Estat actual de l’església de l’antic convent, en ruïnes. La caiguda de la volta de rajol amb llunetes de la nau ha permès redescobrir els arcs de diafragma originals.
ECSA - G.S.
El convent dels dominicans de Cervera és emplaçat al peu del turó de Montserè, on s’alçava el castell, a la fondalada que el separa del coll de les Sabines, promontori allargassat que s’inicia amb l’església de Santa Maria i la Plaça Major i que es perllonga al llarg del Carrer Major. A diferència, doncs, del convent de framenors de la mateixa vila, el dels predicadors no és un establiment suburbà sinó que és situat en una de les vores de la vila, a tocar del nucli polític i religiós. El seu establiment en aquest lloc, conegut antigament com a carrer del Vall, es relaciona amb la donació de terres que Jaume II va fer als dominicans perquè hi fessin el convent i l’església el 1317 o el 1318. El caràcter enclotat de l’indret va fer que la comunitat desitgés canviar el seu emplaçament, per la qual cosa van sol·licitar a Roma una autorització que els va ser concedida el 1358, bé que, finalment, van optar per no abandonar el lloc, on encara s’erigeixen importants vestigis del seu convent.
Aquesta vicissitud en la vida del cenobi planteja un primer problema a l’hora de confrontar les dades amb les evidències arquitectòniques. Duran i Sanpere (1977, pàg. 203-208, d’on traiem bona part de les referències documentals) va creure que les obres conegudes arrenquen de la decisió posterior al 1358 d’arrelar en aquell lloc, cosa que concordaria amb el fet que el 1362 consti la iniciativa privada en l’edificació d’una de les capelles, en un moment en què la construcció del temple sembla que era en marxa. També ho era la construcció de la muralla que, atenent una sol·licitud del 1365 dels dominicans, va incloure el seu convent dins el recinte. Si després del 1358 s’iniciava la total reedificació del conjunt, caldria pensar que fins aleshores els dominicans havien emprat com a església un espai provisional o un edifici desaparegut.
Secció longitudinal de l’església. Escala 1/700.
UPC - A.R. i J.J.B.
El que conservem, en canvi, mostra unes característiques que s’avenen millor amb les que assignem a les empreses inicials dels mendicants que no pas amb una construcció de la segona meitat del segle XIV. Ens referim a la gran nau única creuada transversalment per arcs de diafragma que sostenien sobre permòdols de pedra un embigat pla de fusta a dos vessants. Tot i que una volta de rajol amb llunetes feta el 1732 ocultava aquests arcs, l’estat actual d’enrunament de tota la coberta, amb desaparició tant de la volta d’obra com de la teulada que reposava sobre els arcs, permet veure el funcionament inicial de l’estructura de la nau, amb sis trams separats pels arcs apuntats de pedra, sense motllurar, amb els angles aixamfranats, i resseguits per permòdols que sostenien l’embigat original de fusta. Aquest és precisament el procediment senzill, ràpid i relativament barat que van emprar els mendicants en les seves fundacions del segle XIII i d’inici del XIV, si bé sovint van acabar afegint entre els arcs de diafragma voltes de creueria bastides avançat el segle XIV o dins el XV, com va passar a Santa Caterina de Barcelona, o, més tard, voltes de rajol d’època barroca (Ortoll, 1996). Malgrat que no és impossible que una obra així fos bastida a partir del 1358 –com ho provarien l’església de Sant Domènec de Balaguer o la del Carme de Peralada–, la nostra hipòtesi s’adiu millor amb la data primerenca de la fundació i amb la dinàmica coneguda en altres temples. Així, les obres represes a la segona meitat de segle no partirien de zero sinó d’aquest nucli inicial. La senzilla porta que dóna accés als peus del temple –d’arc de mig punt amb grans dovelles i una senzilla motllura emmarcant-les– s’adiu bé amb la cronologia primerenca, mentre que sembla moderna la finestra allargada que completa l’austera façana. Entre les dues obertures hi va haver fins el 1936 una marededéu col·locada sobre una peanya, una excel·lent escultura gòtica del tercer quart del segle XIV (Beseran, 1998a, pàg. 129-130).
Una de les coses que a partir del 1358 van alterar l’aspecte original de l’espai unitari va ser l’addició de les capelles laterals, totes cobertes amb volta de creueria però diferents tant a causa de la distinta cronologia –la notícia del 1362 ens parla del paper de la iniciativa privada en la seva promoció, que queda palesa en l’heràldica esculpida en molts dels seus murs i mènsules– com per la curiosa irregularitat en la distància entre els diferents arcs de diafragma, motiu pel qual les capelles també tenen amplades desiguals i, de retruc, arcs d’accés amb alçades i fins motlluratges diferents. Tot i així, les unifica un element ben singular: els petits arcs apuntats que en foraden –o foradaven– els murs laterals per l’extrem més allunyat de la nau, creant una mena de corredor ininterromput que també existia a Santa Caterina de Barcelona i que prefigura a les esglésies dels predicadors una de les característiques de les anomenades plantes jesuítiques de predicació.
