La sal dels Cardona

La majoria dels autors catalans dels segles XVI i XVII presentaven el Principat com un país que excel·lia en recursos naturals, produccions agrícoles i industrials, població, etc. I era raríssim, encara que es tractés de descripcions tan breus com la de Dionís Jeroni de Jorba (1589), que deixessin d’esmentar la sal de Cardona, l’abundor i la bona qualitat de la qual servia per a exemplificar aquestes visions sovint massa falagueres.

Aquests autors remarcaven que el Principat gaudia d’una situació privilegiada pel que feia a la sal. A més de Cardona, se’n produïa sobretot al territori de Tortosa i al Rosselló. El 1600, Pere Gil hi afegia, dins els Països Catalans, la d’Eivissa i la de l’albufera de València. Segons el jurista empordanès Francesc Romaguera, era la riquesa de sal del Principat el que determinava que les universitats no es preocupessin per la provisió local d’una vitualla tan bàsica. Això no obstant, se sap que Catalunya consumia sal forana introduïda per Barcelona, com restà palès a les corts de Montsó de l’any 1510. A l’interior, a la ciutat de Lleida, a les acaballes del segle XVI, a més de sal cardonina i de Gerri, se’n consumia de l’Aragó, provinent de Peralta i Calassanç.

La sal de Cardona tenia la particularitat de ser sal gemma. La muntanya de sal, situada a tocar de la vila i el castell i explotada des de l’antiguitat, era una pertinença dels Folc, la casa ducal de Cardona. L’explotació de les salines era dirigida per un batlle del duc i es feia a l’aire lliure, bo i tallant blocs escairats que seguidament eren sotmesos a mòlta. Els testimonis dels segles XVI i XVII remarquen que era una sal més salabrosa que les altres, raó per la qual no era infreqüent de barrejar-la amb sal d’aigua. Era millor, però també resultava més cara. Els oficials del duc la venien a les mateixes salines i la seva comercialització feia de la capital del ducat un nucli de mercat que depassava l’àmbit local o comarcal.

L’interès dels Folc per vendre la seva sal els portà a potenciar el paper comercial de la vila, que els anys 1406 i 1543 va rebre els privilegis reials per a la celebració de fires. L’any 1307 el comte de Foix havia concedit franquesa d’imposicions als comerciants cardonins, el qual privilegi fou renovat l’any 1392. Es té notícies que la sal de Cardona fou consumida al comtat de Foix des de la baixa edat mitjana fins a les acaballes del segle XVIII. Tant aquesta comercialització ultrapirinenca de la sal de Cardona com la que es feia arreu del Principat són escassíssimament conegudes, malgrat la seva importància. Les notícies esparses ara disponibles apunten que la sal dels Cardona era consumida a tot l’interior del Principat, de les comarques de ponent a Andorra, i que arribava regularment a Barcelona.

Els cronistes moderns, com és ara fra Jaume Rebollosa (1603) o bé Esteve de Corbera, feien notar que la situació geogràfica de Cardona i les seves deficients comunicacions entorpien que la seva comercialització fos major. Corbera sentenciava a Cataluña Ilustrada (1678) que “si resultés fàcil de traginar, la seva renda valdria un grandíssim tresor”. Ho va escriure pels volts de l’any 1631, en el qual precisament la duquessa manifestà al Consell de Cent de Barcelona que tenia la intenció de fer un bon camí de Cardona a Barcelona, per tal de poder-hi conduir més fàcilment la sal a fi d’exportar-la, si bé el projecte no va tirar endavant.

Malgrat tot, la sal proporcionava als Cardona uns forts ingressos. Francesc Diago assegurava (1605) que “el duc en treu molts diners d’aquesta muntanya” de sal. Fra Jaume Rebollosa, que era nadiu del ducat, afirmava l’any 1603 que la venda de la sal reportava al duc més de catorze mil ducats anuals.

En l’estat actual dels estudis és difícil d’anar més enllà d’aquestes apreciacions generals. Només es disposa d’algunes dades reals per als anys de la guerra de Separació i de la de Successió, en què el ducat fou segrestat. Tant en un període com en l’altre els ingressos anuals oscil·laren a l’entorn de les 20 000 lliures. Al llarg de la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII els ducs s’endeutaren periòdicament a bon compte de les rendes rebedores de la venda futura de la sal. Entre els anys 1570 i 1638 la vila de Cardona i altres universitats de la seva batllia manllevaren a censal més de 200 000 lliures per tal de lliurar-les als ducs. A canvi, els Cardona els consignaven la percepció de part de les seves rendes i, particularment, de les provinents de la sal, amb les quals havien de pagar les pensions i lluir aquests censals. L’any 1586, per exemple, la vila de Cardona manllevà deu mil lliures a censal perquè els ducs estaven “molt pobres” i necessitaven diners per a assistir a les corts de Montsó. El 1593 els síndics de més de cent setanta universitats dels estats del duc al Principat es reuniren a Cardona per tractar sobre els deutes del senyor. Segons el que s’establia en aquest sindicat general, el duc es reservaria 8 000 lliures anuals de les rendes de la sal, i tota la producció restant seria rebuda per les universitats amb la condició de no vendre-la el duc “en part que puga fer dany en no venir les que vuy vénen a traure y aportar-se’n de l’areny de aquesta vila de Cardona, perçò que seria a minvar lo que resta per lo gasto”.

El 1610 fou signada una concòrdia amb el duc per la qual renovava per quinze anys la consignació de les seves rendes, però excloent-ne les de la venda de la sal. L’any 1657 eren cent cinquanta-set les universitats amb rendes consignades per a lluir censals creats per a pagar deutes dels Cardona.

A partir de l’any 1659 els Cardona van voler traspassar els deutes a les universitats, bo i alliberant les seves rendes de les consignacions. També van qüestionar l’antic dret d’aimines i cistelles de què gaudien els habitants de la vila de Cardona i pel qual podien disposar de sal franca. Aquest dret, que figura en la carta de repoblament del 986, havia sofert alguns canvis, però se n’havia mantingut l’observança. L’any 1623 el duc Enric i els cònsols havien signat una concòrdia que el refermava, tot fixant que cada família podia disposar de deu roves de sal a l’any.

El 1659 la Reial Audiència donà la raó als cardonins. El dret d’aimines i cistelles, el conservaren fins a la fi de la guerra de Successió. El 1715 la sal va ser estancada, a Catalunya, i la de Cardona fou incorporada a la Reial Hisenda. El mateix any foren reconeguts els drets del duc en la muntanya de sal, però amb la limitació d’haver de lliurar tota la producció a la Reial Hisenda.

A partir d’aleshores, els Cardona-Medinaceli passaren a rebre de l’administració reial una quantitat anual fixa de diners en concepte de pagament de la sal extreta de la muntanya, quantitat que l’any 1723 es fixà en 226 086 rals d’ardits. La Reial Hisenda reorganitzà la comercialització de la sal de Cardona i l’encarí. L’any 1716 els eclesiàstics del Principat es queixaren a Felip V d’aquest encariment, que havia implicat octuplicar-ne el preu, tot recordant-li que les constitucions de Catalunya prohibien carregar la sal amb impostos.