Caricatura anticlerical, “La Flaca”, Barcelona, 23-5-1869.
BC
L’anticlericalisme sempre viu en amplis sectors populars, com a mínim des dels inicis de la revolució liberal, va ser impulsat en els primers moments de la revolta de setembre del 1868 pels nuclis burgesos dirigents. Aquests hi descobriren una vàlvula de seguretat per als seus interessos i de distracció per a les reivindicacions revolucionàries populars. L’impuls donat a l’anticlericalisme representava la possibilitat de fer creure als sectors més rupturistes que s’estava duent a la pràctica una tasca revolucionària, mentre que es mantenien del tot intangibles els interessos i l’ordre burgès; alhora, resultava una fórmula retòrica agraïda pels dirigents, que podien fer escarafalls demagògics sense córrer cap mena de risc. Una de les mesures més comunes de les Juntes Revolucionàries fou decretar l’enderroc d’edificis religiosos per donar feina als desvagats forçosos, tot fent-los creure que realitzaven una tasca revolucionària; d’aquesta manera, es perderen a Barcelona joies arquitectòniques com Sant Miquel, amb restes del temple romà de Neptú, o els convents de Jonqueres i Jerusalem. De fet, caldria distingir dos fenòmens que s’entrecreuaven en la formulació verbal i en la pràctica: la voluntat de laïcització de la societat, tot deixant per a la intimitat les pràctiques religioses, i l’anticlericalisme, amb els atacs sagnants als símbols i, sobretot, als representants de l’Església. El laïcisme progressiu no era altra cosa que la plasmació legal de la doble voluntat de separar el poder de l’Església i el de l’Estat, i de fer efectiva la llibertat de consciència. Llibertat que comportava, alhora, la de cultes i la liquidació d’aquella legislació que confonia tot allò que per la doctrina catòlica era considerat pecat amb un delicte perseguible per la legislació civil.
El procés de laïcització comportà la creació dels registres civils de naixements, casaments i defuncions. Els registres posaven fi al monopoli eclesiàstic del control de la demografia que representaven els llibres sacramentals, que obligaven tot aquell que volia donar fe de la seva existència, del canvi d’estat o de la mort d’un parent a registrar-ho en un llibre eclesial. D’altra banda, atorgaven, per primera vegada a l’Estat, la possessió d’uns inventaris imprescindibles per al control rigorós del cens, des de l’electoral fins al de possibles quintes. El procés cap al laïcisme operatiu buscava també la total separació de l’Església i l’Estat, amb la pèrdua per part de la primera de tots aquells monopolis que fins aleshores la diferenciaven de la resta de les associacions de qualsevol tipus. Cercava, doncs, subordinar-la com a entitat, i en totes les seves actuacions, a la legislació general. Per això, molts ajuntaments decidiren de sotmetre qualsevol actuació eclesiàstica als mateixos paràmetres que la resta de ciutadans i obligaren els seus representants a sol·licitar autorització per a les processons i tota la resta d’actes de culte que es fessin fora dels recintes eclesiàstics tancats, com si es tractés d’una manifestació qualsevol. La normativa, pensada per a limitar les actuacions devotes, fou aprofitada sovint per a obligar les autoritats municipals a ser tolerants, en demanar als dirigents catòlics els corresponents permisos emparant-se en les llibertats constitucionals d’associació i manifestació. Entre les decisions de les Juntes Revolucionàries destaquen la clausura de les Conferències de Sant Vicenç de Paül i de les Filles de Maria, la prohibició de recaptar l’òbol de Sant Pere o de resar pe} poder temporal del papa a les misses.
El matrimoni civil fou, dels tres registres introduïts, el més polèmic, en atiar els propagandistes catòlics el menyspreu social contra els qui l’utilitzaven de forma exclusiva, acusant-los de viure simplement aparellats. El primer a tot Espanya se celebrà a Reus el 1868, tot i que les Corts no aprovaren la llei que el reglamentava fins el 1870. Que Reus fos la ciutat capdavantera en el procés de laïcització no ha de sorprendre, si hom recorda que el general Rafael Izquierdo, governador militar de la província de Tarragona, afirmava a l’octubre del 1867 que hi estava “la religiòn, pasto necesario de la vida, completamente abandonada (...). La mayoría de los habitantes de Reus viven sin ella, los frutos de su impiedad dan hasta que sentir al resto de la monarquía”, i fins la majoria de capellans vivien en unes condicions morals poc recomanables. La mateixa opinió la compartia el 1868 el nunci, que retreia “l’escàndol donat sempre a Reus” en matèria religiosa. La iniciativa pionera reusenca i la tardança a aprovar-ne la normativa oficial a les Corts feren que els dirigents comarcals espanyols més proclius a la seva pràctica demanessin informació a l’ajuntament reusenc, que es va veure empès a publicar un promptuari amb el cerimonial seguit. Les demandes populars anaven arreu més avançades que les decisions governamentals, com ho demostra el fet que al març del 1869 ja s’havien fet peticions a l’ajuntament de Palma perquè autoritzés el matrimoni civil. La voluntat de deixar de manifest de forma indiscutible l’esperit laic, que impregnava les actuacions de les autoritats, provocava l’adopció d’altres mesures simbòliques, quasi intranscendents. Així, a Mallorca, l’ajuntament de Palma, pel novembre del 1872, ordenà als serenos de suprimir la fórmula “Alabat sia Déu” al moment de cantar les hores.
