Dots de la família Solà, de Sanata.
La família Solà (més tard Llobera i avui Pujol), de Sanata (Llinars del Vallès), eren originàriament pagesos de la jurisdicció del senyor del castell del Far, senyoria que més tard fou coneguda amb el nom de baronia de Llinars. Aquest nucli familiar era format per dues herències, la dels Solà i la dels Marge de Sanata, que s’uniren pel matrimoni dels seus respectius hereus, Pere Solà i Romia de Marge, a la primera dècada del segle XIV. Era un bon començament per a un procés d’expansió.
Aquesta família, al final del segle XIII i al principi del XIV, devien ser uns pagesos de categoria mitjana, posseïdors de l’actual masia vella de Can Solà. Sembla evident que partien d’una explotació familiar que va tenir alguns anys bons durant l’etapa final del creixement medieval abans de les crisis del segle XIV. Per a consolidar la seva posició i expansionar-se van recórrer a l’estratègia matrimonial, les compres i els establiments. Pere Solà i Romia de Marge (documentats el 1318 i el 1325), ells mateixos fruit d’una bona estratègia matrimonial, van dissenyar per als seus fills una operació d’encreuament matrimonial amb els pagesos veïns del mas Rovira, de Sanata, Guillem Rovira i Elisenda. Així, Jaume (I) Solà, l’hereu de Can Solà, es va casar amb Elisenda Rovira, que va aportar al matrimoni, com a dot, una peça de terra; al seu torn, Bernat Rovira, l’hereu de Can Rovira, es va casar amb Alamanda Solà, que va aportar al matrimoni, com a dot, la quantitat de 600 sous a satisfer en onze anys. Aquest pagament a terminis semblaria indicar que els Solà no disposaven de gaire fortuna monetària, però que se sentien força segurs. El cas és que Pere Solà i Jaume Solà, pare i fill, van ampliar l’explotació familiar mitjançant tres compres de terres, i van invertir un total de 222 sous, més o menys l’equivalent a 1 500 litres de blat. Si es compta el dot d’Alamanda, la família va invertir aquests anys en adquisicions i aliances la quantitat mínima de 822 sous, que no era pas poca cosa per a una família pagesa.
El testament i la mort de Jaume Solà, marit d’Elisenda Rovira, l’any de la pesta, el 1348, sembla marcar un sostre temporal en el procés d’acumulació de terres. La família, però, continuava fruint de bona posició econòmica durant l’època de la crisi, tal com proven els dots i els llegats testamentaris que es van anar atorgant.
Cal tenir present, en estudiar la història de les famílies pageses, la importància econòmica dels dots, que podien constituir una autèntica sagnia. Però les famílies procuraven compensar aquestes sortides per entrades pel mateix concepte; a més els dots se satisfeien en diner a fi de mantenir intangible la unitat territorial de l’explotació en profit de l’hereu o la pubilla, a vegades amb la col·laboració i el sacrifici de cabalers que escollien el celibat i la vida a la llar paterna, on aportaven la seva força de treball. Aquest podria ser el cas de Guillem Solà, el fill petit d’Arnau Solà i Sança, que, en fer testament el 1415, va deixar la major part dels béns al seu germà Jaume (II) Solà, que era l’hereu.
Jaume (II) Solà va ser un home d’extraordinària longevitat; hom el troba esmentat en el testament del seu pare el 1375 i encara era viu el 1467, en què la família reprenia el creixement. És de destacar la seva participació en la recuperació del patrimoni familiar arran del seu matrimoni, el 1429, amb Margarida Prat, pagesa de Sanata, que va aportar un dot de 600 sous. A més de longeu, Jaume va ser fecund; va tenir, que se sàpiga, set fills mascles, dels quals Jaume (III) era l’hereu, i tres filles, la major part dels quals figuren en el testament matern dictat el 1454. Si hom té present l’impacte de les epidèmies que s’enduien de manera sobtada els infants i els adolescents, encara que també els adults, els pares s’havien d’aplicar a tenir fills si volien reproduir la família, garantir la continuïtat de l’explotació i assegurar la vellesa.
A Jaume (III) Solà el van prometre el 1467 amb Caterina Pascual, de Tordera, que aportaria al matrimoni un dot de 60 lliures, és a dir 1 200 sous, el més gran dels ingressats per la família fins a aquell moment. A la mort d’aquest, la seva vídua, Caterina, l’hereu Antoni Solà, infant, i l’oncle Pere Solà, van haver de casar les dones solteres i vídues de la família restant diners del fons familiar per a pagar els dots. El difunt havia tingut un mínim de quatre fills, un noi i tres filles.
