Vista de Ciutadella, taula de Santa Rosalia, segle XVII.
MDC / F.T.
A Menorca, les obreries rurals, com d’altres institucions de l’Europa medieval i moderna, van ritualitzar i festejar el seu protagonisme social a través del cavall. A Ciutadella es crearen jocs cavallerescos en els quals la preeminència de l’estament nobiliari va esdevenir central i que, com a Oristany, a l’illa de Sardenya, i a Sinj, a Croàcia, s’han mantingut fins als nostres dies. Malgrat els fonaments medievals de les institucions i els valors que les originaren, els elements principals d’aquestes festes, tal com es coneixen avui dia, es fixaren a la darreria del segle XVI i durant el segle XVII.
Se sap per testimonis setcentistes, que el ritual cívic començava el diumenge anterior a la festivitat de Sant Joan Baptista, quan els caixers de l’Obreria que el tenia com a patró sortien en comitiva a captar pels carrers de Ciutadella. La comitiva ritual seguia el mateix ordre que el d’una processó: els participants s’ordenaven de menor a major preeminència jeràrquica. Al davant de tot, el saig de la universitat —que tocava el tambor i el flabiol—, després el caixer fadrí amb el penó de la institució, el seguien el caixer menestral, els dos caixers pagesos, el caixer clavari o noble i, per acabar, el caixer eclesiàstic.
La tarda del dia de la vigília del sant, els membres de l’Obreria, per tal de celebrar completes solemnes en honor del patró, es desplaçaven a cavall a l’església rural de Sant Joan Baptista —seu de la institució—. El saig, a sobre un aset, encapçalava la comitiva muntada seguint el mateix ordre que al matí, només que, entre els dos caixers pagesos i el noble, s’aplegaven, per ordre de menor a major edat, els cavallers que el noble havia convidat. El fet de reunir els cavalls del braç noble donava color i vistositat a la comitiva. La colcada anava fins a l’esmentada església, on després de les completes el caixer noble oferia un refresc. De tornada cap a Ciutadella, es feien carreres pel Born i la plaça a la llum dels festers.
El dia del sant, al matí, la mateixa colcada tornava a desplaçar-se a l’església rural per celebrar la missa de l’Albada —després de la qual el caixer eclesiàstic també sufragava un refresc— i es passejava per Ciutadella per anar al lloc anomenat pla de Sa Font a fer algunes corregudes (curses). Després, es tornava a “córrer a sa plaça” i s’acabava celebrant missa major a l’església parroquial amb la presència de les màximes autoritats civils i militars.
Els actes de la tarda d’aquella mateixa jornada revestien un dens significat social i festiu, ja que la comitiva era acompanyada dels cavallers de la ciutat per a celebrar jocs a cavall al mateix lloc on s’havien fet al matí, amb la presència, però, del governador, dels jurats de la universitat i d’una gran part de la població. Allà, amb els cavalls i cavallers ben guarnits i acompanyats dels seus criats, es practicaven els diferents jocs que eren habituals en l’equitació d’esplai: el “córrer sortilla”, el “tirar lladrioles”, “córrer canyes”, “córrer parelles” i d’altres entreteniments. Els jocs esdevenien autèntiques mostres de destresa i valor, i el poble menut s’excitava i s’esplaiava. El caràcter lúdic de la festa també es reafirmava amb els no menys importants refrescos que donaven els participants, en acabar els oficis religiosos, a convidats i acompanyants. Encara que no tenien un valor festiu semblant, però sí una significativa importància en aquest mateix sentit, en les festes de l’Obreria que seguien el diumenge posterior a la festivitat de santa Elisabet, quan se celebrava missa solemne i sermó a l’església de Sant Joan, el caixer noble convidava a dinar els assistents, cosa que motivava balls i corregudes. A Ciutadella, al capvespre, la comitiva repetia les corregudes pel Born i la plaça. Tota una “economia moral” de reciprocitats i dispendis es recreava festivament i s’inseria en l’escenificació estamental, donant-li un vigor expressiu que l’ultrapassava.
Aquesta teatralització dels estaments i les jerarquies, i la disbauxa en els menjars i els divertiments, era només una part de la vida que es desenvolupava a la institució. L’Obreria de Sant Joan tenia com a principal objectiu la conservació i el manteniment religiós de l’església rural de Sant Joan de Missa, situada a pocs quilòmetres de Ciutadella. Aquesta institució —com d’altres obreries, gremis i confraries menorquines del terme municipal— depenia directament de la Universitat i Consell General de Menorca i particular de Ciutadella, que nomenava els seus càrrecs d’una terna que li era presentada pel seu consell ordinari. La composició seguia el mateix model que el d’altres institucions d’aquest gènere, una estructura d’equilibri estamental que reflectia les conflictives expectatives i les pautes socioculturals dels estaments de la ciutat. Aquesta universitat designava bianualment, al final de juny o al començament de juliol, els seus assistents, els caixers: un caixer eclesiàstic, un noble, un menestral, dos caixers pagesos i un caixer fadrí (que un any pertanyia al braç pagès i un altre al braç menestral). Una vegada elegits no podien rebutjar el càrrec i havien de complir diferents tasques segons les expectatives culturals que corresponien a cada estament.
El poble menut veia, d’aquesta manera, com la universitat i l’Església recreaven i sancionaven els principis de sociabilitat estamental i legitimaven no tan sols els poders dels nobles, sinó també les deferències que aquests havien de tenir amb el poble menut. Al voltant de les festes s’establia un veritable lligam entre les pautes de construcció d’una identitat estamental i les accions que posaven a prova les solidaritats verticals. Per aquest motiu, podien arribar a convertir-se, més que en instruments de legitimació de les desigualtats socials, en autèntics escorcolls i judicis dels comportaments nobiliaris. Les consciències socials de caràcter horitzontal eren latents en aquells moments. Això fou més evident al llarg del segle XVIII. Amb els canvis de valors que experimentaren els grups preeminents —encarnats en actituds filojansenistes allunyades d’estètiques barroques i en ideologies mercantils que tendien a separar les vides privades de les obligacions col·lectives—, els rituals i jocs a cavall van esdevenir manifestacions molestes i insultants. La universitat, malgrat tot, va defensar-les i forçà els nobles i els eclesiàstics a complir les seves obligacions, tal com el costum havia anat sancionant.
Les expressions i les experiències festives que acompanyaven el ritual de l’Obreria foren les que arribaren a transcendentalitzar-ne els continguts mítics i els elements formals, donant-los una empenta que és, en una bona mesura, la que explica la seva pervivència fins al dia d’avui.