Una minoria perseguida: els gitanos

El document més antic conservat que fa referència a la presència de gitanos als Països Catalans data de l’any 1415. Es tracta d’un permís de pas (guiatge) concedit a Perpinyà pel futur Alfons IV de Catalunya, el Magnànim, a benefici d’un tal Tomàs de Sabba, que es dirigia com a pelegrí cap a Santiago de Compostel·la. Anys després, a Barcelona, el 1447, el rei atorgà diversos salconduits als caps d’una nombrosa caravana procedent d’Europa. Els titulars d’aquests es deien don Tomàs, don Martí, don Andreu i don Pere, i tots ells es feien dir “comtes d’Egipte menor”, i com que portaven salconduits de Segimon I, emperador romano-germànic i rei de Bohèmia i Hongria, se’ls va anomenar bohemis. Posteriorment, els monarques de la Corona d’Aragó van lliurar nous passaports a diverses famílies gitanes: a Igualada i Castelló el 1460, a Lleida el 1471, a València el 1472, a Castelló d’Empúries el 1484 i el 1486 a Barcelona. Aquests documents es van concedir a diversos grups, el nombre d’individus dels quals oscil·lava entre els dotze i els cent. La validesa dels salconduits no superava els tres mesos i els seus portadors estaven eximits del pagament de tributs en arribar a la frontera.

Aquesta bona acollida, que no presagiava pas la conflictiva relació que més tard es va establir amb els gitanos, s’explica pel fet que aquests es presentaren com a pelegrins que anaven a Santiago, on afirmaven que es dirigien per tal d’expiar les seves culpes —algunes llegendes deien que durant el seu sojorn a l’Àsia Menor i els Balcans, milers de gitanos s’havien convertit a l’islam per por als turcs—. En qualsevol cas, els passaports concedits eren tan sols temporals i no permetien una estada definitiva al país. Ultra això, les famílies gitanes eren grups socials ben organitzats, amb una jerarquia precisa que garantia l’ordre intern i el respecte a les lleis. No es tractava, doncs, de rodamons sense control, i això facilità, sens dubte, la seva inicial acceptació.

Tanmateix, a les darreres dècades del segle XV el seu nombre començà a ser excessiu. Cap a l’estiu del 1488 es té notícia d’una notable concentració de gitanos a Barcelona, cosa que va esverar les autoritats, que, amb el lloctinent al capdavant —Enric d’Aragó i Pimentel, l’infant Enric—, es van veure obligades a dispensar nous salconduits.

És important constatar que en aquests anys els caps de les caravanes gitanes van deixar de presentar-se a si mateixos amb l’apel·latiu topogràfic d’Egipte menor, en favor d’una nova adjectivació “de Grècia”. Sembla que es tractava de grups de gitanos que van entrar a la Península per les costes mediterrànies. Deien que venien de Grècia, país que havien deixat després de la invasió turca. Demanaven almoina, amb l’excusa que havien de pagar el rescat dels seus familiars captius, i van acabar convertint-se en un problema d’ordre públic.

Diverses cròniques relaten que el seu aspecte era miserable. Els homes duien una casaca amb faldar, mitges, botes altes flexibles, turbant, una capa o mantell i barba i cabells llargs. Les dones anaven descalces i vestien una túnica oberta pel davant, damunt la qual es posaven un míser mantell. Homes i dones lluïen anells a les orelles. Els nens, per la seva banda, anaven gairebé despullats.

La seva forma de vida cridava també l’atenció. Les dones i els nens demanaven pels carrers. A més, elles feien de remeieres i deien la bonaventura. Els homes caçaven, pescaven i freqüentaven les fires i els mercats, on venien els productes que ells mateixos elaboraven —cistells, calderons o paelles—, comerciaven amb animals —cavalls, rucs, ases, gossos i d’altres— o bé s’oferien com a ferrers o esquiladors, oficis en els quals demostraven gran habilitat.

Aviat se’ls va començar a acusar de lladres i impius, i despertaren una gran hostilitat entre la població, cosa que va decidir les institucions a adoptar les primeres mesures en contra seva. Les corts catalanes, reunides a Montsó el 1512, presidides per Germana de Foix, van fer constar que molts gitanos anaven errant pel Principat i els comtats de Rosselló i Cerdanya, i cometien robatoris i “d’altres mals” que no es concreten; per tot això se n’ordenava l’expulsió en el termini de setanta dies. Però aquesta disposició no s’acomplí, cosa que provocà que les corts del 1542 anul·lessin tots els permisos d’estança i renovessin l’ordre anterior sota pena d’assots.

Més tard, el 1553, es va establir un nou termini de tres mesos per a la seva definitiva erradicació. Transcorregut aquest temps, els homes entre els vint i els cinquanta anys perdrien els seus béns, serien assotats i enviats a galeres, i les dones i els nens serien desterrats a la força. Així mateix, s’instava a les autoritats locals a aplicar amb major cura la legislació.

