Sovint s’ha dit que el baró era un sobirà dins la seva baronia. El sistema feudal ordenava la societat rural de manera que les potestats jurisdiccionals baronials o de domini territorial fossin, per als camperols, un món complet i tancat dins de la senyoria. En aquest marc, els interessos individuals o de grup i les seves confrontacions s’havien de sotmetre a la mediació i al judici del baró o senyor directe; això dins d’un territori idealment autosuficient, on els senyors tractaven de mantenir apagades totes les tensions socials sorgides entre ells i els seus vassalls.
Com a resultat de la guerra remença, l’edifici institucional sancionat per la sentència arbitral de Guadalupe i les pragmàtiques reials posteriors, al costat dels elements de pacte social, tractava de restaurar l’ordre feudal al camp, intervenint en dos fronts: el de la renda feudal i el jurisdiccional.
En el pla de la renda feudal, el sistema de capbrevació va convertir-se en el principal instrument senyorial de coacció sobre la pagesia, pel control del pagament de les exaccions i el reconeixement del domini senyorial. Particularment, la legislació reial i de corts entre el 1510 i el 1542 reforçà els mecanismes de control senyorial sobre la venda de la propietat útil per tal d’impedir el frau en el pagament del lluïsme. Altrament, la sèrie reiterada de pragmàtiques reials dels anys 1510, 1511, 1520 i 1542, l’acte de cort del 1553, i el capítol de l’any 1599, van estendre l’obligació de delmar a totes les terres i els fruits, considerant un frau les consuetuds i els pactes locals que modifiquessin el percentatge a delmar o que haguessin restringit la seva universalitat, limitant-la a unes terres o fruits. Si bé amb aquesta legislació reial o de cort els senyors pretenien revaloritzar la renda feudal, aquestes mesures no podien aplicar-se sense un reforçament de les potestats jurisdiccionals dels barons i els senyors directes.
En el pla jurisdiccional, la recuperació de la renda feudal havia de completar-se amb el control de la conflictivitat —individual o col·lectiva— per tal d’ofegar els conflictes pagesos dins de la senyoria, i d’evitar que els camperols poguessin recórrer a la Reial Audiència. Segons el dret feudal català i la constitució de l’any 1291, els senyors directes tenien la jurisdicció privativa en totes les causes emfitèutiques i de capbrevació, potestat que exercien mitjançant la nominació del jutge i l’escrivà. Així, els propietaris útils, en els conflictes de renda i terres amb el senyor, no tenien la possibilitat legal de suplicar a cap altre tribunal ni en primera instància a l’Audiència. Solament hi podien recórrer en grau d’apel·lació de la sentència del jutge de capbrevació en les causes superiors a deu lliures, després d’un llarg procés i de moltes probables intimidacions senyorials. Les pragmàtiques i la legislació de corts contra el denominat frau en el pagament del delme, ultra la imposició de penes pecuniàries, consideraven el frau un delicte “contra Déu e gran pecat”. L’exposició pública amb cartells de tot aquest arsenal legislatiu i ideològic tenia com a objectiu dissuadir els camperols de pledejar a l’Audiència contra les exigències dels senyors del delme.
És el cas, igualment freqüent, de viles i llocs que pledejaven contra els seus senyors i en què aquests obtingueren el suport del monarca, mitjançant sengles pragmàtiques reials dels anys 1515 i 1553. Aquestes pragmàtiques es convertiren més endavant en el capítol 51, el 52 i el 53 de la cort de l’any 1599, a instància del braç militar i l’eclesiàstic, i declaraven sobresegudes totes les causes vilatanes de reincorporació a la Corona, tot i el dissentiment del braç reial.
El front següent en la recomposició de la jurisdicció senyorial va obrir-se contra els drets d’evocació en primera instància a la Reial Audiència (conjunt de privilegis reials i qualitats de dret que permetien al rei i a la Reial Audiència atreure per a si unes causes, sostraient-les dels tribunals ordinaris), particularment en el seu apartat més flexible: el valor de les causes. La cort del 1493 elevà a vint lliures el valor de les causes evocables en primera instància. La cort de l’any 1537, les augmentà a cinquanta lliures. El 1542, eren setanta les lliures requerides, i la cort de l’any 1547 les situava en un mínim de cent lliures. Entre el 1493 i el 1547 el valor de les causes en primera instància s’havia multiplicat per cinc. La cort del 1585 elevà a un valor mínim de tres-centes lliures les causes evocades amb pretext de viduïtat, pupil·latge i pobresa, pretext que permetia a aquests grups socials suplicar a l’Audiència les causes de capbrevació en primera instància.
Aquest conjunt de mesures eren signes clars de la defensa de la jurisdicció senyorial que duien a terme el braç militar i l’eclesiàstic a les corts, però, alhora, també eren la seva reacció davant de la creixent pressió camperola que pledejava a l’Audiència. La cort del 1547 fou la primera que va descriure la inflació de plets a l’Audiència, “que són estat multiplicats” i que feien que la justícia restés “suspesa y quasi impedida” i que els plets es fessin “inmortals”. La cort del 1564 es veié obligada a admetre una major dedicació de l’Audiència a les causes civils, incrementant-ne el nombre de doctors i erigint un Consell Criminal separat de les dues sales civils, que després d’uns canvis soferts a petició de la cort del 1585, adquirí la seva forma definitiva a la cort del 1599, malgrat les manifestacions de disgust dels braços baronials.
Els atacs legislatius contra la pagesia, impedida de pledejar a l’Audiència, servien, però, per a envigorir les solidaritats horitzontals i el govern de la comunitat rural. La pagesia, davant la impossibilitat econòmica i legal de pledejar individualment contra el senyor, no tenia altra escletxa que l’oberta pels drets col·lectius atorgats a les comunitats rurals com a “universitat dels habitants”. En cas de capbrevació universal, el col·lectiu o “universitat” podia pledejar en primera instància a l’Audiència contra el senyor, perquè la norma de dret que impedia l’evocació de les causes de capbrevació no afectava les comunitats vilatanes, que s’acollien al privilegi atorgat a les vídues i els pobres. Així, com ho demostra l’alt índex de litigis a l’Audiència, per la dinàmica dels enfrontaments entre senyors i vassalls, la mateixa comunitat rural que anava imposant un paisatge agrari de camps oberts que difuminava els límits de la propietat privada de la terra esdevenia alhora el baluard dels propietaris útils contra els senyors. També la resistència dels propietaris útils contra les creixents exigències dels senyors delmadors i les seves acusacions de frau solament podia fer-se des de la legitimitat vilatana del “costum immemorial”.
Pledejar contra el senyor a l’Audiència era l’acció capaç d’aglutinar els diferents grups de la comunitat pagesa, donant-los prou força per a oposar-se a la convocatòria de capbrevació o per a no delmar durant els deu, els trenta o més anys que podia durar el procés. L’estratègia camperola de pledejar a l’Audiència, fugint del senyor, s’inscriví a curt termini en la lluita per l’autonomia de la comunitat rural organitzada i, en un lapse més ampli, s’integrà en el combat entre senyors i tenidors per la propietat absoluta de la terra.