Quant a les filles, la família les allunyava del seu si en casar-les i, per tant, vincular-les a altres famílies. El preu de la separació del mas patern, on ja no constituirien cap càrrega domèstica ni aportarien força de treball, era una quantitat de diner en forma de dot, corresponent al valor de la llegítima o part de l’herència que els pertocava.
En arribar a la majoria d’edat, l’hereu Antoni Solà, casat amb una tal Eufrasina, va assumir la direcció de l’explotació i amb ell reprengué el procés familiar d’acumulació de béns i rendes. Però, com a cap de llinatge, li corresponia també casar les dones de la família i dotar-les. Així, va casar les dues filles aportant uns dots de 50 i 70 lliures respectivament. Entre els anys 1544 i 1548 fa l’efecte que Antoni Solà es retirà de la direcció activa de l’empresa familiar i la cedí al seu fill i hereu Pere Solà, el qual continuà el procés expansiu familiar.
La família dels Solà anà adquirint prestigi social al llarg del temps. El 1548 Pere Solà assistí a l’assemblea de prohoms de la universitat del terme i baronia de Llinars, reunida a l’església de l’esmentada vila, on s’acordà concedir un ajut de 1 000 lliures per a l’obra del castell nou. En virtut del testament de la seva mare, se sap que amb Pere Solà s’estroncà la línia masculina directa del llinatge, ja que aquest només tingué dues filles, Joana i Eulàlia. Fa l’efecte que Joana, casada amb Antoni Pla, àlies Solà, va ser l’hereva del mas, mentre que Eulàlia, dotada amb 120 lliures, es va casar amb Joan Pujades, de Vallgorguina. El dot d’Eulàlia, el més fort dels pactats pels Solà fins al moment, devia costar de pagar. Mort Joan Pujades, la seva vídua Eulàlia Solà, la seva filla Margarida Pujades i el marit d’aquesta, Joan Lloreda, reconeixien el 1556 que Pere Solà (pare d’Eulàlia) els havia pagat el dot de 120 lliures, que s’havia aplicat a finançar el dot d’Elionor, germana de Margarida Pujades i filla d’Eulàlia Solà. Tanmateix, les operacions econòmiques de la família no devien restar prou clares perquè tretze anys després, el 1569, morts ja Pere Solà i la seva filla Eulàlia, Antoni Pla, àlies Solà, gendre del difunt, va haver de pagar encara 10 lliures a l’hereva d’Eulàlia, és a dir la seva filla Margarida Pujades, i al marit d’aquesta, Joan Lloreda, en concepte de complement del dot d’Eulàlia.
Si com és evident, els dots —com a llegítima—, eren de valor proporcional a la riquesa familiar, els Solà eren una família en procés de creixement gairebé constant, motiu pel qual sembla que van poder superar sense gaires dificultats el final de segle assolat per una gran pesta (1589), seguida de dos anys bastant secs, i que culminà amb la gran crisi de 1591-92 en què carestia, fams i mortalitats senyorejaven pel país. Moltes famílies pageses van entrar llavors en un procés d’endeutament que les arruïnà, mentre que altres, com els Solà de Sanata, que havien acumulat terres i rendes i disposaven de moneda, com ho demostren els dots satisfets cada generació, van aprofitar la conjuntura per a reprendre el procés d’acumulació. Un cas exemplificador de la primera situació és el de Pere Gener i Bartomeu Gener, de Collsabadell (Llinars del Vallès), els quals, tenallats per les dificultats, van haver de demanar diners a qui en tenia dels voltants, entre els quals hi havia els Solà. Però, com que la crisi no fou un fenomen passatger, després de l’endeutament va venir la venda del patrimoni, circumstància que va permetre a Montserrat Solà comprar part d’aquestes terres de Collsabadell.
Per als Solà, sòlidament establerts a Sanata, la penetració per terres del poble veí de Collsabadell aviat significaria l’enllaç amb una família d’aquest lloc, els Llobera, i s’iniciaria així una altra etapa de la història d’aquesta família.
Finalment, la història dels Solà, des del punt de vista econòmic i social, caldria situar-la al nivell dels batlles senyorials del Vallès; el fet és que durant força temps membres d’aquest llinatge de pagès van desenvolupar càrrecs de responsabilitat com el de clavari al servei de la universitat d’homes de la baronia de Llinars i del castell del Far, i en algun moment van rebre dels senyors responsabilitats en qüestions relatives a la guarda i la seguretat de la pau veïnal.