Planta de l’església del convent. Al sector de migdia s’afegí en època barroca una gran capella dedicada a sant Tomàs d’Aquino.
M.C. i E.S.
No sabem quina va ser la marxa de la construcció d’aquestes capelles, tot i que l’estudi de la seva heràldica, de l’escultura de les claus de volta o del motlluratge dels arcs ha d’ajudar a precisar un procés que degué prolongar-se al llarg de tota la segona meitat del tres-cents –època en què cal situar els fragments de retaules de pedra estudiats i inventariats per Duran i Sanpere (Duran i Sanpere, 1977, pàg. 206-207, làm. XLII-XLIII) i recollits ara al Museu Comarcal cerverí– i que probablement va arribar fins al segle XV. Va ser durant aquest segle que es va edificar l’actual capçalera absidada, segons una notícia del 1434 que es refereix als diners que s’hi van esmerçar. És més estreta que la nau i té planta pentagonal amb contraforts exteriors als angles. La seva coberta és una volta de creueria de sis nervis, el motlluratge dels quals s’adiu amb la datació avançada. Les tres finestres han perdut la traceria original i les laterals són mig tapiades, mentre que la central ho és totalment, mig amagada per un curiós altar del segle XIX, fet d’obra i pintat amb arquitectures fingides. Duran i Sanpere al·ludeix a altres obres imprecises fetes a l’església a la darreria del segle XV, en les quals treballaven el fuster Joan Palou i els picapedrers Pere Savanes i Pere Exalart, aquest darrer del regne de França. Contemporàniament, l’any 1495 es fundà la confraria del Roser establerta al convent dominicà, en una capella que es proposaven de decorar i enriquir. És probable que ja aleshores fos la primera capella del costat de l’epístola, que va ser completament refeta el 1703 (Franquesa, 1891), quan es va edificar una nova capella del Roser, un espai afegit al temple, amb cúpula cambril, l’antiga capella del qual, sense el fons ni la volta gòtica, en va esdevenir l’accés. El mateix va passar, davant per davant, amb la primera capella del costat de l’evangeli, foradada per convertir-se en vestíbul de la impressionant capella barroca de Sant Tomàs d’Aquino, edificada el 1718 (Barraquer, 1906; el 1778 segons Franquesa, 1891), tot i conservant la volta de creueria del recinte medieval que la precedeix. També al segle XVIII, el 1732, es va bastir la sagristia del temple, un àmbit rectangular amb volta d’aresta amb lluneta situat entre l’absis gòtic, des del qual s’accedeix, i la capella del Roser (que en temps de Barraquer havia canviat l’advocació original per la de Sant Domènec).
Tots els autors antics parlen de la importància del conjunt conventual que s’estenia al nord de l’església, però, en raó del seu estat actual de ruïna o, simplement, de desaparició, el seu estudi es fa molt dificultós. Villanueva al·ludeix a la biblioteca i creu que són del segle XV tant l’església com “los claustros que son de bastante buen gusto, y están llenos de urnas sepulcrales sin inscripción alguna” (Villanueva, 1803-51, vol. IX, pàg. 24). Sabem que el 1559 s’havia renovat la sala capitular, així com el dormitori damunt seu, però Barraquer ja no va poder descriure el claustre on era el capítol, completament arrasat després de la desamortització del 1835, i recorda nombrosos materials escultòrics i arquitectònics dispersos pel lloc. Segurament els “capiteles románicos” que esmenta són les peces amb escuts anotades per Duran (Duran i Sanpere, 1977, pàg. 208 i làm. XLI), prou barroeres però no anteriors al segle XIV i que devien formar part d’una galeria claustral, sense cap relació amb el fragment de claustre neogòtic que es va refer a la darreria del segle XIX i que encara es conserva. L’element més visible del claustre original és el mur que tanca el conjunt pel nord. És cobert per grans arcosolis excavats, que segons Barraquer contenien sepulcres, cosa sorprenent si remarquem que els arcs són a la banda externa del mur i no pas a la que s’encarava vers el clos claustral.
Bibliografia consultada
Diago, 1599, pàg. 277 i seg.; Villanueva, 1803-51, vol. IX, pàg. 23-27; Dalmases, 1890; Franquesa, 1891, pàg. 65-68; Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 94-96; Duran i Sanpere, 1977, pàg. 203-208; Propostes…, 1991; Ortoll, 1996, pàg. 53 i nota 29; Salat – Cuñé, 1998, pàg. 29; Turull, 2001, fig. 153-156.