Francesc Romaní i Puidengolas afirmava el 1869 que la majoria dels pobles catalans “no mira ya en el clero un enemigo político y la antigua saña, solo se sostiene con esfuerzos artificiosos”. Aquesta afirmació sembla excessivament generosa, ja que les mostres d’anticlericalisme i irreligiositat es multiplicaren durant tot el Sexenni. Més signicativa del canvi social és l’afirmació que seguia les anteriors: “la tolerancia religiosa ha llegado a tal punto entre nosotros, que a nadie se molesta por no cumplir con ninguno de sus deberes de católico”, on reconeix indirectament que la intolerància havia estat molt més patrimoni dels catòlics, que no pas dels altres.
Caricatura anticlerical, “La Flaca”, Barcelona, 23-5-1869.
BC
L’anticlericalisme i la irreligió trobaren una possibilitat de manifestació agraïda i d’eficaç difusió en nombrosos gravats ocasionals, en les il·lustracions de les revistes satíriques, en corrandes i versos paròdies de tota mena; també la trobaren en textos de major ambició, tant pels components i la voluntat teòrica com per la forma d’edició, o pel lloc on foren emesos. És el cas, el més conegut, de les intervencions de Francesc Sunyer Capdevila en clubs polítics i a les Corts, sobretot a la sessió del 26 d’abril de 1869. Els parlaments de Sunyer i la publicació d’algun dels seus opuscles generaren una llarga i àcida polèmica, en la premsa i en forma de llibrets, entre els que li donaven suport i els defensors de la integritat del dogma i dels seus representants.
Les actuacions blasfemes es feren notar en tot el territori. Al maig del 1869 a Paterna varen batejar un ruquet, al qual imposaren els noms dels membres del govern provisional. Pel carnestoltes del mateix any, els carrers i les places de la major part de poblacions catalanes s’ompliren de màscares que anaven vestides de bisbes, capellans o monges; moltes comparses representaven obres bufes, protagonitzades pel pare Claret i sor Patrocinio o que parodiaven la venda de les butlles quaresmals. Per la tardor, es creà a Barcelona una societat sota el lema “procede según tu conciencia”, que preconitzava “no más engaños ni farsas./ Ya no más sacerdote al nacer,/ ya no más sacerdote al casarse,/ ya no más sacerdote al morir”. A final del 1869, a Ginestar, diversos republicans, amb l’excusa de celebrar una missa revolucionària, introduïren un pollí a l’església, que feren agenollar davant de l’altar. En diversos llocs, els capellans que duien el Viàtic eren escarnits pel carrer o, dins de les esglésies, eren sabotejats els sermons.
Algunes de les actuacions podien ser gratuïtes, pur esbravament d’odis continguts o d’una rauxa momentània. D’altres, derivaven de lectures polítiques clàssiques. Els afusellaments fets pels carlins el 1873 arran de l’assalt de Berga, aparellats amb els rumors que circulaven sobre la tasca propagandística que feien els eclesiàstics a favor de les conspiracions absolutistes, generaren noves onades d’atacs antireligiosos. Així, el 30 de març, “turbas de gentes del pueblo” penetraren cridant a Sant Jaume, a Barcelona, mentre deien missa; alguns pujaren a la trona des d’on feren sermons en nom de la llibertat. A Reus, un grup interrompé la missa, tot cantant la Marsellesa acompanyats d’un orgue de maneta. D’altres parròquies barcelonines foren registrades, a la recerca d’armes, i incautades per a ser utilitzades com a caserna per a la Milícia Nacional, els membres de la qual les aprofitaren per a fer-hi balls. A moltes localitats, a final de març o començament d’abril, segons la celeritat amb què era coneguda la notícia, es reproduïren els fets: ocupació d’esglésies, temptatives de calar-hi foc i ocupació de l’edifici com a caserna de la Milícia Nacional.
Acudit anticlerical sobre els manaments de I’Església, “La Tramontana”, Barcelona, 26-6-1885.
AHC
Les mostres d’anticlericalisme sobrevisqueren al Sexenni, de vegades camuflades en una voluntat d’aplicació estricta de la llei. A Palma, en tornar de dur el combregar a un moribund, que vivia en un molí extramurs, els burots volgueren fer pagar als acompanyants del capellà els drets corresponents als ciris que duien encesos; no hi valgueren raons i al final van haver d’entrar per una altra porta. Com al Sexenni, durant la Restauració foren els republicans els més interessats a fer perviure la mentalitat anticlerical, en constituir el referent interclassista més clar que podia unir tots els militants. Ben aviat esdevingué típica, formant part de la tradició republicana fins ben entrat el segle XX, la costellada del Divendres Sant, en un indret proper al pas del viacrucis. La costellada no tan sols servia per a fer una estona de xivarri i gresca compartida amb els correligionaris més abrandats, sinó que a més, si tot funcionava com esperaven part dels promotors, acabava amb una baralla campal amb els carlins, l’enemic ideològic per excellència, que participaven en l’acte religiós. També es feu habitual, sobretot a València, atacar els qui participaven als rosaris matinals, el rosari de l’aurora, que acabava, d’aquesta manera, a bastonades.
L’anticlericalisme català no fou un fenomen estrictament urbà, sinó que afectà també el món rural. L’expansió geogràfica de l’anticlericalisme fou afavorida per la del republicanisme. En molts pobles aparegué una estructura dual centrada en els dos cafès de la localitat, que actuaven alhora com a nucli polític, casino i ateneu, el dels benestants conservadors i el dels esquerrans, en general més miserables. En la confrontació per obtenir més associats i major audiència utilitzaven tota mena de recursos, des d’intentar llogar millors orquestres a les seves festes fins a programar actes de clar contingut provocatiu per a l’adversari. Una obra d’àmplia acceptació, malgrat les indubtables dificultats lingüístiques que devia oferir a bona part dels espectadors, fou Electra de Galdós, per l’escàndol que generà la seva estrena. Les polèmiques periodístiques eren constants, com la que el 1890 sostenia a Mallorca el carií “El Centinela” contra “El Isleño” i “El republicano”.