La literatura popular (ço és la destinada al poble menut, sense cap pretensió artística, que s’inspira en els costums comunals o expressa pregones inquietuds col·lectives, i que ben sovint pren un caire satíric) compta al País Valencià amb una tradició iniciada el quatre-cents, mai no interrompuda. Tal perseverància en les antigues arrels ha estat tothora espontània i inconscient, més que més en l’època de la Restauració alfonslna: és gairebé segur que la major part dels autors d’aquell temps no havien llegit els clàssics medievals; el seu coneixement dels predecessors no anava més enllà de Carles Ros.
En el moment de la reposició dinàstica les modalitats més conreades de la literatura popular valenciana eren el periodisme, el sainet i l’epigrama. La poesia fallera, sorgida cap a mitjan segle, es va consolidar a les acaballes. Distingia tan àmplia collita un estil vital i faceciós, de vegades procaç i barroer, amarat pels girs de la parla vulgar. Els autors, gairebé tots modestos amateurs, sovint ocults en l’anonimat, solien descriure tipus i habituds d’una societat mig urbana, mig rural.
La transmissió pública d’aquesta literatura era generalment oral, a causa de l’alt índex d’analfabetisme de la població: més del cinquanta per cent. La major part de la producció es concentrava a la ciutat de València, que pel seu pes demogràfic (uns 150 000 habitants el 1877), molt per davant de les altres ciutats (Alacant en tenia uns 35 000, gairebé el mateix cens que Alcoi; Castelló de la Plana, uns 25 000), exercia la influència pròpia d’una metròpoli, no solament a l’Horta —el seu hinterland natural— sinó arreu del territori.
Els lletraferits no van tenir-ho fàcil. La Llei d’impremta del 1879, molt severa tocant a la premsa i els fullets, restringia també la publicació i venda de fulls solts, cartells, fotografies, litografies, dibuixos, estampes i gravats. La humil mercaderia “de canya i cordeta” —nom aplicat per la manera com s’exhibia a les parades— era venuda pels cecs, des de temps antic. El 1883, sota la presidència de Sagasta, es derogà la llei de Cánovas i en fou promulgada una de més benèvola. Nogensmenys, l’any següent, el governador de València prohibí l’actuació dels cantaires cecs pels carrers, cosa que perjudicà encara més el tràfic de les publicacions populars.
Una gran part de la poesia festiva consistia en col·loquis, gènere tradicional que assolí en el vuit-cents la màxima esplendor. Declamats en les festes públiques dels barris i dels pobles, constituïen una mena de teatre rudimentari, interpretat per histrions instintius (els col·loquiers), que es disfressaven sumàriament d’acord amb el text recitat. La circumstància de ser l’únic sistema de comunicació col·lectiva del dispers món rural féu que les autoritats els aprofitassen sovint per a propagar notícies o consignes. A Alacant, per exemple, els primers anys de la Restauració s’hi van imprimir col·loquis participant l’òbit del patriarca de Constantinoble, els dos matrimonis d’Alfons XII, la mort d’Espartero i els atemptats contra Alexandre II, tsar de Rússia.
Tocant al teatre, a València es continuava la tradició de representar els miracles vicentins una vegada l’any, mentre a poblacions meridionals, com Monòver o Benidorm subsistia el costum d’improvisar els jocs de pallissa. Era un teatre embrionari i dialectal, executat per actors espontanis, fins que a poc a poc guanyaren terreny les representacions als porxos i andanes, substituïdes a mitjan segle per les funcions als teatrets de les societats gremials o recreatives, a càrrec dels nombrosos quadres d’aficionats.
De la munió d’autors que al llarg del segle havien contribuït a apuntalar l’escena valenciana del vuit-cents (senyorejada pel costumisme i el “divertimento”, amb predomini de les obres de curta durada), tres noms excel·lien a l’hora de la Restauració: Francesc Palanca i Roca, Joaquim Balader i —el més prolífic— Eduard Escalante. Dona idea de l’esclat escènic saber que en els vint-i-vuit anys que van del pronunciamiento de Martínez Campos al jurament en Corts del fill de Maria Cristina s’hi van imprimir tres-cents títols teatrals, gairebé tots representats per endavant. A l’època, València tingué oberts una mitjana de dotze locals, encara que també n’hi havia a les principals viles, on no mancaren autors ni tampoc actors. Els textos impresos es destinaven sobretot als quadres d’aficionats.
“El Bou Solt”, València, 11-8-1877.
BV / M.G.
El periodisme popular seguí el model contrastat d’“El Mole”, primer periòdic en la nostra llengua, que Josep Maria Bonilla havia fundat a la capital, el 1837, i havia mantingut contra vent i marea fíns el 1870. L’analfabetisme imperant i el fet que la minoria escolaritzada ho fos en castellà havien obligat Bonilla —i en això també l’imitaren els seguidors— a emprar el “valencià del carrer” amb ortografia castellana (el mateix feien els impressors de col·loquis).
Constantí Llombart tragué a llum el 1877 “El pare Mulet”, setmanari autodenominat “impolític”; suspès al cap de pocs números per publicar una caricatura d’Alfons XII, Llombart esquivà el càstig mudant el títol per “El Bou Solt”. La censura vigilà de prop els setmanaris i per això gairebé tots van desaparèixer aviat. Un dels més duradors, bé que de vida complicada, fou “El Palleter” (1882), dels germans Gaspar i Josep Thous. Per l’orientació carlina patí denúncies, multes, persecucions i suspensions, però sobrevisqué fins el 1919 i arribà a vendre cinquanta mil exemplars. Un altre que assolí notorietat i èxit de venda fou “La Traca” (1884): deu mil exemplars. També són remarcables “La Moma” (1885), “La Degolla” (1890) i “La Trona” (1894).
Les tensions de l’època van reflectir-se en títols com “El Chornaler” (1883), òrgan de la Societat d’Obrers de Vila, adscrita a la Internacional, dirigit per Joaquim Payà i subtitulat “periòdic defensor dels que treballen i no mengen; enemic acèrrim dels que mengen i no treballen”. El mateix any sortí “La Reforma Social”, “col·lectivista i anticlerical”, sota la direcció de Joan Baptista Carles: fou anatemitzat per l’arquebisbe Monéscillo. “L’Aranya Negra” (1888) inicià la premsa fallera; glossava la falla del carrer de Maldonado, ferotge crítica contra els jesuïtes.
Molts dels redactors solien imitar les “sessions del trull”, que tanta fama havien donat a “El Mole”: diàlegs d’actualitat escrits en una prosa viva, concisa, assaonada de girs dialectals, equívocs, proverbis i jocs de paraules. En les poesies procuraven versificar a la manera incisiva, àgil i encertada de Bonilla. No tota la premsa fou política. Evidentment, hi hagué setmanaris dedicats a l’exaltació partidària, alhora que d’altres van pretendre una equanimitat impracticable. A la fi s’imposà una mena de periodisme festiu, epidèrmic, acomodatici, que feia servir el sarcasme com a evasió i que, naturalment, comptava amb la vènia de les autoritats. Durant el darrer terç del vuit-cents poblacions com Sueca, Castelló de la Plana, Alacant o Alzira van comptar amb periòdics redactats en valencià.