De subventione pauperum, J.L.Vives, Lió, 1532.
BUB / G.S.
El canvi més substancial en política assistencial, tant pel contingut de les transformacions com per l’extensió geogràfica del fenomen, es dóna al principi del segle XVI, especialment en la dècada dels anys vint, període en què les males collites revestiren dimensions europees. Malgrat que aquest canvi pren ritmes i formes diverses en diferents països, els trets comuns que assenyala B. Geremek són: la racionalització i la reorganització de l’assistència amb la creació de noves institucions; la gradual laïcització de l’administració i el govern de les institucions assistencials; la classificació dels pobres en funció del grau de virtut i de la capacitat de sustentar-se amb el propi treball; i la pràctica del recolliment general de pobres (renfermement) per tal de netejar les ciutats de mendicants, rodamons i murris. Els vincles entre assistència i punició configuraren el nou model assistencial dels segles XVI i XVII.
Les disputes entre els tractadistes i els juristes d’aquest període entorn als criteris assistencials van ser nombroses; de fet, van ultrapassar els límits del debat teòric per situar-se al bell mig de les pràctiques d’una pedagogia social. Així, al llarg del segle XVI i el XVII es contraposaren diferents concepcions i comportaments entorn del problema de la mendicitat i de la caritat. Les posicions més renovadores —inspirades en l’obra de l’humanista valencià Joan Lluís Vives De Subventione pauperum publicada a Bruges (Flandes) l’any 1526— que es van aconseguir imposar al llarg de tot el període foren: l’erradicació de la mendicitat mitjançant el treball i la secularització de les institucions assistencials mitjançant un rigorós control de les autoritats municipals. Ambdós aspectes es van portar a la pràctica gràcies al rossellonès Miquel de Giginta i d’Oms, canonge d’Elna, que l’any 1576 va presentar un memorial titulat Tratado de remedio de pobres —publicat l’any 1579 a Coïmbra— en el qual exposava la necessitat de crear cases de misericòrdia a les principals ciutats del regne. Pocs anys després, l’any 1581, Giginta fundava la Casa de Misericòrdia de Barcelona, institució emblemàtica de la nova política assistencial europea que vinculava la ciutat amb els nous corrents reformadors.
Gaspar Sala i Berart, augustinià, doctor en teologia i ensenyant de la universitat de Barcelona, va publicar l’any 1636 un llibre clau per a la història de l’assistència titulat Govern Politich de la ciutat de Barcelona, per a sustentar los pobres y evitar los vagamundos, on defensa —inscrivint-se dins el corrent de laïcització de l’assistència— la secularització d’aquestes institucions, la reglamentació de la vida mendicant, el treball com a virtut capaç de redimir el pecat i desterrar l’oci, i el recolliment general de pobres en institucions per tal que “cap pobre vàlid (fals) o dèbil (verdader) vaigi acaptant per la ciutat”. Seguint aquest autor, les institucions prototípiques per a aconseguir aquest nou enfocament en política assistencial eren les cases de misericòrdia, per la qual cosa dedicà bona part del seu llibre a la de Barcelona.
Les tesis més dures a favor del càstig dels falsos pobres van arrelar a tot Europa al llarg del sis-cents. La pràctica de la captura i el tancament —renfermement— dels pobres es va dur a terme a la major part de ciutats, conferint al segle XVII un perfil d’època de terror per als mendicants, del qual no va restar exempta la ciutat de Barcelona. Gaspar Sala i Berart defensava la reclusió de tots els pobres, rodamons i captaires amb aquests arguments:
“Ara la ciutat no tracta d’examinar qui és vagamundo, o pobre verdader; ni desterrar o castigar; sino que a tots los recullen en un hospital, y posats allí ells mateixos se donen a coneixer qui és per a treballar o no.”