Les corts del 1585, presidides per Felip II, lamentaven el fet que molts gitanos, en tenir domicili en diverses poblacions, obtinguessin llicències dels oficials reials per a comerciar i es desplacessin amb les seves famílies, perpetrant robatoris i adoptant una actitud de refús davant dels preceptes religiosos. Per això es disposà que tothom que comptés amb un permís no pogués traslladar-se amb els seus parents. Així, s’admeté per primer cop que alguns gitanos poguessin restar al Principat i els comtats sota certes regles. Finalment, es recordà al virrei i als oficials reials i baronials l’obligació de complir estrictament allò que s’havia acordat.

Anys després, en sengles edictes que el virrei bisbe de Barcelona, Joan Sentís, manà publicar el 1623 i el 1624, es disposà de nou l’expulsió dels gitanos, acusant-los de ser rodamons, lladres i falsos cristians. Aquesta política de mà dura es mantingué vigent a Catalunya fins a la fi de la dinastia dels Àustria, el 1700.

El 1701, a les úniques corts presidides pel primer monarca Borbó, Felip V, els representants del Principat confirmaren aquesta política en ordenar una expulsió general que incloïa als qui tenien permís de residència o de comerç. Així, doncs, el començament del segle XVIII, totes les portes legals per a una possible integració d’aquesta minoria a la societat catalana estaven tancades.

D’altra banda, el 1660 es promulgà als comtats de Rosselló i Cerdanya —annexionats a França un any abans pel tractat dels Pirineus— un edicte reial que establia l’expulsió de tots els bohemis en el termini d’un mes, sota pena d’assots i de galeres. Aquesta ordre, renovada el 1682, va restar vigent a tot França fins al 1740, que fou força suavitzada en permetre’ls restar al regne si corregien els seus costums i treballaven en un ofici honrat.

Al Regne de València, la primera llei sobre gitanos fou establerta a les corts del 1547 a petició de l’estament reial i l’eclesiàstic. Acusats de rodamons i lladres, s’ordenà el seu desterrament immediat. El 1564, aquesta llei es convertí en fur quan l’estament militar s’hi vinculà. Aquesta disposició fou alleugerida, igual que en el cas català, per les corts del 1585, que disposaren de nou l’expulsió en el termini de trenta dies, sota pena de galeres per als homes i d’assots per a les dones. Ara bé, tots aquells que tinguessin casa i d’altres béns propis n’eren exceptuats, encara que no podien allunyar-se més enllà d’una llegua del seu lloc de residència sense tenir un permís exprés. Si bé el 1604 es restablí l’ordre d’expulsió general, repetida també els anys 1607, 1616, 1619, 1666, 1682 i 1685 en diversos bans promulgats pels virreis. El 1692, un d’aquests, el marquès de Castel-Rodrigo, va proposar al rei Carles II que els gitanos fossin confinats en illes, cosa que no va ser acceptada pel Consell d’Aragó, que es limità a recordar les disposicions de desterrament anteriors.

Es pot dir poca cosa de l’antic Regne de Mallorca, ja que no es disposa d’estudis per a l’època que aquí s’analitza. Tot i així, es pot pensar que el nombre de gitanos, si n’hi havia, devia ser escàs, ja que no n’apareixen de censats a l’arxipèlag fins al segle XIX.

En conjunt, la legislació sobre gitanos als Països Catalans durant els Àustria fou molt dura. Se’ls acusava de ser rodamons, lladres i impius i de perpetrar “notables delictes” que no s’especifiquen. Per això se’ls condemnava al desterrament i, en cas de reincidència, a la pèrdua dels seus béns personals, a assots o a anar a galeres, però mai a mort.

Aquestes mesures revelen un profund refús del teixit social i de les institucions cap a aquella peculiar minoria. De fet, només un cop, a les corts del 1585, els representants catalans i valencians es mostraren disposats a acceptar una minoria assimilada.

Sorprèn, però, la repetició de les lleis i els edictes, la qual cosa prova que no es complien. Les raons d’aquest fet poden ser dues: els escassos mitjans de què disposaven les justícies locals i la bona relació d’alguns dels gitanos amb determinades autoritats. Se sap, també, que no tots eren rodamons. Hi havia una minoria assentada que havia fet fortuna amb el comerç i que protegia els parents que tenien una sort pitjor. D’altra banda, si bé resultaven “empipadors”, mai no van constituir un problema de rivalitats socials, com passava amb altres minories, com ara els conversos i els moriscos. Fins i tot podien cobrir una funció lúdica —amb els seus balls, espectacles de circ, sortilegis màgics o d’altres— i podien arribar a ser considerats útils, ja que eren molt hàbils, com ja s’ha dit, en certs oficis, la qual cosa va fer que alguns nobles i autoritats locals els donessin empara. D’aquí la contínua insistència de la legislació per tal de posar fi a una protecció que era vital per a la seva permanència al territori.

En resum, es pot concloure que les institucions catalanes i valencianes no van mostrar gaire interès a integrar socialment els gitanos. Aquests, pel seu caràcter nòmada i amb unes relacions de parentiu molt cohesionades (llinatges), constituïen una població marginal, el mode de vida de la qual xocava frontalment amb els models de moralitat que imperaven a l’època, cosa que determinava la necessitat d’impedir-los l’entrada al cos social.