cal; i que hagi demanat al Fadrí de Sau, el popular lloctinent del seu espòs: “Fadrí, porta’m a la muntanya!”. Heus ací l’inici de La bandera de la muerte, prolongació literària del don Joan de Balaguer, i que feu de Joana una autèntica heroïna d’aventures.