Amb aquests criteris, la ciutat de Barcelona va posar en pràctica una política de tancament. Miquel González Sugranyes documenta com el recolliment general de pobres a la ciutat de Barcelona es va dur a terme durant els anys 1607, 1625, 1633, 1670, 1673 i 1685.
La violència inherent al recolliment general de pobres té unes manifestacions molt específiques. La imatge de terror que conscientment difonia la mateixa institució, la xarxa d’acusació de captaires que potenciava i també les mesures de violència física emprades, en són una mostra. Els testimonis d’aquest terror són nombrosos i de diferent magnitud. La institució infonia exemple i, per tant, temor. Per això Sala i Berart assenyalava que els avantatges del recolliment eren entre d’altres “infondre temor a ser tancats als nois i noies de mala reputació”. L’objecte d’aquest temor residia en el que comportava la vida en reclusió:
“...los miñons i miñones de mala inclinació: los quals sabent que en lo Hospital de misericòrdia han de estar tancats y treballant pel temor que no els portin alli...veient que no y ha altre medi, sino, o treballar, y servir o anar a la Misericordia; tots procuraran aprendre oficis”.
En el cas de les dones de mala inclinació, els mètodes eren més expeditius:
“a les gallofes, peresoses, y que no viuen com han de viure, les posaran al cep, ò al peu un piló, ò com millor aparexerà als que governen. Perque lo tractarles desta manera ab estretor, servirá de fer-los perdre los mals costums, y de causar temor a les fadrines, que estan fora del hospital: y per aquest temor viuran com han de viurar”.
El procediment per a recollir els captaires era força espectacular. Sala i Berart explica com quatre representants de la casa de la Misericòrdia amb un oficial reial i cinc o sis fadrins de la Casa voltaven per la ciutat per capturar tot aquell “que tingue tall de vagamundo, perque interrogat de son modo de viurer, no done bona raho. A estos tals manen posar ab tota modestia dintre un cocho que tenen per aquest effecte, y los porten, y recullen a la Misericordia”.
Altres implicacions de la imatge i la pràctica de terror que infonia la Casa de Misericòrdia era la xarxa d’acusació de captaires que potenciava i els seus efectes en la població civil. Els estatuts de la institució, redactats l’any 1633, preveuen que els responsables de la Misericòrdia havien de tancar tots aquells captaires “que veuran ô los sera acusat”. Aquestes acusacions a les quals s’exhorta els veïns podien ser formulades de manera anònima:
“Se posarà una caixa en la Iglesia, en la qual y haurà un retol de lletra grossa, en que declare que està alli à efecte, que les persones que sabran que alguna pobre gent tenen algunes miñones de cosa de vuyt anys, ò de qui en avant, de les quals tenen alguna evidencia, no les poden sustentar; ho declaren en un paper, posant aquell en dita caixa, denunciat la persona a ahont habita: perque vist per les persones aqui toca; guardant en tot lo secret, y la prudencia que la cosa demana, induescan al pare de dites miñones, que les posen ab amo, o altrament que vagen a dit Hospital, per traurales del perill en que estan.”
Però sembla que el control social que exercia el veïnatge no només anava en la direcció de denúncies i acusacions de captaires, sinó que també s’orientava cap a la protecció d’aquests, donant-se manifestacions de solidaritat. Per això el ban de 30 d’abril de 1664, especifica que:
“Alguns particulars impedeixen als qui van recollint dits pobres per portarlos a dit Hospital, arribant a llevarlos a aquells ab violència. Per aixo sa Excellencia diu, prohibeix i mana,...que ninguna persona de qualsevol estat, grau o condició, impedesca als de dit Hospital lo recollir pobres, sots pena de trenta dies de presó, ò vint i cinc lliures aplicadores a dit Hospital.”
En tot cas, des de la vida mendicant, la política assistencial i les xarxes de veïnatge es duien a terme accions molt diverses i de diferent significat dins un marc legal que perseguia amb el tancament “la honra i gloria desta ciutat de Barcelona”.