Les indianes i la indústria cotonera

El terme indiana designava inicialment un tipus genèric de teixit importat d’Àsia per les companyies anglesa i holandesa de les Índies Orientals, el qual va gaudir de gran acceptació entre els consumidors europeus des del començament del segle XVII. Més que per la primera matèria emprada en la seva fabricació —generalment el cotó, però també d’altres fibres vegetals—, les indianes es distingien d’altres tipus de tela per la tècnica usada en l’acabat; combinava l’ús de mordents —destinats a garantir una coloració intensa—, el tenyit de la tela per una sola cara amb matèries tintòries de bona qualitat —la més important de les quals era l’indi—, i l’estampació mitjançant blocs de fusta gravada que, generalment, reproduïen els mateixos motius florals.

Als Països Catalans, el gust per les indianes, també denominades teles estampades o pintats, va ésser fomentat inicialment pel comerç exterior. Segons alguns documents de començament del segle XVIII, que fan esment dels circuits comercials abans que la importació d’indianes fos prohibida per Felip V, existien dues vies principals d’entrada de les teles asiàtiques. La via principal era marítima i lligava els ports millor connectats internacionalment, com ara Barcelona, València o Palma, amb Marsella i Gènova, centres redistribuïdors d’aquests teixits a l’Europa del Sud. El comerç català també podia proveir-se en d’altres indrets de la Mediterrània, com la fira de Bellcaire o el mercat maltès. L’altra via era per terra; les indianes arribaven a Catalunya transportades pels traginers des del port de Bilbao, escala habitual dels vaixells anglesos i holandesos que redistribuïen al nord d’Europa els estampats asiàtics.

Cal precisar que, tot i encabir els teixits importats per les dues rutes dins la mateixa denominació genèrica, corresponien en realitat a productes de característiques un xic diferents. Les teles importades de la Mediterrània procedien del Pròxim Orient, en especial d’Alep. Es tractava de teixits fabricats amb cotó de llevant, resistents però de no gaire qualitat, i que es destinaven a la confecció de roba de treball. Cotes, bates i vestuari de la marineria constituïen les aplicacions usuals de les cotonines i blavets, noms amb què es coneixien les varietats més difoses. A diferència de les teles procedents del Pròxim Orient, generalment monocromes, les indianes legítimes procedents de Londres i Amsterdam eren teixits estampats amb els característics motius florals dels calicots importats de Coromandel o Bengala, a l’Índia. Els inventaris personals i de les botigues de teles de la primera meitat del segle XVIII indiquen que, molt més que les fines i cares mussolines destinades a la fabricació de roba, les teles consumides als Països Catalans eren usades en la decoració de la llar com a cortines, cobrellits, balconades i, més entrat el segle XVIII, per a folrar les parets de les habitacions.

Un seguit de prohibicions dictades entre el 1717 i el 1728 per Felip V, en el marc general de la política mercantilista encetada pel primer Borbó, van afavorir l’arrelament de la indústria d’estampació a Catalunya. Com ha destacat J. Thomson, després d’una primera etapa fallida de tempteig, la indianeria inicià un procés de ràpid creixement que començà al segon terç del segle amb la fundació de les empreses pioneres de Josep Sala, Bernat Glòria i Esteve Canals. Una conjuntura expansiva, l’existència d’economies externes a l’entorn barceloní, l’interès del capital comercial pel sector i la protecció de l’estat borbònic, foren factors decisius en la consolidació inicial de la indianeria. Al final dels anys quaranta, aquest sector tenia onze empreses que sumaven un total aproximat de 470 telers i 1 300 operaris. L’expansió es va accelerar en les tres dècades següents, quan l’estampació arribà a la seva maduresa. Segons les dades de Thomson i R. Fernández, el nombre d’empreses actives el 1768 ascendia a vint-i-nou, amb 1111 telers, mentre que el nombre més versemblant d’operaris se situava al voltant dels 3 000. Les reglamentacions aprovades aquell any, que exigien unes dimensions mínimes a les empreses cotoneres per rebre protecció estatal, van inaugurar una nova etapa en el desenvolupament de la indianeria un xic contradictòria. Si bé el nombre d’empreses va augmentar fins a 100 en 1785-86, es produïren canvis en les seves dimensions, la composició del capital i l’especialització de la indianeria. Una política estatal prohibicionista, molt menys constant que la de la primera meitat de segle sobretot envers la importació de teles crues de lli i cotó, i la liberalització del tràfic marítim amb les colònies americanes després dels decrets de comerç lliure, van afavorir l’especialització d’un sector important de la indústria cotonera en l’estampat de mussolines i teles fines de lli per a l’exportació. Mentre que per a les empreses orientades al mercat interior, la perspectiva del mercat americà va constituir una aposta conjuntural, encara que arriscada, per a moltes de les noves firmes, nascudes entre el 1778 i el 1786 i de dimensions més modestes, fou el seu únic horitzó.

Cap al 1787, la indianeria entra en una llarga etapa de crisi i canvi estructural que es va estendre fins el 1832. Crisi determinada per la saturació del mercat colonial que va seguir a l’increment de les exportacions després de la pau de Versalles (1783), agreujada després, ja a la darreria del segle, per una doble conjuntura de guerra colonial i contracció del mercat espanyol. Malgrat això, en aquest període es van establir les bases del posterior desenvolupament de la indústria cotonera catalana. El cotó maltès deixà pas al cotó filat a Catalunya i, entre el 1802 i el 1804, Carles IV va prohibir la introducció de tota mena de manufacturats de cotó estrangers. Paral·lelament, tenien lloc les primeres passes en la mecanització: difusió de les filadores jenny, a partir de la seva introducció el 1786, i de la mule de Cartwright, a la primera dècada del segle XIX.