Document de la Reial Audiència de Mallorca amb la signatura de F.d’Ametller, 1705.
ARM / J.G.
Francesc d’Ametller i Perer va néixer el 1658 a Castellar del Vallès, en el si d’una família de pagesia benestant. El seu sogre, David Pescio, havia seguit el partit de Felip IV durant la guerra dels Segadors i el 1663 havia obtingut la condició de noble del regne de Sicília. Ametller era nebot d’Oleguer de Montserrat, canceller de Catalunya i bisbe d’Urgell.
Va fer la carrera de lleis i des del 1677 fou catedràtic de la Universitat de Barcelona. Al mateix temps va exercir d’advocat i ocupà algunes judicatures menors, com la d’assessor del jutge del Tribunal del Breu, de la Diputació, de la ciutat de Barcelona i del portantveu del governador. El 1697 fou nomenat jutge de cort (jutge d’afers criminals) de la Reial Audiència, i posteriorment va ser ascendit a oïdor o jutge de la sala civil. El 1704 participà activament en la persecució dels austriacistes. Després del triomf aliat a Catalunya (1705), va ser nomenat regent de l’Audiència de Mallorca, on dirigí també la lluita contra els partidaris de la casa d’Àustria, com a “ministro principal que corrió en las materias de estado y castigo de los rebeldes”. Foragitat també de Mallorca, va passar a Sicília, on ocupà l’important càrrec de consultor del virrei, fins a la fi de la presència espanyola a l’illa el 1713; el 1708 va fer front a un avalot. De tornada a la península fou nomenat membre del Consell d’Itàlia, i d’aquest organisme va passar pel maig del 1714 al Consell de Castella, que havia estat reformat per Melchor de Macanaz. Tanmateix, el 1713, després de quatre mesos d’estada a la cort, fou enviat a Catalunya com a conseller polític de les noves autoritats borbòniques, i hi va romandre fins després de la caiguda de Barcelona. Va intervenir en el control dels monestirs de Montserrat i Santes Creus, formà part de la Junta Superior de Govern i Justícia, i redactà un famós informe que, juntament amb el pel Consell de Castella en l’elaboració de la Nova Planta de govern. Per confeccionar aquest informe, aprofità, entre d’altres documents, una “relación del govierno de Cathaluña”, redactada el 1706 a Perpinyà per Josep d’Alòs i de Ferrer. Foren molt nombrosos els informes tramesos per Ametller a Felip V, tant per la via ordinària del Consell de Castella com per la via reservada dels secretaris d’estat. Bona part dels informes d’Ametller es conserven manuscrits a la Biblioteca Universitària de Barcelona.
Ametller és considerat per la historiografia catalana un element moderador dins l’absolutisme. Es manifestava partidari de mantenir totes les institucions catalanes que no fossin representatives, i proposava una Audiència força semblant a l’anterior, amb nombre fix de magistrats catalans i capacitada per a proposar ternes de successió. És molt possible que aspirés a ser el primer regent de la nova Audiència. El 1715, en exposar al cardenal Antonio del Giudice, ministre de Felip V, les pèrdues econòmiques que li havia suposat la fidelitat política, suggeria que si era nomenat per un càrrec a Catalunya, podria comptar amb els seus propis ingressos particulars. La possibilitat de nomenar Ametller també fou considerada pel ministre de justícia, José Rodrigo, davant el desgavell inicial de l’Audiència, però es va imposar el criteri que el regent del tribunal no fos originari de Catalunya.
La reforma del Consell de Castella el 1715 va privar Ametller de la seva plaça, i fou destinat al Consell de Guerra. El 1717 va tornar al de Castella i va ser molt consultat en afers relatius a la corona d’Aragó i als territoris italians. Va enfortir la seva posició dins la jerarquia social catalana amb l’obtenció dels títols de cavaller i de noble (1716). També intervingué molt activament en l’organització del cordó sanitari contra la pesta del 1720, anomenada de Marsella. Dins el Consell de Castella intentà normalment fer-se valedor dels sectors catalans de la nova administració per tal de defensar el dret propi; segons Mercader, mantingué un caràcter tutelar sobre l’administració catalana.
Ametller va morir a Madrid el 1726 i el seu cos fou enterrat a l’església de Montserrat d’aquella ciutat. Havia nomenat marmessors alguns col·legues del Consell de Castella, entre els quals hi havia el català Josep Llopis, antic catedràtic de l’Estudi General de Lleida. El seu fill gran, Oleguer d’Ametller i Pescio, va heretar la casa pairal de Castellar del Vallès. Aquest personatge havia estat nomenat, després de la caiguda de Barcelona, assessor del veguer de Barcelona, i posteriorment tinent de corregidor. L’any 1718 va obtenir una de les places de regidor del nou ajuntament de Barcelona, en la categoria de noble, i el 1720 va aspirar, endebades, a un càrrec d’alcalde del crim de l’Audiència.
Algun dels fills d’Ametller eren eclesiàstics: Nicolau, canonge de la Seu d’Urgell, i Antoni, monjo de Sant Cugat del Vallès. Una filla, Matilde Ametller i Orlau, estava casada amb l’aristòcrata castellà marquès de Canillejas. Un darrer fill, Josep Ametller i Montaner, fou comptador de la ciutat de Barcelona (1721), auditor militar, i el 1733 alcalde del crim de l’Audiència, plaça des de la qual va ascendir a la d’oïdor el 1749. Aquests eren els fills supervivents dels nou que declarava tenir el 1715, després de tres matrimonis. L’oïdor Josep Ametller va morir el 1762. El monjo Francesc Antoni Ametller i Montaner, nascut el 1695, fou un dels refundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres, i des del 1736 abat de Besalú; va morir el 1747.
Ametller era també oncle dels germans Finestres, catedràtic de la Universitat de Cervera un d’ells, i monjos de Poblet els altres.